En el post sobre la festa de Sant Antoni que vaig publicar dilluns passat us vaig confiar que una de les carns que més m’agrada menjar a la brasa és la cansalada viada. D’aquesta peça del porc, tan greixosa i tan gustosa, a casa no en mengem gaire sovint. Només en diades com Sant Antoni o Sant Sebastià, quan part de la festa consisteix precisament en menjar carn a la brasa, un àpat gens habitual la resta de l’any a moltes cases. Per mi, però, allò que fa diferent el dinar d’aquestes diades és la cansalada… Per això la tinc molt associada a moments concrets, a celebracions locals molt viscudes. A dies de festa grossa. 

No us penseu, però, que és res sofiticat, ni tecnicament complex i ni tan sols selecte en els seus ingredients. Solament calen dues llesques de bon pa, un tall gruixudet de cansalada a la brasa i allioli cassolà. Òbviament, la qualitat dels productes emprats pot donar una major dimensió a l’entrepa: un pa bon fet com cal (el meu, de ca Massita of course!) o una cansalada ibèrica, per citar dos referents de qualitat que podem compartir fàcilment tots els gastroblocaires. La recepta no ús la passo, que seria com insultar-vos…

Un aclariment sobre l’allioli, també. Ha de ser, necessariament, fet a casa amb el morter i amb oli d’oliva verge. De sempre, a casa meva aquesta salsa sempre s’havia fet amb oli de girasol, que el deixa més suau. Solament en grans ocasions i molt excepcionalment es feia amb oli d’oliva. Com us podeu imaginar, un entrepà amb vocació de ser especial solament es pot fer amb aquest darrer. I més si estem fent una de les dues torrades sagrades del gener…

Per cert, que l’altre dia vaig descobrir (sí senyor, amb 32 tacos!) que els petits canalons que hi ha a les cantonades del morter són per deixar caure l’oli quan es fa l’allioli. M’ho va explicar la meva germana mentre feia anar de bòlit la ma de morter, que ha heretat genèticament l’habilitat de l’abuela Consuelo per fer allioli sense que se li negue i que la ma de morter es quedi “més erta que xulito“, com diem al poble. Ja veieu quin bé de Déu em va fer per al meu entrepà de festa grossa…

Salut!

Massitet

“Fa olor de fum…”. Kissumenja no n’era conscient del tot, però el seu comentari, fet tot just a les portes del poble, assenyalava que arribàvem a temps. No ho podia saber, perquè mai hi havia estat i jo tampoc li havia explicat gaire massa. A fi de comptes, fins fa poc el 17 de gener era una festa menor a Vinaròs: competir amb el dia 20, només tres dies després, és fotut si llavors es celebra Sant Sebastià, patró del xovinista poble meu… Però des de fa mitja dotzena d’anys, Sant Antoni ha revifat com a festa popular. I això anàvem a fer, a celebrar Sant Antoni, quan el divendres 16 al vespre Kissumenja va llençar l’avís precís: fa olor de fum. O sigui, les fogueraes ja estan en marxa…

Foc i fum: el Maestrat en flames!
Si la nit del 16 de gener marxés la llum, es podria saber igual on estan els diferents pobles del Maestrat i dels Ports perquè els envolta un aureola rogenca. No és pas la taca ataronjada de la contaminació lumínica pròpia del segle XXI. És el vermell de les flames i les espurnes de la fusta cremant desfermada, furiosa, pagana, gairebé telúrica. És el roig de la tradició cristianitzada a cop de creu. Si es puja al Puig de Sant Sebastià, d’on es controla tota l’anomenada plana de Vinaròs i les estribacions orientals dels Ports de Morella, es veuen un bon grapat d’aureoles, aquella nit.  Benicarló, Morella, Calig, Traiguera, Sant Rafel, Vistabella, Cinctorres, La Todolella, Villores, Ares. No us pergueu, per res de la vida, la sanantonà del Forcall, una de les més espectaculars, viscudes i preservades dels Ports: hauria de ser d’obligatòria peregrinació, com si fos la Terra Santa del paganisme cristianitzat.

En girar la vista cap a Vinaròs, als peus del puig, la proximitat ens deixarà veure petits rogles vermellosos. Són les moltes fogueres que es fan a la vila. En veurem una de més grossa, al mig del poble: és la fogerà dels majorals de Sant Antoni, els encarregats de mantenir els aspectes més tradicionals i religiosos de la festa. Arran de mar trobarem la dels Dimonis de Vinaròs, també tradicional però molt més laica. O més pagana, segons com ho mirem. No són les úniques: en trobarem unes quantes de mitjanes, que variaran de fogositat segons la mida de la colla d’amics o de veïns que les fan. També en veurem moltes (dotzenes?) de més petites, familiars: les que fan tots els qui tenen un tros de terra als ravals del poble i que aprofiten per fer la seva.

Torrada…
Som meditarranis, Vinaròs no se n’amaga. I celebrar menjant és un dels trets fonamentals d’aquesta nostra mediterraneitat. Porc a la brasa, la que deixen les fogueraes: llangonissa (el que els orientals direu botifarra), xoriçet roig, botifarres d’arròs i de ceba (els vostres botifarrons, principatins del nord), potser un trocet de magre. Que no falte la cansalada viada! Si no n’hi ha, jo no sopo! Corder per a qui li agrada, segurament xulletes o un trocet de cuixa. Els més acomodats potser posaran algun tros de ternera, una incorporació dels temps de bonança recents. És hora de sopar i Vinaròs ja no fa olor de fum:  fa olor de torrà… 

Ens deu agradar molt, la carn a la brasa. Demà al matí, ja dia de Sant Antoni, tornarem a esmorzar-ne . Pa, allioli, vi negre jove. Tornem a repetir menú. Tornem a embotir colesterol. Un dia és un dia, encara que per Sant Sebastià encara menjarem el mateix. I què? Hi ha tradicions que no es perden encara que les repeteixis dos dies seguits. En temps d’urbanitat extrema, sortir al camp, fer foc i torrar carn és una mena de crida de la selva que pocs resisteixen. Si és que s’ha de resistir. Al Puig que anit ens va servir de talaia per comptar fogeraes, avui milers de persones (no m’he descontat, no…) s’apleguen  per recollir les viandes que repareteix la Caixa Rural del poble des de finals dels noranta. Carn, vi, pa. Només cal posar la gana i l’allioli.

…i coquetes de Sant Antoni
Avui, però, el menú tindrà una petita variació: incorporarem un dolç molt particular després de la carn. Només es fa uns pocs dies a l’any, a mitjans de gener. Es diuen coquetes de Sant Antoni, encara que a Vinaròs també se’n mengen per Sant Sebastià (total, és tres dies després…). És una pasta seca, rodona i ensucrada. La massa no té cap secret; és la mateixa amb que es fan els pastissets de cabell d’àngel: oli, aiguardent, moscatell, farina i sucre. La treballarem ben treballada i en farem rodones no massa grosses. No hi ha mida estàndar, però mai seran més grans que un CD, més aviat en seran la meitat. Això sí, ha de quedar a bonys, amb la superficie irregular. Un cop cuites, s’ensucren i milloraran si la deixem reposar, fins i tot un dia sencer. Trencadises, de textura una mica terrosa i també cruixent pel sucre, són delicioses. S’han de menjar amb calma i mastegant bé: si s’enganxen al paladar pots trigar una estona en fer-les baixar. Un vi dolç, segurament moscatell, és la millora manera d’acompanyar-les.

L’origen d’aquest dolç és dels més curiosos que coneixo. Quan ma mare em va explicar que no era un dolç per a consum humà no m’ho acabava de creure. Però és ben cert: la coqueta era el dolç que els majorals de Sant Antoni donaven als animals que els pagesos portaven a beneïr. Als humans els donaven una cosa més sofisticada, el nostrat pastisset de cabell d’àngel. Però al cap dels anys, no sé si per gana, per ànsia humana o perquè, les coquetes ens les acabem menjant els humans. Ep! I sense deixar de menjar el pastisset! Els animalets ja s’apanyaran, que total són uns descreguts sense ànima…

A Benicarló, al costat de Vinaròs, les coquetes de Sant Antoni són les autèntiques protagonistes de la festa: un dels actes centrals de la celebració és la congregació de centenars de persones per embolicar les coquetes en paper de seda. És l’embolicà, una tradició també antiga i revifada. Ja pot aplegar-se gent, ja:  fa anys que la broma no baixa de les 100.000 coquetes. Embolicades a ma d’una en una, la diada s’entregaran als feligresos que van a comulgar i a beneïr animals després de la missa en honor del patró. Se’n fan per tot el Maestrat i fins i tot més allà, en aquells llocs del País on la festa és grossa.

Les coquetes, la foto darrera que il·lustra aquest post, eran l’excusa que enguany em vaig donar i li vaig donar a kissumenja per baixar a celebrar Sant Antoni a Vinaròs. Feia anys que no anava, perquè queia entre setmana o perquè l’havia menystingut: jo sóc vinarossenc de pro i celebro Sant Sebastià, no sants menors… Però enguany no me n’he pogut resistir, en el ple sentit del terme. La foto de les coquetes, aquest post, han estat la coartada…

Salut!

Massitet

Per raons que no venen al cas, fa uns quants anys que celebrem el dinar de Nadal a casa dels meus sogres, on hi ha la saníssima tradició de celebrar aquest àpat amb un rostit. L’any passat, per exemple, vam menjar un excel·lent ànec de l’Empordà guisat per la meva senyora sogra. Enguany, però, l’àpat ha presentat un parell de novetats. Arran de la introducció d’Internet a casa dels meus sogres el 2008, la recepta del rostit que vam menjar va arribar via cibernètica i el  que vam triar entre tots (a partir de quatre opcions escollides pels pares de kissumenja) va ser un rostit andalús que van treure d’una web dedicada a un poble de Granada amb algunes receptes locals.

Cabrit rostit al forn amb picada
El rostit en qüestió te un punt de sofisticació interessant, perquè has de posar el cabrit a macerar amb una picada i untat de segí (o sigui, matenca de porc; o sigui llard). Però val força la pena i la veritat és que no és tan complicat. En canvi, el resultat és excel·lent, amb un sabor potent (picada mana) i amb un carn que queda melosa, quasi melmelada de corderet… Aquí van els ingredients, a variar segons el nombre de persones o la fam que tingueu:

• espatlles i/o cuixes de cabrit
• Patates
• Cebes
• Segí (el llard)
• Per a la picada: alls, timonet, orenga, pebrot vermell (de la Vera..), vi blanc, oli i sal

Primer de res, agafem el corder i el pintem amb el segí. Llavors, el tornem a agafar i el tornem a pintar, ara amb la picada que haurem fet barrejant tots els ingredients en un morter, tot picant-los fins que quedi una pasta homogènia. El resultat no es gaire estètic, però us prometo que si a més de veure la imatge d’aquí al costat ho poguéssiu olorar, canviaria la percepció estètica sobre el què teniu al davant… Ho deixarem en aquest estat pel cap baix una hora, encara que se’n recomenen un parell. Mentre, anirem pelant unes patetes a rondanxes de mig centimetre de gruix i unes cebes que tallarem a galls, tal com si fos una taronja. Ho posarem al fons d’una safata d’enfornar on haurem posat un xorret d’oli (no gaire: recordeu el segí / llard) i ho cobrirem tot amb una barreja mitja d’aigua mitja del vi blanc de la pica. Llavors, col·loquem el corder a sobre i ho posem al forn a 190 graus una hora i mitja. Si veiem que el cabridet va quedat sec, podem anar incorporant una mica d’aigua, però la nostra experiència és que no us caldrà.

Un rostit diferent però ben saborós, que acompanyat d’un vi negre ben potent (res de tonteries, que el plat té caràcter!) pot fer les delicies d’un àpat de Nadal ben gustós.

Salut!

Massitet

El passat divendres 28 de novembre la comunitat gastroblocaire catalana vam fer el segon sopar en bloc. Aquest cop l’afluència va ser molt menor: la baixa en massa dels enoblocaires es va notar força quantitativament, ja que al primer sopar n’eren una dotzena. Compromisos previs van fer impossible que altres blocaires no poguessin assistir. En tot cas, una mostra molt ben assortida (i ben divertida!) de gastroblocaires ens vam trobar al Nonell Restaurant de Barcelona, a tocar de la catedral.

Repetidors i noves incorporacions
En la vessant social del sopar, hi vam acudir uns quants repetidors del primer (Òscar, Manel, Mar, Sara Maria, Tiriti, Xavi i Rosa Maria, i Massitet) i tres noves incorporacions (Arantxi i Juan; i Kissumenja, de la qual per fi la comunitat gastroblocaire va comprovar que existia i no era un recurs narratiu de Massitet…). Vam riure molt i estic segur que des de les taules del voltant opinen que massa. Definitivament, els gastroblocaires tenim quatre característiques bàsiques a banda del gust per menjar bé: parlem molt, riem molt, ho fem en veu alta i fem mooooooooooooooooooltes fotos als àpats. Redéu, quants de flaixos! Oi, Sara Maria?

La nit vas ser divertida (seure al costat del Tiriti és garantia d’anècdotes descollonants!) i el gust per retrobar-nos i conèixer-nos amb els nous va fer que passes volant… El fet de ser poca gent tenia un gran avantatge i és que ens va donar l’oportunitat de parlar tots més entre nosaltres, una de les coses que no va acabar de funcionar en la versió extended que va ser el primer sopar: gairebé més de trenta. Cinc (Mar, Tiriti, Manel i nosaltres dos) vam aguantar per fer un ginotiquet com Déu mana, encara que la intenció de fer-lo al Boadas ens va durar 3 segons, temps necessari per veure que no hi cabíem amb comoditat… Les risses van continnuar fins les dues de la matinada.

La part gastronómica: resturant correcte amb bons plats
El Nonell Restaurant va ser un lloc ben agradable i encertat per la trobada que vam fer. El nivell de la cuina va ser força correcte, sense gaires innovacions ni estridències (entenguis en sentit positiu, si us plau). La tapa d’entrada, una vièria amb crema de patata, semblava indicar que el sopar tenia un potencial espectacular. Però el conjunt de plats es va mostrar irregular, amb alguns clarament prescindibles (el salmó, que podeu veure en aquesta foto: bonic però sense sabor), uns altres força correctes (els nyoquis i les verdures, que il·lustren el post) i el gran guanyador indiscutible, per unanimitat (crec) i sense competència: l’ànec, que podeu veure just aquí a sota..

Com diu Mar en la seva crònica, pell cruixenteta, interior melòs i una potència de sabor que lligava molt bé amb la poma i la pera que l’acompanyaven. Bó, molt bó. Els postres, amb un gran nivell: gran la crema especiada i gegant el coulant de xocolata amb gelat de toffee. Gran tancament que en el meu cas va anar de menys a més: verdures – ànec – coulant. Si els voleu, la Sara Maria ha posat el nom complet dels plats al seu post.

Per beure, una carta una mica justeta de vins ens va permetre beure un Castell del Remei Gotim Bru modest però segur, amb equilibri entre fruita, acidesa i un pèl de fusta. Fresc, gustós i fàcil. I un Viñas del Vero Gewürztraminer dolcet i llèpol que es bevia molt, massa, fàcilment (oi, Mar ). van acompanyar molt correctament els plats. Per acabar l’apat, ens vam apalancar amb diverses ampolles de Vi de gel de Gramona (una de gewürztraminer i dues de Riesling). Equilibri entre dolçor i acidesa, una mica de complexitat aromàtica i un gust intens i llarg. Què bons són aquests vinets i que bé anaven amb la crema (no tant amb el coulant)! i que com acompanyen mentre la fas petar a la sobretaula… Tot per uns 40 euros, preu clarament inflat per les botelles de vi que ens vam arrear: el preu sense vi era de 28 euros!

El resum de tot plegat és molt fàcil de fer i és el següent: quan Sopem en bloc III?

Salut!

Massitet (kissumenja va moooooooooooooooooooooolt atabalada).

P.S.: Totes les fotos dels plats les podeu trobar aquí. Com sempre, podeu usar-les al vostre gust sempre que en citeu la font…

No va arribar a orgasme, però si que va ser una estona dolça – dolça… A l’antic egipte, negem volia dir dolç. I negem negem volia dir… orgasme. Així ens ho va epxlicar la Núria Castro, egiptòloga i la nostra guia a la visita que vam fer al Museu Egipci de Barcelona un grup de gastroblocaires el passat 10 de setembre. D’aquí el joc de paraules amb el que arranco aquest modest post sobre la trobada. La rao, el pretext gairebé, era poder gaudir del Banquet etern: visita guiada al Museu Egipci centrada en els aspectes alimentaris d’aquesta addictiva civilització i degustació d’un menú basat en els productes i les tècniques de cocció que es sap empraven.

Crònica de cròniques?
El problema de trigar una setmana a fer la crònica és que se ja ha publicat la seva gaiebé tothom i ja no tens coses originals a dir. Sobretot, quan qui t’ha precedit ho ha fet de manera tan brillant com els col·legues que avui us citaré. La Sara Maria ha fet una crònica basada en les notes que va prendre al Museu i això ens ha deixat a les mans una bona currua dels detalls que ens va explicar la Núria Castro. A través d’en Tiriti, d’en Francesc i l’Oreto, de la Glòria i el Josep, la Gemma, l’Eva i l’Enric podeu trobar altres visions més lúdiques, socials i/o descriptives del què vam menjar i on podreu copsar l’ambient que s’hi va viure. En tots els casos, trobareu les valoracions que va merèixer la trobada. En tots els casos, comprovareu la bonhomia i alta qualitat humana que hi ha en aquest grup. Davant d’això, el millor que puc fer es deixar-ne constància i callar…

Certament, no va ser un orgasme. Però va ser mooooooooolt dolça, l’estona…

Massitet

P.S.: En aquest enllaç de Picasa trobareu les altres fotos que vaig fer. Com sempre, en podeu fer l’ús que considereu oportú. Només us demano una cosa: sigueu honrats i citeu d’on l’heu treta, si l’empreu…

Mar Calpena, una de les grans dinamitzadores del col·lectiu gastroblocaire català, ha fet la pregunta que molts feia mesos estàvem esperant: “Muntem un altre Sopem en bloc?“. Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!! Apunteu la data: 28 de novembre. I ja posats, comencem a pensar en llocs on sopar. Tal com avanci la convocatòria, anirem informant puntulament. A tope! Sopem en bloc…

Mentre, per anar fent temps, us podeu apuntar a la trobada que fem el 8 de novembre a la Fundació Alicia i que gestionen uns altres grans dinamitzadors del col·leciu, la Glòria i el Josep d’El café de nit.

Si és que estem que no parem!

Massitet

Aquest post, ho reconec, és per fer-vos una miqueta d’enveja. La taula que veieu en aquesta foto és del passat 15 d’agost, quan vam celebrar amb la meva familia el meu 32é aniversari. Com a bons mediterranis, a casa meva solem celebrar les coses al voltant d’una taula ben parada. Com a bons vinarossencs, ho fem al voltant d’una taula plena d’arròs, peix i marisc. I això és el que veieu a la foto: un bon arrossejat (com ho diem per aquí); uns llangostins a l’allet; uns calamars a la romana; uns xipirons amb favetes i uns altres arrebossats; unes almejes a la marinera i unes navalles a la planxa.

Tot el que veieu és del restaurant la Isla de Vinaròs, que com ja sabeu els lectors més fidels és un dels nostres referents de la cuina més tradicional vinarossenca. La meva familia té la sort de gaudir d’una casa al camp i aquest cop vam poder gaudir de l’àpat a l’ombra de la terrassa, tot acabant de sortir de fer un bany a la piscina. En moments com aquests , no en tinc cap dubte, és on es troba la felicitat…

No, no dic “per fi” referint-me a les croquetes de pollastre precisament. Ni que hagués una demanda social de la recepta! Ho dic perquè, per fi, publiquem la darrera recepta que ens quedava pendent del ja mundialment famós I Concurs Interamiguetes de Croquetes… Sí, aquell que vam fer al novembre de 2007 i vaig prometre que publicaria totes les receptes ràpidament. En fi, aquest post és una mostra més de la teoria de la relativitat de l’Einstein: el temps també ho és, especialment en aquest bloc…

Croquetes de pollastre (rostit)
Aquests són les croquetes que jo vaig portar al concurs. Era conscientment una aposta tradicional (havia estat experimentant amb orellanes i botifarra de faves) i per un producte, el pollastre, que m’agrada molt cuinar i menjar. O siqui que aixó és una recepta de croquetes de pollastres de les de tota la vida: de pollastre rostit. Aquí van els ingredients i la tècnica emprada per a dotzena i mitja de croquetes d’uns 50 grams cadascuna.

• Una cuixa i recuixa de pollastre de pagés (el bitxo pessava com uns 350 grams)
• una ceba de figueres grossa (en tot cas, una ceba dolcenca)
• mig pebrot vermell tallat a tires
• 3 o 4 grans d’all, segons la mida i el gust
• una taça d’uns 100 ml. amb un terç d’aigua mineral, un terç d’oli i un terç de conyac (també pot ser vi ranci, al gust)
• Herbes aromàtiques al gust (jo li vaig arrear llorer, orenga i romer; ben meditarrani)
• Sal i pebre

Procedim a rostir el pollastre al més pur estil clàssic: posem un rajolí d’oli d’oliva verge extra al cul (orientals: al fons) d’una safata d’anar al forn i hi posem la cuixa i recuixa. Després, tallem la ceba a vuitens i el pebrot vermell a tires gruixudes i ho entafonem pels forants que ha deixat el tros d’animalet. Xafem les dents d’all amb el ganivet i també els col·loquem. Ara ho salpebrem tot i llavors tirem per sobre el got amb la mescla de terços.
Llavors ho posem al forn una mica fort (170 -190º) tapat amb paper de plata i ho deixem coure uns 20 o 30 minuts. Llavors, ho destapem i aprofitem per donar-li la volta al pollastre. Al cap d’uns vint minuts el tornem a girar i aprofitem per posar les herbes aromàtiques (si les posem abans, el mestre Fermí Puig diu que amarguejaran). Amb mitja horeta més la cosa ja està llesta. Heu de tenir present que pot ser un rostit ràpid (no cal coure’l tant) perquè al final piquem el pollastre i les hortalises per fer-ne croquetes, per tant, la textura no es tant important com si fos un rostit per menjar al plat.

Llavors, com acabo de dir, esmicolem el pollastre i les hortalises, però anant amb cura amb els alls: a les que vaig dur al concurs vaig posar tots els que tenia i les croquetes feien massa gust d’all per al meu gust. Havien de fer gust de pollastre!!!! Llavors, quan està tot picat ho barrejem amb la beixamel. Nosaltres vam fer-la amb la mateixa quantitat de mantega que de farina, que vam fregi prèviament i vam anar afegint llet fins que va tenir la consistència compacta però al mateix temps suau que buscàvem per fer les croquetes.

I ja està. ara només cal barrejar la beixamel i la pasta de pollastre (jo us proposo meitat i meitat, per a que es noti més el gust de l’animalet) i fer les boles, que nosaltes fem a ma i no amb dues culleres com el tiquismiquis del Julián jejejejeje.

Directori de receptes de croquetes
Com que aquest és el darrer post que dediquem a les croquetes del concurs i estem en plena setmana d’aniversari del bloc, em permeto incloure un directori amb enllaços a les altres quatre croquetes que van participar i que ja tenen el seu post respectiu. Estan triomfant especialment, en nombre de visites, les de rap de kisumenja.

Croquetes de pernil, que les va fer Julián

Croquetes de tonyina, de la mà de Maribel

Croquetes de fetge gras micuit, poma i ceba caramelitzada, l’entrada por la puerta grande de Ximet al món croquetaire

Croquetes de rap, de la meva estimadíssima kisumenja

Apa, bon profit a tothom!

Massitet

Ja està, ja hem sopat en bloc. Sembla mentida com de ràpid poden passar sis hores!! Gairebé dos mesos per organitzar-ho, i el sopar va passar volant! Sens dubte, quan t’ho passes bé el temps s’escurça: quanta raó tenia Einstein amb la teoria de la relativitat… En tot cas, aquí va la meva crònica amb l’ànim de contribuir a fixar una mica més el record d’una nit molt, molt, interessant. I l’òstia de divertida!

La crònica social, abans de res
La nit es presentava interessant per moltes raons, però sobretot pel seu component social: era una trobada força important per al col·lectiu, crec. En tot cas, per mi ho era força. Es tractava de conèixer personalment gent que a poc a poc havien esdevingut per mi un referent en això de l’enogastronomia. Però clar, solament en sabia què menjaven, amb què s’ho bevien, on compraven o quines files i fòbies enogastronòmiques professaven…però res més! I si no em queiem bé? I si erem uns insuportables? Sense cap mena de dubte. el més important de la nit és que hi ha molt bona gent a la gastrosfera catalana, amb la qual cosa és molt fàcil entendre-s’hi. Cap idol caigut, doncs: a fi de comptes, era un dels riscos de la trobada…

El segon element que li donava interès a la trobada és el fet que erem un grup la majoria dels quals no ens coneixiem entere nosaltres. Com li vaig dir a kisumenja just abans de sortir de casa: “És el primer cop que vaig a sopar amb 27 desconeguts”. Ja marxant cap al sopar, pensava en el mateix que Amphitrion. Ho diré en les seves paraules, perquè ho resol molt bé: “He de reconocer que tenía curiosidad por ver como interactuábamos. Unos desconocidos reales pero con conexiones virtuales muy cercanas. Fue un éxito. No pude hablar con todos los comensales pero el ambiente fue estupendo y el intercambio de opiniones interesante”. Doncs això…

La veritat, tot sigui dit, és que la tonteria per la desconeixença va durar 10 minuts: els temps suficient per associar cares amb noms, noms amb pseudònims, i noms – pseudònims-cares amb els blocs. En resum, tot un embolic identitari. Va ajudar molt a resoldre la cosa la Deliciosa Martha, que va portar uns cartellets (la foto és d’Amphitrion) on es posava el nom de cadascú a sobre del nom del seu bloc. Com si fos un congrés, tu! Em va fer molta gràcia posar-li cara al mestre Encantadisimo, veure qui hi ha darrera de La cuina de casa, veure a Lurka baixant a la terra o sentir la veu de la Mar (gràcies, per si no t’ho havia dit…). O sigui, insisteixo, com són persones que han esdevingut un referent per a tu sense tenir ni idea de la cara que fan…

La nit, però, també va permetre fer descobriments. Vaig tenir enfront Òscar de decuina, un home encantandor que té una capacitat fascinant: pot titular tots els posts del seu bloc començant amb de!!!! Des del sopar, em declaro fan d’Estinto Bàsico, en especial dels qui vaig tenir al costat: Calamar, Damià Amo i Joan Nadal. Mai en tant poc temps havia recollit tanta informació sobre el mon del vins. A més, són catxondos de mena i bona gent. La Sara Maria, tota cordialitat i bon rotllet, ens ha convertit en adeptes de les seves Delicies del rebost. Txé, només amb aquests fitxatges ja valia la pena el sopar!

La crònica gastronòmica, malgrat tot
Com que l’excusa per trobar-nos tots era fer el que més ens agrada a molts de nosaltres (menjar, no pas cuinar…), l’elecció del lloc va ser tot un festival. Si aneu al post on es va gestar el sopar, veureu que hi va a ver sol·licitud d’ajut a uns experts gallecs, un “call for contributions” per escollir restaurants i una votació secreta per escollir menú i restaurant “all-in-one”. Les expectatives gastronòmiques en el meu cas eren elevades, perquè el menú guanyador havia estat el que jo havia votat i m’havia captivat des del principi. Aquí el teniu:

3 aperitius i pa calent de nous amb oli
½ Ravioli de poularda amb bolets i el seu brou
½ Arrós amb bacallà i butifarra negra
½ Turbot salvatge amb un toc de salsa d’ametlles
½ Melós de galta de porc
1 postre diferent per persona
1 café i 3 petits fours

A l’hora de la veritat, però… No sóc amic de crítiques negatives i, després de llegir les explicacions expertes d’ Amphitrion i Encantadisimo, entenc que un sopar d’aquestes característiques per a vint-i-vuit persones és molt dificil d’executar al màxim nivell. Entenc, doncs, que vam forçar fins al límit (o la vam superar?) la capacitat logística de la cuina.

Amb això vull posar de manifest que no crec que el nivell es degui a un mal producte (en absolut) ni tampoc a un desconeixement de les tècniques emprades. Senzillament, crec que hi ha plats que no es poden oferir a 28 persones si no tens els recursos necessaris. Com a contrapunt positiu vull fer constar l’excel·lent nivell del servei: mai em va faltar una copa per a catar la dotzena de vins que van correr pel sopar i sempre vaig tenir aigua quan la vaig necessitar. És per aixó que no vull escalibar-me amb la valoració del sopar (hi havia plats ben resolts, crec) , però ja us dic ara que trigaré uns quants restaurants a tornar al Gàmvik.

En tot cas, sí que vull destacar el pa de nous calent amb oli Marqués de Griñon (feia temps que el volia provar, amb la qual cosa em van encertar l’oferta…) i, d’elaboració del local, el Ravioli de poularda amb bolets i el seu brou (el millor plat de la nit per a mi), seguint per la leche frita de postre. En canvi, estava mal resolt l’arròs de bacallà i botifarra (infinítament millor el d’Iker Erauzkin de la semana passada) i no vaig entendre (sic.) el cruixent de crispeta i peta zeta, un dels tres entrants. El turbot correcte i l’acompanyant ptsé. El melòs de galta de porc, doncs això: galta de porc melosa. La leche frita bé… però no deixa de ser leche frita.

La crònica enològica, o sigui Estinto Bàsico
La cosa també anava de vins: a fi de comptes, el menú era amb maridatge. No recordo ni de rebot tots els vins, però Tiriti en mostra una bona part del que van correr pel sopar a un dels seus set!!!! posts sobre el sopar. La nit, però, va anar molt més de vins del què jo tenia previst: per sort per un enonovato /enopardillo com jo, vaig estar rodejar d’Estintos Bàsicos. Redéu, quin nivell!! Allò va ser com una masterclass de més de quatre hores sobre vins. Vaig poder apreciar les diferències que hi ha entre un bon vi del Bierzo i un vi del Bierzo discret. Les diferències entre manzanilles molt diferents em van ser revelades en el mateix moment on jo abans solament notava… res! Certament, la meitat dels coneixements que em van aportar Calamar, Damià Amo i Joan Nadal, sobretot, te’ls cobren a 90 euros en forma de curs de cata VilaViniteca. He dit…

Dels vins que vaig provar, encara que per raons molt diverses que els meus escasos coneixements sobre la cosa no em permeten concretar, em va agradar molt La bota de manzanilla. També va resultar un gran descobriment un vi extraordinari i exclusiu com és el Gran Caus Reserva Especial 1998, molt sofoscticat segons ens explica Calamar en la crònica que ha fet de la dimensió enològica del sopar a Directo al Paladar. Vaig riure molt quan Calamar va definir l’aroma del Cuatro Pasos 2006 com “DAN’UP de fresa”. Sense cap mena de dubte, una de les grans oracions de la nit, juntament amb una apòcrifa que diu el seguent: “Què pots esperar d’un vi que es diu Plan B???“. Sóc incapaç de recordar res més… Bé, he de reconèixer que la culpa és del meu escàs nivell enològic combinat amb no haver pres notes i la taja considerable que vaig pillar. Com que el crit de guerra de la nit era “escupir el vino es de cobardes!”, qualsevol no es tragava el vi que tenia a la boca…

Les altres cròniques
Si Jaume I hagués volgut cronificar un sopar, no li haurien sortir tants voluntaris com al nostre. Sense cap mena de dubte, un dels grans valors del grup que va anar a sopar és que no callem ni quan tenim un bon plat a taula. Això es veu en els 10 blocs on podeu trobar gairebé 20 posts sobrela trobada. Molt interessant la visió que se n’obté, feta des de diferents posicions (la taula era molt llarga!) i des de diferents maneres d’entendre els actes socials, la cuina i el menjar. Aquí teniu les que he trobat penjades abans de tancar aquest post. Val la pena entrentenir-se a llegir-les totes, de debó.

Encantadisimo

Baixa Gastronomia

3 o 4 al dia

Delicies del Rebost

Un cocinillas on line

Deliciosa Martha

Jalància (només fotos, as ever…)

Amphitrion

De cuina

Calamar a Directo al Paladar

S’emporta el primer premi a Cronista Oficial Tiriti, que li ha dedicat… 7 posts! Sí senyor, això és una crònica i la resta tonteries!

Massitet

P.S.: Per als lectors que no vau venir al sopar, l’ordre de les fotos segueix el del menú.

Hola enogastroblocaires! Tal com vaig comentar amb alguns ahir al vespre, he penjat a Picasaweb un àlbum amb les fotos que vaig fer ahir mentre sopàvem en bloc. La majoria són de plats, copes i ampolles, però n’hi ha alguna de persones, sobretot de l’organitzadora i mobilitzadora. Gràcies de nou, Mar!

Com vaig comentar ahir amb molta gent, sou ben lliures de fer servir aquestes imatges, si voleu, com vulgueu i quan vulgueu. Les he penjades sense editar ni retallar ni res per l’estil. Per tant, són les imatges “brutes” per a que cadascú les pugui aprofitar com millor li sembli. Tan de bó a algú li serveixin per il·lustrar la crònica del sopar. Jo ja estic preparant la meva, però tinc tantes coses per dir que em portarà una bona colla d’hores fer-la! Primer per la quantitat de gent que vaig poder conèixer i la constatació que formem un grup humà ben bonico, com diuen a la meva terra natal. Després perquè l’experiència gastronòmica va ser força intensa, sobretot en la dimensió enològica. Això d’estar rodejat durant un sopar d’Estintos Bàsicos múltiplica per infinit les anècdotes a contar i les informacions a donar i comentar. Joer, que bé que m’ho vaig passar…

Estem en contacte, amiguetes!

Massitet

[Actualització: Aquí trobareu la crònica del sopar, que he trigat gairebé una setmana en enllestir. Tantes coses a dir!]

Seguint amb el ja mític (a casa meva ho és…) I Concurs Interamiguetes de Croquetes, us faig a mans la recepta de les de pernil que va presentar Julián. Com ja es va dir en el seu dia (més ben dit, en el post corresponent), el mèrit d’aquestes croquetes (saboroses i ben executades) és que l’amiguetes Julián feia quatre dies que s’havia afeccionat a això de la cuina. De fet, aquestes boletes embolicades de pa ratllat i fregides en oli abundant són la porta d’entrada d’aquest xicot a la cuina. Benvingut, grande!

La recepta de les croquetes de pernil julianes . Ingredients:

1/2 grossa o 1 de petita tallada a trossets molt petits

Farina o Maizena

Llet sencera

Nou moscada

Mantega sense sal

Entre 300 i 500 g de pernil (això va a gustos), que cal tallar a tiretes fines

Ou

Pa ratllat

Oli d’oliva

La tècnica

Es posa la mantega en una paella i deixem que es desfaci. Llavors afegim la ceba que deixarem que es dauri i agafi un bon coloret. Llavors, afegirem la farina i anirem movent per a que es vagi coent (així evitem, com sempre, que les croquetes tinguin gust de farina crua, un dels pitjors defectes segons qui signa aquest post) mentre hi posem una mica de nou moscada. Ara, mentre anem removent la pasta en què se’ns ha convertit la farina, anem afegint poc a poc la llet fins aconseguir una massa compacta. És ara quan afegim el pernil a la beixamel i, un cop fet, ho deixem refredar tot unes dotze hores a la nevera.

Després d’aquest repòs, es fan les boles i es passen per ou, farina i pa ratllat (per aquest ordre) i es fregeixen en abundant oli d’oliva ben calent (que fumegi). Julián té una tècnica particular per donar la forma a les croquetes que consisteix en agafar dues culleres soperes i emprar-les per donar-li forma, de manera que totes li surten de pes i forma molt semblants.

Com diu Julian al final del correu electrònic on m’envia la recepta, “Que aproveche”!

Massitet

Mentre anem preparant el post sobre la celebració del mes dels arrossos que vam fer ahir diumenge a Vinaròs amb part dels amiguetes (hem de processar les fotos i tot això), obrim la sèrie sobre croquetes que ens ha de dur a oferir als nostres estimats lectors les receptes de totes les que van competir (bé, és un dir…) al I Concurs Interamiguetes de croquetes.

L’exposició es farà per per rigorós ordre d’arribada dels correus electrònics amb les receptes, que han deixat la següent estructura narrativa: primer les croquetes de tonyina de Maribel, seguides de les de pernil de Julián i després les més buscades pel públic: les de fetge gras, ceba i poma de Ximet jo no volia participar i vaig triomfar com l’Starlux. Després, i aquí no sé quines aniran primer, les de pollastre (rostit) d’un servidor i les de rap de Kisumenja. Comencem.

Croquetes de tonyina de Maribel (amb repòs inclòs)

En principi, sembla que els ingredients de la cosa no han d’oferir grans variacions, però com veurem al llarg de la sèrie les característiques dels olis, llets i farines per fer la beixamel (al final, la base de la croqueta) canvien substancialment i per no coincidir no ho fem ni en la mantega. Aquí va la recepta Maribel:

Es prepara la beixamel amb margarina President, llet semidesnadata Pascual, Maizena i un polsim de sal. La combinació i mètode són els següents: es posen dues cullerades grosses de margarina i dues d’iguals de Maizena en una cassola; i es va afegint la llet fins que la pasta quedi “raonablement consistent” [sic.] (ho he volgut marcar perquè Maribel es caracteritza per pensar que allò que ella considera “raonable” o “normal” és compartit per la resta de la humanitat… jejejeje).

Un cop es te la beixamel feta, però encara calenta i a la mateixa cassola, s’hi afeigeix la tonyina Rianxeira al gust (Maribel en va posar dues llaunes mitjanes) i es barreja ben barrejat. Llavors es deixa en repòs les hores que facin falta fins que la mescla es prou compacta per manipular-la i donar-li forma de croqueta. Llavors, es fan les boles i es passa per ou batut i pa ratllat Gallo. Es ara quan es fregeixen en oli de girasol abundant ben calent (Maribel és l’única concursant que l’empra: els altres quatre vam tirar d’oli d’oliva) . I fins aquí la recepta! En van sortir una quinzena “mida Maribel”, que vol dir d’uns cinquanta grams per croqueta…

La veritat és que van quedar compactes però meloses i amb un sabor a tonyina molt matisat i suau, agradable, que convidava a repetir: no estaven olioses ni el gust de peix ofegava, un dels trets que pot (sol?) passar amb les croquetes de tonyina. Dit amb la jerga típica (tòpica?) d’una mena de crítica culinària: “Un clàssic ben executat amb respecte per la materia primera i on es nota el domini de la tècnica per part del xef”.

Bon profit!

P.S.: La Mar té al seu bloc una versió ràpida (l’antitesi del repòs maribelià) de croquetes de tonyina força interessant i Ligasalsas ens regala una dissertació sobre la croqueta que em te el cor robat, com tot el seu bloc…

El passat 20 d’octubre un bon grapat d’amiguetes ens vam reunir per fer un concurs de croquetes cassolanes que havíem convocat el passat juliol en un dels múltiples sopars que vam improvisar al llarg del mes i que ens van dur a descobrir llocs com La Taverna del Clínic, Rosal 34 i el Sureny; o reincidir en el D.O., tots a Barcelona.

Va ser precisament arran de provar croquetes en diversos d’aquests llocs (especialment al Sureny) i dels comentaris que alguns amiguetes van fer sobre la passió que sentien per les croquetes (en algun cas, desconeguda per a qui escriu, i mira que hem menjat cops junts!) que vam dir de fer un sopar basat en aquesta menja. I d’aquí al concurs, un pas: que Maria digués que ella no pensava cuinar (as ever, d’altra banda….jejejeje) i que nosaltres li diguéssim que fes de jurat. Apa, ja estem embolicats!! ( i com ens agrada estar-ho…).

Els candidats
Després de mesos de preparacions i especulacions sobre qui participaria en el concurs i amb quina recepta ho faria (era un dels secrets més ben guardats entre els membres de la colla… tu diràs!), el misteri sobre les candidatures no es va resoldre fins el mateix 20 de novembre a quarts de deu, hora de la convocatòria del concurs. Resulta que Ximet (altrament conegut com el niño Stivella; així, amb s aspirada…) havia dit el dia abans que finalment no concursava però es va despenjar amb (com veureu tot seguit) una de les millors ofertes de la nit. Aquí va la llista de candidats i les seves aportacions:

Maribel: Croquetes de tonyina. Un clàssic del receptari croquetaire universal amb el qual ja ens havia deleïtat -toma barbarisme!- en un sopar unes setmanes abans.

Julián: croquetes de pernil serrà. Una altra recepta de tall clàssic; molt destacable si partim de la base que fa quatre dies -en el sentit literal de quatre dies…- Julián no cuinava.

Massitet: Croquetes de pollastre. A la cerca de la recepta clàssica, no fos que prenguéssim mal al primer concurs…

Kisumenja: croquetes de rap. El gran repte de la nit: dins del grup triomfen les croquetes de rap que fan a la pastisseria Mauri de Barcelona i, xul·la com és ella, es va marcar el farol – llavors ho vam entendre així…- de fer-les. Ella, que diu que no cuina…

Ximet: Croquetes de fetge gras, poma i ceba caramelitzada. Va trencar la línia (ultra?)clàssica de la nit amb una proposta molt contemporània, arriscada i (ell no ho sabia quan les va fer) tècnicament força complexa… I no volia participar! Que cabróóóóóóón!

El concurs es va celebrar a Can Maribel, que te una característica paradoxal: tot i ser la casa més petita de tots els participants, és l’única que està estructurada per encabir una dotzena de persones. Fet l’eufemisme, resulta que com és un estudi, els llits poden fer de sofà, les tauletes de nit de barra… En fi, que compleix la màxima minimalista del “menys és més”. Pobra Maribel, quasi sempre rep ella!

El resultat
Sense cap mena de dubte, el resultat va ser el més inesperat: el jurat es va rajar i no va votar!!!! Al final, el jurat eren la Marta (que es va apuntar a darrera hora i ja no cuinava d’entrada) i la Maria (en principi ho eren ella i el Julián que no cuinava, però com que el xicot s’ha apuntat als fogons, va causar baixa). Al final, en un atac de correcció política, no van voler votar perquè deien que totes estaven molt bones i que seria injust sotmetre-les a votació. Total, que no es van atrevir!!! Si volieu sopar croquetes sense cuinar només ho havieu de dir, redéu! En fi, santa paciència…

(Un dels avantatges que te ser el gestors del bloc és que pots donar les versions que vulguis – per esbiaixades que siguin. Oi, jurat? jejejeje)

A la foto que hi ha aquí dalt podeu veure les creoquetes. Les de Ximo són les més negretes (va tenir un incident amb l’oli), les que rodejen el tomàquet xerry per dalt i la dreta són les de pernil de Julián; les de sota i una mica a la dreta del mateix tomàquet són les de pollastre de Massitet; les més situades a l’angle inferior esquerra de la foto són les de tonyina de Maribel; i les que es veuen a l’angle superior dret són les de rap de Kisumenja. Enveja, oi?

Massitet i Kisumenja

P.S.: Per si se us ha escapat, a la llista de participants hi ha enllaços als post amb les receptes de les croquetes…