Abans d’opinar, lectura obligada per al debat del futur posicionament del dilema del constitucional davant l’Estatut de Catalunya:

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: “Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica”. Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.

La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el “corazón de la democracia”. Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de “símbolos nacionales” (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.

Este es el editorial de hoy de La Vanguardia pero son todos los diarios que siguen los que lo publican: el Periodico de Catalunya, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Noticia relacionada:

Catalunya no es una nación, el contenido que se da en esta noticia es lo que origina este comunicado conjunto.

Avui és un dia d’aquells que la xarxa “catalana” treu fum, el twitter i la catosfera va ple de les reaccions de l’Editorial històrica conjunta de 12 mitjans de comunicació de premsa escrita catalana posicionant-se davant una sentència poc favorable a la vida de l’actual Estatut.

Com diu en Xavier Peytibi “Crec que es la primera vegada que em sento orgullós de tots els mitjans de comunicació, per aixecar la veu, i de manera conjunta, pel seu país. I el mateix dels blocaires catalans, de totes les idees polítiques, que ho estem publicant per donar el nostre recolzament.

Entre la Jèssica Fillol i un servidor estem fent un seguiment dels blocaires que van adherint-se a publicar l’editorial. Fruit d’aquesta feina durant el dia d’avui aniré actualitzant la llista #estatut relacionant els blocaires que ho reprodueixen: Toni Ibáñez, Jéssica Fillol, Xavier Peytibi,  Miquel Iceta, Mònica Capell,  Ernest Benach, Jose Rodríguez, Carlos Guadian, Cristian Alcázar, Joan Ramon Bernabé, Manuel Cáceres, Jordina Freixanet, Silvia Castaño, Lourdes Muñoz, Montse Capdevila, Jordi Tort, Edgar Rovira, Albert Medran, Trina Milan, Marc Pallarés, Martí Cabré, Jordi Riera, Jordi Benplantat, Carles Oriach, Eduard Batlle,  Miquel Quinta, Jaume Moreno, Josep Maria Rosell, Carles Puigdemont,  David Hernández Llonch, Alejandro Ribó, Iñaki Escudero, Joan Güell,  Guillem López Bonafont, Gemma Urgell, Carles Banús, Salva Grifell, Rafel Lujan, Manel Escribà, Sònia Díaz, Javier Maján, César Calderón, José Luis Salgado, Borja Aitor Arriaga, Miguel Ángel Álvarez, David Egea, ferranbdn, quotidianitat, la ramera escarlata, Roc Fernandez, Josep Maria Rosell,

I per acabar com us reprodueixo aquesta editorial sense entra a valorar quin hauria de ser el Pla B,

“EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix- no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans -que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable. “

Doce periódicos de la esfera catalana, tanto castellano como catalanoparlantes publican hoy un editorial titulado “La Dignidad de Catalunya” en que defienden el estatuto de 2006, aprobado por el Parlament, las Cortes Generales, y sancionado por la Jefatura del Estado tras ser aprobado por más del 73% de los sufragios en junio de 2006. Esto no ha gustado nada a la Caverna. En especial a El Mundo de Pedrojota, que pocas horas después publicaba lo que se ve perfectamente en la siguiente imagen.

Respuesta editorial de El Mundo

Está claro que a cierta derecha cavernaria no le gusta la idea de que un territorio conquistado por las armas recupere un amplio autogobierno. Los catalanes, mejor que callen y paguen peajes. Sabe bien quien me conoce que tengo yo tanto de nacionalista catalán como de judío ultraortodoxo, pero debo decir, como ciudadano de los que no tiene por lengua materna la que es común a todo el Estado, que la visión unitaria y que mira por encima del hombro de los cavernarios como Pedrojota y su equipo editorial me produce sarpullidos. Cuesta, con gente como esta, sentirse integrado en una España que parece que sólo quiere a esos tantos millones de catalanes en su seno con la boca cerrada y las manos atadas.

Sea como fuere, no puedo sino suscribir, como la gran mayoría de por aquí - y aunque yo lo sea de adopción – el editorial de hoy de la prensa catalana. Una decena de jueces de carrera no pueden colocarse por encima de aquello que los representantes del pueblo han acordado y la ciudadanía refrendado. Pues como todos sabemos, en democracia, el pueblo fue antes que cualquier constitución, y es la segunda que emana del primero, y no al revés.

Donada la importància del gest, em permeto reproduir en aquest blog, l’editorial conjunt que 12 diaris catalans publiquen avui en defensa de l’Estatut i de la dignitat de Catalunya.  Publiquen aquest editorial els següents diaris:

El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Versión en castellano

La dignidad de Cataluña

Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, el rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: «Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratifi cado en referendo y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica». Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el alto tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores. La expectación es alta.

La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta Cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los 12 magistrados que componen el tribunal, solo 10 podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido. De los 10 jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el «corazón de la democracia». Un corazón con las válvulas obturadas, ya que solo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo–, no haremos mayor alusión a las causas del retraso de la sentencia.

Avance o retroceso
La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de símbolos nacionales (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de la misma. No solo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador. El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras).

Los pactos obligan
El alto tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años 70 transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado-nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posibles los 30 años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que, en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta, sino solo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referendo.

Solidaridad catalana
Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.

 Anar per aquest móns de Déu predicant la fe en les consutes sobre la independéncia de Catalunya és molt interessant.

La setmana passada vaig anar a fer xerrades a Solsona i a Xerta.

31/7/2008
Una investigación reúne escritos sobre el barrio del Call y la comunidad hebrea que se conservan en el Arxiu Diocesà

La Iglesia de Sant Jaume fue fundada por judíos conversos.

Por ROSARIO FONTOVA

En diciembre de 1055 Amat Aldric y su mujer, Adaledi, empeñaron sus propiedades de Santa Eulàlia de Provençana para pagar una deuda de 470 mancusos al judío Iossifia. El documento que establece el contrato de compra en terrenos que hoy pertenecen a L’Hospitalet está redactado en latín, con un añadido en hebreo, y es el más antiguo que se conserva sobre la comunidad judía de Barcelona.

El Institut Privat d’Estudis Món Juïc ha publicado una recopilación de documentos relativos a los judíos que se conservan en el Arxiu Diocesà de Barcelona y que abarcan 11 siglos. Las vicisitudes de los judíos de Barcelona, y de los que aquí se establecieron en épocas de persecución en Europa, quedan reflejadas mediante documentos en los que no resta huella alguna de acontecimientos dramáticos.

Manuscritos
El instituto que preside Tessa Calders se puso como objetivo reunir documentos dispersos o poco estudiados para reconstruir el pasado, los flujos migratorios y el estudio del antisemitismo. Con el título de Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona relatius als jueus, el libro recién editado recopila manuscritos de distinta tipología: hay compraventas, procesos y ordenaciones de conversos. Se da la circunstancia de que el Palau Episcopal se construyó en la calle del Bisbe en terrenos del judío Itskhaq.

Entre los siglos XI y XVI los documentos tienen marcado acento comercial, de cesiones, deudas o compraventa de terrenos y casas. En junio de 1066, por ejemplo, Ponç Guillem vendió una casa cercana al castillo de Regomir al judío Xelomó Baró. En noviembre de 1263 Astruc Ascandarani dejó a su hija Belladona una fortuna en casas en el Call y fincas en Magòria. Treinta años después Belladona daba permiso a su marido, Bonjudá de Porta, para vender una viña en Magòria.

La persecución
Hacia 1303 se detectan problemas. El obispo Ponç de Gualba recibe denuncias: los judíos se apropian de terrenos de la iglesia para su cementerio, trabajan los domingos y tienen “comportamiento irregular”.

De 1370 data una orden de captura contra el médico judío Guillem de Viella por no visitar con un médico cristiano. Comienzan las persecuciones, las acusaciones de herejías. En 1371 se describe un milagro. Después de nueve días de parto, una mujer judía da a luz un niño que era “negro como el carbón”. Al recibir las aguas “se volvió blanco”". Sus padres y 80 judíos más se convirtieron en bloque.

De 1391 datan diversos registros sobre la compra de propiedades en el Call Major, en las calles de Sant Domingo, Sant Honorat y Santa Eulàlia. En 1394 se abrió la parte del Call de la Baixada de Santa Eulàlia. Por entonces ya no quedaban judíos en el Call tras el abalot o pogromo de 1391 en el que fueron asesinados entre 400 y 500 judíos.

Fue el fin de la aljama judía barcelonesa. A partir de entonces se suceden las ceremonias de tonsura de payeses, libreros, coraleros, giponers, mercaderes, médicos, payeses, tejedores. Todos cambian de nombre al abandonar su religión. Avram Bandil reniega de su fe y se convierte en Arnal Badia. Xelomó Fabila será Antoni Garriga. Xemuel Benvenist será Joan Bertran. Bonjac Comprat será Francesc de Casasaia.

Entre los siglos XVIII y XX los documentos se refieren a conversiones y profesiones de fe (abjuraciones) de israelís de Europa, Turquía y Marruecos, algunos con apellidos de origen judeo-castellano. Entre ellos, se menciona a un ingeniero y a un trapero. Hay también algún documento sobre la sinagoga del Call que un grupo de conversos dedicaron a la Santísima Trinidad y que desde 1835 es la parroquia de Sant Jaume.

Las peticiones de bautismo se incrementan a finales de los años 30, cuando en Alemania arreció la caza del judío. En Barcelona se bautizaron, por ejemplo, los alemanes Conrado Lontheimer, Sofía Strauss, Max Eoberländer, Roberto Meyer, Máximo Heimam y sus familias; la polaca Esther Trzewick, la búlgara Raquel Assael, el yugoslavo Alberto Anavi y Benveniste; el checo José Taussig… en un goteo que no cesa hasta 1945, cuando acaba la segunda guerra mundial.
En las profesiones se menciona al químico alemán Maz Lewkowitz, al operador cinematográfico –natural de Auschwitz– Isidoro Goldberg, al economista de Tubingen James Hirschberg o al apicultor búlgaro José Albelda. En algunos casos solo tienen documentación de la Cruz Roja, son apátridas en busca de refugio. En los registros de las parroquias se les menciona como de “religión israelita” o de “secta hebraica”.

El último documento reseñado es de agosto de 1953. Informa de la construcción de una sinagoga en la calle de Porvenir (Avenir) y considera poco adecuado que el ayuntamiento le cambie el nombre por el de Cardenal Gomá. “No estará muy en consonancia el nombre del señor cardenal con un templo israelita”, escribe un párroco. La calle no cambió de nombre.

Fuente: El Periódico
Foto: RICARD CUGAT

Los aviones cisterna que nos fumigan, se mofan de la inteligencia humana cada vez que efectúan maniobras extremas de este calibre….

http://www.youtube.com/watch?v=TBvS-syS8NA

Y es que solo una persona ciega o con un coeficiente intelectual bajo cero negaría los operativos de fumigación química aérea.

Video original de ebendimention

Páginas relacionadas
Maniobras extremas de fumigación química aérea

Sembla que per fi el nostre Parlament s’ha decidit a crear una llei electoral per a Catalunya, després d’estar tres dècades sense, ja que CIU es negava a tocar un sistema caciquil heretat del franquisme, segons el qual, a les províncies on la federació conservadora té els seus feus electorals el vot val al quàdruple que a la metròpolis progressista, esgrimint com a coartada per a tal trampa, un suposat desequilibri territorial imaginari.

Un dels temes en boca de tothom son les “llistes obertes” presentades com la màgica solució a l’abstenció endèmica del nostre sistema democràtic, quan en realitat seria un veritable suïcidi polític.

Segons el meu punt de vista, si poguéssim escollir als candidats a diputat d’una llista, aquestes serien les desavantatges més importants:

1.- Bipartidisme absolut: Per triar un diputat concret vinculat a un territori caldria limitar molt les circumscripcions i tan sols les grans formacions polítiques podrien aconseguir que un dels seus líders fos escollit, per tant el parlament estaria format per CIU i PSC. A més, una campanya personalista sempre fomenta el bipartidisme.

2.- Es votarien persones, no idees: Amb la qual cosa la teoria política perdria encara més pes davant aspectes fútils com l’aspecte extern, la simpatia, la dialèctica en un debat, la participació en mitjans de comunicació…

3.- El Parlament seria ingovernable: Cada cop que el poder executiu hagués d’aprovar una llei, hauria de negociar amb els diputats un a un, ja que no existiria la unitat de vot al partit,doncs cada diputat tindria el seu propi programa. Un exemple d’això el trobem amb la difícil aprovació de la Sanitat pública a EUA, tot i la majoria absoluta demòcrata en ambdues càmeres.

4.- La campanya electoral seria infinitament més cara: cada diputat hauria de fer mítings i cartells pel seu compte! Suposaria unes 100 vegades més volum d’actes, cartells, anuncis… Òbviament això significa més poder per a lobbies que financen campanyes i volen rèdits econòmics i que, de nou, els partits petits queden marginats.

5- El transfuguisme seria la ordre del dia: Recordeu el cas de Rafael Simancas a Madrid i els trànsfugues que li van robar la presidència? Doncs imagineu que els diputats no haguessin de donar suport forçosament a un Govern i poguessin fer-li xantatge de càrrecs públics per tal de donar-li suport. Segur, però, que la dreta no té aquest problema!

6.- No augmentaria la participació: Els països amb mes abstenció d’Europa, com Suïssa o Finlandia, tenen llistes obertes.

7- No hi haurien mecanismes correctors de gènere: Es a dir, la Llei d’Igualtat que assegura un 50% d’homes i dones seria impossible d’aplicar, tornem doncs al Patriarcat polític.

8.- No s’acabaria amb el poder de la burocràcia dels partits: Els aparells seguirien decidint a qui podem votar i ja s’encarregarien d’eliminar dissidents de la tria. Simplement es farien sistemes de fidelitats polítiques a petita escala, com els que existeixen a nivell local, lligats als diputats amb més carisma.

Hi ha, però altres coses que la nova Llei Electoral SI hauria de regular:

-No a la llei d’Hont, una persona un vot. Votem els ciutadans, no els territoris. Perqué Arcàngelo, que viu a Lleida, té el quadruple de poder polític que jo? Si hem estudiat tots dos a la UAB!

-Transparència total del finançament dels partits, publicació de les llistes de donants.

-Eliminació del percentatge mínim per entrar al Parlament, si amb un 0,8% tens un diputat, tens dret a ser-hi. La pluralitat mai és perillosa.

El poble de Roda de Ter té una llarga història, com ens ho indica el jaciment ibèric i medieval de l’Esquerda

 Actualment el poble té 6.020 habitants.

Del seu patrimoni actual destaquen el Pont Vell, La Blava, l’Església parroquial i la Capella del Sòl del Pont.

Roda de Ter (Osona) es troba a la zona de contacte amb les Guilleries, a la vall de Ter poc després de la seva confluència amb el Gurri. Quant als materials geològics, hi afloren bàsicament els gresos i les margues.

El poble de Roda té una llarga història com ho demostren les excavacions arqueològiques que es porten a terme al jaciment de l’Esquerda. Ha estat la presència del riu Ter, la que ha fet que des d’èpoques prehistòriques, diversos grups de pobladors hagin ocupat aquest indret. Queda clar doncs, que Roda deu al riu el seu tarannà, la seva personalitat i la seva riquesa.

També es bressol de grans poetes i escriptors, com Miquel Martí i Pol, en que es pot fer la ruta literària per el poble, l’escriptor i pedagog Emili Teixidor, en Miquel Obiols i tants d’altres que han fet i fan molt per donar a conèixer el nostre lloc per tot arreu. Tenim instituits els premis literàris de fa 25 anys , i també es terra de bons músics.

Comparteix

El "Tripartit" de izquierdas con sueldos de derechas.

Según informa “E-Noticies” (por cierto con subvención de la Consellería de Cultura de la Generalitat de Catalunya según reza el pié “footer” de su web) indica cuales serán las retribuciones que están contempladas en el Proyecto de Presupuestos de la Generalitat del 2010.

Así, Pepe Montilla cobrará 170.000 euros brutos al mes anuales, mientras que Josep Lluis Carod Rovira y Joan Saura 130.000 euros al mes anuales,  al igual que el resto de Consellers y Conselleras del Govern.

Y todavía el tema de l’Estatut pendiente en el Tribunal Constitucional…

Errata corregida:  gracias a Twitter de @tvspot

Per: Dina Pérez.

Un aspecte que no podem deixar d’esmentar és el que té a veure amb el tractament que se’n fa dels continguts dels informatius, especialment pel que fa a les imatges gràfiques, sobretot aquelles que poden ferir la sensibilitat dels telespectadors. Així mateix, és imprescindible exigir que el TN sigui sempre molt respectuós amb el patiment de les persones.

No podem negar però que en ocasions és inevitable acostar-se al dolor, ja que els fets que el provoquen són noticiables. Tot i així, segons la CCRTV, cal seguir criteris informatius i reflectir la realitat, però mai mostrar el dolor dels afectats més enllà del que sigui necessari. S’han de presentar els fets en la seva justa mesura, evitant l’explotació gratuïta de la violència o la búsqueda de sensacionalisme, i sempre deixant un espai a la intimitat dels afectats.

Això implica evitar la presentació de morts en directe, i ser molt prudent amb els cossos sense vida, que no podran ser identificats en cap cas. A més, caldrà evitar detalls descriptius sempre que no siguin estrictament necessaris per la informació. Aquest fet implica tenir una cura especial també pel que fa a casos de suïcidi, dels que només s’informarà si es tracta d’informacions d’interès general, però mai presentant la mort en directe.

Per exemple, el recent succés on va morir un home en un incendi al Raval, el TN evita presentar imatges que puguin ferir la sensibilitat dels espectadors, i es basa en criteris informatius i no sensacionalistes.

Telenoticies – 16/11/2009

Un mort i diversos ferits en un incendi al Raval.

more about “Un mort i diersos ferits en un incen…“, posted with vodpod

Un altre aspecte important referent a la violència és el que te a veure amb el terrorisme. Generalment veiem que el TN no fa servir el llenguatge dels terroristes com si fos propi, i evita qualsevol tipus d’apologia o defensa de les seves accions.

En la següent informació, els TN especifiquen en diverses ocasions que la informació prové d’un comunicat oficial d’ETA i sempre deixa clar que es tracta de declaracions fetes per la banda terrorista i no pas pel TN.

Telenotícies – 27/02/2009

ETA titlla de frau polític les eleccions.

Finalment, el sexe també s’ha de tractar amb una especial cura. Així, el TN pot presentar imatges de cossos sense roba sempre que la seva finalitat sigui divulgativa, informativa o educativa, però mai abusar d’aquest tipus d’imatges ni fer-les servir amb objectius morbosos.

Conclusió: En els documents gràfics s’ha de presentar el patiment només en la justa mesura necessària per informar, mai buscant el sensacionalisme, i ser prudent amb l’aparició de cossos sense vida, que mai hauran de poder ser identificats. També cal ser prudents amb les imatges de cossos sense roba. Sense oblidar la necessitat de no incitar a la violència.

El municipi de Roda de Ter es troba al nord de la comarca d’Osona, al costat del riu Ter. La seva extensió és de 2′23 km2, ja que l’any 1805 el seu territori es va dividir en escindir-se’n les Masies de Roda.

El poble de Roda de Ter té una llarga història, com ens ho indica el jaciment ibèric i medieval de l’Esquerda. Actualment el poble té 6.020 habitants.

Del seu patrimoni actual destaquen el Pont Vell, La Blava, l’Església parroquial i la Capella del Sòl del Pont.

Roda de Ter (Osona) es troba a la zona de contacte amb les Guilleries, a la vall de Ter poc després de la seva confluència amb el Gurri. Quant als materials geològics, hi afloren bàsicament els gresos i les margues.

El poble de Roda té una llarga història com ho demostren les excavacions arqueològiques que es porten a terme al jaciment de l’Esquerda. Ha estat la presència del riu Ter, la que ha fet que des d’èpoques prehistòriques, diversos grups de pobladors hagin ocupat aquest indret. Queda clar doncs, que Roda deu al riu el seu tarannà, la seva personalitat i la seva riquesa.

Amb aquestes paraules, ara ja fa un temps, que Ramón Tremosa, eurodiputat de CiU, em dedicava el seu últim llibre: Catalunya, país emergent. El llibre estava escrit en clau optimista i detallava al lector les oportunitats que per Catalunya s’obrien en el segle XXI: Catalunya, així com tota la zona de llevant, és la porta natural d’entrada de les mercaderies que venen de l’orient. Amb un Euro fort, i Àsia com a principal regió emergent, convertida ja en “fàbrica del món”, la Mediterrània es torna a situar com a eix central en el tràfic de mercaderies a nivell mundial, com ja ho forà durant el temps dels Romans i d’altres imperis de la mare nostrum (grecs, fenicis, egipcis, romans, almogàvers). El llibre és del tot recomanable, i dona una visió de conjunt del que és Europa a partir de les diferents regions econòmiques, que no polítiques, com ja han fet d’altres autors en la matèria com Richard Florida (citat en el llibre de Tremosa) o Kenichi Ohmae (veure The Next Global Stage, llibre, també, del tot recomanable).

De totes maneres, la gran trava per la materialització de totes les oportunitats que la privilegiada posició de Catalunya, el seu teixit industrial i la seva sortida al mar, no només es veu amenaçada per els pirates de Somàlia, que amenacen en desviar les mercaderies per el Cap de Bona Esperança (Sud-Àfrica), que també, sinó per les pròpies mancances en infraestructura que tenim a casa nostre. Per un costat, moltes de les grans infraestructures encara estan governades des de Madrid, i les administracions molts cops no tenen els mateixos interessos que els propis interessats (sembla paradigmàtic el cas de la gestió aeroportuària i AENA). D’altre banda, arrosseguem un dèficit en infraestructures d’anys, que fa que la connexió amb França sigui poc més que molt deficient.

Aquesta setmana, el mateix Tremosa va presentar el informe anual de la Fundació Lluís Carulla, que aquest any esta dedicat a les xarxes de comunicació: “Nadala 2009 Xarxes de comunicació a Catalunya”. Tremosa senyala com la xarxa de mercaderies, principalment ferrocarril, tindria que estar perfectament connectada amb els ports de Valencia i Barcelona, d’altre banda, dos dels ports identificats amb més potencial de creixement a tot el món. Una infraestructura però, que no figura dins dels plans de la Unió Europea malgrat el seu cost es inferior als 100 milions d’Euros.

Tanmateix, l’informe reclama un canvi de model en la gestió aeroportuària, que avui a Espanya encara funciona a partir d’un model del tipus soviètic, i que fa que la gestió dels aeroports a Catalunya sigui força deficitària, malgrat tenir unes bones instal·lacions. El diagnosi esta clar i els remeis son coneguts, ja només queda la voluntat política i les ganes de posar el fil a l’agulla.

Acabo de llegir a LA VANGUARDIA una entrevista a NOA on se’ns informa que la cantant israeliana torna a Catalunya. De fet actuarà a Viladecans (27) i a San Cugat (26). Com m’imagino que alguns aprofitaran per protestar per la seva visita GAY.CAT aprofita per mostrar el seu suport a la cantant. MIRA AWAD també vindrà! A dalt podeu veure totes dues a EUROVISION

Noa returns to Catalonia and as some will protest her visit GAY.CAT just shows his support to her. MIRA AWAD also comes!

Above you can see both at EUROVISION.

]]>