Durant els darrers dies s’han donat diversos aniversaris de músics, uns més importants que d’altres, tots evocadors.

Neil Young va nèixer fa ja 64 anys, un dotze de novembre. A l’edat en que molts només fan gires d’autohomenatge o recopilacions de duets i estàndards, és un dels veterans que mantenen amb més dignitat la seva condició i tot i que difícilment superarà el que ja ha aconseguit, el seu present continua sent magnífic.

Un antic amic i col·laborador seu va jugar les seves cartes de manera ben diferent. Danny Whitten ens va deixar fa 37 anys, vençut per una addicció a l’heroïna que ell segurament creia que controlava. Va deixar amics i família desconsolats, una excel·lent banda de garatge òrfena de líder, una cançó que Rod Stewart ha convertit en himne, va inspirar una magistral elegia del seu amic Neil, i el gran dubte de fins a on podia haver arribat la seva carrera.

D’una manera molt semblant va acabar-se el vol d’Enrique Urquijo ara fa ja 10 anys. Encara recordo el malestar físic en que em va enfonsar llegir a El País la notícia que algú, probablement el seu camell, havia abandonat el seu cos al portal de casa. Sempre em demanaré com és possible que algú que té el geni i la sensibilitat d’escriure Pero tu lado, Y no amanece, i un grapat llarg de cançons maravelloses pot llençar la seva vida a les escombreries.

Igual que Jim, que Janis, que Jimi, que Kurt, que Michael Hutchence, que Michael. Cadascú assaltat pels seus partículars fantasmes, abocats cap a la desesperació o la inconsciència.

És una collonada allò que no moriran mentre escoltem la seva música. Són morts, ja no beuen cervesa, no xerren amb els amics, no critiquen al President, no fan l’amor amb qui els ve de gust.

I els seguim enyorant.

Salut i sort,
Ivan.

Dos cops, potser tres, havia tocat la neu a Barcelona. Però mai no havia caminat pels seus carrers emboirats, enmig d’una crema de cigrons.

He sortit del CINC Business Center cap a dos quarts de nou, i la visibilitat al voltant, en carrers perfectament il·luminats, no anava més enllà dels 15 o 20 metres. Sorprenentment, la temperatura era molt agradable i no he patit en cap moment sensació de fred.

Ja em podeu dir que sóc un tanoca sentimental, però el primer que m’ha evocat la boira han estat els contes de Sherlock Holmes, amb la seva cel·lebèrrima boira producte de la combustió del carbó a les calderes que proveïen calefacció al Londres victorià. Caminava per carrers pintats de negre i gris amb el carbassa de les faroles banyant l’escena en un silenci igual d’estrany a aquesta ciutat, intuint els cotxes un moment abans de sorgir de la sopa de peix, fixant-me en la textura irrepetible de l’aire.

Amb una mica d’alçada la boira s’ha aclarit ràpidament. A partir de la Gran Via la visibilitat anava millorant ràpidament i els nois que entrenaven a futbol al camp de la cantonada entre Gran Via i Espronceda podien veure la porteria contrària sense dificultat, tot i que algun jugador si que era difícil de distingir. A l’alçada del carrer Guipúscoa la visibilitat ja era complerta i Jack l’Esbudellador ja no hagués trobat tanta facilitat per sadollar la seva crueltat.

Els urbanites ens creiem alliberats de les inclemències meteorològics i els inconvenients de la naturalesa, però no som conscients del molt que enyorem el seu romanticisme quotidià.

Salut i sort,
Ivan.

Ja sé que això és una cosa patètica de dir per a un enginyer, però és que darrerament els avenços tècnics em superen.

El ritme d’innovació, l’espectacularitat d’algunes fites i la manera en que estan canviant la nostra vida quotidiana és ja senzillament impressionant. Abans podies veure venir els canvis, ara els canvis et sorprenen. Per a fer-nos una idea, compareu el temps entre els germans Lumière i els primers films en color; entre la televisió en blanc i negre i la de colors; entre els mòbils que no et cabien a butxaques petites i els només-mòbils que hi ha ara; o entre el Newton i l’iPhone.

Temps durs pels escriptors de ciència ficció. Les màquines ja comencen a entendre quan els parlem, podem veure en video aquells a qui truquem per telèfon, podem mirar pel·lícules al cim del Pedraforca (i si encara no és possible, d’aquí dos dies haurà cobertura), i l’any vinent els japonesos ens oferiran robots que ens faran la bogada i ens netejaran la casa.

La tecnologia del futur ja és aquí. Ara només queda el pensament del futur. De moment el model econòmic és el mateix que abans de la Revolució Industrial, i tant les persones com els col·lectius ens movem en paràmetres heretats directament de quan només érem mamífers que es resguardaven en coves.

Salut i sort,
Ivan.

“Cuida’t”. És un acomiadament clàssic, que diem la major de vegades sense pensar en el seu significat.

Me’n recordo que quan era petit ma mare sempre vigilava que no em posés malalt i, a la que la cosa feia senyal de ser més que un refredat, cap el metge. En canvi, quan ella o mon pare eren els que es trobaven una mica malament, s’ho passaven sense visitar la consulta de l’home de la bata blanca. I jo em demanava perquè ells no s’aplicaven la mateixa regla que aplicaven amb mi.

Ara em demano en quin moment vaig deixar d’aplicar-me-la jo mateix. Quan vaig tornar de vacances vaig cancel·lar una visita per motius de feina, i dos mesos després encara no he trobat el moment per trucar i tornar a demanar hora. Lluny de qualsevol racionalitat, la feina i l’oci han passat pel damunt de la salut en la preferència de l’ús del telèfon, i m’agradaria saber quan i per què vaig deixar de cuidar-me.

Pretenem estar sans perquè associem la malaltia a decrepitud i vellesa, espais que no volem habitar. És natural que a ningú no li agradi trobar-se malament, però malament anem si l’educació (reglada, no reglada, vital en qualsevol cas) no serveix per a ensenyar-nos a envellir i fer per a mantenir-nos sans, allò que és més natural del món.

Salut i sort,
Ivan.

Tota la societat benestant va plena amb el cas del desfalc protagonitzat pel Fèlix Millet. N’hi ha per tant?

Francament, crec que no. Aquí l’únic que ha passat és que uns quants ambiciosos han decidit aprofitar-se de les facilitats que s’han trobat per a enriquir-se amb diners que no eren seus. Gairebé tant vell com l’anar a peu. La notorietat que ha assolit el cas ha engreixat amb el prestigi de l’Orfeó Català, una institució que perviu en els llibres d’Història i en la memòria col·lectiva tot i que es mantingui allunyada del 95% de la població catalana.

La pregunta de moda és demanar-se de manera hipòcritament incrèdula com ha pogut passar aquesta desgràcia. La resposta és molt senzilla: perquè ningú no ha exercit el control necessari sobre una institució pública que gestiona diners públics. M’imagino que s’han reunit diversos factors: primer, que falta el costum de les democràcies consolidades en considerar absolutament normal i desitjable un escrutini exhaustiu de l’activitat pública i la seva corresponent memòria econòmica. La nostra jove democràcia ha aprés a cridar i bordar, demanant perquè la directora general de televisió s’ha vestit en quatre actes oficials amb vestits pagats amb diners públics, però encara no ha estat capaç de raonar sobre si l’ús és adequat, si l’import és raonable o si la pràctica és convenient, amb independència del color polític del practicant. Clar, com que a la Pilar Miró la van fer dimitir perque li van trobar les factures, en Camps va preferir llençar-les al mar.

La segona raó és que, com que això d’examinar els comptes dels altres no és quelcom que es faci rutinàriament, a l’hora de sel·leccionar els examinats no es perd el temps amb gent de tota confiança. I en Millet (i la seva colla de còmplices) era dels nostres. Del mateix bàndol que els examinadors. I per bàndol no vull dir partit polític, vull dir quelcom més ampli: de la mateixa casta social. La burgesia benestant catalana està tant malmesa que es protegeix entre si tant com pot, i ara descobreix incrèdula que acull en el seu si comportaments gens honorables.

Per últim, hi ha que el diner era públic, és a dir: de ningú en concret. Ningú no el trobarà a faltar. Ara fa un any la polèmica de moda va ser el tunning que es volia fer l’Ernest Benach al seu cotxe oficial. A banda d’altres consideracions, hi havia el fet que els que van ofertar el servei sabien perfectament que els diners no eren dels que signaven la factura, que podien atracar el client tranquilament. En el cas Millet hi ha un bon grapat de gent que veia coses que no lligaven, però com que no eren els seus diners, callaven.

Salut i sort,
Ivan.

Crec que no sóc cap psicòpata assassí, ni tampoc tinc grans inclinacions cap a la violència. És més, sóc partidari de la diversitat biològica. Però hi ha vegades que no em faria res que determinades espècies desapareguessin del mapa.

Alguns exemples:

• El xitxarel·lo que escolta música (especialment bakalao o regatón) amb el mòbil a tot volum i sense auriculars.
• La parella de músics ambulants que et deleiten al metro amb la seva versió rumbera de My Way mentre el teu iPod no pot competir en volum.
• Els pares d’aquell nen que no deixa de córrer per tot el restaurant, que abans que ell arribés era tant tranquil.
• El senyor brut a qui ha abandonat Rexona i s’està molt a la vora teva al metro.
• L’amo del gos la tifa del qual acabes d’esquivar per ben poc.
• El pocavergonya que porta una moto i pel soroll sembla que condueixi una estampida d’elefants rabiosos.
• Aquella senyora que passeja amb paraigua sota la pluja en direcció contrària a la teva i pretén que tu li cedeixis el pas sota els balcons, quan resulta que tu no portes paraigua i ja t’estàs mullant prou.

Sé que a Ferran no li fan gaire gràcia les noies faixon. La resta, n’afegiríeu d’altres?

Salut i sort,
Ivan.

Una bestiesa com una casa.

Quan els seus generals li demanaven autorització per a replegar-se a posicions on poder defensar-se millor, Hitler els contestava sempre que no. Aquells parlaven d’inferioritat numèrica, en material i en suministraments; ell contestava que la força de la voluntat havia d’imposar-se sobre les dificultats. El poder de la voluntat era un dels leit motiv nazis més dominants, i va donar nom a un magnífic documental de Leni Riefenstahl.

A l’altra banda del front, George S. Patton es barallava amb els seus superiors per aconseguir els proveïments necessaris per a continuar avançant. La seva lapidària frase ha esdevingut llegendària: “els meus homes poden alimentar-se d’herbes que trobin pel camí i lluitar a cops de puny amb l’enemic quan exhaureixin les seves bales, però els meus tancs necessiten benzina”.

No cal que recordi com va anar el final de la pel·lícula, oi?

El Barça va guanyar la Copa del Rei. De l’Athletic Club tothom esperava el que va donar: lluita sense descans, il·lusió, empenta, garra, força de voluntat … i no res més. El que hauria de ser la base imprescindible alguns pretenen transformar-ho amb el factor diferencial. I això és un gran error quan estàs en una competició, del tipus que sigui.

I si voleu podem buscar més exemples, ni tant tràgics ni tant banals.

Perquè si que és cert que per competir amb èxit, per a guanyar un oponent has de ser millor que ell; i per a ser millor t’has de preparar (entrenar, estudiar, descansar, … el que toqui) i que la força de la voluntat, si existeix i és ferma, et porta a sacrificar-te més i potser a assolir millor competència que els teus rivals; i aleshores aquesta competència et pot portar al triomf i al teu objectiu.

Però que ningú s’enganyi, si l’únic argument que tens per competir és que tens moltes ganes de guanyar, et pots trobar amb la desagradable sorpresa que el teu rival tingui les mateixes ganes i a més sàpiga alguna cosa que tu no saps.

Salut i sort,
Ivan.

Tot i que aquest dia es més aviat tranquil, dos dels nens del grup dels petits es barallen a la fila per rentar-se les mans i ser els primers. L’educador cansar de que sempre siguin els mateixos, els agafa per les orelles, fort, i els castiga fora de la fila en un racó.

Un dels nens plora molt fort i te la orella molt vermella, la seva germana que pertany al grup dels grans arriba i hem pregunta que ha passat. Jo li explico, mes o menys, el que hi vist i ella s’enfada molt. Hem diu que l’educador no te perquè tirar de les orelles als seu germà, que les té molt sensibles, que li ha fet molt d mal…

Crec que l’adolescent te molta raó, no estic gens d’acord amb aquesta pràctica. Hi han altres maneres per parar una baralla sens fer mal físic. Aquest educador també pica a les galtes i a els fronts dels nens amb el dit… se que es molt desbordant estar amb el petits, perquè no fan cas, van molt a la seva però alhora son molt dependents…però no crec que fer-li’s una mica de mal sigui la solució.

Según unos, en Mestalla se jugó un partido de fútbol donde además pasaron otras cosas poco importantes. Según otros, hay que mandar a sesenta mil personas a la cárcel, porque un partido de fútbol no puede servir de coartada para su atroz crimen.

Que el Jefe del Estado presida la final de una competición que lleva su nombre es normal. Que cuando entre el Jefe del Estado en un lugar público suene el himno nacional y se ice la bandera, también lo es. Y que escuchando el himno la gente exprese sus sentimientos, lo es también.

A mí me parece muy mal silbar a cualquier himno. Es una falta de respeto al símbolo que representa a mucha gente. Algunos de los representados estarán de acuerdo con aquellas ideas o actuaciones contra las tu quieras protestar, pero otros no. Silbando el himno los metes a todos en el mismo saco. Y lo más importante, los estás criticando por ser de su país. No por pensar de determinada manera, ni por lo que ellos mismos hayan hecho, sino por donde han nacido.

Lo expresado en el párrafo anterior aplica a cualquier símbolo. A los que queman banderas americanas; a los que silban la Marsellesa; a los que silban cuando en un partido de tenis el de la megafonía se expresa en catalán; a todos.

Nadie apunta la contradicción evidente: los mismos espectadores que antes del partido eran maleducados y se comportaban tan mal, antes, durante y después del partido tuvieron un comportamiento ejemplar. ¿Qué astro cruzó el cielo de Valencia al inicio del encuentro?

Pero que nadie se engañe, lo que molesta no es la pitada. Lo que molesta es que algunos no se sienten españoles. Los que no dijeron nada cuando en el Sant Jordi mucha gente del resto de españa silbó a la megafonía en catalán; los que jalearon a los que silbaron la Marsellesa; esos mismos ahora se escandalizan. ¿Por qué?

Por que no han estudiado Estadística. En sus primitivos análisis, se limitan a tachar de indignidad o de falta de educación lo ocurrido. No les llega a pensar que si la mayoría de una muestra de 60.000 personas protagoniza lo de Mestalla, eso indica que en la población general aquel comporatamiento alcanzaría para un porcentaje muy importante. ¿Consideran estos opinadores que la mayoría de aficionados del Athletic y el Barça son indignos y maleducados?

Lo triste es que aún no hemos visto a nadie preguntarse (o preguntar a los mismos aficionados) por qué pitaron. Se acude al recurso fácil: son maleducados, son indignos, son malos, son peores que nosotros (que somos buenos). Se grita pero no se piensa.

No conozco a nadie que silbe su propio himno, que le falte al respeto a los símbolos que le representan a él mismo. No creo que pueda haber nadie así. Lo que deberían preguntarse es por qué toda aquella gente no se siente representada por el himno o por el actual Jefe del Estado.

Y por cierto, en Mestalla hubo un gran partido entre dos muy buenos equipos y ante dos aficiones que demostraron mucho civismo.

Salut i sort,
Ivan.

Ara mateix estic llegint una novel·la, Los guardianes del libro, del qual escriuré més endavant, que tracta de la història de determinat llibre jueu. Surten algunes escenes clares i rotundes d’antisemitisme.

El cas és que m’he adonat que les escenes de discriminació racista m’han ferit la sensibilitat però no m’han fet canviar l’ànim. Per a que m’hagi indignat completament, enteneu-me bé: amb els personatges, no amb l’autora, ha calgut arribar a la barbàrie de la Inquisició i la brutalitat física.

I tot plegat no sé si el que m’indigna és el racisme o que el protagonitzin catalans del segle XV.

És inquietant adonar-se d’on poden dormir els teus propis dimonis.

Salut i sort,
Ivan.

A la sala d’educadors, moment abans d’anar a buscar als nens a les diferents escoles, els educadors preparen material que els nens necessiten, apunten coses a una gran pissarra perquè tot l’equip estigui al corrent de les coses pendents pel dia o la setmana vinent, o del aspectes importants que passen al centre en relació amb els menors.

Durant aquest moment del dia, al centre només hi han alguns adolescents i algun nen que es queda al centre malalt, aixó que el CRAE està més aviat buit. Els educadors aprofiten per comentar aspectes sobre els nens o les famílies d’aquests i una de les educadores comenta la mala actitud d’una mare davant de les visites programades amb el centre per veure al seu fill (no s’ha presentat), la insulta i exposa la ràbia que sent en veure al menor sofrint. La sala d’educadors està molts cops oberta i els nens entren i surten…en aquell moment hi havia el nen nou que encara no està apuntat a cap escola i estava escoltant el que ens deia la jove educadora i sobretot com ho deia i com parlava en to despectiu quan es referia a la mare d’un dels nens del centre.

Jo hem sentia incomoda i volia dir que el nen estava present, però l’altre educadora, s’adonà i li demana respecte. M’agradà molt l’actitud de l’altre educadora, que pogués frenar els insults de l’atre per a que l’escena no s’allargués i la presenciés el nen.

Avui, una de les nenes del grup dels mitjans, s’ha encarat amb ell perquè constantment li tocava el cul, a ella i a una nena de l’escola, i les agredia verbalment al parc on erem. La nena explicava, amb un to molt despectiu, davant del nen, a les amigues de l’escola que estava “boig, malament del cap, que era un porc…”.L’educador i jo, quan ho hem sentit l’hem cridat i hem intervingut amb ella. L’educador li ha dit que sabia molt bé que el nen te un problema, que havia de tenir paciència amb ell i que quan la molestés intentés dir-li bé o que ens ho fes saber a nosaltres.

L’actitud de l’educador m’ha agradat, ja que en altres moments que els nens del CRAE han tingut una actitud tant despectiva com aquesta cap al nen en qüestió, mai els he vist intervenir.

En l’estona en que els dos petits “fan deures” m’adono de diferents actituds que te el nen en relació al l’Infant amb problemes de salut mental. Aquest últim vol jugar al parxís, tot hi que ha de pintar una girafa que ha dibuixat, i l’altre nen, no te cap deure. L’actitud del segon és molt curiosa: anima a l’altre a acabar de pintar la girafa, s’ofereix per ajudar-lo, pinten el dibuix junts…té una paciència increïble i està constantment pendent amb ell.

Posteriorment, al parc, segueixo veient actituds d’aquest tipus per part del menor. Hi ha només un gronxador, i li cedeix a l’altre nen perquè no s’enfadi…

L’actitud del nen en qüestió, és d’una gran assertivitat, està constantment receptiu cap a les necessitats de l’altre i ha assumit un rol determinat, dins del petit grup, composat per ells dos i l’educador.

A hores d’ara ja hi ha poca gent que no sàpiga qui és Susan Boyle.

Es poden dir un munt de coses sobre l’impacte d’aquesta simpàtica senyora. Primer i més evident, que les aparences enganyen i aquí en tenim una demostració. Segon, que som maleïdament cruels amb els que no són tant perfectes com ens agradaria, mentre que amb nosaltres demanem comprensió. Tercer, que ja podem parlar i no parar sobre les diferents oportunitats que dóna la vida a uns i a d’altres.

A mi el que més m’ha impactat és la senzillesa d’una persona que no impressiona pel seu posat ni per la seva aparença, sinó per la seva habilitat innata per cantar, contraposada amb el carisma de molts professionals.

I la reflexió que em motiva el que acabem de veure és que la gent no som cantants, enginyers o cambrers; sinó que som persones que ens dediquem amb més intensitat a unes activitats que a d’altres, tot i que sabem fer moltes coses. Quan diem que un és arquitecte no implica que no sàpiga escriure, tot i que de vegades només considerem escriptors als que no saben cuinar i al que cuina i publica un llibre que té èxit alguns li volen treure valor.

Si us han quedat ganes de descobrir més gent amb talent podeu escoltar la també famosa actuació de Paul Potts (a més és divertit veure l’evolució física del jurat) i l’actuació de dos ballarins grecs que no puc qualificar per no esgarrar la sorpresa. No només les aparences enganyen, de vegades l’excepcionalitat és només aparença.

En Josep Sandoval ha publicat una opinió que crec molt encertada a La Vanguardia.

Abans de marxar la Laura(16) hem va cridar a la seva habitació, i hem va donar un papaer on hi havia escrit el nom d’una cançó, hem va dir que l’escoltes, que ella es sentia molt identificada amb ella.

Mentre vaig estar amb en Raúl(9), l’estona d’anar a fer-se les fotus, vaig estar parlant amb ell sobre com es sentia per començar l’escola el dia següent.

Al principi tenia moltes ganes, però estava bastant nerviós i hem preguntava que havia de fer per caure bé als demés nens i fer molts amics.

Li vaig dir que ell havia de ser com és, que no havia de cambiar per agradar a ningú, que es molt bó i carinyos i això el faria fer amics, que no es preocupes per si eren molts o pocs, que l’important era que els que tingués fossin bons. I sobretot que no es preocupés i que disfrutés de l’escola.

Vaig intentar en tot moment empatitzar amb en Víctor, possar-me en el seu lloc i intentar entendre que es el que sentia en aquells moments, només va caldre sentir-lo plorar mentres cridava a la seva mare per saber que el que necessitava aquell nen en aquell moment era una atenció especial i més maternal.

Clarament, no cal tenir sentit comú.

Llegeixo a ELPAÍS.com com un jutge ha dictat una sentència on li dóna la raó a un demandant (el marit) en contra del demandat (France Telecom) perquè li van segrestar les línies telefònica i d’ADSL; però alhora li nega la raó a l’altra demandant (la muller) perquè només ha acreditat el perjudici causat però no que hagi iniciat accions contra la situació.

És a dir, segons el senyor jutge, calia que marit i muller iniciessin dues demandes separades, pagant a dos advocats, obrint dos expedients als jutjats i exigint la cel·lebració de dos judicis.

No penso parlar de la lentitud de la justícia. Ni dels honoraris dels advocats o els elevats costos judicials. Ni de la condició de funcionaris dels jutges. Ni tampoc penso parlar del concepte sentit comú.

Crec que no cal.

Salut i sort,
Ivan.

Lesbiana és un gentilici. Així com la Viquipèdia només anomena l’illa de Lesbos quan parla de l’etimologia del terme lesbiana, el Diccionari de l’Enciclopèdia si que li atorga les primeres accepcions del mot.

Aclarit el doble significat, ara es veu que alguns lesbians, òbviament habitants de Lesbos, estan amoïnats perquè les seves veïnes puguin sofrir malentesos a l’esmentar d’on són. Ho he llegit a El Periódico.

De puritans n’hi ha a totes bandes. De gent que s’avergonyeix del que no és, vull dir. O del que diuen que no són i no volen ser. I que volen prohibir als altres que facin servir l’idioma (ja no parlo de la llengua) de la manera que és més natural, com sempre s’ha fet.

Potser el millor que podriem fer és anomenar les coses pel seu nom. Proposo començar per anomenar intolerants els puritans.

Salut i sort,
Ivan.