Per lo general, el fet de patir alguna mena de trastorn alimentari va més enllà dels símptomes particulars de qualsevol de les seves manifestacions, ja que són acompanyades per un marcat aïllament de la persona, cansament excessiu, son, irritabilitat, conductes violentes, agressió a les persones conegudes com membres de la família, autoagressió al no acceptar-s’hi , vergonya, culpa y depressió.

Tot això va relacionat intrínsecament amb l’alimentació; són causes de la manca d’aquesta. Les persones amb aquesta mena de trastorns alimentaris utilitzen injustificadament les dietes restrictives i severes, les preocupacions pel pes són constants i hi ha un interès exagerat per les receptes de cuina.

Tenen preferència per no menjar en companyia i per cuinar per als altres ficant excuses per no menjar elles mateixes, així com també dejunar. Quan mengen tenen un sentiment de culpabilitat molt gran i la primera conseqüència d’això és marxar de la taula i tancar-se al bany per provocar-s’hi el vòmit, com també abusar dels laxants o diürètics amb una finalitat similar, controlar el pes o perdre’l. Aquestes pràctiques porten a la persona a una pèrdua de pes injustificat o a una detenció de l’augment, tenint a l’hora por i rebuig pel sobrepès.

La repercussió d’aquests comportaments es veu reflectida en la salut de la persona. Pel que fa al cicle menstrual, hi ha un retràs de l’aparició de la primera regla o la falta de la mateixa. En la mateixa línia, el cervell també es veu afectat ja que tenen una percepció errònia de tenir un cos gras i per aquest motiu intenten amagar-lo amb la utilització de roba ampla, evitant el banyador, etc. Tot això porta a aquestes persones a fer exercici en excés per aprimar-se i mostren nerviosisme si no ho fan.

La suma de tots aquest factors porten a la persona a comportar-se d’un mode estrany. Trobem una insatisfacció personal constant i un estat depressiu i irritable, amb canvis d’humor freqüents. La disminució de les relacions socials va en augment, amb tendència a l’aïllament, com també la dificultat de concentració i el fet d’aparentar que estudien més hores que de costum.

S’ha de tenir en compte que en la majoria dels casos aquests trastorns alimentaris venen ocasionats per la influència dels factors externs. Un d’ells és la moda. Les representants del sexe femení estan sotmeses a una gran pressió per satisfer cert ideal de bellesa que la moda imposa. Per al sexe masculí això ocorre en menor mesura. Aquesta espècie de dictadura de la moda exigeix estar al màxim de prima. Un altre factor són els mitjans de comunicació, que contribueixen en aquestes pràctiques fent publicitat de peces de roba, cosmètics, models, etc, que porten a la persona a voler arribar a ser com els mitjans mostren que s’ha de ser indirectament. A tot això es sumen els factors familiars, ja que molts cops això ve arran de les pròpies mares que recomanen perdre pes als fills i que són excessivament crítics amb ells; els factors de vulnerabilitat personal, és a dir, persones amb falta d’autoestima i seguretat o massa exigent i perfeccionistes amb elles mateixes, com també els factors temporals, experiències de fracàs, conflictes interpersonals, divorcis o separacions o canvis de residència, corporals i culturals.

Els trastorns alimentaris són malalties cròniques i progressives que, tot i que es manifesten a través de la conducta alimentària, en realitat consisteixen en una gamma molt complexa de símptomes entre els que es troben una alteració o distorsió de la imatge corporal d’un mateix, la por a augmentar el pes i l’adquisició d’una sèrie de valors a través d’una imatge corporal.

La persona que pateix algun trastorn en la seva alimentació basa tots els seus pensaments en el menjar relacionats amb actes que formen part de la vida quotidiana sentint-se hiperdependent d’aquesta idea. El menjar es converteix en l’eix a partir del qual gira la vida i el món de la persona malalta.

Aquestes conductes alimentàries poden o no alterar-se voluntàriament això està subjecte a factors interns o externs com el nivell d’autoestima, pressions familiars, frustració pel sobrepes, comparació constant amb alguna persona propera, …

Normalment aquests tipus de trastorns en l’alimentació són acompanyats per un marcat aïllament de la persona, un cansament excessiu, son, agressivitat, vergonya, culpa i depressió que pot desencadenar en un trastorn de la identitat.

Tot d’una, no sé si és l’astènia primaveral, la calor, que s’acosta mal temps o què, però quin cansament! Menys mal que m’agafo un parell de dies de festa i malgrat no penso descansar massa, sí que desconnectaré.  A casa, amb les al·lèrgies, no hi ha qui dormi bé, el soroll de la gent que no respira és eixordador

Vull anar a veure un parell de llocs a la Conca de Barberà. M’he entestat en una vivenda que vaig veure fa temps. Veja’m què passarà.

>

La introspecció està francament passada de moda. La gent vol ser i s’esforça en mostrar-se social, extrovertida i amaga els girs envers la interioritat. En parlar d’interioritat no em refereixo, com podría malentendre’s, a les idees (més o menys absurdes) que ens poblen el cap; parlo de l’aprenentatge dels estats interiors a través de l’existència.
Sovint desatenem el cos i, acte seguit, ens hi enfadem per la seva manca d’obediència i la impotència de no saber què ens passa. Es precisament la manca de saver sobre ell el que ens denega un poder ansiejat (el poder sobre el nostre cos) i, dit sigui de pas, detentat a nivell impersonal per una llarga comparsa d’experts: Metges, psicólegs, mestres, etc.
Sovint no prenem consciència del cos fins que aquest es veu alterat per malaltíes, lesións o drogues, que transmuten el nostre domini sobre el substrat que acull les intensitats i accions que considerem (de manera justificada o no) nostres.
Una d’aquestes situacións, em semblava lligada al que anomenem resacao, en tot cas, a l’endemà d’una festa grossa. Es tracta de la lenta exaustivitat a l’hora d’aixecar pesos, la slow motion amb que les nostres cames pujen les escales. Requerim veure cantitats ingents d’aigua, com si el cos hagués oblidat el règim energètic habitual i passés a funcionar altrement; amb altres capacitats i altres requeriments. Amb una sensibilitat extrema notem la duresa del vidre, la rugositat de la fusta, la flonjor malaltissa dels coixins,… Sembla talment que algún daemon nocturn ens hagi canviat l’aparell sensitiu per un model aliè, qui sap si alienígena.
Una afirmació d’Spinoza que convé recordar per dotar d’autoritat aquest modest artícle: “Ningú sap el que pot un cos.” Tot i que habitualment ens arrepenjem en la certesa a sota veu que ens assegura que travessem una batzegada, que ens trovam momentaniament malament i que l’endemà ens trovarem millor. Però el cert és que aquesta sensibilitat exacervada em (potser ENS) fascina.
Després de la Diada, en la que vaig treballar tot el sant dia (15h seguides), avui m’he llevat sentint-me exactament igual que en aquelles ocasions i he descobert que l’estat sensitiu que em seduia no estava produït per la quantitat més o menys ingent de drogues i son, sinó per l’exhaustiu cansament de cada múscul, de cada nervi; també el simpàtic. Aquest esgotament, barrejat amb una dinàmica vital que impossa el moviment, perpetuu; a qualsevol preu, era la recepta de la sensivilitat lleugera, d’un altre món, dels ascetes.

Properament, en un altre artícle, parlaré negativament de l’ascetisme: Properament parlaré de Nietzsche. De moment m’acomiado amb l’alè eteri, que flota enllà com una exhalació tranquila i agraïda que resa: Per fí exhaust; per fí la mort.

Un any més, diumenge vaig córrer la Cursa de Bombers. La vaig acabar en un temps que no està mal per haver entrenat zero, però vaig quedar una mica decebut. M’esperava que la meva forma física fos millor i podria fer els 10km. en 48-50 minuts.

Al final, la vaig fer en 50′30″

Amb més participants que mai, va donar bastant la sensació d’ofec durant tot el trajecte, et senties atatxonat´. No tenies espai vital i si vlies avançar més ràpid, costava pq havies d’anar fent giragonces entre la gent; a la que afluixaves una mica el ritme, molestaves els que anaven just darrere teu…

I molt patrocini de la Nike, però pels 15€ que pagues, ja et podrien donar més que una samarreta (aquest any no gaire maca) de propaganda amb el dorsal imprès, i una bossa amb una (UNA) ampolleta de 33cc de font Vella, una altra de mig litre de Gatorade (els dos altres copatrocinadors), i propaganda del Ford Focus.

Altres anys solien donar barretes energètiques, xocolatines i, fins i tot, algun any havien donat Actívies.

Ara, el puntasso de la cursa va ser quan, just creuada la meta, et començo a trobar fatal, em recolzo en una mena d’andami per les càmeres que hi havia, i començo a trallar. Vaig vomitar bàsicament aigua, pq no havia ingerit res més. Van ser tres “expulsions”. Després, em vaig trobar de fàbula i ni estava cansat ni res. Raro, eh…!

L’altre highlight va ser que vam provar els electroestimuladors musculars. Després de l’arribada hi havia paradetes amb diferents empreses. Una d’elles era Compex, líder mundial en aquests aparatets que deixen anar descàrregues elèctriques a través d’electrodes que enganxes a diferents parts del cos per treballar el múscul, relaxar-lo, etc.

Feies cua, emplenaves un mini formulari, i podies estirar-te en unes menes de camilles que hi havia per provar els seus electroestimuladors. la sensació va ser inquietant. Encara no sé si agradable o desagradable. Notaves com “bzzzts” rítmics i veies com els bessons o el quàdriceps se’t movien sols.

Suposadament, vaig estar provant durant uns 20 minuts el programa per massatjar i relaxar el múscul després de l’exercici i, suposadament, segons el paio que hi havia estirat a la camilla del meu costat, va súper bé. Era un mega atleta d’aquests que fan maratons, traesses de 3 dies per la muntanya, etc…

Però a mi el regust que em va deixar van ser els “bzzzzts” inquietants, què vols que et digui.