L’Esplai Boix té un web la mar de xulo i pràctic. Quan jo era monitor tot això d’internet era una bonica idea que començava a treure el cap, però ni se’n podia intuir el desenvolupament futur. Ara a la web de l’esplai hi ha tota la documentació del centre (ideari, reglament de funcionament intern, fitxes d’autorització…), l’agenda de cada grup, un àlbum de fotografies, i fins i tot un video en que t’expliquen com fer la motxilla per anar de campaments!

És, ni més ni menys que l’esplai a internet. És el ciberesplai, doncs.

Qui pensava que la tecnologia ens aïllaria aquí té una demostració que tot depèn de l’ús que en fem. Que els esplais i els agrupaments també tinguin una dimensió virtual és la millor manera que molts nens i nenes comencin a utilitzar l’ordinador com una eina per organitzar millor les nostres vides, per expressar-nos, per conèixer gent…

I en el meu cas, per fer un petit exercici de nostàlgia.

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictat una sentència que considera la presència del crucifix a l’escola pública “una violació dels drets dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions” i de “la llibertat de religió dels alumnes”.

Confio que les institucions entenguin que han de ser elles mateixes les que retirin els símbols religiosos de les aules i no s’hagin de produir més casos com el que ha fet que es pronunciï el tribunal d’Estrasburg o el que vam veure no fa massa a Valladolid. La laïcitat en l’espai públic l’han de garantir els poders públics assumint-la com un valor propi, no acatant a contracor les sentències dels tribunals. És trist que els petits passos endavant s’hagin de guanyar a base d’actes heroics de famílies que s’exposen a grans dosis d’insults i una fortíssima pressió social atiada per una església que es resisteix a perdre el seu monopoli de l’educació.

“La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados”

Groucho Marx

Walter Astrada. Premi World Press Photo en la categoria “Spot News Stories”

Walter Astrada

D’això de la corrupció, ja que no ens la treurem fàcilment de sobre, bé n’haurem de treure algunes conclusions

Primera conclusió: s’ha de rellegir les novel·les d’en Ferran Torrent. Si algú pot declamar legítimament el tòpic “jo ja ho deia!”, és ell.

Segona conclusió: potser sí que existeixen els Països Catalans. Jo ja no hi confiava gaire, sincerament. Al marge de la llengua i la història, no trobava elements polítics ni culturals mínimament sòlids per pensar en el conjunt com una unitat. Ara sí, ja sabem què ens uneix: Gürtel, Palma Arena i Pretòria. Molt més representatius que no pas la Xarxa Lluís Vives, la Federació Llull, el Triangle Jove o el Triangle Laic.

Tercera conclusió: Que estiguin emergint tants casos ara que estem en crisi i n’hi hagués tant pocs quan l’economia anava a tot drap m’encurioseix. Favors no pagats que acaben en denúncia? Estratègia de la fiscalia contra un col·lectiu fins ara invulnerable? Coincidència?

Quarta conclusió: Que es destapi merda fa que tot atufi, però és la manera de saber que n’hi ha i farà que més d’un es plantegi portar-se bé. Si no és per convenciment, que sigui per por.

Cinquena conclusió: La majoria de xorissos ja eren rics abans de fotre la mà a la caixa. Així doncs, no era necessitat, hi ha una moral al darrere d’aquestes actuacions. Les sancions són necessàries, però sense una ètica de la honestedat pública no anem enlloc.

Durant temps s’ha tingut tancat el Pont  Penjant. El motiu ha estat unes obres de remodelació per tal de reforçar l’estructura d’este important accés a la ciutat. Una vegada obert, però, no s’ha tingut en compte un factor molt important per als vianants que caminen pels seus amples passadissos: les trapes utilitzades pels tècnics a l’hora de treballar la part inferior de la infraestructura (il·luminació o qualsevol reparació puntual).Estes quatre trapes situades a cada extrem del Pont Penjant, es poden obrir amb facilitat i es pot baixar a una plataforma mòbil. La solució, posar un simple cadenat per a que només els tècnics hi tinguen accés, depèn del Ministeri de Foment. Però mentrestant el perill, evitable amb una simple operació, seguix al descobert.

El passat dissabte 26 de setembre al matí vam poder gaudir del pas per l’Avinguda de la Ràpita d’una àmplia representació del parc motor de les forces de seguretat que actuen al nostre municipi: cotxes i motos de la Policia Nacional, Mossos d’Esquadra, Guàrdia Civil, Forestals, Ambulàncies, etc.

Tan completa era la desfilada que fins i tot vam poder veure-hi un cotxe de la policia “secreta”, amb la seva sirena intermitent enganxada al sostre, la seva matrícula ben visible per a qui la volgués anotar i dins un agent amb un gran somriure fent sonar alegrement el clàxon.

Del dia d’avui, intens i emotiu, en recordaré algunes coses com:

Que el Raimon Blasi hagi vingut a la Ofrena floral. La seva actitud, com la dels seus companys de generació a Unió (la Titón i la Marta, en Gerard Ardanuy, més endavant la Maria Casellas…) ens ajuden a superar la fractura civil que va provocar la mort de Ferrer.

Que ha vingut gent de New Jersey, Amics de Ferrer i Guàrdia, ex-alumnes de l’Escola Moderna. I que ens han emocionat amb els seus records.

Que hem omplert el Saló de Cent, i que ho hem fet amb gent jove. I que potser aquest és el més preuat capital de l’MLP. Reclamar a les institucions el reconeixement de l’associacionisme juvenil i alhora aproximar la gent jove a les institucions. Ferrer com a excusa?

Que el Joan-Francesc i el Vicens parlen com escriuen… i a més escriuen bé (quina enveja)

Tinc per costum endollar la cadena de música a l’ordinador. Així reprodueixo música i treballo o em distrec alhora. El problema és que l’ordinador escup tots els sons sense cap mena de criteri ni jerarquia. No ho entenc, i no he aconseguit esbrinar com ho puc fer. No hauria de ser tant difícil! S’entén que si he encès l’iTunes o l’Amarok, o el que sigui, no vull sentir res més. No cal ser un melòman per entendre-ho.

Pregunta, doncs: com puc escoltar música sense que hagi de sentir com s’envien els correus, o si he pijtat una tecla que no tocava, o si he anat a caure en un web que té música incrustada.

Segona pregunta: perquè el navegador no té control de volum? com a mínim al Firefox 3.5.3 no ho he trobat. Només he pogut descarregar-me un plug-in (Stop Autoplay 0.7.6) que bloqueja tot allò que tingui so.

“Para tener éxito en Publicidad, hay que contar necesariamente con un grupo de gente creadora. Esto significa tener que tratar con un porcentaje razonablemente elevado de estirados, orgullosos, brillantes y excéntricos inconformistas”.

18/09/2009
La Xatonada canvia de data
ENGUANY, PANELLETS DE XATÓ I TORRONS DE NYORA
·······································

17/09/2009
Educació contra el mal temps
MIRIAM ESPINÀS NO DEIXARÀ ARRIBAR A VILANOVA LES MANEGUES D’AIGUA QUE NO SIGUIN VOLERANYS
·······································

16/08/2009
BLANC, Festival del disseny gràfic de Catalunya
“ANIREM MORATS!”; filtren els
organitzadors

Esperant als bàrbars he llegit a El País que els terroristes aquests d’Al Qaeda han començat a utilitzar supositoris explosius. Sembla que enganyen als detectors de metalls i només es poden veure amb raigs X.

Sincerament, no entenc que algú pugui creure tant en un déu com per entaforar-se explosiu plàstic pel forat del cul.

El mateix article diu que es poden activar amb un telèfon mòbil. M’estalvio aprofundir en aquesta qüestió, no tinc prou fe. El de la foto, per exemple, ha oblidat el password de l’apocalipsi.

L’estrella del debat de política general d’enguany no ha tingut res a veure amb el que s’hi ha dit (algú ho sap?) ni qui ho ha dit, ni els desacords, ni els pactes ni els consensos.

No, enguany el premi al super-tema-que-te-cagas ha correspost a les fotografies fetes a mòbils de diputats per espiar què s’expliquen entre ells. Va començar el diari Público el dimecres, descobrint un sms que en Saura enviava a en Jaume Bosch dient-li que el debat era un “tostón”. Semblava que l’anècdota passaria a formar part de la llista de pífies del cap d’ICV per a major glòria dels seus adversaris, però no. Amablement, el diari AVUI s’ha posat les botes publicant un missatge del Daniel Cirera a la Carina Mejías dient que el PP és una merda i que no es va postular per President perquè no hi havia prou aigua a la piscina. La polèmica encara dura i la Dolors Montserrat, portaveu del partit al Parlament, ha demanat la dimissió d’en Cirera.

M’he llegit per sobre el codi deontològic del Col·legi de Periodistes; si us el mireu, fixeu-vos en l’article 4:  Utilitzar mètodes dignes per a obtenir informació o imatges, sense recórrer a procediments il·lícits.

Ja ho sabem, que es deuen avorrir. Ja ho sabem, que els enemics són els del partit. Ja ho sabem, que de vegades s’equivoquen a l’hora de votar. Ja ho sabem, que són humans, encara que de vegades ells insisteixin en dissimular. Però si us plau, per caritat, com a mínim deixem-los rajar tranquils.

Finalitzat el 57è Festival de San Sebastià, són molts els noms que han despertat l’interès de la premsa especialitzada. Des d’ Iñaki o Isaki Lacuesta, gironí afincat al País Basc que s’ha convertit en la gran esperança del cinema espanyol, fins al guanyador de la Concha de Oro, Lu Chuan. El director xinès presentava l’èpica, emotiva i intensa City Of Life And Death, pel·lícula que es submergeix en el conflicte sinojaponès, concretament en l’anomenada violació de Nanjing, amb una narració i estètica que es mou entre Salvar Al Soldado Ryan i La Lista de Schindler.

Woody Allen ha recuperat el to amb Whatever Works, amb un personatge que farà les delícies dels seguidors dela filosofia alleniana. Terry Gilliam ha deslumbrat amb l’univers de Dr. Parnassus, evidentment a qui entengui el seu món; i Tarantino, doncs ha fet de Tarantino, i ha demostrat com ell no canvia, però el seu cinema sí, constatant la seva evolució amb la més que comentada Malditos Bastardos, amb un Brad Pitt que l’ha acompanyat per la ciutat basca amb calçat personalitzat.

Tornem a Isaki Lacuesta. El director de les celebrades Cravan vs. Cravan i de La Leyenda del Tiempo ha tornat a convéncer, aquest cop gràcies a Los Condenados, pel·lícula que significa la seva primera incursió en la ficció, i on intenta reflexionar sobre la violència que sempre ha rodejat a la humanitat. Indicar que tant Whatever Works com Gigante, Premio Horizontes, s’estrenen el dia 2 a BCN, així com The Limits Of Control.

Els premiats són:

Concha De Oro: City Of Life And Death, de Lu Chuan

Premi Especial del Jurado: El Refugio, de François Ozon

Concha de Plata al millor director: Javier Rebollo, per La Mujer Sin Piano

Concha de Plata ala la millor actriu: Lola Dueñas, por Yo, también

Concha de Plata al millor actor: Pablo Pineda, por Yo, también

Premio a la millor fotografía: Cao Yu, per City Of Life And Death

Premi al millor Guió: Blessed

Premi nous realitzadors: Le Tour Oú Dieu Est Parti En Voyage, amb menció especial per Sammen / Together

Premi Horizontes: Gigantes, de Adrián Biniez

Simone Felice començà el concert parafrasejant la lletra d’ Instant Karma de John Lennon, i el finalitzà amb una memorable versió de Helpless de Neil Young. Aquests són arguments suficients per recordar el concert de The Duke and The King d’ahir a la nit durant molt de temps. La banda liderada per Simone Felice, amb Robert Bird Burke a la bateria, Simi Stone al violí i Nowell Haskins al baix, ha repassat la gairebé totalitat del seu celebrat Nothing Gold Can Stay, amb una pinzellada de The Felice Brothers, la fantàstica Radio Song, amb una versió més accelerada i funkera que l’original, en el que segurament ha sigut el moment del concert, amb permís de la citada Helpless, o de If You Ever Get Famous i Union Street, ambdues sonant meravellosament bé.

Els jocs de veus de tots quatre, sobretot el contrast autènticament Motown que donaven les de Simi Stone i Bird Burke, senzillament impecable. En definitiva, una hora de rock americà, amb una Plaça del Rei a vessar, i per on han sobrevolat des de Johnny Cash fins a Marvin Gaye, des de Bob Dylan fins al carismàtic Simone Felice i els seus The Duke and The King.

05/09/2009
Pere Tàpias multat
CONDUIA LA MOTO (txu-txu-pa-pa-pa) PER LA ZONA PEATONAL DE LA GELTRÚ
·······································

02/09/2009
Insensibilitat castellera
EXPULSEN UN SOCI DELS BORDEGASSOS PER SER AL·LÈRGIC A LA PINYA
·······································

27/08/2009
Curiositats vilanovines
ELS MOSSOS OKUPEN UN HABITATGE DESALLOTJAT
······································

27/08/2009
Nova vaga de recollida d’escombraries
ESCOMBRIAIRES EN VAGA CONTRA ELS CONTRACTES BASURA
·······································

26/07/2009
Festival del disseny gràfic de Catalunya
“BLANC, BLANC, BLANC ÉS EL COLOR QUE PORTO. BLANC, BLANC, BLANC ÉS TOT EL QUE JO TINC…” canten els
organitzadors

Us oferim el primer tràiler, d’Inception, el nou film de Christopher Nolan, després de l’excel·lent El Caballero Oscuro. Inception és un thriller de ciència-ficció, definit pel propi director com “un viatge a l’arquitectura de la ment”. Leonardo DiCaprio, amb Shutter Island pendent d’estrenar, dóna vida a un executiu que presideix una empresa, i és protagonista de la trama, acompanyat per Ken Watanabe (vist a Batman Begins, també de Nolan), qui interpreta el dolent de la pel·lícula fent un xantatge al personatge de Di Caprio. Marion Cotillard, en cartellera amb Enemigos Públicos, Ellen Page, la nena de Juno, un recuperat Tom Berenger, i dos habituals en els darrers films de Nolan, Michael Cain i Cillian Murphy, completen el repartiment d’ aquesta prometadora nova proposta del responsable de títols tant inspirats com Memento, El Truco Final i la ja citada El Caballero Oscuro.

L’estrena està prevista per l’estiu del 2010 als Estats Units.

Nick Cave ha anunciat una única data de concert a l’estat espanyol. I afortunadament, serà a Barcelona; desgraciadament, el preu pels qui vulguin veure’l és “tela marinera”…65 €!!!. No obstant, omplirà i triomfarà, puix que els diners no seran problema per la nova legió de fans de l’australià; després de gairebé 30 anys de música i amb una discografia a les esquenes excepcional, tant amb els The Birthday Party, amb les “Llavors malignes” i amb Grinderman, ara tothom s’apunta al “carro” de Nick Cave. Bon gust o moda? El que sí queda clar és que és un dels més grans.

Nick Cave estarà acompanyat per l’excepcional instrumentista Warren Ellis i pel magnífic baixista Martyn P. Casey, ambdós bad seeds i grindermen, en un concert íntim al Casino l’ Aliança de Poble Nou. La seva novel·la The Death of Bunny Munro sembla ser que serà la gran protagonista de la nit del 24 d’octubre, data del concert. Fans! Les entrades es posaran a la venda el proper 15 de setembre.

No he seguit massa de prop els fets d’Arenys de Munt, però m’ha semblat que en el bàndol del seny s’hi ha posat l’alcalde d’aquest municipi, en Carles Mora. Cada vegada que l’he vist m’ha semblat que s’explicava amb mesura, sense estridències, amb un to conciliador.

Més encara, s’ha de reconèixer la forma d’acatar les decisions judicials (barroeres i discutibles, però que s’han de complir) i la forma de fer-ho, allunyant-se d’actituds desafiants, que donarien la raó als que han volgut interrompre el procés i farien les delícies de la parròquia més primària, que busca com sigui el la èpica i el martirologi.

El resultat és que la consulta s’ha fet en un ambient festiu malgrat els intents provocadors, i que demà tothom podrà continuar fent la seva vida. Que és el que se li demana a un alcalde.

Com cada mes de desembre, des de fa uns anys, es cel·lebra el festival Primavera Club, germà petit del Primavera Sound. Fa uns dies us adelantàvem els primers noms del cartell d’enguany, on destacaven la presència de Port O’Brien i The Black Heart Procession.

Els noms que s’han afegit a un cartell que ja va agafant forma són els següents: The Pastels, llegendes vives del indie pop dels 80 i un referent indiscutible i reconegut per grups actuals com The Pains of Being Pure at Heart; el músic irlandès David Holmes, un dels noms més importants de la música electrònica de la dècada dels 90 i responsable de les bandes sonores de la saga Ocean’s Eleven de Steven Soderbergh entre d’altres; els catalans Standstill, tots uns nens mimats de la crítica especialitzada i que poc a poc s’estan convertint en un grup referencial del panorama musical de casa nostra; el grup d’indie pop de Nova York The Ladybug Transistor; el cantautor elèctric Kurt Vile acompanyat per The Violators; el sorollós shoegaze dels americans A Place To Bury i de Beach House; el jazz extrem de Zz, que contrastarà amb la sensibilitat de les cançons de Tara Jane O’Neil; So Cow i el seu twee punk; l’electro pop de Neon Indian; el dream folk de Marissa Nadler i els imparables Mujeres i el seu so garatge.

La nova edició del Primavera Club ja comença a ser una realitat i promet ser un cop més una gran oportunitat per descobrir autèntiques joies amagades del panorama musical. Les entrades ja estan a la venta, amb l’opció de comprar l’entrada dels dos “Primaveres” per 110 euros.

29/07/2009
Els fills de la Unió reneguen dels pares
CANPIS ABANDONA EL SOCIALISME I ES DECLARA JUANTXI

·······································

28/07/2009, Sitges
La policia confón un consolador amb un artefacte explosiu
“IT’S A SEX BOMB” declara el turista propietari

·······································

27/07/2009
BLANC,festival del disseny gràfic de Catalunya
“ENCARA ESTEM VERDS ” declaren els organitzadors

Com cada més de desembre, des de fa uns anys, es cel.lebra el festival Primavera Club, germà petit del Primavera Sound. Fa uns dies uns adelantavem els primers noms del cartell d’enguany, on destacaven la presencia de Port O’Brien i The Black Heart Procesion, i aquest cal afegir els següents artistes: The Pastels, llegendes vives del indi pop dels 80 i referent reconegut per grups actuals com The Pains of Being Pure at Heart; el músic irlandès David Holmes, un dels noms més importants de la música electrònica de la dècada dels 90 i responsable de les bandes sonores de la saga Ocean’s Eleven de Steven Soderbergh entre d’altres; els catalans Standstill, tots uns nens mimats de la crítica especialitzada i que poc a poc s’estan convertint en un grup referencial del panorama musical de casa nostre; el grup de Nova York  The Ladybug Transistor, el cantautor elèctric Kurt Vile acompanyat per The Violators, el sorollós shoegaze dels americans A Place To Bury i del Beach House, el jazz extrem de Zz que contrastarà amb la sensibilitat de les cançons de Tara Jane O’Neil; So Cow i el seu twee punk; l’eltecro pop de Neon Indian; el dream folk de Marissa Nadler i els imparables Mujeres i el seu so garatge.

La nova edició del Primavera Club comença agafar forma i promet un cop més descobrir-nos autentiques joies amagades del panorama musical. Les entrades ja estan a la venta.

22/07/2009
Primera Cimera d’Exopolítica a Europa
AVISTAMENT DELS PRIMERS OVNIS MULTICOLORS DAMUNT LA PUNTA DE SITGES
·······································
20/07/2009
Els animalistes i els pavordes units
APADRINA UN GAT I ET REGALEM UNA ALFÀFREGA
·······································
20/07/2009
BLANC, festival del disseny gràfic de Catalunya
“HO TENIM NEGRE ” asseguren els organitzadors
·······································
20/07/2009
Vilanova tindrà un observatori submarí permanent
CADA 1r DILLUNS DE MES, OBSERVACIÓ DE LA BALENA ELENA EN EL SEU HÀBITAT NATURAL
·······································
20/07/2009
L’ajuntament gestionarà el cinema Bosch
Propera pel·lícula: “COMO PERROS Y GATOS”
·······································
20/07/2009
coincidències?
LA POLICIA LOCAL TROBA 10kG DE HAIXÍS I S’OBREN 9 NOVES
PLACES D’AGENT

Rob Zombie es va quedar amb ganes de més Michael Myers, motiu pel qual va aturar el projecte del que anava a ser el seu nou film, Tyranosaurus Rex, un film d’acció al més pur estil explotation, per rodar la segona part del seu notable remake de Halloween de John Carpenter. Si bé Halloween seguia les pautes marcades pel film original, exceptuant la part de l’infantesa de Myers, en aquesta nova entrega el director ha optat per donar un alter enfoc a l’història del personatge de Myers, i fer un film molt més personal que l’anterior.

Pel que fa al càsting del film, repeteixen la majoria d’actors de la primera part: Sheri Moon Zombie, Brad Dourif Tyler Mane i Malcom McDowell, amb la incorporació de la ex-estrella del cine dels 80: Margot Kidder, la que va ser la núvia de Superman, i que el director rescata en forma d’homenatge, de la mateixa manera que va fer amb Karen Black en la seva primera pel·lícula.

Amb únicament tres films (La Casa de los 1000 Cadáveres, Los Renegados del Diablo, Halloween), Rob Zombie s’ha convertit en una dels directors referencials del nou cinema de terror, juntament amb Greg McLean i Alexander Aja. Però a diferència de McLean i Aja, Rob Zombie té un sentit de l’espectacle molt més estètic, aconseguint impregnar cada una de les seves obres amb infinitat de detalls referencials, cinematogràfics i musicals, i una fixació per les patologies més malaltisses de la white trash americana, que el fan únic dintre del seu gènere.

H2 s’estrenarà als Estatus Units el proper dia 28 d’agost.