Parlem amb la Laia sobre alguns problemes que genera la hiper-activitat de l’administració.

1) Disminució del risc.
Costa pensar en fer una empresa que sigui “de masses” perquè hi ha el perill real que alguna administració decideix en un temps de transformar el servei que ofereix la teva empresa – a canvi de diners- en un servei de tipus públic – a canvi d’impostos i en nom de l’ interès general-.

2. Genolleres
En un sistema amb menys participació pública  hi ha activitats com l’adulació i actituds com la simpatia amb els poderosos i els que prenen les decisions  que també es practiquen. La diferència rau en si el poder d’aquesta gent prové del capital acumulat o del grau a l’administració.

3. Enemistat i necessitat
L’administració pública vol el suficient grau de llibertat econòmic per poder recaptar impostos sense ofegar i prou poca com perquè la seva participació sigui indiscutible. Primer decidim que una indústria és necessària després decidim subvencionar-la, ara ja som imprescindibles.

4. Competitivitat
Qualsevol persona que senti amb l’alegria en que en una agencia de publicitat declaren “hem enganxat un ministeri!” ho entendrà. El diner públic no s’hi mira i fa molt difícil de competir a qui no té entre els seus clients a l’administració. També distorsiona els preus de producció i els costos humans. Qui ha treballat amb recursos il·limitats voldria no tornar mai més a l’economia de mercat.

5. Tombarelles
L’administració pública és un agent que no segueix cap de les normes de mercat ja que assumeix el dèficit com un problema de recaptació i no d’èxit. Per aquesta raó qualsevol decisió que prengui en forma de prohibicions o en forma de participació no segueix cap lògica empresarial. Són dos llenguatges diferents. I a vegades costa d’entendre.

Aquí teniu els documents de la IX Jornada de Bones Pràctiques Locals en Educació que va tractar el tema de L’escolarització equilibrada i que es van fer a Manlleu el 4 de juny de 2009. L’experiència de Mataró explica com a diferència del que passa a Barcelona, sí s’utilitza la reserva de places per a alumnes amb NEE (“Necessitats Educatives Específiques”) per procurar una matrícula equilibrada a P3, la qual cosa implica fer entrevistes, sessions extraordinàries de la comissió d’escolarització on s’analitzen molts casos concrets, i una feina d’acompanyament molt important.

Llevo tres años viviendo en Barcelona i nunca me había pasado algo parecido.

Para contextualizar un poco, diré, que cuando fui a vivir a Barcelona en Octubre del 2007, alquilé un piso cerca de la Plaza Lesseps por dos años en el que en ningún momento tuve ningún dolor de cabeza con los propietarios  o con la inmobiliaria que fueron quienes me lo aquilaron en perfectas condiciones. Es más el propietario una bellísima persona nunca me hizo esperar más de tres dias como mucho para arreglarme el calentador  de agua que se rompió en plena temporada de exámenes, nunca me hizo hacer cambios de domiciliaciones de recibos ni nada que no fuera lo que estrictamente marcaba el contrato.

Bien, pues llegados a mediados de 2009, en Junio, decido cambiarme por motivos de distancia y “comodidad” a un piso de l’eixample esquerra i contacte nada más i nada menos que con una inmobiliaria llamada Finques Batlle. El comercial una persona que al principio inspira seguridad i confianza me enseño un piso que estaba muy bien cerca del centro de Barcelona y lo alquilaban por unos 1200 euros al mes. Mis compañeros al verlo dijeron de alquilarlo al momento y yo un tanto escéptico apunte que valía esperar a ver los dos que nos quedaban a lo el comercial intervino dandome la razón y les dijo a a mis otros tres compañeros que se esperaran a verlos i decidir luego. Finalmente vimos dos más mediante particulares uno no estaba nada mal y el otro bastante de donde lo queríamos. El día siguiente vimos otros 6 pisos más de diferentes personas, nos decidimos por el que nos ofreció Finques Batlle y aquí empezó nuestro calvario.

Primeramente el día de firmar el contrato pagar la correspondiente fianza y los honorarios a la inmobiliaria me encuentro con un contrato mal redactado que me alquilaba el piso apuntado anteriormente por unos 600 euros, es decir, ¡¡¡la mitad de su valor que eran unos 1200!!!. Al darme cuenta de esto se lo hice rectificar a la secretaria que borro con tipex los 600 y apunto la nueva cantidad. Leyendo más abajo me encontré con que el contrato de alquiler del piso era de 6 meses cuando yo lo había pedido de 1 año con opción a prolongarlo por los años siguientes, otra vez se lo hice rectificar a a secretaria que volvió a borrar con tipex y esta vez al ver la chapuza de contrato que habían hecho le dije que me lo hiciera todo nuevo y lo volviera  a pasar a ordenador a lo que accedió a regañadientes. Finalmente una vez firmado mi contrato y pagada la fianza y los honorarios de la inmobiliaria veo que no me dan ningún recibo, factura o ticket desglosado con lo que he abonado a lo que reclamo lo que es el derecho de cualquier ciudadano que le den un desglose de lo pagado y la secretaria responde que si me tienen que hacer eso no me darán las llaves hasta Septiembre estando a finales de julio. Al final accedo a tener las llaves en julio y quedarme sin comprobante de lo que he pagado.

Una vez pasadas las vacaciones de agosto ya sobre finales de agosto principios de septiembre , voy a instalarme a mi nuevo piso y empiezo a detectar diferentes deficiencias que paso a enumerar:

1º El sifón del friega platos pierde agua.

2º La ducha me da calabrazos de electricidad al ducharnos y tocar la parte metálica de la ducha

3º El aire acondicionado no funciona.

4º No me dierón las llaves del buzón de correos de la entrada.

5º El water pierde agua por donde se llena la cisterna.

6º El horno no funciona.

Aparte de todo esto decir que es un piso sin muebles alguno y  que  tengo que amueblarlo todo yo y por lo que veo lo poco que hay funciona mal, no había ni nevera ni lavadora, por lo que tuve que comprarlas.

Al día siguiente de detectar todas las anomalías me pongo en contacto con la inmobiliaria para explicarles lo que pasa y me responden que se pondrán en contacto con el propietario para que lo solucione lo antes posible. Pasa una semana entera y no me llama nadie excepto para decirme que al propietario le llega el recibo de la luz que ellos no han domiciliado y me piden que lo haga yo, a lo que accedo y les recuerdo de nuevo lo del horno y as demás anomalias. No me llaman en lo que queda de semana y  el lunes de la siguiente reclamo ya es el principio de la segunda semana de septiembre y me responden que se pusieron en contacto con el propietario y lo arreglara en breve. El miércoles de la segunda semana, es decir, depsues de una semana y media lavandome con calambrazos, sin horno y perdiendo agua por todas partes no sé si el propietario o la inmobiliaria me envian un técnico que me lo arregla todo excepto el horno, el aire acondicionado y el water que pierde.

Lo del aire acondicionado no me importa en absoluto, lo del water si me importa y lo del horno aun más. El técnico responde que no puede arreglar el horno porque se debe avisar al SAT (servicio técnico autorizado). Al día siguiente de venir el técnico vuelvo a llamar a la inmobiliaria para contarles lo que me dijo el que me enviaron a lo que responden que se pondrán en contacto con el propietario de nuevo y que supone que entre el lunes o el martes de a tercera semana de estar sin horno lo tendrán solucionado y que me llamarán. Pasa lunes, martes y  toda la semana de la tercera semana de estar sin horno hasta el viernes que es cuando les vuelvo a llamar y les expreso mi enfado por su informalidad por no llamarme ni el lunes ni el martes ni por haber hecho nada por el horno, porque cuando le digo como esta el tema me responde “que esta encima de el pero que no sabe en que punto se encuentra la gestión”.

A la 4a semana vuelvo a llamar el martes sin recibir contestación de nadie. Lo pruebo de nuevo el miércoles y responde el comercial, le expreso mi descontento con su gestión, le explico que somos 4 en el piso y que cada uno cocina lo suyo y que cada uno cocina lo suyo, le comento que me parece bastante fuerte ya que yo pago la mensualidad con puntualidad y espero u tratamiento reciproco que de momento no estoy recibiendo y me responde con bravatas y que me volverá a llamar. El viernes de la 4a semana vuelvo a llamar concretamente el 2 de cotubre, no me responde nadie.

Finalmente llego a hoy 7 de octubre de 2009 la quinta semana que llevo sin horno, he vuelto a llamar a la inmobiliaria y el comercial me ha dicho que creía que el tema ya se había solucionado, al responderle que no se había solucionado en nada me ha dicho que me llamaria, son la 13:07 y aun no me ha dicho nada. Definitivamente la apariencia me engañaba no se puede confiar en esta gente y no me inspiran ninguna seguridad su dejadez absoluta en este tema se ha ganado este post.

¿Que hago?

Adapto lo escrito en el debate en facebook…

Parece que en lo que estamos de acuerdo todos es que para que sea efectiva la participación, lo más sencillo es identificar y actuar sobre los entornos en los que la implantación de medios participativos sea útil, como dice Mónica, dónde hay proyectos existentes a los que pueda sumarse la administración. Pueden ser online u offline. Quizás uno de los errores sea querer pasar a online relaciones que son offline. Ya se ha comentado que no todos los ciudadanos acceden actualmente a internet de una forma participativa, pero si estamos aquí es porque pensamos que en un futuro no muy lejano una parte importante puede hacerlo, y ahí está el cambio.

Por otro lado se ha hablado de las subcontratas y del liderazgo. Veo dos temas muy relacionados. Nos encontramos con que el que “manda” el proyecto puede ser un cargo político (como comenta Anna), y puede ir cambiando el objetivo del proyecto según sus objetivos en un momento determinado de la legislatura. Si a eso le sumamos que por las fases en que se desarrolle el proyecto pueden entrar diferentes empresas en cada fase, que se puede dar el caso que sean empresas que no tengan grupos de trabajo cohesionado sino contratados para este proyecto determinado y que (para más inri) puedan no estar especializadas en el tema sino ir por el negocio, el rumbo y el ritmo del proyecto pueden cambiar mucho. No es culpable la subcontrata, sino el hecho de que nos encontramos ante un cambio en el enfoque. Las subcontratas son necesarias para poner en marcha proyectos puntuales antes de que se valore si esas plazas van a salir a convocatoria pública. Aquí se podría aplicar la agilidad que demandamos a la administración? Pues no sé… Difícil, porque implica cambiar métodos de contratación.

En referencia al tema de los objetivos según el momento legislativo y el político que lidere el proyecto, totalmente de acuerdo con José Ignacio, en que los primeros que tienen que cambiar el chip, o cambiar todos ellos o abolirlos, son los jefes de los gabintes de prensa, ellos, muchas veces por desconocimiento, pinchan para que se tomen ciertas acciones propagandísticas, o al revés, que no se tomen…

En cuanto a la predisposición/ educación/ cultura interna, puede ser un problema que no haya una costumbre por parte del funcionario en colaborar. Las subcontratas (entre las que me hallo), trabajamos por proyecto. Se dan casos en que los subcontratados no somos tratados como trabajadores del equipo por no ser de la misma empresa. La cultura colaborativa tiene que entrar en la administración. Y lo peor es que ya hay muchos trabajadores que la demandan. Abrir la administración implica al ciudadano, pero también (como ya hemos dicho) al funcionario que puede, con esa colaboración, mejorar procedimientos. Nadie más que ellos saben cómo funciona la administración y qué cosas son mejorables dentro de unos márgenes tan estrictos, burocratizados y jerarquizados.

Para mí, la gracia de abrir la administración es pasar de la versión del todo por el pueblo pero sin el pueblo en el que estamos metidos, a una forma de gobierno participativa, donde el ciudadano pueda opinar e intervenga directamente en ciertas decisiones.

Considero que en administraciones locales, que son las que más influyen en el día a día del ciudadano son en las que más fácilmente se pueden detectar estas necesidades, fijar estos objetivos, desarrollar las acciones y baremar los resultados.

A pesar de todos los inconvenientes que estamos poniendo, considero que es algo que se puede hacer. La administración puede abrirse y facilitar trámites al ciudadano (y trámites inernos) aplicando tecnología, peeeeeeeero, si conseguimos apartar la publicidad y la conveniencia política de ciertas aciones, haciéndolas tan obvias como empiezan a ser las que tienen que ver con administración electrónica, conseguiremos una administración partipativa, ágil, conveniente para el ciudadano y con unos resultados más allá de elecciones y de partidos políticos. Lo que debería ser, vamos.

Yo, llamadme inocente, lo veo posible.

Y vale, acepto que me llaméis burra y/o exagerada por las implicaciones déspotas de lo de todo por el pueblo pero sin el pueblo, pero así me siento cuando he visto cómo levantaban la ciudad en la que vivo 75 veces por motivos diferentes, y sigue la ciudad levantada con el Plan E, hay calles en las que no puede pasar una persona mayor, o un carrito con bebés,y se supone que tengo que dar las gracias. Y el derecho al pataleo que no me lo quiten…

Els empleats i les empleades públiques han vingut acumulant any rere any pèrdues de poder adquisitiu en els seus increments salarials. No obstant aquesta depreciació salarial no sembla importar al govern central que pretén utilitzar de nou els retalls en els augments salarials a les Administracions com exemple de referència i contenció salaria en el món laboral.

Quan tots els analistes preveuen que l’IPC pujarà el proper any al voltant de l’1,5%, el govern central proposa una minsa pujada del 0,3% per al 2010.

Així mateix se’ns parla també d’una revisió salarial condicionada a diversos factors econòmics i molt poc concreta, que no s’activaria fins a l’any 2012.

Una altra vegada es pretén que sigui el personal de les Administracions públiques qui pagui els desequilibris pressupostaris.

Les organitzacions sotasignades considerem inacceptable que les Administracions Públiques (AAPP) intenten estalviar en el capítol de personal, a costa dels baixos salaris i de la qualitat dels mateixos serveis públics.

Estalviar d’aquesta manera, significa gastar menys en substitucions de personal, en contractacions, en ofertes públiques d’ocupació, en millora de serveis, en atenció a la ciutadania…
En definitiva amb les pretensions del govern central perden els empleats i les empleades públics i perd la ciutadania amb l’empitjorament dels serveis públics, en un Estat, on el seva despesa social està molt per sota de la mitjana europea.

No entenem la posició d’alguns sindicats que estan acceptant i difonent les bondats d’un acord que conté pèrdues reals i futurs guanys en l’aire.

Les nostres organitzacions continuen exigint:

• Increments salarials amb referències a les variacions reals de l’IPC.
• Clàusula de revisió salarial permanent i d’activació automàtica al final de cada any.
• Recuperació del poder adquisitiu perdut als últims anys, amb atenció especial als esglaons retributius més baixos de les Administracions.
• Incorporació de les partides dedicades als fons de pensions a les retribucions regulars.
• Ofertes públiques d’ocupació que assegurin uns serveis públics suficients i de qualitat.
• Reposició del 100% de les baixes d’efectius.
• Possibilitat de jubilació anticipada i parcial.
• Millora dels serveis públics, amb l’aportació de recursos necessaris per a l’atenció de les creixents necessitats ciutadanes, aguditzades per la crisi econòmica.
• Descentralització de la negociació col·lectiva.
• Ens oposarem a qualsevol possibilitat d’acord que suposi empitjorar les condicions de vida dels empleats i les empleades públics i reduir la qualitat dels serveis públics per a la ciutadania.

26 de setembre de 2009

Confederació Intersindical Galega (CIG), Solidaritat de treballadors Bascos ( ELA), Confederació Intersindical, Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC)
Conformen la IAC en l’àrea pública: CATAC personal administratiu, USTEC·STEs, CATAC·CTS personal sanitari, i CAU personal administratiu de les Universitats.

Més info: www.iac.cat

[ eng. Bin Laden, guilty of Palau and spy club? ] [ esp. Bin Laden, ¿culpable del Palau y espía del Barça? ] [ fr. Bin Laden, coupable de Palau et le club d'espionnage? ] [ deu. Bin Laden, schuldig von Palau und Spion Club? ] [ it. Bin Laden, colpevole di Palau e club spia? ] [ ch. 本拉丹，帕劳和俱乐部间谍罪？ ] [ rus. Бен Ладен, виновных Палау и шпиона клуб? ] [ ar. بن لادن ، بتهمة التجسس بالاو والنادي؟! ]

Barça? Ara m'hi poso.

Arrel del tema dels “espies” del Barça, ha tornat a ressorgir la bestiesa aquesta, constant a casa nostra, de veure conspiracions a tot arreu i a tot hora. Ara resulta que tot es limita a que determinades “forces ocultes” li tenen ganes al President del Barça. Ja n’hi ha prou de fer aquests paperots, senyor Laporta. Tots sabem de sobres que hi ha un munt de gent que li té ganes. Gent que no li perdona, ni li perdonarà mai, el seu compromís amb la llibertat del nostre poble. I gent que no accepten, ni acceptaran mai, que vostè no formava part d’aquesta mena de “lobi mafiós” que es reparteix el país, mentre s’embolica amb la nostra bandera. I també sabem que El Periódico de PSCatalunya es deu al seu amo, ara i sempre. Però tot aquest “contuberni” de malvats no pot fer obviar que l’espionatge sobre els Vicepresidents del club ha existit.

Promoció d'El Periódico?

Deixem-nos d’orgues. Els malvats existeixen, però acceptem alhora que si els “malvats” poden fer mal és per què aquest existeix. El problema no és que es difongui la “maldat”, sinó que aquesta hi sigui. A mi no m’interessa el més mínim saber els motius que té El Periódico per difondre-ho. Els bastards només responen a interessos bastards. Ja s’ho faran amb la seva prostituida consciència de servidors “sociates”. El problema d’aquest país, amb els periodistes, és que encara ens els mirem com si fossin els de les pelis nordamericanes. Com si fossin herois. Una imatge, és clar, extreta més de les pel·lícules que de la realitat. Als EUA la llibertat de premsa és real i se la creuen. Allí si que és un poder “independent”. Aquí, ni de broma. En aquest país les notícies no surten publicades… excepte que interessin als “amics” polítics dels editors.

Diputació... merda de la bona!!

Aquest país és el de l’omertà, entre amics. Com al Palau de la Música, en què ara resulta que el PSC acusa CiU de fer els ulls grossos, mentre CiU diu que el PSC no hi va fer res, quan podien fer-ho. La Diputació calla com la puta que és, fent veure que no saben de què els parlen. Com si la merda no anés amb ells, ells que han fet del remenar merda una autèntica professió, en què excel·leixen sobre manera. Tots en són culpables, en el mateix grau. L’omertà de nou. Com que l’amic era dels “nostres”, i tot semblava que anava bé, doncs no cal inverstigar a fons res, no fos cas que prenguèssim mal tots plegats.

Dolent perfecte.

Senyor Laporta, senyors auditors del Palau, senyors polítics amb responsabilitat que només saben espolsar-se-la de sobre quan els cauen al damunt, no hi ha més conspiracions en aquest país que una olla plena de merda, que els sobreix per tot arreu. Si no els agrada que la merda els taqui, facin la seva feina correctament. Que no saben fer-la? No volen fer-la? Qui sap com aturar la corrupció o la degradació de la democràcia, i no ho fa, podent-ho fer, és tant culpable com el qui directament n’és autor material. Si no més. I vostès,  complíces del delicte, deixin de clamar al cel allò que toleren a la terra.

09-10 Resum preus NTRA SRA DEL ROSARIO

Pues me veo obligada a intervenir. Más que nada porque parte de los participantes en la 17 sessió web que se hará el mes que viene en Barcelona están posteando en sus blogs, y me medio obligan  a hacerlo también. La pregunta es: ¿Cómo llevar un proyecto 2.0 en la administación?

De hecho, y ya que estamos, animo a que os paséis por el debate que se ha montado en facebook al respecto, o que, si eso, posteéis aquí, o en la actualización de Genís. Los que hasta ahora hemos participado estamos en mayor o menor medida relacionados con administación, y el punto de vista del ciudadano “sufridor” estricto debería ser el más numeroso.

Los blogs que han participado de momento y que yo he leído: Genís Roca, el que ha lanzado la piedra y que trabajará sobre lo que todos expongamos, Anna Cabañas, Cumclavis y Miquel Rodriguez, consultores artesanos ellos.

No voy a repetir lo que dicen, recomiendo mucho que se lean estos posts, sobretodo porque los tres son consultores, los tres trabajan en y con administraciones y los tres tienen una capacidad de reflexión y de síntesis admirable.

Mi humilde aportación personal, lo que me encuentro a diario: estoy trabajando desde hace unos meses en administración pública. En un proyecto de modernización de la intranet. Tomando pequeñas medidas para agilizar trámites internos y, en la medida de lo posible, crear flujos de información ágiles para que los funcionarios no se sientan tan atados como nos sentimos los ciudadanos que vamos a hacer cualquier trámite a la administación y nos encontamos con procedimientos inflexibles.

Yo repito y vuelvo a repetir que abrir la administación no pasa por implantar una presencia global, sino en emprender acciones puntuales, que el principal problema es que la administación vé esta apertura como una forma de oirSE no de escuchar lo que se les proponga, y que a pesar de que la idea que tenemos todos que el funcionario es de los seres más minimoesfuercista del mundo (y de todo hay), también me he encontrado con trabajadores cansados de repetir trámites, de no tener una referencia clara de cómo va la tramitación ni a quién requerir ciertos permisos y con muchas ganas de cambiar estos vicios, aunque sólo sea para trabajar menos!

Estas pequeñas acciones no son peligrosas (en principio) para los políticos, ya que, como comenta cumclavis, asusta tomar medidas que supongan un ataque frontal a su gestión.

Creo que es un buen momento para hacer lo que está haciendo el temita este dospuntocerista tan extendido: ir al individuo. Al ciudadano individuo, al funcionario individuo, al técnico individuo… Me da en la nariz que ahora más que nunca lo de las revoluciones individuales va a ser más eficiente que las revoluciones masivas. En realidad, las revoluciones masivas no son más que revoluciones individuales… La diferencia, quizás, es que esta me encantaría que fuera realmente consciente. Tenemos las herramientas necesarias para saber, para aprender, para conocer, para contrastar… en definitiva, para pensar.

hay que ver en qué departamentos y áreas se pueden aprovechar las herramientas participativas, y estudiar la forma para que éstas agilicen trámites. Una de las cosas que hacen ver que algo ha cambiado es no tomarse las opiniones como críticas, y, a la vez, no criticar sin una reflexión previa, con lo que toda opinión es digna de ser escuchada y tenida en cuenta.

El 14 de octubre estaré en Barcelona comparando administraciones, recibiendo ideas, recopilando acciones… Rodeada de gente que admiro mucho y de la que seguro aprenderé mucho.

[Puigcercós won ... 3 hake, 2 and mackerel Raps!] [Puigcercós ha ganado ... 3 merluzas, 2 rapes y una caballa!] [Puigcercós gewonnen ... Seehecht 3, 2 und Makrele Raps!] [Puigcercós韩元... 3鳕鱼，鲭鱼2和批评！] [Puigcercós победил ... 3 хек, 2 и макрель Raps!] [اوفاز Puigcercós... 3 النازلي (2) ، والماكريل الضربات!]

Amb un catalanisme que continua dessagnant-se pels quatre costats, és evident que al PSOE-PSC els resulta molt més fàcil atacar  i anar llaurant victòria rere victòria. I el finançament n’és la darrera mostra. Ara ja no només guanyen a base de tractar els votants com a imbècils. Ara fins i tot ens roben les banderes i els referents polítics. Gràcies al suport incondicional d’ERC ja estan a prop de de convèncer-nos que el PSOE no forma part de l’enemic. Hauran culminat, si no ho aturem, el darrer objectiu de l’espanyolisme:  esborrar del mapa polític català qualsevol diferència de l’espanyol.

El tripartit preparant el peix al cove...

Fins ara l’independentisme s’havia significat per fer una crítica ferotge contra el mètode pujolià del “peix al cove”. Ara els qui es proclamen independentistes  s’hi han sumat amb delit. Ja hem arribat al moment culminant de la comèdia política nacional. Els qui sempre havien criticat Convergència per no tenir un model clar de com fer avançar el país cap a la plena sobirania, ara es troben “en el candelabro” defensant i vanagloriant-se que en el seu cove hi ha més peix. I segurament és cert. Com també és cert que l’Estatut no es compleix. Si Convergència hagués pogut arribar a aquest acord, i penjar-se’n les medalles, ho hagués fet exactament igual? Ja podeu pujar-hi de peus.

La conclusió resulta evident, no? Uns i altres, els uns des de l’aposta natural per l’estabilitat espanyola i per un autogovern que “semblés” real, i els altres des d’una via “indefinida” cap a la independència, han acabat anant a parar al mateix lloc, allà on PSOE i el PP ens volen: a la via morta que mantè la Generalitat com una simple administració més -sense ànima ni sentit-, i amb unes prevendes de tot tipus que permet mantenir una classe política sense més objectiu que el de perpetuar-se.

Preparate eztatú, que luego jega la estocá!

L’autèntic èxit d’aquest sainet previsible sobre el finançament és d’Esquerra.  Però quin és aquest èxit? La mort de l’Estatut. Tenia part de raó en Felip Puig quan deia que l’acord sentenciava l’Estatut, perquè abans que la ferida del Tribunal Constitucional el dessagni del tot, aquí ja l’hem deixat anèmic. Aquest acord de finançament són les “banderilles” al toro estatutari. Ja només falta que el màxim òrgan judicial espanyol li clavi la “puntilla”. La pregunta que ens hauríem de fer a continuació és la següent. Si els toreros de CiU i PSC-PSOE -que ja li van retallar  les banyes abans de sortir a la plaça- i els amics d’Esquerra li han posat les banderilles després de no voler que sortís a torejar…, quins espectacles taurins tindrem? Esquerra pot oferir una difusa “independència” per distreure i enredar els babaus indepes que encara es deixen engalipar. El PSOE-PSC no té cap necessitat d’oferir res, perquè entre una fictícia Espanya plural o una por atàvica al PP ja en té prou per anar administrant poder a benefici de l’Espanya eterna. Però, i Convergència? L’estabilitat a Espanya ja l’han assumit els seus enemics polítics. La millora de l’autogovern -en genèric- costa molt de vendre, i més quan per una foto la regalen. Per a mi és evident que ara tenim dues Convegències, una compartint poder a Catalunya, i l’altre fent oposició a la mateixa Catalunya. És el triomf pràctic del regionalisme. Els catalans, a les properes eleccions podrem votar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) o Convergència Republicana de Catalunya (CRC).

Al mestre Yoda el respectaven

Com a país hi hem sortit perdent, evidentment. Perquè? Perquè la Convergència Repúblicana que s’alimenta de les engrunes del  poder omnipresent dels socialistes, no té res a veure amb la històrica del President Pujol. Aquella podia fer certa “por” a una Espanya acabada de sortir de la dictadura. L’Espanya forta i coneixedora que als polítics catalans se’ls compra amb quatre galindaines, de què pot tenir por?

El problema de tot plegat és que ningú creu el paradigma què diu defensar. Tothom té en boca la sobirania i la independència, però cap dels nostres polítics s’hi veuen. I a partir d’aquí, a viure que són quatre dies, o 3.800 milions, o 5.000. Tant els és. Qui dia passa, govern empeny… fins que arribin els al·lienigenes o l’armagedon i s’arregli tot o tot faci un pet com un aglà. I mentrestant, doncs que ens robin, ni que sigui una miqueta menys.

 Declaracions del director General de l’organització defensant l’aposta sobre els medis no presencials

De fet, en el món de l’administració pública, no totes les alternatives es coneixen, encara que de vegades es vulgui semblar que es coneixen, i cal cercar-les; no es saben totes les conseqüències, cal investigar-les, de manera que no es coneixen totes les preferències que cal explorar i evocar, perquè la distribució de l’atenció afecta a la informació disponible i per tant a la decisió, un procés molt donat en la moderna administració, que tendeix sempre a simplificar considerablement el problema de l’atenció, de manera que responen a terminis i a iniciatives sobre opcions en principi pot semblar que ben definides, però on les qüestions a curt termini són afavorides respecte de les de llarg termini, objectivament més adequades a una acurada gestió.

La simplificació de les teories de l’atenció i recerca prediuen que mentre la realització excedeixi les aspiracions, la cerca de noves alternatives és escassa, s’acumula l’ excedent i augmenten les aspiracions. Quan la realització de les expectatives cau per sota de les aspiracions s’estimula la cerca, minva l’excedent, baixen les aspiracions. la cerca s’atura sempre quan no s’aconsegueixen els objectius, i si els objectius són baixos, no s’usarien efectivament tots els recursos.

Aguantaria una avaluació externa el pla del govern espanyol, batejat amb el nom de “plan E”,? A escassos mesos de plantejar acords bombejats en rodes de premsa, en molts acords que no han vist les ordres ministerials corresponents com tampoc la seva implementació en el mercat financer, quan ni particulars ni empreses poden acudir directament a les fonts ICO si no és amb la intermediació de la seva entitat bancària en molts casos refractària. Resulta difícil, doncs, per a qualsevol estudi mitjanament vàlid de veure amb claredat quin pot ser el seu efecte i si aquest pot ser real i veritablement efectiu. No ho pot ser de fet una valoració feta a partir d’un consell de ministres extraordinari “ad hoc”, fet més en clau de recessió electoral que no pas a partir de dades fefaents sobre les que fer una avaluació de correspondència amb el poc tempos amb el que s’haurien d’haver pogut aplicar les mesures i la seva efectivitat. És evident per a qualsevol expert en gestió de recursos públics que cal fer-ne un seguiment dels mateixos, cosa per altra banda tant poc tant evident en el nostre model hispànic, com en el català que posa sobre la taula determinades deficiències en crear una oficina antifrau en l’administració pública. El control acurat de tota gestió hauria de portar a que en uns períodes que han de coincidir necessàriament amb els anys fiscals i pressupostaris aquelles avaluacions puguin tenir una valoració evident, perquè es compara tot un exercici, i aleshores és el moment de veure el que, el com, el qui, respecte de determinades accions de l’administració, és el que ens ensenya la Ciència de l’administració[1], però clar de els que parlem als gestors públics?

Hores d’ara si un ciutadà vol reduir la seva hipoteca per situació d’atur familiar, no ho pot fer a més que la seva entitat bancària vulgui; la suposa possibilitat del rescat per a treballadors en atur del seus plans de pensions tampoc es possible, malgrat els anuncis;. la financiació de les Pimes, tampoc rep un millor tracte per part de determinats intermediaris financers; per tant l’anunci dels mils de milions no deixa de ser més que un bluf i aquests són només tres anuncis estrelles de les altres tantes que diuen haver aplicat, per no parlar de fons local, inversions a corre-cuita que en determinats casos no permetran el seu manteniment posterior ni posats a dir, el seu us, per posar un exemple, el de les piscines, posats per cas, per no poder pagar-se el socorrista de torn. Aquesta és la situació en un país de dependència energètica estrangera, de manca de disseny industrial propi, que ha anat minvant la seva capacitat productiva primària i on la seva indústria principal, la construcció, ha explotat i amb ella la seva aportació al PIB i a la creació de treball, deixant un overbooking d’habitatges que tampoc sabem com gestionar, tot i que hi ha un ministeri específic.

Quan els individus, i les organitzacions desenvolupen identitats, acompleixen les normes o els procediments que consideren apropiats per a la situació en que es troben ni les expectatives conseqüències fures ni les preferències entren directament en el càlcul, la lògica de lo apropiat és sobre lo que s’hauria de basar el compliment de les normes, també per part del govern. El procés no és ni pot ser aleatori, arbitrari ni trivial, perquè en el supòsit contrari no es donaria un raonament sistemàtic que és un procés complicat, gens simple. El raonament consisteix en establir identitats pressupostàries i establir normes a situacions específicament reconegudes.

[1] BAENA DEL ALCAZAR, Mariano: Curso de Ciencia de la Administración. Madrid, Tecnos, 1993 (y ed. posteriores). OLMEDA, José Antonio: Ciencia de la Administración. I. Teoría de la organización y gestión pública. Madrid, UNED, 1999. OLMEDA, José Antonio y PARRADO, Salvador: Ciencia de la Administración. II. Los sistemas administrativos. Madrid, UNED, 2000. BALLART, Xavier y RAMIÓ, Carles 2000: Ciencia de la Administración. Valencia, Tirant lo Blanch.