La darrera jornada del Sis Nacions va reflectir clarament l’actuació dels sis equips durant tot el torneig. Encara que sigui una competició curta, al final tothom va tenir el que va merèixer.

Itàlia va guanyar el seu primer partit al darrer minut, gràcies a un drop de Marcato. Si fem cas de la wikipedia, això no els va lliurar de la cullera de fusta, però si del whitewash (perdre tots els partits). Premi a un equip entusiasta, amb una davantera que no té res a envejar a les de les altres nacions, però que veu com la seva línia de tres quarts no dóna el nivell. Canale desaprofita actuacions molt meritòries tot cometent errades bàsiques en moments decisius. En progressió.

Escòcia va mostrar una indolència insultant pels seus seguidors. O no tenien ganes de guanyar a Roma, o pensaven que ho podrien fer només amb el nom. I això que Itàlia els va escombrar l’any passat a Murrayfield, podiem esperar ànsia de revenja. Però s’ha confirmat que els del card no tenen l’esperit i l’empenta necessaris per a competir. Sembla que l’avantatge que suposa disposar d’un patejador tant implacable com Paterson més aviat els fa tornar mandrosos i no intenten aconseguir tries. En decadència.

Anglaterra va guanyar i va apallissar Irlànda. No va jugar tant bé com diu el resultat, però si que va disposar d’alguns contracops com no havia tingut a la resta del torneig i va descobrir que hi ha vida més enllà de Wilkinson. Cipriani també és solvent tirant a pals i té més influència en la seva tres quarts. Inglaterra està estancada.

Irlanda va enlluernar en els primers deu minuts i després es va esfonçar. Deixant de banda les absències d’O’Driscoll i D’Arcy, es va confirmar que l’extraordinari obertura que és Ronan O’Gara es troba massa sol dins un quinze molt irregular i que mai no cumpleix amb les seves expectatives. Em quedo amb el dubte de si Reddan o Stringer, però en qualsevol cas m’esperava més de gent com Jackman. Un equip perdut.

Abans del començament, tots els comentaristes donàven a França com a favorita: quan no hi ha un favorit clar, tothom mira cap a París. Les bleus han ofert un conjunt jove dirigit per un seleccionador igualment jove que ha canviat totalment el seu joc respecte dels darrers anys. Elissalde i Skrela aporten la veterania que els cal en moments puntuals, i Trin-dhuc serà un nom que tothom sabrà deletrejar al proper mundial. Joc vistós, amplitud de recursos i empenta durant 80 minuts. En alça.

Els flaixos van cap a Shane Williams, però bé podrien anar cap a James Hook, Martyn Williams, Lee Byrne, Ryan Jones, Mike Phillips,o Jenkins. Un equip tant jove com el francès però amb encara més jugadors determinants i que han mostrat una ambició i una fe cega en el triomf. La seva davantera no està al nivell d’altres, però ho compensen amb una entrega total durant tot el partit. Han estat els millors del torneig i són l’enemic a batre a l’edició del 2009. Igual que França, apunta molt alt pel proper mundial.

Salut i sort,
Ivan.

Els del gall han complert els pronòstics i s’han imposat a una voluntariosa i meritòria Itàlia.

El partit no ha tingut gaire història, perquè la diferència entre tots dos quinzes encara és massa ampla com per a que el resultat estigui en qüestió i perquè el primer assaig francès no ha trigat massa en arribar, però encara i així ha tingut prou interès.

Destaco dues jugades paradigmàtiques. De banda francesa, la del primer assaig. La seva davantera ha format un maul que ha aconseguit avançar uns vint metres fins a quedar-se a només 10 de la línia de marca transalpina. Han alliberat l’oval i a la velocitat del llamp han arribat fins a la mateixa línia de marca on en una combinació que de tant perfecta ha semblat assajada, han assolit l’assaig. Tècnica, velocitat, precisió, empenta i determinació. Són un equip guanyador.

De banda italiana, cinc minuts després d’aquest assaig han aconseguit lligar una jugada fantàstica, on primer han avançat de davantera, progressant en diverses fases i, un cop fixada la defensa francesa, jugant a la mà amb velocitat creuant tot l’ample del camp i servint-lo a Canale, que amb una mala recepció malmet una gran oportunitat a només dos metres de la marca gal·la. Progrés en el joc, valentia, il·lusió, però també nervis i imprecisions, que combinat amb una tècnica menys depurada que la dels anfitrions.

En qualsevol cas, Itàlia tindrà una darrera oportunitat per a guanyar un partit i demostrar la millora del seu joc davant Escòcia a Roma. Progressen adequadament i ja no són escombrats del camp per les grans potències, però continuen estant clarament un esglaó per sota.

I a França poden estar eufòrics. Ho tenen molt negre per a revalidar el torneig (haurien de guanyar Gal·les de més de 20 punts), però han demostrat que disposen d’una nova generació plenament competitiva i que des de ja mateix, comptant amb el guany d’experiència que han d’experimentar, poden considerar-se favorits pel torneig del 2009 i, molt especialment, candidats a fer-la grossa a Nova Zelanda’2011.

Salut i sort,
Ivan.

Anit els jugadors d’Escòcia i d’Anglaterra van veure whisky (scotch, naturalment) de la Calcutta Cup. Això vol dir que la copa es queda a Edimburg, que Anglaterra va palmar, i que la cullera de fusta ja només pot anar a Itàlia.

El partit va ser emocionant, molt disputat i també accidentat. Escòcia va patir dos lesionats, un d’ells Lamont a l’acció que es veu a la imatge, i que va ser retirat inconscient. Però, el partit va estar marcat per dos factors que van limitar i molt l’espectacularitat del joc: primer, la pluja caiguda a Edimburg fins el final de la primera part, que va fer que la gespa de Murrayfield estigués molt pesant i dificultés tant el control de la pilota com les carreres; i segona, la gran defensa exhibida per tots dos conjunts.

En aquestes condicions, el partit es va convertir en un intercanvi de cops de càstig, terreny on Paterson és un arma temible i gairebé infalible. Escòcia va progressar continuadament amb el joc de davantera però sense imposar-se de manera decisiva. A més, a la que s’apropava prou a la línia de marca, els anglesos cometien alguna infracció que l’equip local no dubtava en xutar a pals, frustrant així l’expectativa d’un assaig local.

Per la seva part Anglaterra no va aconseguir més que un cop desplegar el seu joc obert, però sense conseqüències. La defensa escocesa va estar molt atenta en tot moment i Wilkinson no va gaudir de cap oportunitat de drop. Això si, el primer penalty que va transformar el va convertir en el jugador que més punts ha aconseguit en partits internacionals, segon récord que ahir va caldre actualitzar.

El matx, a banda de trencar pronòstics, deixa els dos equips en estats anímics ben diferents. Els escocesos, ara alleugerits davant la seva visita a Itàlia, farien bé en demanar-se més en el joc dels seus backs, sense els quals no podran aspirar a més. Els anglesos, deprimits per la seva segona derrota, farien bé en no consolar-se pensant en la llarga llista de baixes i les dues finals de la Copa del Món disputades, i demanar-se perquè un equip tant limitat com Escòcia els ha pogut aturar.

Salut i sort,
Ivan.

Gal·les ha consumat la seva transformació. Després de la decepció de la passada Copa del Món i haver substituit el seu seleccionador, el XV del llorer ha conquerit la Triple Corona i té moltes possibilitats d’anotar-se el Sis Nacions i, fins i tot, el Grand Slam.

El partit que es va disputar ahir a Dublin va ser emocionant i força igualat. Va començar apretant Irlanda, enrabietada per no poder mai demostrar el seu autèntic nivell de joc, i va aconseguir un avantatge temporal de sis punts gràcies a dos cops de càstig de Ronan O’Gara. El cim del seu joc va arribar quan en una magnífica internada de Shane Horgan es va quedar a una polzada (literal) de la línia de marca galesa. Aquella jugada va donar-li moral als dracs vermells i li va treure empenta al XV del trèbol.

A partir d’aquell moment Gal·les va ser molt més incisiva i punyent. Va anar retallant la distància gràcies també a la conversió de penalties i va anotar l’assaig que li permet a Shane Williams igualar els 40 tries en partits internacionals amb la seva selecció, récord que fins ara pertanyia al mític Gareth Thomas.

Però, els nervis del partit van fer cometre errors estúpids a diversos jugadors. Mike Phillips i després Martyn Williams van passar pel sin bin per fer dues entrades tant lletges com innecessàries. Irlanda s’acostava a només un punt.

Malauradament per Irlanda, el seu talent no només no sortia a la superfícies sinó que a més va despareixer del camp: O’Driscoll es va lesionar i Jackman se’n va anar també al sin bin durant 10 minuts decissius, en que Gal·les va anotar dos penalties més i va certificar la seva victòria.

Segons El País Gal·les acaricia el Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

Aquest any França rebia a Saint Dennis les dues rivals més fortes. Va superar Irlanda però ahir va perdre davant dels anglesos.

Anglaterra va jugar com sempre, però a diferència d’altres vegades el seu joc obert va ser punyent. Vainiloko va ser una procupació constant pels gals, Noon va ser molt incisiu i Balshaw continua intervenint poc però fallant absolutament no res. Per la seva banda, Jonny Wilkinson va fallar tres patades a pals, en el que deu haver estat la seva pitjor nit en molt de temps.

França va jugar bé, es pot dir el mateix dels sis equips d’ahir, i va demostrar tres coses. La primera, que és un equip en formació. El seu gran objectiu és el mundial del 2011 a Nova Zelanda. Això fa que els falti solidesa en aspectes clau del joc, però els dóna una serenitat i una claredat d’idees molt perilloses pels rivals.

La segona, que la seva aposta és el joc obert. Han optat per una davantera més mòbil i dinàmica, però menys potent. La potència la guanyaran amb l’experiència, però de moment no poden competir en el joc estàtic amb els braus anglesos. Ahir van perdre el partit perquè la defensa anglesa no els va permetre obrir el joc i va imposar sempre el xoc de davanteres.

La tercera, que França està completant de manera modèlica el traspàs generacional. Ahir va faltar Elissalde, per mi el fly-scrum de referència a l’hemisferi nord, i Parra va cumplir perfectament. El veterà Skrela va aparèixer només al final com a mesura d’emergència i el jove Trinh-Duc va cumplir més que bé a l’obertura.

És el somni de qualsevol entrenador: fer crèixer l’equip i continuar sent competitius alhora.

Salut i sort,
Ivan.

Durant vint minuts Escòcia va jugar a la línia de vint-i-dos verda, va atacar, va emprar intel·ligentment la seva davantera, en teoria millor que la irlandesa, va combinar a la mà i va quedar-se a un metre de la línia de marca. En definitiva, va ensenyar el seu millor rugbi i va demostrar que pot rendir molt més del que ho està fent. I al minut 22 Irlanda va assajar per primer cop, la vida continua igual.

Irlanda va lluir la sòlida defensa que no va tenir davant de França, i això va ser clau en un partit molt igualat. Irlanda va ensenyar un joc compacte, on Reddan sembla que s’estableix de manera definitiva al mig de melée en detriment de Stringer, O’Driscoll és només una peça important i no un coll d’ampolla per on ha de passar tot el joc, i Heaslip va imposar-se a totes les baralles on es decidia el matx.

Escòcia està un esglaó per sota tant en defensa com en la línia de tres quarts, on sembla que no hagi ningú capaç de sorprendre el rival. Paterson ahir va jugar de mig d’obertura i no puc dir que ho fes malament, però no va ser prou punyent, prou lúcid com per igualar les prestacions d’O’Gara a la banda contrària. A més, O’Gara mai no perd pilotes de manera absurda.

Irlanda rebrà Gal·les i visitarà Twickenham. Si guanya tots dos partits, ho té difícil però no pas impossible, tornarà a guanyar la Triple Corona, però depén de la diferència global de punts per endur-se el Torneig. Escòcia es jugarà la darrera posició amb Itàlia a Roma, a la darrera jornada, si no és que conquereixen la Calcutta Cup a la propera jornada en el que seria una sorpresa extraordinària.

Salut i sort,
Ivan.

La tercera jornada ens ha deparat tres magnífics partits de rugbi. Es nota que ha arribat ja l’hora de la veritat i que els equips s’han posat les piles per assolir els seus objectius.

Els azzurri no van jugar gens malament i no van merèixer en cap moment la pallissa que van acabar emporant-se del Millenium Stadium de Cardiff, però és que els galesos van excel·lir. No només ho van fer tot bé, sinó que a més van trobar forats on no els havia i van esclafar l’oponent amb carreres llargues i mortals.

Gal·les va mostrar dinamisme i determinació, una combinació que al rugbi acostuma a traduir-se en victòria. Partidàs de Shankly, que va anotar l’assaig que va obrir forat i va donar molta força a la tres quarts local, i de S.M. Williams. Hook va descansar i només va sortir al final per a gaudir de la victòria, cinc assajos inclosos.

Itàlia va fer una molt bona primera part, anotant un assaig de davantera que confirma que el seu pack està a nivell Sis Nacions. Per la seva desgràcia, dels backs no es pot dir el mateix. Ahir van substituir el seu arriere titular, Bortolesi, i Marcato no el va fer oblidar pas. Si no donen la campanada davant França, es jugaran la cullera de fusta a casa davant d’Escòcia.

A Gal·les li queden per davant els dos rivals directes per guanyar el Torneig, Irlada i França, el calendari més complicat, però jo no he vist cap dels dos rivals al mateix nivell que el XV del llorer.

Salut i sort,
Ivan.

El tercer partit de la primera jornada ha enfrontat Escòcia amb França a Edimburg. Dir que ha estat un partit disputat, a banda no ser cert, seria molt generós amb els anfitrions.

I això que els deu primers minuts d’Escòcia van ser brillants: joc molt ràpid, potència en el desplegament, un drop i el joc permanentment a la vint-i-dos gala. Escòcia apareixia renovada, amb força debutants al torneig i fins i tot en la internacionalitat, i amb Chris Paterson a la banqueta.

Però al minut onze els francesos han començat a jugar. I avui els ha sortit tot bé: han tingut les idees clares en atac, els errors els han comés lluny de la seva pròpia marca, han tingut un parell de moments de sort, han gestionat molt bé el joc estàtic on en principi Escòcia tenia més força i, sobretot, han exhibit una defensa com a mínim impressionant. També profundament renovats, de la vella guàrdia al XV inicial només reconeixia el nom d’Elissalde, que continua a molt bon nivell. Skrela ha aparegut a la segona part. Rafael Ibáñez estava fent de comentarista a Sky Sports i no l’han enyorat gaire.

Podria extendre’m en els detalls però es tot resumeix en una paraula: ofici. Els francesos van sobrats en ofici. Els seus debutants han cuallat un partit excel·lent (Clerc ha aconseguit dos assajos) mentre que els que debutaven per Escòcia han tremolat i comés errors que no sospitaven que podien fer. En errors no forçats l’estadística diu que han estat força igualats, però Escòcia ha malmés oportunitats clares d’assaig i França les ha aprofitades totes. Hi ha llocs on els errors es paguen de manera especialment cruel.

Després de la primera jornada encara és massa aviat per a treure conclusions sòlides, però la primera impressió apunta a que Itàlia i Escòcia lluitaran per eludir la cullera de fusta. França ha estat l’únic equip capaç de jugar els vuitanta minuts a bon nivell. Anglaterra i Gal·les poden oferir molt, però són batibles. I Irlanda encara no s’ha decidit a jugar tant bé com pot.

Salut i sort,
Ivan.

Ja s’ha engegat el torneig i ha comencçat amb una mica de tot. Anem a pams.

Irlanda, 16 – Itàlia, 11

En el partit inaugural, Irlanda va tenir un to displicent i va fer servir la llei del mínim esforç per a obtenir una victòria menys cómoda del que s’esperava contra Itàlia. El seu mig de melée Eoin Reddan va jugar de maravella el seu primer partit al torneig, fins que va ser substituit per Peter Stringer, l’habitual en aquesta posició. Malauradament, el dinamisme celta no va durar més que uns pocs minuts de la primera part, en que van aprofitar per a fer un assaig, i el començament de la segona part. Van demostrar que quan juguen ràpid a la mà són temibles, però van lluir molt poca determinació per exhibir-se davant del seu públic.

Itàlia va lluitar moltíssim, del primer al darrer minut, i va ensenyar caràcter i força. El seu progrés des que s’ha unit al torneig és evident. El seu pack de davanters és poderós (van aconseguir un sensacional assaig empenyent el maul) i juguen molt bé les touches. Però la seva línia de tres quarts té poc a oferir, no intimida. I tampoc no disposen d’un jugador capaç de convertir amb seguretat els tirs a pals. En aquestes condicions, han de ser molt superiors al rival per a poder guanyar.

Anglaterra, 19 – País del Gal·les, 26

A Twickenham van poder gaudir d’un partit memorable amb dues parts ben diferenciades. La primera part, que podriem dir que va durar fins el minut tres de la segona meitat, va ser pels anglesos. El XV de la rosa no feia gairebé res i s’emportava un munt de punts de distància respecte del seu rival. A banda de dos rapidíssims contracops que van tallar com mantega la defensa galesa, l’únic que es va veure de l’equip local van ser les ja habituals patades de Wilkinson, que va igualar ahir el récord de drops en partits internacionals. Ja en té 29. Això sí, dos assajos pesen molt més que la sensació d’un joc pobre.

Durant aquesta primera part, el XV del llorer va jugar de manera apocada, amb patades a touche poc profundes i sense fluidesa en el joc a la mà. La possessió va ser eminentment anglesa, i es va jugar majoritàriament en camp gal·lès.

Quan al minut dos de la represa Jonny Wilkinson va fer pujar el 19-6, es mascava la pallissa. No sé què va passar pel camp dels gal·lesos, ni que els va dir el seu entrenador al descans, però va funcionar. País de Gal·les va començar a combinar a la mà, es van oblidar de les patades a seguir i al lateral (allà els anglesos eren superiors) i van jugar amb un dinamisme i una determinació que van primer sorprendre i després aplastar els anglesos. Només dir-vos que Vio va arribar en aquest moment al Michael Collins i quan li vaig dir que jugava Wilkinson d’apertura em va contestar: Ah, si? Doncs no se’l veu per enlloc.

Primer, James Hook va convertir dos cops de càstig que reduien la diferència a un assaig i una conversió. El segon va ser des de la vint-i-dos anglesa i es podia pensar en manca d’ambició, però el rugbi ha canviat molt: El darrer penalty a favor d’Anglaterra va ser comés a cinc metres de la línia de marca i Vickery, el capità de la rosa, va dir de tirar a pals.

El que va venir després va ser una allau de joc combinatiu i d’agressivitat en les recuperacions que va fer trontollar Twickenham. Gal·les va primer empatar amb un assaig amb la línia de tres quarts desbocada, i després amb un altre aconseguit gràcies a placar una patada al full-back anglès. Quedaven més de deu minuts i tothom esperava la reacció anglesa.

Però el que vam veure va ser un XV gal·lès molt compacte i que va acorralar Anglaterra un altre cop a la seva vint-i-dos. A punt van estar de fer un tercer assaig. Anglaterra no va poder sortir de la 22 pròpia fins els moments del descompte, ja a la desesperada.

Avui Escòcia rebrà la vigent campeona França a Murrayfield. Aquest any Escòcia encara un calendari favorable, rebent a casa els dos equips grans, i tot i que els seus darrers tornejos han estat decebedors, té una oportunitat per assolir la glòria.

Us deixo enllaços a la classificació del torneig, a l’anàlisi que fa el Marca, i a la web oficial del 6 Nacions.

Salut i sort,
Ivan.