Titolo originale: Valentino- The Last Emperor

Regia: Matt Tyrnauer

Cast: Valentino Garavani, Giancarlo Giammetti

Distribuzione: Medusa, USA, 2008

Guarda il trailer

Le telecamere seguono il grande stilista Valentino tra il 2005 e il 2007,  nei due anni che precedono il suo addio alla moda, avvenuto nel gennaio del 2008, tra la preparazione degli abiti per le sfilate eventi glamour, interviste, viaggi, cambiamenti al vertice dell’azienda.

  Il regista Matt Tyrnauer, corrispondente speciale di Vanity Fair, realizza davvero un piccolo gioiello, mostrando il Valentino uomo, nelle sue debolezze e nei suoi capricci da star, ma anche nel suo grandissimo talento creativo. Il film racconta, o meglio fa raccontare alle immagini delle sue creazioni, alle interviste e alle parole dello stilista stesso e del suo braccio destro, amico, compagno, ombra silenziosa eppure indipensabile Giancarlo Giammetti, la storia del suo impero, dall’arrivo da Parigi e dal loro primo incontro sul quale i due continuano ad avere due versioni differenti, fino all’acquisizione dell’azienda da parte del Gruppo Marzotto, che a sua volta ha ceduto parte del controllo al fondo di private equity Permira.

Senza dubbio il pubblico femminile adorerà questo film perché è la celebrazione di ciò che è bello, poiché il bello è proprio ciò che il famosissimo couturier ama di più: quindi ci sono abiti da sogno, indossati da dive del passato e dei giorni nostri, di cui viene mostrata tutto il processo di realizzazione, dai suoi disegni, al lavoro certosino delle sarte, fino alla prova sulla modella; vediamo location fantastiche, le dimore dello stilista in Italia e in Francia, il suo jet, i suoi cagnolini trattati come principi; il tutto inframmezzato da scene molto divertenti come i battibecchi tra lui e Giammetti, o con le persone del suo staff, da vera prima donna, o da scene commoventi come l’apertura della Mostra a lui dedicata al Museo dell’Ara Pacis in occasione dei 45 anni di attività, o la sua ultima sfilata, o il conferimento della Legion D’onore.

 Valentino è un’icona, un divo, una persona lunatica, volubile, spesso capricciosa,  colui che  durante un’intervista, al giornalista che afferma che la gente dice che nessuno potrà mai prendere il suo posta, risponde sorridendo: “Après moi, le déluge” (Dopo di me, il diluvio), ma allo stesso tempo un professionista attento e quasi maniacale  nella cura di ogni singolo particolare, che si agita dietro le quinte durante le sfilate come un esordiente e segue le modelle fino al loro ingresso in passerella, curando in corda ogni minimo dettaglio, un uomo sensibile che si commuove quando durante il discorso tenuto dopo il conferimento della Legion d’Onore, ringrazia Giancarlo Giammetti per la sua presenza al suo fianco per quasi 50 anni.

Il film è stato presentato  alla  65. Mostra Internazionale d’arte  Cinematografica di Venezia nel 2008 e sta riscuotendo un tale successo ovunque, soprattutto negli States, che si stanno facendo sempre più insistenti le voci che lo vorrebbero candidato all’ Oscar.

In definitiva un ritratto divertente e raffinato, condito da una bellissima colonna sonora che va da Bette Davis eyes di Kim Carnes, a brani jazz, fino a musiche tratte dai film felliniani.

Conclusione: Da vedere.

Voto: 8

72 Smalldive has a new stockist in the heart of Singapore.

Bag to Differ Coloured Clutches

Riveria Collection

Parker Shopper

Riveria Collection_Mabe Pearl

Ennis Leather Sling Carry All

Rock the Casbah Collection

Quintessential is located at 9 Scotts Road, #02-01 Pacific Plaza, Singapore 228210. T: 6738 4811 E: info@quintessential.com.sg.

Rise n’ Shine! It’s Tuesday July 14th, 2009. Noodles’ Nugget of Minutia of the Day is: Today is Bastille Day! Fête de la Fédération or French Independence Day! July 14th, 1789 marks the end of the French Monarchy and ushered in the begins of Modern France as we know it today.

A little known fact about King Louis XVI was that his father King Louis XV once said, “après moi, le déluge.” or “after me, the deluge.” He read the signs on the wall and predicted the fall of the French Monarchy many years prior to 1789.

Don’t believe me? Read it on wikipedia: “après moi, le déluge”

Follow me on: Twitter

Well, baby, it’s raining outside and how!

Third day.  Today it’s raining so hard that it sounds like sleet.  Wait.  It is sleet.  I must be on the rain/sleet line.

Whatever.  It’s been raining so long I’m now into portrait photography in the rain behind my wheel.

The good thing?  I won’t have to get a model release.

The bad news?

Who would want it?

The car is waiting for me, my camera bag and robin’s egg blue Maine rubber slicker that gives me the senior Darth Vader look.  Chic.

I am a sight to behold.  My neighbors who don’t know me must think I’m a forensic photographer called out to photograph traffic accidents caused by the bad weather.

The stock market appears ready to take another dive today.  The apocalypse, weather wise, already appears to be here.  My  63 year old anxiety multi-layer cake has all the ingredients to explode in the oven.

But, I feel this crazy flicker of hope as I don my slicker.  My attitude is a creative battle every day, and that war I am winning.  Not because my output is anymore definite than the features of this pedestrian but because I’m out, in the frame not the margins, every day going out and stalking the ordinary.  Some days, like the past two, stalking in a robin’s egg blue slicker.

My latest shots are zooming while stopping or starting for a stoplight.  C’mon, isn’t that why the invented a zoom lens?

I call them my “hope” shots as in hope I don’t get in an accident shots.

I’ll post some later.

©Pat Coakley 2008

PHOTOGRAPHS CANNOT BE USED WITHOUT WRITTEN PERMISSION

Recuerdo cuando estaban cambiando al Papa.

La cuestión generó tremenda cantidad de drama y era excelente ver como a la gente le entraba el “espíritu” místico religioso de que iban a cambiar al Papa ahí pegados en el televisor.

Generalmente que a la gente se le meta un determiado espíritu viene dado por si la noticia tiene su propio cintillo, colores y tema musical en los noticieros, después ya los que deciden que información es importante o relevante para ti armaron cualquier otra alharaca que si de las olimpiadas, las elecciones o algo así y ya la gente no le paró ni media bola a Ratziger porque andaban con el espíritu deportivo del mundial o cualquier otra vaina.

La gente no puede tener más de un tema central de interés, podrían entrar en corto circuito.

Pobre Papa, me caía bien, era medio retrógrado en algunas cosas, pero era simpático, en cambio este Ratzinger Z parece el emperador de la guerra de las galaxias.

Quizá tu que lees esto, no lo sabes, pero podrías ser Papa, en teoría. Al menos si eres varón bautizado, nisiquiera tienes que ser cura. Tu eres lo que se llama “papable”, podrías ser el Papa.

Yo podría ser el próximo Papa.

Cuando te pare un fiscal de tránsito y te quiera poner una multa tu le dices, “no, señor, no puede porque yo soy papable”. Y probablemente te de una coñaza.

Si a alguien ya se le está ocurriendo autoproclamarse Papa, pues no sería muy original, ya lo han hecho. Yo lo haría la vaina es el celibato. Una vaina es que seas el Papa de verdad, comiendo sabroso y bien, viajando por el mundo, con la guardia Suiza como guardaespaldas y que te traten como jefe de estado con la condición de no agarrarte nada. Está pensable. Otra es decir que tu eres el Papa y no agarrarte nada de gratis, eso es ser marico triste.

Si yo fuese Papa mi primera acción sería… pues celebrar, y la segunda abolir el concilio vaticano II, declalarme rey del universo y arrancar de nuevo con la inquisición, y después de mi el diluvio pues, un reinado de terror. Y las misas serían con música de Iron Maiden.

En realidad eso lo haría así me escojan para presidente de la junta de condominio, pero eso es otra historia.

Uno se escoge su propio nombre al ser Papa, yo sería “Chongo primero, rey de los lagartos”, otros nombres que se me ocurrieron: “Upa, Shantysoundsystem, Cito, Gayo, Natas, Pirulo.”

El Papa es tan arrecho que tiene un carro que se llama como él, el único que tiene eso es Batman.

Eso si, como algo que vi por ahí, rodeado de cristales anti balas, porque nadie está del todo seguro de que el dios al que le rezamos para que nos proteja sea real, pero las balas si que lo son.

Vaig estar veient l’obra de “Després de mi, el diluvi” a l’Espai Lliure. Em va faltar alguna cosa. Tot i que el tema em va semblar molt interessant i a priori em sembla una proposta molt original i necessària, l’obra va perdre una mica de força en la seva execució.

Pels qui no ho sàpiguen, “Després de mi, el diluvi” denuncia l’actitud d’occident -en aquest cas d’un europeu- en relació a la realitat africana: guerra finançada per occident a partir del tràfic de matèries desitjades. En aquest cas es parla del coltan, material que s’utilitza per fer mòbils, videojocs i diferents objectes prescindibles que a l’Àfrica no deixen de ser de luxe i que a Occident utilitzem i consumim de forma indiscriminada. Els europeus hi van i, igual que passa amb l’or o els diamants, canvien, en tràfic il·legal, coltan per armes. La “gràcia” de la història és que el 80% del coltan mundial es troba localitzat a un sol país, a la República Democràtica del Congo, cosa que encara fa més evident l’explotació i espoliació a que es sotmet aquest país, que paradigmàticament no ha augmentat la seva riquesa des de que s’ha començat a comercialitzar aquesta preuada matèria. Aquest tràfic compta amb la connivència de totes les grans potencies occidentals i poc s’hi ha fet per aturar-lo. En aquest context l’obra aprofita per tocar molts temes de la realitat africana, com el dels nens soldat, conseqüència directa del tràfic de matèries, la mobilitat a l’Àfrica, la misèria, la malaltia o la falta de recursos absoluta.

L’acció ens situa a un hotel d’europeus a Kinshasa, capital del Congo, -però podria ser a qualsevol altre país africà on el tràfic de matèries valuoses sigui una realitat quotidiana- i representa la trobada d’un natiu amb un europeu de negocis. En el diàleg, el natiu fa evidents les condicions en que viu una població en gran part per culpa de la complicitat occidental de girar la cara a la realitat africana. Una immensa Viky Peña fa els efectes de traductora d’aquest personatge africà -que no apareix a l’obra, no sé si potser per emfatitzar en la invisibilitat que un africà té a Occident- i l’Andreu Benito fa d’home de negocis.

Però com deia, l’obra perd força en la seva execució. Li falta suc. Per mi es queda en tòpics, en una visió molt superficial, no té l’impacte que hauria de tenir. El passatge podria durar menys minuts i estar encabit en més situacions similars on es retratés la realitat africana, on es fes evident la complicitat de tots els occidentals i que reflectís el procedir dels homes de negocis -que ens representen a tots- a l’Àfrica. L’obra és només un reflex, un mirall que reflecteix el que passa al continent africà, però no fa l’exercici de criticar o fer treure els colors a l’espectador europeu. Li falta potser clavar-li un cop ben fort a l’occidental, un suc d’ironia i crítica ben espremut que l’espectador s’hagi d’empassar irremeiablement. Però no, l’espectador només és testimoni d’una situació que normalment coneix, i no ha de reflexionar sobre la seva complicitat, simplement l’assumeix i no ha de demanar-se, interiorment, perdó per res. O no més del que ja demana normalment. Ara, potser en d’altres espectadors menys sensibles a aquesta realitat i per tant menys acostumats a sentir-se en un món injust, desequilibrat i en que Occident, amb el seu capitalisme consumista, n’és el gran responsable, ha estat un bon cop i l’obra ha assolit el que crec era el seu objectiu.

En tot cas, a mi no m’ha fet reflexionar gaire més del que ho feia, i a més la forma en que estava presentada l’obra em feia allunyar de la denúncia: no deixava d’estar en una sala perfectament aclimatada, havent pagat una bona quantitat d’euros i amb unes interpretacions teatrals considerablement dramàtiques. Això sí, a la sortida en vem estar una bona estona xerrant, potser només per això ja val la pena veure-la. No deixa indiferència, però no aprofita la seva potencialitat de denúncia i emoció.

P:D: També vaig veure “Diamante de Sangre” no fa gaire i, tot i un aire hollywood insuportable, subtrames d’amor horribles i escenes d’acció pròpies de James Bond, reflecteix, sobretot els 20 primers minuts, una mica què és el tràfic -en aquest cas de diamants, clar- de matèries il·legals a l’Àfrica.