Quan una fira arriba a la 616èna edició és que podem parlar d’una fira consolidada. La fira de Sant Andreu, a Torroella de Montgrí, és una fira ben consolidada. I no ens estranya gens. No és habitual que una fira ocupi tot una vila, una vila gran, com Torroella. I tampoc és habitual que hi hagi més d’una fira en una diada. A Torroella n’hi ha diverses: fira de gossos d’atura, fira de mostres, trobades, fira del cavall, exposició. I amb tot un seguit d’actes i d’activitats que la fan molt adequada pels nostres infants. Teatre de carrer, passejades en carruatges i en poni, actuacions musicals… i moltíssimes coses més. Escolliu del completíssim programa de la fira, a la web de l’ajuntament. A més Torroella és una població magnífica, amb fira o sense. La plaça de la Vila és el cor de la vila medieval. Porticada, irregular, però graciosa. Podeu passejar per Torroella, sense fira o amb fira, per veure les restes de la muralla, amb el portal de Santa Caterina, la torre de les Bruixes, o bé arribar-vos fins la gran esglèsia gòtica de Sant Genís, amb el seu peculiar campanar. Dalt del Montgrí, desafiant els vents i el temps veureu sempre el castell de Montgri. La pujada no és apta per minyons de pit, però si per bons excursionistes familiars. Podeu fer-hi cap a través de la vall de l’ermita de Santa Caterina, on s’hi fa un aplec molt lluit al novembre. Són notables també algunes cases de Torroella, com la Casa Pastors o la del Metge al carrer Major. Torroella ocupa la vall final del Ter i està molt a prop de poblets que cal visitar, com ara Verges o Ullà, o més lluny Peratallada o Pals. A 7 kms. trobareu el mar, amb platges molt boniques, i amb un bon port, l’Estartit, des d’on surten les barques que us portaran a les illes Medes i a donar un volt pels penyasegats de la costa. excursió familiar inoblidable. Ja ho sabeu: Torroella, amb fira on sense, us espera. Per menjar i dormir, a banda del que us ofereixi la fira, teniu la Fonda Mitjà, de tota la vida. Bona cuina cassolana i bones habitacions. Molt més modern i sofisticat, de disseny i per bones butxaques, l’hotel Molí del Mig, us ofereix cuina elaborada i habitacions superiors.

Cuando una feria llega a la 616 edición es que podemos hablar de una feria consolidada. La feria de Sant Andreu, en Torroella de Montgrí, es una feria muy consolidada. Y no nos extraña. No es habitual que una feria ocupe todo un pueblo, una villa grande, como Torroella. Y tampoco es habitual que haya más de una feria en un día. En Torroella hay varias: feria de perros pastores, feria de muestras, encuentros, feria del caballo, exposiciones. Y con toda una serie de actos y actividades que la hacen muy adecuada para nuestros niños. Teatro de calle, paseos en carruajes y en pony, actuaciones musicales … y muchísimas cosas más. Elija el completísimo programa de la feria, en la web del ayuntamiento. Además Torroella es una ciudad magnífica, con feria o sin ella. La plaza de la Vila es el corazón de la villa medieval. Porticada, irregular, pero graciosa. Puede pasear por Torroella, sin feria o con feria, para ver los restos de la muralla, con el portal de Santa Catalina, la torre de las Brujas, o bien acercaros hasta la gran iglesia gótica de Sant Genís, con su peculiar campanario. Arriba del Montgrí, desafiando los vientos y el tiempo, verá siempre el castillo de Montgrí. La subida no es apta para niños de pecho, pero si por buenos excursionistas familiares. Puede hacerse a través del valle de la ermita de Santa Catalina, donde se celebra una romería muy bella en noviembre. Son notables también algunas casas de Torroella, como la Casa Pastors o la del Médico en la calle Mayor. Torroella ocupa el valle final del Ter y está muy cerca de pueblos que hay que visitar, como Verges o Ullà, o más lejos Peratallada o Pals. A 7 kms. encontrará el mar, con playas muy bonitas, y con un buen puerto, l’Estartit, desde donde salen las barcas que les llevarán a las islas Medas,  y a dar una vuelta por los acantilados de la costa. Una excursión familiar del todo inolvidable. Ya lo sabéis: Torroella, con feria donde sin ella, os espera. Para comer y dormir, aparte del que les ofrezca la feria, tiene la Fonda Mitjà, de las de toda la vida. Buena cocina casera y buenas habitaciones. Mucho más moderno y sofisticado, de diseño y para bolsillos potentes, teneis el hotel Molí del Mig, que ofrece cocina elaborada y habitaciones superiores.

L’aplec de Santa Caterina te una tradició centenària a Torroella de Montgrí, i als pobles que envolten aquest massís. La Vall de Santa Caterina es troba al vessant nord del Montgrí, amagada darrera l’alta penya, amb accés per Ullà o Bellcaire d’Empordà, o fins per Sobrestany. Dins de la vall, al peu del Castell, trobareu la gran ermita de Santa Caterina. Al seu voltant es celebra l’aplec. L’Aplec de Santa Caterina és una cita ineludible pels que agraden de la germanor festiva i lúdica. Al matí els peregrins arriben a l’ermita i toquen la campana. Més tard, amig matí hi ha ofici solemne. Acabat comença el dinar, que cal portar de casa. Es fa foc a l’àrea senyalada a tocar de l’esglèsia. Es veu, es canta i es riu. A la tarda la tradició mana enfilar-se fins l’altiu castell de Montgrí, (a la foto). La vista és esplèndida. Tot això passa el tercer cap de setmana de novembre, just abans de la fira de Sant Andreu, a Torroella. És com l’aperitiu. Aprofiteu la diada per visitar l’ermita i el castell. Una excursió familiar clàssica. També podeu passar el cap de setmana i visitar Torroella, l’Estartit i agafar la barca que rodeja les illes Medes. Una altra excursió clàssica molt bonica i familiar. Tot l’Empordà està al vostre abast: Peratallada, Verges, Pals… no us el deixeu perdre. Per dormir podeu anar a la Fonda Mitjà, a Torroella. Bona cuina senzilla i cassolanan i habitacions amb cara i ulls. L’hotel El Molí del Mig és un dels millors de l’Empordà. Habitacions per bones butxaques.

La romería de Santa Catalina tiene una tradición centenaria en Torroella de Montgrí, y en los pueblos que rodean este macizo. El valle de Santa Catalina se encuentra en la vertiente norte del Montgrí, escondida detrás de la alta peña, con acceso por Ullà o Bellcaire d’Empordà, o hasta por Sobrestany. Dentro del valle, al pie del Castillo, encontrará la gran ermita de Santa Catalina. A su alrededor se celebra la romería. La Romería de Santa Catalina es una cita ineludible para los que gustan de la hermandad festiva y lúdica. Por la mañana los peregrinos llegan a la ermita y tocan la campana. Al mediodia hay misa solemne. Acabada esta comienza la comida en el campo, que hay que traer de casa. Se puede hacer  fuego en el área señalada al lado de la iglesia. Se bebe, se canta y se ríe. Por la tarde la tradición manda trepar hasta el altivo castillo de Montgrí, (en la foto). La vista es espléndida. Todo esto pasa el tercer fin de semana de noviembre, justo antes de la feria de Sant Andreu, en Torroella. Es como el aperitivo. Aproveche el día para visitar la ermita y el castillo. Una excursión familiar clásica. También puede pasar el fin de semana y visitar Torroella, l’Estartit y coger la barca que rodea las islas Medes. Otra excursión clásica muy bonita y familiar. Todo el Empordà está a su alcance: Peratallada, Verges, Pals … no se lo pierda. Para dormir podéis ir a la Fonda Mitjà, en Torroella. Buena cocina sencilla y habitaciones de buen ver. El Hotel El Molí del Mig es uno de los mejores del Empordà. Habitaciones para buenos bolsillos.

L’aplec de Sant Iscle de les Feixes te lloc a mitjans del  mes de novembre al bell mig del cor de Collserola. És un indret de fàbula, amb boscos frondosos de pins, d’alzines, molt mediterrani, però també amb molta vegetació de ribera, que a la tardor està magnífica. A Sant Iscle s’hi pot anar, però, tot l’any. Perquè l’excursió és bonica tot temps. L’alicient del novembre és el seu aplec. L’església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes s’aixeca solitària a tocar de la riera de Sant Iscle, o de les Feixes. Per arribar-hi cal caminar. Són un parell o tres de quilòmetres des de Cerdanyola, o bé la mateixa distància des de l’àrea recreativa de Can Coll, a la carretera d’Horta a Cerdanyola. Bon aparcament en tots dos casos. Es tracta d’una passejada un xic llarga, però suau, agradable, amb poc desnivell, molt poc cansada.  Els paisatges són divins. Relaxants. Es passa tota l’estona al costat de la riera, veient esglèsies, com Santa Maria de les Feixes, masies, com can Catà i molta flora, tota  magnífica. Iniciarem la ruta a la mateixa caseta d’informació del parc de la Riera de Sant Cugat, a Cerdanyola del Vallés, i seguirem el camí de Sant Iscle, senyalitzat perfectament. Passem per sota de l’aqueducte de Can Canaletes, i per Can Canaletes mateix. Després pel costat de l’ermita de Santa Maria de les Feixes. Seguim els indicadors de Can Catà i de  Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes. Impossible perdre’s. Anem sempre pel camí principal, el més ample. Passarem per davant la masía i la reserva natural de Can Catà, i ja veurem ben aviat  Sant Iscle de les Feixes. Si veniu des de l’àrea de Can Coll cal fer la ruta fins Can Catà, també senyalitzada. Si hi pugeu el dia de l’aplec hi haurà molta, moltíssima gent, però gaudireu d’actes que mai no heu vist, com ara la missa solemne amb el  repartiment del panet beneït,  o bé ballades de sardanes i altres dances tradicionals, tastets  gastronòmic i altres actes diversos, per a totes les edats i creences.  Durant tot el dia es farà un concurs de fotografia. Si voleu dinar bé, el millor, com en tots els aplecs, és pujar-vos el vostre propi menjar. Penseu, si feu això, que es pot fer foc però no fora del recinte de l’ermita.  El dia de l’aplec no podreu circular amb cotxe pels camins que menen a Sant Iscle. Això és una murga pels més mandros, gent gran o discapacitats, però un gran avantatge per les famílies amb infants. No patiu de tota manera els que no podeu o voleu caminar. L”ajuntament de Cerdanyola ofereix  un servei de microbús. Pugeu fins a l’aplec. Gaudireu de la festa.

La romería de Sant Iscle de les Feixes tiene lugar a mediados del mes de noviembre en pleno corazón de Collserola. Es un lugar de fábula, con bosques frondosos de pinos, de encinas, muy mediterráneo, pero también con mucha vegetación de ribera, que en otoño está magnífica. A Sant Iscle se puede ir, no obstante, todo el año. Porque és una excursión bonita en todo tiempo. El aliciente de noviembre es la romería. La iglesia románica de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes se levanta solitaria junto a la riera de Sant Iscle, o de las Feixes. Para llegar hay que caminar. Son un par o tres de kilómetros desde Cerdanyola, o bien la misma distancia desde el área recreativa de Can Coll, en la carretera de Horta a Cerdanyola. Buen aparcamiento en ambos casos. Se trata de un paseo un poco largo, pero suave, agradable, con poco desnivel, muy poco cansado. Los paisajes son divinos. Relajantes. Se pasa todo el tiempo junto a la riera, viendo iglesias, como Santa Maria de les Feixes, masías, como Can Catà y mucha flora, toda magnífica. Iniciaremos la ruta en la misma caseta de información del parque de la Riera de Sant Cugat, en Cerdanyola del Vallés, y seguiremos el camino de Sant Iscle, señalizado perfectamente. Pasamos por debajo del acueducto de Can Canaletes, y por Can Canaletes mismo. Después por el lado de la ermita de Santa Maria de les Feixes. Seguimos los indicadores de Can Catà y de Sant Iscle y Santa Victòria de les Feixes. Imposible perderse. Vamos siempre por el camino principal, el más ancho. Pasaremos por delante de la masía y la reserva natural de Can Catà, y ya veremos pronto Sant Iscle de les Feixes. Si viene desde el área de Can Coll es necesario hacer la ruta hasta Can Catà, también señalizada. Si subís el día de la romería habrá mucha, muchísima gente, pero disfrutareis de actos que nunca habéis visto, como la misa solemne con el reparto del panecillo bendito, o bailes de sardanas y otras danzas tradicionales, degustaciones gastronómicas y otros actos diversos, para todas las edades y creencias. Durante todo el día se hará un concurso de fotografía. Si quiere comer bien, lo mejor, como en todos los encuentros multitudinarios, es subirse su propia comida. Pensad, si hacéis esto, que se puede hacer fuego pero no fuera del recinto de la ermita. El día de la romería no se podrá circular en coche por los caminos que conducen a Sant Iscle. Esto es un engorro para los más perezosos, los ancianos o discapacitados, pero una gran ventaja para las familias con niños. No sufran, de todos modos, los que no pueden o no quieren caminar. El ayuntamiento de Cerdanyola ofrece un servicio de microbús. Subid hasta la romería. Disfrutareis de la fiesta.

Heu anat mai a un aplec per terres gironines?. Tot bon viatger familiar ho hauria de fer. L’ambient és molt diferent de tot el que coneixeu, heu conegut o coneixereu. Envoltats de bosc, en una praderia, les colles es diverteixen, participen de la gresca general, o de la seva pròpia, escolten la música, menjen, menjen molt, i s’ho passen bé. Qualsevol aplec és així. Ho és des de fa molts anys. De fet aquesta mena d’aplecs a les terres de Girona són com una anada al passat, un exercici d’antropologia cultural en viu i en directe. A Santa Pau, a la Garrotxa, en plena zona volcànica, en un marc incomparable de natura verge, trobareu l’ermita de Sant Martí. Allí s’hi celebra, cada any pel novembre, un aplec dels clàssics. No està gaire lluny del poble, tres kms. com a molt. Pregunteu-ho. Imagineu-vos-la.  Una ermita al peu de la serra de Sant Julià del Mont, en un indret maravellós, una construcció inicialment romànica, amb afegits gòtics i de tota altra època. Al matí, esmorzar popular, gratuït, i per a tothom qui es trobi al lloc. Missa solemne, cantada de la coral, i gran foc. En el caliu d’aquest foc tothom pot coure-hi la carn que cada família portarà. També s’hi munten paradetes per aquells que no hauran estat prou previsors. Hi haurà servei de bar. Sense menjar i beure no us hi quedareu. A la tarda jocs, castanyada, sorteig d’una cabra… anyorareu aquest aplec quan ja farà molts dies que s’haurà acabat!. Us ho assegurem!. Ah! No marxeu pas sense haver visitat Santa Pau, amb el seu casc antic i el castell, i la zona volcànica de la Garrotxa.

¿Habéis ido nunca a una romería por tierras gerundenses?. Todo viajero debería hacerlo. El ambiente es muy diferente de todo lo que conoceis, habeis conocido o conocereis. Rodeados de bosque, en una pradera, los grupos se divierten, participan del jolgorio general, o de su propio jolgorio, escuchan la música, comen, comen mucho, y lo pasan bien. Cualquier aplec es así. Lo es desde hace muchos años. De hecho este tipo de encuentros en las tierras de Girona son como una vuelta al pasado, un ejercicio de antropología cultural en vivo. En Santa Pau, en la Garrotxa, en plena zona volcánica, en un marco incomparable de naturaleza virgen, se encuentra la ermita de Sant Martí. Allí se celebra, cada año, en noviembre, una romeria de las clásicas. No está la ermita muy lejos del pueblo, tres kms. como mucho. Pregunte. Imaginela. Al pie de la sierra de Sant Julià del Mont, en un lugar maravilloso, una construcción inicialmente románica, con añadidos góticos y de toda otra época. Por la mañana, almuerzo popular, gratuïto y para todo aquel que se encuentre en el lugar. Misa solemne, cantada por la coral, y una gran hoguera.  Al calor de ese fuego todo el mundo puede asar la carne que cada uno llevará. También se montan tenderetes para aquellos que no habrán sido previsores. Hay servicio de bar. Sin comer y beber no os quedaréis. Por la tarde juegos, castañada, sorteo de una cabra … añorareis este encuentro cuando ya hará muchos días que se habrá acabado. ¡Os lo aseguramos!. ¡Ah!. No podeis iros sin visitar Santa Pau, su casco antiguo, el castillo, y la zona volcánica de la Garrotxa.

Una altre aplec, un altre diumenge amb son i monyo acartonat del pols dels bancals. Sense entrar a valorar les actuacions musicals, que trobo que és molt personal (em quedo amb The Bandits) i sense ensanyar-nos amb l’equip de so del divendres, la valoració ha de ser bona perquè un any més d’aplec ja és una victòria i a sobre no ha hagut cap incident. L’aplec és la festa de tota la comarca i és una de les ocasions per trobar gent de tots els pobles que en cap altra data ens podem trobar, quan són festes al teu poble també ho són a d’altres, etc. Només per això l’existència pròpia del aplec està justificada, poques comarques poden dir això, que saben que tenen un cap de setmana per trobar-se. A banda està la reivindicació, que potser a vegades passa diluïda entre cubalibres, porros i sexe a la tenda de campanya, però existix i està viva. Si després de trenta-un aplecs la comarca no és un parc temàtic de la ruralitat en part és culpa a l’aplec, que ha anat despertant i espavilant la gent, però no ens enganyem, perquè molts dels joves que ens trobàvem a la Mata este cap de setmana no fem vida a la comarca i els Ports pengen d’un fil. El fem aplec, fem comarca, fem país, és un eslògan de batalla que només pot complir-se si s’entén i s’aplica més dies que un sol cap de setmana, i entenc per fer comarca un dansant de la Todolella i no només un regidor, que no tot és política i la salvació (cremat que està un) no ens vindrà en un canvi de govern. L’aplec d’enguany va tindre la curiositat de ser el primer amb guàrdies de seguretat a l’entrada dels concerts per evitar que la gent entrés en bolso-nevera. Fins ací hem hagut d’arribar vaig pensar, però després llegint el llibret de l’Aplec i veient alguns personatges que rondaven per la Mata li vaig trobar el sentit. Els que fan això (caricatura de punkis o punkis de postal) precisament no entenen tot el sentiment i treball que hi ha darrere la festa i s’ho prenen com un festival punki més. Després seran els primers que ens parlaran de solidaritat.

Com a curiositat, a l’aeroport de Reus quan marxava, vaig trobar Cesk Freixas, que havia cantat el dia anterior en l’última jornada de l’Aplec. Vam estar parlant un ratet de l’aplec, de la comarca, del país, dels països, de música. A voltes el trobo massa plamfetiste entre cançó i cançó i en el diàleg el vaig trobar més reflexiu, com crec que deu passar en tots, dalt dels escenaris les coses clares i el xocolate espés. Un gust haver-lo conegut en persona i un bon colofó per al aplec 2009. L’any que ve: Vilafranca. Via twitter ja hem començat…

Alguns comentaris desordenats i ràpids.

Està plovent a Orléans, i ja podria caure a Horta de Sant Joan, el mal que està fet ja està fet però que puguem salvar un dels paratges més bonics de les Terres de l’Ebre, els Ports.

Demà marxo cap al aplec dels Ports, a la Mata enguany. Altra volta ens trobarem amics que només veiem d’aplec en aplec, a l’entrada de la Mata ens pararà la Benemérita i a dins ens posarem l’enganxina del tort i tot allò. L’Aplec, el nostre Woodstock particular i d’anar per casa, uns dies on te penses que tots ens coneixem (i no només per facebook).

L’arribada al aplec ve marcada pels homes de verd que atordeixen el personal, no obstant es pot constatar que mai se n’ixen amb la seua perquè dins del recinte del aplec sempre hi ha molta i molta marihuana. No estaria mal que un dia desistiren de visitar-nos. Enguany vam anar només el dissabte d’aplec, un poquet abans de la actuació de Xavi Castillo. La nit abans una colla de punkis adolescents havien atacat Villores amb esprais, i l’havien deixat com Hernani, ja que és molt fàcil pintar tot això a Villores i no al carrer Alloza de Castello. L’obra de Castillo sobre el canvi climàtic i les seues conseqüències a València tenia gags bons tot mesclat amb un excés de crits, tòpics i massa llarg. Després d’un entrepà de llonganisses que va entrar perfecte venia la nit musical. Ja es veia en l’ambient i en el cartell: un aplec punki. Potser no es pot demanar més a la gent de Villores, però s’hauria agraït algun grup més del tipus In-fusió que van ser el més interessant que vaig veure. No cal oblidar els orígens folkis del Aplec ni tancar-se en un estil i una estètica com el punk, el País Valencià dóna per fer un festival de música en valencià, bé de preu i variadet d’estils. Com sempre un dels punts importants del aplec és el que significa en sí mateix, un encontre de gent: els de pobles de la comarca i els que venien de lluny, els que vénen per la festa i els que ho fan per la lluita. Finalment, crec que els de Villores no es podran queixar dels vilafranquins que hi van anar, tot i que no som de la comarca sembla ser. Espero que a la Mata compten més amb nosaltres.

Ja hem complert un altre any amb el rite i ja en van set. Demà, amb menys hores de son, ja direm alguna frase amb senderi sobre l’Aplec dels Ports 2008 de Villores. Espero que hageu arribat tots bé, a descansar i fins el 2009. Aurelio!