this past weekend we ventured of to madrid, spain. the city is magnificent. its got a great energy, many sites, and amazing food. we saw many things ranging from the old to the new. we had a hostel 5 mins away from the city center. we visited the prado (madrid’s version of the lourve) and reina sophia (modern art) museums. we ate delicious churros con chocolate (the chocolate was so thick, it felt like drinking a melted chocolate bar, but still amazing). palella, tapas, all very very good. we visited retiro park, which has the only statue dedicated to the devil. we also hit up some great modern buildings, including the caixaforum and church of santa monica. in the end, i love madrid but i had that feeling on the first day. enjoy the pictures

para cuando nos subamos por las paredes… descalzos

Imagen premiada de Anthony Suau en el World Press Photo 2009

La ciudad Condal cuenta en estos días con cuatro exposiciones dedicadas a las últimas tendencias de esta disciplina fotográfica.

En primer lugar, el Centro de Cultura Contemporánea organiza, junto a la Fundación Photographic Social Vision, la exposición World Press Photo, por quinto año consecutivo y hasta el 13 de diciembre. En ella se muestran 199 imágenes, divididas en 11 categorías, ganadoras este año del prestigioso concurso de fotografía, y cada año se ha convertido en el principal escaparate itinerante del fotoperiodismo, que sirve tanto como para ver los principales acontecimientos del 2008 como para contemplar la mejor fotografía del año.

El primer premio otorgado se lo ha llevado Anthony Suau, con un trabajo para la revista “Time” que muestra un desalojo de un apartamento en plena crisis económica en Estados Unidos. Otro impactante desalojo es el que refleja en su obra Luiz Vasconcelos, primer premio de la categoría Temas de actualidad. El único español premiado ha sido Pep Bonet, con la segunda posición de Relatos.

Por otro lado, el Caixaforum de la ciudad guarda entre sus muros dos exposiciones. La primera es una muestra de los ganadores y becados del Fotopres’09, un concurso propulsado por la Fundación “La Caixa”, con el objetivo de dar a conocer y difundir los trabajos documentales del territorio español. El primer premio este año se lo ha llevado Emilio Morenatti por su reportaje sobre la violencia de género en Pakistán. Su inauguración vino acompañada de una mesa redonda con los premiados, y la muestra estará disponible hasta el 21 de febrero de 2010. La segunda de las exposiciones es un recorrido por la realidad de la Camboya actual, de la mano del trabajo fotográfico de Gervasio Sánchez (premio Periodismo Rey de España 2009 y Premio Nacional de Fotografía 2009) y los documentales de Oriol Gispert. Las minas antipersona, los campos de arroz o el desarrollo económico son algunos de los temas plasmados en este proyecto, que estará en el Caixaforum hasta el 28 de febrero.

Y por último, el Palau Robert de Barcelona muestra en su “Vitrina del fotógrafo” la obra de Avelino Pi, fotógrafo de deportes, cuya muestra recoge numerosas disciplinas deportivas, con imágenes de gran tamaño, con encuadres creativos y objetivos panorámicos, como los realizados a Rafa Nadal o al F.C. Barcelona. Además, incluye algunos objetos y fotografías personales, así como un apoyo audiovisual que hace un recorrido de su carrera profesional. Paco Elvira en su blog narra tanto su experiencia como comisario de la exposición como la inauguración.

Juan Bautista Maíno

Este sábado pasado, aprovechando que tenía una tarjeta Madridcard 24h, vi varias exposiciones que merecen la pena (y me quedaron muchas para el próximo fin de semana).

En el MNCARS, hasta el 11 de enero de 2010, se puede ver “Rodchenko y Popova – Definiendo el constructivismo“. La exposición se centra en los trabajos de Rodchenko y Popova en el periodo 1917-1925: pintura, carteles, esculturas, etc. Para completar esta visita, podéis ir también a la Fundación Canal, donde exponen el trabajo fotográfico de Rodchenko.

En el Museo del Prado, hasta el 17 de enero de 2010, hay una magnifica exposición dedicada a Juan Bautista Maíno (1581-1649), que también incluye cuadros de otros pintores que inspiraron su trabajo, como Caravaggio o Gentileschi.

Museo Nacional de Artes Decorativas (interior)

En el Thyssen, aparte de la seguro lucrativa exposición “Las lágrimas de Eros“, hay también (hasta el 10 de enero de 2010) una exposición de pinturas, dibujo y grabados de Henri Fantin-Latour (1836-1904).

Por último, en el Museo Nacional de Artes Decorativas se puede ver hasta el 15 de noviembre “Alvar Aalto. A nuestra medida“, exposición que incluye mobiliario, objetos de iluminación, tejidos y piezas de cristal procedentes del Museo Alvar Aalto.

Entre estas exposiciones y las que comenté en alguna entrada anterior (la de Palladio en el CaixaForum o la de Lissete Model en la Fundación Mapfre), tenéis para estar entretenidos una buena temporada .

Lámpara del Museo Nacional de Artes Decorativas

Museo Nacional de Artes Decorativas (mobiliario)

   Quan un professor programa a principi de curs les activitats extraescolars (extra- en el sentit que impliquen una sortida física de l’edifici-escola, tot i que estan, o haurien d’estar, plenament connectades amb el que es fa entre aquelles quatre parets), es troba avui en dia amb una gran varietat de propostes. Afortunadament, hi ha moltes d’institucions públiques i privades que en l’actualitat organitzen un munt –“un munter” dirien les meves filles– d’activitats didàctiques ben aprofitables per a afavorir l’aprenentatge de l’alumnat i per a acostar l’escola a la realitat social que viuen quotidianament.

   Els nostres infants i joves assisteixen així a interessants sortides en el medi natural, tallers sobre arqueologia o artesania medieval, actuacions musicals i teatrals, visites guiades a l’aeroport o a fàbriques i altres empreses… A més de les activitats que promou la pròpia Conselleria d’Educació, el Consell de Mallorca, o l’Ajuntament de Palma –com molts d’altres ajuntaments illencs– és destacable la tasca realitzada per fundacions privades i per l’Obra Social d’institucions com la Caixa de Pollença ‘Colonya’, la Caixa de Balears ‘Sa Nostra’, o La Caixa. No sé si és per un excés d’oferta, però de vegades tenc la impressió que certes activitats són poc aprofitades pels educadors i les escoles.

   Quan el mes de setembre em vaig assabentar que el fotoperiodista GERVASIO SÁNCHEZ (Córdoba, 1959) venia a fer una xerrada al Caixafòrum de Palma, dins el marc de les seves activitats educatives, vaig reservar correntsos la participació del nostre grup del Batxillerat de Ciències Socials perquè no volia que s’ho perdessin. La veritat és que quan dijous passat, el 29 d’octubre, arribàrem al Gran Hotel, la sala no era plena del tot: tan sols hi érem noltros i un grup (de 4t d’ESO) d’un institut. Llàstima.

   Llàstima, perquè va valer la pena. I molt. Llicenciat en Periodisme per l’Autònoma de Barcelona, Sánchez ha cobert els principals conflictes armats del món, tant la guerra del Golf como els de l’antiga Iugoslàvia, Àfrica, Àsia i Hispanoamèrica. Ha fet feina per a l’Heraldo de Aragón, la BBC, i el Magazine de La Vanguardia i altres mitjans. Amb motiu del 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (1998), l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) el nomenà Enviat Especial de la UNESCO per la Pau.

   Té una llarga llista de guardons, com el Premi Internacional de Periodisme Rey de España – Fotografia (2009), el Premi Ortega y Gasset d’EL PAÍS (2008) per la sèrie Vidas minadas, el Premi LiberPress (2005) en reconeixement a la seva tasca “en favor de la libertad de prensa y la denuncia de las injusticias“, i el Premi Cirilo Rodríguez (1996), el més prestigiós a Espanya per a periodistes que treballen a l’estranger com enviats especials o corresponsals permanents.

   Érem pocs, …i la conversa va ser molt profitosa. Quan ens presentaren, el primer que em va dir va ser: “¿De cuánto tiempo disponemos: dos, tres horas…? ¿Tenéis prisa?”. Començà a les 11:00 dematí i eren les 13:30 quan acabàvem, després de les preguntes que feren alguns dels nostres alumnes. Gervasio contà la seva experiència com a fotoperiodista (captant l’atenció dels estudiants de Cultura Audiovisual) però sobretot donà una lliçó de com es pot ser un gran professional, premiat múltiplement, sense trair les seves il·lusions com a lluitador en favor dels més dèbils i com a activista contra les mines antipersones. En aquesta descripció de la seva feina, va anar intercalant tota una sèrie de fotografies –algunes d’una cruesa molt dura, però ben reals, sense photoshop que valgui– que il·lustraren la narració d’anècdotes i de l’explicació del projecte Vidas Minadas, que ha duit a terme en col·laboració amb OnGs com Intermón Oxfam, Manos Unidas, i Médicos sin fronteras. Aquí en podeu veure algunes imatges.

   Per ventura vos sona el seu nom perquè quan el 7 de maig del 2008 rebé el Premi Ortega y Gasset, davant la plana major del grup PRISA, la vicepresidenta del govern, ministres del PSOE, Gallardón i Aguirre, i exministres del PP, armà un gran rebombori amb un petit però contundent discurs sobre la venda d’armes espanyoles en el món, que ha circulat, i ben molt, per internet. Aquí el teniu, amb algunes fotografies.

Ara llegesc en premsa que Gervasio Sánchez ha estat premiat amb el Premi Nacional de Fotografia, atorgat pel Ministeri de Cultura ahir per primer cop a un fotoperiodista. Des d’aquí li enviï la nostra enhorabona i, de pas, felicit La Caixa per haver inclòs Sánchez en aquest cicle dedicat a persones ben interessants que poden acostar l’autèntica realitat del món als més joves. No sé…, de qualque manera, crec que sent l’enèssim guardó d’aquest nº 1 com una miqueta més proper: més proper perquè dijous passat l’escoltàrem de primera mà durant més de dues hores. Vaig parlar amb ell uns minuts en acabar el col·loqui i, creis-me, la conversa em reconcilià en certa mesura amb el periodisme que es fa actualment (si més no, amb una petita però valuosíssima part d’ell). Com en Gervasio, jo també vull creure que Martin Luther King tenia raó quan negava que el Banc de la Justícia hagués fet fallida. No ens ho podem permetre. Mai.

Gratis.  Dat doet ‘t vaak goed onder Nederlanders. Maar het is niet het enige argument om eens het CaixaForum te bezoeken. De mooi omgebouwde fabriek ligt een beetje uit het traditionele museum-circuit in het centrum van de stad en zal veel bezoekers van de fonteinen van Montjuïc nooit zijn opgevallen. Toch eens binnenlopen; geen rijen, geen kassa en altijd twee of drie tentoonstellingen tegelijk, zoals nu eentje over de collectie van Aga Khan. Zo’n expositie wordt tegelijk benut om allemaal lezingen over bijvoorbeeld de islam te houden.

Caixaforum, waarvan sinds kort ook een versie in Madrid is, is van spaarbank La Caixa. Ik schreef er eens een verhaal over, hoe zo’n bank miljoenen in sociale projecten en kunst stopt. (Het verhaal en de cijfers zijn van 2006, trouwens.) Voor de goede orde: lijkt in niets op de bank en het museum van Dirk Scheringa…

Even een expositie meepikken. Zonder de drempel van een kassa, zonder de strenge blik van een portier, zonder de last van een entreekaartje. Gewoon, de roltrap af, ondergronds de verblindende witte entree van de oude, monumentale fabriek Casarramona in, en op eigen houtje zoek naar één van de drie grote expositieruimtes. Dat is CaixaForum, het culturele centrum van de grootste spaarbank van Spanje, aan de voet van de Montjuïc, de heuvel die in 1992 het middelpunt van de Olympische Spelen was. En het zijn niet de minste exposities die de laatste jaren, gratis, in de prachtig hervormde fabriek, te zien zijn geweest. De massacultuur van Dalí (die later ook in Boymans te zien was), Rodin en de revolutie van het beeldhouwen, de vormen van Escher, de geïllustreerde boeken van Matisse of, de laatste maanden, de beelden van Henry Moore. Een slechts kleine greep uit de minimaal zes exposities van beeldende kunst en fotografie die CaixaForum elk jaar wil herbergen. Deze winter krijgt het ‘cultureel centrum’ een evenknie in de hoofdstad van Spanje, het CaixaForum Madrid, in een oude electriciteitscentrale in de buurt van het Prado-museum, verbouwd door de architecten Herzog en De Meuron.

Sinds 1918 besteedt de Caixa de Pensions een deel van de winst van de bank aan, onder anderen, culturele projecten. Daarvoor werd een stichting in het leven geroepen, Fundació La Caixa, die in 1923 haar eerste bibliotheek opende. De Fundació maakt deel uit van een veel breder project, Obra Social geheten (Sociaal Werk), dat naast de cultuur vooral dat sociale gezicht van de rijke Catalaanse bankiers wil benadrukken. Ging er in 1918 nog, omgerekend, zo’n vijf euro van de jaarlijkse winst van de bank via de Fundació naar projecten voor het volk, in 1935 was dat 11.474 euro en dit jaar 303 miljoen. Vooral de laatste jaren is, met de duizelingwekkende groei van de winst van de bank, de jaarlijkse stijging enorm geweest. In 2004 had de Fundació nog een begroting van 184 miljoen, vorig jaar was dat 255. Daarvan gingen er 70,9 miljoen naar culturele activiteiten en 127,4 miljoen naar sociale werken. Vooral dat laatste bedrag zal enorm blijven groeien, terwijl dat voor de cultuur vrijwel gelijk zal blijven.

“We willen meer de nadruk gaan leggen op dat aspect van Obra Social, wat ons merk naar buiten toe zal worden,” zei Fundació-directeur Josep Francesc de Conrado onlangs tegen de Spaanse krant El País. “In de laatste 15, 20 jaar is de Fundació een referentie op cultureel gebied geworden, met een groot prestige. We zullen die cultuur vanaf nu niet vergeten, maar geven nu liever wat meer bekendheid aan ons sociale werk. Op cultureel gebied is geen extra inspanning meer vereist; het moet genoeg zijn voort te zetten waarmee we bezig zijn.”

De Fundació werd geboren met een duidelijk doel voor ogen, aldus de statuten: het geld moet gaan naar activiteiten die voldoen aan de nieuwe noden van een samenleving die voortdurend verandert en waarin, door die razendsnelle transformatie, de overheid of het bedrijfsleven soms in gebreke blijven. Daarvoor zoekt de stichting voortdurend de samenwerking, vooral met regionale en plaatselijke overheden, maar ook met andere privé-inestellingen, om gezamenlijk projecten te ontwikkelen waarin ‘zo veel mogelijk middelen’ gestoken kunnen worden. Hoewel de meeste activiteiten in Catalonië zelf, het ‘thuisland’ van de bankiers plaatsvinden, is de doelgroep een zo breed mogelijk scala van de bevolking in heel Spanje. Waar acht van de tien expositieruimtes en culturele centra van La Caixa zich nog in Catalonië bevinden, zijn 365 van de 549 sociale centra voor bejaarden inmiddels buiten die autonome regio te vinden, met liefst 61 in het zuidelijke Andalusië.

En dat is het werkelijke doel van de spaarbank en zijn stichting. zo dicht mogelijk bij het volk zijn. In de eerste plaats om natuurlijk zoveel mogelijk cliënten te trekken, en dat lukt: elk jaar krijgt La Caixa er 500.000 nieuwe spaarders bij. Het logo van de bank, ooit ontworpen door schilder Joan Miró, is inmiddels een begrip in heel Spanje en wordt nauwelijks nog in verband gebracht met de faam van ‘zuinige zuurpruimen’ die de Catalanen in de rest van het land hebben. Eind vorig jaar had la Caixa 9,6 miljoen klanten (bijna een kwart van de 40 miljoen inwoners van Spanje), 25.254 werknemers, 5.053 kantoren en 7.208 geldautomaten. Aan de activiteiten van de Fundació – van bezoekers aan de exposities tot en met de begunstigden van de sociale programma’s – deden zo’n 12 miljoen mensen mee. In totaal hadden zo’n 2.000 activiteiten met kunst en cultuur te maken.

Op de tweede plaats wil de Fundació in Spanje, waar de sociale voorzieningen nog altijd veel minder ontwikkeld zijn dan, bijvoorbeeld, in Nederland, proberen de nood van veel mensen te verlichten. Eén van de nieuwste plannen is het laten bouwen van sociale woningen in een land waar de huizenprijzen explosief zijn gestegen. Een gemiddelde vierkamerflat in zomaar een wijk in Barcelona die in 1986 nog 20.000 euro kostte is, mede door die Olympische koorts, inmiddels 358.00 euro waard geworden. Voor de meeste mensen niet meer te betalen.

Dat 30 jaar geleden de culturele activiteiten van de Fundació een veel groter deel van de begroting opslokten dan de sociale, heeft volgens directeur De Conrado een verklaring: “De Obra Social heeft een plaatsvervangende functie in de gebieden waar de overheden niet kunnen komen. Na de dood van Franco was Spanje een woestenij op cultureel gebied en daarom richtte de Fundació daar zijn pijlen op. Zij heeft daar uitstekend werk verricht, maar nu ligt de vraag inmiddels op ander gebied.”

De huidige directie van de stichting is eigenlijk ook geen voorstander van grote expositieruimtes als de nieuwe CaixaForum in Madrid, maar besloot het project van de vorige leiding niet af te kappen. Bovendien wil de bank dit soort vooraanstaande centra ook voor minder bekende of beginnende kunstenaars ter beschikking te stellen. Zo wordt in het CaixaForum van Barcelona elk seizoen ‘Espais Oberts’ georganiseerd, ‘Open Ruimtes’ die staan voor de delen van de vroegere fabriek die niet tot de drie expositieruimtes behoren. Daar, in de hal, de gangen, de trappen, de congreszaal en op binnenplaatsen, mogen moderne kunstenaars aan het werk en wordt van hen vooral een interactie met de architectuur verwacht. Een hele eer in een gebouw dat ooit door de modernistische architect Puig I Cadalfach is ontworpen.

Na een jaar van enige stilte zal de Fundació ook weer op pad gaan om bekende en minder bekende kunstwerken te kopen. De eigen collectie bestaat inmiddels uit zo’n 900 werken, waarvan er veel regelmatig voor andere exposities worden afgestaan. De stichting heeft zijn culturele activiteiten in de beeldende kunst in vier kampen onderverdeeld: de huidige kunst, de experimentele kunst, de visie van historische avantgardes middels een expositie van één kunstenaar, en exposities die zich richten op concrete periodes uit het verleden van één bepaalde stroming binnen de kunst. Meestal organiseerde de Fundació die zelf, maar in de nieuwe politiek zal de nadruk komen te leggen op het uitbesteden van de organisatie.

Dat een gewone spaarbank via een stichting jaarlijks zoveel geld in de kunst stopt – een initiatief dat steeds meer navolging heeft gekregen, vooral onder de grote banken van het land – , heeft waarschijnlijk alles te maken met de visie van de Barcelonezen zelf. “Barcelona is cultuur,” aldus Pere Duran, directeur van Turisme de Barcelona, het gemeentelijke bureau dat verantwoordelijk is voor de promotie van de stad. “Die cultuur is het sterke punt dat we de laatste 10 jaar onder de aandacht van de mensen hebben gebracht. Dat komt ook omdat de bezoekers dat altijd als eerste antwoorden wanneer zij naar de aantrekkingskracht van Barcelona worden gevraagd.” Op het ‘toeristische rapport’ krijgt de architectuur van de stad gemiddeld een 9, de cultuur een 8,5.

El certamen FOTOPRES, organitzat per l’Obra Social “la Caixa”, va néixer als 80 i constitueix un “mirall de les transformacions que viu el món contemporani: les guerres i les migracions, l’impacte de la globalització en els costums i maneres de viure, i també l’aparició de noves formes de convivència per fer front al dolor i al desarrelament“.

Aquesta exposició presenta les obres dels premiats de l’edició d’enguany, que tracta temes d’actualitat com la violència de gènere o la guerra del Líban, o mirades particulars sobre realitats llunyanes però pròximes com els khusra de Pakistan.

Els fotògrafs premiats tornen a impactar amb les seves sèries. Fotoperiodisme que actua com un cop de puny a l’estòmac d’una realitat edulcorada pels mitjans de comunicació i polítics. FOTOPRES busca la realitat tal com és, i la mostra mitjançant reportatges denúncia.

El primer premi és per Emilio Morenatti, andalús que va perdre un peu per l’explosió d’una mina a Afganistan i va estar segestrat durant 15 hores a Gaza; presenta una sèrie de retrats horitzontals anomenada Violència de gènere al Pakistán. Són retrats de dones que han vist la seva vida destrossada per culpa del seu marit o un familiar que li ha tirat àcid a la cara; són retrats amb colors vius i un contrast que accentua una mirada de dolor i coratge que impacta a l’espectador.

El segon premi és per Walter Estrada i la sèrie d’instantànies de la violència entre tribus electoralista que va viure Kenya el passat 2008. Els mitjans ens van anar informant sobre els conflictes a conseqüència de la victòria amanyada del president Kibaki però Estrada recull el sofriment en les mirades dels keniates.

El tercer premi és per Alfonso Moral i el fotoreportatge sobre la guerra del Líban, que ens mostra la quotidianetat dels libanesos i el context social en el que esdevé el conflicte armat.

Sis fotògrafs més han rebut una beca per a la realització de projectes fotogràfics documentals.

Estas dos últimas semanas he tenido la oportunidad de ver dos exposiciones de arquitectura muy interesantes.

En la Biblioteca Nacional se puede visitar hasta el 22 de noviembre “Dibujos de arquitectura y ornamentación del siglo XVIII”. Dividida en cinco apartados (por temática), presenta dibujos de Ventura Rodríguez, Juan de Villanueva, o Filippo Juvarra entre otros. Además, hay unas pantallas interactivas en las que se pueden ampliar los dibujos, planos y bocetos y leer más cómodamente la información que de ellos se facilita.

San Giorgio Maggiore, en Venecia

En el CaixaForum, hasta el 17 de enero de 2010, está la exposición “Palladio el arquitecto (1508-1580)”, que muestra el trabajo del gran Andrea Palladio (entre sus obras más conocidas están la Basílica y la Villa Rotonda de Vicenza, la iglesia de San Giorgio Maggiore de Venecia, etc.). Se muestran planos, bocetos, excelentes maquetas de las obras principales de Palladio, así como cuadros en los que aparecen algunos de sus edificios más emblemáticos (obras de Canaletto, El Greco y otros excelentes pintores).

Os recomiendo ver las dos exposiciones y, de paso, ¿por qué no planear un viaje a Vicenza? Estuve allí una semana de julio de hace ya seis años y fue uno de los viajes que más he disfrutado. La ciudad es una maravilla (recuerdo especialmente las noches de cine mudo con cuarteto de jazz en directo, en la Basílica, y los paseos al anochecer) y está cerca de Padua, Verona, Venecia, Treviso o el Lago di Garda.

Vista de Vicenza, con la Basílica al fondo.

Bonita palabra, Atarazanas.

Las Atarazanas de Sevilla fueron construidas en 1252 por mandato del rey Alfonso X, El Sabio. Así reza en la lápida fundacional que aún se conserva en el Hospital de la Caridad. El sentido de estos astilleros consistía en abastecer de galeras y bajeles a la Real Marina de Castilla, creada en Sevilla y que debía contrarrestar las frecuentes invasiones norteafricanas. Su arquitectura respondía a un híbrido gótico mudéjar, con una disposición inicial de 17 naves perpendiculares al río Guadalquivir y una cota de superficie casi a nivel de la lámina de agua para facilitar la entrada y salida de buques.

FUENTE: FUNDACIÓN MUSEO ATARAZANAS

Pues bien, según publica hoy elCorreoweb.es  El arquitecto sevillano Guillermo Vázquez Consuegra, transformará la las Atarazanas en un nuevo CaixaFórum.

Para ir cerrando (o eso creo), dos cositas comparándonos con países que, en este sentido, lo suelen hacer mejor que nosotros.

La primera: ante el argumento de que invertir en ciencia da dinero, se puede decir que también da dinero el invertir en otras cosas (construcción, turismo, explotación de recursos naturales, industrias de bajo contenido tecnólogico). Y es cierto, se pueden sacar beneficios de muchas cosas, y además algunas los dan antes que la ciencia. Pero claro, puede que haya situaciones en el que un tipo de inversión sea mejor que el otro.

El otro día hubo un debate entre Felipe González y Sami Naïr en el CaixaForum de Madrid. Una grabación del mismo, muy recomendable (además de más listos que el hambre son los dos grandes oradores, se esté de acuerdo con ellos o no), está entera (dos horas) en la página web, junto a un resumen de diez minutos. Empezando en el 1:30:10, González dice  (sólo he podado un par de repeticiones y titubeos):

“En Alemania [...] están pasando por un año con 6.7% de caída del producto bruto, una recesión bastante seria. El paro ha pasado del 8.3% al 8.4%, con tendencia a irse al 8.3%. En España hemos pasado por una caída del producto bruto del [...] 4.6%, 4.7%, dos puntos menos. Nuestro paro ha pasado del 8.3% a 18 y pico por ciento. Descuenten ustedes [...] los factores estructurales, que dependen del ladrillo y del cemento, incluso los estacionales, que dependen de una caída de la demanda europea de turismo que afecta a una actividad que para nosotros genera mucho empleo. Y descontado eso, ha habido un incremento del paro mucho mayor que el de Alemania, cayendo Alemania mucho más, económicamente, que España.”

No creo ni que se deba descontar lo estructural y lo estacional, porque es parte de la realidad: cada país tiene la economía que tiene, y los alemanes, aunque estén jodidos (como lo están todos los países), tienen una economía que, comparada con la nuestra, parece a prueba de bomba, y ahí andan recuperándose. Hay diferencias históricas (nuestro señor con bigote y mal genio duró bastante más que el suyo, aunque es verdad que el suyo gastaba más genio que el nuestro), sociales, de clima, en las circunstancias políticas y mil cosas más, pero seguro que podríamos intentar que nuestra economía se pareciera un poquito más a la suya.

La segunda, una cosa que me gusta del sistema universitario estadounidense, y que es fruto de la importancia que se le da a la investigación, incluso en universidades en las que no funciona como criterio esencial para evaluar al profesorado (en las universidades tecnológicas punteas ya puedes dar unas clases de pena, que si investigas bien tienes trabajo): muchísimos alumnos tienen la posibilidad de participar durante sus estudios (el grado, no el postgrado), de una forma o de otra, en algún proyecto de investigación. He conocido a gente que ha estado contratado en departamentos publicando como leones, gente que ha hecho pequeños proyectos experimentales, gente que ha trabajado en proyectos orientados a la divulgación, e incluso un estudiante de Yale que se fue a Inglaterra buscando bibliografía (documentos originales, de los que están bajo llave) para escribir un artículo de investigación sobre la vida de un político del que no se acuerda prácticamente nadie. Es cierto que en España pueden hacerse muchas de esas cosas, pero allí es mucho más normal, porque hay dinero (abundan las becas para investigar en verano) y porque los profesores dedican más tiempo a investigar y suelen estar buscando estudiantes. Me sorprendió especialmente el número de posibilidades en humanidades: artículos que serían el equivalente a nuestros proyectos fin de carrera en historia, filosofía, etc.

Creo que esta experiencia, que puede durar tres años o tres meses, es valiosa. Enseña a ser autónomo, a atacar un problema que a priori no ha resuelto nadie, a pelearte con la bibliografía, a buscar, a ser ingenioso, a organizarse, a redactar un informe en condiciones. Lo más probable es que se investigue en un tema con el que el alumno nunca va a volver a tener contacto, pero las habilidades que se aprenden pueden ser útiles en cualquier parte, y son diferentes de las que normalmente se aprenden cursando asignaturas.

Y aunque los estudiantes no aprendan mucho con su proyecto, al menos estaran expuestos a la investigación. Al que le guste podrá dedicarse a ella con conocimiento de causa (no como en España, que muchas veces es un acto de fe). Y al que no, le quedará al menos el recuerdo de cómo fue la cosa, y si el recuerdo no es malo probablemente entienda que investigar no es tirar dinero, y que es interesante, y que ayuda a que los estudiantes se formen. Y cuando ese señor pague impuestos, a lo mejor no le parece tan mal que una parte importante se dedique a la investigación. Y si el señor llega a un puesto de responsabilidad en una empresa, a lo mejor entiende el valor que puede aportar alguien con un doctorado, por las habilidades que hemos dicho antes.

Quizás sea así como se llegue a una situación como la de Estados Unidos, en la que los doctores tienen futuro en el sector privado, no como en España, donde poco falta para que se les aplique la ley de vagos y maleantes.

En la entrada de ayer se me olvidó comentar que hace un par de semanas fui con Fernando al CaixaForum de Madrid a ver la exposición “Richard Rogers + arquitectos“.

Richard Rogers es un arquitecto británico que se dio a conocer internacionalmente en los años 60, por sus diseños de alta tecnología. En aquella época, trabajaba junto a Norman Foster y sus respectivas esposas en Team 4. Entre 1971 y 1977, junto a Renzo Piano, diseñó el polémico Centro Pompidou, que tiene la característica de que las instalaciones discurren por el exterior del edificio. Actualmente es director para la arquitectura y el urbanismo del Greater London Authority.

Algunas de sus obras más conocidas son el Millenium Dome (Londres), la Terminal 4 del Aeropuerto de Madrid-Barajas, el hotel Hesperia Tower (Barcelona) o el edificio Lloyds (Londres).

La excelente exposición que podéis ver en el CaixaForum de Madrid, consiste en una revisión detallada de los trabajos de Richard Rogers, desde sus primeros años con Norman Foster hasta la actualidad, ilustrada con todo tipo de materiales: maquetas, dibujos, fotografías, filmaciones o escritos del arquitecto. Está abierta al público hasta el 18 de octubre y la entrada es gratis.

Detalle del interior de la T4 (Aeropuerto de Madrid-Barajas)

Entre la poca oferta d’activitats d’aquest mes de setembre, em sembla interessant la proposta de conferència+pel·lícula que CaixaForum Barcelona enceta a partir de la setmana que ve. Es tracta d’un cicle que coordina l’amic Jaume Radigales, que inclou una petita xerrada a càrrec d’un expert, i una pel·lícula, a continuació, on la música hi té un paper protagonista.

Una bona manera de començar el curs, sí senyor!

Aquí teniu el detall de cadascuna de les sessions que es faran els dilluns i dimecres, a partir de les 19.30 h. També us penjo un parell de tràilers de dues de les pel·lícules que s’hi podran veure:

What do Roman ruins, Gothic plazas, Art Nouveau and artistic luminaries like Antonio Gaudí, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan Miró and Antoni Tàpies have in common? The answer is that they are all defining elements of Barcelona’s life that permeate the city’s cultural scene. Barcelona’s reputation as a world centre for art, architecture and design is growing every year. With a plethora of cultural activities on offer, the perennial problem in the Catalonian capital is not finding things to do, but finding the time to do them all!
more…

If you are planning a little family vacation, Barcelona offers a whole range of unforgettable experiences for the children…and for the adults. Here are just a few:

The Tibidabo amusement park is one of Europe’s oldest but it is no way out-of-date. On the top of Monte Tibidabo it features spectacular vistas of the city as well as rides and shows for all children, young and old.
Among the most noteworthy is the PNDØL which takes you up 38 meters and then simulates a free fall which gets you up going 100 kl/hour in just 2.8 seconds. The “granota” (frog), the same idea but for children, is smaller in size but not in thrills.
You can find all the more traditional forms of entertainment: roller coasters for children and adults, houses of mirrors, houses of horrors, merry-go-rounds, miniature trains… And of course a full range of food and drink to replenish your strength. And don’t forget the “Diddado”, a four-screen cinema (in front, behind, on the left, and on the right) which outclasses any 3D show.

The Zoo and the Ciutadella park is an open-air whole-day option, perfect for Barcelona’s climate. Zoos are always amusing for children. The iconic albino gorilla “Copito de nieve” (Snowflake) is no longer with us, but his memory lingers on and mingles with the dozens of species which will satisfy even the most demanding. Mammals, birds, reptiles, amphibians and especially lemurs which, due to the film “Madagascar”, are real favorites. Few children can resist singing “I like to move it” while passing by these cuddly creatures.
Alter the animal kingdom you can enjoy the Ciutadella park: have a little pick-nick under the trees, rent a bicycle with one or two seats, enjoy a rowboat ride on the lake surrounded by friendly ducks of all colors and sizes.

The Aquarium, a closed space surrounded by water, is a perfect option for sultry days. Unique in Europe it has an 80-meter tunnel, an immense oceanario, and 35 aquariums which use about 6 million liters of water and house 450 maritime species.
Specialists have loyally reproduced the natural habitat of each of the species. On Wednesdays and weekends divers swim among the sharks which adds a touch of emotion to the show.

The Parc Güell is Antoni Gaudi’s gift to children: It is a veritable pleasurehouse for children, with so many colors and shapes. Walking through this original space is a kind of dream with a surprise around every corner. The star of the show is “el drac” (the dragon) which has become not only the icon of the park, but also that of the entire city.

The Caixa Forum & Cosmo Caixa is a exhibition center which offers various activities for children in addition to its usual expositions. Caixa Forum offers art workshops, guided visits, films, and concerts all of which are related to the themes of the exhibits. It is for those who prefer science over art and loathe “Do not touch” signs.
Simple games teach the laws of physics by letting children experiment and use their imaginations. If outer space is your thing, this Tibidabo museum offers a planetarium which explains the origins and evolution of the Earth through images which are more than realistic.

La Illa Fantasia (Fantasy island) is not like the mythic television series, but it is an excellent way to spend a summer day with your family. It is an aquatic park with swimming pools (one especially equipped with hoops to play “waterbasketball”), toboggans of all sizes, a minigolf course, and a race track. You are sure to find everything you need to spend a great day: shops, restaurants, and even a picknick area equipped for grilling meat.
This “island” is not surrounded by water, but by Premia del Mar, a beautiful coast town.

Richard Rogers & partners y su colección de proyectos y maquetas llegan a España para meterse en la caja de corten de Herzog & de Meuron. Curiosa noticia. Este arquitecto, ganador del Pritzker en el 2007, cuenta con una obra emblemática, resultado de un concurso internacional en el que se juntaron dos mentes privilegiadas y muy jóvenes, la del propio Rogers y la del italiano Renzo Piano. Juntos dieron a París un corazón mecánico lleno de arte contemporáneo, el Centro Pompidou.

info expo [richard rogers + arquitectos] conferencia inaugural [de la casa a la ciudad]

***UPDATED*** artículo elpaís [Richard Rogers, entre la T-4 y el Pompidou]

via edgargonzalez

Comença la setmana amb el programa 384 d’El crepuscle encén estels · IB3 Ràdio, 20:00 · i rebem la visita de SÍLVIA I MARTA PIZARRO, nétes d’Hermen Anglada Camarasa, un pintor barceloní enamorat de Mallorca, que va morir fa ara 50 anys. Hermenegild és un nom de fonts amb ressonàncies històriques evidents: Ermenegild (amb H inicial o sense) va ser un rei catòlic rebel del s.VI que va morir assassinat per ordre de son pare, Leovigild, rei visigot i líder dels arrians. Els visigots eren un poble germànic que s’havia anat infiltrant a l’Imperi Romà des del s.III i que arribà a saquejar Roma en temps de l’emperador Honori. Aquest fill de Teodosi, que havia rebut l’Imperi d’Occident als 9 anys d’edat, nasqué l’any …384

…384, ja ho val, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.

· ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

Aquest dies es poden veure a Barcelona noves exposicions que de ben segur us poden interessar. Us en fem un petit tast.

ART CONTEMPORANI

Temps com a matèria. Col·lecció MACBA.  Noves incorporacions

Del 15 de maig al 31 d’agost de 2009 es poden veure al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) les obres adquirides per la Col·lecció MACBA en els últims dos anys.

En aquesta ocasió, la mostra reuneix unes 320 obres de 80 artistes reconeguts, de les quals 250 no s’han vist mai en el marc del fons del museu.

Són peces de totes les disciplines, d’artistes com ara Constant, Rita McBride, Nancy Spero, Antoni Tàpies, Joan Rabascall, Palle Nielsen o Gego. L’exposició, que comença l’any 1955, permet repassar els últims 50 anys de la història de l’art.

Més informació
Enllaç relacionat

CINEMA

Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer

Del 25 de maig fins al 6 de setembre, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ofereix una mirada sobre el cinema anomenat quinqui, que va tenir un gran èxit entre el 1978 i el 1985.

La mostra se centra en la seva relació de retroalimentació amb la premsa de l’època i vol ser un reflex fidel de les transformacions urbanístiques, socials, polítiques i econòmiques que van fustigar el país en aquell període. Els codis de representació de la delinqüència juvenil del cinema quinqui han perviscut fins a l’actualitat de tal manera que l’estereotip del quinqui, sotmès a un procés d’estetització, continua avui dia exercint una fascinació desfermada.

Més informació

ARQUITECTURA

Andrea Palladio

Del 22 de maig al 6 de setembre, podem contemplar la trajectòria professional de l’arquitecte renaixentista Andrea Palladio a través de la mostra que es fa al Caixaforum. Hi ha més de 200 obres de l’artista que van democratitzar l’arquitectura de l’època gràcies a un nou llenguatge que equiparava les coses belles a les domèstiques.

El seu nou sistema de plans i alçats va fer que les construccions més grandiloqüents fossin també les més funcionals fins a convertir-lo en un dels arquitectes preferits de l’Estat Venecià, les autoritats religioses i els aristòcrates.

Més informació
Enllaç relacionat

FOTOGRAFIA – GEOGRAFIA

El Matarranya desconegut

Del 15 de maig fins al 27 de setembre de 2009 es pot visitar a la Casa Amatller l’exposició “El Matarranya desconegut”. Una seixantena d’imatges inèdites seleccionades del fons fotogràfic de La Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic deixen constància del patrimoni natural i cultural d’aquesta zona dels ports de Beseit.

La mostra sorgeix de la campanya que Pelai Mas va dur a terme el 1919, la qual donava a conèixer una comarca desconeguda per Catalunya però amb un gran vincle històric amb el nostre país.

Més informació
Documents al catàleg sobre el Matarranya

ARQUEOLOGIA – NUMISMÀTICA

Els ibers, cultura i moneda

Del 21 de maig fins el 2 de maig de 2010, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) analitza la cultura iber, que va ocupar entre els segles VI i I aC la península Ibèrica, amb una exposició que mostra les monedes encunyades per aquest poble i altres objectes característics de la seva cultura.

L’exposició testimonia fets com l’arribada de la moneda als territoris ibers i els usos que es donà a aquesta sota el domini romà en un gran nombre de tallers monetaris.

La mostra també ens apropa al món sobrenatural d’aquest poble a través de les iconografies de les monedes que, normalment, recorden el nom de les ciutats.

Més informació
Trobareu informació sobre els ibers a les Guies temàtiques > Arqueologia > Ibers

ARQUEOLOGIA – PREHISTÒRIA

Tressors d’Atapuerca. Els fòssils originals

Del 6 de maig fins al 28 de juny es pot fer un recorregut pels descobriments d’Atapuerca a la Sala d’Exposicions La Pedrera de Caixa Catalunya.

Per primer cop s’exposen a la ciutat peces d’un dels jaciments paleoantropològics més importants del món, declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. En concret, hi ha cinc dels fòssils més importants del jaciment, entre els quals hi ha restes humanes de les més antigues d’Europa.

Més informació
Trobareu més informació a les Guies temàtiques > Arqueologia > Prehistòria

ANTROPOLOGIA

El Carnaval de Barranquilla

Del 3 de maig al 28 de setembre es pot veure al Museu Etnològic de Barcelona l’exposició “El Carnaval de Barranquilla”, una mostra que inclou vestits tradicionals, tambors, flautes de mill i altres instruments, fotografies i molts i diversos objectes relatius a aquesta festa colombiana.

L’exposició, que ocupa diversos espais simultanis (sala d’exposicions de la Residència d’Investigadors del CSIC i el Museu Etnològic), inclou també tot un seguit d’activitats relacionades, com ara col·loquis, concerts i danses. El Carnaval de Barranquilla va ser declarat el 2003, per la UNESCO, Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

Més informació

Us imagineu un espai on poder visitar quatre o cinc exposicions culturals de rabiosa actualitat i de gran qualitat?. Tot això en un edifici ampli, modernista, ben pensat, de fàcil accés amb transport públic, i amb cotxe?. I que, a més, tingui un teatre, un auditori amb programació de música familiar, ètnica, actual?. I si també tingués uns espais on s’organitzesin, dissabtes i diumenges, tallers de plàstica, ciència i creativitat per infants?. I si totes aquestes activitats fossin gratuïtes o a un preu molt baix i enraonat?. I si encara poguèssiu prendre quelcom allà mateix i fins i tot dinar-hi, amb una relació qualitat-preu més que sorprenent?. Doncs tot això existeix. Es diu Caixafòrum. Està a Montjuïc, a Barcelona, (i també a Madrid i a moltes altres ciutats). Si plou, si fa un dia rúfol, o si fa sol però teniu ganes de fer quelcom cultural, no us ho penseu dues vegades. Aparcament a l’avinguda Maria Cristina, amb accés subterrani directe. Metro, Bus… Les exposicions tenen un altíssim nivell, no només nacional, sinó internacional. Són variades. La cartellera d’espectacles sorpren. Els tallers són una passada. Ja ho sabeu. Si no sabeu què fer, aneu al Caixaforum!.

¡Os imagináis un espacio donde poder visitar cuatro o cinco exposiciones culturales de rabiosa actualidad y de gran calidad. Todo ello en un edificio amplio, modernista, bien pensado, de fácil acceso con transporte público, y en coche. Y que, además, tenga un teatro, un auditorio con programación de música familiar, étnica, actual. Y si también tuviera unos espacios donde se organizasen, los sábados y domingos, talleres de plástica, ciencia y creatividad para niños. Y si todas estas actividades fueran gratuitas o de poco dinero. Y si aún más, pudieras tomar algo allí mismo e incluso comer, con una relación calidad-precio más que sorprendente?. Pues todo esto existe. Se llama Caixafòrum. Está en Montjuïc, en Barcelona, (y también en Madrid y en otras ciudades. Si llueve, si el día es desapacible, o si hace sol, pero se tienen ganas de hacer alguna actividad cultural, no os lo penséis dos veces. Aparcamiento fácil en la misma avenida Maria Cristina, con acceso subterráneo directo. Metro, Bus… Las exposiciones tienen siempre un altísimo nivel, no sólo nacional, sino internacional. Son variadas. La cartelera de espectáculos sorprende. Los talleres son una pasada. Ya lo sabéis. Si no saben qué hacer, vayan al Caixaforum!.

Os pongo por aqui algunas fotos del espectaculo Anxious Buildings, que  Arturo Ferrer (Tecnico en el Caixa Forum),saco con su camara mientras haciamos un pase de prueba…Al final todo salio muy bien a pesar del caos que pareceia haber en un principio, se bajaron las luces para actuar y Tachan!!, todo salio genial…al Milimetro…;)

Fotos: Arturo Ferrer

(Títol en honor d’un dels blogs que segueixo amb regularitat hehehehe )

Diumenge va ser un dia museístic.

Vaig començar el dia al MNAC veient les “Visió d’Espanya” de Sorolla. Les pintures em van encantar. L’home tenia una traça reflectint la llum! Són pintures enormes, tamany mural, que li van encarregar a principis del s.XX per a la Hispanic Society de Nova York. Va recórrer les diferents províncies i va pintar imatges significatives: festes majors, trobades populars, celebracions, etc. Normalment amb gent mudada amb vestimentes tradicionals.

Era sorprenent, per exemple, en el quadre dedicat a Catalunya, veure homes que encara duien barretina!

Els prop de 100 anys que han transcorregut han fet que veiem les festes i robes típiques com una cosa folclòrica, que compres com a souvenir (com les barretines i els trajos de sevillana) o  que, si és per al dia a dia, veus només a la tele en els documentals.

Seguidament vaig anar al CaixaForum a veure l’exposició dedicada a l’obra de l’arquitecte Richard Rogers. Em va encantar: hi havia maquetes del Centre Pompidou de París (que m’encanta), de l’edifici Lloyd’s de Londres o del centre comercial que està construint a Les Arenes a BCN.

Així com el Sorolla el vaig enllestir en 20 minuts, aquí m’hi vaig estar ben bé una hora i mitja, i encara perquè vaig anar rapidet…

Això sí, no aneu al museu un diumenge al matí! Estava pitjor que el metro en hora punta!!!! Aglomeracions pertot arreu, no podies passejar, no tenies espai vital i no podies observar bé res. I a sobre la gent parlant súper alt, que dius “eh, que estàs en un museu!”. El pitjor és que els qui més cridaven i pitjor es comportaven eren els grups de més de 60 anys.

I aquests són els que es queixen de “la falta d’educació” del jovent!!!!????

- Pere, l’has vist aquest? Ooooh es veu, eh, que en sap de pintar el Sorolla!! Veus Pereee, és una processó a Sevilla -el Pere era el seu marit, de 70 anys

- Mariaaaaa!!! Ont és la Mariaaaa??? Mariaaaa vine aquí reina, que t’estem esperant per marxar, vaaaaaa!!! -S’esgargamellava la líder del grup (que segur que havia anat a la perruqueria dissabte per anar al museu ben guapa)

Más notodoagendas: http://www.notodo.com/v4/php/notodoagenda.php

Si El Llibreter no hagués esmentat la soprano Maria Cristina Kiehr fa uns dies en un comentari en aquest blog, és molt possible que hagués deixat passar l’oportunitat d’anar a escoltar en directe Concerto Soave, el grup que la soprano formà amb el clavecinista Jean-Marc Aymes i que es dedica, principalment, a la interpretació de música italiana del segle XVII. Actuaren ahir al vespre al Caixaforum i ara que els he conegut, no tinc cap dubte que els inclouré d’una manera o altra a la música que escolto habitualment.

El concert d’ahir es titulava «Lamentazioni per la Settimana Santa» i consistia en motets i lliçons de tenebres que s’interpretaven durant la Setmana Santa a la Itàlia del XVII (programa en PDF casolà). El grup, format per la soprano Maria Cristina Kiehr, Jean-Marc Aymes (orgue, clavecí i direcció), Sylvie Moquet (viola de gamba) i Matthias Spaeter (arxillaüt), interpretaren diverses peces de Giacomo Carissimi, Girolamo Frescobaldi, Giovani Pierluigi da Plaestrina, Michelangelo Rossi, Giovanni Francesco Marcorelli i un parell d’anònimes que incloïen diverses lliçons de l’ofici de tenrebres, les lamentacions de Jeremies, intercalades amb peces instrumentals. La posada en escena incloïa un canelobre amb cinc espelmes que Maria Cristina Kiehr anava apagant després de cada lliçó. Potser gràcies a les dimensions de l’auditori, ha estat més senzill poder gaudir de la veu de la soprano argentina, una veu plena, de greus vellutats i aguts brillants, i així com de les peces instrumentals intercalades —una per cadascun dels instruments, excepte l’orgue. El concert ha acabat amb un bis, «Quis dabit capiti meo acquam», de Giovani Paolo Caprioli.

Aquí us deixo «Per si fervidi accenti» del Pianto della Maddalena de Luigi Rossi interpretat per Maria Cristina Kierh. No té massa a veure amb el concert d’ahir, però us en podreu fer una idea: