Aquest editorial  en defensa de Catalunya ha estat redactat conjuntament pels 12 diaris les capçaleres dels quals figuren al peu

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen aquest text conjuntament, el Periodico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Les tertúlies de les emissores estatals de la digital terrestre hispana, aquests dies estan un pel esvalotades, les discussions ofereixen un ventall molt variat, entre el nyap del rescat de l’Alakrana, la controvèrsia que SITEL ha generat entre els populars, els 10M€ d’ajuts que papa Chávez li va concedir a l’empresa en la que la seva filla exerceix d’apoderada, el misteri de l’empadronament valencià de la vice de la Vega o els efectes de la convenció socialista del cap de setmana, en tenim per remenar i triar.

Les persones que tracten dels temes solen ser de l’òrbita del partit popular i fins i tot d’una mica més enllà, però de tant en tant algú que es declara socialista també hi participa, el que provoca que el sofert espectador que se’ls mira, entre els crits que es llencen els uns als altres i la mania que tenen de parlar tots a una sense respectar el torn de paraula, (deu ser costum això a Espanya), dubto que en tregui l’aigua clara de cap dels temes que s’estan tractant, això si l’esport habitual d’aquests debats és fotre-li canya al Zapatero faci el que faci, no en surt massa ben parat el president.

Però sovint passa una cosa curiosa de veritat, en mig d’un descontrolat i embogit debat en el que a vegades sembla que els sortiran els ulls de les òrbites o algú d’ells escanyarà amb la corbata de seda al veí de la taula o directament s’ofegarà amb el cava valencià que consumeixen sense cap recança mentre hi vol dir la seva, qui exerceix de moderador  introdueix com qui no ho vol alguna cosa sobre l’estatut de Catalunya o de la situació del castellà a casa nostra i oh miracle!, tots plegats els del PP i els del PSOE comencen a desbarrar cap al mateix costat, i els que rebem els pals a partir d’aquell instant son nosaltres.

És evident que als catalans, criatures estranyes a on n’hi hagin, els servim per a quasi be tot, a més d’adjudicar-nos el paper de mamella fiscal a on s’hi amorra bona part de la resta de l’Estat, també ens han assignat el de ninot de goma per hostiar-lo sense parar i expulsar, verins, neures i fòbies que tenen enquistats en el racó més amagat i fosc del seu cor. No ho poden evitar, ens estimen tant que els surt de l’ànima.

I encare troben estrany que vulguem anar per les nostres, … ai animalets!!!

Publicat a edp.cat

Els humans som per naturalesa uns impacients, normalment no tenim espera i tot ho volem al moment. En una època a on el concepte anglès “fast” ens envaeix és comprensible l’èxit que tenen els resultats de les enquestes que fem per a qualsevol cosa. Darrerament amb els casos del Millet i de Santa Coloma la tendència dels mitjans ha anat per aquí buscant desafeccions i canvis de tendència en els vots, que no vol dir que els resultats acabin reflectint el futur o simplement l’emprenyament que portem a sobre per aquests fets.

Som curiosos de mena i volem saber-ho tot amb tanta anticipació que les agències de demoscòpia tenen amb nosaltres un filó. Des d’opinar sobre el futur d’un entrenador de futbol o les possibilitats que té Madrid com a seu olímpica el 2020, fins i tot s’atreveixen a pronosticar quin partit serà el guanyador de les properes eleccions autonòmiques, extrapolant l’opinió d’uns quants ciutadans, la “mostra”, a la ciutadania sencera, si més no arriscat i segons la lectura, perillós.

El que si que marquen al meu entendre son tendències que podrem valorar o no com a certes però que en el cas que ens ocupa ens diu de manera clara que al tripartit li queden quatre dies ja sigui com a conseqüència de la seva gestió en el govern o pel desgast d’una crisis que no han sabut gestionar gens bé, tant se val tot hi ajuda.

La dada però amb la que jo m’he quedat l’ha publicada LVD com a resultat del sondeig de l’Institut Noxa i que ens diu que a casa nostra els partidaris de la independència ja som un 35%, una mica més del doble del resultat obtingut no fa massa temps i que ens presentava als partidaris del secessionisme en un escarransit 17%. La pregunta és òbvia, si en uns quants anyets hem passat d’un 17% a un 35% que no podríem fer a Catalunya a poc que les forces polítiques es marquin aquesta fita com a pròpia?.

Segurament a l’opció sobiranista s’hi ha afegit gent des del pragmatisme del que posa en primer terme la situació econòmica i el benestar dels seus i veu en el maltractament amb que l’Estat espanyol  ens obsequia, un incentiu més per a ser independents, tot això amb la cautela que un resultat com aquest suposa en que entre d’altres coses ens posen de manifest que un 10% dels votants del PP també son pro independència !! Segurament no varen entendre la pregunta que els feien, ves.

Il·lustració original David Ballespí

Publicat a edp.cat

FUENTE:  ELS STOPS A LA HISTÓRIA DE CATALUNYA  (JOSEP ESPAR I TICÓ, JOAN AMORÓS I PLA, FRANCESC ROCA I ROSELL)

El Parlament de Catalunya el 1989 vota per no renunciar al dret a l’autodeterminació. Els Jocs Olímpics de Barcelona de1992 van ser en molts aspectes reivindicatius de la catalanitat. Amb els antecedents de Catalunya és absolutament normal i lògic que l’any 1998 es torni a posar sobre la taula la reivindicació dels drets histórics dels pobles hispánics. Les zones que tenen drets histórics són el País Basc, Navarra, Galícia, Aragó, el País Valencià, les Illes i Catalunya. L’article 149.1.8 distingeix les zones que tenien dret propi i va ser tallat per la Guerra de Sucesión i identifica també tots els territoris de la Corona d’Aragó. Per tant, la Constitució enceta un panorama possiblement diferent del “café para todos”. En el mateix sentit: “Hay sentencias del Tribunal Superior y doctrina del Consejo de Estado que avalan una tercera vía: Aprovechar los elementos singulares de la Constitución para resolver una solución singular. Este fundamento conceptual está en la disposición adicional primera y su referencia a los derechos históricos. Nadie inventa una nación, ni su historia. No se trata de restablecer instituciones históricas sino de considerar los derechos históricos como derechos existenciales. Hay realidades políticas diferentes con un ámbito propio y plural de decisión” (Migul Herrero y Rodríguez de Miñón).

A finals del segle XX les reivindicacions i la voluntat d’intervenir en la marxa de l’Estat són més fortes. Catalunya va fent més palesa la seva consciència de ser nació. Com a conseqüència de la manca de pedagogia historicopolítica a tot l’Estat, inclosa Cataluntya, de la indefinició de l’Estat de les Autonomies, s’ha volgut crear la sensació que el catalans tenim o volem tenir privilegis econòmics, fiscal, i que tenim massa poder polític, massa capacitat de decisió. El consegüent forcejament permanet per aconseguir les competències estatutàries fa impressió de ragateig. Les reaccions d’incomprensió anticatalanes es manifesten amb la mateixa persistència i viruléncia de sempre. L’Estat de les Autonomies no ha resolt el problema.

Catalunya comença a dubtar i a plantejar-se seriosament si és possible o no és possible la via hispànica, si le és possible estar ben encaixada com a nació dins el conjunt d’Espanya. L’anticatalanisme subtil o barroer li corrobora els desigs i la necessitat de ser plenament ella mateixa, de ser políticament una nació europea com les altes. Catalunya és una clara vocació de diferència, de personalitat, de nació.

Catalunya mai no ha renunciat a mantenir una plena personalitat, i ara més que mai ho necessita. Els catalans arriben a l’any 2009  sense resoldre el problema dels pobles hispànics que volen ser reconeguts  a Europa. I alhora amb unes noves onades immigratòries, vingudes d’arreu del món. I en plena problemàtica globalitzadora. I tot plegat obliga Catalunya a fer un esforç, important si no vol quedar amb la seva personalitat retallada. Som un poble que respeta les diferències, que estima els valors de la solidaritat i la convivència, que lluita per ser un país de qualitat. Vol que Catalunya sigui plenament Catalunya!

Fent que, como deia Vicens Vives, una de les principals característiques dels catalans de totes les èpoques sigui la seva voluntat de continuar essent catalans, la seva inequívoca voluntat de ser un poble entre els altres pobles.

Fuente: ELS STOPS A LA HISTÒRIA DE CATALUNYA (JOSEP ESPAR I TICÓ, JOAN AMORÓS I PLA, FRANCESC ROCA I ROSELL).

La “Real Cédula” de 23 de juny de 1768, signada a Aranjuez per Carles III, un rei progressista que volia estendre l’ensenyament, ordena “que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana, que a las cúrias se actúe en lengua castellana” i “finalmente mando que la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica, se haga en lengua castellana generalmente donde quiera que no se practique“. Va a ser un cop de maça.

L’any 1773 els llibres de text a la Universitat de Cervera (l’única que hi havia després de 1716, les altres havien estat suprimides) són en castellà. L’any 1778 s’indica a la censura que “pondrá reparo se imprima en catalán“. Entre 1799 i 1801 fins i tot es prohibeixen representacions teatrals en altra llengua que la castellana! Les Corts de Cadis de 1812 (article 368) establien que el Pla General d’Ensenyament será “uniforme” a tot el Reialme. La Ley Moyano de 1857 a l’article 88 disposa ben clarament: “La gramática y la ortografía de la Academia Española serán texto obligatorio y único para estas materias en la enseñanza pública”. La Llei de Notariat de 1862 deia a l’article 25: “Los instrumentos públicos se redactarán en lengua castellana y se escribirán en letra clara, sin abreviaturas y sin blancos”.

Al 1867, amb Narváez i Isabell II, que havia estat proclamada reina no pas d’Espanya, sinó de cadascun dels seus dominis reials, Castella, Lleó, Aragó, comtessa de Barcelona, etc, s’obliga que les obres de teatre en catalá duguin obligatòriament fragments en castellà. Eren els temps de Frederic Soler (Pitarra) i de l’èxit de L’Esquella de la Torratxa.

El 1870 la Llei de registre civil exigeix la traducció quan els documents siguin presentats en idioma estranger o en un “dialecte” del país (corroborant que malgrat tot encara es feia servir el “dialecte” del país als documents escrits). I això, en un petit període d’obertura política!

El 1874, després del cop d’Estat que restaura la monarquia, el reglament de la Llei del notariat torna a exigir la traducció, reconeixent que hi ha ciutadans que només coneixen el “dialecte“.

El 1881 la Llei d’enjudiciament civil exigeix igualment la traducció, i a partir d’aquí els catalans van considerar més còmode fer tots els documents en castellà a fi d’evitar problemes.

El 1896 el diputat català Maluquer i Vidalot es queixa al Congrés dels Diputats i a Cánovas del Castillo que el director de Comunicacions havia prohibit parlar en èuscar i català per telèfon.

L’any 1900 es produeix un debat increïble al Senat de Madrid amb motiu d’una pastoral del bisbe de Barcelona, Josep Morgades, demanant l’ensenyament del catecisme en català on deia: “Ja que amb paciència apenes concebible, sofrim tant de temps el jou d’ésser administrats, ensenyats i jutjats en castellà, la qual cosa ens perjudica greument, siguem exigents almenys a ésser instruïts en català en allò que mira al cel i ens posa en relació a Déu en els nostres trànsits i tribulacions, en els nostres desigs i esperances, en els espais de la nostra ànima…“

Davant aixó un senador, Bernabé Dávila, demanava al Senat mà dura: ” (…) proceda con aquella energía con que en este caso se debe proceder, para que se someta sin pérdida de tiempo a los tribunales competentes al Sr. Obispo de Barcelona, el cual ha cometido, con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional y contra la integridad de la patria, así como contra la Constitución”.

Romero Robledo s’hi afegeix al Congrés de Diputats: “Cuenta que éste es el primer acto de una serie que nos anuncia el Sr. Obispo, y que por eso éste es el momento en que yo reclamo la acción del Gobierno para que corte el camino y para que impida que puedan, desde la cátedra de Jesucristo, y con los ornamentos sacerdotales, agitarse las banderas facciosas de rebelión y discordia, pretendiendo romper la integridad de la Patria”.

El 1901 Práxedes Mateo Sagasta en una sessió de les Corts etzibava: “En cuanto al regionalismo, esa palabra ya no es más que el eslabón, el escabel para destruir la Patria. Contra él opondrá el Gobierno cuantos medios sean necesarios. En España no hay regiones; no hay más que provincias. A las provincias el Gobierno concederá toda la descentralización y autonomía que puedan necesitar; pero jamás, jamás nada de regionalismo”. I afegia Sagasta: “Si nuestras leyes no castigan como debieran esta clase de regionalismo, es porque los legisladores, en la época en que se hizo el código, no podían sospechar que hubiera traidores a la Patria, dentro de la Patria. El Gobierno se propone pedir a las Cortes que voten nuestras leyes en donde se castigue como es debido este delito inconcebido e inconcebible”.

Finalment i tatalment el Reial decret de 1902, en el seu article 2n, diu literalment: “Art.2º. Los Maestros y Maestras de instrucción primaria que enseñen a sus discípulos la doctrina cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, serán castigados la primera vez con amonestación por parte del Instructor provincial de primera enseñanza, quien dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo; si reincidiesen, después de haber sufrido una amonestación, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la ley”.

Des del més profund dels respectes cap a aquelles persones per les que el nivell d’aprenentatge els pot representar un obstacle infranquejable o per els que a més la seva estada entre nosaltres es planteja com un fet breu en el temps per una provisionalitat d’un destí laboral imposat, haig de treure’m el barret davant dels que els meus ulls varen contemplar el passat cap de setmana, el Viggo Mortensen parlant en perfecte català en l’entrega dels premis del festival de cinema de Sitges!!.

Sobta tant que persones que com ell, no tenen cap mena de necessitat de fer-nos la “pilota” hagi explicitat el respecte cap a la cultura d’un poble  i a la gent que l’integra, fent exhibició més que correcta de vocals neutres i pronoms febles en rebre el premi honorífic que el jurat li va concedir. Mentre d’altres, que porten entre nosaltres tants anys i alguns fins i tot amb responsabilitats de govern, en prou feina sàpiguen dir, “bona tarda”.

És bo crec jo, per aquells que encare creuen que els catalans utilitzem el català per fer emprenyar els espanyols, la lliçó que un senyor com el Viggo , venint des de fora, els ha donat, si tots aquest que veuen en el fet català una amenaça més que evident per una idea d’Espanya,  centralitzadora, centrifugadora i egocèntrica, es dediquessin més a d’altres coses, com per exemple a fer-nos sortir de la punyetera crisis, tots hi sortiríem guanyant.

Que el senyor Aznar pensi que els catalans estem malalts pel fet de no pensar com ell pensa és tot un elogi i el veure el respecte i l’educació amb la que gent com el Viggo Mortensen fan servir la nostra llengua en senyal de respecte per a qui els acull per unes hores, també.

Que un senyor aguanti que el seu interlocutor el tracti d’imbècil set vegades, pot ésser per dues coses diferents; que tingui realment una personalitat molt feble per a fer callar a qui l’està agredint verbalment o  veritables dificultats per a reaccionar ràpidament davant l’insult bé perquè no compren el que li estan dient o perquè senzillament està empanat. Les dues quadren exactament amb les accepcions de la definició que el Diccionario de la Lengua Española conté del mot “imbècil”.

Pot passar també que quan una primera autoritat autonòmica decideix criticar a un president d’un club de fútbol per haver expressat  les seves conviccions polítiques, algú li faci notar que ell hauria de fer el mateix i ocupar-se dels problemes que té en la seva comunitat per exemple, procurar feina per a la seva gent. Si Fdez Vara es veu en el dret d’envaïr el camp d’actuació de l’altra i criticar-lo obertament en un mitjà espanyol, a mi se m’acudeixen uns quants qualificatius més per a dedicar-li a part del d’imbècil.

És cert que la vehemència en la reacció amb la que ens ha obsequiat darrerament el Laporta als barcelonistes no ens semblen gens bé, però és evident que el que no li perdonen des de les espanyes més extremes és el convenciment que té en la idea d’una Catalunya independent i sobretot que la defensi públicament. Les teories conspiratòries son sempre de mal demostrar, però quan ara el que toca és esbombar fets que han passat mesos enrere hom es pregunta, sense voler ofendre a ningú ni que el tractin d’esquizofrènic, perquè ara i no en el seu moment?.

Qui sap millor les intencions que té per quan deixi la presidència del FC Barcelona és el propi Jan Laporta, però si decideix fer carrera política segur que ho farà en alguna formació d’ideologia coherent amb el pensament que ha tingut sempre, no com d’altres polítics reconvertits a demòcrates, que no fa ni quaranta anys estaven per altres coses.

I perquè consti, jo soc el soci del barça núm 88.585 i fan del Rosell !!

Etimologia del mot “imbècil”Set vegades imbècil

Publicat a edp.cat

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, viceprimer secretari del PSC

“Si el PSC fos aliè a la nació no tindria 1,6 milions de vots”

PARTIT NACIONAL · “La gent que ens vota, d’on surt? Són gent que està de pas? Extraterrestres que ens visiten?” GRUP PROPI · “La majoria de catalans voten partits que no tenen grup a Madrid” TRIPARTIT · “El president mai ha dit quin govern faria després de les eleccions”

VICENÇ RELATS

AVUI, 5 d’octubre del 2009

Encarant l’últim any de mandat del segon govern tripartit d’esquerres a Catalunya, el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, admet que la crisi econòmica actual no és propícia per als socialistes europeus, però sosté que calen més polítiques d’esquerres que mai.

El debat de política general va tenir un clima preelectoral, sense que govern i oposició pactessin ni una resolució.

Crec que no va ser un debat preelectoral. S’hi va parlar dels temes que interessen de veritat: moltíssim de crisi econòmica, de les polítiques socials que fa el govern i fins d’impostos. Per tant, hi va haver un debat molt centrat en els problemes del país. Corríem el risc que fos preelectoral, però no ho va ser. Tampoc és que altres anys s’acordessin gaires resolucions.

Com afronta el PSC l’últim any d’acció de govern? Què prioritzarà?

Prioritzarem la crisi, perquè encara estem en un procés de destrucció de treball i el govern ha de seguir amb les polítiques que està fent, dedicant molts esforços a acompanyar les empreses, famílies i persones amb dificultats. A més, hi haurà elements de desplegament de l’autogovern interessants i cal preveure que hi hagi la sentència del Constitucional. També tindrem -esperem que aviat- el canvi de model de gestió de l’aeroport, que serà un avenç concret d’autogovern que mai s’havia produït.

La necessitat dels partits de marcar perfil afectarà la cohesió del govern?

En principi no hauria de fer-ho, perquè els partits que donen suport al govern estan d’acord en un pla de govern -que es va revisar abans de l’estiu- i en les resolucions acordades al debat de política general. En el que s’ha de fer hi estem molt d’acord. Una altra cosa és que, en el moment de presentar l’oferta electoral o les seves perspectives de futur, partits amb qui no compartim el projecte polític marcaran diferències. Això no té per què dificultar en absolut l’acció de govern.

Puigcercós va parlar d’entrar en una nova etapa, basada en el dret a decidir, i va demanar al president Montilla que rectifiqués sobre les consultes sobiranistes, sense èxit.

Suposo que hi ha gent que ha quedat sorpresa perquè el tema de les consultes, que semblava que havia de marcar un abans i un després en la política catalana, no ha tingut cap reflex en les resolucions del debat. És obvi que ERC és un partit independentista que vol acumular forces en un determinat sentit i el PSC no ho és. Per tant, ningú es pot estranyar que el PSC s’estigui centrant en la defensa de l’Estatut i que no estigui avalant les consultes locals i que ERC sí.

Hi ha, però, alguns ajuntaments -com Roses o Sant Sadurní d’Anoia- on les consultes han rebut el suport del PSC…

A tots els ajuntaments on no se’n fan i s’hi ha produït la votació és perquè els socialistes hem dit que no. Però com que tenim a les llistes molts independents, n’hi ha que fan el que tenen per convenient. La política del partit és de defensar l’Estatut, i aquesta no és la via dels que volen provocar debats i consultes sobre la independència, que no és el nostre projecte.

Des de la direcció del partit posaran a ratlla els regidors proconsultes?

No. Nosaltres tenim confiança absoluta en els nostres regidors i ells tenen també el marge per fer el que els sembli convenient i més encara si són independents. Ara, la política del partit és la que és i ho saben. I si malgrat això volen continuar col·laborant amb nosaltres, estem encantats.

Del primer tripartit, Esquerra en va ser exclosa per l’oposició a l’Estatut. Si les consultes prenguessin gran transcendència, podrien acabar generant problemes d’aquest tipus?

No. Si no ho ha generat la primera, les que vinguin després no tindrien per què fer-ho. Nosaltres diem clarament que les entitats que vulguin fer consultes tenen el ple dret de fer-les, però els ajuntaments no poden fer-ho, perquè la llei no els ho permet. Per tant, si algú vol fer consultes d’aquestes, les fa i no passa res. Això és el que passa: que no passa res.

Puigcercós va proclamar al debat que “ERC ha cosit el PSC a la nació”. Com ho interpreta?

Hi estic força en contra, perquè el PSC sorgeix de la nació. Crec que en alguns sectors hi ha un pensament molt equivocat, de pensar que el PSC és una cosa aliena a la nació, cosa que és molt fàcil de desmentir. Perquè si fos aliè a la nació, com és que té 1,6 milions de vots a les eleccions generals? D’on surten? Són gent que està de pas? Extraterrestres que ens visiten? O és que són una majoria de catalans que voten PSC? El PSC és un partit nacional, catalanista, però no independentista. Nosaltres no creiem que la independència sigui un futur desitjable per a Catalunya. I, ara que ho diu, ¿ja han aclarit per què el PSC no té els mateixos vots a les catalanes que a les espanyoles, tal com vostè va fer notar al debat? Entre altres coses perquè vota molta menys gent. No sé què passaria si aconseguíssim que a les eleccions catalanes votés tanta gent com a les generals. Potser el resultat del PSC seria millor, o potser no. No ho sabem, perquè quan una persona s’absté precisament el que deixa clar és que no deixa clar per on es decantaria. Però el partit que més vots ha tingut mai a Catalunya som nosaltres. I això ha passat en totes les eleccions generals des del 1977. Tenim molts vots i, a més, són vots de gent que sap perfectament què hi anem a fer, a Madrid. Ens voten sabent que no tenim grup parlamentari, per exemple. Vam tenir -lo el 1977 i el 1979, però a partir del 1982 ja no. Per tant, probablement ja els sembla bé com treballem. A vegades, quan es parla dels 25 diputats del PSC, algú pot tenir la impressió que ens toquen a la rifa, i sorgeixen de la voluntat dels catalans, que decideixen que qui millor els representa en la política espanyola és el PSC.

Pel que diu, doncs, el grup parlamentari propi del PSC, que és una reivindicació recurrent d’algunes veus, ¿no té cap possibilitat tangible?

Al revés. Nosaltres sempre hem acordat que sigui l’executiva del partit qui en cada moment decideixi quina és la millor organització parlamentària pel PSC. Per tant, és una opció que està oberta, que lògicament s’ha de fer abans de l’inici de cada legislatura. En el moment que consideréssim que la nostra manera d’organitzar-nos no és la més adequada, ho plantejaríem. Altres partits consideren que l’hauríem de tenir i, en canvi, tenim molts més vots que ells. A vegades hi ha una construcció artificial del pensament dels catalans. Avui en dia, la majoria de catalans voten partits que no tenen grup parlamentari a Madrid. Per què deu ser? No ho sé, però és el fet. I davant dels fets, les opinions a cops s’estavellen.

Seria convenient fer canvis al govern per rellançar-ne l’acció?

Les facultats per introduir canvis al govern les té el president. Nosaltres creiem que el govern ho està fent molt bé i del president depèn si vol fer-ho. Per nosaltres no és necessari.

En un context de crisi econòmica, els socialistes baixen a Europa, com s’ha vist a Alemanya i Portugal, mentre els laboristes britànics tenen mal pronòstic. El PSC aguantarà la caiguda?

Els socialistes van guanyar ahir a Grècia i han revalidat majoria a Noruega, però és veritat que no és un moment d’avenç de les esquerres. El PSC ha estat 23 anys a l’oposició a Catalunya i, per tant, si algun partit està preparat per estar a l’oposició a Catalunya és el PSC. Amb tot, creiem que guanyarem les properes eleccions, perquè hem demostrat que el nostre projecte és molt millor que l’alternativa que es presenta. Aquests no són moments de creixement de l’esquerra, però som molts els que pensem que ara cal més esquerra que mai. La decisió la tenen els ciutadans.

El president Montilla ha avalat aquests dies un nou futur tripartit, però el conseller Castells diu que no és l’hora de parlar-ne. Quina és la seva aposta?

El president mai ha dit quin govern faria després de les eleccions, però sí que està molt orgullós de l’acord de govern que vam fer el 2003 i el 2006 , que ha donat un bon rendiment per al país i en pot seguir donant. És absurd abans d’unes eleccions dir quin acord de govern faràs, perquè no saps què votarà la gent ni quins són els programes dels partits i si serà possible lligar caps o no. A les eleccions de l’any que ve decidirem un govern i, sobretot, un president. I el que es decidirà és si el president seguirà sent José Montilla o ho serà Artur Mas.

¿Les relacions del PSC amb el PSOE són millors amb José Montilla de president que amb Pasqual Maragall?

El problema no és qui és el president. Les relacions han estat molt, molt tenses quan estàvem negociant el finançament. Potser ha estat el moment de més tensió entre el PSC i el PSOE de tota la història. Va ser especialment forta entre el novembre del 2008 i el juny del 2009, i el president en aquest cas era José Montilla. Avui tornem a tenir unes bones relacions.

Vostès havien criticat molt el govern de CiU per casos com els dels informes que ara s’han retret al tripartit. Quan s’és al govern s’abaixa la guàrdia?

No, al revés. Amb això també ha quedat demostrat el canvi que s’ha produït a Catalunya. En temps de CiU els informes s’ocultaven, en alguns casos es manipulaven i en d’altres no existien. Amb el govern d’Entesa els informes no es manipulen, existeixen i poden ser consultats pels diputats.

¿Entén que amb l’enrenou dels informes hi hagi gent que digui que en algunes pràctiques tots fan igual?

La gran diferència és que ningú veia els informes i alguns, quan la justícia els va demanar, no existien o van ser manipulats. Aquest govern ha fet un salt de gegant en transparència i potser encara ha de millorar amb la idoneïtat i imprescindibilitat dels informes i que realment es pagui per les coses allò que valen.

El cas Millet demostra que el conjunt d’administracions a vegades són molt poc rigoroses amb els fons públics?

No, això encara no s’ha demostrat i quan el jutge acabi la instrucció sumarial s’haurà de veure si s’aprecia o no. S’ha vist que és fàcil presentar uns números que quadren i que, en canvi, s’hagin produït delictes. Però tot l’afer s’aixeca per una investigació d’Hisenda i no per les subvencions. Pel que sabem avui, les administracions han obrat bé i hi ha hagut un excés de confiança amb una entitat que treballava per la música i la cultura catalana i que resulta que algú ha aprofitat el seu prestigi per derivar fons a interessos privats i altres.

Després de saber-se els diners donats per Millet a Colom i els acords de la Fundació Palau amb la Trias Fargas, tem altres ramificacions polítiques?

El jutge té tots els papers, instrueix el cas i ho sabrem al final, però hauríem de saber destriar molt bé el gra de la palla, responsabilitats i volums. És molt diferent que Millet doni mil euros a una fundació com l’Olof Palme -que és privada i no té res a veure amb el PSC- o que doni més de mig milió d’euros a la Fundació Trias Fargas, que és la fundació de CDC. No deixa de sorprendre que una fundació com la del Palau, que en teoria recollia diners per a la música i el Palau, es dediqués a finançar fundacions d’un partit. Això s’ha de dilucidar en seu judicial i no es pot convertir en una batalla entre partits.

La sensatez y centralidad del PSC

ABC, 24.09.09

No está de más recordar que algunos de los debates que monopolizan la política catalana no se producirían si el Partido Popular no hubiera recurrido el Estatuto. A nadie puede sorprender, por ello, que pida una vez más a Mariano Rajoy -que tan interesado parece en mejorar la imagen del PP en Cataluña- que retire el recurso contra una ley acordada entre el Parlament de Catalunya y las Cortes Generales, aprobada por éstas y finalmente refrendada por el pueblo catalán.

La manifiesta hostilidad del PP a la ampliación del autogobierno de Cataluña, que se ha demostrado nuevamente con el recurso presentado por el Gobierno de Esperanza Aguirre ante el Tribunal Supremo para anular la transferencia de la competencia a la Generalitat sobre la expedición de los permisos de trabajo a los trabajadores extranjeros, no parece ser óbice para los planes de colaboración presente y futura entre Artur Mas y Rajoy. Planes que, por cierto, en nada moderan la deriva radical de CiU.

Todo ello no contribuye a la claridad en la política catalana, que parece lugar abonado para la improvisación, los falsos debates, la gesticulación permanente, el tacticismo y un eterno volver a empezar. Lo hemos visto recientemente en torno a la consulta celebrada en Arenys de Munt sobre la independencia de Cataluña. Algunos opinadores consideran que incluso la posición del PSC ha sido ambigua. Creo sinceramente que no es así ¿Cuál ha sido la posición del PSC?

Primero: acatamiento de las leyes por las administraciones. Segundo: las entidades pueden consultar a sus miembros o a la población en general sobre los temas que quieran. Tercero: es importante distinguir entre unas y otras consultas porque tienen características y efectos diferentes. Cuarto: nosotros no estamos a favor de la independencia de Cataluña; somos catalanistas y federalistas. Quinto: la mayoría de los catalanes se pronunciaron a favor del Estatuto del 2006 y, por lo tanto, los que defienden el derecho a decidir tendrían que respetar aquello que los catalanes ya decidieron, especialmente en un momento en que el Tribunal Constitucional todavía no se ha pronunciado sobre los recursos presentados contra el Estatuto. Sexto: es lógico que entidades, plataformas y partidos independentistas -que por coherencia no apoyaron el Estatuto- promuevan consultas. Séptimo: constatamos la deriva radical de CiU que, habiendo apoyado el Estatuto, es partidaria de estas consultas y cuyo líder, Artur Mas, ha dicho que votaría sí a la independencia de Cataluña y que promovería una ley de consultas catalana que desconociese lo que la Constitución establece.

En este contexto el PSC es, más que nunca, el garante de lo que en Cataluña llamamos «seny». Siguiendo la senda trazada por el President Montilla, el PSC no va a olvidar las prioridades de los catalanes y su sentir mayoritario. Nuestra prioridad es hoy la crisis económica. Y a eso nos vamos a dedicar. Con todas nuestras fuerzas. Porque, para el PSC, no es hora ni de aventuras, ni de sorpresas, ni inventos ni pasos atrás.

Tras un arduo trabajo de investigación realizado durante los meses de verano, he llegado a la conclusión de que Badalona -mi pueblo- es una nación. Procedamos con orden y de acuerdo a los cánones marcados por la ciencia nacionalista. Para empezar, conviene aclarar de qué hablamos cuando hablamos de nación. Pues bien, una nación -según indica la doctrina nacionalista- es aquella realidad propia dotada de una serie de elementos objetivos y subjetivos. El elemento objetivo: territorio, historia, lengua, economia, etc. El elemento subjetivo: la voluntad de constituir una entidad diferenciada. El resultado de aplicar esta definición a la ciudad de Badalona es ciertamente sorprendente: Badalona es una nación con todas las de ley nacionalista. Vayamos por partes y paso a paso. Badalona es un nación, porque se asienta en un territorio propio limitado por las poblaciones de Montgat, Tiana, Sant Fost de Capsentelles, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet, Sant Arià de Besòs y el Mediterráneo. Y no sólo eso, sino que Badalona posee también una vegetación propia de encinas y robles -hoy en franca desaparición por culpa de la actividad humana- a la que hay que añadir algunas especies de gramíneas que se localizan en las hondonadas de unas rieras que también son una peculiaridad de la ciudad. Por no olvidar nada, en Badalona ha surgido una variedad autóctona del caballo de mar que vive en los pilares del Pont del Petroli situado en la playa.

Badalona es también una nación, porque tiene una historia propia desde sus orígenes. En efecto, en el neolítico aparecieron pequeños núcleos de población que cultivaban la tierra y criaban animales al tiempo que diseñaban y construían una cerámica peculiar. Posteriormente, los íberos dejaron su huella en forma de poblados y una estela aún por descifrar. Y llegaron los romanos, que bautizaron la ciudad con el nombre de Baetulo. Badalona, sí, formaba parte del Imperio; pero, como Roma -permítanme la analogía con la actualidad- era una realidad plurinacional y confederal, la ciudad pudo conservar un cierto grado de autonomía que le permitió desarrollar la personalidad propia. Así, durante la primera mitad del siglo I a.C., Badalona se convirtió en la capital religiosa y administrativa de un territorio dedicado fundamentalmente al trabajo agrícola. De la existencia e importancia de la ciudad, da cuenta el texto de -poca broma- Plinio el Viejo: «oppida civium Romanorum Baetulo». Vale decir que el término «oppida» remite a un asentamiento fortificado y dotado de personalidad jurídica propia. De la época romana cabe destacar la existencia de la Venus de Badalona -arte romano badalonés- que, por cierto, fue expoliada por el imperialismo barcelonés. Posteriormente, en el XIV, Badalona consolida su autonomía al constituirse un consejo similar al Consell de Cent barcelonés. Pero, Badalona tendrá su 1714 particular -incruento- en 1430 cuando Alfonso el Magnánimo, falto de dinero, vende el término municipal a Barcelona. Y a partir de ahí, Barcelona y su prepotente Consell de Cent limitarán cualquier veleidad autonomista badalonesa. Finalmente, Badalona es una nación, porque si es cierto que no tiene una lengua propia, sí dispone de dos palabras propias -«micaco» y «badiu»- que el mismo Pompeu Fabra aceptó. Y está una economía propia -la libertad de los campesinos durante la época medieval, el cultivo de la vid, la existencia de una industria variada- distinta a la de su entorno.

Como Badalona es una nación, pido que se reconozca su condición de tal y como tal sea citada en el nuevo Estatut. Pido que el ayuntamiento flete un autobús que explique su realidad nacional. Pido que, como nación histórica que es, disfrute de concierto económico y mantenga una relación federal con el resto de Cataluña. Pido, en fin, que a Badalona se le reconozca el derecho de autodeterminación. Y no es una casualidad que formule estas peticiones en una fecha nacionalmente tan señalada como el once de septiembre. ¡Viva Badalona libre!.

Miquel Porta Perales

ABC

[La ingrata conducta del pueblo catalán] Buen artículo de El País sobre la historia de la catalanofobia en España. Escrito por el historiado catalán Joan Baptista Culla i Clarà.

Sólo una detalle. Cuando el autor escribe lo siguiente: “En cuanto al boicot al cava, alimentado desde una televisión pública bajo el control del PP…” creo que hace una referencia clara a Telemadrid. ¿Por qué no decirlo explícitamente? Si se tienen las pruebas, utilizar esa fórmula resulta algo cobarde. Si no se tienen, entonces mejor no decir nada.

]]> http://lalibertadylaley.wordpress.com/2009/07/19/%c2%bfindependentismo-liberal/ Sun, 19 Jul 2009 16:37:24 +0000 yosoyhayek http://lalibertadylaley.wordpress.com/2009/07/19/%c2%bfindependentismo-liberal/ http://lalibertadylaley.wordpress.com/2009/07/08/el-estado-y-la-educacion/ Wed, 08 Jul 2009 11:42:41 +0000 yosoyhayek http://lalibertadylaley.wordpress.com/2009/07/08/el-estado-y-la-educacion/ http://archivodemiqueliceta.wordpress.com/2009/07/02/optimismo-y-sensatez/ Thu, 02 Jul 2009 09:12:17 +0000 Miquel Iceta http://archivodemiqueliceta.wordpress.com/2009/07/02/optimismo-y-sensatez/

OPTIMISMO Y SENSATEZ
ABC, 2.07.09

Dos incógnitas marcan el final de curso político catalán: la negociación sobre el nuevo sistema de financiación y la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut. Un acuerdo y una sentencia que deberían haber llegado ya hace mucho.

Mi impresión es que ambas cuestiones se resolverán de forma favorable a los intereses de la ciudadanía de Cataluña y de su autogobierno. Por un lado, se alcanzará un acuerdo sobre el nuevo sistema de financiación que cumplirá el Estatuto, supondrá una mejora significativa de los ingresos de la Generalitat y acabará con el injusto sistema acordado entre CiU y PP el año 2001. Por otro lado, el Tribunal Constitucional avalará la constitucionalidad del Estatuto, abriendo de par en par las puertas para su desarrollo a través del diálogo, el acuerdo y una intepretación leal del pacto constitucional de 1978 y del nuevo pacto estatutario de 2006.

Ciertamente mi convicción no se ha visto aún verificada por los hechos y es, por tanto, discutible. Tan legítima, por cierto, como la de los agoreros del desastre que profetizan de forma permanente todo tipo de catàstrofes que dejarían en nada el autogobierno de Cataluña. De poco suele servir recordarles que el catalanismo ha obtenido grandes victorias en los últimos treinta años: nuestro país goza hoy del más alto nivel de autogobierno de los últimos tres siglos, ha garantizado la unidad civil y la pervivencia de la lengua y la cultura catalanas, y ha contribuido decisivamente a la modernización de España. Si el catalanismo debe renovarse es a causa de su éxito, no de su fracaso.

Pero también es legítimo preguntarse sobre cuál debiera ser la reacción de los partidos y las instituciones catalanas si mis buenos augurios no se verificasen en la práctica. Creo que, en ese caso, convendría aplicar criterios de sensatez que a veces faltaron a lo largo del proceso estatutario, criterios exigibles siempre a los responsables políticos y más en situaciones difíciles. No creo que exista mayor irresponsabilidad política que la de conducir a la ciudadanía a un callejón sin salida disfrazándolo de atajo.

Pase lo que pase, convendría tener claros los objetivos a alcanzar, que estuviese bien definido el liderazgo del proceso, la máxima unidad posible entre las fuerzas políticas catalanas, que los objetivos fijados fuesen ampliamente compartidos por la sociedad catalana, que no introdujesen ni división ni crispación innecesarias entre la ciudadanía, que la sociedad civil se implicase activamente en su consecución, también sería conveniente haber calculado bien las fuerzas disponibles y las resistencias a vencer, y contar con las necesarias complicidades en el resto de España. Sólo así, con seny, puede vencerse cualquier obstáculo.

Avui 13 de juny hem anat a visitar l’Arxiu Nacional de Catalunya vista de l’edifici i de l’exposició de la setmana tràgica