„Egyszer régen az emberek feltalálták az intelligens harci gépezeteket, ám a gépek ellenük fordultak és robotok egész hadát hozták létre, hogy kiírtsák az emberiséget. Halála előtt egy tudós létrehozott 9 rongybabát, melyekbe saját lelkét tette. A babák túlélték a pusztítást és most elhagyottan bolyonganak az apokalipszis utáni világban. 9 keresi a hozzá hasonlókat, elmondja nekik, hogy a rejtőzködés nem megoldás, és hogy az egyetlen esélyük, ha kiderítik, a robotok mért akarják elpusztítani őket.”
www.filmkatalogus.hu

Tim Burton megint megmutatta, hogy méltán híres, újabb animációs filmet készített: „9” címmel.
Már többször leakartam tölteni, de sose találtam hozzá magyar feliratot (ezért nem is töltöttem le), de pár napja ráakadtam egy jó feliratra és letöltöttem. Addig nem tudtam mit hagytam ki. Egy újabb poszt-apokaliptikus világ, kissé másként…

9 az első (babzsák) akit megismerünk (értelem szerűen ő a főhős), az egész történet mozgatórugója.

9 miatt változik meg minden amit a többiek már megszoktak (név szerint: 1,2,3,4,5,6,7,8 – ).

Fantasztikus az animáció,a hangok is tökéletesek + szinkron is jó → mesterien kidolgozott munka (tipikus Tim Burton ).
Mindenki nézze meg !

Animació que sobre el cartell de Fritz Kahn a fet el dissenyador alemany Henning M. Lederer.

Buena parte del incesante y creciente flujo de turistas que llega a Japón lo hace empujado por su pasión por el manga o el anime. Y si de anime se trata, no hay duda de que Hayao Miyazaki, el gran creador de joyas cinematográficas como Nausicaa y el valle del viento, Mi vecino Totoro o la oscarizada El viaje de Chihiro es el responsable primero de la propagación de la filia por el anime en todo occidente.

Escondido en una pequeña localidad a las afueras de la todopoderosa capital, el museo de los estudios dirigidos por el gran Miyazaki se acurruca entre la maleza y algunos jardines con su arquitectura fantástica coronada, a modo de King Kong, por el robot de una de sus mejores películas, El castillo de Laputa.

El museo, como tal, no tiene un recorrido prefijado, sino que sus limitadas dimensiones, divididas en diferentes estancias temáticas, se deja visitar libremente, sin más brújula que la que guía nuestra curiosidad. Desde habitaciones que recrean el estudio de trabajo del maestro, hasta otras dedicadas a sus últimas producciones, todas ellas ofrecen pistas claras sobre el proceso creativo de una obra de anime de la envergadura de los largometrajes de la Ghibli. Y sin duda es esta la mejor baza de un museo más coqueto que enorme, más humilde que pretencioso, más rendido al homenaje a la animación que al universo mágico de Ghibli. Muestras de escenas y de su elaborada composición, ejemplos palpables de técnicas de filmación de la animación, fotogramas por doquier y abundantes retazos de personajes, escenarios y momentos inolvidables, adornan cada rincón de los entresijos de una casa-museo deliberadamente desordenada, caótica y que fantasea con la imaginación desde sus escaleras espirales hasta los vitrales, desde los pomos de las puertas hasta las lámparas.

Unos pocos pasos en el interior del museo y un@ ya se encuentra totalmente imbuido de la magia y la ternura de la animación de Ghibli, muy en particular en su estancia más impactante, la más cercana a la entrada del mismo, que es todo un homenaje a la animación artesanal, mostrando didácticamente las bases de la misma y la mecánica esencial de un proceso complejo y ciertamente mágico. Aunque la magia, en realidad, está condensada en la instalación giratoria que, con centenares de reproducciones en miniatura de los personajes de Mi vecino Totoro en múltiples posturas ligeramente diferentes las unas de las otras, muestra de manera palpable y evidente la magia de la animación como un servidor jamás había visto. Cíclicamente, la instalación empieza a girar y con ella todos los muñequitos y cuando una luz estroboscópica empieza a tomar cartas en el asunto, los personajes súbitamente cobran vida correteando por el escenario mientras l@s asistentes no salen de su asombro, especialmente al detenerse de nuevo el mecanismo y comprobar, sin atisbo de duda, que aquello que se movía no eran más que pequeños muñecos inanimados de plástico repartidos por un decorado inicialmente estático e inmóvil. Sencillo pero efectivo, emocionante y ilusionante.

En otra estancia, una versión enorme del gato-bús de la misma película, de peluche, hace las delicias de l@s más pequeñ@s, que se encaraman a sus lomos afelpados mientras sus padres les observan con ganas reprimidas de subirse.

En la planta superior, una tienda convenientemente embutida de todo tipo de memorabilia remata las ilusiones de l@s visitantes, que se acaban llevando camisetas, fotogramas, tazas, juegos, imanes y postales de sus imaginarios preferidos.

Y como cúlmen de la visita, una sesión cinematográfica de una pieza corta inédita del maestro Miyazaki, de un catálogo amplio de cortos nunca xhibida o editada en DVD, que redondea la visita del más exigente de los fans.

Es, en definitiva, un museo que sabe jugar como nadie su gran baza, la fantasía acumulada de l@s asistentes, esa ternura reprimida con el paso de los años a la que las películas de Miyazaki tan hábilmente consigue despertar, cinta tras cinta, fantasía tras fantasía.

NOTA: El Museo Ghibli limita el número de visitas por día, con lo que un@ no puede presentarse en el museo y esperar que le dejen acceder. Cada primero de mes, el museo pone a la venta las entradas disponibles para el resto del mes y estas tan sólo pueden comprarse en algunas máquinas de vending que se encuentran en las tiendas “combini” de 24 horas. Si queréis comprarlas, pedid ayuda a algún dependiente, puesto que las instrucciones están completamente en japonés.

Animació promocional per a la productora EDIMATGE de Figueres.

Bé, de moment sembla que ho hem aconseguit: aquesta segona setmana complim amb la promesa de portar-vos l’entrega del Vídeo de la Setmana (VdlS) el dilluns mateix. No us queixareu…

Avui podreu veure el que ja s’ha convertit en un clàssic, The Inner Life of the Cell (La Vida Interior de la Cèl·lula), una animació realitzada per als alumnes de biologia de Harvard. El vídeo presenta amb molta precisió, rigor i detall com és el funcionament d’una cèl·lula qualsevol del nostre cos. Us el deixo perquè el disfruteu i tot seguit us n’explico alguna cosa més:

Si el vídeo no funciona, el teniu en aquest enllaç. Podreu veure’l també amb millor qualitat al lloc web de la companyia que l’ha creat (XVIVO, a Hartford-Connecticut), utilitzant NewTek LightWave 3D i Adobe After Effects (suposo que els entesos sabran millor que jo què significa això). A més a més, si teniu interés en tots els detalls que s’hi veuen, aquí també hi trobareu una versió més llarga, on un narrador explica els processos que hi apareixen. El vídeo és en anglès i subtitulat en castellà.

El vídeo, com us deia, es va fer per ser destinat originalment als alumnes de la Universitat de Harvard. S’integra disns d’una iniciativa de la universitat per tal d’incrementar l’ús de materials multimèdia a l’ensenyament de les ciències. El projecte s’anomena BioVisions, i en trobareu més informació aquí mateix.

L’animació es centra en un tipus cel·lular específic, els leucòcits o glòbuls blancs, presents a la sang. Més concretament, es pot veure tot el que aquestes cèl·lules han de fer per sortir del torrent sanguini cap a una zona adjacent on hi ha una infecció. Recordeu Érase una vez la vida? Doncs és justament el que feien les naus blanques voladores, escolant-se entre les parets de venes i artèries quan hi havia un problema. Gràcies a això, podem veure gran diversitat de processos que tenen lloc habitualment a les cèl·lules, com ara la síntesi de proteïnes a partir del DNA nuclear (un procés que vam explicar arran del Nobel de Química d’aquest any), la contínua reorganització del citoesquelet (unes estructures que formen la bastida que dóna consistència a les cèl·lules), o el transport i la secreció de les proteïnes a l’exterior.

I tot això impressiona encara més quan pensem que passa simultàniament als milions de cèl·lules del nostre cos… Bé, que ho disfruteu!

PS1: Aquest vídeo me’l va fer descobrir ma germana ja fa un temps. Que el post serveixi d’agraïment i també de regal d’aniversari per demà (en fa 19, per molts anys). Aquí teniu també el seu blog (que curiosament és un altre regal d’aniversari).

PS2: Pels més nostàlgics, espero que us agradi la foto següent:

Pedro i Kira, els dos dels leucòcits d'Érase una vez...

Tenir 30 anys, viure a la Barcelona moderna i alternachichi i ser dissenyador gràfic no és fàcil. I si, a més a més, et deixa la nòvia de tota la vida i tens la sensació que se’t cova l’arròs tot es complica. Això és el que li passa a Xavi Masdeu, el protagonista d’”Arròs covat” una petita perla amagada en la programació del 33.

TV3 aposta pels nous formats creant una sèrie d’animació per adults. Petits capítols de deu minuts creats pel dissenyador gràfic Juanjo Saéz. Un format nou, diferent original pensat per ser vist a internet i ha estat aquest èxit a la xarxa el que ha fet que ja tinguem confirmada una segona temporada d’”Arròs covat”. Tan si sentiu que se us cova l’arròs com no doneu un cop d’ull a aquesta aposta petita però valenta i innovadora que fa TV3.  Aquí us deixo el primer capítol.

Valamikor a távoli jövőben kedvenc szülőbolygónk az emberi természet martalékává válik, így az emberiségnek új lakóhely után kell néznie. Találnak egy bolygót, ami megfelelő lenne az emeberek számára, csupán a légkör összetételét kellene megváltoztatni, ami megoldható. Az egyetlen probléma, hogy fel kell venni a harcot az itt élő lényekkel.  A harcot szó a film elején idézőjelben értendő, mert úgy tűnik a helybéliek még hírből sem ismerik a háborút. Éretetlenül nézik a fegyverekkel felszerelt repülőeket, egyáltalán nem értik, hogy mi történik körülöttük. Az események hatására azonban a vének kénytelenek felfedni a múlt titkait. A két főszereplő pedig (egy helybéli és egy ember) kétségbeesetten próbálja megakadályozni a további erőszakot.
Jó értelemben vett tanmese, ami többnyire sikerrel kerüli ki a didaktikusság csapdáját.

Ez az alacsony költségvetésű  3D-s animáció anyagilag az USA-ban csúnyán elhasalt.  Nem biztos, hogy a Woverlin bemutatójával egyszerre kellett volna kihozni, de most már ez mindegy. Sajnos az írások fele csak ezzel foglalkozik a filmel kapcsolatban. Mindezek ellenére egy nagyon  kedves és élevezhető moziról van szó.

L’última pel·lícula d’animació que vaig anar a veure. Des d’aleshores, cap més m’ha convençut per pagar una entrada de cinema i passarà molt de temps fins que ho faci alguna altra.

L’animació ha anat evolucionant (gràcies a qui sigui!!) i ha passat de ser exclusivament per als més petits a ser per a tot tipus de públic. Ja amb Shrek, els pares van poder acompanyar als seus fills al cinema sense haver d’esbufegar per pensar que s’estaven perdent una tarda per fer quelcom millor. Bons cops i personatges pels petits i, alhora, repleta d¡’indirectes pels pares. Amb aquesta van començar a sortir de sota els bolets, pel·lícules plenes d’ironies i amb l’intenció de cridar al públic adult. Però això sí, sempre pensant en fer un film d’animació per als nens.

Amb UP li han donat la volta a la truita. Han fet una pel·lícula infantil però destinada, bàsicament als adults. Que no us enganyi l’animació i la simpatia d’alguns moments de la pel·lícula; UP és per adults. No per tenir una trama complicada i sofisticada; no perquè tingui escenes que no poden ser vistes per infants (no oblideu que no deixa de ser una pel·lícula Disney); sinó perquè tracta d’un tema massa abstracte per als petits: el pas del temps.

El protagonista, un ancià esquerp i asocial, contrari al progrés, aconsegueix realitzar el seu somni infantil: volar amb la casa per nau i viatjar a móns inexplorats. L’acompanya, accidentalment, un petit explorador carregant i innocent que és amb qui més s’identifiquen els petits. Tot i que al final, l’home ens cau simpàtic  i ens sembla molt feliç, no em de deixar passar que la pel·lícula és una reflexió constant que el temps passa i que a aquest home se li acaba el temps. Els records de tota una vida se li han anat acumulant i li pesen més que els propis anys.

Tot plegat, una reflexió que no ens pot deixar indiferents i que tenyeix la pel·lícula d’una nostalgia que no es pot sentir amb cap altre film d’animació. No us dic més, una nena de tres o quatre anys que estava al cinema es va passar tota la pel·lícula plorant, patint pel pobre avi que veia que els seus somnis, en escenes concretes, no es complirien mai. Una recomanació: no la veieu amb nens. Mireu-la com una pel·lícula de carn i óssos i reflexioneu. Ja em direu si heu plorat en algun moment.

Per cert, màgnifics els primers 10 minuts de pel·lícula. Dels millors començaments de pel·lícula que he vist mai. Un meravellós exemple de narrativa visual.

Banky’s paintings coming alive?
Street signs fighting at night?
Street signs falling in love and running away?
What do you think of this video? do you like the ending?

there’s a secret life in the city, and we may find it!

Després d’un temps prudencial -i amb el permís de Cèl·lula i els Guerrilla-, penjo la meva modesta contribució a un projecte que finalment no es va dur a terme, la sèrie d’animació Vilajardí. Era una creació de Teatre de Guerrilla -plantejada com una sitcom de 13 capítols de 26 minuts de durada- que transcorria a l’idíl·lic poble de Vilajardí, a la falda del Montseny (poble inspirat en Arbúcies).

Va ser tot un plaer col·laborar en aquest projecte i poder conèixer grans persones com en Martí de Cèl·lula o en Xuri dels Guerrilla, els quals van protagonitzar un moment històric al nostre estudi ja que van desplaçar-s’hi expressament per fer-hi una reunió (en Martí venia de Sabadell i en Xuri d’Arbúcies). Un autèntic luxe.

Despúes de un tiempo prudencial -i con el permiso de Cèl·lula y los Guerrilla-, cuelgo mi modesta contribución a un proyecto que finalmente no se realizó, la serie de animación Vilajardí. Era una creación de Teatre de Guerrilla -planteada como una sitcom de 13 capítulos de 26 minutos de duración- que transcurría en el idílico pueblo de Vilajardí, en el Montseny (pueblo inspirado en Arbúcies).

Fue todo un placer colaborar en este proyecto y conocer así a grandes personas como a Martí de Cèl·lula o a Xuri de los Guerrilla, los cuales protagonizaron un momento histórico para nuestro estudio ya que se desplazaron expresamente para celebrar aquí una reunión (Martí venía de Sabadell, Xuri de Arbúcies). Todo un lujo.

“Je souis fffffffou… De chocolate LANVVVVIN!”

És la màgia del YouTube: comences buscant un video en concret i no pots evitar anar de video en video, fins al punt de descobrir-te veient genials rareses dalinianes (veure el video superior ). I al final acabes ensopegant amb una meravella com Destino, fruït de la colaboració entre Dalí i Walt Disney.

La història d’aquest tresor cinematogràfic és peculiar: si bé va ser mostrada oficialment al 2003 per Disney, va concebre’s al 1945, quan el dibuixant de Disney John Hench i Dalí van començar a idear-ne la atemporal i onírica història. No obstant, la Segona Guerra Mundial va fer trontollar l’economia de Walt Disney Studios i es va decidir aturar-ne la producció indefinidament. Afortunadament, al 1999 el nebot de Walt Disney, Roy Edward Disney, va redescobrir Destino mentres produïa Fantasia 2000 i va encarregar al estudi francès de Disney que completés el curtmetratge.  Llavors l’equip d’animació va haver de desxifrar els storyboards de Dalí i Hench, tasca per la qual van comptar amb l’ajuda de Gala Dalí i el mateix Hench. El resultat final havia de formar part de Fantasia 2006, però quan aquesta va ser cancel·lada es va decidir estrenar-la al Festival Internacional de Cinema Animat de Annency.  Aquest va ser el final del llarg parèntesi que ha durat 58 anys.

Després d’aquesta breu contextualització he de dir que no fa falta dir gaire res més sobre Destino. El millor, crec jo, és degustar-la in albis, sense cap tipus d’explicació argumental ni simbòlica prèvia, com si encara fóssim nens petits. La recompensa és veure un espectacle visual elegantíssim, on l’estil de l’animació permet apreciar una plasticitat que sembla poder-se tocar, on la música de Armando Dominguez crea un món si cap més místic, on tot té una aura fascinant. Un món on malgrat quasi tot sigui críptic aconsegueix que l’espectador resti hipnòticament meravellat. Definitivament el director Dominique Monfery i l’equip d’animació han fet més que justícia a la idea original 58 anys després.

Utóbbi időben semmi sem megy ahogy szeretném. Minden rosszul sül el és már kezdek kiakadni…állandüan sza@r kedvem van, már majdnem h depressziós kezdek lenniXD Mai napm is hasonlóan ócska volt min utóbbi két -három héten bármelyik…totál unalmas volt és nemtudtam mit tenni…Szerencsére S3cond ötletet adott, hogy mit is csinálhatnék, így elég jól elüttem délutánom. Semmi értelmeset nem csináltam, ami mondjuk nem ujdonság, de háy egyszer élünk…

Hogy miről van szó? animációt készitettem paintben!!! yupi…de izgi..pf..XD

Itt is van a végeredmény…:

Elevated, un exemple de demoscene pels RGBA i TBC.

A történet valahol a nem is annyira távoli jövőben játszódik, amikor az emberiség a robotokkal vívott harcban már csaknem teljesen kipusztult. Az idős tudós utolsó erejével még megpróbál valamit hátrahagyni abból, ami ebben fajban egyedülálló és reprodukálhatatlan, az emberi lélekből. Neki köszönhetően 9 kicsi lélekdarabka bujkál a romok között, zsákvászon és fogaskerekek közé rejtve. Kétségbeesetten próbálnak életben maradni ebben a szinte teljesen élettelen világban.

A kis figurák az emberi természet egy egy oldalát képviselik. Archetípusok. A főpap, a harcos, a bolond, a kíváncsi, a jóindulatú, az érzelmes stb. Mindegyikük rendelkezik egy általunk is bizonyára ismert, vitathatatlanul emberi tulajdonság csoporttal. Igaz ők a tudós lelkéből kihasított darabkák, de olyan tulajdonságokról van szó, amelyek kisebb-nagyobb mértékben bármelyik emberben megtalálhatóak.
A főszereplő a 9-es számú alak, akinek talán a legnagyobb darab jutott a professzor lelkéből. Ő volt az utolsó műve. Sőt, tulajdonképpen az életét adta azért, hogy ebbe a kis lénybe életet leheljen.
A kihalt világban kószál még néhány robot, amikkel főhőseinknek fel kell vennie a küzdelmet. Ehhez pedig meg kell ismerniük a saját történetüket is.
Jól felépített történet és hihetetlen vizuális orgazmus ez a mozi. Csak azt sajnálom, hogy nem volt kicsit hosszabb. Sebaj, forgatják a folytatást. Sok  filmnél elhúzza az ember a száját, amikor meghallja, hogy készül a második rész. Ebben a történetben benne van egy folytatás. Érezni lehet, hogy nem az alaptörténet fogják újranyúzni. A másik érdekesség, hogy megnézve a filmet meg sem lepődünk, hogy Tim Burton keze is benne van a produkcióban. Van valami némelyik robot arcában, amitől valahogy  eszünkbe jut a neve.

Természetesen a film amerikai bemutatója 2009. 09. 09-re esett.

….és végül a trailer: