Si és que som perillosos de debò…

En las grandes bibliotecas, los profesores estudiaban la manera de hacer desaparecer los libros; los políticos proclamaban que leer y escribir era innecesario, además de ilegal, ya quela acción de la palabra escrita en el cerebro humano puede inducir a pensar; un proceso subversivo que a todas luces incita a la rebelión contra el liderazgo robótico. Todos los conocimientos necesarios para la generación de soldados podían difundirse a través de altavoces; era indispensable conservar la vista para practicar la puntería y las manos para empuñar las bayonetas. ¿Por qué habría de tolerarse que una bomba enemiga aniquilara nuestra cultura acumulada cuando éramos capaces de hacerlo nosostros mismos por decisión gubernamental? [p. 14]

• El llibre: Dawn Powell. Café Julien. Barcelona: Lumen, 2004.
• Apunts relacionats: «Sala de lectura: Café Julien».

Homepage de Roger 23
discography (K7!, Swayzak rec, 240V…)

Déjà présent aux côtés de James Taylor-”Darkfarmer” lorsque nous l’avions invité au Café Julien en septembre 2004 pour la MarsExpress#04 (photo), il avait assuré un trés beau set de clôture… plein d’ouverture.

De llibres, xvi

Quan Dawn Powell va morir, l’any 1965, gairebé no es podia trobar cap dels seus llibres i no era esmentada en les fonts sobre literatura americana, tot i que l’escriptora s’havia relacionat amb el cercle literari a què havia pertangut una altra gran escriptora, Dorothy Parker. Gore Vidal va ser el responsable del redescobriment de l’autora, en comparar-la en una entrevista a Evelyn Waugh: des d’aquell moment, l’interès per l’autora ha augmentat, i se n’han reeditat les obres, no només als Estats Units sinó també a Europa; com aquest Café Julien, publicat el 1954 (The Wicked Pavillion).

El Café Julien, a la Nova York de final dels anys cinquanta, és un conegut cafè-restaurant on es reuneixen personatges pertanyents als estaments més diversos de la ciutat: artistes a la recerca de la fama, rics empresaris, periodistes, senyores amb possibles que busquen un amant. Són persones que tenen poc en comú, excepte el Café Julien, que els ha unit i també els separa. Dawn Powell segueix el fil de coneixences que comença amb Rick Prescott, protagonista d’una relació impossible amb Ellenora; o amb Dalzell Sloane, pintor que no acaba de trobar el seu lloc dins la bohèmia artística de Nova York, o Elsie Hoockley, l’extravagant ovella negra d’una digna, respectable i rica família de l’aristocràcia bostoniana.

Per mitjà d’aquests personatges i d’altres que hi mantenen relació, Powell ofereix una descripció alhora divertida i amarga d’una ciutat i d’algunes de les persones que l’habiten, amb els seus vicis i les seves virtuts, les seves misèries i els moments de glòria, i descriu amb encert les aparents relacions d’amistat que s’estableixen entre persones sense gaire en comú. És una novel·la coral on cada personatge ocupa el lloc que li correspon al mapa d’habituals del Café Julien gràcies a les relacions que estableix amb els altres personatges, personatges que recorden en certa manera als protagonistes de les narracions de Dorothy Parker.

Dawn Powell
Dorothy Parker