El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) indaga en la relació entre art i escriptura en l’exposició ‘El mal de l’escriptura. Un projecte sobre text i imatge especulativa’, que recull 150 llibres de més de 60 artistes, difícils de trobar i de catalogar pel seu caràcter experimental.

La mostra, que es pot veure a partir de demà al centre d’Estudis i Documentació del museu (Cedoc), també presenta 60 cartes dels artistes David Bestué i Marc Vives, una reivindicació del gènere epistolar dirigida a 100 persones i institucions que participen en la construcció de Barcelona.

‘El mal de l’escriptura’ recopila llibres, opuscles, pamflets, i quartilles de caràcter experimental, valuosos a més perquè s’han posat en circulació al marge dels canals de distribució controlats per les grans empreses especialitzades en literatura.

A més d’artistes com ara Richard Foreman, Rita McBride, Helen Mirra, Ryan Gander i Viola Klein, la mostra acull l’últim projecte de l’artista mexicà Erick Beltrán, que col·laborarà amb el públic que passegi al costat del museu per elaborar una “enciclopèdia del coneixement no especialitzat”, un projecte que va iniciar a l’última Biennal de Sao Paulo.

L’artista tindrà l’ajuda d’una enorme impressora Hartmann i un equip d’entrevistadors, que preguntaran als visitants sobre la seva visió del món. Beltrán traduirà aquests coneixements populars a explicacions, mapes i diagrames que aniran penjant cada dia en les parets del museu.

L’exposició, que restarà al Cedoc fins al 25 d’abril, anirà acompanyada de debats, conferències i activitats que abordaran l’estat de la crítica i la imaginació radical que proposen els artistes.

CosmoCaixa Barcelona ha inaugurat avui ‘Abracadabra’, una exposició que es podrà visitar fins al març i que mostra la base científica de l’il·lusionisme amb el qual mags i estafadors han entretingut i enganyat el públic en totes les èpoques.

En roda de premsa, el director científic de la Fundació La Caixa, Jorge Wagensberg, ha afirmat que l’il·lusionisme utilitza els defectes dels sentits i del cervell per crear realitats impossibles.

“Utilitzant les lleis de la naturalesa, es violen les lleis de la naturalesa”, ha afegit referint-se a trucs com ara la levitació o els jocs òptics.

En l’exposició, l’espectador podrà experimentar i descobrir l’explicació científica de la teletransportació, els trucs de perspectives, la roda de Newton, la cambra fosca o el cap de mosca de la pel·lícula ‘The Fly’.

També podrà canviar de mida a ‘l’habitació Ames’, un invent de 1946 que es va utilitzar per rodar algunes escenes de la pel·lícula ‘El Senyor dels Anells’ en què sortien els petits ‘hobbits’ al costat de Gandalf.

El truc més antic que s’exposa és el temple de Herón d’Alexandria, un inventor grecoegipci del segle II a.C. que va fer creure als seus contemporanis que aconseguia obrir les portes del temple amb la seva veu quan en realitat ocultava un mecanisme semblant a la màquina de vapor.

Segons Wagensberg, l’exposició interessarà a adults, nens i filòsofs i els permetrà conèixer un ús més divertit de la ciència que demostra que “el que avui és màgia, demà és tecnologia”.

Abracadabra. Ilusionismo y ciencia
CosmoCaixa Barcelona
Del 19/11/2009 al 28/02/2011

”la Caixa” va instituir FotoPres el 1982 amb l’objectiu de reconèixer el treball dels fotoperiodistes. Al llarg d’aquests 27 anys, aquest certamen biennal s’ha fet ressò dels canvis que s’han produït en la fotografia com a mitjà artístic i de sensibilització davant de les situacions de conflicte. Ara, CaixaForum Barcelona acull una exposició amb 135 fotografies pertanyents als treballs que s’han reconegut en la 19ena edició i que tenen com a nexe comú la reflexió entorn les condicions de vida de països amb situacions de conflicte.

L’Obra Social ”la Caixa” va atorgar el primer premi FotoPres “la Caixa” 09 al treball Violència de gènere, Pakistan, d’Emilio Morenatti (Jerez de la Frontera, 1969), una sèrie de retrats que el fotògraf va realitzar al desembre del 2008 a dones pakistaneses que havien sofert atacs amb àcid i que mostraven les seqüeles a les seves cares. L’exposició inclou també els treballs Violència
postelectoral a Kenya, de Walter Astrada (Buenos Aires, 1974), i Líban, entre mar i foc, d’Alfonso Moral (Valladolid, 1977), segon i tercer premi respectivament. La mostra que comença demà a CaixaForum Barcelona presenta els projectes documentals dels sis fotògrafs que van obtenir una
beca: Lurdes R. Basolí, Fosi Vegue, Marta Ramoneda, Aleix Plademunt, Mikel Aristregi i José Luis Expósito. FotoPres “la Caixa” és el guardó amb més bona assignació econòmica de l’Estat espanyol per a fotografia documental.

En aquesta edició, el primer premi està dotat amb 19.000 euros; el segon, amb 13.000 euros, i el tercer, amb 10.000 euros. Un total de 316 treballs es van presentar als premis.

L’exposició FotoPres “la Caixa” 09 es podrà visitar a CaixaForum Barcelona (av. Marquès de Comillas, 6-8) del 30 d’octubre de 2009 al 21 de febrer de 2010.

L’exposició ‘Tutankhamon, la tomba i els seus tresors’, prolongarà la seva estada al  Museu Marítim de Barcelona fins al 4 d’octubre, un mes més del previst inicialment, a causa de la gran afluència de públic. Des que es va obrir, el 6 de juny, l’han visitat 100.000 persones.

La mostra, que ocupa 2.000 metres quadrats, és una reproducció a escala original de tres de les quatre cambres funeràries del faraó egipci, i reuneix més de 1.500 rèpliques dels objectes que l’acompanyaven en el seu viatge al més enllà. Per recrear la tomba amb fidelitat van treballar, amb tècniques tradicionals, més de 100 artesans egipcis durant diversos anys.

El muntatge té una clara intenció didàctica i permet veure els tresors tal com els va trobar el descobridor Howard Carter el novembre del 1922. Les dues últimes setmanes s’ampliarà l’horari i es tancarà cada nit a les 22.00 hores.

Els vincles entre el jazz i l’art al llarg del segle XX centren l’exposició ‘El segle del jazz’, una mostra que es podrà veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) del 22 de juliol al 18 d’octubre i que recull més de 1.000 documents.

Comissionada pel filòsof i crític d’art Daniel Soutiff, l’exposició reuneix 150 obres d’art, 80 audiovisuals, dos centenars de partitures i fotografies, 200 portades de discos i tota mena de cartells, llibres i revistes que relacionen la música amb l’art.

Soutiff ha explicat avui que no es tracta d’una mostra sobre la història del jazz: “És una exposició sobre la influència del jazz en altres camps de la cultura, per això hi ha molts músics importantíssims que no hi són presents, perquè no van tenir una connexió amb les arts plàstiques”, ha assegurat.

L’exposició s’articula cronològicament i obre 10 seccions, que van des d”Abans del 1917′, sobre els orígens d’aquest gènere musical a Nova Orleans, fins a ‘Contemporanis’, que abraça els anys entre 1980 i 2002, i que tanca la mostra amb un gran muntatge de l’artista David Hammons fet a base de tapes de pianos de cua.

A ‘L’era del jazz a Amèrica’ 1917-1930′ es tracta la moda del jazz que va tenir el seu auge després de la Primera Guerra Mundial, i que va ser aclamada el 1922 a ‘Tales of the jazz age’, de Francis Scott Fitzgerald, així com les vistoses il·lustracions que decoraven les partitures o les fotografies de Man Ray.

Entre 1917 i 1936 es va produir la ‘Harlem Renaissance’, el primer reconeixement cultural de la cultura afroamericana, que va tenir personatges del calibre de Louis Armstrong i Duke Ellington com a protagonistes, i que va encomanar escriptors com Langston Hugues i al pintor Aaron Douglas.

A ‘Anys Bojos a Europa 1917-1930′ es reflecteix com el jazz va desembarcar amb força a Europa en forma de ‘tumulte noir’, condicionant l’obra d’artistes com Picasso, Kees van Dongen i George Grosz.

El ’swing’ i les grans orquestres són les protagonistes en el següent espai de la mostra, que aborda l’època dels anys 30, recordant també l’arribada del cinema sonor, que va portar el jazz a la part central de moltes comèdies musicals.

Els anys de la Segona Guerra Mundial, (1939-1945) van condicionar de manera dramàtica la cultura occidental, tot i que el jazz va continuar deixant la seva empremta en artistes com Piet Mondrian, que nouvingut a Nova York va quedar fascinat amb el ‘boogie woggie’, o Henri Matisse, que retallant trossets de paper de colors va compondre la famosa obra ‘Jazz’.

Després de la guerra, el ‘bebop’ (1945-1960) va modernitzar el jazz, i ho va fer de la mà d’artistes com Pollock i Warhol. El cinema no s’hi ha mostrat indiferent i es va veure condicionat sobretot en pel·lícules com ‘Ascenseur pour l’échafaud’, de Louis Malle i ‘La Notte’, de Michelangelo Antonioni.

Els anys 50 marquen també un dels moments en què Barcelona té més protagonisme a la mostra, ja que a ‘Salons de jazz’ es troben obres d’artistes catalans com Tàpies, Tharrats, Ponç i Guinovart, entre d’altres. Mentrestant, a la costa oest nord-americana sorgia la generació ‘beat’, un grup de poetes i escriptors de San Francisco molt influenciats pel jazz que comparteixen protagonisme amb les imatges idíl·liques de Hollywood i les platges californianes.

Entre 1960 i 1980 es tracta ‘La Revolució Free’ que va desencadenar Ornette Coleman al publicar el disc ‘Free Jazz’, amb portada de Pollock; un gest contemporani als moviments per l’alliberament dels negres com el ‘Black Power’ que en les arts plàstiques es va traduir en els treballs de Romare Bearden i Bob Thomspon.

Dates

CCCB – Del 22 de juliol al 18 d’octubre de 2009

Musée du Quai Branly de París – Del 17 de maig al 28 de juny de 2009

MART – Del 15 de novembre de 2008 al 15 de febrer de 2009

Horaris

De dimarts a diumenge i festius: d’11 a 20 h. Dijous d’11 a 22h

Tancat: dilluns no festius

Preus

Entrada: 4,50 €

Entrada reduïda els dimecres no festius i per als jubilats i estudiants: 3,40 €

Entrada gratuïta: menors de 16 anys, aturats, Amics del CCCB, dijous de 20 a 22h i diumenges de 15 h a 20 h

http://www.cccb.org/elsegledeljazz

(EUROPA PRESS) – El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acull, a partir del 7 de juliol, una retrospectiva del fotoperiodista Robert Capa i una altra de la seva col·lega i companya sentimental, Gerda Taro, a la qual mai abans se li havia dedicat una exposició.

‘Això és la guerra! Robert Capa en acció’ reuneix més de dues-centes instantànies, algunes inèdites, que el fotògraf va fer durant els anys 30 i 40 en diverses guerres, sobretot a la Guerra Civil espanyola amb obres tan emblemàtiques com ‘El milicià mort’ i alguns dels materials de la ‘maleta mexicana’, que contenia els negatius de 126 rodets fotogràfics i que es va donar per perduda fins que va reaparèixer el 1995 a Mèxic.

FOTÒGRAFA EN SEGON TERME
A l’ombra de Capa i morta prematurament –aixafada als 26 anys per un tanc a la batalla de Brunete (Madrid)–, Taro va ser la primera fotògrafa que va morir durant una guerra i de les primeres dones fotoperiodistes. La seva carrera va ser breu, per a la mostra que es pot veure fins al 27 de setembre al MNAC mostra tot un any del seu treball, des de la seva arribada a Espanya el 1936 fins a les seves últimes tasques fetes el 1937, abans de morir. La finalitat de la mostra no només és donar a conèixer aquesta rellevant fotògrafa sinó reconstruir la seva carrera per distingir-la de la de Capa, ja que després de la mort d’ella, gran part de la seva obra es va atribuir a Capa.

Encara que a les mostres es percep que en aquella poca tots dos estaven comenant a desenvolupar la seva mirada, experimentant amb diferents estils, “hi ha diferncies entre ells”, han assegurat les comissàries: Taro està influenciada per una visió modernista de la fotografia, del que es portava a Alemanya i l’URSS “amb unes diagonals molt clares”, mentre que Capa “és més natural” i es fixa en “l’energia humana” del cos, la cara i l’acció.

Les mostres estan coprodudes pel MNAC al costat de l’International Center of Photography de Nova York (ICP), institució que les va inaugurar el 2007 i les comissàries de les quals, Cynthia Young i Kristen Lubben, han assegurat avui que Barcelona “és la millor” ciutat per presentar aquestes exposicions perqu va ser la primera ciutat que va visitar la parella per cobrir la Guerra Civil.

LA FOTOGRAFIA MISTERIOSA
S’ha gastat molta tinta a intentar determinar si la fotografia del milicià mort a Cerro Muriano (Còrdova) va ser realment obra de Capa i si va estar arreglada o realment el republicà va morir davant de l’objectiu del fotoperiodista per l’impacte d’una bala perduda.

Les comissàries de l’ICP han considerat que és “bastant improbable” que Taro fes aquesta fotografia perquà en aquella època ella treballava amb una càmera de negatius quadrats, mentre que ell n’usava una de 35 millímetres, que dóna negatius rectangulars, com se suposa que era el de ‘Mort d’un milicià’.

El dubte s’alimenta pel fet que la sèrie d’aquesta foto fossin dels milicians posant per a l’objectiu de Capa. Totes les còpies conegudes d’aquella data es mostren al MNAC, de manera que cada visitant podrà formar-se la seva pròpia opinió.

En ser les exposicions d’estiu del MNAC, cada dijous es podran visitar fins a les 22.00 hores, i aniran acompanyades d’activitats paral·leles, com diversos cursos d’estiu de la Universitat de Barcelona (UB), la projecció de la pel·lícula “La sombra del iceberg. Una autòpsia de la mítica fotografía de Robert Capa El miliciano muerto” i la recopilació mitjanant internet de fotografies sobre la Guerra Civil per fer al setembre, durant les festes de La Mercè, una “pseudoexposició” amb les millors.

A partir del proper dimarts 7 de juliol, podeu visitar l’exposició Això és la guerra! Robert Capa en acció, dedicada a aquest pioner del fotoperiodisme. Es tracta d’una mostra que reexamina les aportacions de Capa durant les dècades de 1930 i 1940, quan feia de reporter de guerra en nombrosos conflictes bèl·lics internacionals des de la primera línia de foc.

Robert Capa (1913 -1954) és un dels fotògrafs més destacats del segle XX. Les seves imatges es van publicar en les principals revistes il·lustrades, on es va donar a conèixer, i en les quals va perfeccionar la seva tècnica com a mestre del fotoperiodisme modern.Això és la guerra! Robert Capa en acció constitueix una exposició pionera que reexamina les aportacions de Capa durant les dècades de 1930 i 1940. El títol s’ha extret de l’article publicat el 3 de desembre de 1938 a la revista britànica Picture Post, amb les imatges de Capa de la batalla del Segre.

A través de fotografies, comentaris manuscrits, llibres i revistes, les històries cobren vida i ens permeten comprovar com treballava Capa. Mort d’un milicià republicà, 1936; La batalla del riu Segre, 1938, i Refugiats de Barcelona, 1939, centren la seva crònica de la Guerra Civil espanyola. Xina, 1938, documenta el conflicte sinojaponès. Dia-D, 1944, i Alliberació de Leipzig, 1945, presideixen les seves fotografies de la Segona Guerra Mundial.

Entre aquests documents, trobem una imatge inèdita i 3 fulls de contactes d’una de las sèries més dramàtiques: la realitzada a la Batalla del Segre el novembre de 1938, la qual forma part del material trobat a la coneguda com “maleta mexicana”, recuperada a Mèxic el 2007.

Compartint sala amb aquesta mostra, el MNAC exhibeix Gerda Taro, la primera gran retrospectiva dedicada a aquesta fotoperiodista, companya professional i sentimental de Capa.

UNA FOTOGRAFIA MISTERIOSA

S’ha gastat molta tinta a intentar determinar si la fotografia del milicià mort a Cerro Muriano (Còrdova) – la que podeu veure en el cartell de la mostra -va ser realment obra de Capa i si va estar arreglada o realment el republicà va morir davant de l’objectiu del fotoperiodista per l’impacte d’una bala perduda.

Les comissàries de l’ICP han considerat que és “bastant improbable” que Taro fes aquesta fotografia perquè en aquella època ella treballava amb una càmera de negatius quadrats, mentre que ell n’usava una de 35 mil·límetres, que dóna negatius rectangulars, com se suposa que era el de ‘Mort d’un milicià’.

El dubte s’alimenta pel fet que la sèrie d’aquesta foto fossin dels milicians posant per a l’objectiu de Capa. Totes les còpies conegudes d’aquella data es mostren a partir de demà al Mnac, de manera que cada visitant podrà formar-se la seva pròpia opinió.

En ser les exposicions d’estiu del Mnac, cada dijous es podran visitar fins a les 22.00 hores, i aniran acompanyades d’activitats paral·leles, com diversos cursos d’estiu de la Universitat de Barcelona (UB), la projecció de la pel·lícula ‘La sombra del iceberg. Una autopsia de la mítica fotografía de Robert Capa ‘El miliciano muerto” i la recopilació mitjançant internet de fotografies sobre la Guerra Civil per fer al setembre, durant les festes de La Mercè, una “pseudoexposició” amb les millors.

El MNAC acull les dues exposicions precisament el 2009, quan es compleix el 70 aniversari de la fi de la Guerra Civil espanyola.

L’exposició es podrà veure al MNAC fins al 27 de setembre.

Més informació a la web del museu

Els dibuixos originals de les 400 millors vinyetes publicades el 2008 en la premsa de tot el món s’exhibiran al Palau Robert de Barcelona, a partir del pròxim 2 de juliol, a l’exposició “World Press Cartoon. Humor gràfic en la premsa”. Aquesta mostra, que té caràcter anual, s’exposa per primera vegada a Catalunya i es podrà visitar fins al pròxim 27 de setembre, just després de les festes de la Mercè.

L’objectiu del “World Press Cartoon” (WPC) és donar a conèixer i distingir les millors vinyetes publicades en diaris o revistes de tot el món. Any rere any, des de 2005, ha crescut la participació dels professionals del sector i ha posat en evidència la vitalitat i l’èxit de la iniciativa.

L’especialitat del dibuix de vinyetes, tot i ser un gènere periodístic per excel·lència, i els professionals que s’hi dediquen, han estat tradicionalment poc reconeguts i, fins i tot menystinguts. El WPC, inspirat en el prestigiós World Press Photo, es va crear precisament per tal d’atorgar un reconeixement als artistes de l’humor gràfic, que, durant massa temps, han estat a l’ombra.

El passat mes d’abril, a la ciutat portuguesa de Sintra, es va celebrar la cinquena edició d’aquest certamen, que anualment atorga premis a les millors vinyetes en tres categories: l’editorial, la humorística i la de caricatures. També reconeix el millor treball de tots, que rep el Gran Premi. Enguany el jurat va haver d’escollir les millors propostes d’un total de 848 dibuixos que s’hi van presentar, realitzats per 428 autors de 72 països.

De les més de vuit-centes vinyetes originals, se’n van seleccionar 401, que van participar en el concurs i que són les que es podran veure a la sala de les Cotxeres del Palau Robert de Barcelona. A més a més, en la sala annexa es projectarà un audiovisual amb una selecció de les millors vinyetes de les edicions anteriors.

En el concurs celebrat a Sintra, el dibuixant mexicà Rogelio Naranjo va obtenir el Gran Premi i el primer de la categoria Vinyeta editorial pel seu dibuix In the same ship, publicada al diari mexicà Universal el 17 de setembre de 2008. En la categoria Vinyeta caricatura, el premi va ser per al portuguès André Carrilho, per Ahmadinejad, i la millor Vinyeta d’humor va ser Punk Fish, del cubà Osmani Simanca. L’espanyol Javier Carbajo, amb una vinyeta publicada a la revista de Barcelona El jueves, va obtenir el segon premi de la categoria de caricatures.

El CosmoCaixa de Barcelona mostra investigacions sobre cèl·lules mare desenvolupades per 21 grups de 10 països diferents en l’exposició ‘Cèl·lules mare: imatges d’una investigació’, que es podrà veure des de l’1 de juliol i fins al 30 d’agost.

La major part dels deu bilions de cèl·lules, que són els components bàsics dels nostres cossos, exerceixen funcions concretes en un teixit específic: cèl·lules òssies, de la retina, hepàtiques… En canvi, les cèl·lules mare són diferents: encara no han «decidit» quin tipus de cèl·lules especialistes volen ser. Potencialment, es poden arribar a convertir en qualsevol tipus de cèl·lula. De fet, la seva funció es substituir les cèl·lules danyades i esgotades en tots els teixits del cos (per exemple, la sang).

Les cèl·lules mare també es poden autorenovar durant tota la teva vida. Si se’n pot aprofitar la capacitat per substituir i reparar, és possible que es puguin desenvolupar cures i tractaments per a diverses malalties, des de la d’Alzheimer fins al càncer. Les cèl·lules mare són una de les grans promeses de la medicina del segle xxi.

Les 54 imatges que componen l’exposició Cèl·lules mare: imatges d’una recerca són el resultat de l’experiència d’ESTOOLS, un projecte integrat per 21 grups de recerca de 10 països que treballen en la biologia de cèl·lules mare embrionàries i induïdes. L’objectiu és mostrar la importància d’aquestes cèl·lules i ho fan de manera que art i ciència es donen la mà.

La mostra ha estat organitzada per l’Àrea de Medi Ambient i Ciència de l’Obra Social ”la Caixa” i es podrà veure a CosmoCaixa fins al 30 d’agost del 2009.

(EUROPA PRESS) – La Nit Blanca de Barcelona, programada pel proper dissabte, 4 de juliol, als espais a l’aire lliure i equipaments de la muntanya de Montjuïc, oferirà activitats tan diverses com un ‘chill-out’ a les piscines Picornell i un musical sobre mig segle de rock que es projectarà al mur exterior de l’Estadi Olímpic. A més, els museus seran gratis fins les tres de la matinada, es podrà muntar a cavall i assistir al Teatre dels Sentits. Això sí, a peu o amb bus; els cotxes quedaran fora del recinte.

El delegat de Cultura de l’Ajuntament, Jordi Martí, ha explicat que durant quatre hores i mitja el xou musical recordarà amb imatges i música les grans figures del rock; un espectacle que fins ara només han vist quatre ciutats europees, cap d’espanyola. A Barcelona, se’n projectarà una versió adaptada perquè el rock català hi quedi representat.

A la façana, de 90 metres de llarg i 18 d’altura, es projectaran imatges gegants de les estrelles internacionals del rock, i per a algunes, com les d’Aretha Franklin, un imitador hi posarà veu en directe.

La música en directe serà un gran eix d’aquesta celebració ciutadana: els Sirex celebren 50 anys al Poble Espanyol, The Irrepressibles i La Troba Kung-Fú actuen al Teatre Grec –amb invitacions esgotades– i una nit de rumba al castell de Montjuïc a càrrec dels grups Ai, ai, ai, Dijous Paella, Los Fulanos, Rumba Vella i El Capit són les propostes d’aquesta Nit Blanca.

També s’han programat algunes activitats teatrals de qualitat al Polvorí: el Teatre dels Sentits posarà El món a l’inrevés en una experiència sensorial partint de la idea que qui no s’atreveix a perdre’s mai, mai pot trobar-se.

En el mateix espai, les marionetes del Résurrection la carte tornaran a la vida, com el seu nom indica, artistes com Frank Sinatra, Billie Holliday i Louis Armstrong.

NIT D’ESPORT I MUSEUS OBERTS

L’esport arriba amb fora a aquesta segona edició a Barcelona de la Nit Blanca, que l’any que ve es traslladar a la Diagonal per clausurar l’Any Cerdà: set propostes esportives, entre les quals hi ha una carrera ciclista que emularà les 24 hores de motociclisme a Montjuïc en bicicleta durant tot el dia.

Com contrapunt a l’enrenou, els ciutadans podran iniciar-se en l’hípica a l’Escola Municipal d’Hípica, ubicada a l’Avinguda dels Montanyans, i passejar-se entre les bambolines del Teatre Lliure per descobrir els seus secrets.

Els museus situats a la muntanya, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya (Mnac), l’Etnològic i l’Arqueològic de Catalunya, estaran oberts gratis fins a les 3 de la matinada.

MOBILITAT LIMITADA

L’accés a la muntanya estar tancat per als cotxes –no per a les motos– i hi haurà metro durant tota la nit, després de ser dissabte. Diversos autobusos llançadora uniran els diferents centres d’activitats però Martí ha recomanat que qui pugui hi vagi caminant, perquè Montjuïc “no és tan enorme” i és una nit “per deixar-se perdre, no hi ha perill de res”.

Divulgar l’art i endinsar l’espectador en el vídeoart. Amb aquest objectiu, el proper 1 de juliol, L’Obra Social de Caixa Catalunya proposarà un interessant debat a tres bandes entorn les noves formes d’art amb el guanyador del Premi Internacional Catalunya 2009, Bill Viola, l’artista Frederic Amat i l’historiador de l’art Antoni Mercader.

Viola va acceptar la invitació de l’Obra Social de Caixa Catalunya per compartir un singular debat a La Pedrera de Caixa Catalunya amb dos dels màxims coneixedors del vídeoart al nostre país: l’artista Frederic Amat i el professor Antoni Mercader. A més de reflexionar conjuntament sobre els límits de l’art i la creació en vídeo, de la influència que Bill Viola ha exercit en artistes catalans, el guardonat mostrarà una de les seves peces.

Es tracta, sens dubte, d’una oportunitat única per escoltar a aquest gran innovador, de la mà de qui millor pot explicar la seva trajectòria i interpel·lar-lo. L’artista nord-americà Bill Viola rebrà el proper 30 de juny el Premi Internacional Catalunya 2009, amb el qual s’ha volgut posar de manifest la seva contribució en la innovació i la visió actual i post-moderna de la realitat.

Bill Viola (Nova York, 1951) és pioner del videoart, reconegut internacionalment com a un dels seus artistes principals. En els
trenta-cinc anys d’activitat professional, Viola ha estat una peça clau en l’establiment del vídeo com a una forma vital d’art contemporani. Durant la seva carrera ha produït peces de vídeo, instal·lacions arquitectòniques virtuals, sons ambientals, actuacions de música electrònica, peces de vídeo en pantalla plana i obres per a ser emeses en televisió.

Per la seva banda, Freceric Amat (Barcelona, 1952) és un artista reconegut principalment per la seva obra pictòrica, però que es mou amb naturalitat per diverses disciplines artístiques, inclosos el vídeo i el cinema. Premi de les Arts Plàstiques de Catalunya l’any 2007, Amat és un habitual a mostres a l’estranger, així com un reconegut muralista i escenògraf. En el àmbit audiovisual, Amat ha dirigit les pel·lícules “Viaje a la luna” (1998), amb guió de Federico García Lorca, i “Foc al Càntir” (2000), amb un guió cinematogràfic del poeta Joan Brossa; “Backwaters” (2003), ”Deu Dits” (2004), i “Danse Noire” (2005).

Antoni Mercader posarà el contrapunt teòric de la xerrada. Llicenciat en Història de l’Art, Mercader és Director del Departament de Didàctica de l’Educació Visual i Plàstica de la Universitat de Barcelona. A més, és autor de diversos llibres sobre aquesta disciplina artística, com ”En torno al vídeo” i “Vídeo. Ordinador i creativitat” i “Segones reflexions crítiques sobre la cultura catalana”.

Activitat: Conversa de Bill Viola amb Antoni Mercader i Frederic Amat.
Projecció d’una de les seves vídeo creacions.
Dia: Dimecres 1 de juliol
Hora: 19 hores
Lloc: La Pedrera de Caixa Catalunya
Adreça: Pg. de Gràcia, 92.
Ciutat: Barcelona
Activitat gratuïta: Places limitades
Informació i reserves: Tel. 902 400 973

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acull a partir de demà i fins al 6 de setembre l’exposició ‘Quinquis dels 80′, una retrospectiva que pretén recuperar el cinema de delinqüència juvenil, un gènere que va viure el seu punt àlgid a Espanya entre el 1978 i el 1985 centrat en figures com les de ‘Yo, El Vaquilla’ i ‘El Torete’.

‘Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer’ aporta, segons les seves comissàries, Amanda Cuesta i Mery Cuesta, “una mirada generacional” sobre el cinema quinqui, un gènere encunyat des de “la veu del carrer”, tot i que sense reconeixement des de l’àmbit acadèmic.

Les comissàries han explicat avui a la presentació de la mostra a Barcelona que el cinema quinqui pot considerar-se un gènere perquè es tracta d’un “cinema d’urgència” que va retratar les problemàtiques del país en el mateix moment en què tenien lloc, emmarcat en una crisi econòmica i social que es va acarnissar especialment amb els barris marginals de les grans ciutats.

La mostra se centra en els barris de La Mina (Barcelona), Otxarkoaga (Bilbao) i San Blas (Madrid), uns barris construïts a corre-cuita per acollir un gran nombre de barraques. Així, s’aborda el context social d’on van partir els personatges de les pel·lícules, moltes vegades protagonitzades pels mateixos delinqüents, “en la més clara línia neorealista”.

És el cas de ‘Yo, el Vaquilla’, un film de José Antonio de la Loma protagonitzat pel mateix Juan José Moreno Cuenca. L’exposició, de fet, fa una repassada per les 30 pel·lícules del gènere, entre les quals destaquen pel·lícules de De la Lloma, com la saga ‘Perros callejeros’ i ‘Los últimos golpes de El torete’, i de Eloy de la Iglesia, que va dirigir, entre d’altres, ‘El pico’, ‘Navajeros’ i ‘Miedo a salir de noche’.

L’exposició retrata a través de nombroses fotografies i cartells de l’època algunes de les quals van ser les pel·lícules més taquilleres del cinema espanyol, i se submergeix en les temàtiques principals: el sexe, els col·legues i la droga. La música de Los Chichos, Los Chunguitos i las Grecas, i el ‘boom’ de l’heroïna formen part dels “nous territoris d’evasió” que va retratar el cinema quinqui.

La part més compromesa de la mostra arriba al final, quan s’explica la vida dels joves delinqüents als reformatoris i les presons de l’època, “una història de la transició als marges”, ha apuntat Cuesta, ja que, segons la seva opinió, “les institucions carceràries heretaven les estructures i el funcionariat franquista”.

La mostra, que viatjarà el juliol del 2010 a la Casa Encendida de Madrid, finalitza amb un mural d’una església de Getafe (Madrid) que representa l’últim sopar. A la pintura, San Juan, assegut al costat de Jesucrist, és representat amb la figura de l’actor José Luis Manzano, protagonista de ‘El pico’. “El mito”, ha reconegut Cuesta, “segueix volant lliure”.

Més informació aquí

La indústria dels efectes especials en el cinema i la seva evolució al llarg de la història centraran el contingut de l’exposició “L’Art de l’engany”, que el pròxim dia 20 de maig obrirà les portes al Palau Robert de Barcelona amb el suport de la CAM (Caja Mediterráneo). L’exposició recollirà també, en un lloc destacat, els treballs de David Martí i Montse Ribé premiats amb l’Oscar de 2007 al millor maquillatge per la pel·lícula El laberinto del fauno.

El comissari de l’exposició és Jep Porras, que ha comptat amb la col·laboració estreta de l’estudi de Barcelona DDT Efectos Especiales, encapçalat per David Martí i Montse Ribé. Tots ells van presentar el 2007 una primera edició d’aquesta mostra al Museu del Cinema de Girona. L’exposició que es presenta ara al Palau Robert, “L’Art de l’engany. Efectes especials no digitals en el cinema”, incorpora les últimes innovacions en aquest camp i inclou documents inèdits com, per exemple, un fragment de la pel·lícula de FILMAX Paintball, de Daniel Benmayor, amb efectes especials de DDT.

El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, inaugurarà l’exposició el 19 de maig, a les 19 h, acompanyat per David Martí i Montse Ribé; el comissari, Jep Porras, i els representants de la CAM. Es dóna la circumstància que, el mateix dia, s’estrenarà al Festival de Canes la pel·lícula Ágora, d’Alejandro Amenábar, en la qual DDT també ha tingut una participació destacada.

La mostra del Palau Robert vol posar a l’abast del visitant la màgia del cinema, “l’art” amagat rere els fotogrames. En la primera part de l’exposició s’hi pot veure el treball realitzat per grans mestres dels efectes especials no digitals en diversos moments de la història del cinema. Hi són presents noms com Willis O’Brien i el seu King Kong (1933); Ray Harryhausen i Jàson i els Argonautes (1963), i Stan Winston i The Terminator (1984), i reproduccions a petita escala dels personatges.

La segona part dóna a conèixer el vessant més artesà d’aquesta disciplina, basada en la tècnica de l’Stop-motion, és a dir, el sistema d’animació treballat fotograma a fotograma. Finalment, un tercer apartat exposa la tasca que porten a terme David Martí i Montse Ribé i el seu equip de DDT Efectos Especiales, especialitzat en maquillatge i disseny especial, que ha assolit el reconeixement internacional amb guardons com l’Oscar o el Goya, entre altres. S’hi podran veure una trentena de treballs, figures de monstres de diverses pel·lícules, maquillatges especials i animatrònics, i també vídeos de curta durada que mostren el procés d’elaboració. S’hi exhibiran alguns dels personatges de la pel·lícula de Guillermo del ToroEl laberinto del fauno, com ara l’home pàl·lid o el cap i el tors del faune.

L’exposició tindrà les portes obertes al públic fins el 30 d’agost de 2009. Com en les sales de cinema, s’avisarà els visitants que algunes imatges “poden ferir la sensibilitat dels espectadors”, i que poden no ser recomanables per a menors de 13 anys. Coincidint amb la mostra, les “Nits d’estiu al jardí del Palau Robert” d’enguany inclouran, el mes de juliol, la projecció a l’aire lliure de El laberinto del fauno.

Una rèplica exacta de la tomba de Tutankamon i els seus tresors es podrà veure a Barcelona en una exposició al Museu Marítim gràcies a l’exposició “Tutankamon. La tomba i els seus tresors”.  

La mostra, de més de 1.000 metres quadrats, obrirà les portes el 6 de juny i acostarà al públic la troballa arqueològica més fascinant de l’Antic Egipte. Serà la primera vegada que la cambra funerària, els sarcòfags i els tresors es podran contemplar de forma íntegra, un fet que no passa ni al Museu del Caire.La tomba de Tutankamon la va descobrir el 1922, gairebé intacta, el britànic Howard Carter. “Tutankamon. La tomba i els seus tresors”, permetrà als visitants podran emular les sensacions que va tenir l’arqueòleg endinsant-se en una còpia exacta de la tomba. 

La idea de la mostra és d’un artista alemany, Wulf Kohl, que fa vint anys que viu al Caire, i de Paul Heinen, un dissenyador de projectes d’Hamburg. Un centenar d’artesans egipcis han elaborat les rèpliques durant cinc anys, entre les quals hi ha la famosa màscara, un sarcòfag de quarsita o els carros de guerra.

Tutankamon, que va ser coronat faraó amb només 7 anys i va morir en circumstàncies misterioses cap als 19 anys, és una de les figures més enigmàtiques de la història egípcia. Els seus successors van esborrar el seu nom de tots els monuments, de manera que no figurava en cap de les llistes reials. Oblidat i ocult, Tutankamon va descansar a la Vall dels Reis durant més de 3.000 anys fins que Howard Carter va trobar la seva tomba.

L’exposició es podrà veure a partir del 6 de juny i fins al 6 de setembre al Museu Marítim de Barcelona.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) abordarà el 2009 temes de gran actualitat que enfonsen les seves arrels en el passat: per exemple, la desafecció juvenil d’avui dia mitjançant l’experiència dels ‘quinquis’ dels 80 a Espanya, la delinqüència dels quals es va mitificar amb el cinema, la fotografia i documents de l’època.
Després de l’exposició dels ‘quinquis’, que es podrà veure del 5 de maig al 6 de setembre, li tocarà el torn a l’estat de la música en viu a Barcelona a través d”El segle del jazz’, una mostra pluridisciplinària que no perd de vista l”aquí i ara’, ja que “seria desaprofitar l’ocasió” d’analitzar un tema d’actualitat “si només fos una exposició cultista”.

El director del CCCB, Josep Ramoneda, ha explicat avui que del programa de debats per a l’any que ve destaca ‘La cultura de la crisi’, on s’analitzarà l’actual crisi mundial des de la perspectiva cultural per veure quines pautes socials han propiciat aquesta situació i els comportaments –passats pel filtre cultural– que van seguir els que van veure venir les crisis i ni van dir ni van fer res. A més, especularan sobre si la crisi canviarà els imaginaris col·lectius, les claus culturals.

Grans aniversaris donaran peu a sengles debats: el 50è aniversari de la Revolució de Cuba, de manera que s’abordarà el significat de ‘revolució’ i ‘democràcia’, i els 20 anys de la caiguda del mur de Berlín, de manera que es parlarà dels canvis que han patit les societats de l’Europa de l’Est i quins són els seus limitis físics.

“Les societats cada vegada són més heterogènies i costa molt reconèixer l’altre”, ha indicat Ramoneda, de manera que el CCCB es planteja aquest any ser espai de coneixement mutu. Moltes activitats versen sobre aquest aspecte, com el cicle ‘Orígens’, que el 23 de gener desentranyarà les característiques de les regions d’origen de la immigració a Catalunya.

Pel que fa a les noves tecnologies, el CCCB s’ha unit a l’Institut de Recherche et d’Innovation (Iri) que va crear el 2006 el Centre Georges Pompidou de París per investigar sobre l’aplicació de les noves tecnologies a la creació i la producció d’activitats culturals.

ANY CERDÀ

L’any que ve es compliran 150 anys de la projecció de l’Eixample barceloní per part de l’urbanista Ildefons Cerdà. El CCCB coordina els actes de celebració d’aquesta data –pel que rep de mans de l’Ajuntament 1,7 milions d’euros– i organitza una exposició a la tardor de 2009, comissariada pel teòric urbanista Joan Busquets, en què s’exposa quines propostes de Cerdà són vàlides per a la ciutat del futur.

El congrés de clausura de l’Any Cerdà, que es farà el juny de 2010, també anirà a càrrec del CCCB i “no serà de nostàlgia”, sinó que parlarà de Cerdà i “els futurs problemes de la ciutat”, ha dit un membre de l’equip directiu del CCCB.

Quan està a punt de finalitzar l’Any Rodoreda i l’escriptora ens dóna una altra sorpresa. Una exposició que podeu veure a partir d’avui a l’Entresòl de la Pedrera i que porta per títol ‘L’altra Rodoreda’, reuneix una trentena d’aquarel·les, aiguades i collages, la majoria dels quals no s’havien exposat mai.

Rodoreda va intentar dues vegades l’exposició de les seves obres en vida, però al final no van poder ser. Una, a París, la tardor del 1953, a la sala Mirador; l’altra, a Barcelona, la primavera del 1957. Aquell any, però, Rodoreda va guanyar el premi Víctor Català amb el recull Vint-i-dos contes i va abandonar la pintura per dedicar-se, per fi, a la literatura.

Un dels aspectes creatius menys coneguts de Mercè Rodoreda (1908-1983) és la seva dedicació a les arts plàstiques en els anys cinquanta, abans de començar la represa literària que, a partir de 1958 i, ben en particular, de 1962 amb la publicació de La plaça del Diamant, la convertirien en l’escriptora moderna catalana més traduïda del segle XX.

Aquesta exposició presenta una trentena de les seves pintures i collages, obres la majoria inèdites, per commemorar el centenari del seu naixement i propasar nous elements de lectura d’una obra literària Cabdal en què l’obra plàstica té una influència més que notable.

Data: Del 16 de desembre a l’1 de febrer de 2009.
Lloc: L’Entresòl de La Pedrera. Passeig de Gràcia, 92.
Horari: De dilluns a diumenge, de 10 a 20 h. Tancat, el 25 i 26 de desembre i l’1 i 6 de gener de 2009.
Entrada gratuïta

A partir del 4 de desembre es podrà veure a la Galeria Espai (b) l’exposició “100×100 photo”, muntada a partir d’una selecció internacional de cent imatges de fotògrafs que tenen obra visible en la xarxa.

“100×100 photo” és un projecte que es marca com a principal objectiu popularitzar i fer assequible la compra i el col·leccionisme de fotografia a la nostra ciutat.

Les obres seleccionades han estat ampliades en paper fotogràfic de qualitat a 60 x 90 cm, aproximadament i es farà un tiratge màxim de cent còpies per imatge. El preu de cada fotografia serà de 45 €.

L’exposició, que es podrà visitar fins el 31 de gener de 2009, reuneix els treballs dels fotògrafs Aby Massey, Ajay Abraham, Alberto Zimmermann, Aliona Londoño, Álvaro García, Ángel Marín, Anja Mulder, Anna Morosini, Baldur Pan, Ben, Carmen López, Carmen Sánchez, Celeste Romero Cano, Chee Seong, Chieska Fortune, Christian Beirle, Christian Gates St-Pierre, Clifford Sax, Concepción Aranega, Cosme Lapena, Daniel Avilés, Dave Glass, Dennis Gerbeck, Diana Lemieux, Nicolás Faig, Genia Chepurniy, Irene Lamprakou, Ibai, Boço, Ilja Smets, Irma Hapsari-Ahadiah, John Louie, Jabier Artaraz, Jan Marcel Bruinshoofd, Jeff Roques, Jeffrey Errick, Jimmy Leo, John Curley, John Doull, Jolo Santos, José Luis Pereira, Judith Pavón, Laura Aparisi, Leanne Staples, Martin Canova, Lidia Rouco, Miguel Lois, Luis Montemayor, Maciej Toporowicz, Marco Díaz, Mª Esther Míguez Durán, María López, Marta Navarro, Matilde Berk, Matt Niebuhr, Megan Horsburgh, Moonchild, Nicole Arcuschin, Nika Dulevich, Ana, Numi Thorvarsson, Pedro Damásio, Núria González, Olli Kekäläinen, Pau Romero, Paul Weller, Peter, Pilar Castro, Rachel Hughes, Rick Elkins, Rick Hebenstreit, Robert, Robert Holmgren, Roser Díaz Sarmax, Sergio Quintano Sánchez, Sergio Vide, Silvia Fernández, Terry Amstutz, Thomas T. Cremers, Anthony Marciante, Toshihiro Oshima, Víctor Nuño, Wonil Suh, Yulia, Yvette Inufio, Zoe Hughes, Fran Ulloa, Carolyn Mendelsohn, Tina Gibbard, Markus Haub, Elena Baca, Giuseppe Finocchiaro, Tomas Piktozis, Tom Bland, Federico Peretti, Lisa Wassmann, Polgaroid, Malin Libeståhl, Magdalena Paladino, Martin Getz, Geoff Quinn, Juan Luis González, Kieran Ball, Diego D. Fernández i Anne Liew.

Data: Del 4 de desembre de 2008 al 31 de gener de 2009
Lloc: Galeria Espai [b], C/ Torrent de l’Olla 158, 08012 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta

Del 04 Novembre 2008 al 22 Febrer 2009

El CCCB presenta l’exposició “A LA CIUTAT XINESA. Mirades sobre les transformacions d’un imperi” , coproduïda amb la Cité de l’Architecture et du Patrimoine (París).

La Xina viu, des de fa una dècada, immersa en importants processos de canvi. En aquest procés, les ciutats xineses continuen en una transformació imparable, un procés de construcció i de destrucció que les modifica profundament i amb una rapidesa sorprenent.

L’exposició A la ciutat xinesa. Mirades sobre les transformacions d’un imperi, organitzada per la Cité de l’Architecture et du Patrimoine i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundació Bancaja, situa aquests canvis en la continuïtat de la història i de la cultura d’aquest país, amb l’objectiu és presentar la realitat de la ciutat d’ahir i d’avui. És també l’ocasió de confrontar aquestes realitats amb l’imaginari xinès i l’occidental, així com amb mecanismes pròxims a la informació o la propaganda.

Els caràcters i els conceptes clau de la civilització xinesa (jardí, escriptura i cultura, terra i home, aigua, fengshui, construcció i destrucció, i família), formen la base per proposar una lectura dinàmica del territori xinès i tot el que afecta a la població actual de més de mil tres-cents milions d’habitants. I entrellaçant amb aquests conceptes, l’exposició presenta sis ciutats com a exemple d’aquestes transformacions urbanes: Suzhou, Xi’an, Chongqing, Canton, Shanghai i Pekín.

L’obra cinematogràfica pren, en aquest context, un relleu especial. Cinc directors de cinema xinesos aporten a l’exposició un punt de vista de cineasta sobre cinc de les ciutats que marquen l’itinerari de l’exposició.

Per primera vegada, “la vitrina del fotògraf” del Palau Robert de Barcelona acull, del 2 d’octubre al 30 de novembre, una mostra dedicada a un operador de càmera de televisió per comptes d’un fotògraf. Es tracta de Miguel Gil, mort el 24 de maig de 2000 en una emboscada a Sierra Leone mentre recollia les imatges dels paisatges africans torturats per les guerres.

La “vitrina” dedicada a Miguel Gil es compon, fonamentalment, de quatre audiovisuals. Les imatges van ser enregistrades pel periodista en diferents guerres al continent africà, i també a Bòsnia, a Kosovo i a Txetxènia. Els quatre reportatges recullen imatges inèdites captades per la seva càmera i comentaris de professionals i amics que van compartir la seva vida i professió.

Així, s’hi poden veure testimonis de periodistes que el van conèixer de prop, com ara David Guttenfelder i Enric Martí, de l’agència AP (Associated Press), Gervasio Sánchez, Cokine Dufka o Ramon Lobo, aquest darrer de El País. També es podrà descobrir la seva faceta més personal a través de les explicacions i dels records evocats pels seus amics. Records que parlen de la infantesa i l’adolescència, fins al seu pas per la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en Dret.

Després de deixar enrere la vida professional com a advocat, Miquel Gil es va submergir en la tasca de reporter en zones de conflicte a partir de 1993, com a conseqüència d’un viatge que va fer a Croàcia amb la idea d’entrar a Bòsnia, que feia més d’un any que estava en conflicte. A Sarajevo, i amb l’ajut de reporters com Mike Sposito, Eldar Emric, José Luis Márquez, Mark Chisholm o Elly Biles, va aprendre la tècnica i una nova manera de documentar aquella realitat cruenta. Miguel Gil va començar a treballar com a operador de càmera per a l’AP el 1995. Posteriorment viatjaria pel Zaire, Sudan, Kosovo, o Sierra Leone, entre altres països.

Però va ser a Bòsnia on Miguel va fixar professionalment les bases d’allò que, més endavant, esdevindria la seva marca personal: treballar en un medi hostil en què la gent viu, pateix i mor, massa sovint, davant la passivitat de la comunitat internacional. Amb la seva càmera a l’espatlla, la denúncia valenta i decidida d’aquesta realitat va ser l’objectiu que el va guiar fins els darrers dies de la seva vida.

Més informació aquí.

L’exposició fotogràfica World Press Photo 2008, que organitza la fundació Photographic Social Vision podrà veure’s al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al 14 de desembre.

Aquest any han estat premiats quatre fotògrafs espanyols: Lorena Ros, Cristina García Rodero, Emilio Morenatti i Miguel Riopa. En total han participat 5.019 fotògrafs, dels quals 177 eren espanyols.

Aquest és el quart any que l’exposició s’exhibeix al CCCB. La passada edició va tenir més de 30.000 visites a Barcelona, una de les 80 ciutats que l’acull. La mostra està patrocinada per l’Obra Social de Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM).

El World Press Photo és un dels premis més importants de l’àmbit del fotoperiodisme. Cada any un jurat internacional i independent format per tretze professionals escull les millors imatges enviades per fotoperiodistes, agències i diaris en deu categories diferents.

Recórrer i analitzar els canvis que ha experimentat la televisió com a mitjà de comunicació, especialment ara, amb l’arribada de la TDT (Televisió Digital Terrestre), és un dels objectius de l’exposició “Adéu a la tele! De l’UHF a la TDT”, que es pot visitar al Palau Robert de Barcelona. La mostra també vol contribuir a recuperar el prestigi social de la televisió i allunyar-la de les fórmules que l’hagin pogut desacreditar en els darrers anys.

El contingut de l’exposició “Adéu a la tele” aprofita el pas de la televisió convencional a la digital per reflexionar sobre la televisió que s’ha fet fins ara i la que es veurà i es consumirà en el futur més immediat, amb la incorporació de les noves tecnologies com ara Internet, YouTube o la televisió a través del telèfon mòbil. La mostra està dividida en cinc àmbits: “Donem-hi un parell de voltes”, “El programa de la teva vida”, “Tu tries”, “Tens dos minuts?” i “Com ho veus?” En diferents moments de la mostra es proposa la participació dels visitants i, d’aquesta manera, per exemple, s’escollirà “el millor programa de la història de la televisió” en opinió dels participants en la votació. L’evolució de les votacions es pot consultar in situ. Una altra de les sales apel·la a la nostàlgia dels espectadors, que poden visionar fragments dels programes més coneguts (concursos, sèries, especials cap d’any, programes d’animals…) i de les emissions que, per algun motiu especial, els hagin marcat en la seva vida. Així, es poden veure els millors gols de la història del futbol, les millors frases, les imatges més vistes o les millors pífies.

L’exposició compta amb un total de cent pantalles de televisió, quatre càmeres –amb teleprompter inclòs– i sis “llits mecanitzats”, dotat cadascun d’una pantalla digital, a més dels diferents sistemes interactius de votació i participació. Durant els tres mesos i escaig que la mostra està oberta al públic s’organitzen un conjunt d’activitats paral·leles que ajudaran a aprofundir en la qüestió, com ara programes en directe des del mateix Palau Robert, tallers i fòrums de debat i reflexió.

En aquesta iniciativa hi col·laboren les diverses televisions de Catalunya i, d’una manera especial, TVC i RTVE.

El CaixaFòrum de Barcelona acull a partir de demà fins al 4 de gener la mostra ‘Alphonse Mucha (1860-1939), seducció, modernitat i utopia’ en què el pare de l”art nouveau’ aplicat al disseny gràfic es revela com un creador fotogràfic, un precís dissenyador de joies i un pintor allunyat de l”art nouveau’.
El nét de l’artista i director de la Fundació Mucha, John Mucha, ha assegurat avui en roda de premsa que l’objectiu és “dinamitar” la idea que Mucha només feia pòsters ‘art nouveau’.

Així, la mostra s’articula en quatre seccions que no responen ni a un ordre cronològic ni estilístic, i sí a un pedagògic: el teatre, mentre que la musa de Mucha va ser l’actriu Sarah Bernhardt i la bellesa, per l’elegància i sensualitat de les figures femenines que protagonitzen la majoria dels cartells, pintures i panells decoratius de l’artista.

El misteri i la modernitat són els altres dos eixos de l’exposició, en què, atret pel florent art de la fotografia, Mucha va plasmar els seus estudis previs a les obres i els paisatges urbans de l’època.

“Com deia el meu avi, l’objectiu del seu art no era destruir, sinó estendre ponts entre cultures”, ha recordat avui el nét de l’artista, per a qui aquest estament cobra encara més força en els “turbulents” temps actuals.

El comissari de la mostra, Àlex Mitrani, ha assegurat que Mucha va ser un “personatge clau” en la modernitat de la seva època, però que després “va caure en l’oblit” perquè el mateix ‘art nouveau’ va perdre popularitat i fins i tot va crear rebuig en alguns cercles.

La mostra, en aquest aspecte, vol recuperar la seva figura “i situar-lo a l’altura dels seus contemporanis”, com Gaugin. De fet l’exposició finalitza amb exemples de modernisme català clarament influenciat per l’obra de Mucha, com la imatge de la xocolata Amatller.

‘Alphonse Mucha (1860-1939), seducció, modernitat i utopia’ es va inaugurar al CaixaForum Madrid, on va rebre la visita de més de 350.000 persones. Després de la seva estada a Barcelona, la mostra es podrà veure a Palma de Mallorca, Salamanca i Tarragona, en alguns casos adaptada als espais expositius dels centres.

Més informació aquí.

La fotògrafa alemanya Anka Manshusen inaugura aquest dijous 18, el mateix dia de l’estrena de la pel·lícula, una exposició amb la sèrie de fotografies que apareixen en una escena de la nova pel·lícula de Woody Allen, ‘Vicky Cristina Barcelona’, per desig exprés del cineasta.

Allen va elegir directament de la fotògrafa establerta a Sitges (Garraf) la sèrie ‘Inner Garden’, obra modular de gran mida que barreja el color amb el blanc i negre, perquè aparegués de fons a l’escena del film que els personatges de Javier Bardem i Scarlett Johansson es coneixen a la Fundació Tàpies de Barcelona.

Manshusen, que ha exposat a diverses ciutats espanyoles, es va traslladar a Barcelona després d’estudiar pintura, fotografia i arts plàstiques a Hamburg. La seva obra es pot preveure permanentment en el seu ’showroom’.

L’agència de notícies Reuters presentarà al Palau Robert de Barcelona una selecció de més de 80 fotografies realitzades durant el període que va del 2000 al 2005 que tracten dels efectes de la globalització, el terrorisme, el canvi climàtic o la immigració, entre altres temes d’actualitat. Es tracta de l’exposició “Reuters mira el món”, dedicada als 240 periodistes morts en exercici de la seva professió d’ençà de l’any 2000 i que es podrà visitar a partir del divendres dia 4 de juliol de 2008.

Les instantànies que conformen aquesta exposició han estat seleccionades d’un arxiu format per milions d’imatges dels 600 fotògrafs de Reuters, l’agència de notícies més important del món. Aquestes imatges també es van utilitzar per a l’edició d’un llibre que recull més de 500 fotografies i articles periodístics.

“Reuters mira el món” es divideix en cinc àmbits: Grans temes (en el qual s’aborden el terrorisme, les catàstrofes naturals i les migracions), Religió, Estils de vida, Política i Conflictes armats.

Durant el recorregut per l’exposició, els visitants podran veure un vídeo que mostra la tasca dels fotògrafs de l’agència i moltes altres imatges d’impacte que no s’han pogut encabir en l’espai limitat d’una exposició però que es van publicar en el seu moment en l’esmentat llibre de l’agència. També cal fer esment d’una segona pantalla en la qual es podran consultar les imatges que arriben a l’agència des de qualsevol punt del món.

L’exposició “Reuters mira el món” s’ha exhibit anteriorment a França, la Xina, Alemanya, Anglaterra, la Unió dels Emirats Àrabs, Bèlgica, Itàlia, Grècia i Luxemburg.

L’espai cultural Caixaforum acollirà des del 23 de maig al 24 d’agost una exposició sobre el treball recent de la fotògrafa londinenca Hannah Collins en què totes les obres exposades es caracteritzen per la seva gran dimensió.

Per primera vegada, una exposició reunirà tres projeccions multipantalla i 20 fotos panoràmiques a la major escala que es pot trobar actualment en l’art contemporani. La mostra viatjarà després de la seva estada a Barcelona a Vitòria i Madrid coincidint amb la fira ‘Fotoespaña’ el juny del 2009.

Alhora, l’exposició també inclourà la preestrena de ‘Dibuixant sobre la ciutat’, un projecte escultòric i arquitectònic concebut com un recorregut pel paisatge canviant de la Barcelona metropolitana i el barri de Sant Adrià.

La temàtica de les seves obres abraça la relació entre la soledat i la companyia, el desarrelament, la dificultat d’establir vincles afectius, de trencar l’aïllament i desenvolupar formes de vida col·lectiva, encarnada en emigrants, exiliats i nòmades, entre d’altres.