Ens ha costat molt arribar a tots els demócrates i compromesos pel País poder llegir i escriure en valencià de manera pública. Començárem al Patronat del Santissim Crist amb els Cursos Carles Salvador i el conreu de la llengua ha estat una tasca quasi heróica despres de la “batalla de Valencia” dels anys setanta. Bona prova d’aquesta afirmació es la esbroncada que es va emportar el primer President de Generalitat Valenciana Provisional al fer el pregó de les Festes Majors de 1979, un 3 de setembre de 1979, on varem acabar tancant-se tors els alcaldes del partits d’esquerres i nacionalistes a l’ajuntament de Quart de Poblet per l’apallissament del primer President democrátic de la Dipuitació Provincial de Valencia a l’innauguració del retol de la Plaça del País Valencià a aques poble de L’Horta Sud.

Bastons, crits i amenaces contra l’us lliure de la llengua varen presidir els aconteciments publics on participaven les autoritat democrátiques valencianes. Han passat molts anys i l’us social i academic de la nostra llengua encara es motiu de picabaralla interessada i partidista on les forces de la dreta tot i creant la Academia Valenciana de la Llengua fan un ús pervers de la seua utilització normativa i afavoreixen l’enfrontament entre els valencians en un assumpte que va quedar resolt en Castelló l’any 1932.

El 23 d’abril, Sant Jordi, es la festa el llibre a tot arreu de l’Estat español i aquesta Associació Ciutadana no vol quedar al marge de l’avinentesa de poder fer una pública lectura de texts lligats a la rotolació dels carrers on va quedar l’empremta de la cultura que defeneix el progrés i la llibertat: Ausias March. Enric Valor, Blasco Ibañez i Lluis Vives donen nom a carrers propers a l’espai municipal i a l’enorme cabdal de saviesa del poble valenciá: la millor poesía del mon mitjeval, les rondalles populars de les terres valencianes de les Comarques Centrals, el republicanisme internacional encarna’t en les costums de l’Horta valenciana i en la política republicana i el saber il.lustrat i enciclopedic europeu varen quedar com a fites en els cantons dels carrers que envolten la Casa de la Cultura i el Col.legi que hi era al jardí que es situa en front d’ella.

Una lectura continuada dels textos que han de conformar un Itinerari Literari ben nostrat estará organitzat per aquesta associació ciutadana una vegada hagen passat els actes que están programats en la Setmana Cultural; perque no volem interferir amb ningú, volem fer en public alló que es de tots i sumar els aspectes que ens identifiquen per tradició i per história a les forces de progrés.

Al seu moment i sense ningún protocol, pero amb la serietat que deu acompañar a qualsevol acte public que sorgeix del poble, anunciarém aquest Itinerari Literari amb pels i senyals; mentre, podeu comprar un llibre per a volsaltres o, com es tradició, per a la vostra promesa o promés per tal que el blat que acompaña a la rosa roja siga el forment d’un futur on la cultura i, amb ella, la llengua ben nostrada no reste en l’ oblit barrejada amb tantes dades de conjuntura i tanta primacía dels parámetres economics; perque pot globalitzarse la economía, pero la llengua es un vehicle de comunicación i de creació d’un poble que no pot taduïr-se mai en euros. N’és la sal de la vida, perque no te, ni tindrá traducció posible en mig de la crisi la profonda expresió ¡ai máre!.    

Sant Jordi és una de les diades sobre la qual deu ser més difícil escriure. La dimensió que ha adquirit el dia del patró de Catalunya fa que se n’hagi dit de tot i de totes les maneres.

Personalment opino que, quan som arribats a un punt de la història que ja s’han publicat uns quants articles sostenint que la princesa era una porca i que pobre drac, sens dubte tot el que se’n pugui dir a partir d’ara és redundant.

Però precisament és la redundància i la repetició esgotadora, irrelent, allò que fa que un acte social esdevingui costum, tradició i finalment substrat i aliment de coses tan enormes i complexes com una cultura i una nació, que no cal que siguin sequoies per a ser estupendes. Ans al contrari, potser com més petites més meravelloses i sorprenents.

Aquesta qualitat de ser sorprenent de les cultures i les nacions de dimensions moderades com les catalanes per mi té un exponent claríssim en un dia com el de Sant Jordi. M’arrisco a dir que segurament és la festa més original del món civilitzat, potser només igualada en la seva singularitat moderna pel Nadal nord-americà.

Sant Jordi-que-matà-el-Drac és la traducció medieval de mites precristians, persistents fins la nostra Edat Mitjana i d’on es recuperen valors com l’amor cavalleresc i l’antropocentrisme: el Drac que exigeix la vida física per a atànyer l’aigua espiritual de la font on ha fet el seu niu; una bèstia antihumana que no mereix res més que una llança sota la barbeta, que el passegin pels carrers del poble ferit i humiliat i que, finalment, l’escorxin.

No em sembla casual que aquest mite força contrari a l’ortodòxia vaticana per una banda sigui d’origen oriental i per l’altra hagi fet fortuna entre nacions occidentals  de desecreguts hedonistes com catalans i anglesos. Amb el permís del Sant Jordi eclesiàstic, que ho és pel seu martiri i la seva fe, ben cert, però que no té res a veure amb el que ens ocupa.

Però bé, si només fos això, si el Sant Jordi que celebrem avui només fos roses i joia de viure, no crec que se’n parlés tant ni que la versió catalana fos única al món.

La segona pota del 23 d’abril és el Llibre, doncs. El llibre com a objecte, com a motor econòmic, com a índex de consum, rànquing de vendes i hores de tele.

Diria que a hores d’ara és la part del ritual que pesa més, perquè és la que ocupa més espai als carrers, la que mou més diners (els preus abusius de les roses). La que en definitiva sosté Sant Jordi, que ja no va sobre els lloms d’un cavall blanc, si no d’un llibre d’Andreu Buenafuente.

Trobo imprescindible aquesta addició totalment moderna, d’ara, a la festa antiga. I al contrari que molta gent, opino que l’esperit comercial no es contradiu amb les tradicions d’origen espiritual ni els resta mèrit o autenticitat. L’objectiu últim de la commemoració de Sant Jordi era exactament el mateix: transmetre una sèrie de valors i conceptes que es jutjaven com a importants i mereixedors d’interès en un moment històric determinat.

Penso que el ritual perfectament establert d’abocar-se al carrer durant un dia feiner a consumir productes culturals, fins i tot si són de qualitat ínfima i destinats a l’oblit, assoleix aquest objectiu plenament.

La nostra societat, per molt que s’hi encaparri un sector d’hipòcrites que ja tots coneixem, considera que el consum és una cosa bona. Que l’activitat econòmica, el comerç, és part fonamental de la salut social i, en el cas català, la indústria mediàtica, sobre tot l’editorial, hi són cabdals.

Tot plegat, a més, em sembla perfectament escaient dins la categoria de festa nacional catalana, ja que aquest esperit liberal, sensual i comercial són una part integral de la nosta identitat com a nació, exactament com al seu moment, quan el culte al sant va triomfar entre la noblesa i el poble, ho era el valor militar.

Així doncs, amor endolcit de sang i reverència per la dona, humanisme contra déus tribals i indústria mediàtica, tot plegat en l’estació de l’any més espectacular amb què el petit gerani català ha estat beneït.

Per molts anys.

I un llibre

Els amants papallona

de Bejamin Lacombe

(per la història i les seves belles il·lustracions)

Per conservar el nostre cor d’infant i veure el món amb tota la seva màgia.

.

.

Em dol que hi hagi gent que prefereixi halloween a la castanyada.

Lo de la globalització podria estar bé si hi ha intercanvi de cultures, però importar una per fer desaparèixer altre em sembla vergonyós.

A casa no celebrem res el 14 de febrer. En canvi el 23 d’abril celebrem el dia de la rosa , del llibre i és el nostre dia dels enamorats.

Si no tens res a celebrar i et ve de gust imitar a altres, fes-ho, però no acceptis perquè sí tot el que ve de fora.

Sovint aquestes celebracions són mercantils, per fer negocis.

En canvi la castanyada són amb productes de la terra que pots adquirir tu ,són aliments de la tardor i  si en saps, tens prou diners i tens ganes pots fer a casa els panellets. Amb menys diners pots comprar les castanyes i el moniatos. La celebració la pots fer en la intimitat de la teva família més propera i les possibilitats de fer-ho amb més persones és fins a on vulguis, o puguis, arribar.

Si no anem en compte i importem tot el que es fa pel món ja em veig que d’aquí a uns anys acabarem celebrant el dia d’acció de gràcies.

Conservant les bones tradicions i tenint cura de la nostra cultura ens fa diferents als demès.

Recordeu que la diversitat és riquesa i la monotonia avorrida.

Que passeu una bona castanyada.