El divendres és l’únic dia de la setmana que compro La Vanguardia. A casa dels meus pares sempre s’havia llegit, però ja fa molt de temps que la trobo a les antípodes de la meva posició ideològica. És més, la trobo a les antípodes de la realitat del país. Malgrat tot, però, la secció que escriuen cada divendres el col·lectiu 5 a taula és, encara, motiu suficient per pagar 1′10€ i fruir del contacte del paper premsa mentre aprenc alguna cosa nova de gastronomia. Comprar La Vanguardia és, diguem, el peatge…

Els plats sense història
A banda de la ja coneguda crítica de restaurant, preferentment català, la secció que escriuen aquests cinc personatges inclou totes les setmanes la història (i la recepta) d’algun plat famós de la cuina internacional. I un servidor, que té la peculiar afecció d’estudiar allò que li agrada i no coneix  no pot fer res més que llegir amb devoció el petit apartat que hi dediquen.

M‘agrada, sobretot, la història dels fenomens sense origen, aquells que formen part del paissatge de la nostra vida diària i mai els hem prestat especial atenció. Com si fossin el més normal, que si mai haguessin nascut. Com si no tinguéssin, precisament, història. Per això hem vna agradar tant les línies que fa unes quantes setmanes van dedicar a explicar la història del bistec amb patates. Sí, sí. Aquest plat tìpic de menú de sis euros, de bar de mala vida, també té història. I us vull dir que la trobo prou curiosa.

Resulta que el bistec amb patates es pot considerar “el més evident símbol de la cuina popular francesa, el número u per la seva representativitat”. Qui m’ho hagués dit! Un dels plats més maltractats per la cuina pública de mitja Europa, símbol de la cuina popular d’un dels estats gastronómicament capdavanters!

De quan els anglesos van guanyar Waterloo
Expliquen els cinc entaulats que la història del plat es remunta a a principis del segle XIX. Llavors, després d’anys de presència militar anglesa a França, a París es posa de moda la costum english de menjar la carn vermella poc feta, de manera que quedi sucosa. Poc després, un anglès que es va quedar per la capital franca va obrir una taverna anglesa on servia cuina del seu país, com el rostbif o el pastís de Yorkshire. Llavors, va començar a servir el bistec amb patates que avui ens ocupa i la seva expansió ja va ser un no parar. Segons els 5 a taula, actualment aquest plat “no pot faltar en cap bistrot”.

Bistec, patates pont neuf i mostassa de Dijon
La recepta no és pas complicada, però tal com l’expliquen els nostres informadors té un punt de sofisticació que la fa més elaborada que no pas com ens han acostumat els bars catalans. La carn no té més misteri: bistec o filet de vedella o bou fet a la graella però deixant-lo sagnant.

Ara bé, les patates ja tenen alguna cosa més. S’han de tallar de manera que facin uns 6 o 7 centímetres de llarg i un  de gruix (sí, heu llegit bé…). Primer s’han de bollir (sic.) en oli d’oliva, per a que quedin ben cuites i toves. Després, es couen amb l’oli ben roent per a que quedin cruixents de fora, tot i que de dins estaran meloses.

Aquesta elaboració, amb dues coccions, rep el nom de patates pont neuf i s’han de presentar fent una petita torre com tractant d’emular un arc del pont de París que els dóna el nom. Ja ho tenim. Ara només cal posar-hi una cullerada de mostassa de Dijon per afrancesar-lo del tot i començar a menjar. En el cas que ens ocupa van agafar un color un pel irregular, sense cap mena de dubte per la falta de pràctica d’un servidor, un discretíssim mindundi…

Que voleu que us digui:  que el patit i menystingut bistec amb patates tingui una història, m’ha tocat la fibra, m’ha entendrit. Certament, quan es comencen a observar les coses més conegudes amb una mirada diferent, sense donar res per suposat, apareixen al darrera coses interessants, com crec que és el cas. Per això la he volgut compartir amb vosaltres…

Salut!

Massitet

P.S.: Ja ens disculpareu, però aquests dies anem tirant de posts de nevera, és a dir, que ja fa uns dies que els teniem fets o gairebé. Amb el nou pis anem atabalats! Encara que aquesta entrada, encara que sigui de refiló, ja tracta de cuina anglesa…

El nostre viatge a La Rioja va ser un dels que ha generat més records enogastronòmics de tots els que hem fet. A més, va ser el primer que vam fer per raons bàsicament gastronòmiques, encara que després vam descobrir que la Rioja és moltíssim més que una Denominació d’Origen Qualificada. Avui, però, no us parlarem de cap vi ni de cap recepta representativa de la cuina tradicional de la regió. Avui us passem la recepte de l’entrepà que més ens hem fet a casa des de 2003, que a casa nostra anomenem “un riojano“.

Llom, formatge i pebrot verd
Un dia del nostre viatge estàvem per Santo Domingo de la Calzada i es va fer l’hora de sopar. Però no volíem res sofisticat: un entrepà i una copa de vi jove. Així que vam entrar al Café Espolón i vam demanar un entrepà de llom i formatge. La sorpresa va ser quan van veure que ens el van fer amb pebrot verd fregit, una combinació que nosaltres no havíem vist mai. O sigui que ja sabeu on li veiem la gràcia al riojano…

Agafeu dos talls de cap de llom per persona, d’aquell que té dos colors. A nosaltres ens agraden una mica gruixuts, de manera que quan els fem a la planxa quedin ben torradets per fora però un pèl tendres per dins. Mentre, en una paella farem un pebrot verd per a cada entrepà, tallat a tires. El fem a foc lent, que quedi ofegat i sense cremar-se, que si no amarga.

Freguem el pa amb tomàquet, sal i oli al gust; i llavors hi posem el llom, a sobre el formatge i després el pebrot verd. A nosaltres ens agrada molt donar-li un copet curt de forn quan l’entrepà ja està muntat. Ajuda a acabar de fondre el formatge i donar-li un toc cruixent al pa, que preferim de xapata per a aquest cas. És una opció per als dies que vols tenir un entrepà una mica especial, per sortir de les elaboracions més habituals. Un dissabte de pluja al vespre mentre mires una pel·li sopant al sofà, per exemple…

Per acompanyar, lògicament, una copeta de Rioja. Jo apostaré per un maceració carbònica, sobretot a principis d’any que és quan estan en el seu millor moment. Kissumenja, que no li agrada la fruita dels macerats, un criança. Tots dos, de Sierra Cantàbria. Un celler que vam poder visitar en la nostra estada i que ens mereix un gran respecte: ens van tractar estupendament i mai cap ampolla ens ha donat el més mínim disgust…

Salut!

Massitet

Quan jo era jovenet, al menú setmanal de ca ma mare no faltava un dinar de patates guisades. Era un plat recurrent, sobretot cap a la tardor i  l’hivern, encara que sempre hi havia algun element que el feia diferent: variacions en la carn que les acompanyava,  alguna verdura de temporada, tot sovint la presència o absència de la fulla de llorer, algun altra vegada una culleradeta rasa de pebre roig. Però un cop per setmana teníem patates guisades. D’aquí deu venir, doncs, la meva afecció d’aquest plat de patates i carn, que també solc elaborar els mesos més fredots, humidots, foscots…

Patates, aromàtics i carn. A partir d’aquí, anar jugant…
Tot i ser una recepta que permet variacions múltiples, a casa meva la base sempre ha estat la mateixa: les imprescindibles patates (una mica velletes, que es desfacin… mmmm), una ceba tallada fina, unes llenques de pebrot vermell, un parell de pastanagues trocejades i uns quants grans d’all aixafats. Tot sovint ma mare posava el llorer i de tant en tant variava amb una mica de pebre vermell de la Vera, d’aquell dels potets de llauna.

Sobre aquesta base, es canviava la carn. Han estat bàsicament tres: costella de porc (trocejada com per fer paella), conill (a peces grossetes) i ternera (o sigui, principatins, vedella). Es dona el cas, molt curiós per mi, que quan el plat es feia amb vedella canviava de nom: “ternera en patates”. Mai he sabut perquè, però m’amagrada imaginar que quan es feia amb una carn noble i poc habitual en temps de carències, li canviaven el nom al plat com per fer-lo més reeixit. Heu de tenir present que aquest és un plat que han fet diverses generacions de la meva familia, que no ha estat precissament benestant tot i que mai ha passat carències greus. És el que té ser de poble i tenir un tros de terra i dos animalets per matar…

Les verdures de temporada també han estat un element que feia variar el plat al llarg de l’any: pèssols i carxofes han estat els principals. Ens ajudaven a veure que l’any anava passant i, també, que la temporada de patates guisades arribava a la seva fi o estava, al contrari, ben esplendorosa.

La recepta: una mena de rostit al foc…
La recepta és ben senzilla: en una cassola de fang o de ferro colat és rosteix lleugerament la carn a foc molt baix amb un rajolí d’oli i un parell d’alls aixafats per anar perfumant. Quan ja hagi agafat un coloret uniforme, sense arribar a estar feta, es posen tots els aromàtics de cop: la ceba, el pebrot, la pastanaga, la fulla de llorer. També els pèssols i la carxofa, si és temporada. Si poseu pebre roig no ho feu encara: ja us diré  quan. Llavors ho remanem tot junt, fins que les verdures s’hagin enrossit lleugerament i la carn ja comenci a estar a mig fer. Ara sí, ara el pebrot de la Vera: uns segons abans de tirar l’aigua. Posem l’aigua (o brou de verdures, si el voleu més lligat i gustós…) i ho portem a ebullició. Al cap d’una estoneta, cinc minuts, posarem les patates mal tallades a trossos regulars i ho deixem coure a foc mitjà.

La idea clau és que l’aigua sigui la necessària per a tot just cobrir les patates: ha de quedar sucòs, però aquest plat no es pas una sopa. Si les patates són velles o d’alguna mena farinosa, faran la seva feina deixant anar el midó i espessint el brou, que quedarà força lligat i del color de la patata… Estic salivant només d’imaginar-m’ho…

Salut!

Massitet

P.S.: El plat de la foto és la versió d’hivern (péssols i carxofes), subdivisió conill. Què bones estaven!

En el post sobre la festa de Sant Antoni que vaig publicar dilluns passat us vaig confiar que una de les carns que més m’agrada menjar a la brasa és la cansalada viada. D’aquesta peça del porc, tan greixosa i tan gustosa, a casa no en mengem gaire sovint. Només en diades com Sant Antoni o Sant Sebastià, quan part de la festa consisteix precisament en menjar carn a la brasa, un àpat gens habitual la resta de l’any a moltes cases. Per mi, però, allò que fa diferent el dinar d’aquestes diades és la cansalada… Per això la tinc molt associada a moments concrets, a celebracions locals molt viscudes. A dies de festa grossa. 

No us penseu, però, que és res sofiticat, ni tecnicament complex i ni tan sols selecte en els seus ingredients. Solament calen dues llesques de bon pa, un tall gruixudet de cansalada a la brasa i allioli cassolà. Òbviament, la qualitat dels productes emprats pot donar una major dimensió a l’entrepa: un pa bon fet com cal (el meu, de ca Massita of course!) o una cansalada ibèrica, per citar dos referents de qualitat que podem compartir fàcilment tots els gastroblocaires. La recepta no ús la passo, que seria com insultar-vos…

Un aclariment sobre l’allioli, també. Ha de ser, necessariament, fet a casa amb el morter i amb oli d’oliva verge. De sempre, a casa meva aquesta salsa sempre s’havia fet amb oli de girasol, que el deixa més suau. Solament en grans ocasions i molt excepcionalment es feia amb oli d’oliva. Com us podeu imaginar, un entrepà amb vocació de ser especial solament es pot fer amb aquest darrer. I més si estem fent una de les dues torrades sagrades del gener…

Per cert, que l’altre dia vaig descobrir (sí senyor, amb 32 tacos!) que els petits canalons que hi ha a les cantonades del morter són per deixar caure l’oli quan es fa l’allioli. M’ho va explicar la meva germana mentre feia anar de bòlit la ma de morter, que ha heretat genèticament l’habilitat de l’abuela Consuelo per fer allioli sense que se li negue i que la ma de morter es quedi “més erta que xulito“, com diem al poble. Ja veieu quin bé de Déu em va fer per al meu entrepà de festa grossa…

Salut!

Massitet

“Fa olor de fum…”. Kissumenja no n’era conscient del tot, però el seu comentari, fet tot just a les portes del poble, assenyalava que arribàvem a temps. No ho podia saber, perquè mai hi havia estat i jo tampoc li havia explicat gaire massa. A fi de comptes, fins fa poc el 17 de gener era una festa menor a Vinaròs: competir amb el dia 20, només tres dies després, és fotut si llavors es celebra Sant Sebastià, patró del xovinista poble meu… Però des de fa mitja dotzena d’anys, Sant Antoni ha revifat com a festa popular. I això anàvem a fer, a celebrar Sant Antoni, quan el divendres 16 al vespre Kissumenja va llençar l’avís precís: fa olor de fum. O sigui, les fogueraes ja estan en marxa…

Foc i fum: el Maestrat en flames!
Si la nit del 16 de gener marxés la llum, es podria saber igual on estan els diferents pobles del Maestrat i dels Ports perquè els envolta un aureola rogenca. No és pas la taca ataronjada de la contaminació lumínica pròpia del segle XXI. És el vermell de les flames i les espurnes de la fusta cremant desfermada, furiosa, pagana, gairebé telúrica. És el roig de la tradició cristianitzada a cop de creu. Si es puja al Puig de Sant Sebastià, d’on es controla tota l’anomenada plana de Vinaròs i les estribacions orientals dels Ports de Morella, es veuen un bon grapat d’aureoles, aquella nit.  Benicarló, Morella, Calig, Traiguera, Sant Rafel, Vistabella, Cinctorres, La Todolella, Villores, Ares. No us pergueu, per res de la vida, la sanantonà del Forcall, una de les més espectaculars, viscudes i preservades dels Ports: hauria de ser d’obligatòria peregrinació, com si fos la Terra Santa del paganisme cristianitzat.

En girar la vista cap a Vinaròs, als peus del puig, la proximitat ens deixarà veure petits rogles vermellosos. Són les moltes fogueres que es fan a la vila. En veurem una de més grossa, al mig del poble: és la fogerà dels majorals de Sant Antoni, els encarregats de mantenir els aspectes més tradicionals i religiosos de la festa. Arran de mar trobarem la dels Dimonis de Vinaròs, també tradicional però molt més laica. O més pagana, segons com ho mirem. No són les úniques: en trobarem unes quantes de mitjanes, que variaran de fogositat segons la mida de la colla d’amics o de veïns que les fan. També en veurem moltes (dotzenes?) de més petites, familiars: les que fan tots els qui tenen un tros de terra als ravals del poble i que aprofiten per fer la seva.

Torrada…
Som meditarranis, Vinaròs no se n’amaga. I celebrar menjant és un dels trets fonamentals d’aquesta nostra mediterraneitat. Porc a la brasa, la que deixen les fogueraes: llangonissa (el que els orientals direu botifarra), xoriçet roig, botifarres d’arròs i de ceba (els vostres botifarrons, principatins del nord), potser un trocet de magre. Que no falte la cansalada viada! Si no n’hi ha, jo no sopo! Corder per a qui li agrada, segurament xulletes o un trocet de cuixa. Els més acomodats potser posaran algun tros de ternera, una incorporació dels temps de bonança recents. És hora de sopar i Vinaròs ja no fa olor de fum:  fa olor de torrà… 

Ens deu agradar molt, la carn a la brasa. Demà al matí, ja dia de Sant Antoni, tornarem a esmorzar-ne . Pa, allioli, vi negre jove. Tornem a repetir menú. Tornem a embotir colesterol. Un dia és un dia, encara que per Sant Sebastià encara menjarem el mateix. I què? Hi ha tradicions que no es perden encara que les repeteixis dos dies seguits. En temps d’urbanitat extrema, sortir al camp, fer foc i torrar carn és una mena de crida de la selva que pocs resisteixen. Si és que s’ha de resistir. Al Puig que anit ens va servir de talaia per comptar fogeraes, avui milers de persones (no m’he descontat, no…) s’apleguen  per recollir les viandes que repareteix la Caixa Rural del poble des de finals dels noranta. Carn, vi, pa. Només cal posar la gana i l’allioli.

…i coquetes de Sant Antoni
Avui, però, el menú tindrà una petita variació: incorporarem un dolç molt particular després de la carn. Només es fa uns pocs dies a l’any, a mitjans de gener. Es diuen coquetes de Sant Antoni, encara que a Vinaròs també se’n mengen per Sant Sebastià (total, és tres dies després…). És una pasta seca, rodona i ensucrada. La massa no té cap secret; és la mateixa amb que es fan els pastissets de cabell d’àngel: oli, aiguardent, moscatell, farina i sucre. La treballarem ben treballada i en farem rodones no massa grosses. No hi ha mida estàndar, però mai seran més grans que un CD, més aviat en seran la meitat. Això sí, ha de quedar a bonys, amb la superficie irregular. Un cop cuites, s’ensucren i milloraran si la deixem reposar, fins i tot un dia sencer. Trencadises, de textura una mica terrosa i també cruixent pel sucre, són delicioses. S’han de menjar amb calma i mastegant bé: si s’enganxen al paladar pots trigar una estona en fer-les baixar. Un vi dolç, segurament moscatell, és la millora manera d’acompanyar-les.

L’origen d’aquest dolç és dels més curiosos que coneixo. Quan ma mare em va explicar que no era un dolç per a consum humà no m’ho acabava de creure. Però és ben cert: la coqueta era el dolç que els majorals de Sant Antoni donaven als animals que els pagesos portaven a beneïr. Als humans els donaven una cosa més sofisticada, el nostrat pastisset de cabell d’àngel. Però al cap dels anys, no sé si per gana, per ànsia humana o perquè, les coquetes ens les acabem menjant els humans. Ep! I sense deixar de menjar el pastisset! Els animalets ja s’apanyaran, que total són uns descreguts sense ànima…

A Benicarló, al costat de Vinaròs, les coquetes de Sant Antoni són les autèntiques protagonistes de la festa: un dels actes centrals de la celebració és la congregació de centenars de persones per embolicar les coquetes en paper de seda. És l’embolicà, una tradició també antiga i revifada. Ja pot aplegar-se gent, ja:  fa anys que la broma no baixa de les 100.000 coquetes. Embolicades a ma d’una en una, la diada s’entregaran als feligresos que van a comulgar i a beneïr animals després de la missa en honor del patró. Se’n fan per tot el Maestrat i fins i tot més allà, en aquells llocs del País on la festa és grossa.

Les coquetes, la foto darrera que il·lustra aquest post, eran l’excusa que enguany em vaig donar i li vaig donar a kissumenja per baixar a celebrar Sant Antoni a Vinaròs. Feia anys que no anava, perquè queia entre setmana o perquè l’havia menystingut: jo sóc vinarossenc de pro i celebro Sant Sebastià, no sants menors… Però enguany no me n’he pogut resistir, en el ple sentit del terme. La foto de les coquetes, aquest post, han estat la coartada…

Salut!

Massitet

La cuina, com totes les coses importants a la vida, és una qüestió de percepció: no es tracta tant de com són les coses, sinó més aviat de com les veiem; de com les vivim. Aquesta afirmació de pseudofilosofia culinària ve a tomb pel títol d’aquest post. Si fóssim objectivistes, pot ser un filet de porc amb boniato i suc de rostit no seria gaire exuberant. Pel cap baix, no en el sentit literal que li dóna el DIEC: “Abundant i copiós en excés, que té un excés de plenitud“. Però a mi, la paraula que em ve al cap és exuberància quan veig aquest plat. I és que em sembla una menja que mostra una clara “plenitud”…

Agafem un boniato, l’emboliquem en paper de plata i el rostim al forn a mitja temperatura fins que estigui al punt, melòs però sense estar massa cuit. El treiem del forn i el conservem calentet. Llavors, agafem un tac de filet de porc i el fem al nostre gust, que a casa nostra vol dir marcat pels quatre costats i rosadet per dins. Llavors, tallem un tall de boniato d’una mida semblant i el salpebrem. En el fons del plat posem un bon glop de concentrat de suc de rostit que haurem fet, per exemple, seguint aquesta recepta. Posem les dues joies a sobre i les coronem amb una mica de flor de sal, molt millor si és del Delta de l’Ebre. El gust penetrant i consistent; així com el contrast de sabors i textures ens va semblar molt, molt suggerent. Simple però exuberant. O no?

Salut!

Massitet

Aquests dies de gener, amb la panxa encara païnt algun rostit i amb un fred esgarrifós a tot el país, m’ha vingut al cap un post que ja fa temps que volia escriure sobre els quatre brous bàsics que sempre s’han fet a casa nostra. A casa som gent de fer brous amb la intenció de fer sopes o arrossos caldosos. Però també tenim una certa tradició d’aprofitar els brous que resulten de bollir verdures per menjar soles. No sé si es habitual en altres families, però la meva mare sempre els ha conservat per fer sopetes delicioses i ben apetitoses aquests dies que rondem els zero graus… Aquí van els quatre brous (caldos, n’hem dit sempre…) bàsics de la meva famiiiiigliaa… (Cal dir amb accent italià i mig afònic )

Caldo de verdures
Així, en generic, anomenem a casa meva el brou que resulta de bollir els fessolets, les patates, la ceba i la pastanaga. Plat setmanal, el brou resultant pot servir per fer un bon arròs amb verdures (vegeu aquí una recepta) o també per substituir l’aigua en un guisat de carn o donar un toc més interessant a qualsevol plat de pasta bollida amb aquest brou. Ja veieu, a casa nostra emprem aquest caldo per enriquir en comptes de coure. I no ho fem amb cap pastilla de concentrat de cap multinacional…

Hi ha una variant d’aquest brou, al qual es pot donar les mateixes utilitats, que és el resultant de canviar els fessolets per carabaceta. Deliciós igualment.

Caldo de col i patata
Una de les variants del bollit de verdura que solem menjar a l’hivern és la combinació de col i patata. Tant si és coliflor com si es col de fulla. Dóna un toc molt particular que va perfecte per fer un arròs amb verdures en versió hivernal; és a dir, amb carxofes i/o péssols. Realment, un arròs a la cassola insuperable quan ara, al ple de l’hivern, aprofitaria el millor moment de tots els seus ingredients clau.

Caldo de peix
Amb aquest brou ja entrem en la gama dels caldos que es fan específicament com a vehicles de cocció (es nota que he xupat molt d’Isma, eh?) per a altres receptes, sobretot sopes i arrossos bollits amb aquest brou. Encara que, tot sigui dit, a casa meva les verdures i els peixos emprats per al caldo s’han menjat sempre. Col·locats en una safata al mig de la taula, ens barallàvem per menjar el màxim possible de patata bullida amb peix i un dit d’allioli a sobre. El ingredients fonamentals són la morralla (barreja de peixos sense sortida comercial que es venen ja pensats per fer brou) i no poden faltar unes galeres i uns cranquets. Verdures: tomàquet, ceba, una llenca de pebrot vermell, patata, alls, porro, una rameta de julivert i un bon rajolí d’oli d’oliva. Nosaltres ho fem sense fregir cap ingredient, bollit “tot en cru” com es diu a casa nostra…

Si no teniu morralla també podeu fer servir les espines i els caps dels peixos que compreu sencers a la pescateria. També podeu demanar aquests menuts de peix al vostre/-a peixater/-a de confiança, que sempre en guarda per als seus clients més estimats…

Caldo de putxero
Em va fer molta gràcia descobrir, no fa tant de temps, que la carn d’olla que jo tenia mitificada com un plat essencial de la cuina catalana no era tant diferent, ni el fons ni en la forma, del nostre putxero cassolà, diari, quotidià i poc mític del Maestrat. El brou que ara us explico, doncs, és el resultant de bollir carns i verdures. La meva mare mai ha segut gaire fan de posar-hi porc, un ingredient que solament posa en putxeros de festa major. Així que en el putxero de cada dia posem pollastre i costella de vedella. De verdures posarem pastanagues, porros, xirivia, nap i una bona branca d’api. També, si en trobem, unes penques (cardos en castellà, no sé com en dieu els orientals…).

En la versió de festa major la mare hi posa un bon tros de cansalada, botifarres d’arròs, genoll de vedella i també pilotes fetes a parts iguals de carn de vedella i porc i amanides amb all, ou i julivert. També alguna fulla de col. En tots dos casos, la utilitat d’aquest brou és coure pasta o arròs que ens menjarem de primer plat i, de segon, una cosa que m’encanta: la carn i les verdures bollides. O sigui, escudella i carn d’olla…

Bonus track: caldo de llangostins
No és (ni molt menys!) un brou bàsic de la meva familia. Ans al contrari, és un brou de festa grossa! Però els passats dies de Nadal hem bollit alguns llagostins  i a casa sempre l’hem guardat. És un brou molt lleuger, ja que resulta de bollir llangostins (de Vinaròs, per suposat!) en aigua abundant durant molts pocs minuts (han de quedar durets). Per tant, no és molt intens. Però el sabor que deixen els llagostins és sublim! El millor brou, des del meu punt de vista, per fer un rossejat. Si teniu oportunitat, proveu un dinar a base de llagostins bollits d’entrada i un arrossejat de primer fet amb aquest brou…

Doncs ja ho teniu! Ja sabeu amb que farem les sopetes, els arrossets bollits i els caldets que menjarem les properes setmanes per recuperar-nos (encara) dels excessos del Nadal. Una amanideta, una arrosset i una mica de planxa de segon… Què millor per passar el fred i acabar de pair-ho tot? Ara que, per no faltar a la veritat, nosaltres procurem tenir-ne sempre algun tàper al congelador. Mai saps de quin embolic et poden treure…

Salut!

Massitet

Per raons que no venen al cas, fa uns quants anys que celebrem el dinar de Nadal a casa dels meus sogres, on hi ha la saníssima tradició de celebrar aquest àpat amb un rostit. L’any passat, per exemple, vam menjar un excel·lent ànec de l’Empordà guisat per la meva senyora sogra. Enguany, però, l’àpat ha presentat un parell de novetats. Arran de la introducció d’Internet a casa dels meus sogres el 2008, la recepta del rostit que vam menjar va arribar via cibernètica i el  que vam triar entre tots (a partir de quatre opcions escollides pels pares de kissumenja) va ser un rostit andalús que van treure d’una web dedicada a un poble de Granada amb algunes receptes locals.

Cabrit rostit al forn amb picada
El rostit en qüestió te un punt de sofisticació interessant, perquè has de posar el cabrit a macerar amb una picada i untat de segí (o sigui, matenca de porc; o sigui llard). Però val força la pena i la veritat és que no és tan complicat. En canvi, el resultat és excel·lent, amb un sabor potent (picada mana) i amb un carn que queda melosa, quasi melmelada de corderet… Aquí van els ingredients, a variar segons el nombre de persones o la fam que tingueu:

• espatlles i/o cuixes de cabrit
• Patates
• Cebes
• Segí (el llard)
• Per a la picada: alls, timonet, orenga, pebrot vermell (de la Vera..), vi blanc, oli i sal

Primer de res, agafem el corder i el pintem amb el segí. Llavors, el tornem a agafar i el tornem a pintar, ara amb la picada que haurem fet barrejant tots els ingredients en un morter, tot picant-los fins que quedi una pasta homogènia. El resultat no es gaire estètic, però us prometo que si a més de veure la imatge d’aquí al costat ho poguéssiu olorar, canviaria la percepció estètica sobre el què teniu al davant… Ho deixarem en aquest estat pel cap baix una hora, encara que se’n recomenen un parell. Mentre, anirem pelant unes patetes a rondanxes de mig centimetre de gruix i unes cebes que tallarem a galls, tal com si fos una taronja. Ho posarem al fons d’una safata d’enfornar on haurem posat un xorret d’oli (no gaire: recordeu el segí / llard) i ho cobrirem tot amb una barreja mitja d’aigua mitja del vi blanc de la pica. Llavors, col·loquem el corder a sobre i ho posem al forn a 190 graus una hora i mitja. Si veiem que el cabridet va quedat sec, podem anar incorporant una mica d’aigua, però la nostra experiència és que no us caldrà.

Un rostit diferent però ben saborós, que acompanyat d’un vi negre ben potent (res de tonteries, que el plat té caràcter!) pot fer les delicies d’un àpat de Nadal ben gustós.

Salut!

Massitet

A casa de la meva mare, pollastre rostit sempre ha estat sinònim de pollastre al forn amb patates. És cert que recordo algun rostit de festa major (sobretot  Nadal) que escapava d’aquesta definició. Però és encara més cert que el rostit de pollastre quotidià, el de dia de cada dia, era aquest que us explico avui. Això, que per mi era ben natural abans de venir viure al Principat, em va començar a semblar exòtic quan vaig veure que aquí, els rostits, no solen portar patates. I si en porten, no es rosteixen  amb el pollastre. Per això em fa certa festa compartir una manera de menjar pollastre rostit que pot ser una mica revolucionària vista amb ulls del Principat.

Una mena de fast food… de qualitat (és clar!)
Quan eres fill d’una familia fornera, aprens que a casa teva les coses cuinades al forn són una mena de fast food; una mena de recurs fàcil per tenir a punt un plat que no dóna gaire feina. A fi de comptes, fer unes patates al caliu, unes verdures al forn o el pollastre que avui us vull ensenyar és bén fàcil i ben ràpid quan tens un forn al costat que no baixa dels 200 graus en tot el dia. I sobretot, és ben fàcil quan tens algú treballant-hi tota la matinada i tot el matí… Segur que no es cremarà! Per tant, encara que pugui semblar estrany, a casa meva menjàvem pollastre rostit els dies que la feina no deixava cuinar una altra cosa. Per fer el pollastre al forn en patates, el fast food familiar, necessiteu això per a dues persones:

• Una cuixa i recuixa de pollastre per persona
• Una patata grossa o dues de mitjanes
• Una parell de pastanagues ben ufanoses
• Una ceba gran o dues de mitjanes
• Oli d’oliva verge extra, llorer, cognac o vi ranci, sal, pebre i aigua

Preparar-lo també és ben senzill. Talleu les patates a rodanxes de mig centímetre de gruix i es escampeu per sobre de la safata d’anar al forn, que prèviament haureu untat amb oli. A sobre d’aquesta base hi poseu la ceba tallada a galls gruixut i la pastanaga tallada a trossos regulars una mica grossos. Llavors, poseu el pollastre salpebrat i ho regut tot amb un vas de 100ml que haureu omplert amb un terç d’oli, un d’aigua i un altre del licor que més us agradi per rostir. La fulla de llorer la posarem ara.

Ho poseu al forn mitjà (al voltant dels 200º) ben tapat amb paper de plata, com se féssiu una papillote, durant mitjà horeta. Ara treureu el llorer o l’herba aromàtica que hagueu posat: si la deixeu més estona us amargarà l’àpat… Llavors ho destapeu i, si voleu, podeu baixar una mica el forn cap als 150º. Per acabar-ho, si voleu, podeu donar-li un cop de gratinador de 10 minutets: deixarà la pell ben cruixent i donarà un color daurant ben bonico al pollastre. Les patates, en canvi, queden mantecoses a més no poder, a mig camí entre el puré i el fregit. Excel·lents, gairebé millors que el pollastre mateix…

Per beure, vosaltres mateixos. Els amants del vi li buscareu un vi bé amb un punt d’alcohol, bé un punt astringent, bé un punt acidós, que ajudi a baixar la cosa i netejar una mica la boca, que us quedarà ben untuosa. Però a mi una bona cervesa una mica pujada de grau i/o amb doble fermentació sempre em vé al cap, quan veig aquest pollastre al plat…

Salut!

Massitet

Ja he deixat escrit en algun altre post que Manel fa molts honors al nom del seu bloc i és un blocaire molt, molt generós. I ara us en posaré un (altre) exemple. Arran de la recepta de llom amb mongetes versió segle XIX que vaig publicar fa uns dies, vam començar a mantenir una conversa mig a la secció de comentaris del post en qüestió, mig per correu electrònic. Com a síntesi de la conversa, us diré que jo li vaig explicar que mai havai fet suc de rostit i no sabia com es feia. La seva resposta va ser passar-me la seva recepta. N’estic tant content, tan orgullós de com em va quedar el suc de rostit el primer cop que el vaig fer que avui us passo la recepta que vaig fer, força semblant a la Manel però amb una petita variació, ja que Manel no barreja carns i jo sí que ho vaig fer. Aquí van els ingredients:

• 1 carcanada de pollastre
• 1 os de vedella (millor del genoll, segons el mestre Manel: és més gelatinós)
  
• 1 ceba mitjana partida per la meitat
• 4 pastanagues grosses
• 1 porro força gros tallat en quatre troços
• 4 dents d’all aixafats amb la ma
• 1 bouquet d’herbes aromàtiques (portava orenga, llorer, romer i farigola)
• 1 xorret de vi ranci (o brandi, o vi blanc, o l’alcohol del vostre gust)

Un procediment (força) senzill: rostir i bullir
Agafeu tots els ingredients i els poseu a rostir al forn. Jo els vaig posar, primer, mitja hora tapats amb el forn una mica fort, a uns 200º. Al cap d’aquesta estona, els vaig treure el paper de plata que els tapava i vaig aprofitar per treure les herbes (si estan massa estona amargejen). Llavors, vaig baixar la potència i ho vaig deixar coure mooooooolta estona, fins que estava sobrecuït, com aconsella el mestre Puig. En total va estar gairebé tres hores. Llavors passem a la segona fase: bullir.

Vaig agafar la cassola més gran que tenim a casa i li vaig posar uns quatre litres d’aigua. Quan va començar a fer bombolles, hi vaig posar TOT el que hi havia al rostit. Vaig posar-ho a foc mitjà i primer ho vaig deixar una estona tapat. Quan em va semblar (devia ser una mitja hora), vaig abaixar el fo i ho vaig deixar destapat. Al cap d’un parell d’hores, quan l’aigua ja s’havia reduït aproximadament un terç, vaig treure la carn i vaig treure la meitat del brou, fosquet i molt, molt aromàtic.  Gustós i potent, era pur rostit, de veritat.

L’altra meitat la vaig deixar que es reduís amb la intenció d’aconseguir el concentrat de brou de rostit que m’havia recomenat Manel. Aquí es on vaig punxar: em vaig rajar i, per por de passar-me en la reducció, vaig treure el brou que quedava abans que quedés la crema densa que n’havia de resultar… Ara tinc congelats uns glaçons força densos i foscos, però no pas una crema com jo pensava que havia de quedar. Per entendre’ns, és un brou més espès de l’habitual. Algún consell, mestre Manel?

Per cert, que aquests dies la Sara Maria ha penjat un post on també explica un suc de rostit força semblant, encara que canvien alguns ingredients (aletes de pollastre, en comptes de carcanada per exemple) i dóna algun truc per fer-lo més espès: un cop el té reduït, el lliga amb mido de blat i amb mantega. Així li queda una salsa que empra per arreglar un pollastre rostit. Pot ser una bona idea per a concentrar una mica el suc i arribar al punt que buscava Manel? May be…

Impossible esperar: rissoto d’urgència per aprofitar el suc
Tan em va agradar el suc de rostit, que no vaig poder esperar ni 24 hores en emprar-lo: a l’endemà ja m’estava inventant un rissoto on col·locar-lo. Aquell dia venia el meu cunyat, tan bon gourmand com forner, i no podia evitar ensenyar-li la nova coseta que havia après. És un rissoto fet amb el què tenia a casa, que llavors era una mica de costella de porc i unes llangonisses crues. La cosa va anar així:

Vaig sofregir una ceba petita fins que va agafar color. Llavors vaig posar la costella i la saltitxa fins que estava molt colorada. Llavors vaig tirar l’arròs i li vaig donar voltes un parell de minuts. A partir de llavors, ja ho sabeu: anar tirant brou fins que l’arròs se’l bevia i en tirava més. Així fins que va estar l’arròs llest. Estava tan bo, el brou em tenia tan seduït, que vaig decidir no afegir la manteca i el parmesà típic dels rissotos. Ja el podeu veure a la foto. Estava boníssim, de veritat. Us ho ben prometo: sóc un enamorat del suc de rostit…Per acompanyar-lo, una ampolla de Dido La Universal. Sí senyor, quin dinar improvisat!

Salut!

Massitet

“Cada ració de llom de porc consistia en dos filets regulars ben aixafats i assaonats de sal; es fregien a la paella amb foc viu i amb greix dels rostits (que per això adquiria un gust que no podien donar-li en altres llocs). En quedar els filets ben fregits es retiraven de la paella per a tirar la ració de mongetes blanques absolutament escorregudes del seu brou, aquestes mongetes blanques es dauraven bé amb el suficient greix (el mateix amb que havíem fregit el llom). En quedar aquestes un xic vermelles se li afegia all i julivert ben picat i un polsim de pebre blanc en pols. Quan per fi ambdues coses quedaven ben fregides i donat a les mongetes la forma d’una truita, es posava al plat o plàtera en el qual havia de portar-se a taula. Al damunt es col·locaven els filets de llom acabats de fregir i posats de pla. En aquest punt ruixaven molt lleugerament el conjunt del plat amb un xic de suc de rostits sense que es veiés el suc en el plat, és a dir, que deixava córrer el plat, resultant un conjunt sec, però sucós a l’hora. I d’aquesta manera tenim explicada la composició i manera de ser d’aquest plat tan famós entre els nostres gourmets“.

D’aquesta manera, tan decimonònica, explica el gran cuiner Ignasi Domènech al seu libre La Teca una de les receptes que més triomfaven a la Barcelona de mitjans de la primera meitat del XIX. La recepta que recull Domènech és la que feien al restaurant de l’Hotel Falcón, un dels més reputats de la ciutat. Segons afirma Néstor Lujan en un llbret tan petit com interessant titulat El menjar, aquesta recepta era la més elaborada i la que més triomfava i la clau estava a l’ús que feien dels suscs de rostits. Lujan afirma que aquest plat, fa més 150 anys, va fer famosa la fonda Falcón, que “es va fer cèlebre per un plat que ha passat a la història de la ciutat dintre de la gastronomia catalana: el llom de porc amb mongetes“.

Estic d’acord amb el mestre Luján quan afirma que aquesta recepta serveix “per demostrar com en cent anys ha canviat totalment el gust de la cuina, perquè avui ningú no gosaria servir [en un restaurant de gamma alta] aquest plat senzill i saborós, tan especiat i tan perfumat!” I aixó ho diu en llibre editat el 1979! Imagineu-vos servir-lo ara, 30 anys després, en un restaurant estrellat… Encara que la revifada de la cuina tradicional que viu el cap i casal igual ens porta alguna sorpresa..

Salut!

Massitet

P.S.: La versió de la foto és un succedani, la versió cutre que es servia en altres restaurants menys reeixits fa gairebé 200 anys. No teníem suc de rostit…

Si fa un temps us explicava que va haver una temporada en què Lurka i jo portàvem una vida paral·lela a la cuina, avui us vull explicar que resulta que amb Manel el generòs també vam tenir una temporada que ens seguíem a la cuina des de la distància: tots dos guisàvem fetge al mateix temps! Ell ens regalava aquesta recepta i jo avui us en explico una altra, molt semblant però.

Fetge de conill (de casa) amb ceba i fino
La clau, com sempre, està en tenir una bona matèria primera. En aquest cas, a més, és especialment important: en la cuina dels menuts és clau que els ingredients siguin de confiança. En el nostre cas es tracta d’un fetge que (perdoneu la cruesa de l’expressió) ens va arribar gairebé calent. A partir d’aquesta matèria primera, poca intervenció. Ingredients per a dues persones:

• Un fetge de conill
• Una ceba mitjana
• Un xorret de vi fino (s’accepten variants, òbviament!)
• Oli d’oliva verge extrea, sal i pebre

Agafem el fetge sencer salpebrat i el passem per una paella amb oli, que agafi una mica de color. El retirem i en el mateix oli posem la ceba tallada en juliana fina a coure a foc lent. S’ha de confitar, com si féssim melmelada. Quan estigui gairebé feta, hi posem el xorret de fino i deixem que s’evapori l’alcohol. Llavors, incorporem el fetge, ho tapem i ho deixem dos minutets… I llestos.

Les mides que us hem donar són per fer un platillo, una tapeta. Deliciós i molt gustós, és perfecte per iniciar un dinar amb un vaset de vermut Yzaguirre. També com a part d’un àpat a base de tastets. El dia que li vam fer la foto el vam acabar de presentar amb unes gotetes de caramel de vi negre i servit com a platillo.

Massitet

La darrera visita que vam fer a Vìnaròs, entre Sant Joan i Sant Pere, la meva mare ens va voler fer partíceps d’un plat típic del poble i associat als sopars a la platja que solien fer les colles d’amics les nits que duraven les festes patronals: el conill amb guillerma. Jo no en tenia ni idea -ni del plat ni del costum de menjar-lo vora el mar les nits de lleure- i quan la meva mare m’ho va contar vaig pensar, de seguida, que era tema interessant per un post. Avui us passo, doncs, la recepta d’un guisat de conill playero…

I què és la guillerma?
Doncs la guillerma no deixa de ser un sofregit de verdures que a mi em recorda, per plantejament, a la samfaina: una barreja d’asbergínia (orientals: albergínia) i ceba sofregides en oli d’oliva i a les quals s’afegeix tomata ratllada. Aquesta és, de fet, la gràcia del plat, ja que el conill no té cap misteri: és rosteix, salpebrat, a la mateixa cassola (de fang, si aneu de puretes com un servidor…) on després farem la guillerma. Es retira quan estigui ben enrossit i es torna a afegir quan ja s’ha evaporat bona part de l’aigua que han deixat anar les vedrues en coure’s. Llavors ho deixarem cinc minuts tapat per a que s’acabe de coure. Ben bo, força bonic, molt barat i encara més fàcil de fer. O no?

Per acabar-vos de situar, imagineu-vos que esteu amb la vostra colla d’amics. Agafeu la cassola acabada de fer i unes ampolletes de vi per fer cap a la vostra caleta preferida. Us ho menjeu fent vinga festa i de postres, com estem en festes, un bon tall de coca de Sant Joan. De fons, els cops de mar suaus fent rodolar les pedretes de la platja en un brogit rítmic i mandrós. De sostre, un cel estel·lat. La glòria deu seu molt semblant a això, tu…

Massitet

P.S.: Txit, ei, vosaltres… No us deixeu el pa, que aquí s’ha de sucar…

Sempre havia tingut molt d’interès en fer un fricandó. Per mi, era com una mena de plat mític de la cuina tradicional catalana; un d’aquells plats densos, consistents, que em remeten ràpidament a un origen mític lligat al cicle de la natura i les coccions llargues. Un plat per a iniciats, de senyores grans amb delantal i mans expertes que mouen ingredients guardats en pots de vidre gruixut. Una recepta secreta, plena de passos inevitables i concrets que demanen un coneixement precís del procés. Un tresor que passava de mares a filles com a part de l’herència, junt amb el tros de terra i els quatre duros… En fi, un plat proficency….

La llegenda particular que m’havia montat amb el fricandó es va fer més intensa, més profunda, quan vaig començar a llegir i sentir declaracions de grans cuiners que (gairebé) acusaven les noves generacions de “voler ser innovadors quan no saben fer un fricandó com cal”. Si el fricandó és la clau per trobar un bon cuiner, si és cànon per medir si algú controla les tècniques de cuina, això deu ser l’òstia, deu ser el summum…

Doncs no era tan complicat…
L’hora de la veritat va venir, inseperadament, la setmana passada. En la meva vísita setmanal a Eva Lugo, em va recomenar que provés el tall que es pela, una peça de la vedella poc coneguda però excel·lent des del punt de vista gastronòmic. I llavors va dir la frase clau: “va molt, molt bé per fer fricandó”. Totes les meves connexions neuronals es van hiperactivar, van foragitar els meus fantasmes culinaris i vaig dir, sense pensar el que feia: “posa’m una peça sencera, que faré fricandó”. I ja estàvem embolicats…

Home, no és un plat senzill, un tomba-i-tomba a la planxa, però tampoc és per tant, la veritat. Us he de reconéixer que per arribar a perdre-li la por al fricandó he hagut d’acudir a autors com Jaume Fàbrega o Josep Lledonosa, que m’han fet veure que la cosa no era per tant. Aquí teniu la recepta del fricandó amb carreretes i la tècnica que he fet servir, extreta d’El gust d’un poble del Fàbrega i després us comento variants a partir del Lledonosa. Els ingredients són per a dues persones, la típica parella jove sense fills …:

• 1/2 kilo de vedella (tall que es pela), tallada a bistecs ben fins
• 1 ceba de Figueres (ha de ser dolcenca…) ben grosseta
• 1 dent d’all més bé grosset
• 50 grams de carreretes (o fals moixernó, encara que també val el moixernó vertader)
• ! copa de vi blanc
• Un got d’aigua (uns 200 ml)
• Oli d’oliva verge extra, sal, pebre i farina

Agafem els bistequets de vedella, els enfarinem i els fregim amb oli d’oliva. Els reservem. En una altra cassola, que serà on farem tota la resta del plat, posem una part de l’oli on hem fregit la carn i una part d’oli nou i sofregim a foc molt lent la ceba ratllada (això és molt important!!!!) i un all picat al més petit que pogueu. Quan la ceba comenci a enrossir, hi tirem una culleradeta de postre de farina i deixem que es cogui ben cuita, com quan fem beixamel. És llavors quan tirem la copa de vi blanc i, quan s’evapori l’alcohol, posem l’aigua. Ara ja podem incorporar la carn i els bolets. Mireu com queda la cosa d’aigua, perquè la carn ha de quedar tapadeta, però no pas coberta del tot: heu de veure els trocets de carn que s’assomen. Ara ja només us queda anar vigilat la cassola fins que la salsa quedi molt reduida, densa…

El plat no és lleugeret precisament, però és un festival per als sentits: el tacte melós de la carn acompanayada de l’amorositat de la salsa, ben reduida i saborosa. Els aromes de la carn i el vinet, acompanyada del toc boscà dels bolets. Torneu a preparar pa, que aquest també és per sucar-lo sense parar! La veritat és que ha quedat molt, molt bó i el plat passa a incorporar-se com un bàsic del nostre receptari…

Variants
Llegint el llibre del Fàbrega m’assabento que és un plat d’origen occità, encara que sembla que a l’altra banda del Pirineu la cosa no es fa de la mateixa manera. També llegint el mateix autor veig que hi ha altres variants. Per exemple, Fàbrega diu que hi ha cuiners que al sofregit hi posen tomàquet o que empren el vi ranci en comptes del blanc. També diu que n’hi ha que posen herbes aromàtiques i ho acaben amb una picada amb fruits secs. Precisament tots aquests ingredients són els que posa Josep Lledonosa a la recepta que dóna al Gran llibre de la cuina catalana. La referència bibliogràfica que dóna Fábrega al final del seu llibre hem fa pensar que, quan parlar “d’altres cuiners” està parlant, en el fons, de la recepta de Lledonosa. Aquesta versió queda per més endavant, quedeu avisats…

Massitet

La setmana passada, quan vaig anar a fer la visita de rigor a Eva Lugo a la Boqueria, vaig veure un cartellet que posava “tall que es pela”. N’havia llegit molt i fins i tot n’havia sentit a parlar als programes de cuina de ràdio i televisió, d’aquest tall. Tothom hi coincidia: era una de les peces de la vedella més desconeguda i, al mateix temps, una de les més valuoses des del punt de vista gastronònic. Aíxí que li vaig preguntar a la Eva per a que serviria.

La resposta no em va deixar lloc a dubtes: “Va molt, molt bé per a fer fricandó”. Això ja era un punt (clau) a favor. Però va continuar: “També és pot fer a la planxa tomba-i-tomba i la gent l’empra molt per arrebossar”. Era obvi: n’havia de comprar. Pensat i fet. Li’n vaig pillar un de sencer, de poc més de mig quilo, que em va filetejar finament amb art i salero mentre em cantava (en sentit figurat) les virtuts de la peça.

En una semana hem aconseguit provar totes les seves potencialitats: a la planxa (bé, però hi ha peces millors per al nostre gust; ens agrada la carn a la planxa gruixudeta); arrebossada (primer cop que  menjava vedella cuita així i va triomfar com l’Starlux) i fricandó (que tal com veureu molt aviat, ha col·locat aquest tall de carn entre els adorats a casa nostra). En definitiva, un tall de carn polivalent i no gaire car en comparació amb altres parts de la vedella que dóna molt de joc.

A casa nostra ja som fans del tall que es pela…

Massitet

La recepta que us passo avui és, amb tota seguretat, la primera que reconeixo com a pròpia, en el sentit de ser el plat que no havia après a casa; que vaig trobar per algun lloc (no recordo on) i vaig decidir que el volia cuinar… El llom de porc amb cervesa que us passo avui va ser, fa anys, el plat amb que solia rebre els meus convidats a dinar o sopar a casa. Per a que us feu una idea, va ser el plat que li vaig ofrenar a kisumenja el primer dia que va venir a sopar a casa… O sigui, un clàssic amb tota regla. El primer clàssic, en definitiva…

Fàcil de nassos i força resultón
Suposo que aquestes dues característiques, fàcil i efectista, són dos trets que deuen tenir tots els plats quan algú comença a cuinar: es tracta, al final, de buscar una cosa que no ens compliqui gaire la cosa a la cuina (al final, estem a les beceroles…) però que un cop a la taula quedi bé i, si pot ser, soni al més sofisticat possible (que redéu! al final volem quedar bé…). Aquest plat té totes dues característiques. Aquí teniu els ingredients per a quatre persones:

• 1/2 quilo de llom de porc en un troç
• tres cebes ben grosses i a poder ser dolcenques
• 1/2 litre de cervesa, preferiblement pilsen (jo sempre usava Estrella Damm, ara empro Moritz)
• Oli d’oliva verge extra, sal, pebre i una mica de farina

Agafem la canya de llom sencera, ben salpebrada, i la sofregim en oli d’oliva per tots els costats, amb la intenció de segellar-la. Quan la tinguem ben enrossida, la retirem i la reservem. En aquest mateix oli, sofregirem les tres cebes picades ben petites. S’ha de coure a foc lent, per a que quedi ben cuita i gairebé com una confitura. Llavors tirem una culleradeta de farina i ho removem per a que es fregeixi i serveixi per espesar la salsa. Pugem el foc i tirem la cervesa. Quan s’hagi reduit a la meitat, posem el llom i baixem el foc fins que ens quedi una salsa ben espeseta. I ja està, a podem filetejar el llom i cobrir-lo amb la salsa. Si voleu que us qeudi més fina, passeu-la pel passapuré. Prepareu força pa, que la salsa està per xuclar-se els dits!!

Vist ara, estic convençut que amb aquesta recepta va començar tot: no podia oferir als convidats sempre el mateix plat! D’aquí vaig passar a altres plats que recordo, com el pollastre amb cava, la pasta amb gambes o l’emperador al cava…La veritat és que us un plat que darrerament faig molt poc. Francament, vist amb perspectiva, és com una recepta de la prehistòria de la nostra cuina, si em permeteu dir-vos-ho així. El llom amb cervesa ha perdut posicions entre receptes de cuina tradicional i experimentació amb ingredients i combinacions gairebé esotèriques; com si estés buscant la meva identitat culinària i al mateix temps mirant d’anar més enllà.

Avui l’he feta perquè divendres passat vaig vore un troç de llom a Embotits Selectes Montse, a la Boqueria, i vaig tenir una mena de regressió barrejada de visio: la vaig veure marroneta i saborsa, com la de la foto… Però posats a ser sincers, l’oloreta que m’arriba de la cuina mentre es cou el llom m’està reconciliant amb aquesta recepta. Crec que avui soparem bé…

Massitet

No, no dic “per fi” referint-me a les croquetes de pollastre precisament. Ni que hagués una demanda social de la recepta! Ho dic perquè, per fi, publiquem la darrera recepta que ens quedava pendent del ja mundialment famós I Concurs Interamiguetes de Croquetes… Sí, aquell que vam fer al novembre de 2007 i vaig prometre que publicaria totes les receptes ràpidament. En fi, aquest post és una mostra més de la teoria de la relativitat de l’Einstein: el temps també ho és, especialment en aquest bloc…

Croquetes de pollastre (rostit)
Aquests són les croquetes que jo vaig portar al concurs. Era conscientment una aposta tradicional (havia estat experimentant amb orellanes i botifarra de faves) i per un producte, el pollastre, que m’agrada molt cuinar i menjar. O siqui que aixó és una recepta de croquetes de pollastres de les de tota la vida: de pollastre rostit. Aquí van els ingredients i la tècnica emprada per a dotzena i mitja de croquetes d’uns 50 grams cadascuna.

• Una cuixa i recuixa de pollastre de pagés (el bitxo pessava com uns 350 grams)
• una ceba de figueres grossa (en tot cas, una ceba dolcenca)
• mig pebrot vermell tallat a tires
• 3 o 4 grans d’all, segons la mida i el gust
• una taça d’uns 100 ml. amb un terç d’aigua mineral, un terç d’oli i un terç de conyac (també pot ser vi ranci, al gust)
• Herbes aromàtiques al gust (jo li vaig arrear llorer, orenga i romer; ben meditarrani)
• Sal i pebre

Procedim a rostir el pollastre al més pur estil clàssic: posem un rajolí d’oli d’oliva verge extra al cul (orientals: al fons) d’una safata d’anar al forn i hi posem la cuixa i recuixa. Després, tallem la ceba a vuitens i el pebrot vermell a tires gruixudes i ho entafonem pels forants que ha deixat el tros d’animalet. Xafem les dents d’all amb el ganivet i també els col·loquem. Ara ho salpebrem tot i llavors tirem per sobre el got amb la mescla de terços.
Llavors ho posem al forn una mica fort (170 -190º) tapat amb paper de plata i ho deixem coure uns 20 o 30 minuts. Llavors, ho destapem i aprofitem per donar-li la volta al pollastre. Al cap d’uns vint minuts el tornem a girar i aprofitem per posar les herbes aromàtiques (si les posem abans, el mestre Fermí Puig diu que amarguejaran). Amb mitja horeta més la cosa ja està llesta. Heu de tenir present que pot ser un rostit ràpid (no cal coure’l tant) perquè al final piquem el pollastre i les hortalises per fer-ne croquetes, per tant, la textura no es tant important com si fos un rostit per menjar al plat.

Llavors, com acabo de dir, esmicolem el pollastre i les hortalises, però anant amb cura amb els alls: a les que vaig dur al concurs vaig posar tots els que tenia i les croquetes feien massa gust d’all per al meu gust. Havien de fer gust de pollastre!!!! Llavors, quan està tot picat ho barrejem amb la beixamel. Nosaltres vam fer-la amb la mateixa quantitat de mantega que de farina, que vam fregi prèviament i vam anar afegint llet fins que va tenir la consistència compacta però al mateix temps suau que buscàvem per fer les croquetes.

I ja està. ara només cal barrejar la beixamel i la pasta de pollastre (jo us proposo meitat i meitat, per a que es noti més el gust de l’animalet) i fer les boles, que nosaltes fem a ma i no amb dues culleres com el tiquismiquis del Julián jejejejeje.

Directori de receptes de croquetes
Com que aquest és el darrer post que dediquem a les croquetes del concurs i estem en plena setmana d’aniversari del bloc, em permeto incloure un directori amb enllaços a les altres quatre croquetes que van participar i que ja tenen el seu post respectiu. Estan triomfant especialment, en nombre de visites, les de rap de kisumenja.

Croquetes de pernil, que les va fer Julián

Croquetes de tonyina, de la mà de Maribel

Croquetes de fetge gras micuit, poma i ceba caramelitzada, l’entrada por la puerta grande de Ximet al món croquetaire

Croquetes de rap, de la meva estimadíssima kisumenja

Apa, bon profit a tothom!

Massitet

Que el bloc de Lurka és un dels meus referents és com redundant: solament cal anar a l’apartat Blocs de referència per veure que hi apareix. O veure que li he donat un premi el primer cop que n’he tingut l’oportunitat. Ara bé, el que no em podia imaginar és que Lurka i un servidor teníem vides paral·leles a la cuina. Això ho vaig descobrir el desembre passat, quan Lurka va penjar un post el dia 8 amb una recepta que combinava llenties i mollejas d’ànec i un altre el dia 25 amb la recepta dels cigrons que Pinotxo serveix al seu bar de la Boqueria. Dos receptes que jo havia estat preparant aquelles mateixes setmanes i que volia penjar al bloc. Què fort, no? Per això aquest post es diu paral·lejant Lurka, o sigui, anant en paral·lel amb la Lurka. Aquí teniu el meu punt de vista sobre les mateixes receptes…

Primera paral·lela: una recepta amb ànec i llenties
La primera recepta que vam fer en paral·lel va ser una barreja de llenties i ànec confitat. Els ingredients, per a dues persones, no poden ser més fàcils de trobar i la recepta és molt senzilla de fer. Agafem una cuixa d’ànec confitada (les meves preferides són les d’Impèria) i l’escalfem al bany maria per a que es desfaci el greix que l’envolcalla i la conserva. Quan el greix és líquid, el treiem de la bosa i el passem a la cassola on ho courem tot. En aquest greix sofregirem una ceba i, quan ja estigui força cuita hi tirem uns 400 grams de llenties cuites. Ho barregem ben barrejat i llavors hi afegim la carn de la cuixa d’ànec confitada que haurem desmollat. Nosaltres l’hem desmollada perquè hem fet el timbal que veieu a la foto. Si sou de molt mengar, només cal que poseu dues cuixes d’ànec en comptes d’una. Llavors és un plat únic per un dinar ben potent.

Segona paral·lela: els (genials) cigrons de Pinotxo
Els cigrons de Pinotxo de la Boqueria els vaig menjar per primera vegada fa ja mitja dotzena d’anys i des de llavors els he anat fent amb força regularitat. Sobretot, després de comprar el llibre on surten fins a dues receptes de cigrons. La que jo us passo és una versió lliure de la recepta, encara que en manté l’esperit . Aquí sí que us passo llista i qunatitat d’ingredients, que la llista és més nombrosa que la recepta anterior

Ingredients per a dues persones

• 400 grams de cigrons cuits i una mica de l’aigua de la seva coccio (migvas, més o menys)
• 1 ceba mitjana
• 2 dents d‘alls grandets
• 6 / 8 tires de pebrot escalivat (alternativa, piquillos; però aleta que couen / piquen)
• 2 botifarres de ceba que portin canyella i pinyons (les d’Embotits Selectes Montse en tenen)
• 1 mica de vinagreta d’alfàbrega

La recepta és molt senzilla, com totes les que posem en aquest bloc (ese spot nada discreto!). Sofregim la ceba tallada fina en una cassola una mica fonda. Quan hagi agafat color hi poseu l’all trinxat ben petit. Quan comenci a agafar color l’all hi tireu la botifarra esparracada, li doneu dues voltes i poseu els cigrons i l’aigua de la seva cocció. Quan ja vegeu que l’aigua s’ha reduit (han de quedar secs), poseu les tires de pebrot escalibat. Ho treieu i quan ja estigui al plat li poseu unes cullarades soperes de vinagreta d’alfàbrega. Per fer-la, nomes cal posar en un bol una part de vinagre de xerx i cinc d’oli amb unes fulles d’alfàbrega fresca i ho passeu pel túrmix.

Ja vegeu: amb Lurka ens uneixen receptes fàcils de fer i molt gustoses. També potents, tot sigui dit! Si us han agradat, ja ho saber: visiteu el bloc de Lurka. I si no us han agradat també: és mereix una visita per ell mateix…

Massitet

Encara que sembli mentida pel títol, aquest post és per socialitzar una recepta de croquetes. Sí, sí, una croqueta de fetge gras micuit, ceba i poma caramelitzada!! De fet, és una recepta que ja vam prometre fa molt de temps, poc després de parlar del mític (a casa nostra continua sent-ho) I Concurs Interamiguetes de Croquetes. Amb aquesta recepta va concursar Ximet, que solament s’apropa als fogons mitja dotzena de cops a l’any, cinc de les quals per fer els seus (també mítics a casa nostra) brownies. Total, que quan va arribar per participar al concurs (a sobre ens havia dit que no s’hi apuntava!) ens va deixar amb cara de “com s’ho ha fet??” i salivant…

I diu que són fàcils!! El que és difícil és encertar la combinació, Ximo!

Ximet diu que les croquetes aquestes són fàcils de fer. Jo amb això puc estar més o menys d’acord: com veureu tot seguit, es fan com unes de normals i corrents. Ara bé, jo crec que la dificultat i per tant el mèrit d’aquestes croquetes és la combinació d’ingredients. O no hi esteu d’acord? A mi, francament, no se m’hagués ocorregut en la vida fer-les amb aquests components. Ara, us puc donar fe que s’ha de donar les gràcies a qui hagués pensat la barreja! En tot cas, aquí va la cosa explicada en paraules del nostre autor:

“Per una banda fas la beixamel: lo típic, fregir una ceba grossa amb mantega i després a poc a poc afegir-li farina i crema de llet”. Aquí jo faig un matís: “lo tipic”, per mi i diverses fonts consultades, és fer la beixamel amb llet sencera i no pas amb crema de llet. Però aquí el mestre ens diu que millor amb crema de llet. Doncs crema de llet!”Per una altra banda, en una paella fregeixes una mica més de ceba i quan ja està dauradeta li posem una poma a daus petits i al gust li vaig afegir una miqueta de sucre (l’última vegada també algú va comentar de posar-li un rajolí de vi). Llavors li afegisc tot seguit, sense cuinar gaire la poma, el micuit i el desfaig bé. Dos o tres minutets i ja ho tenim. Per desfer-ho bé ho vaig pasar pel túrmix i després ho vaig afegir a la beixamel“.

I ja està, tu! A que són fàcils? Si les proveu ho confirmareu! Ja ens ho direu, val?

El passat dia de Reis, al dinar familiar vam menjar canalons de carn. Dit així, no té res d’extraordinari. Bé, potser la data és una mica particular, ja que la tradició no parla de canelons per al dia de reis, precisament. Però per a nosaltres, aquella menjada de canalons té una significació especial: feia anys que no en preparàvem a casa i, a força de no fer-ne, vam haver de recuperar la nostra recepta.

Recuperant la memòria

Tot s’ha de dir: a casa meva no som gaire de canelons. Vull dir que no ha estat mai un plat gaire implantat: per Nadal i poca cosa més. A més, com que solíem fer dinars propis del model de família extensa mediterrània, a casa meva els feien sobretot les tietes de l’altra banda. I mira tu per on, un dia al mig de les festes de Nadal d’enguany (2007) la meva germana va fer la pregunta: “I si per Reis preparem canelons?”. I la meva resposta va ser una altra pregunta, renec valencià inclòs: “Òstia, vale! Però com els farem?”. Per sort estava ma mare a prop i va respondre: “Com els feia l‘abuela: rostirem la carn i després farem els canalons”. Doncs ja està tot dit…

Efectivament, la dipositària de la recepta era la meva àvia. Però l’avia fa anys que va morir i ja molt abans del seu traspàs es van deixar de fer canalons de carn rostida a casa. Així que tocava recuperar la memòria… L’exercici no va ser gaire complex, tot sigui dit un altre cop… Resulta que ma mare tenia ben present com anava la cosa i de seguida ho vam tenir enllestit. Ai, senyor, no sé que seria de la nostra cuina sense ella…

La recepta del rostit

Primer de res, rostir la carn al forn. Resulta que, sense saber-ho, a casa meva sempre s’ha fet el rostit a l’estil Fermí Puig, del qual alguns ja sabeu que sóc un fan convers. Així que vam posar a rostir 1′5 quilos de carn (un pit de pollastre, un bon tros coll de porc i un tac de vedella) amb ceba i una cabeça d’alls, un farcellet aromàtic amb llorer, farigola i romer; tot ben regat per oli d’oliva, brandi i aigua. A casa meva, aquesta barreja de líquids es coneix com “el gotet”: en una vas dels de 200ml. de sempre, es posa un terç de cada cosa i es tira per sobre de la carn i les verdures. Tot plegat ho vam deixar rostir ben rostit, tal com es pot veure pel color de la carn en aquesta foto.

I ara, a picar la carn; després, a farcir

Com que la gràcia de la recepta era recuperar la manera antiga de fer, la meva germana va comprar una maquina de picar carn manual i així ho vam fer: tirant de la manivel·la per torns, amb el meu fillol com una mostra més de l’explotació laboral infantil que hi ha al món. Quan ja estava tota picada, amb bona part de la ceba del rostit inclosa, hi vam afegir un xorretó de beixamel líquida per amorosir la mescla i ens vam posar a farcir. La pasta va ser la Fadaic que no es bull: tot just la poses a remulla mitja horeta i ja la tens llesta. La vam deixar assecar-se a sobre d’un drap de lli i a farcir-los a mà: així, com a la foto, fins a fer-ne uns cinquanta, que són els que van sortir amb aquestes quantitats.

I la beixamel?

Doncs la vam preparar a l’estil familiar: feta amb oli d’oliva en comptes de l’oficial mantega afrancesada i deixant enrossir una farina de força per a que la salsa aguanti l’estructura en el gratinat. Llavors afegim llet sencera sense bullir fins a tenir la densitat volguda: van caler gairebé dos litres de llet per a tapar el primer round de canalons que ens vam cruspir, uns quaranta. Per donar el toc clàssic, un polsim de nou moscada.

El resultat: els canalons canònics

És impressionat com de saborós pot ser la recuperació de la memòria històrica familiar: els canalons van resultar excel·lents, amb un sabor al mateix temps suau i persistent que t’omplia la boca d’un sabor melós on dominava la carn. La textura, suau, feia que es desfessin a la boca gairebé sense mastegar… Resulta que la màquina manual deixa la carn més melosa, sense pilotetes ni grumolls, i això es nota al resultat final.

O sigui, que ens pensàvem que havíem perdut la recepta familiar i quan ens vam posar a fer-ne ens vam trobar uns canalons canònics. A partir d’ara, l’estàndard de qualitat dels canalons és aquest. A partir del dia de reis de 2008, a casa nostra els canalons es fan així.

Massitet

P.S.: Noteu que he fet servir canalons i canelons, totes dues accepcions acceptades per l’IEC. Ara bé, sembla que canelons és la primigènia, la més legítima. Però a casa meva sempre n’hem dit canalons…

Tal com us vaig prometre en el darrer post, que tot just teniu a sota d’aquest per ordre cronològic, us faig a mans la recepta de galtes de porc rostides que vaig fer a l’estil clàssic tal com l’he aprés del mestre Fermí Puig.

Segons ens explicà Puig, els elements fonamentals d’un rostit clàssic són una cassola, una vianda, un greix i uns aromàtics. Seguint aquest ordre, en el cas que ens ocupa la cassola era de fang, la vianda eren unes galtes de porc, el greix oli d’oliva extra verge i els aromàtics una colla: pastanaga, ceba, mitja cabeça d’alls, vi blanc, llorer i un trocet de canyella en rama. Ho vaig posar tot excepte la canyella i el llorer (els vaig incorporar a mitja cocció, per a que no es cremin i amarguegin) dins la cassola i d’allà al forn precalentat a 120 graus. Tres hores i escaig després, ens vam cruspir les galtes que podeu veure a la foto.

Les vam acompanyar amb un Montsant que no ceneixiem molt, molt interessant (vam sortir corrents per a comprar-ne més per al rostit familiar del dia de Nadal!) que es diu Racó d’Atans Criança i és brutal: potent, llarg, amb la fusta ben integrada, la fruita molt present malgrat l’any de criança en bota i una relació qualitat preu més que bona pels 12 € que ens va costar (teniu una nota de tast “prof” en anglès aquí, l’única que he sabut trobar).

Quin dinar més bó, deumeusenyor!

Massitet

P.S.: Aquí teniu un enllaç al post on vaig recollir la recepta clàssica explicada pel Puig, per si de cas arribeu a aquest post via buscador i no teniu ni idea de l’ordre cronòlògic d’aquest bloc, d’altra banda, cosa més que probable i encara més raonable…

Sobre Fermí Puig tenia un prejudici com la catedral de Girona: graaaaaaan, lluminós fins a ser enlluernador i visible des de tota a la ciutat. O sigui, un senyor prejudici. I en què consistia aquestre prejudici? Com que el restaurant on exerceix de xef està ple d’un servei que va amb l’esquena erta com un pal, el coll estirat i la mirada per sobre del muscle, vaig arribar a la conclusió que ell devia tenir les mateixes posició i mirada. Ho reforçava el fet que el gruix de la clientela del Drolma atén a les característiques descrites. El prejudici, doncs, era fàcil de construir: si tothom que l’envolta és així, ell és així; la seva actitud és aquesta.

Però fa un parell de setmanes vaig caure del cavall al més pur estil Sant Pau. Des de llavors, després d’anys de no fer-li cas per pensar, diguem-ho clar, que era un pedant, m’he convertit en un fan obsessionat: en vull saber més coses! Què ha escrit?? Què opina??? On ho diu??? La culpa de tot plegat la té en Jordí Basté i el seu Món a RAC 1: és des de la secció “Cuinetes”, on tenen de col·laborador en Fermí Puig, que aquest senyor em va seduir tot explicant què és un rostit.

El rostit de carn de Fermí Puig

En una intervenció d’uns deu minuts, el mestre (notis el meu canvi de registre…) va sintetitzar segles i segles de saber popular sobre com fer un rostit “de carn; bé, a la cassola”. Emprant les seves paraules, els elements, les claus (“l’essència del rostit”), són quatre: la cassola, una “vianda”, un “greix” i uns “aromàtics” (verdures, herbes, espècies i vi).

La cassola: segons el mestre, pot ben ser de ferro col·lat o de fang. Pel que explica, les tradicionals serien les de fang. Però reconeix que la cosa és molt personal i que també hi van bé les de ferro col·lat. Ell les empra d’aquesta mena.

Una vianda: Pot ser qualsevol, segons el Puig: pollastre, pularda (o sigui, aviram en general), però també conill, vedella o porc. També, en una opció que a mi no se m’havia ocorregut, barrejar-ne de diferents, “les que us vinguin de gust”.

Un greix: tradicionalment, antigament, havia estat el llard. Però ara és l’oli d’oliva. També explica, el mestre, que una opció vàlida i molt extesa es barrejar els dos greixos.

Uns aromàtics: “unes verdures: una mica de pastanaga, una mica de ceba, una cabeça d’alls i una mica de tomàquet; això que no hi falti mai”. La cabeça d’alls sencera, la ceba partida per la meitat i les altres verdures tallades grossament. “Unes herbes aromàtiques: què vols? una mica de farigola, orenga, una mica de llorer”. “Antigament , una mica de canyella sempre s’hi posava”, “Això és de llei!”, exclamà el mestre quan el Basté li va preguntar si això de la canyella quedava bé. Aquí va ser quan ja em va tenir a les seves mans…”Això és de llei”, diu… Què bonic… . I una copeta de “vi daurat”, o sigui vins blancs oxidats, a l’estil dels (antics) vins blancs de Batea o Gandesa. També afirma que es pot susbtituir per una rajolinet de conyac o de vi ranci, “això va a gustos”.

Un cop tenim tot això, ens trobem amb una disjuntiva: al forn o al foc? Resulta que tot dos tipus de coccions són tradicionals i, per entendre’ns, vàlides segons el canon clàssic. Per a mi aixó no deixa de ser una sorpresa, ja que a la meva familia el rostit és sinònom de forn. Tal i com explicava en Puig, la seva sogra fa els seus rostits a la cassola, mentre que la seva mare els fa al forn. Ell, al seu torn, prefereix al forn. En tot cas, el mestre explica que si es fa a la cassola s’ha de tapar per evitar l’evaporació excessiva dels liquids que hi afegim.

En tots dos casos, cassola i forn, s’ha de fer a baixa temperatura: “El rostit no vol violència”, diu en Puig. O sigui, res de forn a tota castanya o fogons desfermats amb una flama que fa por. Calma i tranquilitat: això vol. Com que el mestre és amic del forn, diu que s’ha de posar a 120 graus i deixar fer el temps que faci falta. Quant? Doncs depén de com s’hagi tallat la peça. En tot cas, el rostit ha de quedar “sobrecuit”; és a dir, no hi ha un punt de cocció determinat i, en tot cas, millor si queda una mica passat.

En fi, si aquest Nadal voleu fer un rostit clàssic, ja ho teniu tot per fer-lo com Déu mana. Jo avui ho he provat amb unes galtes de porc i us puc ben assegurar que val la pena dedicar un matí a estar més o menys pendent del forn. En els propers dies us passo la recepta de com he fet el que ens hem cruspit Kisumenja i un servidor, fotos incloses. Estic convençut que, en cas que vos quede algun dubte després de llegir aquest post, desapareixerà del tot en veure el de galtes. Sí senyor, quin matí més ben aprofitat…

Massitet

P.S.1: Al web d’El món a RAC 1 podeu trobar els podcasts de totes les “Cuinetes”. Jo ja els he escolatat tots!

P.S.2: Sí, teniu raó! no he pogut suportat la temptació de fer un joc de paraules al títol, on sembla que anem a rostir al pobre Fermí Puig en comptes de parlar d’una recepta seva. És que aquesta cosa de la “broma fàcil” em té dominat i no puc evitar caure-hi…

El passat 20 d’octubre un bon grapat d’amiguetes ens vam reunir per fer un concurs de croquetes cassolanes que havíem convocat el passat juliol en un dels múltiples sopars que vam improvisar al llarg del mes i que ens van dur a descobrir llocs com La Taverna del Clínic, Rosal 34 i el Sureny; o reincidir en el D.O., tots a Barcelona.

Va ser precisament arran de provar croquetes en diversos d’aquests llocs (especialment al Sureny) i dels comentaris que alguns amiguetes van fer sobre la passió que sentien per les croquetes (en algun cas, desconeguda per a qui escriu, i mira que hem menjat cops junts!) que vam dir de fer un sopar basat en aquesta menja. I d’aquí al concurs, un pas: que Maria digués que ella no pensava cuinar (as ever, d’altra banda….jejejeje) i que nosaltres li diguéssim que fes de jurat. Apa, ja estem embolicats!! ( i com ens agrada estar-ho…).

Els candidats
Després de mesos de preparacions i especulacions sobre qui participaria en el concurs i amb quina recepta ho faria (era un dels secrets més ben guardats entre els membres de la colla… tu diràs!), el misteri sobre les candidatures no es va resoldre fins el mateix 20 de novembre a quarts de deu, hora de la convocatòria del concurs. Resulta que Ximet (altrament conegut com el niño Stivella; així, amb s aspirada…) havia dit el dia abans que finalment no concursava però es va despenjar amb (com veureu tot seguit) una de les millors ofertes de la nit. Aquí va la llista de candidats i les seves aportacions:

Maribel: Croquetes de tonyina. Un clàssic del receptari croquetaire universal amb el qual ja ens havia deleïtat -toma barbarisme!- en un sopar unes setmanes abans.

Julián: croquetes de pernil serrà. Una altra recepta de tall clàssic; molt destacable si partim de la base que fa quatre dies -en el sentit literal de quatre dies…- Julián no cuinava.

Massitet: Croquetes de pollastre. A la cerca de la recepta clàssica, no fos que prenguéssim mal al primer concurs…

Kisumenja: croquetes de rap. El gran repte de la nit: dins del grup triomfen les croquetes de rap que fan a la pastisseria Mauri de Barcelona i, xul·la com és ella, es va marcar el farol – llavors ho vam entendre així…- de fer-les. Ella, que diu que no cuina…

Ximet: Croquetes de fetge gras, poma i ceba caramelitzada. Va trencar la línia (ultra?)clàssica de la nit amb una proposta molt contemporània, arriscada i (ell no ho sabia quan les va fer) tècnicament força complexa… I no volia participar! Que cabróóóóóóón!

El concurs es va celebrar a Can Maribel, que te una característica paradoxal: tot i ser la casa més petita de tots els participants, és l’única que està estructurada per encabir una dotzena de persones. Fet l’eufemisme, resulta que com és un estudi, els llits poden fer de sofà, les tauletes de nit de barra… En fi, que compleix la màxima minimalista del “menys és més”. Pobra Maribel, quasi sempre rep ella!

El resultat
Sense cap mena de dubte, el resultat va ser el més inesperat: el jurat es va rajar i no va votar!!!! Al final, el jurat eren la Marta (que es va apuntar a darrera hora i ja no cuinava d’entrada) i la Maria (en principi ho eren ella i el Julián que no cuinava, però com que el xicot s’ha apuntat als fogons, va causar baixa). Al final, en un atac de correcció política, no van voler votar perquè deien que totes estaven molt bones i que seria injust sotmetre-les a votació. Total, que no es van atrevir!!! Si volieu sopar croquetes sense cuinar només ho havieu de dir, redéu! En fi, santa paciència…

(Un dels avantatges que te ser el gestors del bloc és que pots donar les versions que vulguis – per esbiaixades que siguin. Oi, jurat? jejejeje)

A la foto que hi ha aquí dalt podeu veure les creoquetes. Les de Ximo són les més negretes (va tenir un incident amb l’oli), les que rodejen el tomàquet xerry per dalt i la dreta són les de pernil de Julián; les de sota i una mica a la dreta del mateix tomàquet són les de pollastre de Massitet; les més situades a l’angle inferior esquerra de la foto són les de tonyina de Maribel; i les que es veuen a l’angle superior dret són les de rap de Kisumenja. Enveja, oi?

Massitet i Kisumenja

P.S.: Per si se us ha escapat, a la llista de participants hi ha enllaços als post amb les receptes de les croquetes…