inSurGente.- “(…)Vivim en un sistema oligàrquic que ha integrat als grans empresaris amb les elits polítiques, professionals, informatives, educatives, intel·lectuals en general, en un sistema de dominació que reflecteix les relacions de poder capitalista. (…)Doncs bé, enfront de la corrupció, enfront d’un procés de concentració del poder que ha arribat a els últims objectius: bipartidisme; procés de desaparició d’IU, cal plantejar la necessitat d’un acte fundacional. Des de baix, des de les majories, la III República. (…)No es tracta únicament de canviar la forma d’estat, es tracta d’exigir, de provocar, contra tot el sistema polític vigent –contra tots els seus agents: polítics, sindicals, socials, mediàtics, intel·lectuals- un procés constituent(…)”.

1.- Com saben vostès aquest diari digital inSurGente és hereu del quinzenal, també digital, Cadis Rebel que va ser fundat i col·locat en la xarxa en la primavera de l’any 2000

. 2.- Duem doncs, vuit anys, llançant crits i pedres des d’una trinxera particular de la lluites de classes.

És la trinxera informativa i el nostre enemic és Falsimedia –el conjunt orgànic, estructurat, dels grans mitjans de comunicació, o dels mitjans institucionalitzats-. Falsimedia és el poder no comptabilitzat de l’estat, o el poder emmascarat. La seva funció prioritària és la fabricació d’opinió pública, i la fabricació també d’emoció pública, un component molt important de la manipulació dels ciutadans i ciutadanes.

Hem estat molt temps amb el benentés que els mitjans de comunicació –en el seu conjunt- donaven cobertura al dret d’informació i d’expressió de l’opinió. Gens més aliè a la realitat. Gens més fals que això.

Com sabeu fa un parell de setmanes –en un àmbit en el qual el paper polític: ideològic però no només ideològic, dels mitjans, ha tingut una presència més evident-, a Amèrica Llatina, s’ha realitzat un congrés continental contra el “terrorisme mediàtic”, la Trobada Llatinoamericana contra el Terrorisme Mediàtic.

“Ja no es discuteix més –diu Beto Almeida, un periodista brasiler- si existeix o no el terrorisme mediàtic. Després que la humanitat va comprovar, espantosament, fins a on poden arribar els poderosos conglomerats privats mediàtics, quan han creat un clima de terror en l’opinió pública mundial, a partir de la falsa notícia que havien armes de destrucció massives a L’Iraq, per a justificar l’ocupació i destrucció criminals d’aquell país, fent córrer allí tanta sang en la mateixa proporció de la quantitat de petroli que rapiñan, ja no hi ha més dubtes; ja es poden esperar les accions més inescrupulosas i sanguinàries dels quals practiquen el terrorisme mediàtic.

Aquesta degeneración comunicacional és part de la naturalesa mateixa dels mitjans de comunicació organitzats en forma de oligopólios i cada vegada més com reflex de la inevitable concentració del sistema capitalista. O sigui, no és possible creure en alguna possibilitat de civilidad, de correcció o d’humanizació d’aquest sistema comunicacional presoner de la lògica del mercat cartelizado en una fase imperialista del sistema capitalista, l’esfera del qual d’activitat més dinàmica i lucrativa és la indústria bèl·lica. La vinculació i fusió cada vegada mes aprofundida dels mitjans de comunicació amb aquesta indústria bèl·lica es comprova amb el control exercit pels anunciants sobre els mitjans; anunciants que en la seva majoria són empreses transnacionals des de sempre involucrades en les accions de desestabilització de governs democràtics i progressistes a tot arreu.”
La declaració final de la trobada no oferix lloc a dubtes:

“El terrorisme mediàtic és la primera expressió i condició necessària del terrorisme militar i econòmic que el Nord industrialitzat empra per a imposar a la Humanitat la seva hegemonia imperial i el seu domini neocolonial. Com a tal, és enemic de la llibertat, de la democràcia i de la societat oberta i ha de ser considerat com la pesta de la cultura contemporània.

Recordar l’eco mediàtic unànime que va tenir, aquí a Espanya, l’infame Per què no calles? que el Borbó de torn, espetó al president de Veneçuela, Hugo Chávez.

Com mitjà alternatiu, en aquest camp fonamental de la lluita social que és la informació, tenim diversos criteris fonamentals que responen a aspectes fonamentals de la realitat, i a grans alineaments polítics:

* Un d’ells és el antiimperialismo.

Enfront del projecte imperial, militarista, genocida i violatorio del dret internacional, que intenta realitzar el cridat: Gran segle Americà, i que s’ha manifestat sense traves i sense màscares en els últims anys, defensem la sobirania dels pobles, la resistència antiimperialista.
És la perspectiva global, necessària per a entendre el nostre escenari polític més reduït.

*El segon és el anticapitalismo.

També després de la caiguda de la Unión Soviètica, han desaparegut les vestidures i les màscares d’un sistema econòmic que realitzant la seva essència explotadora, margina i hambrea a centenars de milions d’éssers humans, explota en condicions extremes a milers de milions, condemna com “inútils” a continents sencers, fa créixer una desigualtat molt més que escandalosa, i és capaç d’alterar fins a posar en risc les condicions de vida en el planeta.

*En l’àmbit del nostre estat el nostre criteri polític fonamental és el republicanismo.

Es tracta de promoure, com objectiu polític concret i immediat, la III República socialista i popular.
No és tan solament una evocació històrica de la nostra II República, una reivindicació que s’aixequi contra tantes dècades (77 anys) d’oblit, d’humiliació i de menyspreu, sinó una proposta política concreta i immediata Per què?

3.- Per què?

Pensem que per primera vegada després de tants anys (o per segona vegada si tenim en compte la demanda republicana d’una recuperació immediata de la legitimitat democràtica violentada pel cop feixista de 1936, ràpidament frustrada i traïda per la transició,) la República apareix com exigència necessària.

No es tracta únicament de canviar la forma d’estat, es tracta d’exigir, de provocar, contra tot el sistema polític vigent –contra tots els seus agents: polítics, sindicals, socials, mediàtics, intel·lectuals- un procés constituent.

Una “ruptura democràtica” si volem usar el llenguatge polític dels anys 70 del segle passat.

Per què és una exigència necessària?

La resposta es diu corrupció. Corrupció extrema del sistema vigent.

-En primer lloc “corrupció política” o “corrupció de la democràcia”.

No hi ha ni el menor residu democràtic –de representació ni de participació popular- en el nostre sistema polític.

El sistema realitza a plenitud –a sencera satisfacció dels seus dissenyadors locals i dels seus censors globals- el cridat Consens de Washington, és a dir, la simulació de processos electorals oberts, en una societat regida i estructurada pel capitalisme.

En realitat el que tenim aquí és una mercocracia, en la qual el Déu Comprat ho regeix tot, també el funcionament del sistema polític.
L’absència de democràcia és molt visible en el sistema electoral i en el sistema polític global, però també en el sistema mediàtic, en els processos de “fabricació de l’opinió pública”.

Fem un cop d’ull a alguns dels elements del sistema:

-Processos interns de selecció de candidats. Estructura totalment oligàrquica dels partits polítics.

-Diners convertits en l’instrument que fa possible, o no, la cridada “competència política democràtica”.

-Inexistència de programes electorals.

S’ha trencat tot vincle entre triats i electors. No existeix “mandat democràtic algun”, ni cap mecanisme de control o de revocació dels triats.

La primera ruptura clamorosa de el “mandat electoral” la va realitzar el PSOE al trencar el seu compromís de sortir de l’OTAN amb el qual va guanyar les eleccions de 1982

. -Bipartidisme amb identitat bàsica de les dues organitzacions polítiques.

El “Sistema de mercat”, el capitalisme amb predomini empresarial (competitivitat com criteri bàsic de l’eficàcia del sistema) és l’estructura econòmica indiscutible.

En les últimes eleccions, i davant les perspectives de crisis els empresaris van optar per Zapatero i no per Rajoy.

-Relegación de tot el sistema de drets enunciats en la constitució a declaracions formals, en un sistema en el qual és el Mercat el qual distribuïx la “renda social”, o fins i tot els mecanismes fonamentals d’integració (el treball, per exemple).

-El “estat de benestar” ha quedat relegat per el & ldquo;conservadorisme compassiu” –la versió contemporània de la caritat cristiana- que simplement corregeix els pitjors efectes de la desigualtat social i de la marginació econòmica.

Un “criteri moral” dels neocoms nord-americans –una burla carregada de crueltat i d’hipocresia- per a alleujar els desastres socials utilitzat aquí fonamentalment per Zapatero.

-Corrupció econòmica.

*Vivim en el país del maó.

La II República va abordar el problema de la propietat de la terra, del latifundi i del camperol o del treballador agrari sense terra: dels jornalers andalusos, extremeños. La reforma agrària va ser un dels eixos sobre els quals va bascular la política republicana.

En la nostra època la recalificación del sòl, la venda de sòl públic, ha reforçat a una nova classe social vinculada a l’obtenció especulativa d’una nova renda de la terra. Una nova classe social vinculada als processos d’urbanització, a l’especulació urbanística.

*Vivim en el país del maó i en el paradís dels empresaris.

La competitivitat és el criteri rector de les relacions laborals, la marca del predomini dels empresaris, de subordinació absoluta dels treballadors.

-Corrupció institucional.

Legislatiu dependent de l’Executiu.
Judicial de caràcter partidista.
Sistema municipal corrupte.

La corrupció és la substància del sistema polític.

Aquí cal fer una referència al sistema informatiu i també al sistema sindical.

Vivim en un sistema oligàrquic que ha integrat als grans empresaris amb les elits polítiques, professionals, informatives, educatives, intel·lectuals en general, en un sistema de poder que reflecteix les relacions de poder capitalista.

Doncs bé, enfront de la corrupció, enfront d’un procés de concentració del poder que ha arribat a els últims objectius: bipartidisme; procés de desaparició d’IU, cal plantejar la necessitat d’un procés constituent. Des de baix, des de les majories, la III República.

4.- Quin és el factor desencadenant?

Ho és la crisi econòmica.

-Crisi econòmica de la qual no s’han atrevit a parlar els candidats durant la larguísima campanya electoral que va començar a primers del mes de setembre de 2007 amb tres articles a doble o triple pàgina que va publicar el país amb una entrevista a Zapatero.
Ja havien saltat les alarmes. Va ser allà pel 20 d’agost quan la Reserva Federal va injectar diverses desenes de milers de dòlars en el sistema per a impedir la fallida del sistema financer a EEUU.

La crisi de les hipoteques d’alt risc era en realitat una crisi financera global, és a dir, la burxada d’un globus que ha multiplicat centenars de vegades l’economia real.

No es tracta del desajustament d’alguns “productes” del mercat financer.

Cal tenir en compte que la crisi esclata amb un dèficit gegantesc en la balança comercial, i en el pressupost públic dels EEUU provocat, entre altres coses, per la gegantesca despesa militar de la guerra de iraq (la guerra dels tres bilions).
És una derrota estratègica –no acceptada a més- la qual està en l’origen de la crisi.

En el nostre país Zapatero organitzarà –amb eficàcia tecnocrática i bona lluna- la repressió econòmica i social dels treballadors. Els sindicats proporcionaran la ideologia de el “compromís” i de el “cinturó atapeït”. La sofriran tots els treballadors, especialment dels més joves, molt intensament les dones. Per als immigrants serà l’explotació salvatge o l’expulsió.

5.- Com arribarà la República?

Que ningú pensi en plantejaments de reforma constitucional en el marc del sistema.
El sistema, simplement, no val.

Tampoc valen les organitzacions polítiques, sindicals, no governamentals, vinculades a ell.

6.- Llavors, companys i companyes, amigues i amics, aquesta República que fins a ara dúiem en el cor, es planteja com un repte del possible, del necessari, de l’urgent, de l’humanitari, enfront de la resistència del sistema.

Ho tenim tot: evocació, ensulsiada del sistema monàrquic de la transició, demanda d’una resposta solidària davant la crisi, exigència d’un nou sistema econòmic, per a començar de debò:

-Tenim un gegantesc deute amb aquells homes i aquelles dones, assassinats en el terrible estiu del 36, assassinats els anys posteriors, i silenciats i aterrorizados durant molt més de quaranta anys, després.

Tenim, sobretot, les seves aspiracions d’igualtat i de fraternitat humanes, que els van costar la vida i el silenci.
És la nostra referència històrica, fonamental, que necessiten els pobles quan intenten desenvolupar un projecte col·lectiu, fraternal i solidari.

-Tenim el terrible fracàs d’una transició política que ens ha conduït a la configuració perfecta d’un sistema oligàrquic. Un sistema que ha construït una nova classe obrera la dels “subtrabajadores joves”.

-Tenim per fi, que proposar una sortida popular a la crisi econòmica que va a acumular el sofriment i el desconcert dels nostres treballadors, especialment les dones i els joves.

Només falta –o no?- l’impuls i la tenacitat

Vixca la III República!

Aquest text va ser el pregó de la Caracolá republicana de Còrdova en la tarda d’ahir, 13 d’abril de 2008.

Entre todos los escritos que he encontrado hablando sobre este aniversario me quedo con este de Disemdi que os cuelgo.