Calixto Bieito firma la puesta en escena de la ópera ‘A la casa dels morts’ que se estrena el próximo domingo 8 de noviembre en el Teatro de Basilea. El libreto de la ópera, compuesta por el checo Leos Janácek y estrenada por primera vez en 1930, se basa en la novela La casa de los muertos (1862), de F. Dostoievski sobre la vida en un campo de prisioneros de Siberia.

Bieito firma también, junto con Philipp Berweger, la escenografía del espectáculo que incluye un avión real de grandes dimensiones sobre el escenario. La dirección musical de esta producción está a cargo de Gabriel Feltz.

Este es el cuarto espectáculo que Calixto Bieito estrena en el Teatro de Basilea, después de las óperas Don Carlo, de Verdi en 2006 y Lulu, de Alban Berg en 2009, además de una antología de zarzuelas, Pasión, dirigida en colaboración con Joan-Anton Rechi en 2008. El Teatro de Basilea ha sido escogido “Teatro operístico del año 2009” por la prestigiosa revista alemana Opernwelt

Por otra parte, esta es la segunda vez que Bieito trabaja en una ópera de Janácek, autor del cual ha estrenado anteriormente Jenúfa en la Ópera del Teatro de Stuttgart en 2007 y en el Teatro Nacional de Weimar en el 2008.

El director escénico y director artístico del Teatre Romea de Barcelona, Calixto Bieito fue galardonado este verano en Basilea con uno de los Premios de Cultura Europeos que otorga la fundación Pro-Europa, por su innovadora contribución al ámbito operístico.

EL PEZ GORDO

TEATRO ARENAL 

Nadie está por encima de Dios… salvo tu jefe. Juan Carlos Rubio dirige esta comedia ácida, irónica y mordaz, pero profundamente reflexiva sobre los tiempos que vivimos. Helio Pedregal, Toni Cantó y Bernabé Rico protagonizan esta obra que ha recibido el Premio Cunnigham de Teatro de la Universidad DePaul, que ha sido adaptada al cine producida y protagonizada por Kevin Spacey y que se ha estrenado en países tan dispares como Estados Unidos, Japón, Croacia e Italia. La razón de su éxito no es otra que la universalidad de sus temas que cobran especial sentido en momentos de zozobra económica.

Desde el 28 de Agosto.

EL OTRO LADO

Dirección: Calixto Bieito

Calixto Bieito impone su sello

Fecha: 09/05/2008
Teatro: Liceo
Aforo: Media entrada

Encantados

La guerra es eterna, pero también lo es en el alma, llena de contradicciones; en el corazón, que no cicatriza nunca. En el trabajo, lleno de peligros inútiles; en el teatro, donde te acechan los peñazos irredentos; en tu casa, donde la rutina puede agobiar tu mente; en las sombras, que se apoderan de ti sin que te des cuenta…

Los persas es el claro ejemplo de lo que es el teatro de Calixto Bieito. Sólo él es capaz de basarse en los tiempos actuales en esta tragedia de Esquilo y convertirla en una mezcla de Jesucristo Superstar, Evita, Jamón Jamón y un concierto de los Rolling Stones. El extremismo pasado por el pasapuré del cinismo más absoluto.

Ayudado por una gran interpretación de Gurutze Beitia, secundada por un conjunto de músicos-actores muy solventes, nuestro director más internacional compone otra tragedia totalmente diferente, pero igual de universal que lo que pudo contar el bueno de Esquilo. Un grupo de soldados españoles se prepara para realizar una misión en Afganistán. Todos están ávidos de acción, de tiros, de sangre, de vísceras… de carroña que palíe el hambre de olvidarse de ellos mismos que tienen. Todos están asustados hasta la médula. Todos creen que están por encima del bien y del mal. Todos están en un infierno. Todos creen que son superiores, pero no. Nadie es nadie en la guerra. Los muertos han matado a muchos vivos.

Hay monólogos, canciones, fuego, chatarra, vatios a tope, rock and roll, masturbaciones, soul, desnudos, himnos casposos, patria, banderas españolas, parafernalia militar, densidad en la propuesta, adrenalina, agresividad, ternura, panfletos, anécdotas sangrientas… todo menos diálogos. Una thermomix revolucionada en la que Bieito lo cocina todo y bien. Y eso, a pesar de que la primera media hora se hace densa. Pero, si uno acepta eso el resto del espectáculo le gustará.

Todo basado en la capacidad que tiene este director para convertirse en autor. Para hacer que los artistas, la iluminación, la música, la escenografía, el texto, los técnicos, incluso el espectador, firmen con el nombre de Calixto. Y nosotros encantados, para qué nos vamos a engañar.

Carlos Vicente

Call Center

Del 06/03/2008 al 30/03/2008

Call Center, una comèdia àcida i negra que parla de les dures condicions de feina d’un conjunt de persones que treballen en un centre d’atenció telefònica, és la proposta del Teatre del Raval. Les tasques d’aquests treballadors consisteixen a aguantar les queixes dels clients i evitar que es donin de baixa.

Es tracta d’una peça divertida, àgil i amb un ritme frenètic. Els personatges parlen entre ells, es criden, s’escupen, s’abracen i posen a prova els seus límits a Call Center.

Lloc: Teatre del Raval
C Sant Antoni Abat, 12

Podeu llegir una critica aquí.

‘Els perses’, de Calixto Bieito

Del 14/03/2008 al 13/04/2008

Calixto Bieito ens acosta des del Romea a la guerra de l’Afganistan posant en escena set músics i actors que fan de soldats espanyols perquè interpretin, a mode de concert de rock, una història musicalitzada amb cançons de l’Amèrica del Nord dels setanta.

“Los persas. Réquiem por un soldado” està escrita a partir del text original d’Èsquil, Els perses, però adaptada als nous temps i les noves guerres des d’un punt de vista crític i antibel·licista. Per readaptar aquesta tragèdia clàssica s’ha triat la guerra de l’Afganistan i com a personatges centrals els soldats espanyols que es van enviar a aquest país en missió de pau.

Lloc: Teatre Romea

[+ informació]

‘El cercle de guix caucasià’

Del 14/02/2008 al 06/04/2008

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) estrena una de les grans obres de Bertolt Brecht, El cercle de guix caucasià , escrita l’any 1944 i dirigida en aquesta ocasió per Oriol Broggi. Sobre l’escenari destaquen les actrius Anna Lizarán i Marta Marco i el cantant Víctor Estévez.

L’obra, que parteix d’una llegenda xinesa, evoca el conegut mite bíblic del judici de Salomó. Comença en el moment en què el governador d’una ciutat és assassinat en una rebel·lió aristocràtica. Natela, la seva muller, es veu obligada a fugir deixant enrere el seu fill, que queda a càrrec d’una criada, Grusche (Marta Marco). Quan la revolta es mitiga la mare vol recuperar-lo, però Grusche s’hi resisteix. Totes dues es disputen la custòdia del nen i és un jutge (Anna Lizaran) qui n’ha de decidir la maternitat.

Lloc: Teatre Nacional de Catalunya- Sala Gran

[+ informació]

Bollywood. The show

Del 26 de febrer al 23 de març

La potent industria del cinema indi es trasllada ara al teatre amb aquesta superproducció que sembla estreta d’un dels films de la factoria Bollywood. Veurem la romàntica història de Shantilal que s’enfrontarà a la seva tradició familiar per esdevenir una estrella de la dansa. La malaltia del seu avi farà que Shantilal torni a casa i serà llavors quan es rencontre amb un vell amor.

Lloc: Teatre Tívoli

[+ informació]

Sondheim (Déus del teatre, somrieu)

Del 20 de febrer al 30 d’abril

Recull d’escenes i cançons d’Stephen Sondheim que ens mostra la diversitat d’emocions que conté la extensa producció de l’autor; un espectacle que fuig d’invents i artificis. Un viatge, sense pretendre tenir un caràcter exhaustiu, a través de l’obra d’aquest gran mestre del teatre musical, especialista en portar a l’escena la vida de l’ànima humana.

Lloc: Teatre Gaudí Barcelona

[+ informació]

‘Una cara nova’

Del 29/02/2008 al 23/03/2008

La Tamara, la protagonista d’aquesta obra, és incapaç de llegir més de 23 paraules seguides perquè s’adorm. El Nico, el millor amic del seu germà, intenta ajudar-la perquè l’han agredit en una discoteca. Però resulta que tots dos descobreixen que l’agressor és el seu antic professor de l’institut que, a més, és escriptor. I no només això, sinó que està escrivint una de les històries de la Tamara, el Nico i altres joves del centre educatiu. Quan sembla que una important editorial li publicarà l’obra, li confirmen que no ho faran perquè és massa llarga. Aleshores, proposen que sigui la Tamara —que mai no ha llegit més de 23 paraules— l’encarregada de signar el llibre.

En definitiva, aquesta història que es representa al Teatre Tantarantana no és més que el reflex dels mecanismes que mouen el negoci editorial i de les dificultats d’aconseguir que els joves s’habituïn a llegir.

Lloc: Nou Tantarantana Teatre

[+ informació]

“Boscos endins” al Teatre Victòria

A partir de gener de 2008

La companyia encara un nou repte amb una de les obres més emblemàtiques
de Stephen Sondheim, màxim exponent del teatre musical americà contemporani, amb l’estrena al nostre país de BOSCOS ENDINS (Into the Woods) de la qual se celebren ara els 20 anys de la seva premiere a Broadway.
L’espectacle compta, entre d’altres, amb Gisela, Carlos Gramaje, Mone, Josep Maria Gimeno,Clara del Ruste, Anabel Totusaus i Teresa Vallicrosa, noms propis d’un ampli repartiment que conjuga professionals de diversa procedència artística, agrupant actors amb gran experiència als nostres escenaris i gent jove molt preparada que s’introdueixen al món del teatre musical.

Lloc: Teatre Victòria

[+ informació]

Dues òperes amb La Fura dels Baus

Fins el 20 d’abril

La companyia catalana La Fura dels Baus porta al Gran Teatre del Liceu un programa doble amb les òperes Diari d’un desaparegut, de Leos Janacek, i El castell de Barbablava, de Béla Bartók, amb direcció musical de Josep Pons i escenografia i vestuari de Jaume Plensa.

La primera consta de 22 cançons que narren l’aventura del jove pagès Lanik i la seva atracció per la jove gitana Zefka. Per la seva banda, El castell de Barbablava relata l’amor de Judith per Barbablava que el fa seguir-lo fins al seu castell i demanar-li les claus de les portes que obren els seus secrets.

Lloc: Gran Teatre del Liceu

[+ informació]

Being acquainted with Calixto Bieito’ s production of Don Giovanni from the Teatro del Liceu on video, I thought it would be interesting to sample the controversial director in his own field and got a ticket to his adaptation of chivalric novel Tirant lo blanc, written in the XVth Century by Joanot Martorell.  Although this book is to Catalan language what Dante’s Divina Commedia is to Italian, it is primarily known abroad as Don Quixote’s favourite book.

My first and foremost curiosity was to know how any director would adapt this sort of book into a theatrical play, given the amount of battle scenes and other large-scale events. It came to mind a very creative production of Shakespeare’s Troilus and Cressida in Rio, in which war scenes were portrayed as American football matches and Greek heroes were hailed by cheerleaders (I swear it was not stupid as this sounds), but Bieito seemed to focus on different aspects of the work.

As I understood it, his adaptation and staging centered in the nodal point of chivalric love, to which death and sex converged in an unprecedented and probably never repeated way. Although the main events in the book are clearly represented in the play, someone who doesn’ t know the story would have some trouble to follow the plot (but this seems to be a general rule in Regietheater), since all aspects are seen through the lenses of this repressed sexuality conveyed to violence and religion.

Reading these lines, you would probably think that there was nothing gruesome portrayed on stage, but that would not be the case. In order to house this production, Teatre Romea had to be adapted. The proscenium stage was arranged in order to fit a red catwalk along which the audience would be seated. This configuration not only brings the action close to the audience, but also the audience into the drama. The main scene of the play is a combo of a battle and wedding, both of them portrayed with the help of a kitchen. To the battle part of the scene, Valencia’ s tomatina was shown on video, while the actors stripped, threw the blood of a rabit on each other, shouted at each other etc. I reckon it was stage stage blood, but there were two actual dead peeled rabbits (as in Polanski’ s Repulsion) actually dripping. In this scene, those seated by the catwalk were actually terrified that some of this food would be thrown on them! When the battle is over, there is time to party and to let go a bit of the tension, so why not a wedding? The ceremony is a fashion show featuring all characters while Madonna’ s music poured from the speakers and paella and wine were served to the audience. If you guessed few of those treated to a plate and a glass ventured to taste it after seeing those dead rabbits and those people covered in blood, you’re right. Later on, in a scene when Tirant baptises thousands of heathens, one actor in underwear covered with mud sprinkled water around to the desperation of these people (if you wonder why I tell this in such a detached way, the reason is that my seat was in the third level, from where I could safely see everything from above – now I see why the nice lady at the box office offered me this place on seeing I was a tourist).

(You might wonder how I could make through a play staged in Catalan without supertitles. Actually, if you know some Spanish and some French, you can more or less follow a Catalan dialogue. The nouns are always easy to understand, the verbs are a different story… In any case, I could get the general sense of most dialogues and even more specifically when a particular actor had outstandingly good diction, but the previous knowledge of the plot was essential to the whole venture.)

If you ask me what was my final impression on this play, well, I must say I found it worth the visit for a change. Bieito’ s insight to the chivalric novel is genuinely thought-provoking and, although one feels that the creative team and the actors are heaving far more fun than the audience (another general rule of Regietheater), differently from similar plays in this genre, you would actually laugh in the comedy passages, understand most of the ironies and references and even get touched in the most lyric moments. However, the show’ s main feature is undeniably the outstanding cast. These people are amazingly talented. For example, Alicia Ferrer (playing the part of the “blind organist”) not only acts, but plays the soundtrack in the organ while singing with a perfectly trained voice fiendishly dissonant intervals, in which she was joined by the equally adept Begona Alberdi, Alina Furman and Josep Ferrer. And when I mean the soundtrack was difficult – I mean having these people produce very high notes in intervals of a minor second, to start with.  But I don’ t mean that these people can only sing – they perform some very acrobatic and verbose scenes with amazing accuracy. Most directors wouldn’ t trust their casts with actual knives cutting vegetable while singing on stage (at least, most insurances company would NOT cover that!).

For the second time and after a less than favourable premiere in 2001, Calixto Bieito’s production of Don Giovanni is back at the ENO for twelve performances only.

After several controversial productions, it has become evident that the Spanish director does not like conventions. This is after all hardly surprising from someone who readily admits being influenced by the work of such iconoclastic figures as Luis Bunuel and Pedro Almodovar. Bieito’s unprecedented approach to Don Giovanni may seem a bit too drastic to some but at the same time, how could one possibly adapt an 18th century opera to fit modern issues without taking a radical position?

Mozart and Da Ponte’s opera was about love, murder and betrayal or Don Giovanni’s dismissal of God and ultimate journey to hell. Bieito’s subversive adaptation is not merely darker but offers an accurate description of a disenchanted generation. There is no hope or God in Bieito’s reading, only boredom and vacuity a nihilistic Don Giovanni and his entourage are trying to ignore, abandoning themselves in pagan rituals of sex, booze and drugs. Worthy of mention is the Spartan décor and cold halogen lightning, creating a purposefully bleak atmosphere where desperation is made palpable. Not everything is so dark as to completely obliterate the humour of certain situations. We are still taken on an emotional roller coaster, Mozart and Da Ponte’s intentions thus being faithfully respected.

In three years, it appears that Bieito has gained followers and it showed on my night out at the Coliseum. The audience loved it and how could it be otherwise? This is a masterful reinterpretation of Mozart and Da Ponte’s work, superbly realised and performed with great taste, I was particularly impressed with the interpretation of Leporello by Iain Paterson and Donna Elvira by Mary Plazas.

All in all, this is a thought provoking production, yet never pretentious or boring. Sure, opera’s snob won’t like it but who cares? Opera is a living art and as such should be allowed to reinvent itself without fear of being dismissed by some obtuse or narrow-minded critics. Coincidentally, the idea of banning critics from theatre premiere seems a very good one and if it happens should also apply to opera’s first nights. At least it would give any new challenging productions an honest chance during the first difficult weeks.

Overall, Bieito has to be praised for his talent and boldness and ENO for its dedication as it continues to support a production in which it believes despite a bad press and an uneasy financial situation.

Franz ‘Sonik’ Allard