Aquest mes de novembre ha aparegut el 3r i 4t lliurament de la sèrie ‘Les bestioles del jardí’ que vaig dibuixar ja fa uns mesos a partir dels textos de l’escriptora Gemma Armengol i que edita Bromera. Amb tants bitxets ja em pica tot!

Els premis infantil i juvenil dels Ciutats d’Alzira han guardonat enguany en Pep Castellano (premi Vicent Silvestre per Bernat, un científic enamorat), la Maria Carme Roca (premi Bancaixa amb Fantasfrizy) i també Joan Pla, finalista del Bancaixa amb La violinista de París. Felicitats!

• Bromera de Lletres

Nota de Bromera:

L’obra  L’illa del tresor. Història d’una obra de teatre, del professor de Primària Didac Botella, ha estat la guanyadora del X Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent. … L’acte de lliurament va tindre lloc en el Teatre Don Enrique de Carcaixent i anà seguit de la representació de l’espectacle  Moby Disc, de la companyia L’Horta Teatre. El llibre  es publicarà durant la primavera de 2010 en la col·lecció «Micalet Teatre» d’Edicions Bromera.

En L’illa del tresor l’autor ens presenta una obra de teatre dins d’una altra. Un grup d’alumnes prepara amb l’ajuda del seu professor un muntatge teatral per a representar en un festival de teatre. El text que trien per a representar és L’illa del tresor, el clàssic d’aventures de R. L. Stevenson, que tot just acaben de llegir. Els problemes però, comencen a sorgir des de l’inici, posant en perill la seua participació en el certament. L’obra naix de la voluntat de l’autor d’oferir una obra teatral a nivell escolar que implique, de forma equitativa, la participació de tots els alumnes, suplint així, una de les mancances que presenta actualment el teatre a l’escola.

Dídac Botella i Mestres (València, 1976) és mestre d’escola. A més d’haver estudiat interpretació, ha escrit i realitzat diversos projectes teatrals en l’àmbit escolar i imparteix un curs de teatre per a mestres anomenat «Performance a l’escola».

El Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent respon a la voluntat de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Carcaixent de dignificar el gènere teatral en el seu vessant infantil i de fomentar l’afició al teatre dels més menuts. Es tracta d’un dels certàmens més ben dotats econòmicament de tot l’Estat dins de la modalitat de teatre infantil. Pel que fa a la participació, cal assenyalar que les 15 obres presentades en aquesta edició procedien de tot el nostre àmbit lingüístic, tant del territori valencià, com de Catalunya i les Illes, un aspecte que demostra l’interés i l’expectació que desperta el Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent.

El jurat d’aquesta convocatòria ha estat integrat per Joan Muñoz Crespo, director del Teatre del Raval de Gandia i de Pluja Teatre; Pasqual Alapont, escriptor, dramaturg i director de la col·lecció «Micalet Teatre»; Abel Guarinos, director de la Mostra de Mim de Sueca i coordinador del circuit teatral de Teatres de la Generalitat; i, com a president, Juan Ignacio Barrachina Doménech, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Carcaixent.

El termini finalitza el 8 de setembre de 2009 i la dotació és de 3.600 euros.

Bases del X Premi de Teatre Infantil «Xaro Vidal» Ciutat de Carcaixent

primera.

El premi de Teatre Infantil Ciutat de Carcaixent 2009 està dotat amb 3.600 € i es concedirà a la millor obra inèdita de literatura dramàtica per a públic infantil escrita en valencià. El jurat admetrà també a consideració obres ja representades que no hagen estat publicades. Així mateix, s’admetran adaptacions teatrals d’obres clàssiques, o amb els drets d’autor lliures; igualment seran admeses aquelles que, basades en obres literàries subjectes a drets d’autor, adjunten el consentiment exprés del propietari dels drets d’autor de l’obra en què s’hi inspiren. Si es dóna alguna d’aquestes circumstàncies caldrà que es faça constar expressament en cadascun dels originals presentat a concurs.

En el cas de les adaptacions es valorarà el resultat final del treball de reelaboració i reinterpretació per part de l’autor/a que presenta el text. A tal efecte, caldrà que l’autor/a adjunte un exemplar de la versió original.

segona.

Els participants hauran de presentar els treballs escrits a màquina a doble espai per una cara, en fulls DIN A4, enquadernats degudament, i amb una extensió entre 15 i 50 pàgines.

tercera.

Les obres s’hauran de presentar per quintuplicat, acompanyades de la instància corresponent, en el Registre General de l’Ajuntament de Carcaixent, on s’estendrà el rebut de lliurament oportú, sense el qual no es tornaran posteriorment els originals. Les obres podran presentar-se també amb pseudònim; en aquest cas, hauran d’arribar acompanyades de la plica corresponent, on s’especificaran les dades personals de l’autor/a.

La presentació es podrà fer personalment o per correu certificat. S’hi acceptaran aquelles obres que, per aquest últim procediment, arriben a l’Ajuntament de Carcaixent amb posterioritat a la data de presentació d’instàncies, sempre que la data de certificació siga anterior a la data límit, o bé la mateixa.

El termini de presentació finalitza el dia 8 de setembre de 2009.

quarta.

El jurat estarà format per persones de reconegut prestigi en el món del teatre i de la literatura.

cinquena.

El premi no podrà fraccionar-se entre diverses obres concursants, però sí declarar-se desert.

La resolució del jurat es farà pública durant el mes d’octubre de 2009, en la xxv Mostra de Teatre Ciutat de Carcaixent.

sisena.

L’obra premiada serà publicada per Edicions Bromera dins la col·lecció «Micalet Teatre». El premi es considera pagament dels drets d’autor dels 1.500 primers exemplars que es venguen. De la resta d’exemplars venuts l’autor/a percebrà els drets d’autor corresponents d’acord amb el contracte que subscriurà amb l’editorial.

setena.

L’Ajuntament de Carcaixent es reserva la possibilitat de programar i/o produir l’estrena de l’obra premiada si, al seu parer, es considera oportú, i sense que això signifique cap cost addicional en concepte de drets d’autor per a l’Ajuntament.

vuitena.

Les obres no premiades podran ser retirades pels autors a l’Àrea de Cultura dins el termini de dos mesos, comptadors a partir de la data d’adjudicació del premi, mitjançant la presentació del rebut o resguard de l’imprés de certificació, tal com s’indica en la base tercera. Si en aquest termini no s’han retirat les obres, l’Ajuntament en procedirà a la destrucció.

novena.

La participació en aquest premi implica l’acceptació expressa d’aquestes bases. La decisió del jurat serà inapel·lable.

desena.

Totes les qüestions que la interpretació d’aquestes bases puga plantejar seran resoltes pel jurat.

Carcaixent, abril de 2009

Llegendes del Sol i de la Lluna, d’en Carles Cano, és un excel·lent recull de dues llegendes d’estil clàssic, amb tot el que cap esperar sota aquest nom: aventura i emoció, una part de màgia i enigma, la lluita amb forces superiors a les humanes (o la seva ajuda) i l’explicació mítica d’algun fet modern (com els gels de Groenlàndia o l’existència dels tuargi, el desert i la Via Làctia). Els dos textos es reuneixen, a més, entre els pols del desert (de sorra o gel) i la natura fèrtil i de la Lluna i el Sol. L’edició més recent, a Bromera, s’acompanya d’unes il·lustracions molt suggeridores d’en Paco Giménez, especialment atentes als moments més expressius.

L’ifrit rapta la dona d’Agmar (Paco Giménez)

La lluita de Thorwald i el gegant (Paco Giménez)

• Carles Cano, Llegendes del Sol i de la Lluna. Gregal, València, 1985, il·lustrat per Kristine Lahuerta (ISBN 10: 84-7575-031-1). Empúries, Barcelona, 1991 (ISBN 10: 84-7596-311-0). Bromera, València, 2002, 2007, il·lustrat per Paco Giménez (ISBN 13: 978-84-7660-723-7).

En situacions de foscor —quan es combina la repressió moral amb la hipocresia, com a l’època victoriana o la franquista—, l’enginy sol sortir endavant i subvertir l’ordre amb la ironia, més o menys amarga en el seu fons. És el cas d’El crim de lord Arthur Savile, conegut conte d’Oscar Wilde on el protagonista es veu «moralment obligat» a cometre un crim que li han anunciat (en un context gairebé grotesc) com a part del seu destí:

Després del crim, podria dur Sybil als seus braços sabent que ella no es ruboritzaria mai per culpa d’ell, no baixaria mai el cap de vergonya. Però primer havia de fer el crim i com més prompte millor per als dos.

Molts homes al seu lloc haurien preferit el camí de roses i flors de la frivolitat a les escarpades altures del deure, però Lord Arthur era massa conscienciós per posar el plaer sobre els principis.

No és un conte que entri fàcilment, donat que la burla envelleix amb una certa rapidesa i molts dels blancs contra dels quals apuntava Wilde han caigut de fa temps (notablement, la societat aristocràtica) i d’altres referències seran difícils de pillar per un lector jove (si empra una edició sense anotar; d’altra banda, l’humor i les notes al peu són força incompatibles). Però val la pena, perquè quan la bola de neu pren força, és molt difícil deturar tant el riure com la reflexió amb un calfred a l’espinada.

Cito per la traducció de Víctor A. Oroval a Bromera. A Gutenberg.org el podeu llegir en anglès. La imatge es d’Aubrey Beardsley per l’obra Salomè.

Finalment han arribat a les llibreries els dos primers exemplars de la col·lecció ‘Les bestioles del jardí’ que ha editat Bromera en valencià, català i castellà. Els textos són de la Gemma Armengol.

Ja tenim aquí els primers “e-books” en català. La Xarxa d’Editors Independents, formada per Angle, Bromera i Cossetània,  ja té disponible al seu web, Edi.cat, els primers 24 títols electrònics que existeixen en llengua catalana.

Tot i que la iniciativa està pensada per fer la lectura des dels nous terminals electrònics, anomenats “e-reader”, també es poden consultar a través del mòbil o l’ordinador. Entre els títols que es poden descarregar hi ha “La vostra sang”, de Lluïsa Forrellad, “Vilaniu”, de Narcís Oller, i “El col·leccionista de fades”, de Josep Ballester o novetats com “100 maneres de descobrir un crim” . Cada setmana s’anirà ampliant l’oferta fins a tenir disponible a la xarxa el fons complet d’aquestes tres editorials que formen part d’aquesta iniciativa.

A la mateixa web podeu comprar també els terminals electrònics o lectors digitals.

El rellotge mecànic, d’en Philip Pullman, és un conte fantàstic i moral de tradició romàntica, situat, com potser no podia ser d’una altra manera, a Alemanya. En Pullman sap combinar amb encert una certa complicació formal de la trama i els seus possibles nivells amb una redacció senzilla. Al meu parer, la gràcia essencial del conte —un conte eficaç, però no magnífic— rau a la combinació de nivells: real, literari, demoníac, moral i màgic. El conte imaginat, narrat a la taverna, es fa real de sobte, quan irrompen en escena els personatges de la ficció; això obligarà a triar i representarà destins diversos per a cadascú dels personatges; el final és de recompensa i esperança per uns i d’exili o mort per uns altres.

El conte no té la mateixa força inquietant pura de La meravellosa història de Peter Schlèmil o de El diable de la botella (ni menys encara, del Faust), però n’és una bona introducció.

• Philip Pullman, El rellotge mecànic, trad. Josep Franco, Bromera, València, 2005. ISBN: 978-84-7660-711-4.

Amb l’escriptora Gemma Armengol hem preparat la col·lecció de contes per a nens i nenes ‘Els meus amics del jardí’ de la que imminentment en sortiran els dos primers llibres. Us en mostro les portades de la versió en valencià (tot i que apareixeran també en català i en castellà) que ha publicat l’Editorial Bromera.

Ací no paga ni Déu, de Dario Fo, és una bona mostra del teatre d’aquest clàssic modern: ideològic i combatiu, d’una banda, i amb diversos mèrits dramàtics, com són una gran rapidesa i uns tocs d’humor que arriben a ser hilarants.

Fo és un autor compromès, el que el converteix, alhora, en un autor molt històric, molt propi del seu temps. Les seves idees envelleixen amb la mateixa rapidesa amb la que canvia la societat, però, com neixen d’una voluntat clara, també són fàcilment actualitzables. (Sense que això ens obligui a ser-hi d’acord ni en el tot ni en la part.)

Ara bé, si Fo perdura, no és per la seva mescla de comunisme i anarquisme, sinó per la seva gran qualitat dramàtica. La intensificació dels gags, tant directament com a través dels diàlegs (quan un personatge narra a un altre el que li han explicat a ell), és molt ben treballada, i culmina en un final (II, xix) ben digne de P. Tinto: un guàrdia civil feliç d’haver quedat prenyat per un miracle de Santa Eulàlia.

L’he llegit en una versió de Bromera, traduïda i presentada per Empar Claramunt i Josep Ballester. No llegeixo italià, pel qual no puc comparar, però crec que la versió funciona molt bé i no acusa en excés el pas dels anys (és del 1992). Altrament, la introducció situa bé l’autor i les seves paradoxes, a més d’incloure diversos materials de treball.

Vegeu també:

• Lectura dramatitzada de l’obra a El Quadern Gris de 3r
• Espectacle de Dario Fo al bloc del grup de teatre de Montgat

Cartes d’hivern (Cartas de inverno, 1995; trad. Josep Franco, Bromera, col. Espurna, 1997) és una novel·la juvenil que narra de nou l’horror dels monstres de Cthulhu, ambientat en una vella casa d’un poble gallec, però en el present. Dos joves artistes s’aniran sentint atrets, poc a poc, pel que s’amaga al soterrani de la casa, i coneixerem la història per una sèrie de cartes.

És una versió alleugerida amb respecte a Lovecraft: menys densa (es prescindeix, sobre tot, de la part mítica i de caire religiós), però també, si voleu, menys feixuga i més pròpia d’un present majoritàriament laic i descregut (i que ha vist milions de monstres al cinema). Tendeixo a pensar que, com l’aposta és més baixa, arribarà a més lectors; però també que la intensitat difícilment pot ser mai la mateixa que la que es podia assolir a finals del segle XIX, on l’horror d’una vida condemnada es considerava fins i tot tangible. Qui ja gaudeixi de Lovecraft trobarà l’homenatge massa tou, però jo entenc que és una bona introducció al seu món i una bona novel·la d’intriga i terror per a joves.

Et demane que no òbrigues el sobre, però no puc impedir que, si et veus obligada a donar-li’l a Soutullo, conegues el seu contingut. Encara que, pel teu bé, et demanaria que no ho feres, perquè no sóc capaç de suportar el dolor que puc ocasionar-te. Recordes el nostre primer viatge a Barcelona, la tardor de l’any 69, quan vaig comprar Els mites de Cthulhú en aquell quiosc de les Rambles i vam poder llegir, per primera vegada, els relats de Lovecraft? En veure el meu entusiasme, em deies que no podies comprendre com era capaç de llegir aquelles històries que tant et desagradaven. I jo et contestava que era natural que no t’agradaren, perquè cometies l’error de creure que les coses que contaven podien ser reals. Bé, ara que t’escric, no sé si des de la bogeria o des del malson, no sé si des d’un món irreal o des d’aquesta aldea de Vilarmaior, t’he de dir que potser Lovecraft tinga raó, que potser tu també tenies raó, i que hi ha coses en aquest món que les persones ni tan sols podem imaginar.

Pep Molist publicou o 8 de xaneiro no suplemento «Quadern» de El País de Cataluña unha crítica da edición catalana d’ O único que queda é o amor de Agustín Fernández Paz, publicada polos amigos de edicións Bromera.

He passat una molt bona estona amb la novel·la juvenil (a partir d’uns 12 anys) Neu i gossos… ¡Quin embolic!, de l’Enric Lluch (edita Bromera, primera edició de 1994). És desimbolta, irònica, burleta i políticament incorrecta (no més que la realitat, però tampoc menys). Va ser il·lustrada per l’Anna Miralles, amb un estil de còmic de línia força clara i rostres expressius, en blanc i negre.

Penso que quan els lectors infantils o joves comencen a demanar textos essencialment realistes (que poden ser irònics, però han d’estar ancorats a la realitat), cal més que mai que la literatura deixi de ser políticament correcta. Quan un grup se’n riu per exemple del «pilota», del «culdegot», del «nan» o de la «foca», és rar que deixi d’enfotre-se’n en acabar l’any; no té molt de sentit que ho faci en concloure la novel·la, tot imposant el desig sobre la realitat i convertint la narració en una lliçó moral voluntarista, però buida. El concepte utilitarista de la novel·la sol anar-se’n en orris no perquè neixi d’un mal sentiment, no perquè sigui just, sinó, senzillament, perquè llegim per gaudir, no per ésser moralitzats.

En el cas de la novel·la d’en Lluch, el «pilota, saberut, fastigós, avorrible i repulsiu Hipotenusa» acaba sent una mica més acceptat per en Botes i els amics perquè ho duu el tracte, però d’una banda, és ben cert que té moments de saberut pesadíssim, i d’altra banda, no hi reconciliació formal amb declaració d’amistat perpètua (final de Disney, diguem). En Botes i els amics no són perfectes, tampoc, ni se’ls presenta com a model (positiu ni negatiu). Jo crec que, de marge, l’escriptor té l’optimisme, però no la ceguesa deliberada. Això té a veure amb un altre factor: normalment, la novel·la es mou millor en l’escala de grisos que en els contrastos extrems.

Un altre exemple que es llegeix amb plaer és el dels adults. Els adults som l’autoritat, però, en realitat, no sempre responem com cal. Som humans, com tothom. Els d’aquest llibre tendeixen a mostrar la cara menys afortunada dels nostres dies i en Lluch ho retrata amb humor.

«Del primer sopar, diguem-ne que resultà acceptable: fideus amb gust de fideus, carn arrebossada i flam d’ou. Per beure, aigua “que fa la vista clara, obri els porus i afluixa el ronyó”, comentà Antoni [el mestre], al mateix temps que s’engolia un got a caramull de vi negre.» (p. 15)

Els fideus «amb gust de fideus» obren camí a una broma que s’anirà repetint i creixent com una bola de neu:

«De sopar, consomé de misteri, truita de ceba, llonganisses de Lil·liput i poma fossilitzada.» (p. 31)

«Dinàrem al self service creïlles amb gust de carn i carn amb gust de creïlles. La metamorfosi alimentària, com ho definí Hipotenusa.» (p. 47)

Un exemple de la «imperfecció» dels personatges i el tracte irònic. A partir d’una certa edat, s’imposa en general (ens agradi o no) que «els homes no ploren», i tampoc els homenets; ni ploren ni demostren sensibilitat «infantil» o «femenina». Però…

«Monxi va pegar una punyada damunt de la taula.
—¿Què fem? ¿Juguem a cartes o fem l’imbècil amb el gos?
Després de la típica tirallonga d’insults, acabàrem tots fent l’imbècil.» (p. 52)

• Enric Lluch, Neu i gossos…, ¡Quin embolic! Il·lustrat per Anna Miralles. Bromera, 2007 (15.ª ed.), ISBN 9788476601822.

La Diputació d’Alacant ha convocat el premi Enric Valor de novel·la en valencià. Els originals han de tenir més de 150 planes d’extensió i teniu de temps fins el 30 de novembre de 2007. Vegeu les bases completes aquí. No és un premi de novel·la juvenil, però hi poden concórrer escriptors joves.

L’any 2006 es va seleccionar El signe de Saturn, d’Albert Forment.

Llegeixo per mitjà d’una notícia recollida a Blocs de lletres que Enric Lluch (Viquipèdia) ha obtingut el IX premi de narrativa juvenil de Torrent, amb l’obra El servidor de l’alquimista. N’ha estat finalista Pep Castellano (bloc), amb Bombons amargs. Les obres seran editades per Tabarca. Fora del terreny juvenil, a la mateixa cerimònia s’ha lliurat el premi de poesia a Silvestre Vilaplana, per Bagatge de tenebres. Més informació, al bloc de Millor Torrent.

Paral·lelament, llegeixo a Tirant al cap que Teresa Broseta (Wikipedia) ha guanyat el premi Xaro Vidal de teatre infantil. En aquest cas, No tingues por serà editada per Bromera.

Felicitats a tots quatre!