Quan hom veu on s’arriba, arriba també el moment de la reflexió i de veure que ha quedat pel camí, qui s’ha quedat pel camí i si havia valgut la pena de fer aquest llarg camí de ferro, com algunes vegades he descrit, assumir quina és la teva posició en la vida, i el que és més important, assumir la teva edat adulta amb el convenciment que encara hi ha quelcom a fer.

De fet, quan llegeixes coses com ara: “De que parlem quan parlem de nou socialisme? Naturalment  no tenim la més mínima intenció d’inventar doctrines ni encara menys, de fer de “guardians del missatge” d’una ortodòxia inexistent. Parlem de tendències, previsions i esperances per al segle XXI”[1] , te n’adones com el pensament n’és d’important en la determinació del llenguatge polític i com aquest, a la vegada, representa tot un món on la semiologia ens dirà com aquells signes, aquells codis que interactuen en la vida social com també en la vida política, determinen abastament una  societat com la nostra, a cavall de diferents realitats, les heretades del segles anteriors XIX i XX i conformant una nova realitat, la  del present segle, amarada en la nova revolució tecnològica i les tendències globalitzants.

La globalització ètica, aquestes son les paraules clau que comencen a pesar, entenent que aquesta hauria d’albirar tots els contextos de relació personal i social i per tanta amb un efecte centrípet que de vegades no és clarament present, abastant alguna cosa més que les lectures purament economicistes que se’ns donen aquests díes, com afirmava el filòsof Sosa Treviño[2] ja a l’any 2006: “Para que hablar de ética ante una situación sorda en donde lo único considerado como bueno es la productividad y las consecuentes ganancias”.

Els diccionaris de Ciència Política no ens descobreixen el terme ètica com lligat a la determinació i l’acció de la política, però el concepte ètic, en confluència amb els seus orígens grecs que ens assimilen Ethikos a caràcter, ens defineix per ell mateix el model, és a dir, com s’afronta el viure en societat, en la gestió, en la creació i en la  implementació positiva. Probablement aquell tractat de ètica que va ser La República de Plató, ens descriu millor que ningú la ètica en la política, no ho oblidem en la globalització mateixa, eufemisme amb el que de vegades volem definir el fet polític, on aquell imperatiu categòric que ens descriu Kant és ineludiblement aquella emprempta dels clàssics en la descripció de la filosofia política. Hauria de ser doncs l’únic principi l’ètic aquell que hauria de moure tota definició política, tota acció, tota lectura, tota interpretació, tota creació en l’àmbit de les idees, més enllà d’interpretacions aristotèliques o escolàstiques, com de tota fenomenologia de valors, com a element substantiu i inalienable,  sense proclamar-ho d’una manera retòrica i reiterada que acabés convertint-se en indecent, perquè, com ens diu Zabrebelsky[3] i com recullen Obiols i Comín en el seu llibre :”Mai es parla tant de valors com en els temps del cinisme”.  

Un diputat guanya més de 4.000 euros al mes i la majoria arriben als 5.000 i, a més, hem d’afegir les indemnitzacions dels alcaldes i regidors, les segones feines (algunes declarades, moltes no) i els complements per secretaris i presidents de comissions. En resum, els nostres diputats es poden permetre un armari amb un Gianfranco Ferré, un Valentino, un Antonio Marras, un Dsquared2, o alguna cosa més clàssica com un Oswald Boateng, un Sisley o un Versace.

Aquests dies, els corresponsals de SalóRosa hem anat prenent nota de la forma de vestir dels nostres diputats, i quan escrivim diputats volem dir els diputats masculins. Ha estat una setmana intensa de comissions i això ens ha permès estudiar amb detall els diputats que han anat desfilant per les passarel·les del Parlament. Com vesteixen els homes de la Pàtria?. Estan a l’alçada de la seva dignitat?.

Convergent. El diputat Cortefiel

El diputat convergent és el més elegant del Parlament, la qual cosa tampoc és massa significativa. És un diputat que no arrisca massa: vestit amb tons grisos i cendra, tall clàssic de dos botons, camisa blau cel i corbata discreta i ensopida, amb un trist nus americà. Podrien ser els comerciants d’una empresa d’electrodomèstics. Aquests dies s’han incrementat el número de diputats convergents sense corbata; algú els hi hauria d’explicar que l’absència de corbata només es justifica amb colls londoner, spread o italià, però no amb les turndown i encara menys amb un coll americà, que és el que predomina. I, si us plau, mai es treguin la jaqueta quan estan en una comissió. Donem de menjar apart al diputat Oriol Pujol i l’elegantíssim Fernández Teixidor.

Socialista. El diputat escuraxemeneies

El diputat que sembla que s’avergonyeixi de la seva condició de diputat. Què podem dir?. Americanes de pana amb pantalons de fil, jeans (caldria una sanció parlamentària per presentar-se al Parlament amb jeans), camises per fora, desaparició sistemàtica de la corbata, combinació jersei – jaqueta, americanes obertes mostrant pantalons sense cinturó, corbates indescriptibles i, atenció, un diputat amb més medalles que un mariscal de camp. La majoria semblen miners gal·lesos vestits per anar a missa de diumenge. El més trist és el joc de colors, especialment la combinació camisa – jaqueta, que és sempre equivocada, com ara una jaqueta camell amb una camisa vi i una corbata verda. Aquesta setmana ens ha agradat el diputat Paladella.

Esquerra. El diputat Massimo Dutti

El diputat d’Esquerra és adicte a les marques Inditex. Zara, Massimo Dutti i alguna camisa Pull and Bear. És un diputat que associa la modernitat al vestit amb botonatge molt alt, freqüentment amb colors terra, camisa de color càlid i corbata igualment càlida. Si els ajuntem a tots estaríem davant d’un casament de penal a La Canonja o a Sant Adrià del Besòs. Ens hem adonat de les dificultats dels diputats d’Esquerra per tal de combinar les sabates amb el vestit, de manera que un dels representants d’aquest grup portava un vestit negre de pana (amb una visible capa de caspa a les espatlles) i unes sabates marrons, que no han estat llustrades d’ençà que van sortir de la botiga. No els hem vist aquests dies, però destaquem l’elegància d’en Ridao i en Puigcercós, sense que això s’hagi d’interpretar com una lectura política.

Popular. L’home Pantuflo Zapatilla

Els representants del Partit Popular no deixen cap marge a la sorpresa, ja que vesteixen com el que són. Vestit fosc, camisa blanca, corbata blava i sabates negres. L’uniforme s’apropa molt al prototipus convergent, però amb un plus de sobrietat. Alguna corbata seven-fold, tab collar a les camises, i sabates de punta sempre llustrades. El pitjor són els bessons daurats que llueixen alguns diputats. I és que el principal defecte dels diputats populars és la seva estètica conservadora, de manera que ens els imaginem a casa amb batí de seda i sabatilles Castañer, com en Pantuflo Zapatilla. Ens agrada l’atreviment d’en Rafa López, qui comparteix amb el socialista Antoni Comín l’intent d’incorporar una estètica jove al Parlament.

Ecosocialista. El diputat sostenible

Hi ha pocs diputats ecosocialistes i a més tenen estils relativament diferents. En general, comparteixen el perfil estètic dels socialistes: mal vestits, massa pana, corbates que semblen els badalls d’una campana i unes sabates de mercat de diumenge. Hi ha dos diferències significatives respecte dels diputats del grup socialista. La primera és que sempre utilitzen una o dues talles més de les que precisen. Hem de dir que són diputats força panxuts, però haurien de compensar el perimètre de la cintura amb les mànigues i les espatlles, uns retocs que no passaran dels 50 euros. La segona és que utilitzen sempre els mateixos models (alguns des de fa uns quants anys), suposem que per a practicar els principis sostenibles. Només destaca en Postigo, que porta amb una certa elegància el seu estil deixat.

Ciutadans. El diputat funcionari

Només són tres i aquests dies els hem vist poc. La seva estètica és més aviat discreta, grisa, un xic funcionarial, castellana, un punt casposa.

Dedicarem altres articles a parlar de les ulleres, dels pentinats, dels perfums i farem un monogràfic sobre mitjons. Avui, els redactors de SalóRosa hem arribat a dos conclusions. La primera és que el nivell mig estètic del Parlament no està a l’alçada de la dignitat de la institució. La segona és que les aparences no enganyen. Tothom és com sembla, o sembla el que és.