(Fr. 24/07/1802 - 05/12/1870)

Alexandre Dumas – u misschien beter bekend van ‘De Drie Musketiers’ – schreef met dit boek een knap verhaal over Cornelius Van Baerle, een zeventiende eeuwse Hollander, die als fervent tulpenkweker verwikkeld raakt in een politieke affaire van zijn ooms. Zijn ooms worden gruwelijk afgeslacht door de woedende massa, hijzelf wordt tot een levenslange gevangenisstraf veroordeeld. Gelukkig is er Rosa, de dochter van de gevangenisbewaker. Ze worden verliefd op elkaar en samen werken ze in het geheim verder aan zijn grootste hartstocht: het kweken van een zwarte tulp.

Van Baerle verslond met zijn blikken de zwarte tulp, die hij steeds dichter naderde, begeleid door vier soldaten die hem de weg baanden door de menigte. Ten slotte stond hij vlak bij de wonderbaarlijke bloem, die onder slechts hem bekende omstandigheden van warmte en koelte, van schaduw en licht, op zekere dag moest ontluiken, om daarna voorgoed te verdwijnen. Hij zag haar op geen zes pas afstand, achter de meisjes die de erewacht hadden betrokken bij deze nobele koningin. En hoe meer hij zich met zijn blik overtuigde van de volmaaktheid van de bloem, hoe meer hij leed.

Een knap verhaal, natuurlijk ietwat verouderd, maar eens je de inleidende bladzijden voorbij bent, leest het wel heel vlot. Dit boek stond ooit op de Index, een lijst van verboden boeken, opgesteld door de Paus. Waarom is mij niet 100% duidelijk. Het had waarschijnlijk te maken met de geschiedkundige kant: de moord op de broers De Witt, al dan niet opgezet door Willem III? Of had het eerder te maken met de liefde tussen een gevangene en de dochter van de gevangenisbewaker?

Uit Wikipedia, over de gebroeders De Witt:

Twee weken nadat Johans broer Cornelis op valse beschuldiging van verraad werd gearresteerd, trok hij zich terug als politiek leider. Op 21 juni overleefde hij al een eerste moordaanslag: hij werd neergestoken maar herstelde. Toen Johan zijn broer op 20 augustus bezocht, in de val gelokt door een vervalste brief, werden beide broers door het gepeupel vermoord; in feite ging het bij deze “spontane” aanval om een zorgvuldig geplande moordaanslag door de kliek rond de Orangist Johan Kievit, met medewerking van Willem III, prins van Oranje-Nassau. Aanvankelijk beschermde de cavalerie de gevangenis, maar ze kreeg van hoger hand het bevel te vertrekken onder het valse voorwendsel van een bericht over plunderende boeren. Daarna drong een groep volk de gevangenis binnen en sleurde de broers naar buiten. De Witt kreeg een nekschot; zijn lijk werd ontkleed, ondersteboven opgehangen, ontmand en ten dele opgegeten. Zijn hart werd door Dirck Verhoeff uit het lichaam gesneden en samen met het hart van zijn broer nog jaren tentoongesteld. De duim en tong van de gebroeders de Witt zijn nu te vinden in het Haags Historisch Museum. Hoewel er meer aanwijzingen zijn voor een meer directe betrokkenheid van de Prins van Oranje bij deze moord op de gebroeders De Witt, werden deze van officiële zijde nooit afdoende onderzocht. Wel kan worden vastgesteld dat de prins ervoor zorg droeg dat de moordenaars niet werden vervolgd. Integendeel, zij werden beloond met jaargelden en ambten.

- No era la companyia del Metropolitan de Nova York?
-…i?
- Tampoc era la de l’Scala de Milà. Ni la del Liceu!
- Però Violetta es mor, llargament i enamorada, havent-me infringit un turment deliciós! I, sí!, vaig haver de lluitar contra més d’una llàgrima.

Abans d’entrar tots sabem com acabarà la història extraordinària, i ben trista per cert, de Violetta, però no anem a veure que passarà sinó a veure com passa. L’Òpera ja és això: és el terreny on viu la forma; l’imperi del com. A tots aquells que diuen que literatura és, fonamentalment, un com, els recomanaria que passessin per la platea d’una teatre líric i, posats a ser formals, aprendre’n.

Una soprano notable – Minerva Moliner – encarna una cortesana tísica. I, escolteu… cap tísica té ni pot tenir la potència pulmonar d’ella. Però ens la creiem, i tant que ens la creiem!, i compartim el dolor i la desesperança que sent. Jo, que de tècnica musical no en sé un borrall, hi ha moments que els trobo sublims, d’un sentiment o, si voleu, d’un sentimentalisme, desbordant.

És quan Violetta sent que s’ha enamorat d’Alfredo Germont. Dumas, fill, diu a la novel·la que les cortesanes estan preparades per que el homes es tornin bojos per elles, però no han pensat mai que un dia poden enamorar-se de valent. I és aquí on la soprano, amb ulls de noia transfigurada, ens explica que ha descobert un sentiment nou. I les llàgrimes apreten per sortir la primera vegada.

Quan Germont, pare, la visita per fer-la desistir del seu amor per Alfredo, ella protesta amb allò de “Ah no! Giammai! No, mai! Non sapete quale affetto, vivo, immenso m’arda en petto…?” i les llàgrimes malden de nou per regalimar!

El llibre té molts més matisos. Cert! L’argument està molt més dosificat i és més ric a la novel·la. D’acord! Però Verdi i el llibretista en fan una lectura i basant-se en Marguerite Gautier i Armand, construeixen una Violetta i un Alfredo. Serà que com a la facècia prou sabuda acabarem dient que era millor la novel·la? I és clar que sí. la novel·la és molt millor per llegir, però la “Traviata” és feta per homes de teatre i de música i és per deixar-se anar, sentir, escoltar… per veure.

Aquest és un llibre d’aquells que ja no se’n fan. Però és un gran llibre, gens passat de moda, d’una època en que França donava al món grans hits de la literatura. Alexandre Dumas fill, fill és clar d’Alexandre Dumas, va ser un home de vida torturada, que es glorià sempre de que a l’hora d’escriure s’inventava molt poques coses, i en canvi, en recordava moltes.

Efectivament, la seva vida amb Alphonsine Plesis, el seu amor, és en paraules seves, la matèria sobre la qual es construeix “La dama de les camèlies”, i la seva vida com a fill il•legítim d’Alexandre Dumas, pare, és la base real de “El fill natural” publicat deu anys més tard. Dumas, fill, és, o així m’ho sembla a mi, un escriptor moral que per mitjà dels llibres denúncia i ataca els prejudicis i la hipocresia del seu temps.

Però tornem al llibre que és el que ens interessa. És un llibre sòlid, amb un argument molt ben travat, amb uns personatges creïbles, que conté grans dosis de sentiments, de llàgrimes i de capricis de la fortuna, amb la particularitat que, al començar-lo ens explica com acaba. El llibre comença amb la subhasta dels bens mobles de Margerite Gautier, promoguda pels seus creditors que l’han ajornat uns dies esperant el seu traspàs imminent. La tuberculosi se la endut. Unes circumstàncies que ara no fan al cas posen en contacte el narrador amb l’home que va estimar Margerite i se’n converteix en el confident. La resta és la narració d’un amor que podia haver estat feliç entre una cortesana de luxe i un jove que no tenia pas prou fortuna per mantenir-la.

Han fet furor històries, cíniques, com les de Choderlos De Laclos a “Les amistats perilloses” i d’altres. “La cartoixa de Parma” també té amors ben impossibles que són resolts d’una manera molt més novel•lesca. Però aquest fora un amor més íntim, una història més personal, una obra molt més humana que ha tingut una sort millor que la que poden donar els estudis de Hollywood, la que li va donar Verdi.

A Manresa, ciutat petiteta de l’interior de Catalunya, ara hi ha temporada d’òpera i tot. La setmana que ve ens fan “La Traviata” i jo ja tinc les entrades ben guardadetes al calaix. Us en parlaré, us en parlaré…