C’était le dernier jour samedi dernier pour visiter l’exposition Umbrales/seuils à l‘Instituto de Mexico (119 rue vieille-du-temple). Ce n’est pas la première fois que je visite ce lieu et c’est toujours un grand plaisir que de découvrir des auteurs mexicains habituellement peu vus en Europe.

Livia Corona montrait la série déjà vue à Madrid (billet ici) cet été consacrée aux logements construits à la va-vite au Mexique.

Sector reforma présentait Javier Cardenas Tavizon (site ici) pour des portraits collectifs et individuels.

Gerardo Montiel Klint montrait des travaux particulièrement saisissants, outre la fillette photographiée comme un top model mais privée d’une jambe dévorée par un requin (“étude marine avec survivant d’une attaque de requin”). Ses “volutes de fumée” et autres “étude d’un paysage avec vomi” sont intriguants, intelligents et fort bien réalisés, dans toutes sortes de tailles et en tirage Giclée (ce qui n’est pas fréquent). Un travail vraiment remarquable et un accrochage très pertinent. Son site (ici) est consacré à son travail commercial et sa galerie montre peu d’images (ici).

Oswaldo Ruiz recourt lui a de grands diasec pour montrer des maisons désertées par leurs habitants suite à la sécheresse due à l’incurie du gouvernement local. Photographiées de nuit, avec des éclairages clairement visibles, ces maisons font penser à des insectes épinglés dans un cabinet d’entomologiste. Son site web est hélas presque inutilisable (ici).

Jose Luis Cuevas montrait des portraits rapprochés en noir et blanc de gens ordinaires en tirage aux “encres au carbone”. Ces portraits ont quelque chose de saisissants de vérité et de rudesse, sans artifice. Il ne faut pas le confondre avec le peintre muraliste homonyme. Son blog est ici.

Andres Carretero dans sa série “phénotypes” traitait le sujet des mexicains albinos, c’est un sujet assez bateau mais toujours intriguant. Son site ici montre sa série de manière très complète.

So here it is, another November in Central New York and the rain has turned to ice. Not too long now until the ground is covered in snow…but then again, it’s not permanent. A few months from now it’ll be spring, and this winter a memory. Hopefully a good memory, or full of a lot of good ones if everything goes well. I’m back in the band Saving Fairview, and things have picked up rather quickly with the bros. Thanks to our amazing Public Relations guy Doug, we are in talks with an independant record label, and may very well have some great news to share with you all soon! Keep your fingers crossed for us! So like I said earlier in my ranting, hopefully this winter will be one of the better ones I personally have had, and maybe I’ll have a few stories to share with you all.

El presidente de la Generalitat, José Montilla, retó al dirigente de Reagrupament, Joan Carretero, a presentarse en las próximas elecciones para presidir el FC Barcelona “si es coherente” con la afirmación que hizo, de que es más importante el presidente del club azulgrana que el de la Generalitat.

Pero Carretero es muy coherente; el mismo también ha dicho: “no queremos una patria empobrecida en la que 400 personas lo deciden todo y lo reparten todo”

Se supone que refiere a las mismas 400 personas famosas de las que hablaba Millet;

En el libro L’oasi català, se hablaba de las 100 familias que se reparten el poder en Catalunya. Una idea confirmada por Fèlix Millet Tusell, que les decía a los autores: “Somos unos cuatrocientos y siempre somos los mismos”, citando como lugares de encuentro el Orfeó Català, el Círculo del Liceo, la tribuna del FC Barcelona y La Caixa.”.

Pero no se ha de entender eso como que “el presidente del Barça es más poderoso que el de la Generalitat” Laporta (por decirlo así) manda muy poco en Catalunya.

Sino que es el lugar, es ese, uno de los sitios donde se relaciona la gente que sí que manda.

Por ello el mismo Josep lluís Nuñez (empresario de Nuñez y Navarro) tuvo que buscarse sus relaciones ahí, pero después de ser presidente:

“Fue Josep Lluís Núñez, necesitado de pedigrí, quien le pidió (a Fèlix Millet) que se incorporara a la junta para llevar adelante la Fundación del FC Barcelona y allí continuó Millet con Joan Gaspart a pesar de haberse presentado en la candidatura de Bassat. ¿Quién no iba a aprovechar el centro negocios y contactos que representa la entrada a tribuna?

¿Por qué acudió Núñez a Millet? Por su pata negra catalanista.”

La ombrívola figura va començar a reptar lenta i llefiscosament entre la foscúria de l’habitació, murmurant guturals xiscles i esgarips incomprensibles a la oïda humana. Aparentment semblava, per la seva encorbada silueta, una innocent i decrèpita anciana del tot inofensiva.

“Una castanyera?? Els meus arxienemics pretenen derrotar-me amb una vetusta rèmora senil, representant d’un tradicionalisme caduc de moniato i panellet??”

Però no, l’Arqueòleg no va trigar a comprendre que s’havia precipitat subestimant aquell monstre: un cop la claror de la bombeta va il•luminar les seves faccions pogué contemplar com davant seu es trobava en persona la carronya humana Curri Valenzuela, amb la indòmita circumstància que en comptes d’extremitats inferiors tenia verds tentacles supurants.

“Aha, per aixó a Telemadrid sempre l’enfoquen de mig cos en amunt!!!”

-Catalanesss, quero comer catalanesss terroristass ! Ven aquí pequeñín que te voy a hacer un hombre. Toca mis flácidas tetas y te convertiras en un verdadero macho españoooooool

El dantesc espectacle era molt pitjor del que el sofert presoner havia pogut témer: sota la rebequeta de castanyera, Lady Valenzuela duia un ajustat corsé de làtex, a punt per desvirgar forçosament la heterosexualitat de la seva víctima.

“Ja ho tinc!! Li cantaré cançons catalanes!! Segur que la llengua de Martí i Pol li rebenta el pàncrees”

-Ningú ho ha demanat però fa bon diaa…llençat, molt tocat per la tramuntana el meu avi va anar a cuba i tornarà a ser triomfant, morena de la serra, si tu l’estires fort per aquí, oh gavina voladora, el gegant del pi treu banyaaaa…

“Merda! Perquè en comptes d’escoltar música moderna i de qualitat no em vaig estudiar daltabaix el cançoner de campaments??”

Massa tard! El Monstre Curry envalantida per les desafinades tonades de l’Arqueòleg, com si estigués posseïda per l’esperit de Michael Jackson, va començar a ballar el “moonwalking” i la coreografia de “trhiller” pel sostre de l’habitació, cada cop més excitada sexualment.

BOOOOOOM!!!

Desconcert, terrabastall, núvols de pols, confusió, caos, guirigall, sorolls estrepitosos, un mur que s’ensorra … que estava succeint? Era, potser, l’apocalipsi anunciat en temps pretèrits per Sant Joan? NO! Un raig de claror va enlluernar la cara del esmaperdut Glamurós, que contemplava bocabadat com un tanc de les Forçes Armades de Veneçuela irrompia, com un elefant en un garatge, dins aquella minúscula habitació i sobre el qual cavalcava una familiar valquíria grunge: Courtney Love!!

-En quan he sabut que el més acèrrim dels meus fans estava en perill he corregut a socorre’t, Arqueòleg. Em va faltar temps en veure l’anunci de la teva desaparició en un tetabreak per demanar al meu amant Hugo Chàvez que l’Exèrcit Bolivarià acudís fulminant a la teva busca!

– Gràcies oh deessa! Sabia que no em fallaries! Però… on som ara? Que se n’ha fet del Monstre Curry?

-Òbviament aquell engendre mutant no era un esser humà,  es tractava d’una maquiavèl•lica creació genètica fruït dels coneixements de medicina i química de Carretero i Heribert Barrera per tal de generar enfrontament entre nacionalistes catalans i madrilenys, catapultant així la demagògia populista de Reagrupament a la majoria absoluta. Ara mateix som en un laboratori clandestí a Puigcerdà on tenien tancat al monstre que alimenten amb gais, catalans, bloggers i comunistes: tu eres el seu plat fort!

- Aha! Ara ho entenc tot… excepte una cosa… Courtney, tu des de quan parles català amb accent de Reus?

ALTRES FINALS PER AQUESTA HISTÒRIA…

RS - …amb moviment lent i arrossegant una cama va començar a acostar-se. Era petit, no m’arribava més amunt de la cintura. No em feia por però sentia certa repulsa, més que per la seva imatge per l’olor fètida que em pujava fins al nas. O era un ésser repulsiu o un nan que no s’havia dutxat en tres setmanes. Poc a poc vaig anar-me apartant fins que la paret em va impedir ja qualsevol altre moviment. El tenia al davant i amb les seves mans llefiscoses em tocava la cara, i amb una veu abarrufada em deia: “ajuda’m, sóc un ultraliberal que necessita redempció, sóc l’esperit del liberalisme que vol la salvació, sóc l’home del neo-liberalisme que necessita el teu perdó”.

CONJUNT BUIT – L’ombra seguia sense moure’s, immòbil completament, però tenia una estranya sensació de tindre-la vista per alguna banda. Paralitzat per la por d’allò desconegut, vaig començar a pensar, però sols podia estreure de la meva imaginació pensaments nyonyos cent per cent heterosexuals.- Glam, ho estan aconseguint, no et deixis, sigues fort- em diguè la ombra. Pel meu cap van passar aleshores les 103.000 visites i l’ombra va començar a crèixer. Ara ho entenia tot! El meu ego havia vingut a salvar-me, sols havia de pensar en autoalimentar-lo encara més. Però la cosa no era senzilla, els decibels retronadors em pertorbaven cada cop més i l’idealisme més dogmàtic començava a penetrar dins el meu cos fins al punt de creure que tenia ànima i que allò no era real, si no fruit d’un somni.

JORDI - La petita i malèfica ombra tenia una lleu coixera que et feu identificar a les fosques que hauries de compartir cel.la amb en Fede, un cop apartat de les ones catòdiques (tant catoliques com caòtiques) restava com el Comte de Montecristo i tu mateix condemnat per tots els convencionalistes. Per sort en Federico tenia una “linterna” regal del seu amic Cesar Vidal i es feu de nou la llum. Ambdos acabarieu sent amics gracies a dos punts que us uneixen: l’odi a Aznar i la devoció d’Alaska que confieu us pugui rescatar amb l’ajuda de pegamoides, walpurguis i la seva Yoko Ono particular.

]]> http://nabaizaleok.wordpress.com/2009/10/25/solo-se-van-los-mejores/ Sun, 25 Oct 2009 16:26:40 +0000 nabaizaleokbost http://nabaizaleok.wordpress.com/2009/10/25/solo-se-van-los-mejores/ http://higiniherrero.wordpress.com/2009/10/20/les-eleccions-al-parlament-de-catalunya-es-vilamajoritzen/ Tue, 20 Oct 2009 12:00:44 +0000 Higini http://higiniherrero.wordpress.com/2009/10/20/les-eleccions-al-parlament-de-catalunya-es-vilamajoritzen/ http://nabaizaleok.wordpress.com/2009/10/13/la-crispacion-llega-a-catalunya/ Tue, 13 Oct 2009 09:53:51 +0000 nabaizaleokbost http://nabaizaleok.wordpress.com/2009/10/13/la-crispacion-llega-a-catalunya/ http://nabaizaleok.wordpress.com/2009/10/09/carod-tocado-y-hundido/ Fri, 09 Oct 2009 17:13:58 +0000 nabaizaleokbost http://nabaizaleok.wordpress.com/2009/10/09/carod-tocado-y-hundido/ http://higiniherrero.wordpress.com/2009/10/09/puigcercossus-tu-tambe-fill-meu/ Fri, 09 Oct 2009 16:40:20 +0000 Higini http://higiniherrero.wordpress.com/2009/10/09/puigcercossus-tu-tambe-fill-meu/ http://callesdepamplona.wordpress.com/2009/10/03/parque-de-la-media-luna-pamplona/ Sat, 03 Oct 2009 07:38:36 +0000 RLZ http://callesdepamplona.wordpress.com/2009/10/03/parque-de-la-media-luna-pamplona/ http://higiniherrero.wordpress.com/2009/10/01/la-gran-guerra-de-loasi-es-a-punt-de-comencar/ Thu, 01 Oct 2009 16:03:26 +0000 Higini http://higiniherrero.wordpress.com/2009/10/01/la-gran-guerra-de-loasi-es-a-punt-de-comencar/ http://nabaizaleok.wordpress.com/2009/09/15/2854/ Tue, 15 Sep 2009 09:28:07 +0000 nabaizaleokbost http://nabaizaleok.wordpress.com/2009/09/15/2854/ http://nabaizaleok.wordpress.com/2009/09/15/barones-en-rebelion/ Tue, 15 Sep 2009 08:43:46 +0000 nabaizaleokbost http://nabaizaleok.wordpress.com/2009/09/15/barones-en-rebelion/ http://desdesants.wordpress.com/2009/04/30/sere-un-independentista-de-dretes/ Thu, 30 Apr 2009 13:48:36 +0000 Dav http://desdesants.wordpress.com/2009/04/30/sere-un-independentista-de-dretes/

L’espectacle que ha fet Esquerra en nom de la democràcia interna és lamentable. Com ho és també l’article de Ridao en que defensa la legitimitat del lideratge de Puigcercós. Lamentable perquè la cosa no va per aquí. La cosa té més aviat a veure amb l’article que el convergent Barbeta publicava ara fa uns dies a La Vanguardia: Esquerra és un partit que a hores d’ara només convenç als que seuen a la menjadora i als seus familiars directes. Fins a grau dos, no va més enllà. La resta n’estem força decebuts. Més encara si parem atenció a les paraules de Carod-Rovira dient que del govern no els traurà ningú. En això ha quedat reduït el partit de Macià i Companys. Què en dirien els Presidents de tot plegat?

La cosa va començar malament amb Carretero, un home que no em cau especialment bé per la seva manera directa, poc polida, de dir les coses. Raons, totes. Tacte polític, cap. Carretero fa mal fet de fúmer el camp. ERC fa més mal encara convidant-lo a sortir per la porta sota l’estúpida (diguem-ho clar) presumpció que Esquerra és un partit d’esquerres. Vol això dir que l’eix progressista domina l’eix nacional? Vol això dir que sempre estan cridats a governar amb l’esquerra encara que la nova versió del successor de Montilla sigui un Corbacho o un Ferran, dels de la crosta nacionalista? Vol això dir que acceptaran qualsevol almoina que vingui de Madrid per tal de mantenir la cadira? Vol això dir que li regalaran el seu suport al PSOE de les mentides i, això sí, del discurs de l’Espanya plural? A aquest nivell de bestieses queden reduïdes les paraules de Carod.

Esquerra ha perdut el Nord. Esquerra ha decidit enfrontar-se amb el 27% de la militància que va donar suport a la proposta de Carretero. En el seu esforç, deien, per convertir el PSC-PSOE a la causa catalanista, han perdut de vista que un hom no arrossega un elefant, sinó que la bèstia, per simple qüestió de pes, acaba arrossegant a l’home. I així Esquerra acabarà fent de l’independentisme el que el PSOE va fer amb el socialisme. Carretero és el Suresnes d’ERC. Tots els que ens sentíem encara una mica propers a ERC, gràcies a Carretero, Renyer i demés, uns quants milers suposo, tenim encara més motius per pensar en la gran, immensa, presa de pèl que va ser el nostre vot a ERC en les passades eleccions.

Esquerra Independentista lamenta profundament la baixa de Joan Carretero com a militant d’ERC. De la mateixa manera, considerem que és un error l’expedient que la direcció ha decidit obrir a l’ex conseller. Les diferències entre companys de partit s’han de resoldre a partir del diàleg, la generositat i la conciliació. Marxar o convidar a fer-ho no és, ni serà mai, la solució. Les estratègies polítiques canvien i les persones passen, però l’ideari i els objectius polítics romanen.

Esquerra Independentista reitera la voluntat de seguir treballant perquè les propostes de canvi que defensem esdevinguin majoritàries en el sí del partit, un objectiu que aconseguirem sense exclusions i comptant amb tothom. Perquè només amb tenacitat i amb voluntat ferma aconseguirem reconduir la formació i tornarem a ser el partit de la gent, fresc i valent, que diu les coses pel seu nom.

La situació generada durant aquestes darreres setmanes no és una bona notícia per a cap independentista. Les discrepàncies d’opinió entre companys no poden passar per sobre de l’interès comú en l’històric partit de Macià i Companys, l’eina que ens conduirà a la llibertat nacional i a la justícia social.
Esquerra Independentista

Joan Carretero ha parlat. Ho ha fet a través d’un article al diari AVUI, que és on els catalans que tenen alguna cosa a dir s’expressen.

El remombori que ha causat el contingut de la proposta i el que encara ha de venir es pot qualificar de fenomenal, en un sentit etimològic de la paraula: “cosa digna de ser observada”.

El primer de tot que cal observar és la reacció dels mitjans informatius, que al cap i a la fi són origen de tot el moviment que es deriva i es derivarà de la proposta del Doctor: ells publiquen, amaguen, dimensionen o projecten la informació i les opinions. Per tant, el focus, primer de tot, sobre ells.

Que tot allò susceptible de ser utilitzat contra ERC, ho serà, a hores d’ara, fa molt de temps que ha passat de ser un secret a veus a una llei de l’entramat mediaticopolític català.

Perquè és que ja no els cal dissimular: qualsevol possible simpatitzant defensor que un dia va arribar a tenir ERC, i en van ser molts, ara mateix és probablement l’avantguarda d’aquesta onada d’indignació i maledicència contra el partit, encarnat en la seva cúpula actual.

No és només que la bèstia, mancada de poder fàctic i de sobres gruixuts, no tingui dents i sigui un blanc fàcil, com tants cops repetia davant cada campanya. És que els que abans la defensaven ara són els primers d’obrir-se camí a cops de colze per a agafar un bon lloc entre la massa, a veure si li poden clavar una puntada a la boca.

Culpa d’ella, de la bèstia republicana: la gent li va fer la confiança que demanaven (no un, sinó dos cops), li va lliurar una força neta i lluminosa per contrarestar la pus i la foscor de despatxos i redaccions, i amb ella s’hi eixuguen (en present d’indicatiu, sí, i en tots els altres temps verbals) el cul. Exactament per això, la fan servir.

Malgrat tot, m’atreveixo a qualificar de ridícul espantós el que estan fent els comentaristes polítics del nostre país aquests dies amb l’afer Carretero.

Perquè queden molt malament tots plegats quan pretenen fer passar el bou de l’escissió per la bèstia grossa d’una candidatura transversal.

Diguem-ho clar: el Doctor Carretero proposa, i fins i tot això ho fa en condicional, una candidatura electoral, no pas un partit polític. Són dues coses molt diferents i sembla mentida que gent que viu d’escriure sobre política confongui termes d’aquesta manera. Si no és una equivocació intencionada, és clar.

Precisament ara que estem en campanya per les eleccions europees és quan es fa més evident aquesta diferència. És un partit nou la coalició entre CDC, UDC, PNB, Coalición Canaria, Unió Mallorquina, Unió Menorquina, Bloc Nacionalista Valencià i el Partido Andalucista?

No: es tracta d’una coalició electoral. Té com a finalitat única i exclusiva saltar la paret de la circumscripció d’àmbit estatal, que és com funcionen els comicis europeus, per poder aconseguir una representació parlamentària altrament impossible. Fins i tot, per als socis menors, l’aspiració és tan sols una representació parlamentària a temps parcial (mitja legislatura tu, mitja jo) o indirecta a través dels socis grans (CDC defensant les postures del Partido Andalucista).

En aquest sentit, no hi ha incompatibilitat diguem-ne ontològica entre partit i llista electoral transversal.

Una cosa molt diferent és que la Secta que mana a ERC ara mateix no estigui disposada a permetre que militants del seu partit vagin en una llista electoral independent i que, si algun d’ells ho intenta, l’expulsin de manera fulminant.

En això, però, Puigcercós i la seva camarilla no són menys estalinistes que CDC o el PSOE. O és imaginable que López Tena, ara mateix afiliat a CDC, es presentés en la llista Carretero sense haver d’abandonar el partit? Maragall?

El cas és que els opiniatres prefereixen prendre’ns per imbècils, a veure si de tant dir-nos-ho per activa i per passiva finalment ens ho creiem també nosaltres, i segueixen amb el romanço de l’escissió. Fins i tot alguns, els primers de tots els de la Secta, han trobat convenient treure a passejar els ossos secs d’aquella cosa que van batejar amb nom de vegetal de combustió fàcil uns que ara militen a CDC.

Que Carretero no ha parlat explícitament d’escissió és clar per a qualsevol que tingui l’EGB (l’ESO són figues d’un altre paner). La segona part, però, és més entretinguda i encara fa que els peons de redacció quedin més malament.

Com es pot plantejar ningú amb un mínim coneixement de causa, de política i que tingui un quocient intel·lectual mitjà, que Carretero i la gent que té al darrera, molts o pocs, és igual, puguin fer una escissió per anar a petar a CDC?

La gent realment ha d’estar-s’ho passant molt i molt malament econòmicament per haver-se de vendre el nom i la professionalitat d’aquesta manera. Cal passar molta gana i no poder comprar sabates o roba ni al Continente de Barberà del Vallès ni als xinos del carrer de Trafalgar per estar disposat a escriure segons quines animalades. De debò.

Carretero va avalar el primer tripartit. Tal com el van avalar centenars de milers de nous votants d’ERC. Un Carretero i uns centenars de milers de votants que mai no van votar CiU i que precisament es van afegir al projecte republicà quan el seu discurs antiregionalista i cristal·linament independentista es trobava al seu punt més alt.

El posicionament de Carretero, perquè li ho han demanat explícitament i ell així ho ha dit, sempre ha estat diàfan: entre govern regionalista amb ERC i govern regionalista amb ERC, doncs govern regionalista amb ERC.

Però alto: sobre el programa d’ERC. Perquè és aquesta la línia que marquen Carretero i tots aquells centenars de milers de votants que ara ja no ho són: governar amb espanyols sí, però per a aplicar el programa d’avenç nacional d’ERC.

I si és el PSOE qui l’ha d’aplicar, això és un problema del PSOE, no pas d’ERC. i si és CiU qui ha d’aplicar-lo, doncs és problema de Duran i de Mas, no pas de Carod o Puigcercós. L’alternativa a això no és fer govern amb l’altre partit regionalista, sinó l’oposició. La feblesa del transvasament de vots d’ERC cap a CiU, comparat amb l’hemorràgia de proporcions amazòniques cap a l’abstenció així ho demostra.

El vot de la dignitat, doncs, ja sabem que té un espai dins l’òrbita d’ERC. Però és obvi que numèricament aquest vot, que només és una part del vot d’un partit minoritari, no pot guanyar un referèndum ni unes eleccions.

Aquesta és l’altra gran estafa mediàtica d’aquests dies: s’omet deliberadament que Carretero a qui parla és més a CDC que no pas a ERC. No puc posar enllaços perquè hi ha més articles en aquesta línia que paraules en aquesta entrada. Només cal llegir els diaris per veure com es desplega la consigna de fer que la gent miri com vola aquell ocellet mentre li foten la cartera.

Perquè és claríssim que entre els militants d’ERC i el seu espai electoral hi ha “mercat” per a la llista independentista. Això ho sap tothom. Però fins i tot si tota ERC i tots els ex-votants votessin la llista Carretero l’opció de la llibertat no podria imposar-se.

Per això parla d’una llista “transversal” tot assumint que hi ha independentistes fora de l’espai d’ERC. Pensa en el PP o en el PSOE, Carretero? Crec que seria pensar moltíssim, això. Crec, com creu tothom, que en qui pensa el Doctor és en CiU, concretament en CDC.

I aquí, com sempre, és quan baixes del taxi i et fots de cap a un bassal. Quan al minut 115 el gol d’or és a punt de materialitzar-se i se te’n va el llum a casa. És la tia bona que se’t tira un pet a la boca en ple acte amatori.

El punt feble de la proposta de Carretero és exactament aquest: CDC. És imaginable que militants significats de Convergència surtin a defensar la proposta? De moment han callat com senyoretes que fumen, segurament a l’aguait a veure què dicta “el pinyol” des del seu despatx amb llums de fluorescent.

I vet aquí que ja ha saltat la consigna: Mas demanant que per favor siguem bons amb els espanyols i que per a això és la seva Casa Gran, no per a aquestes coses rares de la independència, que no tenen futur. Pujolisme del caducat fa anys, en vena.

És obvi que si depèn de CDC ja és ben bé així. I això no és una qüestió de cúpules, com a ERC.

No és si Pujol o si Mas o si Pujol Jr. És el programa, el convenciment ideològic, si és que de la por i el vol gallinaci se’n pot dir ideologia.

La possibilitat que ERC sigui purgada de cucs i lideri un procés d’emancipació de forma immediata hi és, existeix, perquè la independència és al programa i al pensament i perquè hi ha Carretero, López Bofill, hi ha convenciment i determinació.

En canvi, per molt que els leprechauns independentistes convergents es fessin amb el control del partit, sempre els podrien aturar en nom de la “moderació” estutària, o de la “diversitat interna”, com ja ha passat desenes de cops. Però és que qui ho argumenta així té tota la raó, heus aquí el problema. Exactament com quan els espanyols diuen que la independència no és possible perquè no és constitucional, “toma ya”.

La pilota, doncs, no és al camp dels convençuts “ex” o a punt de ser-ho d’ERC, sinó al dels hipotètics, fins ara invisibles, independentistes de CDC.

Què faran els López Tena, els Felips Puig, els Pujols Jr.? Què farà l’esfera mediàtica convergent? Què faran els opinadors afins?

Carretero proposa un referèndum encobert, indeturable legalment, fet des de dins del sistema sense les collonades de la inútil llei de consultes sociata. Proposa votar la independència, que diguem sí o no. Res més. Perquè res més no compta. Per molt que intoxiquin.

Cerramos 2008 con la producción de dos campañas de alta notoriedad: la del BBVA y la de promoción de la Televisión Digital Terrestre.

Fernando García-Ruiz dirigió los spots de BBVA para la agencia Y & R, bajo creatividad de Nico Hollander y Gil Blancafort y con Jorge Minguela y Javier Calvo como producers. La prestigiosa compañía de danza estadounidense Pilobolus, protagonista de la gala de los Óscars 2008 y especialmente contratada para la ocasión, fue la protagonista de la campaña, en la que compuso numerosas figuras creadas para el banco español. Cristina Chavarri dirigió la producción de Only925, con la colaboración de Geles Santiuste, y Pedro del Rey fue el director de fotografía.

Carles Lázaro dirigió la campaña de la TDT para Delvico. La dirección creativa corrió a cargo de José Luis Alberola, siendo Benet Solans el producer de la agencia. Santi Poch dirigió la producción de Only925, con David Carretero en la fotografía.

Pues si majo, sí, el señor Carretero el que fuera antiguo consejero de gobernación de la Generalidad Catalana, puede presumir ya de estar entro los mayores chorizos de la historia de la corrupción política.

Al parecer, cuando dejó su cargo en el gobierno autonómico de Cataluña, este simpático socialista y amigo del pueblo, no se podía conformar con el salario de 97.739€ como médico en su pueblo, sino que a parte se encargó que le nombraran codirector de un hospital que se está empezando a construir pero por el cual el lleva cobrando ya 2 años, nada menos que 32.000€.

¿A caso se puede ser más chorizo? Pero tranquilos todos, que no le va a pasar nada, seguirá cobrando su sueldo y seguirá viviendo la buena vida, ¡pero ojo! vosotros no le vayáis a pegar una patada a una paloma, que os pueden meter en la cárcel. Se me ocurre que podríamos abrir una sección nueva que presentaré en otra entrada…

Ho parlava no fa massa amb una meva amiga. Esquerra no ha estat mai un partit nacionalista. Ha estat, això sí, un partit independentista, centralista francès, i, alhora –malgrat que sembli paradoxal– extremadament localista –que no és el mateix que municipalista. Però, Esquerra, no ha tingut mai sentiment de país. Bé, sí, existeix una línia d’Esquerra que n’ha tingut lleugerament –la línia Benach/Carod–, però, precisament, és la línia que cotitza a la baixa, i que tot sembla indica que menys cotitzarà. Esquerra, doncs, podríem dir que no té ànima. 

Esquerra, per això, ho té fotut, perquè en temps com els que vénen, la gent no necessita independentistes no nacionalistes com el mateix Puigcercós es defineix, sinó que la gent el que necessita és sentiment, ànims, i molta moral. I d’això a Esquerra no n’hi ha gaire, i menys a les mans d’en Puigcercós, d’en Carretero o d’en Bertran. Avui el país no necessita crits histèrics, prepotència espectulà, o una anàlisi freda i racional de les polítiques d’obres públiques. Avui el que els catalans necessitem és algú que ens retorni a l’autoestima d’aquest país, una espècie de psicòleg nacional o de terapeuta d’estat. Menys fets, i més paraules. Necessitem reconèixer-nos quan ens mirem al mirall. Necessitem sortir al carrer i no sentir-nos sense rumb. Necessitem sentir que podem ser una mica més feliços que ahir, que som perquè volem ser. 

Perquè ens entenguem. Això és com aquell que creu que una dona despullada podrà seduir algú. Doncs no. La matèria és important, esclà, però, sens dubte, allò que sedueix és la comunicació, la conversa interessant, la paraula, Hermes. I aquí hi ha qui que creu que a cop de referèndum, a cop de talonari, o a cop de política social assistencialista tot s’arreglarà. No nem pa bé per anar a Sants… 

“Reagrupament Independentista, militants i simpatitzants que volem una ERC forta que recuperi els valors i el rumb polític del partit

Reagrupament Independentista agrupa a militants i simpatitzants d’Esquerra Republicana de Catalunya que tenim com a objectiu que ERC situï en la seva agenda política la independència i la justícia social, i que recuperi l’estil republicà de fer política: transparent, auster i proper a la ciutadania.

Reagrupament Independentista subscriu la declaració ideològica d’ERC i es dissoldrà un cop acomplerts
els seus objectius.”

Aquest és el preàmbul de la Proposta del Manifest Fundacional de Reagrupament Independentista que el dissabte varem aprovar a Valls el grup promotor. Independència, justícia social i estil republicà són les bases del nou moviment. Unes bases que tots i totes les militants d’Esquerra haurien de sentir com a pròpies i que haurien de marcar les línies de l’estratègia del partit als Països Catalans, perquè som d’esquerres i independentistes.  Perquè sense justícia social no té sentit la independència i perquè sense independència no podem assolir la justícia social, és el cercle virtuós de l’independentisme.

Si voleu veure el document, el trobareu a http://www.esquerraindependentista.cat i a http://www.reagrupament.cat. Per fer aportacions, ho podeu fer a participaciomanifest@reagrupament.cat o info@esquerraindependentista.cat.

Lucero es el nombre del burro que los perineros de antaño decidieron que subiera al campanario para comerse el cerrajón que había crecido en una grieta del mismo. Hace once años, a los perineros contemporáneos se les ocurrió dedicar una especie de homejaje a esta gran hazaña de Lucero e idearon incluirlo en las fiestas populares del pueblo, de Perín.

Hoy creo que media Cartagena conoce Perín gracias a la ‘Fiesta del Burro’. Y este sábado pasado estuve allí. Veamos qué ocurrió y cómo estaba la cosa…