És difícil fer una aproximació que sintetitzi la vida i el pensament de l’Àngela Davis, possiblement una de les figures del feminisme i del marxisme més importants del segle i que encara viu i milita als Estats Units. Hem fet una traducció de la biografia que conté la pàgina web: Social Justice Movements desenvolupada per estudiants de la Universitat de Columbia. Al final del text hi ha més referències a les quals us convidem  entrar.

1944: Àngela Davis va néixer a Birmingham, Alabama, en una família negra relativament benestant. Experimentà ben aviat en la seva infància els efectes negatius del racisme i es qüestionà l’existència del racisme en la societat.

1959: Davis, decideix anar a Nova York per ampliar horitzons i anirà a l’Irwin Elizabeth High School, a Greenwich Village. És aquí on coneix i explora per primer cop les solucions a la pobresa i al racisme i queda fascinada pel Manifest Comunista i el comunisme.

Tardor 1961: Davis s’inscriu a la Universitat de Brandeis, on es troba sola, tant físicament com psicològica, ja que ella és una dels dos estudiants negres de la seva classe durant el primer any.

Estiu de 1962: Davis va a Europa per assistir al VIIIè Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants a Hèlsinki, Finlàndia. I veu que això és una gran oportunitat per conèixer joves revolucionaris de tot el món.

16 setembre 1963: Una bomba esclata a l’església de Birmingham, Alabama, i mata quatre noies que Davis coneixia des de la infància. Aquest fet causa un gran impacte en Àngela Davis que creu fermament que és producte del racisme i la violència de la societat i no només un acte individual de persones irades.

1964-1966: Davis retorna a París, on estudia francès, però ben aviat es centrarà en l’estudi de la filosofia, de Karl Marx i el comunisme. Essent Herbert Marcuse un dels seus mentors principals. (Afegitó de traducció) Durant la seva estada a l’estranger, als Estats Units hi ha un creixent activisme, i Davis retorna a casa per a formar part d’aquest moviment.

Estiu 1967: Davis escolta el discurs de Stokely Carmichael i l’impressiona la seva força, però considera que aquest odi no proporciona cap direcció clara al moviment. El desacord sobre la direcció del moviment prové de que Stokely rebutja el marxisme per considerar-lo una cosa de mans dels blancs, mentre que Davis pensa que alguna forma de comunisme o socialisme és necessari per alliberar els negres.

1967: Davis es trasllada a San Diego per continuar els seus estudis de filosofia. Allí juga un paper important en l’activisme comunitari, dins diferents organitzacions polítiques, incloent l’ajuda a les persones empresonades que no tenen accés  a defensa legal. També organitzarà mítings per difondre el seu missatge. I s’enfrontarà al dilema de ser criticada per fer una feina d’homes, fet que li planteja una de les cares de la lluita feminista.

1968: Davis busca una organització política en la qual poder participar. Es decideix pel Partit dels Panteres Negres a Los Angeles, que és diferent del Partit dels Panteres Negre d’Oakland, organitzat per Bobby Seale i Huey P. Newton, però comparteix algunes idees d’aquest grup. Davis també manté estrets vincles amb el SNCC (Student Nonviolent Coordinating Committee) en aquest moment. Les seves activitats inclouen la creació d’un Cos Juvenil per l’SNCC, així com la creació de la Comissió del Tribunal del Poble que s’ocupa de la brutalitat policial i la repressió.

Abril de 1968: Martin Luther King és assassinat i això afectà molt Àngela Davis i les organitzacions en què milita. Malgrat que la filosofia de King difereix de la de Davis, aquesta queda abatuda per per la seva mort i l’impacte negatiu es deixa sentir a tota la comunitat Negre.

Juliol 1968: Davis s’uneix al Che-Lumumba Club, que fou la cèl·lula negra del Partit Comunista. Aquest és un punt important en la seva vida, ja que oficialment l’associa amb el Partit Comunista. Durant tot aquest temps continuarà treballant en el seu doctorat a la Universitat de Califòrnia a San Diego.

1969: Davis viatja a Cuba i pensa que l’opinió sobre l’illa ha estat completament desvirtuada per la propaganda nord-americana. Això confirmarà la seva opinió que el racisme només s’eradicarà als Estats Units per la via del socialisme.

1970: Davis continua treballant en el seu doctorat i comença a relacionar-se per carta amb el presoner George Jackson. S’involucrarà molt en el seu cas.

Agost, 1970: Es produeix una revolta a la presó, George Jackson hi és involucrat i Angela Davis, relacionada i acusada de participar-hi. L’FBI la posa a la llista de persones més buscades i Davis fuig de Clifòrni, i serà capturada a Nova York.

1970: Davis, passa un temps a la presó de Nova York. Aquesta experiència li permet veure l’estat deplorable de les presons, i li donarà la oportunitat de discutir diferents temes amb els presoners. Durant aquest temps els parlarà sobre les seves creences comunistes i del poder dels presoners, continuant així amb la seva tasca activista dins dels murs de la presó. Més tard la traslladen a Califòrnia, on es jutjarà el seu cas.

1971: Mentre era a la presó de Califòrnia, Davis, participa en la publicació d’un llibre titulat “Si entren al matí”.

Agost, 1971: George Jackson és assassinat a la presó, fet que té un gran efecte sobre Angela Davis.

Febrer, 1972: Com a resultat d’un canvi en les lleis de Califòrnia, i també gràcies a la campanya internacional i nacional de Llibertat Àngela Davis, finalment li serà imposada una fiança i sortirà de la presó.

4 juny 1972: El jurat del cas de Davis la declara no culpable i Angela és alliberada després de dos anys d’empresonament. La massiva campanya internacional per la Llibertat d’Àngela va ser en gran part responsable de la pressió sobre el sistema legal i de que Davis en sortís absolta.

Tardor de 1972: Tot i que el governador de Califòrnia, Ronald Reagan, va afirmava que mai li seria permès a l’Angela Davis ensenyar altre cop, ella reprèn les classes i impartirà altre cop a la Universitat Estatal de San Francisco.

1975-1977: Davis treballa com a professora d’Estudis Africano-Americans al College de Claremont.

1979: Àngela Davis visita la Unió Soviètica i és guardonada amb el Premi Lenin de la Pau. Ella serà professora honoraria de la Universitat Estatal de Moscou.

1980: Davis es presentarà com a candidata a la vicepresidència pel Partit Comunista. Encara que el Partit Comunista no treu molts vots, el suport a la candidatura de Davis revela que segueix sent una figura pública i una activista important.

1984: Davis prova altre cop com a candidata a la vicepresidència dels Estats Units pel Partit Comunista. Al llarg dels anys 1980 i 1990, Davis continua el seu treball com acadèmica, publicant diversos llibres i dedicant-se a l’ensenyament i la docència als Estats Units i al món.

Octubre, 1995: Angela Davis mostra el seu disgust amb l’exclusió de les dones de la Marxa del Milió d’Homes, i creu que aquesta encoratja el xovinisme entre els activistes i la comunitat negra.

Octubre, 1996: Davis va a la UCLA (Universitat de Califòrnia) per parlar en senyal de protesta contra la Proposició 209, que prohibirà la discriminació positiva en les institucions públiques per raó de raça, sexe o ètnia, incloses les escoles i la Universitat de Califòrnia.

Gener de 2006: Angela Davis fa una gira pel món per protestar contra l’opressió i la situació de les persones empresonades.

Extret de: Social Justice Movements

A la mateixa web podeu consultar l’apartat Davis i el feminisme.

——————

Els llibres que ha publicat són:

If They Come in the Morning: Voices of Resistance (1971)

Angela Davis: An Autobiography (1974)

Women, Race and Class (1981) i Women, Culture, and Politics (1989)

—————–

Biografia a la wikipedia (en anglès)

Entrevista a Kaos en la red (2005)

Entrevista a Deomocracy Now! (en anglès)

El Casal de Joves de la Guineueta a Nou Barris (Barcelona) ha organitzat una setmana contra la violència de gènere que inclou diferents activitats repartides entre els dies 19 i 27 de novembre a Plaça Ca n’Ensenya, 4.

Dijous 19 a les 20:00 h: Taller d’autodefensa per  dones
Dimecres 25 a les 19:00 h: Taller i penjada de pancartes
Dijous 26 a les 21:00 h: Projecció de la pel·lícula “Thelma i Louise”
Divendres 27 a les 11:15 h: Acció a l’IES Collserola
i a les 21:00 hores concert de HIP-HOP Antisexista amb Alyta&Dhana amb PD ONE (rap&soul)

i dues xerrades organitzades per la Festa Major Reivindicativa de Sant Andreu.

Divendres 20 a les 19 h: Xerrada amb el títol “Treball local en clau de gènere“, al CSO La Gordíssima, C/ Pons i Gallarza, 10. En ella es vol mostrar el treball desenvolupat des de col·lectius feministes locals així com compartir les diferents experiències viscudes a través de l’anàlisi de diferents aspectes que afecten les dones. Hi intervindran: Cau de Llunes, Adona´t, Justa Revolta, i el  Grup de Teatre de les Oprimides “La Teranyina”.

Dissabte 28 de novembre a les 18:30, Xerrada “La crisi i patriarcat ens empobreixen, regenerem les nostres lluites”, a l’Auditori de Can Fabra de Sant Andreu, amb la participació de: Miren Etxezarreta (Seminari d’Economia crítica TAIFA), Alícia Moragues (Coordinadora Obrera Sindical) i Laia Hernández (Endavant-OSAN).

La periodista Laia Altarriba ha obert un nou espai a la xarxa per explicar les notícies que no surten mai als mitjans de comunicació. Són esdeveniments que no tenen titulars, ni breus, ni imatges, ni cabuda en els grans grups mediàtics, i per tant no tenen significat per la majoria de la població. No en sabem res i per la majoria de gent resten en l’obscuritat. És la realitat que silencien els poderosos i els conservadors la que veurà la llum en aquest nou bloc.

Es diu L’esquena del món i també té un espai a Catalunya Ràdio, un dissabte al mes, en el programa Solidaris que condueix la Rita Marzoa.

En paraules de l’autora del bloc: “L’esquena del món vol explicar-vos aquestes altres realitats, les dels que no ocupen les pàgines principals dels diaris, les dels que queden darrere dels grans titulars, i especialment les dels que no perden l’esperança i emprenen la lluita per transformar la realitat a què els volen condemnar a viure.”

Malgrat que no abunden els exemples, sí que hi ha hagut alguns referents del periodisme que han obert camí en aquest sentit. I han anat al mateix lloc on estaven succeint les coses, han treballat, conviscut i han patit les mateixes condicions que els protagonistes de les notícies. L’esquena del món i la manera d’entendre la professió beu d’aquestes fonts, per això hi ha referències a en Robert Fisk,  Ryszard Kapuscinski, Wilfred Burchett i molts d’altres que ens esperen.

El bloc conté recomanacions de documentals interessants i la veu dels que no tenen veu, que curiosament com podreu constatar, la majoria són dones. Les dones que lluiten i treballen silenciades, que no volen titulars ni reconeixement, volen justícia.

Felicitats Laia per aquest treball i gràcies per mantenir-nos ben informades.

http://lesquenadelmon.wordpress.com/

Amy Goodman

Fragment de l’entrevista realitzada a Naomi Klein, per Amy Goodman, per la cadena Democracy Now!. És una dura crítica a la teoria del lliure mercat que la Paella pel Mànec hem traduït al català.

«Aquest llibre és un desafiament a l’afirmació central i més valorada en la història oficial: que el triomf del capitalisme desregulat va néixer de la llibertat, i que els mercats lliures van de la mà de la democràcia. En lloc d’això, mostraré que aquesta forma fonamentalista de capitalisme ha estat consistentment acompanyada per les formes més brutals de coerció, infligides al cos polític col·lectiu així com a innombrables cossos individuals». Així comença el llibre de Naomi Klein, “La doctrina del xoc”.

Què és la doctrina del xoc?

Bé, la doctrina del xoc, com totes les doctrines, és una filosofia de poder. És una filosofia sobre com assolir els seus propis objectius polítics i econòmics. I és una filosofia que sosté que la millor oportunitat per a imposar idees radicals de lliure mercat és fer-ho en el període que segueix a un gran xoc. Ara bé, aquest xoc podria ser una catàstrofe econòmica, un desastre natural, un atac terrorista o una guerra. La idea és que aquestes crisis, aquests desastres, estoven societats senceres. Les deslloriguen. La gent es desorienta. I s’obre una finestra, com la finestra en la cambra d’interrogatori. I en aquesta finestra es pot introduir allò que els economistes anomenen “teràpia de xoc econòmic”. És una espècie d’extrema cirurgia aplicada a països sencers. D’una sol cop. No és una reforma per aquí, una altra per allà, sinó el tipus de canvi radical que vam veure a Rússia els anys 90 o que Paul Bremer va tractar d’imposar a l”Iraq després de la invasió. Això és la doctrina del xoc.

Les dretes ho han fet, els feixistes ho han fet, els comunistes estatals ho han fet. Aquest llibre prova de ser un intent per comprendre millor la ideologia dins la què vivim, la ideologia dominant dels nostres dies, que és l’economia de mercat desinhibida.

Expliqui qui és Milton Friedman, que acusa enèrgicament en aquest llibre.

Acuso a Milton Friedman perquè és el símbol de la història que estic intentant qüestionar. Milton Friedman va morir l’any passat. Va ser conseller de Thatcher, de Nixon, de Reagan, de l’actual Govern de Bush. Va fer classes a Donald Rumsfeld en els primers dies de la seva carrera. Va assessorar a Pinochet els anys 70. També va assessorar al Partit Comunista de Xina en el període clau de reforma, fins els anys 80. Així que va tenir una influència enorme. Vaig parlar l’altre dia amb algú que el va descriure com el Karl Marx del capitalisme. I crec que no és una mala descripció, encara que estic segura que a Marx no li hauria agradat gens. Però realment va ser un popularizador d’aquestes idees.

Quin va ser el seu paper?

Tenia una visió de la societat en la qual l’únic paper acceptable per a l’Estat és implementar contractes i protegir fronteres. Tota la resta ha de ser abandonada per complet al mercat, ja sigui l’educació, els parcs nacionals, l’oficina de correus… tot el que pogués produir un benefici. Aquestes idees radicals de lliure mercat van arribar a dominar el món, van escombrar l’antiga Unió Soviètica, Llatinoamèrica, Àfrica… Aquestes idees han triomfat durant els últims trenta-cinc anys.

És a dir, la història oficial és que aquestes idees van triomfar perquè desitjàvem que així fos, que el Mur de Berlín caigués o que la gent va exigir tenir les seves Big Macs juntament amb la seva democràcia. I la història oficial de l’auge d’aquesta ideologia passa de Margaret Thatcher dient “No hi ha alternativa” a Francis Fukuyama dient “La història ha acabat”.

Vostè renega de Milton Friedman, però també de l’Escola de Chicago. Què era?

La influència de Milton Friedman prové del seu paper de popularizador real del que és conegut com l’Escola d’Economia de Chicago, on ell va ensenyar. Aquesta Escola realment representa la contrarrevolución contra l’Estat del benestar. Durant els anys 50, Harvard i Yale i les vuit escoles més prestigioses d’EEUU eren dominades principalment per economistes keynesians, gent com en John Kenneth Galbraith, que creien enèrgicament que després de la Gran Depressió era crucial que l’economia servís com una força moderadora del mercat, que suavitzés les seves arestes.

La Universitat de Chicago es va convertir en una espècie de zona zero d’aquesta contrarrevolució contra el keynesianisme. Quan Nixon va ser escollit, Friedman va esdevenir el seu assessor. Però les seves idees no van calar per la por de Nixon a perdre les eleccions, deixant clara la incompatibilitat d’aquestes idees amb la democràcia. No l’impedí, però, provar les idees de l’Escola sobre Llatinoamèrica i va convertir Xile, sota el mandat d’Augusto Pinochet, en un laboratori per a aquestes idees radicals, que no eren compatibles amb la democràcia a EEUU però sí infinitament possibles sota una dictadura a Llatinoamèrica.

Què va ocórrer a Xile?

Pinochet i Milton Friedman

Per a mi, l’agenda econòmica del Govern de Pinochet és molt més reveladora, perquè penso que coneixem els abusos dels drets humans, sabem sobre les detencions realitzades per Pinochet, com va dur a la gent als estadis, les execucions sumaries, la tortura… Però sabem una mica menys sobre el programa econòmic que va imposar en la primera ocasió que li oferí el xoc d’aquest cop militar. I és on encaixa la tesi de la doctrina del xoc. És més, podríem dir que si s’observa a Xile, podem veure-hi l’Iraq. Veiem tantes similituds entre la intersecció d’una crisi manufacturada i la imposició posterior immediata d’una teràpia de xoc econòmic radical!

El projecte econòmic de Pinochet feia referència a una societat de propietat, de privatització de la Seguretat Social, d’escoles per contracte, impostos de tipus únic. Tot això prové directament del guió de Milton Friedman. El document ja era a l’escriptori dels generals el 12 de setembre del 1973, quan van arribar a la feina després del cop d’estat, i aquest va ser el programa econòmic del Govern de Pinochet.

Parlem de L’Iraq, de la privatització de la guerra en aquest país.

Li posaré l’exemple sobre la decisió del Govern iraquià d’anul·lar la llicència de la companyia de seguretat nord-americana Blackwater per la seva participació en un tiroteig a Bagdad. Doncs bé, Donald Rumsfeld va ser alumne de Milton Friedman els anys 60, i Rumsfeld realment va anar més enllà que el seu mentor, perquè Friedman creia que l’únic paper acceptable per al govern era el manteniment de l’ordre, les forces armades. És l’única cosa que pensava que havia de fer el govern; tota la resta havia de ser privatitzada. Rumsfeld va estudiar amb Friedman, a qui va veure com un mentor, celebrava el seus aniversaris amb ell, però realment va dur l’assumpte un pas més lluny, perquè Rumsfeld creia que la tasca de manteniment de l’ordre i del combat en la guerra també podia ser privatitzada i subcontratada. I ho va deixar bé clar.

En realitat, Blackwater treballa amb soldats de Pinochet, però a L’Iraq.

Mira, Paul Bremer va ser assessor de Kissinger durant el Govern de Nixon, quan el suport a Pinochet va ser tan fort. Així que existeixen totes aquestes capes de continuïtat històrica. A Xile vam veure la fórmula de triple xoc i de la tortura com imposició d’aquestes polítiques. I penso que veiem la mateixa fórmula de triple xoc a l’Iraq. Primer va ser la invasió, després crear por i encegar, tallar els sentits a tota una població, i, finalment, crear una nació des de zero.

Com encaixa la presó de Abu Ghraib en aquesta fórmula?

La teoria operativa a l’Iraq va ser que els iraquians quedarien tan desorientats per la guerra i per la caiguda de Sadam que serien fàcilment duts del punt A a l’instant B. Com sabem ara, no va ser així. Quan va arribar Paul Bremer i va fer la seva cirurgia radical del país, va acomiadar a tot el servei públic iraquià, a gran part de l’administració, així com a l’Exèrcit; va declarar que obria l’Iraq als negocis, les importacions barates van inundar el país, les empreses iraquianes no van poder competir. Aquest primer estiu, va haver una immensa protesta pacífica davant la Zona Verda, i va quedar clar que no seria possible dur als iraquians del punt A a l’instant B. Després d’això, quan va aparèixer la primera resistència armada a l’Iraq, van dur la guerra a les presons. Així que van fer detencions de persones i les van dur a les presons, i van utilitzar la tortura, com va ser utilitzada a Llatinoamèrica, per a enviar un missatge a tot el país.

Un viatge al revés. Tant vostè com jo acabem d’estar a Nova Orleans. També la vaig veure fa dos anys allí, després de l’huracà. Col·loqui en aquest marc a Katrina i la reacció d’EEUU davant aquest succés.

Bé, Nova Orleans és un exemple clàssic del que jo anomeno la doctrina del xoc o capitalisme del desastre, perquè va haver aquest primer xoc, que va ser l’ofegament de la ciutat. I com ja sap, ja que acaba de tornar de Nova Orleans, no va ser precisament un desastre natural. I la gran ironia del cas és que realment va ser un desastre d’aquesta mateixa ideologia de la qual estem parlant, l’abandó sistemàtic de l’esfera pública. I penso que cada vegada veurem més cops això, perquè després de vint-i-cinc anys de continu abandó de la infraestructura pública, l’esquelet de l’Estat és feble i fràgil. I això és el que va ocórrer a Nova Orleans.

Què és el que la va horroritzar més d’investigar la doctrina del xoc?

Em va horroritzar que hi ha per aquí una reserva de literatura, que jo no sabia que existia, on els economistes, des de Milton Friedman a John Williamson, admeten que mai han pogut imposar una cirurgia radical de lliure mercat si no hi ha una crisi en gran escala, és a dir, que la mateixa gent que propugna que el mite central de la nostra època, que la democràcia i el capitalisme van junts de la mà, sap que es tracta d’una mentida, i ho admeten per escrit.

Extracte de l’entrevista emesa en el programa de la cadena Democracy Now!

El bloc Diferència i Repetició d’Aurora Mora, que des d’aquí seguim sovint i us recomanem, fa uns dies  informava de l’existència d’un documental impressionant. Sobre  el tractament que la televisió italiana fa de les dones i els seus cossos. És un exemple molt ben explicat de la violència, l’abús i la idiotització a què ens sotmeten valors masculins que sovint fem nostres, si bé no de forma tan exagerada. Reproduïm la introducció de Diferència i Repetició.

“Us deixe un documental clar, concís i directe, sobre l’ús que del cos de les dones es fa en la televisió. Tal i com explica la seua realitzadora, Lorella Zanardo, parteix de la constatació que les dones reals estan desapareixent i són remplaçades per una representació grotesca i humiliant. Una pèrdua que considera enorme, doncs la cancel·lació de la identitat de les dones ocórre sota la mirada de tots, però sense que hi haja una reacció adequada, ni tan sols per part de les dones mateixes.

Des del meu punt de vista, és un documental dur, però també necessari, perquè el poder de la televisió i la violència simbòlica que aquest mitjà exerceix contra les dones és tan brutal que sols hi ha una única manera de combatre’l: tancant la tele i obrint els ulls.“

Podeu verue el documental El cos de les dones, aquí.

Iñaki Soto, Llicenciat en Filosofia és l’autor d’aquest article publicat a GARA el 29 de setembre i traduït al català per La Paella pel Mànec.

La lectura de “Millenium” provoca especulacions i reflexions sobre temes com el control social, l’abús de poder per part de l’Estat, el valor del periodisme per a destapar aquests abusos… Però és difícil concentrar-se en aquests aspectes i deixar r la temàtica central: la violència i la discriminació contra les dones, d’una banda, i l’autodefensa enfront d’aquesta violència estructural, d’altra banda.

Del tercer volum de la trilogia destacaria en aquest sentit el prefaci. En ell Larsson defensa el paper de les heroïnes, les dones lluitadores que malgrat haver estat en primera línia han estat amagades com a protagonistes de la història, quan no directament sepultades pels historiadors. En definitiva, es tracta de tota una reivindicació de les dones com subjectes de canvi social i polític. El secretari d’Estat per a la UE i portaveu del PSOE, Diego López Garrido, ha afirmat encertadament que els seus personatges femenins «són les “amazones” del segle XXI».

Mentre llegia el tercer lliurament va arribar a les meves mans un article de “The Guardian Weekly” escrit pel seu corresponsal a Madrid, Giles Tremlett, titulat “Deadlier than the male” (“Més mortals que els homes”). L’article tracta sobre com cada vegada més dones ingressen a ETA i com, segons l’autor, algunes fins i tot arriben a formar part de la seva direcció. Després de citar llocs comuns de la premsa hispana sobre activistes com ara Idoia López Riaño, Tremlett anomena diverses activistes que segons la Policia estan actualment a la cúpula d’ETA. Em va cridar l’atenció que cités també Iratxe Sorzabal sense esmentar les tortures que va denunciar, moltes de les quals són agressions sexuals greus. Vaig pensar que a Madrid fins el mateix Mikael Blomkvist hagués hagut de convertir-se en un vulgar Martí Prieto. Però vaig decidir, atès que es tracta de ficció, que no, que hauria estat condemnat a l’ostracisme o empresonat. Després vaig pensar què dirien aquells que parlen d’amazones si un dels seus portaveus despertés tatuat amb un: «Sóc un misògin i un mentider». Res més que ficció.

Hier soir est décédé à la suite d’un cancer à l’hôpital Notre-Dame, Pierre Falardeau.

Les indépendantistes, les patriotes, les fervents de la liberté d’expression et les amateurs de Bob Gratton sont en peine. Par contre, les amoureux de Pierre Elliot Trudeau et de toute forme de fédéralisme, les bourgeois qui n’aimaient pas son langage vulgaire, les êtres superficiels sans cerveau et sans notion de l’histoire qui n’entendaient/comprenaient pas son message ou se contentaient de le juger en regardant l’apparence physique de l’homme au lieu de son intelligence, les activistes innocents qui crient au racisme là où il n’y en a pas, qui finalement passent eux-même pour des intolérants, eux, ne s’ennuieront pas du personnage coloré aux propos percutants.

Certes, c’est une triste nouvelle aujourd’hui, mais demain me parait inquiétant, inquiétant parce que Falardeau n’a pas de relève, personne au Québec n’a ni les connaissances et le courage de dire les choses telles qu’elles sont, comme Pierre le faisait. On a qu’à voir le succès des émissions poubelles et films comme «Loft Story», «Occupation Double» et «High School Musical» pour se rendre compte que Falardeau n’était pas fou. Oui, le peuple québécois est sans culture, ignorant et dépourvu de couilles. Je n’ai qu’à penser à la commission Bouchard-Taylor pour me souvenir qu’il n’y qu’ici ou on doit faire le tour de la province pour laisser la parole à des retardés mentaux pour savoir si ça vaut réellement la peine de conserver nos droits, le peu d’histoire et de culture que l’on possède au profit des extrémistes voilés sorti du désert et de mettre un frein à leurs accommodements ridicules.

Au moins durant plus de 40 ans il y a eu un homme au Québec pour tenter d’allumer une lumière dans la tête des Québécois. Par contre, c’est aujourd’hui que s’arrête le combat de Falardeau et c’est demain que le Québec poursuivra sa route sur le chemin de l’ignorance !

Merci Pierre Falardeau !

Es presenta al festival de Sant Sebastià, el film documental basat en el llibre La doctrina del xoc de Naomi Klein. Aquí teniu un breu resum en anglès i amb els subtítols en castellà.

Més informació:

Web del llibre i de l’autora.

Entrevista de Naomi Klein al GARA, l’any 2007 quan publicà el llibre.

Entrevista de Naomi Klein a Michael Moore a la Fàbrica, sobre la pel·lícula “Capitalism a love story”

• Article extret del bloc feminista i socialista Género con Clase,  per Carolina S. Romero de Kaosenlared

Exigeixen que els senadors rebutgin el nomenament d’Arturo Chávez Chávez com procurador general de Mèxic

“No passarà!” van cridar unes 50 manifestants davant la seu del Senat de la República, per a exigir que els legisladors votin en contra del nomenament d ‘Arturo Chávez Chávez com a procurador general del país. El mateix dia, dimarts 14 de setembre, van haver-hi protestes a Ciutat Juárez pel mateix motiu.

“El nomenament d’Arturo Chávez Chávez és intolerable”, va dir Malu García Andrade, germana de Lilia Alejandra, noia de 17 anys assassinada l’any 2001. Les familiars i activistes de Les nostres Filles de Retorn a Casa, Justícia per a Les nostres Filles, Observatori Ciutadà Nacional del Feminicidi i diverses organitzacions de drets humans, van denunciar l’auge “de casos de feminicidis a Ciutat Juárez” quan Chávez Chávez tenia l’autoritat per a frenar aquests crims. Durant el sexenni d’Ernesto Zedillo, ell era delegat a Chihuahua de la Procuraduria General de la República (PGR) per sota d’Antonio Lozano Gracia, i era subprocurador i procurador de Chihuahua sota el mandat del governador del PAN, Francisco Barri Terrasses. No obstant això, en lloc d’acomplir amb el seu deure d’investigar, perseguir i empresonar als presumptes responsables”, Arturo Chávez Chávez “va posar traves les investigacions”, “va incriminar persones innocents” i “va encobrir” nombrosos crims. La Comissió Nacional de Drets Humans (CNDH), la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), Amnistia Internacional i l’ONU han reprovat la seva gestió i han emès recomanacions demanant una investigació dels fets.

Després de dirigir-se a la gent reunida, les activistes es van acostar a la tanca de policies amb l’esperança de ser rebudes per la Taula Directiva i els comitès del Senat per a exposar els motius del seu rebuig al candidat nomenat per Felipe Calderón. No obstant això, un funcionari va sortir per a donar el pretext burocràtic que els distingits Senadors estaven molt ocupats. No tenien temps per a considerar les morts, mutilacions i tortures de més de 430 dones de Juárez que han suscitat indignació i protestes arreu del món. A més, va dir el funcionari, els comitès encara no estan formats. Aquesta mentida es va descobrir quan una companya va fer una crida per a verificar la informació. Després es va saber que els priistas ja havien pres la decisió de no oposar-se a la designació del president panista i que el PRD no s’ha definit. Malgrat el menyspreu i la complicitat dels senadors, les familiars i els defensors de drets humans van reiterar la seva decisió de seguir amb les seves accions de protesta fins a assolir el seu propòsit.

“Ja n’hi ha prou de l’encobriment de poderosos!” va cridar un manifestant. No és una consigna sense sentit. Com ja s’ha assenyalat en els llibres de Diana Washington Valdéz “Cosecha de mujeres”  i de  Sergio González Rodríguez “Huesos den el desierto” , així com en el documental “Bajo Juárez”, és un secret conegut per tothom que, a banda de dos probables assassins en sèrie i uns narcotraficants, un bon nombre dels sàdics torturadors i assassins vénen de les famílies més riques i poderoses de Juárez i altres ciutats frontereres. Els júniors i no tan júniors busquen la seva potència sexual en l’agonia de les joves treballadores de famílies humils.

En el seu llibre “Huesos en el desierto”, Sergio González Rodríguez diu: “D’acord amb fonts federals, es tracta de sis prominents empresaris del Paso, Texas, Ciutat Juárez i Tijuana que patrocinen i testifiquen els actes que cometen els sicaris, dedicats a segrestar, violar, mutilar i assassinar dones… Les autoritats mexicanes –del més alt nivell– estan al corrent d’aquestes activitats des de fa temps, i s’hi han negat a intervenir. Aquests empresaris –del sector del gas, dels transports, de mitjans de comunicació, i d’establiments d’oci, jocs i apostes– tenen nexes amb polítics del govern de Vicente Fox Quesada (2002: 251).

A “Cosecha de mujeres”, Diana Washington diu: “Les investigacions mexicanes federals contenen relats d’oficials i altres persones que facilitaven orgies on s’ultratjaven dones que apareixien mortes després. Els investigadors diuen que algunes de les persones també participaven en els assassinats. Entre els cognoms que funcionaris d’Estats Units i mexicans coneixen de persones que suposadament podrien saber dels fets o podrien estar involucrats estan: Molinar, Sotelo, Hank, Rivera, Fernández, Zaragoza, Cabada, Molina, Fuentes, Hernández, Urbina, Cano, Martínez, Domínguez i altres” (extracte publicat a La Jornada 31 octubre, 2003).

A “Huesos del desierto”, González Rodríguez exposa el paper que va jugar Arturo Chávez Chávez en la falsa incriminació de la presumpta banda dels “Rebels” (p. 101) i d’Abdel Latif Sharif (p. 156) com a autors dels assassinats per a desviar l’atenció dels veritables culpables. També ressalta la manipulació de les xifres per a lloar a la policia i presumir “que al voltant del 80% de tots els homicidis de l’estat de Chihuahua estaven ‘resolts’” (p. 123). D’altra banda, l’autor explica que després de la trobada binacional de desenes de cossos en “els narcocementiris al desembre de 1999 “, el dirigent de la AFAPD (Associació de Família i Amics dels Desapareguts) Jaime Hervella va comunicar que les autoritats havien d’investigar també, per complicitat o negligència, a Arturo Chávez Chávez…” (p. 172). I si tot això no fos suficient, després de l’assassinat del policia Felipe Lardizábal Hernández, que era qui  “investigava de forma encoberta els negocis tèrbols dels seus col·legues, els seus vincles amb Amado Carillo Fuentes, el cap del Càrtel de Juárez”, els familiars de Lardizábal van responsabilitzar a Arturo Chávez Chávez, entre d’altres, per l’homicidi (p. 179).

Quin tipus tan recte i honrat! Un veritable cavaller per la justícia!

Quantes dones torturades i assassinades a Juárez estarien vives i gaudirien de bona salut avui dia si no fos per la tasca realitzada per l’ex-procurador de Chihuahua? Està clar que la seva ratificació significaria la continuïtat d’un infern per a centenars de joves dones d’aquesta ciutat i, a més, per a unes altres milers de filles, germanes, mares, núvies i companyes del país sencer.

Encara que a Arturo Chávez Chávez li falta l’experiència del seu antecessor, Eduardo Medina Mora, en la repressió brutal del poble rebel i organitzat, segurament la seva experiència en el laboratori del sadisme contra dones indefenses a Juárez serà valuosa per al nou equip de Calderón, el qual farà tot el possible per a esclafir les rebel·lions que esdevindran a Mèxic.

Les familiars i activistes han convocat protestes per dilluns vinent coincidint amb la compareixença d’Arturo Chávez Chávez al Senat.

Publicat a Género con clase el 16 de setembre de 2009

Norma Rae és una pel·lícula de l’any 1979 que explica el procés de presa de consciència d’una treballadora tèxtil i mare soltera a una fàbrica del sud dels Estats Units. Norma Rae s’involucra en l’organització d’un sindicat en aquesta fàbrica després de  conèixer i escoltar en Reuben un sindicalista de Nova York. Per la seva lluita en favor dels drets sindicals i laborals fou acomiadada i desallotjada de la fàbrica per la policia.

La pel·lícula va rebre un Òscar a la millor actriu principal que protagonitzà Sally Field i d’altres premis en festivals internacionals de cinema com la Palma d’or de Cannes.

Escrita per Harriet Frank Jr. i Irving Ravetch i dirigida per Martin Ritt. Es basa en la història real de Crystal Lee Sutton, que va explicar la seva experiència en el llibre “Crystal Lee, a woman of inheritance”, l’any 1975.

Aquí teniu un resum de la pel·lícula en anglès, extret de Meetthebloggers.

L’any 1970, Crystal tenia 33 anys i treballava a la planta J. P. Stevens. Tant ella com els seus companys patien unes condicions laborals lamentables cosa que la va acabar de convèncer per intentar organitzar els treballadors de la fàbrica, juntament amb Eli Zivkovich, un líder sindical.

Malgrat que va ser acomiadada i desallotjada de la fàbrica per la policia, Crystal va aconseguir organitzar els seus companys i esdevingué representant dels obrers a través de l’ Amalgamated Clothing and Textile Workers Union (ACTWU).

Fa pocs anys es van establir uns premis que duen en honor seu el nom de The Crystal Lee Sutton Awards. Aquests premis reconeixen la tasca de persones o organitzacions que destinen els seus esforços a crear i presentar una imatge positiva de la classe treballadora americana, ja siguin cineastes, directors o periodistes.

Crystal Lee Sutton va morir el passat 11 de setembre a l’edat de 68 anys, a causa d’un càncer.

• Article extret de GARA que el publicà el 12 d’agost de 2009. La Paella pel Mànec l’ha traduït al català.

Les dones de la zona petroliera del Delta del Níger, al sud de Nigèria, han amenaçat amb declarar-se en vaga i deixar de cuinar pels homes tret que els problemes de desenvolupament de la regió siguin atesos urgentment. Consideren que l’amnistia que ha ofert els president als grups no és suficient per aconseguir la pau a la regió.

Les dones dels estats productors de petroli d’Akwa, Ibom, Bayelsa, Cross River, Delta, Edo i Rivers, al Delta del Níger (sud de Nigèria) van avisar ahir en un comunicat que l’actual amnistia governamental per als grups guerrillers de la regió no aconseguirà dur la pau a la regió a no ser que vagi acompanyada d’un desenvolupament massiu. Per això, després d’una reunió celebrada el dia abans sota l’emblema del Grup d’Acció de Gènere, les dones del sud de Nigèria, van amenaçar amb deixar de cuinar per als homes en el cas que no es tractin amb urgència els problemes de desenvolupament en la regió.

Les dones van culpar la militància i la criminalitat del Delta del Níger a la pobresa, la degradació mediambiental i el subdesenvolupament de la regió.

«L’amnistia que ha ofert el govern no té potencial per a resoldre les causes bàsiques de l’agitació en el Delta del Níger. És simplement una corda al col·locada al coll de la població d’aquesta regió», subratlla el seu comunicat, fent referència a l’amnistia que el govern ha ofert als militants dels grups guerrillers que renunciïn a la violència i lliurin les armes.

«Armes de guerra»

«Cada arma lliurada ha de ser intercanviada per ocupació, beques estudiantils i altres formes de desenvolupament, en cas contrari les dones deposarem les nostres “armes de guerra”: cassoles, paelles, cullerots, escumadores i pals de pastar», afirma el comunicat del col·lectiu de dones nigerià.

El Moviment per a l’Emancipació del Delta del Níger (MEND), el principal grup guerriller de la regió sud de Nigèria, va declarar durant el juliol passat una treva de 60 dies en resposta a l’oferiment d’amnistia del Govern. La treva va entrar en vigor el 15 de juliol, l’endemà passat que les autoritats d’Abuja posessin en llibertat al líder del moviment, Henry Okah, que estava sent jutjat per contraban d’armes i traïció i va acceptar l’amnistia que el president nigerià Umaru Yar’Adua li oferí.

Els guerrillers poden acollir-se fins el proper 4 d’octubre a l’amnistia, fortament criticada pels partits de l’oposició, per a qui no serà suficient per a acabar amb els atacs en la regió petroliera i exigeixen un procés de desarmament que atengui als problemes de desenvolupament de la zona.

El MEND i altres grups van iniciar la seva lluita armada l’any 2006, després de reclamar al Govern nigerià més autonomia i inversions en l’empobrida regió del Delta del Níger, en el marc de la qual ataquen oleoductes i altres infraestructures petrolieres i, amb menys freqüència, segresten a empleats d’aquestes companyies.

Un president afeblit per dues rebel·lions

Els combats de finals de juliol entre les forces de seguretat i un grup islamista del nord de Nigèria van posar un poc més en evidència la fragilitat del president del país, Umari Yar’Adua, que s’enfrontava ja a una rebel·lió en el sud petrolier del país.

El Delta del Níger és l’escenari des de 2006 d’atacs de grups armats que reivindiquen una millor distribució de la riquesa. El president els va oferir una amnistia i el principal grup, el MEND, va declarar una treva, però els problemes del sud, on la població és molt pobra, estan lluny de solucionar-se.

A l’altra punta del país, la secta islamista Boko Haram, que s’identifica amb els talibans afganesos, va desafiar les forces de seguretat atacant comissaries. Els combats que van seguir van deixar més de 700 morts en cinc dies.

Segons els analistes, els problemes de Nigèria, que és el vuitè productor mundial de cru, persistiran mentre la corrupció, l’atur i la pobresa no es combatin amb eficàcia. A Nigèria, el país més poblat d’Àfrica, amb 140 milions d’habitants i importants recursos naturals, les poblacions pobres i amb baix nivell d’escolarització del nord i sud són terra fèrtil per a corrents de pensament radicals o milícies armades.

Segons Sebastian Spio Garbrah, de l’Euràsia Group, aquestes dues crisis gairebé simultànies posen en relleu l’«aspecte artificial» de la unitat de Nigèria, que és una federació de 36 estats amb una població repartida gairebé a parts iguals entre el nord musulmà i el sud cristià.

La ràpida i brutal repressió de Boko Haram va demostrar la voluntat del Govern d’afirmar la seva autoritat. «No es tracta de resoldre el problema, sinó de mostrar que l’Estat existeix», va estimar un diplomàtic africà. GARA

• Més informació sobre el MEND a BBC News (abril 2006)

• La Federació d’Assocacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, (FAVB) va fer públic ahir aquest comunicat que signen també ÀMBIT DONA, GENERA, LLOC DE LA DONA i SOS RACISME i que està obert a més adhesions demanant la derogació de l’ordenança del civisme.

Aquest any ens trobem novament en una dinàmica similar a la generada l’any 2005 i que va conduir a l’aprovació de les denominades Ordenances del Civisme. En aquella ocasió ja vàrem denunciar que la barreja de problemàtiques socials amb actes d’incivisme o noves formes d’ús de l’espai públic representava una vulneració de drets dels col·lectius afectats en especial d’aquells més vulnerables. Alertàvem també sobre la ineficàcia de les mesures sancionadores. La situació actual és entre altres coses una bona mostra que no ens equivocàvem i que l’Ordenança ha estat un fracàs.

Altres problemàtiques que es donen en alguns espais de la ciutat i de forma especial als barris de Ciutat Vella, tenen a veure amb un model d’oci i de turisme que ven literalment, l’espai públic com un element de consum més que com un bé d’ús col·lectiu de la ciutadania. La permissivitat, la manca de límits en aquest aspecte ens ha dut a la situació actual de saturació i d’excés. Una situació de sobreocupació i d’us irregular que no vol posar en perill els importants negocis que es mouen entorn del turisme i que castiga el veïnatge de Ciutat Vella amb brutícia i sorolls. No es tracta de saber quantes són les multes imposades sinó de constatar l’impacte real que aquestes han tingut sobre la millora de la convivència. Un turisme sostenible social i ecològic no passa per promoure un turisme d’alt nivell adquisitiu sinó per promoure un ús dels espais públics que respecti la convivència entre les persones que ens visiten i les que hi residim a la ciutat.

Tampoc en aquest sentit l’ordenança ha estat útil.

En el cas de la prostitució, l’ordenança del Civisme, lluny de resoldre l’ús de l’espai públic, ha incrementat els conflictes. Les conseqüències de la implementació de l’ordenança que les entitats que treballen amb els col·lectius de les treballadores sexuals han pogut constatar, han estat un increment de la precarietat de les seves condicions laborals i de la seva fragilitat social. De les multes al·legades totes han estat per la concertació de serveis sexuals i no per la seva realització a l’espai públic, tot i que el tancament d’espais per l’exercici del treball sexual ha conduït a la dificultat de trobar llocs adequats.

L’Ajuntament no es pot inhibir de la seva responsabilitat en la gestió de la convivència i de l’ús de l’espai públic. Cal que faci una autocrítica de les polítiques sancionadores i de les seves conseqüències.

Per això demanem:

1. Posada en marxa efectiva d’un projecte de mediació comunitària.

2. La revisió del Pla d’Usos de Ciutat Vella i que es permeti l’obertura de locals.

3. Un canvi en la política d’estrangeria per evitar noves situacions de irregularitat com la que viuen moltes d’aquestes dones, i a curt termini revocacions de les ordres d’expulsió no executables tal com ja va recomanar el “Defensor del Pueblo”, així com la coordinació interdepartamental per protegir les dones que es troben en situació de vulnerabilitat o que pateixen explotació, de forma molt especial les noies menors d’edat.

4. La derogació de l’Ordenança del Civisme.

5. La implementació de programes educatius que promoguin un ús socialment sostenible del l’espai públic i la dignificació de la imatge de Barcelona en la promoció turística de la Ciutat.

• Els inicis del feminisme a Nord-Amèrica

Als Estats Units el moviment feminista naixerà lligat d’una banda als moviments protestants de reforma religiosa que propugnaven una regeneració moral de la societat i la lectura i la interpretació individual dels textos religiosos, fet que afavorí l’accés de les dones a nivells bàsics d’alfabetització. D’aquestes comunitats religioses provindran la major part de les primeres militants feministes nord-americanes.

D’altra banda el moviment feminista sorgí lligat a l’abolicionisme. La participació femenina en moviments humanitaris per l’abolició de l’esclavitud va ser molt important i va ajudar a la ràpida conscienciació de les dones. La trobada i la coneixença entre les líders més actives i per descomptat la presa de consciència a través de l’analogia entre els esclaus sense drets i les dones no els passà pas desapercebuda.

A diferència d’Europa, des de mitjans del segle XIX, ens trobem amb una àmplia capa de dones educades de classe mitja que es van convertir en el nucli impulsor del primer feminisme. Elles redactaren el primer document col·lectiu del feminisme nord-americà, durant la denominada Convenció de Seneca Falls o com elles mateixes l’anomenaren Declaració dels sentiments. El 19 i 20 de juliol de 1848 es va celebrar una reunió en una petita parròquia de l’estat de Nova York, amb més de cent persones, que va inaugurar el moviment feminista modern. Va ser, en efecte, la primera reunió que d’una forma clara i conscient va reivindicar els drets de la dona a tot el món. Allí es discutí i es consensuà una declaració sobre les condicions i els drets socials, civils i religiosos de la dona. Aquest document expressa, per primera vegada, una “filosofia feminista de la història”, que denunciava les vexacions que al llarg de la història havia sofert.

Després de la guerra de Secessió (1861-1865), el moviment feminista que havia lligat en gran mesura el seu èxit a la sort de l’abolicionisme va patir una enorme desil·lusió. Malgrat el triomf de la causa del nord, que era partidària de l’abolició de l’esclavitud, la XIV esmena de la Constitució, atorgà el dret de vot als esclaus negres alliberats, però a la dona li va negar el dret de sufragi.

La reacció no es féu esperar Elisabeth Candy Stanton, Susan B. Anthoni i  Lucretia Mott, van crear l’Associació Nacional pel sufragi de la Dona (National Woman Suffrage Association), primera associació del feminisme radical americà, independent dels partits polítics i dels moviments de reforma. Les primeres militants feministes organitzaven conferències populars, eren grans oradores i la seva eloqüència ens ha deixat no pocs testimonis o anàlisis escrits. Recollien signatures per a sol·licitar la revisió de disposicions injustes, anaven a votar a les eleccions dipositant un vot que no els era permès desafiant la llei. I sobre elles va caure més d’una batussa, multes i insults.

És curiós remarcar que el naixement oficial del moviment feminista coincideix, el mateix any, amb altres dos fets que sacsejaven les societats europees i nord-americanes, i de fet de tot el món: la publicació del Manifest Comunista i les revolucions que aquell any van fer trontollar els fonaments d’Europa. Mentre Marx i Engels deien en el Manifest Comunista que “la història de totes les societats que han existit fins als nostres dies és la història de la lluita de classes”, dividint el món entre explotadors i explotats, les dones nord-americanes proclamaven que “la història de la humanitat és la història de les repetides vexacions i usurpacions per part de l’home respecte la dona, i el seu ‘objectiu directe és l’establiment d’una tirania absoluta sobre ella”.

Tot l’esforç de la reunió de Seneca Falls es va posar en la direcció d’elaborar un manifest que expliqués al món el seu descontentament i les seves raons. El preàmbul de la declaració agafà com a model el començament de la Declaració d’Independència, i deia el següent:

“Nosaltres mantenim que aquestes veritats han de ser evidents: que tots els homes i dones són creats iguals.”

La declaració volia destacar allò que segons les seves signants ha estat una continuïtat al llarg de la història, un seguit de danys i usurpacions fetes pels homes a les dones. Raonaven els seus punts de vista servint-se de la constitució i de la tradició liberal anglosaxona; parlaven de llibertat i de propietat de la mateixa manera que ho feien els seus companys mascles; i provaven de vindicar per a elles els mateixos drets que ells s’atorgaven.

Segons les declarants, les queixes van començar per la negació a les dones del dret inalienable de triar i de ser triades, és a dir, per l’atac als seus drets polítics. Se sentien deshabilitades com a persones, així com el fet d’haver estat cedides als homes com si fossin una propietat més. L’educació, mantenien, era la base de tot el problema, i la forma de vida reservada a les dones mai permetia una mínima emancipació ja que passava de ser propietat del pare a ser-ho del marit.

El principal obstacle amb què es trobaren no va tenir relació amb el dret, sinó en el rebuig social al fet que les dones entressin en camps que tradicionalment s’havien considerat terreny dels homes. De fet, malgrat que mai va cessar l’activisme polític del moviment, les dones nord-americanes no van aconseguir el dret de vot fins l’any 1920; 72 anys després de Seneca Falls.

• LA DECLARACIÓ DE SENECA FALLS (1848)

CONSIDERANT: Que està convingut que el gran precepte de la naturalesa és que «l’home ha de perseguir la seva veritable i substancial felicitat». Blackstone en els seus “Comentaris de les lleis d’Anglaterra” (1) assenyala que ja que aquesta Llei de la naturalesa és coetània amb la humanitat i va ser dictada per Déu, preval, evidentment sobre qualsevol altra. És obligatòria a tota la terra, a tots els països i tots els temps; cap llei humana té valor si la contradiu, i aquelles que són vàlides deriven tota la seva força, tot el seu valor i tota la seva autoritat immediatament d’ella; en conseqüència:

DECIDIM:

• Que totes aquelles lleis que siguin conflictives en alguna manera amb la veritable i substancial felicitat de la dona, són contràries al gran precepte de la naturalesa i no tenen validesa, doncs aquest precepte té primacia sobre qualsevol altre.

• Que totes les lleis que impedeixin que la dona ocupi en la societat la posició que la seva consciència li dicti, o que la situï en una posició inferior a la de l’home, són contràries al gran precepte de la naturalesa i, per tant, no tenen ni força ni autoritat.

• Que la dona és igual a l’home -que així ho va pretendre el Creador- i que pel bé de la raça humana exigeix que sigui reconeguda com a tal.

• Que les dones d’aquest país han de ser informades sobre les lleis sota les quals viuen, que no han de seguir proclamant la seva degradació, declarant-se satisfetes amb la seva actual situació ni la seva ignorància, assegurant que ja tenen tots els drets que desitgen.

• Que ja que l’home pretén ser superior intel·lectualment i admet que la dona ho és moralment, és el seu deure animar-la que parli i prediqui en totes les reunions religioses.

• Que la mateixa proporció de virtut, delicadesa i refinament en el comportament que s’exigeix a la dona en la societat, sigui exigit a l’home, i les mateixes infraccions siguin jutjades amb igual severitat.

• Que l’acusació de falta de delicadesa i de decor amb què amb tanta freqüència s’inculpa a la dona quan dirigeix la paraula en públic, prové, i amb molt mala intenció, d’aquells que assisteixen i per tant fomenten l’aparició de la dona en escenaris, en concerts o en circs.

• Que la dona s’ha mantingut satisfeta durant massa temps dintre d’uns límits determinats que uns costums corromputs i una tergiversada interpretació de les Sagrades Escriptures han assenyalat per a ella, i que ja és hora que es mogui en el mitjà més ampli que el Creador li ha assignat.

• Que és deure de les dones d’aquest país assegurar-se el sagrat dret del vot.

• Que la igualtat dels drets humans és conseqüència del fet que tota la raça humana és idèntica quant a capacitat i responsabilitat.

• DECIDIM, PER TANT: Que havent estat investida pel creador amb els mateixos dons i amb la mateixa consciència de responsabilitat per a exercir-los, està demostrat que la dona, el mateix que l’home, té el deure i el dret de promoure tota causa justa per tots els mitjans justos; i pel que fa als grans temes religiosos i morals, resulta molt especialment evident el seu dret a impartir amb el seu germà els seus ensenyaments, tant en públic com en privat, per escrit o de paraula, o a través de qualsevol mitjà adequat, en qualsevol assemblea que valgui la pena celebrar; i per ser això una veritat evident que emana dels principis d’implantació divina de la naturalesa humana, qualsevol costum o imposició que li sigui adversa, tant si és moderna com si duu la sanció canosa de l’antiguitat, ha de ser considerada com una evident falsedat i en contra de la humanitat.

En la darrera sessió, Lucretia Mott va exposar i va parlar de la següent decisió:

• Que la rapidesa i l’èxit de la nostra causa depèn del zel i dels esforços, tant dels homes com de les dones, per a derrocar el monopoli dels púlpits i per a aconseguir que la dona participi equitativament en els diferents oficis, professions i negocis.

(1) Referència a “Commentaries on the Laws of England”, de William Blackstone (1723-1780), el jurista anglès més influent del segle XVIII

L’Associació GEA (Grup d’Estudis Antropològics) que presideix la Victòria Sau, una de les feministes més rellevants del nostre país que sobretot s’ha dedicat a qüestionar les bases del sistema patriarcal, ha iniciat el Projecte Patriarcat. Aquest projecte consisteix en aconseguir que un estament polític d’àmbit mundial, en aquest cas l’objectiu és la ONU,  realitzi un acte simbòlic de Reconeixement, Perdó i Abolició del Patriarcat.

Aquest projecte es presentarà a la Directora d’UNIFEM, que és el Fons de les Nacions Unides per el Desenvolupament de les Dones, durant la conferència inaugural del II Congrés de les Dones de Barcelona, molt poc ambiciós per cert,  el dia 16 d’octubre d’aquest any.  I li proposaran
la seva intermediació per presentar aquesta petició a l’Assemblea General de les Nacions Unides.

Segons les impulsores d’aquest projecte, la realització d’aquest acte podria donar una altra dimensió per al compliment dels Drets Humans, que vagi més enllà de les polítiques de gènere, i anar a l’arrel del Patriarcat.

Per donar més força a la petició i al projecte han escrit una declaració que podeu llegir a continuació en aquesta mateixa entrada o a la seva pàgina web, des d’on també us podeu adherir i signar ja sigui com a associació o individualment. La Paella pel Mànec ens hi hem adherit, ja que malgrat no sigui més que una declaració simbòlica front d’un organisme sense poder real immediat  sobre les nostres vides quotidianes pot ser un pas cap al reconeixement públic de l’existència del sistema patriarcal i la presa de consciència a nivell internacional, legal i governamental de l’opressió que patim les dones dins d’ell. Un petit gest cap a la seva abolició.

DECLARACIÓ UNIVERSAL DEL RECONEIXEMENT DE L’EXISTÈNCIA DE L’ORDRE PATRIARCAL I DE LA SEVA DEFINITIVA ABOLICIÓ

Les dones fa més de dos-cents anys que estem en lluita col·lectiva contra el patriarcat, institució que  representa un greuge permanent per a totes nosaltres i també per als homes, obligats a fer l’ingrat paper de zeladors i opressors del col·lectiu femení.

CONSIDEREM

Que no es compleixen els preceptes de la Declaració dels Drets Humans, proclamada i aprovada el 1948 per l’Assemblea General de Nacions Unides, l’article 7 de la qual declara: “Totes les persones són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a la mateixa protecció per la llei. Totes tenen dret a la mateixa protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una discriminació d’aquest “tipus”. Ni tampoc no es compleixen en major o menor mesura els compromisos posteriors acordats a l’Assemblea General de Nacions Unides celebrada a Nova York el juny de l’any 2000, com a seguiment de l’última de les quatre conferències mundials (Beijing, 1995) sobre els drets de les dones, les quals van ser possibles gràcies als esforços realitzats per dones d’arreu del món en els últims decennis.

Per la qual cosa, EXPOSEM:
Que el patriarcat sent una institució inscrita en el si de la societat, no ha estat mai escrita a l’estil, per exemple, d’un decàleg religiós o una constitució política, i ha quedat, per tant, oficialment i jurídicament invisibilitzat, per la qual cosa no s’ha pogut corregir, esmenar o, senzillament, abolir per anacrònic, com anacrònics són, per exemple, el feudalisme o l’esclavitud. Entenem per “anacrònic” allò contrari als drets humans. Així doncs, s’han produït els greuges següents:
1.- Exclusió de les dones del contracte social i dels drets polítics que hi són inherents, des de l’antiga Atenes fins als nostres dies.

2.- Exclusió de les dones d’una educació igual i paritària, fet que ha donat lloc a una ignorància funcional necessària per a potenciar la formació servil de nenes i adultes en la tasca assignada de resultar útils als homes com a col·lectiu sexual hegemònic.

3.- Exclusió de les dones del món del treball, de la capacitació professional necessària i suficient per a accedir a totes les professions, exercir-les i tenir dret d’ocupar llocs de gestió d’aquestes.

4.- Les tres exclusions anteriors han estat possibles i es reforcen gràcies a un entramat cultural construït exclusivament pel col·lectiu masculí (patriarcat), cosa que ha invisibilitzat, reprimit i subordinat les dones, sotmeses, a més, als càstigs corresponents en cas de contravenir la norma. Aquesta cultura androcèntrica ha tingut les seves vies de transmissió fonamentalment a través de les religions, la filosofia i la ciència.

Per tot això,

SOL·LICITEM a aquest Fòrum Internacional que es gestioni la petició formal de perdó a les dones d’arreu del món pels greuges i ofenses rebuts durant mil·lennis, així com que es doni per abolit l’ordre patriarcal i, amb aquesta abolició, el cessament, una vegada per totes, de l’enfrontament entre homes i dones com a superiors/inferiors, actius/passives, i tots els altres conceptes binaris referits a tots dos sexes per a l’exclusió d’un d’ells.

PETICIÓ DE PERDÓ

Aquesta sol·licitud de perdó es manifesta en tres direccions: Reconeixement, petició de Perdó i Abolició.

RECONEIXEMENT de la institució patriarcal, inscrita en la societat però fins avui no escrita ; és a dir, fantasmàtica. Reconeixement de la seva existència formal, oficial i política, com a institució, de manera que estigui en condicions de ser considerada i jutjada com una institució més de les que hi ha i hi ha hagut en el món, susceptible, per tant, de ser considerada esgotada pel que fa al seu desenvolupament i, per tant, obsoleta.

PETICIÓ DE PERDÓ per la gravíssima ofensa moral, espiritual, social i política que a través dels segles s’ha infringit a les dones d’arreu del món en considerar-les éssers inferiors als homes i indignes de participar en el contracte social humà, reservat exclusivament als homes.

ABOLICIÓ. El que acabem de dir permet decidir l’abolició del patriarcat com a entitat que està fora de lloc i de la llei en aquest segle, vulnera els drets humans i resulta un greuge per a la meitat de la humanitat, a més d’un perjudici per a l’altra meitat. Igual com es van abolir l’esclavitud i altres institucions perverses en el passat, reclamem la deslegitimació d’aquesta, fet que permetrà avançar més ràpidament en la consecució d’un ordre social millor i més just per a totes les persones.

Així doncs, aquesta petició de perdó significa, en l’àmbit real i en el simbòlic, un ABANS del patriarcat i un DESPRÉS del patriarcat, una fita històrica en l’esdevenir de la humanitat.

Associació GEA.
Barcelona 2009

Keny Arkana és una rapera francesa que pertany a un col·lectiu anomenat “la Rage du Peuple” (la Ràbia del Poble)   fundat l’any 2004 a Marsella per un grup d’artistes quan van tancar la Maison de David, un lloc de trobada i d’intercanvi cultural del centre de la ciutat. A partir d’aquell moment van crear un col·lectiu polític per resistir i participar en diferents iniciatives vinculades als moviments socials anti-globalització.

Les lletres de la cantant transmeten la seva manera de viure el món i el seu descontent amb l’estat actual de les coses, situant-la entre les veus més crítiques, anticapitalistes, revolucionàries i antiimperialistes del panorama mundial.

Aquest és el web oficial de la rapera francesa. I aquí us deixem un vídeo, amb la traducció de la lletra en castellà.

L’autora de l’article és Tárzia Medeiros, una militant feminista brasilera participant de la Marxa Mundial de Dones, ha estat traduït al català per La Fàbrica.

El progrés del capitalisme globalitzat, particularment a l’Amèrica Llatina, situa aquesta regió a l’ull del cicló de les protestes socials i de la convergència de diverses lluites anticapitalistes. Des de fa uns anys, sectors del moviment feminista anticapitalista se sumen a aquesta convergència, contribuint així amb una anàlisi feminista transversal en diversos debats i articles. La confluència d’aquestes resistències populars ha estat fonamental per perforar el blindatge d’un «capitalisme salvatge» que es defineix ell mateix com a sistema sense alternativa possible.

Com diu Claudio Katz, «els treballadors, els explotats i els oprimits de tot el planeta són els opositors irreductibles de l’imperialisme del segle XXI». Ara bé, les temptatives successives de criminalitzar els moviments socials i la pobresa, a partir dels aparells de l’Estat (policia, sectors del poder judicial, etcètera.) i els grans mitjans de comunicació de masses, així com l’empresonament i l’assassinat de militants, ens situen davant una cruïlla dels camins. En un món on l’exclusió i la violència són sempre més fortes, on el 70% de la població empobrida és de sexe femení, el paper de les dones en els moviments anticapitalistes i les repercussions de la criminalització en les seves vides mereixen una breu reflexió.

Dones contra la privatització i la destrucció dels recursos naturals

El concurs macabre de la reestructració de la producció, la suspensió dels drets, la intervenció militar en els països de la perifèria i l’apropiació dels recursos naturals sota el patrocini del capitalisme patriarcal recau difícilment sobre les dones. És per això que la lluita contra els «deserts verds», contra les transnacionals de l’agroindústria i contra la privatització de l’aigua tenen cara de dona, perquè també són les que asseguren la sobirania alimentària per les activitats de subsistència; són les que caminen molts quilòmetres en la calor del sòl semiàrid del Nordest per cercar l’aigua que utilitzarà la seva família. L’acció de les dones de Via Campesina al Brasil, que han destruït la substitució d’eucaliptus d’Aracruz Celulosa ha estat un exemple victoriós d’aquest protagonisme de dones. La lluita per a la preservació dels boscos i dels rius ha tingut per a conseqüència la condemna dels «cremadors» de coco i de les dones de les ribes, l’estil de vida dels quals, centrat en la pesca i activitats d’extracció en harmonia amb el medi ambient assegura la seva supervivència i la de la nostra Amazònia. A tots els racons de La «nostra Amèrica», sigui a Oaxaca o a Ciudad Juárez, als barris de Caracas o els carrers de Quito, hom es pot fixar en la participació de les dones i la seva determinació a no sotmetre’s al neocolonialisme en el nostre continent, denunciant igualment els governs proimperialistes llatino-americans que són còmplices d’aquests projectes.

La lluita per la legalització de l’avortament en el punt de mira de la criminalització

Malgrat diferents iniciatives del moviment llatino-americà i certes victòries importants – com la descriminalització de l’avortament a Mèxic fins a la dotzena setmana de gestació – patim una forta ofensiva de part de sectors religiosos i conservadors que posen en pràctica les anomenades «Campanyes pro-vida», i exerceixen fortes pressions perquè les lleis que criminalitzen l’avortament es facin encara més restrictives. És  el que ha passat a Nicaragua fa una mica més d’un any, arribant a l’adopció d’una llei que criminalitza avortament terapèutic! Aquí, al Brasil, les dones són hostilitzades pels tres poders de l’Estat. El president Lula continua fent compromisos amb el Vaticà, enviant senyals, incloent-hi l’eventualitat d’inscriure l’ensenyament religiós als programes d’estudis. Al final de 2008, el president del Congrés, el diputat Arlindo Chinaglioa (PT/SP) ens ha presentat la creació d’una comissió d’enquesta parlamentària (CPI, el sigla en portuguès) de l’avortament, de la qual l’objectiu no és cap altre que la institucionalització de la criminalització de les dones que defensen la legalització de l’avortament i de les que estan obligades a realitzar-lo. Hem estat igualment sorpreses últimament per una acció arbitrària del Poder Judicial de l’Estat de Mato Grosso do Sul, a la ciutat de Campo Grande, que ha citat més que deu mil dones per a la pràctica de l’avortament, amb la prova dels informes mèdics trobats en una clínica clandestina. D’aquestes dones, aproximadament 1.200 han patit processos, i reviuen els seus drames personals, cruelment exposats.

• Així doncs, si analitzem la forma amb la qual el capitalisme mercadeja i controla dels aspectes fonamentals de la vida de les dones, per utilitzar-los com a instruments i explotar-los a partir dels fonaments del patriarcat, llavors podem comprendre per què les dones han jugat un paper protagonista en els moviments anticapitalistes. En conseqüència, és una evidència que es troben en el punt de mira de la criminalització a causa de la seva participació en aquests moviments.

Tárzia Medeiros.

Article publicat el 21 juliol 2009 a la web del CADTM Comitè per l’Anul·lació del Deute del Tercer Món.

Je ne supporte pas les activistes et les extrémistes. Ces gens qui mènent des actions extrêmes pour faire entendre ou accepter de force leurs opinions “dans l’intérêt général”, aux pouvoirs publics et à la hiérarchie.

Ces mouvements m’embêtent par cette volonté féroce de prise de parole dans les média et par leur réaction outrée à chaque effleurement en sens contraire des principes qu’ils défendent.

J’ai des tonnes d’exemples que je peux citer ici: les intermittents du spectacles qui investissent les émissions en direct, les membres de GreenPeace, le radicalisme de certains syndicats du travail d’extrême gauche, les Chiennes de garde qui crient au scandale au moindre petit geste qui porterait atteinte à la gente féminine, etc.

Et puis un jour en y réfléchissant bien, j’ai réalisé que la plupart des grands changements de nos sociétés ont souvent été le fait de ces groupes de personnes. Que ce que chaque génération ou époque considérait comme une idée bien trop radicale, représentait en réalité quand elle était adoptée, une avancée non négligeable vers une société souvent meilleure (mais ceci est relatif bien sûr) et plus ouverte. Que sans eux, quelques révolutions n’auraient jamais pu se produire car seuls ceux qui osent, ont la chance de voir se produire des transformations.

• Les mouvements féministes ont permis aux femmes de faire valoir leur place dans la société à l’égal des hommes (il reste encore des progrès à faire bien entendu).
• Les mouvements écologiques ont éveillé la conscience des hommes sur l’état de la planète. Et mine de rien GreenPeace y a joué un grand rôle.
• Les syndicats se sont farouchement bagarrés pour qu’on obtienne 4 semaines de congés payés (et personne ne cracherait dessus, n’est-ce pas? ).
• La victoire des Nordistes durant la Guerre de Sécession a abouti à la fin de l’esclavage aux États-Unis et déclenché le déclic dans d’autres pays.
• L’affirmative action a permis de placer des Noirs, Indiens, Asiatiques… à des places stratégiques dans les entreprises et le monde des media. (On a beau cracher dessus en France “bouh! c’est honteux, on ne devrait pas obliger les entreprises, ça doit être spontané” et blablabla, les minorités sont représentées à des postes dans lesquels ils ne pouvaient accéder auparavant et ainsi faire leurs preuves)
• Act Up, par ses actions coup-de-poing très médiatiques, a réussi à mettre sur le devant de la scène ce sujet grave qu’était et est toujours cette maladie: le SIDA.

Il y a tant d’exemples; la liste est tellement longue.

Il est vrai que ce n’est pas de notre salon qu’on peut faire bouger les choses finalement. Il faut marquer les esprits pour mettre en avant ses idées (tant qu’on ne mène pas des actions terrorristes conduisant à des fins meurtrières – pensez ETA et autres mouvements séparatistes violents), et ces gens le font avec passion et dans l’intérêt de tous.

Ces personnes sont des héros qu’on mésestime, je vous le dis moi.

Cau de Llunes, l’assemblea revolucionària i feminista de Tarragona us convida aquest dissabte 4 de juliol a un recital en homenatge de la poetessa Maria-Mercè Marçal El recital anirà a càrrec del grup Les Heures del Vendrell i començarà a les 20:00 hores a la Plaça Sedassos de Tarragona.

“Maria-Mercè Marçal va ser poeta, catedràtica de català, narradora i traductora, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista. La considerem una gran artista i pensadora i per això volem retre-li homenatge dins d’aquesta campanya Dona i Art, amb la qual volem potenciar l’art femení.”

Més informació: Cau de Llunes

El proper dissabte 11 de juliol es realitzarà una activitat solidària per a recollir fons per a la Llibreria de dones Pròleg. L’activitat es realitzarà a partir de les 20:00 hores al vestíbul de l’Edifici Bonnemaison de Barcelona.

La llibreria Pròleg va ser fundada per un grup de dones del moviment feminista amb la intenció de promoure la literatura de i sobre les dones, i oferir un espai de trobada per elles, Pròleg és quelcom més que una llibreria especialitzada. Des de 1991 forma part de l’espai cultural de Barcelona i durant aquests anys s’ha convertit en un punt de referència nacional i internacional del moviment feminista.

L’1 d’agost fineix el contracte de lloguer de la llibreria, que des de fa 18 anys està situada al C/ Dagueria, en ple centre de la ciutat. Tot i estar en actiu i amb la voluntat ferma de cercar noves formes de finançament, busca un lloc assequible on poder continuar la tasca i noves hereves per aquest projecte que està viu, la prioritat ara mateix és fer front a les despeses de trasllat i de rehabilitació d’un local que garanteixi la continuïtat d’aquest projecte.

Per aquesta raó, a l’activitat del dia 11 de juliol comptarà amb cantants, músiques, artistes i rapsodes que, de manera desinteressada, actuaran a La Sala (Vestíbul) de 20 a 22h. El públic assistent contribuirà amb la compra d’un bo de solidaritat (10€).

A les 22h, ens traslladarem al pati on es podran adquirir consumicions solidàries de menjar i beure, i comptarem amb la participació voluntària de DJ’s i la organització d’una rifa de productes culturals, i moltes altres sorpreses.

Si voleu mostrar el vostre suport personal podeu aportar creacions, per a incloure a la rifa, o oferir espectacles gratuïts, per a gaudir-los totes plegades a l’espai de la Sala. Si us animeu, contacteu amb el Centre Francesca Bonnemaison, el més aviat possible per poder coordinar les diferents propostes de recollida de fons.

Us hi esperem!!!

Organitza: Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison i Llibreria Pròleg

• Segona part de l’article de Jessie Blanco publicat originàriament al web sociologando.

II. Els rostres de les socialistes i les seves aportacions

Generalment quan s’obre el debat sobre el socialisme, la primera i més comuna lectura que sorgeix és tornar sobre les fonts, que van des del socialisme utòpic, al científic fins a aterrar en el real; però gairebé sempre es fa això des de consideracions dels seus líders i molt poques vegades des de les paraules de socialistes emblemàtiques, moltes de les quals, no només van donar la seva vida per la revolució sinó que van deixar un llegat escrit sobre les seves crítiques en el procés de construcció i consolidació del socialisme del segle passat. Que pel que sembla no dista molt del que estem per construir, la qual cosa no ens fa tan singulars en aquest sentit.  Ens referim a les aportacions de Flora Tristán, Rosa Luxemburg, Alexandra Kollontai i Clara Zetkin, entre d’altres.

Flora Tristán (1803-1844) Les proletaries del proletariat: Unió Obrera.

El feminisme de Flora Tristán és d’arrel il·lustrada, pressuposa per tant unes reivindicacions i un projecte polític que només pot articular-se a partir de la idea que tots els éssers humans neixen lliures, iguals i amb els mateixos drets, però pren cos en el període immediatament posterior a la Revolució Francesa, a una derrota amarga i segurament inesperada del feminisme. Després d’ella, les dones no podien pujar a la tribuna però sí al patíbul. Mantenint la continuïtat amb el pensament d’autores anteriors, Olympe de Gouges, Mary Wollstonecraft, entre altres), Tristán imprimeix al seu feminisme un gir de classe que en el futur donaria lloc al feminisme marxista.

Al mateix temps, s’emparentava amb els corrents crític que s’han denominat “socialisme utòpic”, però va anar teoritzant la necessitat d’una unió obrera, d’un partit obrer. Sembla clar que molts dels seus plantejaments (feministes i socialistes) manquen encara de resposta i que el matrimoni entre el feminisme i el marxisme pot haver tingut una convivència poc afortunada, però les idees de Tristán segueixen sent necessàries per a entendre i transformar el món en el qual vivim i van pensar.

Han estat les seves tesis feministes les que han garantit a Flora Tristán un lloc en la història del pensament. “Totes les desgràcies del món provenen de l’oblit i el menyspreu que fins a avui s’ha fet dels drets naturals i imprescriptibles del ser dona” va escriure en 1843 en la seva obra més coneguda Unió Obrera. Aquesta dona autodidacta, nascuda a Paris l’any 1803, va tenir una vida intensa i plena d’atzars fins que morí a Bordeus l’any 1844. Criada en l’abundància en els primers anys de la seva vida, va passar a la pobresa més extrema, va sofrir maltractaments tant físics com psíquics per part del seu marit, es va revelar davant el sistema patriarcal de la França de l’època i va intentar i va aconseguir ser una dona lliure i independent, en una època en la qual els pilars del codi napoleònic prescrivien l’eterna minoria d’edat de la dona casada. La seva lluita incessant per aconseguir una societat més justa i igualitària ha quedat intensament reflectida en la seva obra. Així, entre d’altres a Peregrinacions d’una Paria (1883) denúncia les diferents manifestacions d’exclusió social de la societat d’Arequipa; en Passejades a Londres (1840) realitza una de les primeres i més dures descripcions dels desheretats britànics (els “proletaris” en el llenguatge de Tristán). Va escriure llavors “l’esclavitud no és als meus ulls el més gran dels infortunis humans des que conec el proletariat anglès”. El seu compromís amb els moviments obrers i feministes van propiciar l’aparició d’Unió Obrera.

Rosa Luxemburg (1870-1919). Pètals de la Rosa Vermella

Socialisme i democràcia

Va ser una de les principals dirigents de la socialdemocràcia alemanya i fundadora del Partit Comunista Alemany. La seva militància la va dur a intervenir en 1905 en la revolució polonesa i a oposar-se a la Primera Guerra Mundial. Considerava que les masses proletàries no havien de participar en conflictes bèl·lics organitzats pels governs oligàrquics i capitalistes, ja que la veritable lluita era la que es dóna entre el capitalisme i el proletariat. Creia en una opció socialista internacional, això és, allunyada de particularismes i nacionalismes, en la qual les masses obreres, solidàriament, prenguessin el poder al capital. Va realitzar significatives aportacions al desenvolupament del marxisme, en relació entre nacionalisme i socialisme. Va criticar Lenin, especialment, en allò que feia referència a les seves concepcions sobre la democràcia en el partit i la dictadura del proletariat, postulant un menor grau de dirigisme i una major integració de les bases en la dinàmica partidista, i, entre altres temes, va criticar Marx sobre les seves prediccions de les crisis cícliques del capitalisme i el naixement de l’imperialisme.

D’aquesta socialista crítica ens interessa destacar la seva concepció de socialisme entès com una ampliació de la democràcia i no com la seva limitació, estenent la intervenció en la vida pública a la població que mai havia estat partícep del seu destí. Per contra, aquesta obertura cap a la participació massiva de la població en la presa de decisions va ser un element que li van qüestionar amb l’argument que va atribuir a la mobilització de les masses un rol més gran en el procés revolucionari del que era possible i sota el supòsit que les masses no poden organitzar la direcció proletària necessària per la presa del poder, argument que justifica la creació d’un partit únic-unit i centralitzat.

Per a Luxemburg, el socialisme no pot establir-se com un decret. Ningú per més lúcid que sigui posseeix totes les solucions ni els mètodes infal·libles. Per a ella la solució dels problemes només pot procedir de la correcció dels errors comesos, la qual cosa només és possible sobre la base de la llibertat crítica i de la més àmplia iniciativa popular. En paraules seves:

El sistema social socialista només haurà de ser, i només pot ser, un producte històric, sorgit de les seves pròpies experiències, en el curs de la seva correcció com a resultat del desenvolupament de la història viva, la qual … té el saludable hàbit de produir sempre juntament amb la necessitat social real dels mitjans per a satisfer-la, juntament amb l’objectiu simultàniament la solució. No obstant això, si això és així, resulta evident que no es pot decretar el socialisme per la seva pròpia naturalesa … el negatiu, la destrucció pot decretar-se; el constructiu, el positiu, no … La vida pública dels països amb llibertat limitada està tan governada per la pobresa, i és tan miserable, tan rígida, tan estèril, precisament com a conseqüència d’excloure’n la democràcia, es tanquen les fonts vives de tota riquesa i progrés espiritual. Tota la massa del poble ha de participar. D’altra manera, el socialisme serà decretat des d’uns quants escriptoris oficials per una dotzena d’intel·lectuals.

Per a Rosa Luxemburg, les llibertats públiques eren fonamentals per a parlar d’una societat socialista; rebutjava consistentment el jacobinisme polític i valorava altament l’autodeterminació i iniciativa de les masses; aquesta capacitat constructiva de la societat només pot desenvolupar-se amb llibertat política, el fonament de la qual és el dret a la crítica.

…la llibertat només per als membres del partit (per nombrós que aquest sigui) no és llibertat en absolut. La llibertat és sempre i exclusivament llibertat per aquell que pensa de manera diferent. No és per causa de cap concepte fanàtic de “justícia”, sinó perquè tot allò que és instructiu totalitzador i purificador en la llibertat política depèn d’aquesta característica essencial, i la seva efectivitat desapareix tan ràpidament com la “llibertat” es converteix en un privilegi especial (…)

La democràcia socialista comença simultàniament amb la destrucció del domini de classe i la construcció del socialisme. Comença en el moment mateix de la presa del poder pel partit socialista. Igual que en la dictadura del proletariat … però aquesta dictadura consisteix en la manera específica d’aplicar la democràcia, no en la seva eliminació, en l’atac enèrgic i resolt cap els drets adquirits per la burgesia i les seves relacions econòmiques, sense aquests atacs i l’ampliació de la democràcia no es pot dur a terme una transformació socialista (Luxemburg, 1975, 208).

Alexandra Kollontaieva (1872- 1952)

Nascuda el març de 1872 a Sant Petersburg, ja en 1905 va participar en la conformació dels primers Soviets (assemblees de treballadors i treballadores), organitzant-los i elaborant articles. Va ser activista en la revolta contra les autoritats de l’Antic Règim, oposant-se a la Primera Guerra Mundial. La seva activitat en pro del socialisme la va dur a coordinar activitats amb Klara Zetkin, Rosa Luxemburg, Iness Armand, Nadezhda Krupskaia, Angèlica Balabanov, Sophia Smidovich, Karl Liebknecht, Shliapnikov, Molotov, L. Trotski i V.I. Lenin, per a després integrar el comitè executiu del soviet de Petrograd, i posteriorment, a Moscou, el Comitè Central del Partit Comunista rus.

Quan l’octubre de 1917 arriba la Revolució Russa, va ser triada Comissaria del Poble per a l’Assistència Pública. Posteriorment impulsa una campanya nacional de mobilització política de les dones russes, desembocant en l’organització de la 1ª Conferència de Dones, i organitza per a 1918 el 1er Congrés de Dones Treballadores de tot Rússia. Aquest decideix crear a Ucraïna diverses Comissions per a l’Agitació i la Propaganda entre dones treballadores, fet que va permetre la creació del Departament de Dones del Partit (o Zhenotdel), des d’on van elaborar, a partir de 1921, un periòdic mensual propi anomenat La Dona Comunista (Kommunistka), amb un llançament de 30.000 exemplars. Kollontaieva també va participar com vicepresidenta en el Buró Internacional de Dones Socialistes, i en el 3er Congrés de la Internacional Comunista.

Ella va ser de les primeres a comprendre la necessitat de crear organitzacions autònomes de dones, i a considerar que “allò que és personal és també polític”. L’any 1933 va rebre l’Ordre de Lenin pel seu treball organitzatiu amb dones, sent la primera dona que va participar en un govern nacional, i des de 1943, la primera a ser diplomàtica (en la Lliga de Nacions, així com a Noruega, Suècia i Mèxic). Va Ser nominada per Finlàndia per al Premi Nobel de la Pau l’any 1946. I juntament amb l’alemanya K. Zetkin va proposar el “Dia Internacional de la Dona Socialista”, que va ser aprovat pel comitè del Partit -i més tard per la Unesco-, celebrant-se des d’aleshores el 8 de març de cada any.

Aquesta vida d’activisme i agitació polítiques, simultàniament, va estar acompanyada per una extensa producció teòrica i literària, de les quals recordem tan sols alguns dels seus textos: “Finlàndia i el Socialisme”, L’estat de la classe treballadora a Finlàndia (1903), Les dones treballadores lluiten pels seus drets, Relacions sexuals en la lluita de classes: amor i nova moralitat (1919), El marxisme i la nova moral sexual, La Nova Dona i la Moral Sexual, Sobre l’alliberament de la dona (Seminari de Leningrad de 1921), Tesi sobre la moralitat comunista en l’esfera de les relacions conjugals, Interpretacions Soviètiques de la problemàtica de la dona, El Dia Internacional de la Dona Socialista (1913), Un somni fet realitat, Amor Vermell, Un gran amor, L’amor de les Abelles Treballadores (1923), Germanes, Escrits seleccionats, Oposició de les Treballadores, Els amors de 3 generacions (1923), L’Amor Lliure (1932), Memòries de la meva vida i treball (en espanyol, 1974), Autobiografia d’una dona comunista sexualment emancipada (esp.1976), etc. (1923).

Partint de la reflexió que va fer en el VII Congrés de Partit Comunista rus (1919), conclou que cal ajudar les dones en les tasques de la llar perquè aquestes “ocupen tot el seu temps, esgoten més energies i li impedeixen lliurar-se a la participació directa i activa en la lluita pel comunisme”, i amb el suport del moviment de dones russes i com funcionària, va promulgar iniciatives per igualar en drets les  dones i homes que avui són drets encara completament reivindicables, entre els que cal recordar, per exemple:

• El dret ple de les dones al vot.

• Matrimoni voluntari i total llibertat de divorci.

• Eliminació de la distinció entre filla i fills “legítims” i “il·legítims”. Lliure i gratuïta interrupció voluntària de l’embaràs.

• Igualtat de drets laborals de les dones i dels homes -especialment un mateix salari- i un salari universal de maternitat.

• Abolició del dret d’herència: les propietats de la burgesia passen a l’Estat revolucionari per a ser socialment invertides en institucions públiques que alliberessin a les dones de les tasques domèstiques, institucions tals com les cases de maternitat, guarderies, parvularis (Pre-escolars), escoles, menjadors i bugaderies populars, Centres de Reparació de roba, etc.

• Incorporació de les dones en plans d’alfabetització i d’educació i en projectes socials.

Va provar de donar resposta a la qüestió del tipus de revolució social que necessiten les dones, va estimular la socialització del treball domèstic i una nova concepció de la maternitat, on les dones fóssin descarregades dels treballs domèstics i de la tasca social de la reproducció de l’espècie. Per a ella, que va articular de forma racional i sistemàtica “feminisme” i “marxisme”, qualsevol estratègia dirigida a l’efectiva emancipació de les dones ha de partir de l’anàlisi de la situació de la dona en la societat capitalista, pel això va analitzar àmbits com “el treball”, “la família” i el món personal de les “relacions entre els sexes” (quan es pregunta per: quin ha de ser l’ideal amorós que respongui als interessos de la classe revolucionària que lluita per dominar les relacions socials?… La solidaritat, la companyonia, l’amor a la col·lectivitat,… ). Això la va dur a discutir dialècticament -per a impugnar-les- les relacions humanes, les teories i literatures, la moral i psicologia predominants en (i per a) el capitalisme patriarcal: la “lluita per l’existència” i els seus hàbits i mentalitats individualistes i poc solidàries entre persones, que els aïlla, i els enfronta amb la comunitat.

No obstant això, va tenir nombrosos enfrontaments amb els seus camarades masculins, qui, des d’una hostil indiferència, negaven la necessitat d’una lluita específica, al·legant que els canvis relatius als problemes intersexuales i a l’emancipació de la dona eren una “simple qüestió de superestructura” i que es solucionarien “quan la base econòmica de la societat s’hagi transformat”. I és que per a ella no té sentit parlar d’”un ajornament” de l’alliberament de la dona: en tot cas, caldria parlar d’un ajornament de la revolució (“Com si la ideologia d’una classe es formés únicament un cop s’ha produït la revolució en les relacions socioeconòmiques que asseguren el poder d’aquesta classe!”). Va viure personalment la immensa dificultat que té la “dona nova” de realitzar-se sentimentalment en un món en què l’home encara no ha canviat, i va concloure: “Què guanyaria la dona nova amb la seu nou dret a estimar com vulgui, sense un “home nou” capaç de comprendre-la?”.

Per tant, va defensar la idea que no n’hi ha prou amb l’abolició de la propietat privada ni amb el fet que la dona s’incorpori a la producció ni que el proletariat com classe revolucionària conquereixi el poder polític, ja que no podríem parlar realment de revolució socialista si no hi ha una revolució de la vida quotidiana i dels costums, que generi una nova concepció del món i una nova relació entre els sexes. Com tot està subjecte a canvi i no hi ha costums ni moral (personals o familiars) ni organitzacions polítiques que romanguin fixes i inviolables, Alexandra Kollontaieva va plantejar que el proletariat necessita una ideologia i psicologia pròpies, nous valors i hàbits de vida socialistes, doncs una revolució humana veritable no podia ser posposada a cap triomf polític.

III. Socialisme real i l’avanç de les conquestes de les dones

Si furguem un poc en la història del paradigmàtic model històric del socialisme, el de la Revolució Russa de 1917, podríem aprendre molt d’ell, si en fem una lectura que transcendeixi les pretensions d’homogeneïtzar i idealitzar la realitat. Podríem llavors veure quins són els perills que amenacen no només els processos revolucionaris sinó el nostre protagonisme i lloc dintre d’ells com dones ciutadanes i subjectes de drets.

En el text “Pa i roses”, d’Andrea D’Atri/ (2004) descriu els guanys respecte els drets i oportunitats que van tenir les dones a l’inici de la Revolució Russa (1917) abans que aquesta fos segrestada per la burocràcia estalinista, posterior a la mort de Lenin. Aquests assoliments incloïen el dret al vot, al divorci, a l’avortament, l’eliminació de la potestat marital, la igualtat jurídica entre el matrimoni legal i la convivència fora del matrimoni. I, sobretot, més enllà de les lleis (i de les lluites per la igualtat), la possibilitat d’haver assentat les bases per a un veritable accés de la dona a la cultura i autonomia econòmica, incloent les tasques domèstiques (que solen ser generalment el sostre de vidre de tota revolució que no penetra en les llars i ni en l’anomenat món privat). Les tasques domèstiques portades a terme per les dones de manera individual i aïllada en les seves llars, havien de ser substituïdes, segons els revolucionaris(es) per un sistema de serveis socials garantits per l’Estat socialista: guarderies, jardins d’infància, bugaderies, menjadors col·lectius, hospitals, però també cinemes i teatres. Això és, en paraules de Trosky (1938 citat per D ‘Atri, “l’absorció completa de les funcions econòmiques de la família per la societat socialista”.

A partir de 1926, sota el règim despòtic d’Stalin, s’institueix de nou el matrimoni civil com única unió legal, després s’abolirà el dret a l’avortament i es considerarà l’homosexualitat i la prostitució com a delictes i, per contra, es glorificarà la figura de la maternitat, sota el títol de “mare heroica” per a aquelles dones que tinguessin més de deu fills. És a dir, es dóna una clara reculada dels avanços en aquells dies de la lluita de les dones socialistes -que, per cert, no difereix molt de l’actual agenda de lluita de les dones, més de mig segle després.

Aquestes conquestes de les dones a l’inici de la Revolució Russa, que després es veuen amenaçades per l’estalinisme, i no només per la burocràcia sinó per la concepció que es tenia del paper de la dona i de la família per a mantenir el control i l’ordre social, van ser un dels obstacles per a l’avanç de les feministes comunistes.

Aquest breu passatge ens col·loca a nosaltres, les socialistes del segle XXI, enfront de la inquietud de quins podrien ser els obstacles que tindríem les dones bé sigui per la participació dintre del socialisme que ha de venir i sobre l’agenda i l’aportació en ell que hem de generar.

(…)

Jessie Blanco, Veneçuela.

Naomi Klein és una periodista, documentalista i escriptora canadenca, coneguda pel seu activisme polític en favor dels moviment anti-globalització. Habitualment escriu en diferents diaris angl-saxons com This Magazine i The Guardian. I ha escrit els llibres No logo i La doctrina del xoc, imprescindibles per entendre les bases econòmiques del món globalitzat. També ha fet un documental The Take   (La Toma, 2004) on explica l’experiència de recuperació de fàbriques a l’Argentia durant els primers anys de la dècada del 2000. Ella és l’autora d’aquest article sobre la mateixa temàtica.

L’any 1812, un grup d’obrers tèxtils britànics va protagonitzar una sèrie d’incursions a les fàbriques tèxtils per a trencar màquines industrials amb els seus martells. Segons els luddites (1), els nous telers mecanitzats eren els culpables d’haver eliminat milers de llocs de treball, i d”haver trencat comunitats i mereixien ser destruïts. El govern britànic va discrepar i va convocar a un batalló de 14.000 soldats per a reprimir la revolta obrera brutalment i protegir les màquines.

Dos segles després, una altra fàbrica tèxtil, aquest cop a Buenos Aires. La fàbrica Brukman, que ha estat produint vestits d’home durant cinquanta anys, és la policia qui trenca les màquines i són 58 els obrers que arrisquen les seves vides per a protegir-les.

El dilluns 21 d’abril de 2003, la fàbrica Brukman fou l’escenari de la pitjor repressió que Buenos Aires ha vist en gairebé un any. La policia federal havia desallotjat les obreres per la nit i havia convertit el barri en una zona militar custodiada per metralladores i gossos d’atac. Incapacitades per entrar a la fàbrica i completar l’excel·lent comanda que havien obtingut per a produir 3.000 parells de pantalons, les obreres van convocar una munió de gent i van anunciar que era l’hora de posar-se a treballar. A les 5 de la tarda, 5 obreres – senyores de mitjana edat, amb pentinats passats de moda, sabates modestes i davantals de treball blau- es dirigeixen cap al cordó policial. Algú empeny, el cordó es trenca, i les dones de Brukman, desarmades i agafades pel braç, van caminant poc a poc a través del cordó policial.

Tot just havien donat només uns passos quan la policia començà a disparar: gas lacrimògen, canons d’aigua, primer i bales de goma després. La policia fins i tot carregà contra les Madres de la Plaza de Mayo, amb els seus mocadors blancs brodats amb els noms dels seus fills desapareguts. Es van fer malbé dotzenes de vidrieres i la policia va disparar gas lacrimògen a un hospital (NdeR: l’hospital de nens més important de la ciutat) on algunes persones s’hi havien refugiat. 

Aquesta és un instantània de l’Argentina d’aquell any a menys d’una setmana de les seves eleccions presidencials. Cadascun dels cinc candidats més importants està prometent acabar amb la crisi que ha assolat al país i posar-lo a treballar.  Malgrat tot els obrers de Brukman són tractats com si cosir un vestit gris fora un crim important.

Per què aquest Estat-Luddisme/, aquesta ràbia contra les màquines i el seu treball ?

Bé, Brukman no és qualsevol fàbrica. És un fàbrica recuperada, una de les gairebé 200 fàbriques que existeixen en el país que han estat ocupades i posades a funcionar pels seus obrers en l’últim any i mig. Per a molts, aquestes fàbriques recuperades, que donen feina a més de 10.000 persones a nivell nacional i produeixen de tot –des de tractors fins a gelats- no són vistes sol com una alternativa econòmica, sinó també com una alternativa política. “Ells ens tenen por perquè nosaltres hem demostrat que si podem gestionar una fàbrica també podem gestionar un país,” va dir aquest dilluns a la nit Celia Martínez, una de les obreres de Brukman. “És per això que aquest govern va decidir reprimir-nos.”

A primera vista, Brukman se sembla a qualsevol altra fàbrica tèxtil en el món. Com a Mèxic i Toronto, Brukman mostrava dones amb els caps cots damunt de les seves màquines de cosir, els seus ulls fatigats i les seves mans volant damunt del teixit i del filat. La diferència de Brukman estava en els sons. S’escoltava el rugit familiar de les màquines de cosir i el xiuxiueig del vapor, però també aquesta tradicional música boliviana que provenia d’una petita reproductora que estava en la part posterior de la cambra, i veus parlant suaument, quan els obrers més vells s’acostaven als més joves i els mostraven les noves puntades. “Ells no ens permetrien fer això abans” diu Martínez. “Ells no ens permetrien aixecar-nos dels nostres llocs de treball o escoltar música. Però per què no escoltar música per a aixecar un poc l’ànim?”

Aquí a Buenos Aires, totes les setmanes arriben notícies d’una nova ocupació: un hotel de quatre estrelles és ara atès pel seu personal de neteja, un supermercat és pres pels seus empleats, una aerolínia regional s’ha convertit en una cooperativa de pilots i hostesses. En els petits diaris trotskistes de tot el món, les fàbriques ocupades de l’Argentina, on els obrers han agafat els mitjans de producció, s’hi albira l’alba d’una utopia socialista. En els grans diaris comercials com The Economist, es descriuen com una amenaça al sagrat principi de propietat privada. La veritat queda entre algunes d’aquestes parts.

A Brukman, per exemple, no es van prendre els mitjans de producció, simplement els van recollir després que havien estat abandonats pels seus amos legals. La fàbrica havia estat en declivi durant els darrers anys, els deutes a les empreses de serveis públics s’amuntegaven i durant cinc mesos, les treballadores havien vist com els seus sous es reduien de 100 pesos per setmana a dos pesos, que no arribaven ni per el passatge.

El 18 de desembre del 2001, els obrers van decidir que era temps per a exigir els diners del viatge. Els amos, al·legant pobresa, els van dir als obrers que esperessin a la fàbrica mentre ells buscaven els diners. “Nosaltres els vam esperar tota la tarda. Els vam esperar fins a la nit”,  diu Martínez, “Ningú va venir.”

Després de rebre les claus del porter, Martínez i els altres obrers van dormir a la fàbrica. Des de llavors, l’estan fent funcionar. Han pagat les factures, han atret nous clients, i sense rendibilitat ni sous gerencials pels quals preocupar-se, han pogut pagar-se sous ferms. Totes aquestes decisions s’han pres democràticament, per vot en assemblees obertes. “Jo no sé per quin motiu els patrons tenien tants problemes”, diu Martínez. “Jo no´en sé molt de comptabilitat, però per a mi és fàcil: suma i resta.”

Brukman representa una nova classe de moviment de treballadors, els uneix el fet que el seu poder no es basa en el seu poder de deixar de treballar (la tradicional vaga), i en canvi, està en la determinació obstinada de seguir treballant, no importa en què. És una demanda que no està vehiculada per cap dogmatisme, sinó per realisme: en un país on el 58%  de la població està vivint en la pobresa, els obrers saben que estan més allunyats d’un xec amb la paga que d’haver de pregar i recollir les escombraries per a sobreviure. El fantasma que està recorrent les fàbriques ocupades d’Argentina no és comunisme, sinó indigencia.

Però no és simple robatori? Després de tot, aquests obrers no van comprar les màquines, els amos ho van fer. Si ells volen vendre-les o traslladar-les a un altre país, certament aquest és el seu dret. Com el jutge federal va escriure en l’ordre de desallotjament de Brukman, “la vida i la integritat física no tenen supremacia per sobre dels interessos econòmics.”

Potser involuntàriament, ell ha resumit la lògica nua de globalització: el capital ha de ser lliure de buscar els sous més baixos i els incentius més generosos, sense importar el peatge que el procés cobra a persones i comunitats.

Els obrers en les fàbriques ocupades d’Argentina tenen una visió diferent. Els seus advocats els defensen al·legant que els amos d’aquestes fàbriques ja han violat principis del mercat bàsics, no pagant ni als seus empleats i ni als seus creditors, fins i tot mentre cobraven grans subsidis de l’Estat. Per què no pot l’Estat ara assolir que els recursos restants d’aquestes companyies endeutades continuïn servint a la comunitat amb treballs ferms? Dotzenes de cooperatives d’obrers ja han obtingut l’expropiació legal. Brukman encara està lluitant.

Podem arribar a pensar que els Luddites van utilitzar un argument similar l’any 1812. Les noves fàbriques tèxtils van privilegiar els guanys d’uns per sobre dels interessos d’una comunitat sencera. Aquells obrers tèxtils van intentar lluitar contra aquesta lògica destructiva trencant les màquines. Els obrers de Brukman tenen un pla molt millor: ells volen protegir les màquines i trencar la lògica.

La Vaca, 23 d’abril del 2003. L’autora va ser testimoni del desallotjament de Brukman. L’endemà passat va escriure aquest article on analitza el significat no solament de la violència amb què l’Estat ataca a aquestes obreres, sinó del que significa el moviment de fàbriques recuperades a l’Argentina.

Nota:

(1) En el segle XVIII a Anglaterra, un grup de treballadors coneguts com a Luddites van qüestionar i van atacar la revolució industrial recorrent el país i destruint i cremant màquines arreu per on passaven. Creien que les màquines amenaçaven els llocs de treball.

Aquest juliol tindrà lloc la II edició de la Universitat d’estiu de les dones, una universitat d’estiu que té per objectiu oferir una formació alternativa en matèria d’igualtat de gènere que permeti actualitzar coneixements i intercanviar informació i opinions des de la perspectiva de gènere, i analitzar també des d’aquesta perspectiva temes d’actualitat que no sempre es tracten al llarg del curs acadèmic.

Aquest projecte s’estructura sobre una sòlida base. D’una banda, la Universitat de Barcelona, que en la seva condició d’institució generadora de coneixement rigorós i crític té, com a un dels seus objectius, oferir una formació teòrica i pràctica en estudis de dones i gènere i vincular la seva tasca investigadora i docent amb la societat en general. De l’altra, la ciutat de Cornellà de Llobregat, municipi amb una remarcable trajectòria en l’organització de cursos, programes, tertúlies i altres activitats referides a temes de gènere i orientats a potenciar la igualtat d’oportunitats.

Els cursos, de 20 hores de durada distribuïdes al llarg d’una setmana, es desenvolupen a les modernes instal·lacions del Citilab-Cornellà, a Cornellà de Llobregat. Paral·lelament als cursos, la Universitat d’estiu de les Dones també inclou un conjunt d’activitats complementàries, que es realitzen en un entorn idoni i atractiu per als mesos d’estiu. La Universitat d’estiu de les Dones és oberta a tothom qui vulgui complementar els seus estudis o, senzillament, enriquir el currículum personal.

Aquí hi trobareu tot el programa dels cursos i la matriculació.

D’especial interès és el curs de Temps, treballs i sostenibilitat de la vida, coordinat per l’economista feminista Cristina Carrasco Bengoa, professora titular del Departament de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona.

Doris Benegas és una feminista i internacionalista candidata número dos de la llista d‘Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els pobles.

Una candidatura que es presentà a Barcelona el passat divendres 8 de maig i comptà amb l’assistència de Doris i de Josep Garganté, el número tres i el primer candidat dels Països Catalans.

Aquesta candidatura té clares opcions a sortir en les properes eleccions al Parlament Europeu que es celebraran el proper 7 de juny.

A la presentació es va fer una crida a la participació i la difusió de la candidatura i aquí teniu la nostra contribució en aquest sentit: Per un vot de classe ! feminista i internacionalista !

Una mirada cinematogràfica a la guerrilla urbana, aquest és el títol de l’article publicat a l’Accent número 152, d’Aurora Mora ressenyant la pel·lícula RAF. Aquí el reproduïm i us informem de l’enllaç on us la podeu descarregar de l’e-mule.

Fins fa uns pocs dies, els espectadors de cinema dels Països Catalans vam tenir l’oportunitat de gaudir d’una pel·lícula excepcional: Der Baader-Meinhof Komplex, en la seua accepció original, o RAF, en l’encertada traducció. L’ús de l’adjectiu ‘excepcional’ en referència a aquest llargmetratge no respon a un judici subjectiu, sinó a un fet: per primera vegada, algú s’havia enfrontat, a través del mitjà cinematogràfic, a l’extraordinàriament complicada tasca de memòria i relectura històrica d’un fet cabdal a la història recent de l’Alemanya Occidental com va ser la Rote Armee Fraktion.

Certament, l’estrena d’una pel·lícula d’aquesta temàtica en el circuit comercial comportava certs riscos i interrogants per a l’espectador familiaritzat d’alguna manera amb l’experiència del grup armat, però la curiositat que despertava el treball d’Uli Edel estava per damunt de qualsevol prejudici previ.

Sens dubte, el cinema alemany està travessant un dolç període. No sols, tal i com apunta Joseba Macías a Kaos en la Red, per haver aconseguit distribuir en els últims anys i més enllà de les seues fronteres una sèrie de títols avalats per la taquilla, sinó fonamentalment perquè hi ha una sèrie de realitzadors inquiets en l’escena disposats a fer una mirada honesta i valenta sobre realitats falsejades i manipulades per l’stablishment polític i social. És en aquest context on s’inscriu RAF. La tasca, doncs, no era senzilla.
Aquest punt de partida és necessari per entendre el producte final. Des d’aquest punt de vista, el resultat és brillant, encara que la pel·lícula tinga llums i ombres.

Com a elements de foscor destaquen la caricaturització que es fa d’algunes figures, especialment d’Andreas Baader, retractat com un jove ben paregut per a qui la violència és una qüestió molt cool, o la imatge distorsionada d’alguns moments clau en la posada en marxa de la guerrilla. A aquest respecte és paradigmàtica l’estància dels activistes alemanys als camps palestins del Front Popular, més semblant a unes vacances a Mallorca que a un procés d’ensinistrament militar. També s’ha de fer notar certa manca de contextualització pel que fa al convuls període que va sacsejar l’Alemanya dels 70, doncs de vegades sembla que la Fracció de l’Exèrcit Roig fos un grup aïllat, i el que és més important, les conviccions polítiques dels seus membres no estan molt presents, exceptuant els moments de redacció dels comunicats de les seues accions.
Tampoc és gens alentidora la presa de posició expressa respecte a les morts a la presó de diversos militants de la RAF, considerades com un suïcidi, amb la sonada excepció de la mort d’Ulrike Meinhof, únic cas on la pel·lícula no es mulla.

S’han alçat moltes veus crítiques per part de l’esquerra extraparlamentària i radical denunciant la pel·lícula com la versió oficial de l’estat alemany, però moltes escenes del film desacrediten aquestes visions totalitzants. És el cas de les referències explícites a la repressió de les manifestacions estudiantils i populars -com es mostra de manera magistral amb la visita del xa de Pèrsia, que acaba amb la mort d’un tret al cap de l’estudiant Benno Ohnesorg per part d’un policia, identificat i absolt posteriorment- i altres més aviat implícites, però evidents si se sap llegir entre línies. M’estic referint a les referències ‘amagades’ al paper de la socialdemocràcia i els mitjans de comunicació en la manipulació de les consciències i les voluntats -magnífica l’escena en la que Willy Brandt ix per televisió quan és designat nou canceller de la República-, així com a la tortura en els centres penitenciaris.

Tanmateix, l’esquerra té la mania de jutjar aquest tipus d’exercicis cinematogràfics des de l’ortodòxia -baste com a precedent la criticada fins a la sacietat Salvador- mentre resta impassible davant l’imperialisme de Hollywood o la mediocritat discursiva de les cinematografies del seu entorn. Un vici malaltís que s’hauria de corregir per poder rebre amb els braços oberts -que no acríticament- aquest tipus de cinema.

Deixant de banda el plànol més polític i ideològic, cal fer esment també d’alguns aspectes tècnics. La pel·lícula està molt ben filmada, amb la càmera col·locada sempre en l’angle de la víctima, i té un molt bon ritme, amb la qual cosa el metratge no es fa pesat. A més, s’ha de reconèixer una magnífica interpretació en el cas de Martina Gedeck -protagonista de l’oscaritzada Das Leben der Anderen- i, sobretot, del secundari, però sempre màgic, Bruno Ganz.

RAF, per tant, no es pot jutjar com un tot, blanc o negre: se li ha de reconèixer les seues virtuts i els seus vicis. En conjunt, pot considerar-se una gran pel·lícula, encara que deixe a l’espectador amb un sabor de boca agredolç.

Aurora Mora, TORRENT

Podeu trobar la pel·lícula en el següent enllaç:

http://www.nodo50.org/rebeldemule/foro/viewtopic.php?t=1667

I l’article també en el web de l’autora.

La professora de Teoria Econòmica de la U.B., Cristina Carrasco, farà una conferència sobre la realitat del treball femení en el context de crisi econòmica, que servirà per a presentar  l’exposició Dona i Treball, de Justa Revolta que restarà fins el 31 de maig a l’Ateneu Independentista la Barraqueta. La podreu visitar totes les tardes de dilluns a divendres,  a partir de les 17:00 hores.

El grup de dones la Paella pel Mànec col·laborem en la realització d’aquest acte que organitza Endavant-Gràcia i us convidem a participar-hi. La conferència tindrà lloc:

Dijous 7 de maig a les 20:00 hores a l’Ateneu Independentista la Barraqueta (c. Tordera, 34 baixos, Barcelona).