Bloguejar o morir enmig de les tribulacions diàries que no s’aturen i que impedeixen la serenor d’un moment de reflexió vulgars tanques de vidre col·locades per frenar la inèrcia de la dèria filosòfica jo sóc un destí fet de ferralla amorfa suma de correccions i esmenes fetes a corre-cuita sobre papers massa opacs que ignoren el futur de bits  i la mort que a la cantonada juga i juga i no espera els atòmics que es descompondran per l’acció dels cucs dos punt zero humans massa humans idòlatres que antany jugaven amb les consciències i suara han estat anorreats per la nova intel·ligència col·lectiva dels transparents que comparteixen documents i frueixen per l’acció dels furtius marcadors socials que s’arrengleren amb les etiquetes benpensants de la folcsonomia guaita que elegants que van els nous apòstols de la virtualitat pensen que amb la seva omnipresència a les xarxes socials es guanyaran el cel quan tot està perdut perquè els vicis han devorat la closca i es disposen a xuclar el moll de l’os corruptes que no bloguegen i que només pensen a enriquir-se sense aturador polítics membres d’aparell de partit que ignoren la profunda estultícia de llurs mots el partidisme estèril aneuronal ha esdevingut el dogma dels nous sectaris.

NOTA: He tornat perquè la distància temporal del darrer post posava en perill la continuïtat d’aquest petit projecte. He tornat perquè no vull renunciar a les escadusseres satisfaccions de l’escriptura lliure, sense cotilla.

Com ja us vaig prometre, aquí teniu el vídeo que il·lustrava la pràctica que vaig compartir amb docents d’arreu de l’Estat el passat dissabte en el Col·legi Montserrat. El vídeo ha estat fet per alumnes de 2n de Batxillerat de la meva escola.

Como os prometí, aquí tenéis el vídeo que ilustraba la práctica que compartí con docentes de toda España el pasado sábado en el Col·legi Montserrat. Estoy a vuestra entera disposición ante cualquier duda o consulta sobre el uso de los blogs en educación. Los autores del vídeo son alumnos y alumnas de 2º de Bachillerato de mi colegio.

Avui em toca presentar la ponència “Filosofía a partir de blogs” a les Jornades de Bones Pràctiques Educatives que organitza el Col·legi Montserrat i en les quals participen totes les escoles Natzaret a nivell estatal.  Us deixo el PowerPoint. Molt aviat, el vídeo.

He deixat el blog abandonat en les darreres setmanes, que han coincidit amb l’inici del curs a l’escola i del semestre a la UOC. La manca de temps no és excusa. Sí ho és la manca d’energia, com si la feina xuclés les forces que resten en els instants de pausa. Segueixo estimant el meu blog, el meu petit país virtual que governo amb independència i lliure opinió. Ha quedat com fossilitzat el meu darrer apunt, que glossava la perversió de la llibertat dels que empren el mot violant el seu sentit íntim i cobrint-lo de tirania. Reconec que va ser un últim alè llibertari abans del període de desídia, una concessió que m’he atorgat i que voldria no tornar a emprar. Em sap greu deixar d’escriure, fugir de les paraules com a excusa per penetrar en la vida i gaudir de les seves delícies. És que escriure no és viure apassionadament? És que les frases concatenades lliurades sense interessos crematístics no posseeixen un valor intrínsec? Potser l’edat i el pas inexorable del temps pertorben el desig de publicar com antany o potser és una crisi per la manca de reconeixement després de tant esforç. Bloguejar és parlar en silenci amb el món virtual mentre els ulls de silici contemplen la pila de bits amuntegats en un full transparent, interfície de sentiments que es cobreix de llàgrimes vessades per la líquida modernitat dels estúpids amants de l’efímer. He tornat, no sé per quant de temps. En la meva absència he reflexionat offline sobre el diví i l’humà. Tinc moltes coses per explicar. Deixaré que continuï el relat interromput d’una existència ofegada en la perplexitat.

És el seductor univers del programari social, aquelles eines que provoquen la trobada virtual, reviuen vincles i satisfan el desig de la interacció real. El blog va ser el primer espècimen, conjunt d’enllaços recomanats i posteriorment diari-íntim-no-tan-íntim amb accés a comentaris i a inserció de microcontinguts. Altres objectes es van anar incrustant en aquest producte, excel·lent promoció de fites autopublicades, vehicle per al lluïment literari i per a l’exaltació egotista. Sons, imatges -quietes i en moviment-, etiquetes en forma de núvol, categories folcsonòmiques i altres andròmines gràfiques es van anar amuntegant en aquesta munió de textos lliurats a l’audiència entotsolada. I aparegueren les xarxes socials, la democratització definitiva: si el blog mantenia un cert elitisme, amb un autor que tancava a pany i forrellat la seva obra (o la compartia tímidament amb parents o amics), les xarxes d’interacció es presenten com l’obertura virtual a l’altre, la crida a l’amistat, la cerca del vis-à-vis telemàtic. Els posts, el blogroll, els gadgets (o widgets, en terminologia WP) deixen pas a l’estat, el mur, la gent que coneixes (potser, o potser no), el que ens passa pel cap, la llista pendent dels aniversaris, etc. De la solitud de l’escriptor meditabund hem passat a la vida social del col·lega proactiu, que no dubta a mostrar-nos casa seva i que comparteix els seus gustos musicals i les seves festes nocturnes. El perill és la pèrdua de reflexió, la banalització dels lligams i la conversió en simple xerrameca buida. El blog és esforç, perseverança, treball: cal obrir l’espai d’administració i lligar oracions amb sentit, veure si són pertinents els enllaços i penjar alguna imatge o vídeo si convé. A la xarxa social en tenim prou amb clicar que ens agrada alguna intervenció o simplement afirmar que ens avorrim sobiranament a l’actualització d’estat. Però ens atreu com potser no ho va fer el blog: sabem que al darrere tenim aquell amic de la infantesa o una professora que ens va impartir EGB fa més de trenta anys, o fins i tot aquella noia tan bonica que mai no gosàvem saludar. Ens atreu saber dels altres, la màgia del retrobament en el ciberespai.

Dues recomanacions:

1. Un blog que em recorda els meus anys de recerca doctoral: es diu La Societat 2.0 i el seu autor és Josep Andreu Palacios.
2. El portal d’un ex-alumne de la UOC, en Lluís Aragonès, persona molt compromesa i d’àmplia trajectòria política.

El meu perfil a FriendFeed

Sempre queda el blog per salvar-nos. La talaia des de la qual ens adrecem al món. En aquesta primavera que s’obre camí en un tapís de llum bloguegem per demostrar que encara hi som, que ens queda força semiòtica, que no ens ha devorat el sistema burocràtic de l’entorn amb la seva piconadora impàvida. Sabem que els grafemes s’arrosseguen per la pantalla com formigues que transporten grums de veritat i que els enllaços són aus migratòries que travessen el cel de les pàgines tot anticipant el saber de l’altra banda. Bloguegem, sí, per no estar morts, per aclarir que les absències són pauses que els analògics ens obliguen a mantenir amb llur energia tirànica. Visitem les xarxes socials perquè no reclamen esforç, perquè ens diverteix avisar del que fem mentre descansem d’altres activitats. Però el blog reclama esforç, dedicació, perseverança, fins i tot quan els ulls es tanquen després d’un dia sense treva. Els aristòcrates virtuals han de continuar governant aquest espai intel·lectual. Si no ho fan, els apologistes del fragment  trivial colonitzaran la nostra petita riba literària.

“Estic escrivint un post”, podria dir des del Facebook. La meva identitat emergeix en mil instants de vida quotidiana que són repartits en petites dosis RSS. No sento vergonya davant el món, m’hi enfronto perquè sé que els meus amics i amigues virtuals no m’estan mirant “realment” sinó tan sols els simulacres que utilitzen un mitjancer per aparèixer en el ciberespai desinhibit. Intercanviem la intimitat com si volguéssim un reconeixement de les nostres misèries periòdiques. Dic al món que actualitzaré el meu blog en minuts perquè penso que podré assolir el cim blògic en una lloança excessiva del meu jo. Web 2.0 o exercici d’egolatria amb el suport del programari social. Ens agrada ser amb els altres sense mostrar-nos corporalment: el cos és una nosa en les muntanyes angèliques que hem conquerit amb l’expedició internàutica. Esperit pur que sent nostàlgia dels plaers mundans i que s’adreça via teclat embogit a una presència no extensa que un dia va ser carn sensual i que ara jeu sense esma al costat d’un codi inintel·ligible. Extimitat: paraula extreta de Lacan -però amb sentit diferent- que designa la forma d’exterioritzar la intimitat pròpia de les eines de Web 2.0 (sobretot blogs, i la seva perversió adolescent del fotolog, i xarxes socials), eines que no han estat mai íntimes, atès que projecten enfora els fets, els sentiments i les emocions dels autors com si aquests volguessin preservar un territori preuat en l’entorn físic i es veiessin amb l’obligació de portar a l’àgora pública de l’espai virtual les seves dèries i frustracions. Tenen por a la mort i es refugien en un entorn estèril d’imatges esmorteïdes.

Tu ‘extimidad’ contra mi intimidad

Un exemple d’extimitat en el Twitter

Coses com aquestes m’animen a seguir endavant, malgrat totes les ocupacions que fagociten el meu temps.

Per què la normalitat? Per què no romandre en un estat de revolta permanent contra un món sense llibertat? Adéu al bloqueig de la IP i retorn a la vida quotidiana del blog, rutina dels bits que juguen amb el cosmos noètic. Estic content de tornar a visitar l’espai d’administració sense visites anònimes plenes de publicitat. Em plau adonar-me que l’espai obert en aquesta contrada ciberespacial està com el vaig deixar quan uns malfactors van enfosquir el senyal, ignorants de l’activitat neuronal que destil·len els blogaires enamorats de l’escriptura lliure. El món analògic ha mort però molts no ho entenen: són els que lloen encara les lleis concebudes des dels codis obsolets en paper i que no poden capir que una nova època està naixent. No es poden posar tanques als impulsos elèctrics en distribució telemàtica: algú els hauria de blasmar  i ofendre públicament. Una nova vida batega en l’interior dels que somien desperts, confiats en què el camí serà net de matolls i que la virtualitat triomfarà al costat de la carronya dels tribunals visibles.

Aquesta darrera setmana he batut el rècord d’inactivitat blogaire, els primers dies per un excés de feina (compartir docència presencial i virtual és complicat, i més quan s’ajunten exàmens en paper amb activitats en document electrònic) i els darrers per un episodi lamentable protagonitzat per Jazztel i en el qual sembla que hi ha una ordre judicial que ha bloquejat l’accés dels clients a tots els blogs de WordPress.com. En altres webs parlen d’incompetència de la companyia i d’una simple avaria tècnica. El cert és que no he pogut actualitzar com hagués desitjat: tenia tema, sobretot després de les eleccions basques i gallegues i del segrest democràtic que s’ha produït en les primeres. Sembla increïble que, per l’acció d’algun delinqüent amb blog (que també n’hi ha), els blogaires innocents que intentem escriure lliurement en el nostre espai d’autopublicació siguem censurats i se’ns prohibeixi (almenys a casa nostra) complir amb el nostre desig noble de ser-hi presents a la blogosfera.

Per cert, aquesta entrada té problemes de format. He entrat al blog anònimament i no em deixa retocar res, ni tan sols afegir-hi vincles o imatges.

Aprofitant que imparteixo el curs sobre Web 2.0, us copio una de les meves intervencions en el debat sobre el tema:

Els blogs i les xarxes socials no són el mateix, ja que en el primer cas es tracta d’un lloc web amb els continguts ordenats cronològicament i els més recents (habitualment) a la part superior, amb l’opció d’habilitar comentaris i de fomentar la interacció, però amb un control del blogaire sobre allò que és publicat. En les xarxes socials la base és la interacció, el foment de la comunicació d’igual a igual, amb els amics (cas del Facebook) que constitueixen un teixit relacional i multimèdia (podem compartir notes, fotos, vídeos, actualitzacions d’estat…). El blog, tot i que pot ser col·lectiu, és més autoral i pot tenir una pretensió més literària, mentre que la xarxa social juga amb la frivolitat del contacte recíproc i de la trobada virtual com a sorpresa efímera.

El blog és una pàgina web que uneix la persona i el temps i ens ofereix empremtes de la seva identitat. Amb el Facebook aquesta pot quedar al descobert davant els amics i els mateixos amics poden construir una imatge de nosaltres a partir de les dades de què disposen (imatges, vídeos…). El Facebook, sí, seria com un xat més complex, és cert, però també permet escriure anotacions (és un blog senzill), enviar-hi missatges (com el correu electrònic), pujar àlbums fotogràfics (com el Flickr o el Picasa), compartir vídeos o podcasts, fer actualitzacions d’estat (és proper aquí al Twitter), donar suport a causes, crear-ne grups (amb fòrums inclosos), etc. I tant el blog com el Facebook fan servir RSS per sindicar continguts.

Diuen que el blog ja ha passat de moda, però segueixen havent-hi blogs interessants. Les xarxes socials són ara el més actual, i segurament també deixaran de ser-ho. Els blogs precisen molta feina d’actualització i a les xarxes socials aquest manteniment mínim és més senzill. No podem predir el futur, però com assenyala encertadament el professor Cardús en el seu article, segurament el Facebook morirà d’èxit.

Els blogs, com ja hem comentat a bastament des del nostre espai, són molt fecunds en l’àmbit de l’educació i en aquest sentit no es poden considerar obsolets, sinó una eina 2.0 privilegiada per al desenvolupament dels diferents aspectes del currículum. Els meus alumnes de Filosofia i Ciutadania de 1r de Batxillerat els utilitzen obligatòriament (i amb nota!) com a portafoli de les activitats que duem a terme en cada trimestre. Així, en el blog trobem definicions, comentaris de textos filosòfics, composicions, esquemes, gràfics, etc. A més, cada alumne pot afegir els recursos multimèdia que siguin pertinents, fet que resulta impossible en el tradicional quadern de paper. Si cliqueu en la imatge, tindreu accés a la mostra de blogs dels alumnes.

Un blog precisa esforç, treball i dedicació. És molt fàcil anar-ho deixant per a l’endemà i que no arribi mai el moment de l’actualització. En temps passats, els del post diari, un servidor es veia posseït per una força irresisitible: sempre trobava l’espai, enmig de la voràgine de les obligacions, per escriure sense intermediaris, lliure, deseixit, a la recerca de la veritat que s’esmunyia com és costum. Eren altres èpoques. Les idees fluïen i es transmetien a l’espai d’administració, tot adaptant-se al tipus de mitjà: ara un vídeo, adés un fitxer de so,  a continuació una imatge o un enllaç. El blog era l’expressió de la identitat d’una persona amb múltiples finestres obertes i escàs marge de maniobra. És molt fàcil deixar-ho i dedicar-se en cos i ànima al divertiment del Facebook, on els amics te’ls trobes en el mur, et feliciten per l’aniversari o etiqueten una imatge on has aparegut, fins i tot sense permís. És molt fàcil dir qualsevol ximpleria i convertir-la en el teu estat (“Estic caçant bolets” o “M’avorreixo”), mentre que el blog demana una elaboració i un temps diferent del fragmentarisme líquid de la xarxa social. M’agrada el Facebook, per què negar-ho, i en els darrers temps ha esdevingut un substitutiu del blog, fins i tot un instrument de retrobament nostàlgic en la distància nodal. Pots xatejar, enviar-hi missatges, penjar fotos i vídeos, participar en grups, mostrar quins són els teus ídols, tafanejar en els moviments dels amics i amigues i instal·lar-hi tota mena d’aplicacions. En el blog has d’escriure i publicar, tan sols això, amb la possibilitat que no hi hagi comentaristes i et deprimeixis per la manca d’audiència. En el Facebook sempre hi haurà un amic disposat  a oferir-te el seu suport amb uns minuts de conversa en línia o un comentari en qualsevol element publicat. Però el blog conserva encara l’atractiu del producte literari, del petit llibre d’un mateix que hom es resisteix a abandonar perquè hi bateguen massa sentiments, massa emocions convertides en mots de revolta contra les normes rígides  del món dels àtoms. Bloguegem, companys, no parem mai de fer nosa als apòstols de la superficialitat, siguem coherents amb la nostra condició de nous hiperboris.

Retorn esperat

done

En disposició d’actualitzar el blog, després d’uns dies festius i de renovar el domini www.enricgil.cat, em trobo que la interfície del WordPress ha canviat (v 2.7). No es tracta d’un simple maquillatge efectuat sobre la versió anterior (un restyling com s’anomena en argot automobilístic), sinó un canvi conceptual profund, ja que en la mateixa pàgina d’inici de l’espai d’administració es pot fer gairebé de tot, fins i tot un post ràpid, i els diferents elements es poden amagar o resituar-se a voluntat, amb uns botons intuïtius i un fàcil accés a tot el lloc. Ara mateix acabo d’eliminar, sense deixar el Tauler de Control, uns comentaris brossa que s’estan prodigant darrerament en l’entrada Meditacions sobre l’esmena (no sé què tindrà, jo la veig molt normaleta), i si vull puc anorrear el tema actual (la plantilla que faig servir, que s’anomena Neat, amb la capçalera modificable) i alterar dràsticament el disseny, així com visualitzar el nombre de posts (507), les pàgines fixes (una, la que parla sobre mi mateix), les categories (26) i les etiquetes (75). Alhora em recorda que he incorporat 26 widgets a la plantilla (per exemple, el núvol d’etiquetes, el calendari, la meva foto, les entrades del Twitter…) i passa revista estadística del blog, recordant-me que he baixat molt darrerament en el nombre de visites diàries (quan em van nominar als Premis Blocs Catalunya, allò sí que era audiència!). Deu tenir a veure amb l’actualització (que ara és menys obsessiva i em deixa espai per a altres compromisos) o amb una pèrdua de pistonada dels blogs, que ha deixat ja de ser novetat i ha esdevingut una realitat més d’internet. Veurem com evoluciona en el futur aquest gènere discursiu de l’època telemàtica: potser patirà mutacions dramàtiques o una evolució cap a formes més austeres. Què serà dels blogs l’any 2015? En l’àmbit d’internet això dóna per un canvi de paradigma. Farem una sessió d’espiritisme amb Kuhn a veure què hi diu.

Potser és el declivi del blog, el comiat lent d’uns mots que desapareixen tot d’una i que resten colgats en les profunditats abisals de l’oblit. No sé què he de fer per restaurar la periodicitat assolida en altres temps d’actualitzacions alegres i de verb revoltat. He perdut la il·lusió, la màgia que alenava el discurs i em feia invulnerable. Massa cops del destí i massa fulls del calendari arrabassats per les tasques indefugibles de la vida inautèntica. Voldria ser jo i conquerir l’espai dels posts amb noves esperances literàries i filosòfiques, però un fre poderós m’impedeix el retorn disciplinat: la sensació de desert virtual, de no dir res que no hagi estat dit, de desesperació davant la negació impertorbable que plana en el meu esperit exhaurit. Divagacions estèrils sobre la forma pura i la llunyania de la claredat dels paràgrafs sobre docència o política em fan replantejar tota la meva tasca. Potser ha arribat el moment de la refundació.

No va poder ser. Finalment, el premi a la categoria de Societat se’l va endur Gazophylacium, un interessant dietari sobre lexicografia, en la cerimònia de lliurament dels Premis Blocs Catalunya, celebrats a l’auditori de Girona el passat divendres. No em puc estar de lloar l’organització per obrir aquest camí de reconeixement del que s’està fent a la catosfera, a través de la inscripció de més de cinc-cents blogs dels quals, per votació popular, se’n van escollir vint-i-cinc. El resultat final va estar sotmès a la valoració del jurat, format per gent experta i preparada i de projecció 2.0. Felicito públicament Trina Milán, companya meva a la UOC, per encapçalar aquest engrescador projecte i per haver-se compromès a treballar per reduir la divisòria digital a través de STIC.CAT. Calen aquestes iniciatives a casa nostra i els premis només en són la carta de presentació. Alhora celebro el triomf d’un blog sobre llengües clàssiques en l’apartat d’Educació: m’hi vaig sentit identificat, sobretot pel que té de reivindicació pública de les Humanitats, tan menystingudes en els temps de la LOE. Sobre l’apartat d’Actualitat i TIC, no sóc un especialista en aquest tipus de blogs, encara que de vegades faci sentir la meva veu en qüestions properes, per la qual cosa no puc judicar amb gaire coneixement de causa. Estava cantat el triomf mediàtic de Jordi Cervera (obert el gener de 2007) en Cultura, ja que era l’únic que apareixia sistemàticament (juntament amb Artur Mas) en les informacions prèvies dels diaris, com si ser de la CCRTV ja fos un passaport a l’èxit. Aquí m’hagués agradat un reconeixement, que és del tot merescut, a un dels veterans de la catosfera, sense el qual aquest món no seria el mateix (porta des de 2004 bloguejant, no bloquejant, per aquestes contrades ciberespacials): es tracta de Toni Ibàñez, l’enfant terrible, un blogaire que no deixa indiferent però del qual és indiscutible la seva vocació literària. En aquest punt m’hagués agradat un homenatge als blogaires més antics, els que no són nous en això (bé el premi a en Saül!): el meu discurs, en el cas hipotètic d’haver guanyat, s’hagués adreçat als que van iniciar el camí. I un aspecte sobre el qual sóc especialment crític: no hi va haver cap al·lusió als finalistes (hi havia vídeos: per què no es van utilitzar?). Penso que és una desconsideració per aquells que vam fer via a Girona il·lusionats i nerviosos i que al final no ens vam trobar ni una paraula recordant que també havíem contribuït (amb el vot popular) a l’èxit dels premis.

Interessant -i un pèl llarg- el discurs del president del Parlament, Ernest Benach, sobre la nova cultura 2.0, sobretot per venir de la classe política, que de mica en mica ha anat entenent que ja no es podrà treballar en aquest àmbit sense les noves eines col·laboratives. Un activista de Twitter i Facebook com a segona autoritat del país!

Una darrera percepció meva, que pretén ser constructiva: penso que el món dels blogs és un univers plural i en el lliurament dels premis vaig tenir la sensació que tot era massa oficial i que la política ocupava un espai massa ample per la varietat que trobem en l’entorn catosfèric. Tot i així, felicitats per l’èxit!

I ja per acabar, un record per tots aquells que em vau votar: m’he adonat que tinc molts amics, molts més del que em pensava, i això m’omple d’orgull.

No renunciaré mai a expressar-me en l’eina que em permet atènyer el meu món, la llengua del meu país, adolorida per l’ús social de l’altra llengua, la victoriosa, la que s’ha imposat sempre per la força de les armes. Les llengües no s’han d’imposar mai: la gent que les acarona, els poetes, mereixen tot el respecte, fins i tot els d’aquelles llengües que s’han imposat per la força de les armes. No tenen la culpa de conviure amb fanàtics que vulneren la llibertat  basant-se en ideals pretesament nobles, que malden per allò que és comú i finalment acaben anorreant allò que és divers, la riquesa de la diferència. No renunciaré mai a ser un resistent, un home revoltat a la recerca de justícia.

Un blog sobre política americana dels alumnes de 2n de Batxillerat

El meu blog, recomanat al 3cat24

Demà, tots a Girona! Molta sort als finalistes!

Aquest migdia he consultat la pàgina dels Premis Blocs Catalunya i he vist que havia resultat finalista en la categoria de Societat, que aplega els blogs personals i miscel·lanis. En primer lloc, vull agrair sincerament els vots que he rebut, sens dubte es tracta de tot un honor i una gran sorpresa per a mi, més sabent que s’han presentat 556 blogs i que només 25 han accedit a la final. Quan em vaig inscriure als premis, en un primer moment vaig dubtar de la categoria: en el meu blog es parla d’educació, però no és l’únic tema que hi apareix; alguns posts intenten ser literaris i fins i tot se’n va seleccionar un per al llibre de la Catosfera Literària, però la literatura no és matèria exclusiva; m’interessa la política tant a nivell local com nacional, però també parlo de les TIC, escric dissertacions filosòfiques i blogològiques o comento novetats en l’àmbit del Web 2.0. Aquesta varietat temàtica, que és un reflex de la meva personalitat (sovint tocant moltes tecles que no sempre sonen bé), em portà a definir la bitàcola (avui em plau recuperar el vell mot del meu treball de doctorat) com a personal, ja que els diferents continguts conflueixen en mi com a finestres que es van obrint segons la necessitat. Unes meditacions des de l’esfera, que és el món i també el ciberespai dels blogs, des del qual parlo a l’auditori que m’escolta silent en cadascun dels nodes de la gran teranyina. Ser finalista és ja un gran premi, el reconeixement a una tasca gairebé diària en la qual hem de renunciar a tot per elaborar discursos que sovint moren abans de ser enviats i altres que esdevenen entrades vigoroses d’un ànim esclatant. Un gran premi a una feina desinteressada que topa amb les obligacions, que són inajornables i que impedeixen un seguiment més continuat. El blog és per a mi el cau de la resistència, l’espurna de la llibertat i el racó de la vida autèntica. Sense el blog la terra és erma i les finestres de la llar es tanquen definitivament a l’expressió de la identitat.

El senyal d’identitat del blog és l’autopublicació, el fet que l’autor o autora publica sense intermediaris, sense que ningú no controli el contingut. La manca de manipulació externa el converteix en un vehicle genuí de la llibertat d’expressió: no hi són els grans mitjans, que segueixen l’amo ideològic amb les publicacions 1.0 (fins i tot en les edicions web, que són còpies de la lletra impresa), per la qual cosa és ben lícit afirmar que la blogosfera és el territori de l’individualisme llibertari. Cada blogaire és un punt de vista sobre el món, una visió parcial i fragmentària de la realitat, però una visió que defuig (sempre que es tracta de blogs independents) el jurament de vassallatge dels vells i corcats models periodístics decimonònics. Cada blogaire és un ego entotsolat que es fa preguntes a la recerca de reconeixement. Surt enfora via comentaris per aconseguir que els altres se solidaritzin amb les seves propostes, per generar intercanvi, blogroll. Jo t’enllaço si tu m’enllaces i ens hem de comprometre a fer pinya, una pinya d’egos entotsolats que es fan preguntes. Això no obstant, sovint aquesta autocomplaença és generadora de comunitat. Hi ha una mà invisible que ordena les subjectivitats i que en deriva coneixement, intel·ligència col·lectiva, àdhuc saviesa ciberespacial. Aquesta colla de freaks que es dediquen a escriure tot abandonant l’esfera offline també es poden trobar sincrònicament i físicament, fins i tot publiquen llibres amb una veu plural i diversa, no dispersa. Traïció al Web 2.0? No, simplement canvi de suport i de lectors. Hem de lluitar amb forces en decadència que encara conserven part de l’energia d’antany. Les lleis estan fetes per objectes materials, no per nodes interconnectats. Julio Alonso ha patit aquesta inèrcia simplement per defensar la llibertat d’expressió i, amb ell, ens neguem a ser controlats, no volem censura perquè detestem la tirania i no volem ser governats per gent que no entén el nou paradigma. Som independents, aixequem la veu perquè en tenim i fem ús públic de la pròpia raó perquè aquesta és la nostra tribuna. Internet és la nova utopia: no hi ha control sobre les idees que flueixen en temps real. Només ens limita el respecte als drets universals, entre els quals no es troba la fiscalització dels continguts que lliurement s’intercanvien agents lliures en llur travessia pels camins de silici. Ningú no podrà amb nosaltres: som la nova veu de la consciència humana. Hem nascut per fer real allò que un dia va dir Marx sobre “l’imperatiu categòric d’acabar amb totes les situacions que fan de l’ésser humà un ésser envilit, esclavitzat, abandonat, menyspreable” (Crítica de la filosofia del dret de Hegel).

Trobada de blogaires al FNAC-Triangle per presentar La Catosfera Literària. Ha estat més d’una hora de xerrada distesa i de diàleg entre els assistents. El representant de Cossetània ha obert l’acte, conduït per Toni Ibàñez. A la taula, a més d’en Toni, el Veí de Dalt, la Judit Ortiz, en Sani Girona, en David Figueres en Vicent, d’Ilercavònia i un servidor. En el públic, altres bloguistes coautors del llibre que ens ocupa, inclosa la Natàlia, la més jove del recull i filòsofa en potència. Hem explicat els nostres orígens en el món dels blogs. Jo m’he sentit una mica avi quan he parlat de l’any 2004, tot i que he comprovat que alguns arriben ja a la categoria de besavis de la catosfera. Com passa el temps en el cieberespai! Quatre anys, un període breu en la trajectòria vital, esdevenen solcs profunds en el temps telemàtic (hi eren alguns informants de la meva època de doctorand: el mateix Toni, en Rubèn i en Jordi). Qui sap si algun dia les energies permetran l’elaboració definitiva de la tesi! He explicat, a banda de les aigües primordials de la meva vida blògica, el meu exemplar actual, una sèrie miscel·lània on no hi falta la política, la literatura, l’educació i la filosofia. Alhora he assenyalat que La Catosfera Literària és una oportunitat per donar a conèixer el que fem els blogaires en català a la gent que no està connectada. El paper és un suport més, malgrat les crítiques que hem rebut per fer un llibre en paper. És totalment legítim, tot i que el nostre laboratori, allà on experimentem amb els mots és davant d’una pantalla. Fer que el 2.0 esdevingui 1.0 és una forma d’apropar a tothom la nostra activitat. M’ha agradat molt la intervenció d’en Sani Girona, un brollador de projectes i de bones intencions, amb el futur de LCL i de les jornades de la Catosfera com a temes immediats a considerar. L’Ester Andorrà ha encetat la polèmica mostrant preocupació per aquells que, com nosaltres, estem enganxats als blogs de manera perpètua (ei, que també patim crisis periòdiques!) i no vivim la vida. No és vida escriure? No és vida participar del sentit literari de l’existència? Hem dissentit, tot reivindicant que també ens agraden les cerveses (el Veí de Dalt) o que la virtualitat és tan real com l’anomenada realitat física (o no són reals els posts que posteriorment s’han convertit en paper?). En Vicent ha reivindicat la c de bloc apel·lant a l’autoritat i jo he contestat que és legítim contradir l’autoritat (va ser Locke qui va incloure la desobediència civil davant la injustícia) quan aquesta no té en compte tots els elements (en Toni va dir a les jornades de la Catosfera que nosaltres no bloquegem, sinó que bloguegem: el primer no seria una mostra de llibertat).

Ha estat un autèntic plaer compartir la tertúlia amb gent tan engrescadora, inclòs el blogaire Marc Belzunces, amb un contenciós obert contra ell per fer objecció electoral. La demostració que amb Espanya no tenim res a fer.

La meva relació amb els blogs -he d’admetre-ho- conté un component destacable d’amor-odi. M’apassionen, no cal dir-ho, i ja fa molt de temps d’aquesta obsessió (quatre anys, per ser exactes), però alhora els veig com un obstacle entre el meu jo i la realitat. Un aspecte rellevant d’aquest fenomen de la virtualitat és la necessitat d’actualització. Un blog que no actualitza és un paisatge erm, inhòspit, un desert de mots inarticulats. Sovint tinc la necessitat d’alliberar-me per uns dies de l’obligació (gairebé categòricament imperativa) de postejar, de deixar silents gargots en la plana de l’espai d’administració, i penso que el millor seria desaparèixer lentament, fer mutis quan ningú no em vegi, passar a formar part de la carn real que s’abandona als espectacles fútils i passius. Sovint crec que fugir és la teràpia contra la solitud, ja que en aquest univers catosfèric estem molt acompanyats però divaguem sols davant del teclat reclamant una mica d’atenció per part d’altres ànimes solitàries que divaguen soles davant del teclat. Creem xarxes per compartir les nostres dèries, ens unim a causes absurdes (o no tant) i ens delim perquè els altres vegin que hi som. Volem que sàpiguen el que estem fent en aquest just instant, si som a casa, a la feina o plantant tubercles. I riem i plorem en la virtualitat a la recerca de reconeixement. Tantes finestres obertes provoquen angoixa, fins al punt de fer esclatar la il·lusió en mil bocins de bits, com llàgrimes intempestives que esdevenen impulsos elèctrics. Però hi tornem, immigrants virtuals enyorats del post primigeni.

Ahir dilluns em va tocar treballar (en els propers dies us explicaré per què), amb claustre inclòs. Un dels apartats, conduït pel responsable TIC de la meva escola (en Josep Torrents), va ser l’explicació als companys dels blogs de l’escola, una autèntica xarxa del Sant Andreu de la qual ens sentim molt orgullosos. En el blog principal accedim a un llistat dels exemplars que treballem (n’hi ha algun més, però). Veiem Ràdio Sant Andreu, que és un seguit d’arxius d’àudio amb el fil conductor del blog i amb quatre programes que han estat en actiu durant el curs (els periodistes són alumnes de 1r de Batxillerat), al costat d’entrevistes a personatges representatius. També accedim a un blog ja veterà, però transmutat: ara es diu Blog de Filosofia 2.0. La versió nova va veure la llum a principis d’any i és un espai que s’ha convertit en un entorn de discussió sobre les grans qüestions filosòfiques (hem debatut sobre el plaer, la felicitat, la llibertat, hem compartit presentacions sobre els grans filòsofs, etc.). Per raons de temps no m’he obsessionat en actualitzar-lo, però crec que els alumnes han fet una bona feina amb les seves intervencions, sovint brillants. Un altre és El rincón de las letras, blog col·lectiu de les alumnes de Literatura castellana de 1r de Batxillerat: l’han elaborat de forma autònoma amb comentaris sobre escriptors i les seves obres. Hi ha English Corner, una forma d’aprendre anglès a través del podcast, i els blogs dels viatges de Batxillerat (el de 2n vam tenir ocasió de comentar-lo aquí mateix). L’aula d’acollida, el musical, les lectures de 2n d’ESO, l’Educació Visual i Plàstica, els periodistes de Primària, la informació sobre la biblioteca, el club de lectura, la Mostra 2008 (per cert, aquest any no hem guanyat), etc. Segur que el curs vinent sorgiran noves iniciatives en la nostra blogosfera peculiar: jo ja n’he pensat algunes…

Per cert, si visiteu el Biblioinformatiu, veureu un petit lletraferit.

La Universitat de Washington ha publicat l’informe WIA, que fa referència a les detencions de blogaires en el món. Crida l’atenció el fet que hi ha motius constitutius de delicte (com pot ser difondre pornografia infantil) al costat d’altres clarament censurables en un Estat democràtic, com és la lliure expressió de les opcions polítiques (a la catosfera estaríem tots a la presó) o cobrir informativament qualsevol mena de mobilització o revolta. La blogosfera  és el reflex d’un món en el qual existeixen règims injustos al costat de règims formalment democràtics en els quals proliferen conductes injustes (per exemple, un  ciutadà francès que va ser detingut per fer crítiques a l’Ajuntament) i és un àmbit temut pels tirans, ja que és una expressió avançada de llibertat, de l’ús públic de la pròpia raó sense la supervisió d’altri. Des del blog ens atansem al món cridant ben fort que volem ser lliures. Sempre hi ha els qui es desvien del compliment i el respecte dels drets humans: ells han de ser jutjats amb severitat, però no els qui comparteixen la tribuna  pública i il·lustrada per oferir bocins d’existència en relats autopublicats.

Accés al WIA Report 2008

Els blogs surten per televisió i generen debat, es converteixen en tema universitari i en eines de revolta política i social:

• La Catosfera Literària i Relats en Català, al Telenotícies de TV3, inclosa entrevista a Toni Ibàñez.
• La Xarxa de Blogs Sobiranistes, a la Universitat Catalana d’Estiu.
• I a la Universitat Oberta d’Estiu, un humil servidor continuarà impartint el curs sobre blogs i Web 2.0 (que consti que en el meu material didàctic parlo de blogs i no de blocs, d’acord amb el criteri de la UOC: no sé pas qui escriu aquestes presentacions).