Un nou advent dibuixa un cel de llum
que il·lumina el camí que va a Betlem
on es farà el prodigi renovat
del naixement de l’únic fill de Déu.

El camí és llarg, Maria resta exhausta,
i sent dolors de part al seu sant ventre
que desferma els lligams del cos de mare,
perquè respiri el Nen l’aire de vida.

I el Nen obra les portes de l’amor
amb un somrís de sol dins la nit fosca
que irradia la gràcia infinita
de la seva bondat arreu del món.

I jo l’adoraré amb tota l’ànima,
com l’àngel vetlla el seu repòs diví!

Sobre el llençol de calma de la mar
els ulls del cel reposen sobre el blau
que reflecteix la llum misteriosa
de l’infinit que serva tots els homes.

Però les portes de l’infern conspiren
per obrir-se de bat a bat i els àngels
caiguts desfermen folles tempestats
per enfonsar els vaixells curulls de vides.

Les ones prenen força sense límit
que genera el corrupte Lucifer,
com la més sorollosa i vil venjança
que provoca al Senyor de l’univers.

Però els ulls càlids de la bondat
apaivaga la fúria del mal
i torna aquella calma dels seus ulls divins!

S’aixeca el dia amb rajos lluminosos

que inflama aquest espai de foc etern

i el sol fa un ritual tan esotèric

que desperta els sentits de Ciutadella.

Destil·la l’aire un baf de flama viva

que ens envolta de gran il·lusió.

La sorra inunda places i carrers,

els cavalls de sang noble també dansen

als ritmes que els fan els cavallers,

i amb les gales de festa amplen de joia

els cors amb el dinàstic protocol,

com un regal diví que ve del cel.

Ciutadallencs, tots a una amb una sola veu,

cantem amb força: Visca sant Joan!

Percebo la inspiració de Riba,

Maragall, Verdaguer, Espriu i Torres…

Com una font que neix lliure del ventre

del cor que amara les idees seques

amb l’abundor del seu cabal fecund.

Com un miratge ple de llum que em parla

i em besa el front des de l’eternitat.

Com la més valuosa ofrena viva

que el seny hagi rebut en aquest món.

Perquè sóc com un brot que surt de l’arbre

viu i fecund de la literatura!

Devora el mar passejo sense pressa
mentre respiro un fresc alè de pau
que m’emplena els sentits d’un nou caliu
i em desperta d’un son d’indiferència.

Obro els ulls en silenci i lentament
per percebre la mítica carícia
que em transforma tot d’una el tarannà
tant de temps adormit sense resposta.

Devora el mar em sento revifada,
com si m’haguessin injectat l’eufòria
i fos aquella dona emprenedora
que capgirava el món d’una embranzida.

Em sento nau que el vent infla les veles
i navego veloç sobre les ones!