[ eng. When the Nazis take the Communists ... ] [ esp.  Cuando los nazis se llevaron a los comunistas ] [ fr. Quand les nazis prennent les communistes... ] [ deu. Als die Nazis die Kommunisten nehmen ] [ it. Quando i nazisti prendono i comunisti ... ] [ ch. 当纳粹采取共产党人 ] [ rus. Бесполезно в политике? Да, но с нюансами. ] [ ar. عندما قام النازيون أخذ الشيوعيون ]

L’escriptor alemany Bertolt Brecht és conegut, sobretot entre el gran públic, per una frase que va fer fortuna. I lamentablement la frase no és seva.  És aquella que parla de la permisivitat amb la tirania. La frase forma part d’un poema escrit per Martin Niemöller, un pastor luterà alemany, la història del qual és interessant conèixer. Clicant a sobre del nom, podreu accedir a la informació que sobre ell consta a la Wiskipèdia. La poesia es titolava “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes”

El gossot de la crosta té feina pendent: RAC-1

Com que l’escrit era un cant contra la tirania, he pretés fer-ne un de similar, basat en el seu, per denunciar com la tirania del nacional-socialisme tripartit va abatent tota la dissidència que li fa nosa. El que potser haurien de recordar, tots els qui col·laboren de grat en aquesta miserable guerra per eliminar el pensament nacional del nostre escadusser imaginari, és que aquells que volien durar 1000 anys, amb prou feines en van durar 12. Van fer mal, és clar. Tot el que van poder i més, però amb tot no van aconseguir perpetuar-se, ni físicament ni política.

Quan els “nazis” anti-crosta van treure’s de sobre la Mónica Terribas,
vaig guardar silenci,
perquè jo amb prou feines veia el seu programa,

Quan van silenciar l’Antoni Bassas,
vaig guardar silenci,
perquè al matí m’era impossible escoltar-lo,

Quan van forçar la retirada de Vicenç Sanchís,
no vaig protestar
perquè jo no sabia que era en Desclot,

Quan van eliminar la veu d’en Salvador Sostres,
no vaig protestar,
perquè el trobava massa de dretes,

Quan van venir a tancar-me el blog,
ja no hi havia ningú més que pogués protestar.

Permetrem que tota aquesta gossada de sociates i satèl·lits aconsegueixin deixar-nos sense cap veu crítica per denunciar aquest II Reich, també anomenat Tristpartit? Ja només sobreviu RAC-1. Haurem de dipositar les nostres darreres esperances en el Conde de Godó? Anem ben servits, doncs! Què tal, senyors d’Esquerra, seguim “Construint Estat”… Espanyol? Si Macià, Companys, Irla i Tarradellas aixequessin el cap…

Doncs sí companys…sembla que avui és un gran dia! Semblava impossible però finalment s’han esvaït els dubtes i sembla que la graella de Catalunya Ràdio podria estar gairebé tancada. I com no, tots els noms que fins ara havíem sentit als passadissos i fora d’ells ja poden descansar, ja que en molts casos ni tan sols havien rebut una sola trucada dels mitjans on sonaven. Així doncs, repassem un per un els diferents espais que podrien ocupar la futura franja de Catradio…   (això sí, per prudència seguirem amb un punt críptic…) Demà o demà passat ja ho publicaran obertament els diferents diaris…de fet, alguns ho comencen a fer.

I ara, anem amb alguns noms que finalment podran descansar: Antoni Bassas, Julia Otero, Helena Garcia Melero, Cristina Puig, Núria Roca, Elisenda Roca, Neus Bonet, Enric Lucena, Toni Soler, Lídia Heredia, Xavier Coral, Pere Mas, Xavier Bosch, i un llarg etc…

Aquesta tarda, fa poc més d’una hora (17.50h concretament) jo sortia de fer un cafè a Gran de Gràcia quan de sobte al davant meu es produïa una espècie de comiat molt emotiu… Eren Joan Laporta (Jan, pels amics) i Antoni Bassas [wiki] i es miraven, s’agafaven i s’abraçaven  tot just abans del darrer adéu. Tanta emotivitat tenia lloc a Gran de Gràcia just al davant del Restaurant “Da Greco” i Joan Laporta duia un cigar (“puru” pels menys “puristes”) a la boca, que tot just estava apunt d’esgotar. D’aquells que alguns “grans” es fumen després dels bons àpats… I que consti que no dic això de “gran” per l’aparença física de Laporta qui tot i no haver baixat gaire quilos, ja no està com un bacó… (Laporta dixit).

Després d’una d’aquelles abraçades “madrilenyes” Antoni Bassas ha enfilat Gran de Gràcia cap a baix mentre que Joan Laporta s’ha disposat a creuar el carrer. A l’altre banda l’esperava un amic/assessor/conseller/xofer i junts marxaven a peu Gran de Gràcia amunt…

Qui sap d’on venien o de què anava tot plegat . Potser només s’han trobat pel carrer i estaven parlant cordialment o potser havien quedat per dinar perquè tenen una bona relació; o potser només estaven tancar un negoci milionari… o parlant de Nova York! 

Fa anys i panys, potser ja en farà més de 10, que em vaig fer fan incondicional d’un dels programes més entranyables de TV3, Malalts de Tele. Allà hi vaig conèixer en Toni Soler com a professional, i des d’aleshores no l’he deixat de seguir, ja sigui a la televisió, a la ràdio, en llibres, en diaris o allà on sigui.

Jo era jove, potser tenia 15 o 16 anys, però recordo perfectament que l’entrevista del programa, “Sofà amb la Rosa” (buscant el doble sentit… “s’ho fa amb…”), sempre s’acabava amb la mateixa pregunta “Les pelis porno en versió original subtitulades o doblades?”. Aleshores no tenia gaire criteri, però la pregunta em feia molta gràcia, sobretot per la reacció de la majoria dels convidats.

Ara ho tinc clar, les pelis porno, sempre, sempre en versió original. Els gemecs i les frases falsificades que es posen aquí despisten més que una altra cosa. On hi hagi un gemec “natural” d’una persona gaudint, no fa falta doblatge (les cometes ja us podeu imaginar perquè hi són).

I a què ve aquest rotllo? Doncs a la notícia del dia:
La meitat de les pel·lícules dels cines hauran d’estar doblades o subtitulades en català

Avui, el Conseller Joan Manuel Tresserras ha puntualitzat que com que el doblatge de totes les pel·lícules “comercials” seria molt costós, s’optarà per potenciar les pel·lícules en versió original subtitulada en català. I ha aprofitat per exposar que això fomentaria tan un major coneixement d’anglès, com de català, i ens equipararia amb la majoria de països de la Unió Europea, on quasi no es doblen les pel·lícules (excepte França, Itàlia i Alemanya, degut a una “moda” passada de les seves dictadures).

I jo, què voleu que us digui? Que ja era hora! Estic fins els d’allò de tenir un nivell d’anglès lamentable, de no entendre quan algun turista em pregunta per la Sagrada Família, o de no saber com demanar una talla més petita quan em vull comprar uns texans a la 5th Avenue de New York.

Sincerament ho trobo una mesura molt encertada, i crec que és una gran iniciativa. I em sap greu pels dobladors, però aquest país necessita un impuls tan del català com de l’anglès, i crec que això ens ajudarà a tots!

Per cert, a mi les porno m’agraden en versió original, com ja he dit abans, però sense subtítols… que total, pel què es diuen…

Us deixo l’opinió d’Antoni Bassas: ‘A veure si serà veritat’

No sé de què parlar en aquest post.

Podria explicar que he tornat a somiar que perdia un tren: era un AVE i no hi aconseguia pujar perquè no tenia prou forces per aixecar la maleta i enfilar-la dalt del vagó; però em vaig imposar que escrivia un blog no era per psicoanalitzar-me.

Podria dir que aquest començament d’any m’he enganxat a Bon Iver, a The West Wing i a L’home manuscrit, de Manuel Baixaulí; però també vaig prometre’m que aquest bloc no havia d’abocar-me al narcissime.

Podria llençar diatribes contra el Bassas i el poc honest que em sembla erigir-se com a víctima política però acceptar una feina a Washington de part dels mateixos que l’han cessat; però em vaig convèncer que aquest bloc no em serviria per fer crítiques a personatges coneguts emparant-me en l’anonimat d’internet.

Podria insistir en què algunes paraules de l’Obama em semblen textos perfectes per a cançons de Pedro Guerra; però ja hauria d’haver après que entre la majoria dels meus lectors és bastant impopular rebaixar entusiasme al voltant del 44è president dels Eua.

Potser és que no sé de què parlar en aquest bloc…

El 4 de desembre de 2007 en Joan Ferran (no he posat l’enllaç habitual) portaveu del PSC al Parlament de Catalunya va declarar a El Periòdico el següent:

“Hi ha alguns gurus mediàtics al capdavant de programes de màxima audiència que no informen; editorialitzen. Confonen sistemàticament informació i opinió; la seva opinió. Usen les emissores com volen, com si fossin el seu púlpit particular, llancen discursos, fan crides perquè la gent es manifesti contra això o allò altre. Quan un director de programa pronuncia arengues com les que se senten a primera hora del matí a Catalunya Ràdio disfressades de informació confon els seus oients, que pensen que el que reben és informació. En una emissora pagada amb els diners de tots els ciutadans, els que són nacionalistes i els que no ho són, això és intolerable, encara que el locutor sigui una estrella de l’star system engreixat en l’últim quart de segle. No veto l’opinió, però aquesta ha d’estar clarament diferenciada de la informació i anar contrapesada amb opinions de signe divers”.

Doncs no sé si donar-li d’hòsties a aquest senyor o enviar-lo directament a la merda.

Estic pendent de la publicació share dels mitjans per veure com ha caigut en picat l’audiència a Catalunya Ràdio.

Mal servei al país Sr. Ferran (continuo sense posar l’enllaç) ens ha privat d’una de les veus amb més prestigi del periodisme a casa nostra.

Potser a vostè ja li anava bé RNE (tampoc penso posar enllaç) i així s’estalviaria els calés de la Ràdio Nacional de Catalunya.

A moltíssims ciutadans que amb els nostres diners paguem la ràdio pública i a vostè també, ja ens anava bé tal com estàvem.

Ara ens sentim orfes, aquell costum de sentir Catalunya Ràdio als matins, les tertúlies, en Marius Serra, l’APM, el temps dels divendres amb Francesc Mauri i tantes i tantes altres coses que ens feien sentir-nos a gust, com a casa nostra, amb els nostres.

Ens sentíem vius, honorats, savis, informats. Ens feia sentir-nos dignes.

Gaudíem d’una ràdio generosa, eficaç, culte, catalana, respectuosa.

Amb l’Antoni Bassas hem crescut, rigut, plorat. Ell ens ha ensenyat amb bones paraules, amb educació el respecte que es mereix el contrincant.

Sr. Ferran, ens ha privat del plaer de compartir moments magnífics que ja no es tornaran a repetir. Ha exterminat la màgia de la ràdio.

Sr. Ferran vostè ha assassinat Catalunya Ràdio. Les seves declaracions van donar les bales als assassins i van ser el xiulet que autoritzava a qui fos per sacrificar un model de programa guanyador de premis importants dins del món de la informació.

Espero pel bé de Catalunya de que no torni a ser reelegit com a parlamentari. Li hauria de donar vergonya, penedir-se del seu error i no tornar-se a presentar. És vostè l’exemple dels quintacolumnistes del nostre país. Sr. Ferran és vostè un puto traïdor. Si vostè visqués a Afganistan seria un taliban. No ho dubti.

Eg-panya, com diria el seu amic Bono, no ens aporta res i vostè ens treu part de la dignitat amb la que en aixecàvem cada dia i ens ha robat el plaer d’una bona ràdio, la Ràdio Nacional de Catalunya, Catalunya Ràdio.

Estic indignat, molt indignat. El PSC (tampoc poso l’enllaç) està jugant amb els nostres sentiments. El que podrien fer es dir-se ja d’una vegada PSOE. Total és el mateix.

Que passeu un bon dia.

Menys un que espero que s’adoni que la va cagar.

Però avui parlarem d’altres coses.

Per exemple, per què ahir no es va retransmetre l’homenatge a Xirinacs per TV3? O quina olor tenen els núvols si tinguessin olor que jo no crec que el tinguin?

Mare de Déu del Rosari Consagrat i Gloriós!!!!!!     A on anirem a parar?

Per què l’Antoni Bassas no està a Catalunya Ràdio? El país ja no és el mateix des de que ell ja no hi és. I en Llucià Ferrer? Que ha estat d’ell?

Quina necessitat estúpida tenen els vailets de fer sorolls amb les seves motos?

I els seus pares que estan sords? Segurament sí. D’oïda i de cor. Segur. Em jugo un pèsol.

A on està la decència, el civisme i la honestedat?

L’amor i l’amistat són com eren abans o han perdut valor com la borsa de Nova York?

I el món cap a on va? De vegades penso que anem cap en davant i d’altres hem dona vergonya ser un ésser humà.

Viatgem a l’espai mentre hi ha persones que moren de fam.

Comprem armes fent negoci mentre moren persones innocents. Esclata una guerra i mirem cap un altre costat no sigui que ens amarguin la tarda i no podem gaudir d’un bon partit de futbol, vés per on.

Fem cua per adquirir l’últim gadget que apareix al mercat i és possible que no tinguem res per dinar si no és aquest dilluns serà aquest dimarts.

Cap a on anem?

El poder, els diners són de veritat més important que l’amor o l’amistat?

Avui he sentit a on home ric dir que era pobre que ell només tenia diners.

Doncs jo sóc ric.

No tinc diners.

No pateixo d’avarícia.

La hipocresia no va amb mi.

Tinc amics.

Tinc família.

Em sento estimat.

Sóc feliç.

Somriure d’orella a orella.

Felicitat en el meu pit.

La sort està amb mi.

Vaig caminant per la vida innocent del meu destí.

No hi ha res a témer, res de dolent li pot passar a algú que es senti com jo ara em sento ací.

Estem patint moments difícils amb atur creixent i empreses tancant.

Uns fan mudances per augmentar el seu marge. D’altres acaben arruïnats. Ajuntaments regalant terrenys perquè multinacionals de l’automòbil facin el seu negoci a costa dels ciutadans jugant amb la bona fe d’alguns polítics i si no és així el infern els esperarà. Espero que les persones tinguem memòria, al menys cada quatre anys.

Un món de boixos ens ha tocat viure. Boixos a tots ens tornaran.

Valguem déu quins dies vivim sense demanar. Jo vull pau i glòria i l’amor al meu costat.

No em molestis banquer estúpid perquè el meu compte ja no té números blaus. No és culpa meva que un empresari brètol m’hagi estafat l’únic capital que tenia que era l’esforç del meu cap. Jo era l’enveja de casa meva i ara alguns em donen de costat. M’adono que no té importància ja que a aquests mai els he estimat. D’amics interessats sempre et trobes mentre tot va cap al davant. Quan el vent bufa d’altre banda només quedant els amics i els amors de veritat.

Que passeu un bon dia.

A totes les mestresses de casa a les quals avui s’ha extirpat alguna cosa

Perdoneu que torni a incidir en aquest tema, però és que no me’n puc estar. Avui l’Antoni Bassas s’ha acomiadat del matí de Catalunya Ràdio, i em fa una ràbia immensa, i molta por, veure la facilitat amb què en aquest país es desmunten les coses que funcionen bé.

Comiat Bassas

Tinc un amic de Lleida que sempre té frases per a tot. Avui n’hi manllevaré una (que el meu amic atribueix a Shakespeare):
I si deixem que aquestes coses passin, ens manaran incrèduls i canalles

L’Antoni Bassas deixa de conduir el programa de ràdio amb més audiència a Catalunya. És una notícia més grossa del que pot semblar a primer cop d’ull.

D’entrada, revisem com funciona l’audiència radiofònica. Amb molta inèrcia. Tot i que els aparells són cada cop més sofisticats i poden memoritzar diferents emisores per tal de poder canviar fàcilment d’emisora, sembla que quan l’oient troba un programa que li agrada, allà s’hi queda. Per tant, el programa matinal és doblement crític per a totes les emisores. No només és el de màxima audiència, sinó que és el que aconsegueix el gruix dels oients que escoltaran l’emissora al llarg del dia.

L’Antoni Bassas no ha fet públic els motius de la seva marxa, només s’ha limitat a comentar que no s’havia posat d’acord amb la nova direcció de Catalunya Ràdio sobre el format del programa per a la propera temporada. El Lluís Foix diu que no creu en complots però no s’empassa l’excusa. I a VilaWeb ho relacionen directament amb la petició del diputat socialista Joan Ferran en que demanava arrencar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio. Una declaració que haurien d’haver estat molt més polèmiques del que ho van ser, i que resulta que han esdevingut profètiques. Casualment o causalment?

A banda de la tristesa de perdre una companyia habitual dels meus matins endormiscats, sento una gran preocupació per la llibertat d’expresssió i la informació independent a aquest país. Sembla que ser el número u d’audiència no garanteix l’interès de l’empresa en els teus serveis. D’altres, amb menys audiència (en percentatge) però amb millor premsa i ja alguna sentència condemnatòria a l’esquena, veuen com la seva empresa si que els defensa. La dreta catòlica respectant la llibertat individual dels periodistes i l’esquerra socialista aplicant consignes de partit als mitjans públics? Qui deia que a la vida era molt important tenir bons padrins?

Ara cal veure com continuarà el programa. I si en la propera temporada es noten als mitjans de comunicació de la CCRTV un canvi editorial en determinada direcció. Potser no passarà res; potser ser nacionalista és pitjor que mentir i insultar.

Salut i sort,
Ivan.

Bueno, me va a dar mucha pena que Antoni Bassas deje de hacer El Matí de Catalunya Ràdio. Yo debo de haberlo seguido durante unos dos años, en los que cada mañana he escuchado la tertulia del programa. Se le pueden criticar algunas cosas, obviamente, como un tono en ocasiones demasiado nacionalista catalán para mi gusto, pero en general la tertulia se ha mantenido rica en opiniones y puntos de vista.

Los temas nacional, social, de género, y muchos otros nunca han sido tratados de manera maniquea, y cosa infrecuente, la mayor virtud de Bassas es que ha sabido encontrar el equilibrio perfecto entre tener en la tertulia a académicos y especialistas, por un lado, y saber traducir casi cualquier tema a un lenguaje llano y entendible, por el otro. La calle y el aula se daban la mano en el estudio de Catalunya Ràdio durante la tertulia de la mañana. Cómo me va a doler en poco tiempo referirme a este programa en pasado … “yes, I used to hear a very interesting program in the morning – discussions were good, and the guy who led the discussions always brought there interesting people.”

Así que hasta pronto, Antoni. Las tertulias, animadas con Sala i Martín liándola con Oliver, con Milagros Pérez-Oliva energizando el programa, con Pere Portabella contrastando las diatribas ultraliberales de Francesc Sanuy, con el contrapunto magistral de Bru Rovira e Ignasi Carreras, con los careos entre Terricabras y Marhuenda, con las píldoras de erudición digerible de Joan B. Culla, y con muchas otras aportaciones quedarán en suspenso hasta que sepamos qué pasará con El Matí.

Ahí va mi afecto por el programa, un afecto incierto, incierto, que se va arrastrado por el viento como sólo las hojas desperdigadas de un diario en una calle desierta podrían hacerlo.

Fins aviat amic – et trobarem a faltar

Avui, com sabeu és Sant Jordi, wa yeah!. I m’he llevat d’hora i com les nenes maques he arribat a al oficina a les 8:30!. Mentre escorçava a les 7 del matí escoltant Catalunya Ràdio amb l’Antoni Bassas he sentit que parlaven de “Roses contra l’oblit”, i m’ha semblat que era necessari penjar-ho al blog de l’empresa: Solomayores, i a la web: InfoElder, i de pas el postejo aquí. A més avui, a part de ser Sant Jordi, a l’esmorzar pagat per l’empresa, Grup Intercom, ens han dit que per no sé quin número d’any consecutiu el Grup Intercom és un dels millors llocs per treballar d’Espanya. Res més, que és guai tot plegat.

Us deixo amb les roses de l’oblit, si us plau, regaleu-ne moltes a la gent gran, que és molt bonic!

Aquesta entrada ha estat publicada a: Solomayores

Rosas contra el olvido es una iniciativa de L’Associació d’amics de la gent gran de Cataluña. Con esta campaña, la asociación quiere dar a conocer las graves condiciones de aislamiento social y soledad que sufren más de 120.000 personas mayores en Cataluña.

Este es un problema cada vez más arduo pero que sigue siendo desconocido por opinión pública. La iniciativa consiste en regalar una rosa a una persona mayor en el día de Sant Jordi, día de celebración, del libro y la rosa en Cataluña. Este es un gesto simbólico para demostrar a la sociedad que no nos olvidamos de nuestros mayores. Es por eso que la asociación ha escogido ésta fecha señalada y una cifra simbólica: 1001 rosas, que esperamos que sean muchas más.

Si queréis participar en la solidaria y conmovedora iniciativa solo tenéis que regalar una rosa a quién queráis. Para más información sobre la iniciativa o la asociación en si, no dejéis de consultar la web dels Amics de la Gent Gran.

Pese al éxito del estreno del TGV y las promesas de invertir en Cercanías, lo cierto es que la red de trenes que utiliza la inmensa mayoría de la población catalana hace aguas por todas partes. Víctor Morlán, secretario de Estado de Infraestructuras fue entrevistado en la Mañana de Catalunya Ràdio antes de su partida hacia Madrid. En el, reconoció que no entendía como aún podían existir tramos de catenaria tan antiguos a pesar de  las “actualizaciones” que se han hecho durante los últimos tiempos a la red de cercanías, habrá mucho trabajo antes no se superen las constantes incidencias que sufrimos hasta ahora, y acto seguido aseguró que en Catalunya existen tramos de vía dónde la catenaria fue instalada antes de la Guerra Civil. “¿Catenarias de los años 30?“, preguntó incrédulo el presentador Antoni Bassas, y Morlán lo reconoció, sin titubear. Notícia aparecida en directe.cat 

No, si aún será la catenaria que pagaron los catalanes del 1900 para contruir los ferrocarriles en Catalunya y sin ninguna ayuda del Estado español. La consigna era (más o menos como ahora) ni un duro para las colonias.