Avui, que ja torno cap a Barcelona després d’haver estat una setmana a Euskadi, us passo la recepta d’una amanida que em van passar els germans Cuesta, els meus verdulers i fruiters de capçalera mentre vaig viure a Algorta (Getxo, Bizkaia) durant tres mesos. És, com moltes de les coses de la vida, ben senzilla. També, com en tantes altres joies del dia a dia, la clau està en el producte. En aquest cas solament ens en fan falta mitja dotzena: patates, ceba tendra, pebrot vermell, tonyina en oli d’oliva verge extra, un bon vinagre del vostre gust i sal.

El primer que hem de fer és posar el pebrot vermell (gros, de carn gruixuda) a escalibar. Al nostre gust: a la planxa tomba-i-tomba o al forn ben embolicat. Mentre, tallem les patates a rodanxes d’un centímetre de gruix i les posem a bollir en aigua abundant amb sal. Han de ser de les que aguenten senceres la bullida, ja que serán la base de l’amanida. Fem’ho a foc lent, per assegurar-nos que no es trenquen. Mentre, podem anar tallant la ceba tendra (fresca, mentolada) en juliana una mica gruixuda, com la de foto. Ara ja arribat l’hora de muntar l’amanida.

Posem una base de patata. A sobre, les tires de pebrot escalibat empapat del seu propi suc i barrejat amb unes tires de ceba tendra. Tanquem el muntatge amb els tacs de tonyina, que procurarem que sigui d’aquell en pots de vidre i d’alguna bona marca de conserves del Cantàbric: pel cap baix Ortiz; a partir d’aquí Aguirreoa, Don Bocarte o similars. Llavors, agafarem l‘oli que ha quedat al pot de la tonyina, hi afegim una mica de suc de pebrot escalibat que haurem reservat, un glop de vinagre (millor fruitós, no gaire àcid: un gran Forum de Cabernet Souvignon, per exemple) i ho batrem fins aconseguir una vinagreta untuosa i homogènia. Tireu-la per sobre i a taula.

Prepareu pa, de Can Turris per exemple…

Massitet

P.S.: Si ens fa mandra escalibar el pebrot, la solució és(també) senzilla i tant digna com l’original: Pebrots del piquillo de Lodosa. Pedro Luis, si els podeu trobar. En tot cas, quan feu aquesta amanida no falteu mai a la consigna, les mítiques tres P: Producte, Producte, Producte. Pot no semblar-ho, però aixó és una amanida delicatessen…

Si mai no ve de gust cuinar, a l’estiu menys. La meva solució, a banda de menjar fora, és alimentar-me a base de gaspatxo (mmmh me’n fotria litres i més litres) envasat i fer-me el que ha sigut el meu descobriment de l’estiu: papilles i amanides de fruites:

Papilles:

Me les faig amb dos plàtans, dues peres (o una pera i un préssec, o una pera i una poma) i el suc d’una taronja, tot ben passat per la minipímer. És bo, fresc, sa, amb moltes vitamines i zero greix, i atipa!!

Opcionalment, m’hi poso galetes o pa sec, Així un cop tot triturat queda encara més dens.

Amanides de fruites:

Menjar fruita em fa puta mandra. En canvi, si me la trobo ben peladeta i en un plat, de manera que només calgui agafar la forquilla i començar a jalar, doncs ve molt de gust.

Normalment me les faig amb un parell o tres de talls de meló, que combino amb síndria i/o pera i/o préssec i/o plàtan i/o raïm. El tema és pelar el meló i la resta de fruites que calgui pelar, tallar-les a trossets, barrejar-les i jastà.

Els dos plats em serveixen tant de primer com de postres, segons què més hi hagi.

Ahir per sopar, epr exemple, em vaig fotre una papilla com la que he descrit i un plat d’arròs amb ‘gomasi‘, que és com sempre n’hi hem dit a casa. No ho sabia però l’altre dia l’Atsushi em va explicar que ‘goma’ és sèsam i ’shio’ és sal; ergo ‘gomashio‘ [si transcribíssim fonèticament]/gomasio [tal com es coneix aquí] és sal de sèsam. Tota la vida menjant-ne sense haver-hi caigut mai!

I avui per dinar tindré una amanida de meló amb préssec, gaspatxo Hacendado i arròs amb gomasi i tonyina de llauna. Sí arròs again, però és que si cuino alguna cosa, ja me’n faig per 2 o 3 cops: optimització del temps i recursos.

250 g (4 persones) de cuscús, tres tomàquets, pebrot verd, pebrot vermell, all tendre, una ceba, un cogombre, panses de corint, tàperes, olives negres, menta fresca, julivert, oli d’oliva, sal, el suc d’una llimona, comí o sèsam.

Es prepara d’un dia per l’altre. Cal picolar ben bé totes les verdures i ajuntar tots els ingredients, remenar-ho tot plegat i posar-ho a la nevera per esperar fins l’endemà. Unes hores abans de servir torneu-ho a remenar i deixeu-ho a temperatura ambient.

La quantitat de suc de llimona és molt relativa, segons gustos; hi ha qui amb la mateixa proporció de blat hi posaria tres llimones, però la gràcia del plat és que no hi predomini cap gust per damunt de l’altra sinó que sigui una barreja harmoniosa d’aromes. De la mateixa manera hi ha dies que us vindrà de gust bandejar els ingredients dolços (comí i panses) i afegir a l’amaniment una mica de picant com ara Tabasco o Harissa.

Per aprofitar aquelles amanides que han quedat a la nevera: Posem en un bol l’amanida, la tallem a trossets petits, hi afegim tonyina i ho barrejem bé. Batem un ou i l’hi afegim. Anem afegint farina fins que quedi tot ben barrejat, formant una barreja llefiscosa. Posem oli a escalfar. Un cop estigui ben calent, anem agafant cullerades del contingut del bol i les anem llençant dins l’oli bullent. Ho deixem fer-se fins que l’exterior estigui de color marronós clar. El resultat seran uns bunyols de tonyina amb amanida, cuits per fora, però amb l’amanida encara crua a l’interior. 

En un cap de setmana prou avorrit, tancat a casa la major part del temps per malaltia de la meva filla (obligacions de pare), avui he decidit gaudir d’un bon dinar a casa. De primer plat he preparat una amanida de patata i salmó fumat i de segon un cuscús amb verdures i un entrecot que va sobrar del sopar d’anit.

La idea de la recepta de l’amanida l’he treta de la revista Descobrir Cuina (nº 79 Febrer) i ha resultat un èxit total a casa meva.

Reactius:

• 1 creïlla
• enciam (jo n’he agafat un grapat d’una bossa de Florette)
• salmó fumat
• 1/2 avocat
• 1 ou dur
• sal
• pebre
• oli d’oliva

Procediment:

Bullir la creïlla amb una mica d’aigua amb sal fins que estiga cuita (podeu aprofitar per bullir l’ou al mateix temps). D’altra banda picar molt fi el mig avocat i amanir-lo amb una mica de suc de llimona, pebre molt, sal i un rajolí d’oli.

Muntar el plat ficant les creïlles tallades a rodanxes amb una mica de sal i pebre molt, al damunt ficar el salmó i unes cullerades del trinxat d’avocat. Acompanyar amb un grapat d’enciam amanit amb sal i oli i decorar amb unes rodanxes d’ou dur.

Que vagi de gust!

2 kg patates grosses
1/2 kg bacallà sec
6 tomàquets d’amanir
2 cebes d’amanir
200 g olives arbequines
2 pebrots vermells
2 dl oli
3 ous durs
sal

Remulleu el bacallà desfilat com per a fer esqueixada, canvieu l’aigua un parell de vegades i escorreu-lo ben bé.
Renteu les patates i poseu-les a bullir amb pell i una mica de sal. Un cop bullides, traieu-les de l’aigua i deixeu-les refredar.
Peleu les patates i talleu-les a rodelles de mig centímetre de gruix. Talleu les cebes a tires una mica fines, així com també els pebrots, i els tomàquets a rodelles del gruix de les patates.
En una safata fonda es van col·locant els ingredients per capes. Es comença amb les patates, el bacallà, la ceba, el tomàquet i el pebrot. Les olives al final. Saleu i amaniu al gust.

calçots
escarola
tomàquets
1 cabeça d’alls
1 all
avellanes i ametlles
1 pebrot de romesco
oli, sal, pebre negre
bacallà, remullat i esqueixat
olives arbequines

Escaliveu al forn quatre o cinc tomàquets vermells, una cabeça d’alls i el manat de calçots. Per fer-ho, a falta de foc, traiem bona part del verd dels calçots i en protegim els sucs interiors embolicant-los amb paper de plata. Amb un pols de sal perquè no saltin piqueu en el morter un grapat d’avellanes i d’ametlles torrades. Hi incorporeu la carn d’un pebrot de romesco que s’haurà remullat abans, després la cabeça escalivada més un all sense escalivar, els tomàquets escalivats i l’oli que calgui per a formar una salsa. Hi afegim una mica de pebre negre mòlt, ho tastem i ho rectifiquem de sal.
Esqueixeu una mica de bacallà que teníeu en remull i, ben escorregut, el feu estar una bona estona sucat amb una part del romesco. Disposeu en una plata l’escarola en bocins, al seu voltant hi poseu els calçots i ho amaniu tot amb el romesco. Al seu damunt incorporat amb l’escarola, hi poseu el bacallà. Al cim, unes quantes olives arbequines.

Tot plegat molt senzill. Tant que no valdrà la pena que us hi poseu si no sou en temporada ni en disposició de trobar uns olorosos tomàquets i un formatge de cabra gustós.
El tomàquet ha de ser d’una mida regular-petita, madur, d’aquell vermell tocat pel sol, a la mateixa temperatura que faci a casa. Ell sol ha de valer la pena de ser menjat com una fruita de temporada, com una pruna. Si no és el cas feu una altra amanida.
Esbocineu el formatge i poseu-lo en un pot amb orenga. Ompliu el pot amb oli. Així, el podeu mantenir els dies que vulgueu i per ocasions successives. Com més dies, més gustós serà.
Obriu els tomàquets per la meitat, o en tres parts, sempre equatorials, si la peça és gran. Saleu-los i amaniu-los amb el contingut del pot. Per damunt, quatre tàperes i un grapat d’olives mortes.