Moltes vegades els anarquistes som demenats quan deim coses com que hi ha que abolir les presons que quines solucions aportam a s’actual sistema penitenciari. Més enllà de que a la societat anarquista quedarien reduïts sa majoria del que avui s’anomenen delictes : drogues i contra sa propietat (robatori) només quedant el que son minories com poden ser els assasinats passionals o els produïts per malalts mentals i esperem que també es redueixin amb el canvi de forma de viure quan es deixés de banda sa locura capitalista (que no només és un sistema econòmic) en aquest cas molts anarquistes contestam que per aquests delictes es podrien organitzar jurats populars d’altres pobles, mediadors, etc etc i que decideixin el ‘càstig’ que s’ha d’imposar : expulsió de la comunitat, privació de la llibertat de moviment en centres de salut mental o albergs de reinserció… això és en quant a la societat  anarquista, per explicar propostes que hi ha per l’actual sistema penitenciari capitalista copiaré un text de la revista llibertaria Ekintza Zuzena que per cert recoman. Sa web de s’Ekintza és http://www.nodo50.org/ekintza/.

I es text:

¿Hay solución a la prisión?

A día de hoy está es la realidad y la dirección en la que se mueven las cárceles y centros de menores del Estado español. Una realidad bastante mala, que a veces parece inamovible. Pero no hay que olvidar que es otra realidad construida por el tiempo y las personas, y que por lo tanto el tiempo y las personas pueden transformarla.

La transformación pasa por desarrollar modelos de resolución de conflictos que no pasen por el castigo a través del encierro y la violencia bajo custodia del Estado. Desde una perspectiva abolicionista la cárcel es «metáfora» de la sociedad, así que transformar la sociedad sirve para cambiar la cárcel, de igual manera que transformar la cárcel es cambiar la sociedad. Esta ecuación lleva a pensar que el ideal sería aplicar las mismas medidas, al mismo tiempo, en uno y otro ámbito. Un ejemplo vuelve a ser el de la droga: despenalizar el consumo y tráfico a pequeña escala de sustancias psicoactivas supondría, de un lado, reducir entre un 50 y un 70% el número de personas presas, y de otra reducir lo mismo o más el número de delitos cometidos fuera de prisión. De hecho, si la «privación de libertad» se aplicara sólo en delitos contra las personas, el 85’6% de la población penitenciaria (un 84’9% de los presos y un 94’1% de las presas) podría estar fuera de la cárcel a día de hoy.

Y siendo cierto que a ciertas personas se puede seguir considerando necesario mantener bajo control por su peligrosidad real hacia la integridad física de otras personas, habría que aplicarles medidas de contención que no supusiesen violación de ningún otro de sus derechos, más que el de la «libertad de movimiento», lo que supondría construir unas estructuras distintas de lo que hoy llamamos cárcel… «albergues de control», sugirió un ex-preso, unos espacios de los que la «persona controlada» no puede salir, pero en los que la familia, las amistades y las asociaciones de apoyo y asistencia puedan entrar sin ninguna limitación y cuando lo deseen. Estos albergues estarían en la comunidad de origen de la persona, serían pequeños, y contarían con más medidas de asistencia social y sanitaria que de control y seguridad. Unos espacios que significarían la traslación de las medidas de reducción de daños al ámbito penitenciario. Unos espacios que serían un primer paso desde el que luego imaginar nuevas soluciones.

Además, las «alternativas a la cárcel» ya existen: hay fórmulas de justicia colectiva que ya exploran esos campos, como las reservas Mohawk en Canadá y Québec, que utilizan un sistema de «Circle sentence» (sentencia circular) en la que de forma colectiva la persona agredida, el agresor y los representantes de la comunidad consensúan una sentencia de obligado cumplimiento por las partes, en la que el principal objetivo es el resarcimiento de la parte ofendida y la reparación (cuando es posible) del daño causado. Y si bien es cierto que quizá esta fórmula no sea aplicable a una sociedad moderna en su conjunto, quizá si lo sea en ámbitos de conflictos en comunidades pequeñas, o en casos de violencia dentro de la familia, que es donde mayor número de Circle sentencies han sido dictadas con resultados positivos.

De todas formas, no es cuestión de copiar modelos sino de construir los propios. De hecho bastaría con aplicar de forma más amplia los ya existentes, como los trabajos en beneficio de la comunidad o los cumplimientos en comunidades terapéuticas, que recoge la actual legislación vigente. Porque el actual modelo de castigo penitenciario es un modelo que nos está llevando a tener que enfrentarnos cada día a más conflictos, entre otras cosas porque ayuda a agrandar las desigualdades socioeconómicas. Por ello mismo hay que buscar fórmulas de control y contención de los conflictos que sirvan para reducir esas desigualdades. Porque la cárcel es fábrica de violencia y discriminación, así que si no la combatimos producirá más violencia y más discriminación… en beneficio de las elites socioeconómicas de siempre.

Encara no n’havia parlat de l’Enric Duran i de la seva lluita personal però que ens hauria d’inspirar a tots. Pels que els pèls se’ns posen de punta, i no és de vergonya, sinó d’inspiració; una web, un vídeo i un llibre, Abolim la banca. Per cert, l’Enric ha estat a la presó…

Només queda ressaltar la desvergonya del senyor Cuní amb la seva “entrevista” a distància a l’Enric Duran. No cal fer-ne valoracions.

Suposo que, buscant per la xarxa trobareu altres coses, de segur tant o més interessants que les que jo he pogut trobar. Espero que torneu, i també les compartiu.

Ànims a l’Enric, la lluita del qual no ha estat en va.

Salut i Independència!

lakk.

A les barricades modernes…

Malgrat que no m’agradin les etiquetes, hi ha amb qui ens sentim més identificats amb altres…

La revolució surt a l’horitzó del país vell.

La tardor passada, els presos grecs ens mostraven que estaven plenament disposats a donar la vida per la revolució fent una vaga de fam universal, que va durar vàries setmanes.

Dissabte passat van protagonitzar un alçament contra els carcellers de la presó de Chania, a Creta. Denuncien les condicions en les que es troben les cel·les, van ocupar el pati central de la presó i van aixecar les barricades. Reclamen l’alliberament incondicional de presos grecs que no mereixen estar a la presó, volen desmassificar les presons. Xania és una presó que consta de 157 presos, 103 llits i només un lavabo per cada 57 interns. Els presos han establert una assemblea revolucionària i prenen les decisions per votació. Llibertaris.

Comunicat dels presos de Chania:

“Nosaltres, interns de les presons judicials de Chania, avui 21 de març de 2009, reaccionant a les miserables condicions de vida hem rebutjat tornar a les nostres cel les, demanant la desmassificació immediata de la presó. Creiem que la solució és la transferència immediata d’un gran contingent d’interns a altres presons del país. El que ningú no tolera per un sol moment més és la manca d’CONDICIONS HUMANES DE VIDA I DIGNITAT!

Interns de la presó de Chania”

Ahir, a la presó de dones d’Eleonas, Thiva, a la Grècia central, va ocórrer un altre alçament, després que una manifestació aconseguís arribar a la presó per parlar amb el seu director, aquest es va negar a rebre els manifestants. Aleshores les preses van començar a destrossar part de la presó. Els amnifestants segueixen a fora de la presó, esperant, i a mesura que passen les hores se’ls hi van afegint gent, llibertaris arribats d’arreu del país s’asseuen davant la presó i esperen.

A la presó grega més gran, els interns s’han declarat en vaga de fam en solidaritat amb la resta de presos en lluita.

Aquests alçaments contra el poder establert a Grècia et fan arribar a la conclusió que no tot està perdut, ens queda encara una petita esperança per seguir lluitant per eliminar l’estat, i ens mostra un clar exemple que la lluita llibertària no és en và, que té uns fruits, sembla que molts no en tenen prou amb la revolució del 36 i han de fixar-se en aquesta revolució que està apunt d’esclatar a Grècia, i que no trigarà a esclatar aquí.

Una altra prova de com les dones seguim essent relegades a una segona categoria (fins i tot per una dona presidenta!) mentre se segueixi construint el discurs polític partint de la diferenciació de rols entre homes i dones. Arribarà el dia en que es buscaran solucions a les crisis o al dia a dia simplement partint de que som persones (amb els mateixos drets i llibertats que això comporta) sense entrar el qüestions de gènere?… o ens seguiran usant com a peons en una joc d’escacs segons el gir que prengui la història? (que escriuen i fan cada dia QUI???) No m’enrotllo, perquè l’article de Diana Maffía ho il·lustra a la perfecció.

http://www.kaosenlared.net/noticia/argentina-cristina-sindrome-doris-day

Dissabte 6 de Desembre.

A les 21h al Casal Popular, sopar de suport al moviment llibertari.

Preu: 1,5€

Després mojitos fins a l’hora de tancar.

Organitzen: Ànima Llibertària | Assemble d’Estudiants Llibertaris | CNT la Plana.

Mira el cartell.

]]> http://glamboy69.wordpress.com/2008/11/30/fotocronica-que-la-crisi-la-paguin-els-rics/ Sun, 30 Nov 2008 13:05:23 +0000 Arqueòleg Glamurós http://glamboy69.wordpress.com/2008/11/30/fotocronica-que-la-crisi-la-paguin-els-rics/

Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

.

Avanti popolo alla riscossa…

.

Bandiera rossa trionfera!
E viva il socialismo e la libertad!

.

Negras tormentas agitan los aires
nubes oscuras nos impiden ver,
aunque nos espere el dolor y la muerte,
contra el enemigo nos llama el deber.

.

No esperis salvacions supremes
de déus, de reis ni de tirans.
Obrer, és la sang de tes venes
la que triomfant et salvarà.

Doncs si, tal i com ja us vaig advertir avui comença la meva voràgine estiuenca que finalitzarà el proper dia 12 d’Octubre! Fins aleshores el ritme d’actualitzacions serà absolutament imprevisible, tot i que en principi la majoria de caps de setmana estaré per aquí.

I clar, jo entenc que esteu absolutament adictes a aquest blog i si no teniu una actualització meva diaria  és  com si us faltés l’aire per respirar, així doncs us proposo que, per tal de calmar el síndrome d’abstinència, us rellegiu els articles que han anat escrivint per a aquest blog els meus “Artistes Convidats“. Una llista, que ja comença a ser força llarga, i en la que hi podem trobar tot tipus de textos, uns m’han fet pensar i debatre, d’altres m’han fet partir la caixa de tan riure i fins i tot n’hi ha que quasi aconsegueixen fer-me plorar d’emoció. Gràcies de tot cor a tots els que heu col·laborat a fer millor aquest blog! Sense vosaltres, de ben segur, avui aquesta web no hauria aconseguit (quasi) 30.000 visites en 8 mesos!

A veure quan us animeu la resta!!!

- Monòleg (imaginari) interior *by Pau*

- Sèries que heu de veure abants de morir *by Intrépida Libélula*

-A mi m’agrada que me l’endinyin *by Marujita*

-L’Abstenció a debat: Arinmir vs Me

-Entrevista interactiva al cap de llista d’ICV

-El Consultori Sexual *by Lily & Debby*

-Decisions *by Kas*

-Cameo, cameo…*by Blanco Nuclear*

-Combat Filosòfic: Conjuntbuit vs Me

-Sessió de Petardeo Gore *by El Niño del Exorcista*

-Good As You *by Paula & Meritxell*

-És l’anarquisme una ideologia de dretes?: Llibreria Llibertària vs Me

Que tingeu tots un bon estiu!!

]]> http://blauelectric.wordpress.com/2008/08/01/tantes-paraules/ Fri, 01 Aug 2008 13:51:36 +0000 blauelectric http://blauelectric.wordpress.com/2008/08/01/tantes-paraules/

Llegint els comentaris sobre anarquisme i política en altres blogs se m’han despertat els records d’aquells anys en que comences a buscar i a forjar-te unes idees que marcaran el teu discurs i accions consecutives. L’anarquisme, un cop t’atreveixes a conèixer la seva base ideològica, traspassant la visió simplista que intenten donar els mitjans de comunicació i partits polítics per a desqualificar-lo, és sense dubte el sistema més just, honest i idealista. I uns aprofitaran per dir que justament per idealista és irrealitzable o inviable. Doncs, no, és justament necessari que estigui vigent per recordar-nos que el sistema actual no és ni de bon tros el millor possible. Sincerament veig difícil una revolució on es crei un ordre natural des de la base, més que res perquè només cal preguntar al voltant i pocs seran els que estiguin diposats a revoltar-se, i menys al costat de res relacionat amb l’anarquisme (a causa del desconeixement o per falsa informació rebuda. Sí, la societat de la informació s’ha adonat tard del poder dels mitjans, això els que se n’han adonat…). Però a banda de l’opció revolucionària (dificil tambée per l’aspecte individualista d’aquesta ideologia) les idees anarquistes es poden aplicar al dia a dia en projectes de barri, en les escoles, en el veïnat tot canviant l’estat de les coses properes, al nostre abast. Doncs al final de qui parlem és de les persones, amb nom i cognoms, no cal parlar de canviar la societat d’un dia per l’altre. Llavors evidentment que qualsevol alternativa al sistema actual sembla una utopia per la que és inútil lluitar. Tantes paraules i metàfores ens fan perdre el referent.