En les tragèdies d’Èsquil, l’element tràgic es reflecteix clarament en els trets més superficials de l’estil: en l’abundància de metàfores abruptes, en la retòrica vertical, en l’excés lingüístic que recorre les obres de punta a punta. Per això, en traduir-les, Carles Riba només va necessitar aferrar-se a aquestes característiques, recrear-les amb audàcia, si calia exercint violència sobre la llengua, per oferir al lector un Èsquil autèntic. En Sòfocles, en canvi, el tràgic avança per sota de l’estil, que és ple d’una serenitat en part il·lusòria: el desplegament harmoniós de les frases amaga un horror que es prepara a poc a poc, i que no es revela del tot fins al final de la peça, quan l’ordre dels cosmos és restablert i l’heroi tràgic, ennoblit per la catàstrofe, aprèn a estimar el seu destí. Amb aquesta saviesa tràgica, l’autor de les Elegies de Bierville, que havia viscut l’esfondrament de les esperances més altes i aparentment més justificades, hi tenia una afinitat profunda. Per això les seves traduccions de Sòfocles són més que un excel·lent joc verbal, i les pàgines introductòries que va redactar per a l’edició de la Fundació Bernat Metge –on esperaríem trobar una exposició simplement informativa i impersonal de l’estat de la qüestió– ens sobten amb una bellesa i una càrrega conceptual fora del comú. Aquí, Riba hi abocava una experiència en la qual es reconeixia plenament, i que havia determinat la seva obra madura. De vegades és així, en el lloc on menys preparats estem per prestar-hi atenció –en unes ratlles preliminars que podrien ser escrites únicament per sortir del pas, en una nota al peu d’aparença anodina–, que es revela allò que és essencial i que no es diu en altres contextos.

La Universitat de Barcelona s’afegeix a les celebracions d’homenatge en el cinquantè aniversari de la mort de l’escriptor i poeta Carles Riba (Barcelona, 23 de setembre 1893 – 12 de juliol 1959):

En l’acte d’inauguració del curs acadèmic 2009-2010, el catedràtic de Filologia Grega Carles Miralles impartirà la lliçó inaugural ‘Carles Riba i la Universitat’ (7 d’octubre, a les 12 h., al Paranimf de l’Edifici Històric).

Podeu assabentar-vos d’altres actes organitzats amb motiu d’aquest aniversari en aquesta pàgina de la Institució de les Lletres Catalanes.

• Vegeu també l’espontani homenatge a Carles Riba des de la blocosfera.

Actualització 8 d’octubre: disponible el text de la lliçó inaugural: ‘Carles Riba i la Universitat’, de Carles Miralles.

Ahir diumenge 12 de juliol de 2009, la colla més lletraferida de la blocosfera catalana va homenatjar el poeta Carles Riba en el cinquantè aniversari de la seva mort.

Per veure’n el resultat, us recomanem que visiteu: Apunts ribians en un grapat de blogs de Raons que rimen, on trobareu la llista de blocs participants.

Només afegirem des d’aquí, un enllaç a les obres i traduccions de Carles Riba que tenim a la biblioteca i els estudis sobre l’autor i la seva obra.

Bona lectura!

Avui fa cinquanta anys que va morir Carles Riba, com ens han recordat en Puigmalet i altres blogaires per diferents vies. Dir que Riba fou un dels intel·lectuals més grans que ha donat la nostra cultura és com no dir res, ateses les nombroses iniciatives que va emprendre, el mestratge que va exercir sobre altres escriptors, les seves aportacions literàries, etc. Potser una de les facetes més desconegudes, és la de professor de l’Escola de Bibliotecàries (en parla la Gamoia al seu homenatge), en una època en què els estudis de biblioteconomia incloïen assignatures de cultura general, de literatura, d’història, de llatí, etc.

Fou a l’Escola de Bibliotecàries on es conegueren ell i una poetessa de qui fou guia, conseller i amic: Rosa Leveroni. La relació de mestratge va anar més enllà, fins al punt que Riba, en un moment de la seva relació, sembla enamorar-se de Rosa Leveroni, tot i estar casat amb Clementina Arderiu. Ell mateix ho diu al pròleg que escriu pel llibre de Leveroni Epigrames i cançons: «la primera poetessa que vaig descobrir [...] vaig voler-la meva per a sempre [...] m’hi vaig casar. I de bursada, per sortir-ne aviat, afegiré que amb les altres poetesses que he anat trobant pel meu camí, se m’ha repetit el sentiment; és clar que no la possibilitat».¹ Sembla que a partir d’un determinat moment, després que Riba retornés de l’exili, els sentiments envers la poetessa s’accentuen i se li insinuà, però ella el rebutjà (reconeguem-ho, potser sense massa força) perquè tenia una relació amb Francesc Ferran Soldevila.

I això és un homenatge? Sí, ho és: que fos Rosa Leveroni o fos una altra no té importància (bé, sí que en té, atès el guiatge de Riba sobre la poesia de Rosa Leveroni); en té la constatació que rere la figura immensa de l’intel·lectual, que entre tots hem posat dalt d’un pedestal, hi havia un home amb la fortalesa i la debilitat de qualsevol altre ésser humà. I no crec que això signifiqui menystenir la seva figura; el fa més proper i ens ofereix nous punts de vista per fer-ne el retrat.²

1. Riba, Carles. Carta-pròleg. A Rosa Leveroni. Presència i record. Barcelona: Els Llibres de l’Óssa Menor, 1952. p. 7. Ho diu «irònicament», diuen Enric Pujol i Abraham Mohino a l’edició de Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni (Tres i Quatre, 1997; p. 25).

2. Aquest apunt me l’ha inspirat el record de la lectura de les Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni, editat per Enric Pujol i Abraham Mohino, llibre del qual vaig parlar fa temps a «Sala de lectura, lix: Confessions i quaderns íntims, de Rosa Leveroni».

Avui fa 50 anys de la mort del poeta Carles Riba i Bracons. Home de lletres complet, entre moltes altres activitats, fou professor de Literatura a l’Escola de Bibliotecàries durant alguns cursos del període inicial 1915-1924 i dels anys 1930-1939.

A la Biblioteca de Catalunya s’hi troben fins i tot els apunts que va fer servir durant el curs 1931-1932 (Ms. 3328).

L’any 1933, amb motiu de la concessió del primer Premi Joaquim Folguera de poesia per la seva obra Estances, el crític Guillem Díaz-Plaja deia a la revista Mirador:

L’aurèola del primer premi Joaquim Folguera arriba a Carles Riba en un moment esplèndid de la seva biografia literària. Una maduresa sereníssima mena un feix múltiple d’activitats sota una consciència única d’artista exigentíssim. Traductor, contista, assagista, crític, poeta, membre de l’Institut, professor a la Universitat, a la Fundació Bernat Metge i a l’Escola de Bibliotecàries, Carles Riba és ja, a una edat no gens avançada, una de les figures de més relleu de la renaixença literària de Catalunya.

(G. D.-P. “El primer Premi Folguera. Notes a la seva concessió“. Mirador, núm. 210, 9 febrer 1933, p. 6)

Trobareu aquest text i molts més a ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues).

Ja veieu quina mena de professors corrien per les aules de l’Escola en aquells primers anys!

Li van posar Carles en una decisió de lírica indeterminada. Son pare i sa mare van gestar en Estances una personalitat molt gran, polifacètica i polipoètica. Només cal que digui que jo vaig ser testimoni de gestes seves de Salvatge cor com:

a) el seu bany en tanga vermell al riu Valira;

b) el seu espasmòdic càntic del Chiquitita d’ABBA davant de micro, just després d’una pregunta meva;

o c) les seves bàrbares interpretacions dels partits de costellada, sinònim per a ell de costelles trencades i orgulls ferits (el prefix “lletra-” no em consta).

Tot això ho ha fet Carles Riba, exseleccionador andorrà de futbol sala i extècnic del Butagaz Andorra, clar exemple Del joc i del foc (veure il·lustració del cartell del seu campus), molt amic dels seus amics i enemic insondable dels que no l’estimen. Un home excessiu amb nom de poeta: com el que ens va deixar avui fa mig segle. Jo no sé si el nom fa la cosa, però aquests versos em semblen una bona biografia dels encesos rampells del meu enyorat amic, separats com estem per cinc anys i 210 quilòmetres de distància:

Que furioses
sento córrer les aigües
del nostre amor, oh!
quan vinc a tu pel frèvol
pontet d’una carícia!

(L’homenatge al complet, a Cal Gazophylacium. Gaudiu-ne i sigueu feliços.)

El exilio forzado de miles de catalanes un 26 de enero de 1936.

En esta obra, a partir de textos de Joan Oliver, Carles Riba, Mercè Rodoreda y Antoni Rovira i Virgili, se explica esta tremenda experiencia colectiva que sufrieron, entre otros, muchos mandatarios catalanes de la II República Espanyola.

Me encantó. Las imágenes de archivo que utilizaron y los actores, son estupendos.

…perquè ni Franco ni Hitler oblidaren que vàren ser els catalans els primers en lluitar contra el fascisme.

de Konstandinos Kavafis
traducció de Carles Riba

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Poema imprescindible en la seua totalitat, encara que acabi sent-ne més coneguda l’adaptació reduïda de Lluís Llach. M’agraden les obres que diuen tant amb tan poc, que amb un llenguatge i unes formes tan senzilles poden transmetre un missatge com el d’Ítaca, aquesta forma d’entendre la vida. I és que aquest poema em posa la pell de gallina cada cop que el llegeixo. És per això que evitaré destrossar-lo fent-ne més comentaris; crec que parla per si sol.

La Poesia?

Cal cercar-la on tu saps ja

que és, com la Gràcia

o l’aigua pura i dura

d’una font emboscada

Carles Riba (1893-1959)

El dia 20 de novembre està dedicat a recordar els drets dels infants. A l’institut de Massamagrell hem organitzat diverses activitats per donar-los a conéixer i, més encara, per mostrar la cara oculta de la nostra societat opulenta, la cara fosca, aquella on es troben tots aquells que segueixen sense drets, ni tan sols els més bàsics, com el dret a l’alimentació o a l’educació, …

Hem volgut recordar, a més, el drama dels xiquets i xiquetes soldats, motiu pel qual a l’institut s’han organitzat exposicions i lectures.

Aquest vídeo, realitzat amb imatges abaixades d’internet i la música d’Els xics del cor, és una pobra contribució per difondre els drets de xiquetes i xiquets. Així i tot, espere que servesca perquè tots recordem que, com va escriure Carles Riba, mentre algú patesca, tots patim:

La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
    del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
    per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
    per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.

(Elegia IX de Bierville)

.

.

Com qui reposa
en l’amor o en l’onada,
fill de la guerra,
dorms en la innumerable
falda absent de la fuga.

.

Como el que descansa
en el amor o en la ola,
hijo de la guerra,
duermes en la innumerable
falda ausente de la fuga.

.

Aunque este poema es de apariencia sencilla, Carles Riba (1893-1959; enlace a AELC) es por lo general un poeta muy complejo. ¿Conviene mostrar esta clase de autores a los jóvenes o la experiencia los va a frustrar y, si la base es inestable, los alejará de la literatura? Supongo que no hay respuestas generales que sean válidas. Pero creo que, al igual que Rilke, es útil para jóvenes con buena competencia lectora y ganas de escribir poesía. Por su sentido del ritmo (Riba fue traductor de Homero en versos de métrica acentual), su vocabulario y esa propia complejidad y concentración, o densidad, de su concepción literaria.

El poema en concreto procede del libro Tankes de les quatre estacions, recogido en Del joc i del foc. (Hubo edición bilingüe en la colección Marca Hispánica. Esta traducción castellana es culpa mía y, como no respeta la métrica, solo quiere servir de ayuda para la lectura del original.)

Si hablamos sobre haikus, el primo hermano de la tanka, la Asociación de Vecinos de Coll-Vallcarca (Barcelona) organiza un concurso específico, abierto a los jóvenes, y os anima a visitar la revista digital No-Michi, especializada en esta forma métrica de origen japonés. Hablaremos más de haikus en este blog, a propósito de un libro de Luz del Olmo.

La fotografía la he tomado de una noticia de ABC News, sobre la presencia de refugiados iraquíes en los Estados Unidos. Quizá es una de las más blandas que podía escoger para ilustrar el poema. O quizá la estridencia no tiene efecto a largo plazo, y en cambio la palabra sí lo puede tener… En cualquier caso, aunque no sea con la ilusión de Celaya, me parece que la literatura debe seguir comprometida con la realidad. Pero si lo ejemplifico con Riba, un simbolista muy complejo, es porque en infantil pasa demasiadas veces que se confunde la literatura con el panfleto o las buenas intenciones, en línea con lo hablado aquí.

.

.

Com qui reposa
en l’amor o en l’onada,
fill de la guerra,
dorms en la innumerable
falda absent de la fuga.

.

• De Tankes de les quatre estacions, recollides a Del joc i del foc. (Riba escrivia “tannkas“, però el DIEC recull ja la forma normalitzada.)
• Ja que parlem de haikus i tankes, en Salvador Barrau recull als comentaris que l’Associació de Veïns de Coll-Vallcarca ha organitzat l’edició de 2008 del concurs Grau Miró; i ens anima a visitar la revista digital No-Michi (en castellà), especialitzada en aquesta forma mètrica hiperbreu.
• La fotografia procedeix d’aquesta notícia d’ABC News, sobre la presència de refugiats iraquians als Estats Units.

No recordo exactament quan va ser la primera vegada que vaig sentir parlar de Rosa Leveroni. Suposo que seria en alguna assignatura de literatura catalana contemporània, a la facultat; sí que recordo que el nom va sorgir a propòsit de Carles Riba, però d’una manera tan vaga que durant força temps vaig donar a Rosa Leveroni el lloc que, en realitat, havia ocupat Clementina Arderiu: el de muller de Carles Riba. No cal dir que la menció de Clementina Arderiu va ser tan vaga com la de Rosa Leveroni: en general, excepte Mercè Rodoreda i Caterina Albert, no recordo haver sentit anomenar durant la carrera cap altra escriptora si no era en relació amb algun escriptor i no per la seva obra. Afortunadament el temps posa les coses a lloc: mitiga la ignorància i dóna noves oportunitats. Situada Rosa Leveroni com a escriptora que fou, l’oportunitat de llegir alguna de les seves obres ha arribat de la mà de la Tina Vallès, que me’n recomanà aquest llibre: Confessions i quaderns íntims. Me’l presentà, a més, amb un argument ben seductor: Leveroni havia estat bibliotecària.

Rosa Leveroni era tot això i més. Nascuda a Barcelona el 1910, fou una dona lligada als fets que van protagonitzar la nostra història al llarg del segle XX i estigué en contacte amb els principals protagonistes de la vida intel·lectual del país abans, durant i després de la Guerra Civil. Se la coneix sobretot pel seu vessant de poetessa, però també bibliotecària (si més no fins que va ser depurada després del triomf franquista), traductora, una gran lectora i una dona que es va enamorar i que, a més, en va deixar constància per mitjà d’uns quaderns

vermells, relligats en dos volums, iniciats el 26 de febrer de 1933 i acabats —millor: abandonats— en una data indeterminada, probablement del 1944. Escrits amb ploma només (en la major part dels casos) en l’anvers del full; el revers queda en blanc: espai [...] freqüentat per unes notes «al marge» d’extraordinari interès. [p. 28]¹

Rosa Leveroni morí a Barcelona el 1985, deixant darrere d’ella només tres llibres publicats: Epigrames i cançons (1938), Presència i record (1952) i una compilació de la seva poesia, titulada precisament Poesia (1981), que no recull però tota la poesia que escriví. Després de la seva mort es publica un recull de narracions, Contes (1986), única mostra de la seva prosa publicada fins a l’aparició del llibre del qual parlaré: Confessions i quaderns íntims.

Aquest llibre està format per materials diversos del llegat de l’autora. D’una banda, les «Confessions íntimes», els quaderns que durant anys va intercanviar amb l’historiador Ferran Soldevila, amb qui Rosa Leveroni mantingué una relació amorosa que durà fins a la mort d’ell; un amor correspost, d’altra banda, però clandestí, ja que Ferran Soldevila era casat. De l’altra, hi ha els «Quaderns íntims amb poesies», que són els que intercanvià amb un altre home que marcà la seva vida i la seva creació poètica: Carles Riba. Intercalats entre unes i altres hi ha, en forma d’apèndixs, altres materials també de la poetessa que ajuden a contextualitzar les «Confessions» i uns textos aparentment escrits a un altre home durant el període en què Soldevila estigué a l’exili.

«Confessions» és la manifestació dels sentiments de Rosa Leveroni envers Ferran Soldevila. Abasta un primer període que va de 1933 a 1936 i un segon que va de 1943 a 1945. L’escriptora l’anomenava «Llibre de l’amor» i hi trobem reflectida l’evolució de la relació entre tots dos personatges, amb tots els altibaixos, les angoixes, les alegries i les renúncies que es produeixen en una relació, marcades especialment pel caràcter clandestí d’aquesta relació en particular. Alhora, també són testimoni de les lectures que formen el rerefons literari leveronià i del procés d’elaboració de la seva poesia (inclosos poemes inèdits fins ara). La primera part acaba el 1936, en un moment en què la relació està plenament establerta (per no dir consolidada) i en què Soldevila sembla estar plenament lliurat a la poetessa. El caràcter íntim d’aquests textos queda palès en la minsa, per no dir nul·la, informació que ofereixen sobre el context històric o social en què van ser escrits: les úniques referència als fets del juliol de 1936, lacòniques si bé punyents, tenen sempre com a referència els sentiments cap a l’amant:

Com penso en tu en aquests dies horribles!

Estimat, ens ha perdut Catalunya. [p. 139]²

I aquests dies tan gràvids tan feixucs d’història, estimant en què no es viu al dia, sinó al minut, em sembla estrany trobar encara una cosa immutable: aquest meu amor. [p. 144]²

Aquests fets i la guerra que en derivà tingueren conseqüències en les vides dels dos amants: ella fou obligada a abandonar el seu càrrec a la Biblioteca Universitària (i no exercí mai més de bibliotecària) i ells s’hagué d’exiliar fins al 1943, any en què recomencen les «Confessions»: a «Represa», on tot i la consolidació de la relació, l’escriptora torna a passar per tots els estats que ja havia descrit anteriorment.

La segona part, «Quaderns íntims amb poesies», recull els textos que va enviar Rosa Leveroni des de 1945 a 1951 a un destinatari diferent: Carles Riba. Són textos més madurs que els anteriors, si més no pel que fa l’estil, més depurat i menys col·loquial. De les paraules amb què comença es dedueix que hi va haver un malentès entre ells i el que per ella era amistat i mestratge, ell ho va interpretar com a enamorament —sembla fins i tot que ell n’estava enamorat.

Enamorada? No. El meu amor ja havia seguit rutes menys intel·lectuals. Fa anys vaig enamorar-me apassionadament i, tot seguit, apassionadament vaig lluitar. I a l’entorn d’aquest amor gira la meva vida… Tu creus que si hagués fet tant de temps que estigués enamorada de tu, ho hauria callat? No; no sóc dona per filar en l’obscuritat un amor impossible. La lluita m’atrau i he vençut uns braços rebels, i, si la passió tornés i el cansament no fos tan profund, no em faria por emprendre de nou el camí, perquè estaria certa de la victòria… Però estigues tranquil, la passió no sotja el teu Olimp. Preo gelosament la pau aconseguida. L’amor i l’habitud han teixit a l’entorn nostre els seus lligams obscurs i no és ja fàcil deseixir-se’n. [p. 197]²

Tanmateix, els límits entre uns sentiments i els altres semblen prou subtils perquè es vegi en la necessitat d’aclarir cadascuna de les seves paraules perquè no s’interpretin com una declaració d’amor. Sovint quan no el té al costat l’enyora, i això la porta a repertir-li una vegada i altra —a repetir-se una vegada i altra a ella mateixa, potser?— que no l’estima. La relació sembla anar més enllà de l’amistat i el mestratge (en aquestes pàgines hi ha més mostres de la seva poesia que en les que enviava a Soldevila) i arribat un cert moment Rosa Leveroni parla d’una «amitié amoureuse». En tot cas, l’atracció no fou tan forta que decidís deixar la relació que mantenia amb Ferran Soldevila.

Aquest apartat es tanca amb dos textos de la mateixa època però d’origen diferent: el primer dirigit a Ferran Soldevila, i el darrer a Carles Riba, tot i que es tracta d’un text en què Rosa Leveroni descriu la sensació que li ha produït la notícia de la mort de Riba.

I acaba així aquest recull dels textos que Leveroni va escriure als dos homes que més van significar en la seva vida com a referents intel·lectuals i, també, almenys en el cas de Soldevila, quant a l’amor. Són textos que potser no tenen la qualitat literària que s’esperaria de les memòries d’un escriptor consagrat, perquè no ho són; però ens ajuden igualment a conèixer una faceta més de l’autora i de la relació que mantenia amb dues de les principals figures de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX. I que, en algun moment, ens fan sentir un pessigolleig a la pell i un nus a la gola: perquè, qui no ha «patit» d’amor alguna vegada?

1. Abraham Mohino i Balet. «Confessions íntimes i inèdites de Rosa Leveroni». Lletra de Canvi, núm. 42 (1997), p. 28-32.

2. Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4.

Technorati Tags: llibres — lectura — literatura catalana — Rosa Leveroni — Confessions i quaderns íntims