Após o grande sucesso da campanha 2008/2009, estamos iniciando a campanha online do Colégio Ateneu 2009/2010, onde abrangemos várias ações de marketing online.

Visite o hotsite de divulgação do site: http://www.ateneulondrina.com.br/prematricula/



Hem actualitzat l’àlbum de fotos de les obres de l’Ateneu, que feia dies que no ho féiem. Es pot veure el procés de transformació.

Per veure l’àlbum, cliqueu aquí

La gent de l’entitat Telèfon Roig (biblioteca creativa i popular) de l’ateneu popular de l’eixample

ens conviden a la xerrada sobre la situació de la dona a l’Islam

programada pel dia divendres 30 d’octubre a les 20:00h

a l’ateneu popular de l’eixample (passatge conradí núm 3)

L2, L5 Sagrada Família.

La xerrada serà a càrrec de Nazanin Amirian, politòloga i exiliada iraní.

Com sempre hi haurà pintxos i cervesa artesana després

Us hi esperen!

Des de la Llista l’Ateneu Popular de l’Eixample ens arriba la petició de fer difusió d’això:

Vallkarka meets eixample!

Hola eixamplines i eixamplins, els nostres amics de vallkarka obren l’Ateneu aquest dissabte, és un bon moment per passar-se a fer una cervesa i gaudir de bona companyia i bona música.

Ens veiem, salut i sort!

cafeta pro ateneu popular de vallcarca

Lamento no explicar en aquest post cap novetat, però és que el fet que l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès excel·leixi en la seva feina no és de cap manera una novetat; fa anys que aquesta és la norma. I és que ens acostumen malament. Fins i tot avui, havent caigut una pluja de mil dimonis, la sala d’actes de la docta casa estava gairebé plena, fent honor a una  de les cites centrals en el calendari anual d’activitats de l’Ateneu: l’acte acadèmic d’inauguració del curs de l’Escola d’Escriptura.

Altre cop en Jordi Muñoz i en Pau Pérez, amb tot el seu equip, han clavat el programa. Hem escoltat una conferència inagugural vibrant i brillant, hem presenciat les lectures de l’actor Julio Manrique i el remat final amb un fragment del darrer espectacle de Pepa Plana. Entre mig, Jordi i Pau ens han explicat que malgrat  la crisi omnipresent l’escola ha mantingut el seu creixement progressiu i  constant, que s’ha encetat l’escola virtual, amb una rica oferta de cursos online, i que l’entitat barcelonina s’ha convertit en la coordinadora de la xarxa europea d’escoles d’escriptura creativa. No és poca cosa, però és que ens tenen tan ben acostumats que gairebé no ens sorprenem de les millores. Però justament per no caure en el parany de l’hàbit hem de dir aquí, un cop més, que hi ha pocs projectes culturals a Catalunya que resisteixin la comparació amb l’excel·lència de l’Escola de d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, que això és possible gràcies a un esforç immens, a un treball constant, a un criteri a prova de bombes i a una generositat que, si té límit, no sabem on és. L’enhorabona, un cop més.

Meu diploma!!

Gente estou mto feliz!! Recebi meu diploma, agora eu sou Turismóloga.. isso aí, profissional do Turismo, embora eu não trabalhe na área e nem tenha perspectiva para tal, esse papelzinho já me abriu portas e ainda abrirá, com a graça de Deus!!! Já posso fazer minha pós… ainda tenho duvidas quanto ao curso, mas creio que no ano que vem eu resolvo tudo!! bjinho

Astăzi s-a terminat minunatul Festival Internațional „George Enescu”. Ediția a XIX-a.

Ieri am avut o zi full, începând cu munca pe la radio, dup-aia latină, dup-aia nu m-au lăsat să intru la Loussier. De la 22,30 am fost la seara Mozart cu Orchestra de cameră din Bremen, corul Madrigal (dirijor – Marin Constantin), dirijorul Louis Langree, etc.

Etc. = în prima parte a cântat minunatul Peter Jablonski un concert pt pian (de Mozart, doar am zis că a fost seară Mozart). Nu m-a impresionat. Și în partea a doua (Missa în do minor) soliști au fost Natalie Dessay, Lisa Larsson, Emanuel-Cristian Carman și Simon Kirkbride.

Multă lume venise special pt Natalie Dessay, care a fost extrem de bună, dar nu genială. Probabil și pentru că a avut un acces de tuse înainte să intre pe scenă, am auzit.  Mi-a plăcut în schimb extrem de mult Lisa Larsson. Tenorul nu m-a dat pe spate. Și îmi pare rău să zic că românul a fost cel mai slab. Dar n-avea volum. Ca tehnică era ok. Și pe bas l-am auzit f puțin, na.

Oricum, au fost f buni soliștii, cu toate ornamentele alea mozartiene and stuff. Adică Missa chiar a sunat f f bine.

E, after all that m-am dus la Parov Stelar. În Krystal. Da, știu, nici eu nu m-aș duce acolo. Mai ales când e deschiderea. DAR. A fost Parov Stelar. + Band.

Am ajuns pe la 1 și ceva. Concertul începuse în jur de 1 am înțeles. Dar chiar dacă am ajuns la jumătatea lui tot a meritat. Serios a meritat. Era atât de multă lume și era atâta energie și era totul… Da, era viu. Era nice. Și erau unii care clar veniseră la deschiderea Krystal, nu la concert, niște cocalari mai exact. Dar nu mulți. Sau nu i-am văzut eu. Am văzut însă mulți indie-people. Fetițe în rochițe și cu fundițe în păr and stuff.

Și, pe scurt, azi s-a terminat festivalul. Cu Suisse Romande și al lor Marek Janowski.N-am fost prea atentă la concert, to be honest with you, dar la bis au cântat partea a 3a din simfonia a 3a de brahms which was brilliant. i love that one.

a, și azi am primit cadou un vinil cu kate bush. yay! mai mult decat yay! de fapt: wow!

superb.

Astazi am avut o zi uriasa – nu cred ca pot gasi un termen mai bun pentru a aduna tot ce mi s-a intamplat. Chiar a fost imensa si culmea, plina numai de evenimente placute si interesante. Dar s-o luam usurel ca avem cale lunga de vorbit si nu-i bine sa ne obosim de la bun inceput.

Cum deja a devenit un obicei, am luat frumusel bicla de coarne si am purces la dat pedale, usurel ca-i frumusel, catre birou. Drum lin, 18 Km facuti fara incidente, The Cat Empire au fost la datorie si chiar am descoperit un traseu nou si ceva mai direct decat cel obisnuit. Super. Si undeva pe la faza asta sa cam rupe ritmul – ajung la birou intr-un Zen superb, numai bun de trecut la munci. Primul lucru, ca de obicei (evident ca dupa cafea ) este sa arunc ochii pe mail. Si nu trec prin prea multe din portia de dimineata cand imi sare in ochi un anume mail – Expeditor: Dragos Bucurenci (MaiMultVerde), Subiect:  invitatii Enescu. Hmmm, uite ca au aparut comentarii noi pe blogul lui Dragos Bucurenci, cel cu invitatiile pentru Festivalul George Enescu, imi zic in primul moment. Dupa care citesc si continutul mailului, asa sa fiu in tema Moment in care brusc in birou incep sa se auda urlete, tipete, batai in masa, ce sa mai, zici ca venea Gingis Han sa recupereze mileniile dormite. Bai nene, greu de crezut si cu atat mai greu de sperat dar cumva, din ce scria acolo, reiesea cum ca as fi castigat bunavointa lui Dragos si prin urmare una din invitatiile puse la dispozitie. Wow – moment de mare admiratie in oglinda - eu am facut asta? Da, eu, cu articolul de aici. Si da si tipa, da si urla, mergi la toti colegii (era unul singur in tot biroul) sa explici ce si cum ai facut tu de esti brusc asa de happy. Ziua era deja perfecta – dar stai asa.

Dupa ce in fine se aseaza la loc praful prin birouri, incep sa gandesc – era deja ora 12 (nu ma injurati, am un program flexibil, OK, de acord dar il platesc cu multa dobanda) – si oricum faceam programul, tot nu prea dadea bine. Participarea mea la concurs chiar n-a fost una careia sa-i acord sanse prea mari de succes si prin urmare am mentionat destul de la intamplare zilele in care pot merge, fara sa iau in calcul si ora de incepere. Pana una alta zic, stai sa dau niste telefoane, mail-uri, twitt-uri, aveam totusi un loc disponibil pe care era pacat sa nu-l ofer cuiva care sa-l merite. Si surpriza, toti/toate din cei sunati au declarat cu regret ca noi muncim, noi nu muzica. Na, acum ce naiba sa mai zic – bodogan, comentez in barba si trec mai departe sa ma apuc de treaba – imi zic ca vad eu cum o rezolv mai tarziu si daca nu si nu, gasesc pe cineva in Piata Festivalului care sa-si doreasca sa mearga si la Ateneu. Dar totusi, trebuie sa si muncesc pana atunci si asta in decurs de 2 ore si putin, daca vreau sa nu ajung cu casca in cap la Festival. Asa ca da-i si lupta cu toata lumea, ma rog, zi normala de razboi munca. Evident ca s-a facut ora 3 si eu eram inca pe baricade, in conditiile in care nu aveam inca invitatiile, eram cu bicla dupa mine iar eu pana acasa fac ~1 ora pe doua roti – si mai trebuia sa ma si schimb pentru a ajunge totusi cat de cat prezentabil la concertul de la Ateneu - LES MUSICIENS DU LOUVRE acompaniati de SALZBURGER BACHCHOR , Dirijor : MARC MINKOVSKI in program : Franz Joseph Haydn – Oratoriul “Creatiunea”. Si trecem la etapa a doua, drumul

Dai si lupta stimabile, pana la Mai Mult Verde de unde trebuia sa iau invitatiile e mai mult departe pana una alta. Noroc ca am gasit relativ repede locatia dar ghinion ca in afara de un stalp de iluminat (de care erau deja legate o bicla de la Cicloteque si un motor) nu era nici un alt ceva de care sa-mi leg si eu bicla (poate n-ar strica un rastel in zona, ma gandesc eu ). Asa ca am reusit s-o strecor cumva pe langa cele mai sus mentionate si fuga sus. Unde iarasi am avut noroc sa iau repede de tot invitatia si am zbughit-o – imi cer scuze celor de la Mai Mult Verde ca nu am fost mai social dar chiar nu aveam cand sa fiu.

Cu bicla la Mai Mult Verde, invitatia pentru Festivalul George Enescu

In timp ce coboram, cu invitatiile in brate (pe langa casca, casti si manusi) mi-am adus aminte – eu ce fac, ma duc singur? Asa ca din senin mi-am amintit de o prietena (cu care, printre altii, am fost la film aseara) care era in concediu – deci sanse mari sa poate veni si stiam ca va aprecia acest eveniment. Sus in sa, da telefon, telefon inchis – ooops. Suna un prieten comun, eschiveaza 2-3 masini, treci pe rosu (nu mai era timp, sorry) si explica in timp ce gafai la pedale ce vrei de la el – inca in noroc, prietenul are un alt numar de telefon, suna el. Buuuun, da-i tare ca nu mai e timp – drept e ca nici suflu nu prea mai era dar ce mai conta asta? Ma apropii de casa si suna telefonul (a 5-a oara dar deh, e zi de lucru, nu?) – prietena respectiva poate veni – ufff, in fine se aseaza lucrurile – si prin rezonanta si bicla la drum intins ca mai aveam vreo 10 Km pana acasa. Dar ajung intr-un final, arunc toate cele, ma sui in masina si da-i inapoi – timp de ajuns: 15 minute. Deh, tehnologia ne mai si ajuta din cand in cand – asa ca am folosit-o la maxim – noroc ca nu-s radare pe traseu Rezultatul insa a fost ca am ajuns in fata Ateneului la 17.10

Invitatie la Festivalul George Enescu, semnatura Dragos Bucurenci

Multumiri Dragos Bucurenci si multumiri Unicredit Ţiriac Bank.

Si spre disperarea mea, cerberii de la usa chiar au tinut cont de program – desi sunt convins ca nu incepuse concertul. OK, nu avea sens sa-mi rup parul (nu de alta dar ar fi durat prea mult) asa ca ne-am retras frumusel in Piata Festivalului unde ne-am bucurat de un frumos concert de pian si vioara, asteptand cu o imensa nerabdare pauza de la Ateneu. Bun, trecem repede peste partea cea mai trista a zilei si intr-un final a venit si pauza asa ca am putut intra in Marele Templu. Moment in care cam orice altceva a pierdut brusc ultimul dram de semnificatie si am ramas absorbit de ceea ce vedeam si simteam. Pentru mine a fost un prim contact cu Ateneul si desi nu chiar de acum, regret enorm ca nu am fost mai ferm cu mine in timpuri mai vechi astfel incat sa nu las atat de usor alte si alte lucuri sa amane acest moment. Prin urmare, eram cam ca un copil de gradinita ajuns prima oara la Muzeul Antipa

La intarea in sala de concert, am avut placerea sa trec fix pe langa Tudor Chirila care poarta si el ceva vina pentru acesta zi uriasa din viata mea. Am vrut sa-l opresc si sa-i spun de ce si cum am ajuns acolo dar am fost un prost si nu am facut-o - ca de multe alte ori, regret acum ca nu mi-am urmat impulsul. Tudor, te salut, sunt Vulupe de pe Twitter, multumesc ca ti-ai batut gura sa ne indemni sa venim la Festival. Hmmm, cat de greu era sa-i spun asta? Cred ca s-ar fi bucurat sa stie ca nu a fost in van incercarea lui. Ufffff, retineri sociale de oameni de grota – fac si din astea, din pacate. Revenim insa.

Nu am sa incep sa fac vreo analiza critica a ceea ce a insemnat MARC MINKOVSKI sau corul SALZBURGER BACHCHOR vazuti pe scena Ateneului. Au fost moment sublime, au fost momente in care am uitat de mine, au fost momente in care imi venea sa ma ridic din scaun si cel putin mental am facut-o de multe ori. Am inteles, cred, de ce Beethoven a putut compune fiind complet surd. Astfel de opere nu se  pot compune cu urechea, este nevoie de tot sufletul pentru a imbina fluviile de sunete in ceea ce oamenii numesc MUZICA. Am stat si am savurat fiecare moment, am studiat fiecare chip din orchestra si am vazut cum aproape fiecare din ei simtea muzica in felul sau propriu – concentrare, retinere, admiratie, incrancenare, relaxare – am regasit toate aceste stari pe chipurile membrilor orchestrei sau ai corului. Sunt oameni care isi dedica existenta pentru ca astfel de concerte sa aiba loc, pentru ca sufletele noastre sa poate vibra liber si cu adevarat armonios.

Mergeti, va rog, cei care cititi, mergeti la Festivalul George Enescu. Cele cateva ore pe care le veti petrece acolo pot insemna trairi cat nu au altii in ani daca puteti sa va deschideti sufletul si sa primiti acea emotie. Am vazut scaune goale in sala si m-am intristat. E pacat, este un foarte mare pacat. Mergeti, nu costa o avere sau macar mergeti in Piata Festivalului – se intampla lucruri minunate si acolo.

Ah si sa nu uit, la plecare am primit cadou si doua carti:  Pobby si Dingan de Ben Rice si Dormi! de Annelies Verbeke. Am sa le citesc cu mare placere si trebuie sa recunosc ca au reprezentat un frumos final pentru un eveniment cu adevarat special.

Si acum sa trecem si la ultima parte a serii, caci se pare ca nu era suficient pentru o singura zi Cum spuneam acum nu multa vreme, am un bun prieten care s-a mutat de curand cu iubita lui. Cum dupa un astfel de eveniment, cu o asa de mare influenta asupra mea, nu pot sub nici o forma sa ma intorc cuminte acasa, i-am sunat in ideea de a le face o vizita. Gand la gand cu bucurie, iubaretii nostri tocmai isi trec cuibul printr-un proces de reintregire – deh, oameni casnici, nu ca altii care inca scriu pe blog la ora 04.45 Si nu stiu zau cum naiba am facut de ne-am sincronizat de minune in asa fel incat am avut superbul final de seara in glorie, carand si ulterior montand un dulap al naibii de greu, achizitionat cu dragoste (si bani putini) de la Kika. Procesul de montaj a fost floare la ureche, n-a durat decat doua ore si inca ii admir pe vecinii care au dat dovada de o rabdare incredibila. Dar la final ne-a iesit o minune de dulap, cu usi care se inchid si sunt aproape drepte

No si cam asa se incheie, tarziu in noapte spre zori de zi, una din cele mai pline zile din ultima vreme. Sper ca v-am facut sa intelegeti de ce am inceput cu Astazi am avut o zi uriasa. Legatura dintre Dragos Bucurenci, bicla, Mai Mult Verde, Ateneu si dulap cred ca este deja mai mult decat evidenta

Concluzia zilei? Vulupe, citeste-ti mailul de dimineata, INAINTE de a pleca de acasa - poti avea sansa de a-ti scurta unele trasee si de a evita situatii de criza.

Concluzia care conteaza? Daca faci ceva, daca participi, daca incerci, daca actionezi, poti avea sansa sa te trezesti ca ai si castigat Altfel, nici o sansa.

La final: mergeti la Festivalul George Enescu - va datorati voua asta, nimanui altcuiva ci doar voua. Va rog.

Ma refer la pictura si sculptura maestrilor romani. O lunga perioada am crezut ca cei ce colectioneaza arta sunt niste titrati rafinati, care vorebesc cifrat la concertele de la Ateneu. Nu este tocmai asa… Prin anii “80 am ajuns in casa unui coleg de servici. Nu in vizita, ci pentru a muta , monta, ceva mobila, in cele trei camere ale unui apartament de bloc. Imi povestise colegul ca nu este simplu, dar am ignorat avertismentul. Peretii erau plini de tablouri! Pe doua si trei randuri. Plus sculpturile: nu aveai unde sa pasesti… Colegul Adrian avea doi copii mici si voia sa plaseze undeva un sifonier si o biblioteca. Colectionarul era tatal lui, un muncitor matriter. Adunase operele in decurs de vreo 20 de ani. N-a prea  dat  bani pentru opere. Candva, directorul firmei il recomandase  unui sculptor sa-i realizeze socluri pentru sculpturi. Le executa la servici si le scotea din fabrica cu stirea conducatorilor. Era recompensat de artisti cu opere de arta. Maestrii erau cei  la moda, care acum, dupa alti 20 de ani, incet, se clasicizeaza… Avea si tablouri de Grigorescu, Tuculescu… cumparate pe echivalentul a maxim o jumatate de salariu. Artistii aveau nevoi urgente, piata era in stagnare. N-am avut unde sa montam mobila; dupa un timp Adrian s-a mutat in apartamentul lui, arta a ramas la locul ei. Am aflat ca recent, dupa disparitia colectionarului, operele au fost impartite intre urmasi. Imi amintesc de un banc vechi. Discutie intre doua cochete. Zice una: ”…si aveau peretii plini de Picasso! ” ; comenteaza cealalta: “ Cu verde  de Paris au incercat?”

Les obres de l’Ateneu van a bon ritme, ja han desmuntat la teulada, enderrocat sostres, parets i altres i s’està rebaixant sota l’escenari per encabiri els vestidors. Només quedaran les quatre parets.

Àlbum fotos Ateneu, aquí

Segunda-feira passada foi comemorado o Dia do Leitor em Buenos Aires. Coincide com a data de nascimento do escritor Jorge Luis Borges. Amanhã é aniversário de Julio Cortazar. Quer dizer…uma semana para lembrar os grandes mestres argentinos, curtir o prazer de ler, e entrar e sair de livrarias – uma paixão nacional.

Na coluna CARTAS DE BUENOS AIRES, publicada hoje no blog do jornalista Ricardo Noblat, abordo esse tema e apresento também o primeiro guia de livrarias da cidade, que traz mais de 350 estabelecimentos dedicados ao comércio de livros, classificados por especialidade.

O texto pode ser acessado AQUI. Abaixo, uma foto da livraria Ateneo Grand Splendid, eleita pelo jornal inglês The Guardian a segunda mais bonita do mundo.

CULTURA:  la soprano Lourdes Álvarez ofrece un recital lírico en el Ateneu Barcelonés acompañada al piano por Ricardo Estrada.

Hará un recorrido obras de autores universales como Schubert, Mendelssohn,  Liszt,  Puccini,  Verdi entre otros.  La soprano cantó esta temporada varios recitales con mucho éxito., como en el Auditorio de Caja Madrid,   Can Deu,  Barcelona,  Daroca,  Zaragoza.

El recital  se hará en tres partes,

18.h   obras de F. Schubert,  F.Mendelssohn, W.A. Mozart,  G. Verdi

19.h   obras de  F.Schubert, V.Vivaldi, W.A.Mozart, F.Cilea, G.Verdi

20.h obras de  G. Fauré, F.Liszt.  G.Puccini, G. Verdi

Ateneu Barcelonés. c/ Canuda, 6   -    08002  Barcelona

Tel.:  93 319 17 89

19.

Fa uns quants dies varen instal·lar la grua i ahir van posar el rètol oficial. Mentrestant van traient mobles , trasteria i han començat els enderrocs dels vestidors, l’escenari i altres.

Per veure imatges, aquí

Per veure els plànols, cliqueu a sobre del quin us interessi, planta baixa i soterrani, planta 1a, façanes i seccions.

El cap de comunicació de l’Ateneu Barcelonès, en Dani Coromines, m’ha renyat. Diu que no he escrit res en aquesta bitàcola sobre el desenllaç del nou premi Crexells de Novel·la. Té raó. Com a excusa, és clar, puc dir que tinc molta feina, poc temps i limitades capacitats de concentració un cop m’assec davant de l’ordinador a casa. Però mal ateneista seré si no faig alguna referència a aquest magnífic projecte, central en l’actual moment de l’Ateneu. Som-hi, doncs.

La primera cosa que cal dir és que estic plenament d’acord amb el verdicte final dels socis de l’Ateneu. De les tres novel·les seleccionades pel jurat i finalment valorades pels lectors ateneistes, El professor d’història, de Joan Francesc Mira, em sembla la millor amb claredat. I no pas en demèrit de les altres dues. Anna Carreras apunta maneres i és agosarada en el seu plantejament literari, i Ramon Erra construeix amb habilitat un petit univers literari al voltant del fil argumental de la seva història. De fet, la tria d’aquestes tres obres és una mostra més de l’encert del nou model en l’atorgament del Premi Crexells. El jurat té l’oportunitat de posar damunt de la taula les que considera tres millors novel·les de l’any anterior, i el fet que la tria sigui plural permet destacar valors literaris i capacitats artístiques diferents i, perquè no, fins i tot contraposades. És enriquidor des del punt de vista del receptor o lector potencial, perquè obté una proposta panoràmica i fins i tot amb valor descriptiu del moment literari del país.

Però per a mi el gran encert del premi és justament la segona part, el seu desenllaç. Les tres novel·les es proposen com les millors (i diria que amb això ja tenen premi, ni que sigui pel que fa al reconeixement públic), i s’anima tothom a llegir-les, amb la impagable oportunitat per als socis de l’Ateneu de convertir-se també en jurat. És a dir, que es proposa al lector que faci ús del seu criteri, que valori, que reflexioni sobre el que ha llegit i que contrasti virtuts i defectes. És una extraordinària mesura de foment de la lectura. Li diem al lector que té damunt de la taules les tres millors novel·les del moment i li suggerim que les llegeixi. Ho avala l’Ateneu Barcelonès, a través del seu jurat.

Més de 300 socis ateneistes han votat i, per tant, sabem que més de 300 socis ateneistes han llegit, en principi, les tres obres. He sentit a dir a algú que això no suposa ni el 10 per cent dels socis de l’Ateneu i que, per tant, el bagatge és pobre. El qui afirma això coneix poc les xifres i els hàbits lectors del país. A mi em sembla extraordinari poder afirmar que en el període de tres mesos, més de 300 persones han llegit, com a mínim, tres novel·les de gran qualitat.

Cal tenir en compte, a més, que les xifres que coneixem són les dels lectors ateneistes, perquè el dret a votar està limitat als socis d’aquesta entitat. De manera que és probable que molts altres lectors, imbuits per la campanya de difusió i d’activitats realitzada al voltant dels tres llibres, els hagin llegit també. Tots tres, dos o un. Però no s’acaben aquí les virtuts: el nou Premi Ateneu regala a les editorials una segona campanya de difusió per als tres llibres. Durant mes de tres mesos es mostren públicament en un espai publicitari de privilegi (l’entrada de carruatges de l’Ateneu), es realitzen no menys d’una dotzena d’actes de difusió, de reflexió o de crítica sobre els llibres, i es dona un nou espai de protagonisme als tres autors. Les editorials haurien, també, de sentir-se agraïdes a aquest nou format de premi.

I per rematar, el nou model del Crexells ofereix al país una nova festa literària. La idea d’organitzar una revetlla literària (la vetlla de la revetlla de Sant Joan) és feliç i brillant. El jardí de l’Ateneu es va omplir de gom a gom per parlar de llibres, i s’hi van trobar lectors de peu pla amb escriptors, editors i personatges del món literari amb tota mena de pelatge.

Aquesta ha sigut només la primera edició del nou model. A poc que s’hi insisteixi, per tant, en futures edicions hi haurà més lectors, més votants, més repercussió pública i més protagonisme de la nova festa literària. L’Ateneu continua tenint un paper rellevant en el món de la cultura, no només pel pòsit de la història, sinó també i sobretot, per la seva vitualitat actual i per la seva capacitat extraordinària de reinventar-se a si mateix. Felicitats i l’enhorabona als organitzadors de l’esdeveniment.

Durant el darrer terç del segle XVIII Francesc Pla, conegut com el Vigatà, va pintar els frescos del Palau Moja que ahir van presidir l’adéu a Baltasar Porcel. Uns metres Rambla amunt, els sostres d’un altre palau, el de Savassona, són suport també per a l’obra pictòrica de l’autor més destacable del barroc català, i senyoregen la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, que reserva espai d’honor per als llibres de l’autor mallorquí, així com per a les obres de la pràctica totalitat de literats que ahir van passar, en una desfilada interminable, davant del seu fèretre. La contenció es barrejava amb l’admiració i amb les opinions de tots colors sobre la personalitat, la trajectòria i l’obra del mallorquí.  I les tertúlies s’hi van desencadenar sense aturador, tan nombroses com inevitables, improvisades al peu del palau, al carrer Portaferrissa, a mig pujar o baixar de l’escala noble, amb la màxima discreció, en el mateix Saló del Vigatà o en algun passadís o saleta de les laberíntiques interioritats de l’edifici.

El vicepresident Manuel Forcano va encapçalar la delegació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), acompanyat dels seus consellers Francesc Guardans, Marta Oliveres i Jordi Coca, i del seu director, autor d’aquestes lletres. Més tard hi feu cap el president del CoNCA, Xavier Bru de Sala.

Al llindar del palau, topem amb Xavier Trias i Jaume Ciurana, homes forts de CiU a l’Ajuntament de Barcelona. Comentaris de circumstàncies, i Trias que destaca que, mal per mal, el desenllaç de la dolència fou prou ràpid.  Ja a la planta noble de l’edifici, Manuel Cuyàs, la ploma més incisiva i divertida d’El Punt, està envoltat de braços que se li atansen per estrènyer-li la mà. Em cedeix un instant per prèmer la meva i em recorda el compromís encara no cobert d’un cafè llarg i distès per explicar-li què és això del CoNCA.

Sota la mirada de les pintures del Vigatà m’atanso lent i cerimoniós  al fèretre, li dedico uns instants en silenci i giro cua, incòmode i maldestre en aquesta mena de situacions. Al costat dels membres del CoNCA, dono el condol a la vídua, Àngels Roque, just quan veig que entra José Manuel Lara. La seva figura imponent atrau totes les mirades ràpidament, i navegant pel complicat mapa de circulacions del salò creuen per davant meu per atansar-s’hi Josep Maria Castellet i Fèlix Fiera. Uns instants de solitud en mig de la multitud, les mans creuades i la mirada passejant distreta per l’estança. Veig Jordi Porta, president d’Òmnium, i uns metres més enllà, el seu assessor Jordi Arcarons. M’hi atanso i canviem quatre frases.

Em reclamen perquè el grup CoNCA conversa amb el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserres, que actua com a amfitrió de la capella ardent. Paraules amables, com sempre i per norma amb el Conseller. Quan marxem, passem per davant de Sebastià Alzamora, que atén els mitjans.

Sortim a la Rambla i l’enfilem cap avall, per tornar a les nostres obligacions al CoNCA. El primer que fem es treure’ns les americanes; la calor es sufocant. La vida oneja Rambles avall, malgrat tot.

Hoje andamos demaaaais! Saímos do nosso apê até a Avenida Santa Fé, cerca de duas quadras daqui, e descemos ela toda. Passamos pela galeria Bond Street, a galeria do rock de Buenos Aires, e conheci a Livraria Ateneu, que é realmente linda. Foi um passeio de cerca de duas horas, andando, tudo para não engordar com as delícias daqui…muito doce. Já tenho até meu chocolate preferido!

Bond Street:

Livraria Ateneu

Mitjan setmana arriba el dimecres i, amb ell, el programa 391 d’El crepuscle encén estels · IB3 Ràdio, 20:00 ·. Avui ens visita JOSEP MIQUEL VIDAL, bibliotecari de l’Ateneu de Maó, una institució cultural impulsada  a principis del segle XX per la intel·lectualitat i la societat civil menorquina. Un dels seus espais més emblemàtics és la Biblioteca, que compta amb un amplíssim fons relacionat, directament o indirectament amb Menorca. Menys conegut, per ventura, és el seu servei de Fonoteca que inclou des de la cinta nº 1 (la presa de possessió de la Junta de l’Ateneu del 1981) fins a la cinta nº 1103 (la presentació de la Revista Menorca del 2004 en DVD), passant pels temes més variats que es puguin imaginar en 23 anys d’enregistraments: política, medicina, assistència social i, sobretot, història. Com la narrada a Els gremis a Menorca: aspectes religiosos i assistencials, una conferència de l’historiador Florenci Sastre recollida en la cinta número…391 

…391, precisament, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.

· ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

Gairebé s’exaltava Francesc Cabana quan explicava que els catalans omitim obstinadament la que probablement és la nostra major història d’èxit: l’economia. Per recordar èxits polítics ens hem de remuntar pràcticament a Jaume I, i en canvi tenim un recorregut brillant, sorprenent, de primeríssima fila, en allò que respecta a l’economia. La nostra història recent i encara l’actualitat més rabiosa expliquen fenòmens econòmics exemplars no només en el marc d’aquesta Espanya del “vol i dol” sinó exportables com a bones pràctiques arreu del món. Ho va dir el passat dia 4 de juny a l’Ateneu, durant la presentació de Por i diners, tercer llibre de la serie que ressegueix la història econòmica catalana recent novel·lant les experiències vitals d’empresaris ficticis però perfectament assumibles en la seva versemblança.

Cabana sent passió per la història i per l’economia, però la suma de totes dues passions no arriba a la meitat de l’entusiasme que se li endevina al rostre, a l’expressió i a les paraules quan parla de Catalunya. Sempre explica que té voluntat divulgativa amb les seves obres, però mai no pot ocultar un esperit reivindicatiu. Reivindica el seu país, al cap i a la fi. Per això és un plaer llegir-lo. Però els qui alguna vegada hem tingut l’oportunitat de sentir-lo en la distància curta sabem que és infinitament major el plaer de sentir-lo parlar.

El dia de la presentació del seu llibre, a l’Ateneu, el vam sentir després de Lluís Foix, que es va encarregar de fer-li els honors en aquell acte. En el seu parlament Foix va adobar el període històric que explica Cabana en el seu llibre amb reflexions al voltant dels fets internacionals contemporanis. La veritat és que la seva intervenció va ser tan llarga i tan intensa que molts vam pensar que Foix hauria de posar-se a escriure immediatament per explicar damunt del paper i darrera de la portada d’un llibre totes aquelles idees i experiències. De fet, asseure Foix i Cabana en una mateixa taula, demanar-los que parlin i preparar-los un auditori predisposat a escoltar-los amb delectança és arriscat: correm el risc que l’acte no acabi mai.

Tot plegat va tenir a estones l’aire d’una trobada casolana, salpebrada amb espurnes d’enginy  intel·lectual de la millor collita i, també cal dir-ho, amb un punt d’autocomplaença en el propi recorregut dels dos personatges.

Va ser curiós comprovar que molts dels assistents a l’acte ja havien llegit el llibre de Cabana, de manera que, des del seu punt de vista, no assistien pas a la presentació d’una nova obra, sinó a la celebració d’una admiració que en la majoria dels casos ja ve de lluny. Quan vaig saludar a Cabana al final de l’acte el vaig felicitar per l’èxit d’afluència, però ell, donant nova mostra de la seva proverbial humiltat em va dir que tot plegat eren només “una colla d’amics”. Sí senyor, té raó. Cabana té l’especial virtut de convertir els seus lectors en amics, fins i tot en el cas que mai no hi hagin creuat cap paraula directament.

En fi. M’agrada formar part d’aqueta legió d’amics de Cabana. Per a ell la meva admiració.