Amb matissos que recorden a “Alien, el octavo pasajero”, se’ns presenta aquesta pel·lícula de ciència-ficció/terror ambientada en un futur que nosaltres no veurem. La Terra pateix una superpoblació exagerada i els recursos naturals estan a punt de desaparèixer. Això fa que es construeixi una meganau espacial on alguns habitants de la terra, protegits i vigilats per soldats, viatgen en busca de nous móns aptes per ser habitats. Durant el viatge , es someten a un hiperson que els manté adormits durant tot el trajecte.

El tinent Payton es desperta del seu hiperson junt amb el soldat Bower. Aviat descobreixen que a la nau ha ocorregut alguna cosa horrible que ha transformat a alguns dels habitants de la Terra en éssers fastigosos i temibles, amb fam insaciable i caníbal.

L’argument, des d’aquest punt de vista, no és gaire complex; però a mida que va avançant el film, es va tornant més estrany i paranoic. Potser es el punt negatiu de la pel·lícula per a mi, ja que no he acabat d’entendre-la. Bé perquè és massa complicada, bé perquè em fa la sensació que no s’explica gaire bé allò que passa, bé perquè l’he vist online amb qualitat molt millorable (sobretot de so). Els monstres mutants no són res de l’altre món i tampoc se sap molt bé com arriben a ser com són. No es pot qualificar de pel·lícula d’acció, perquè no hi ha molta, a diferència de la mateixa “Alien, el octavo pasajero” o altres pel·lícules de terror amb estranyes criatures com “Resident Evil”.

El que m’agrada és l’ambient de claustrofòbia i tensió que genera, com a bona pel·lícula de terror. El gir argumental del final, en el qual s’explica tot i s’arriba a entendre una mica l’argument, és força sorprenent i fa que oblidis que no has entés res durant la pel·lícula. Senzillament acceptes el final i prou.

Tot plegat una bona pel·lícula pel sofà dels diumenges, amb moments de tensió i pocs efectes especials (sorprenent en una pel·lícula de ciència-ficció, no creieu?)

Em deixava un dels aspectes importants de la sèrie: el tractament de la ètica. A la sèrie es parla del nivell ètic de les persones. Hi ha persones que tenen un nivell ètic més alt (els bons), i altres que el tenen més baix (els dolents). També hi ha gent que en la seva vida a la terra tenia problemes mentals (esquizofrènia, etc.). Algunes d’aquestes persones es tornen bones quan els seus problemes desapareixen. És el cas de Jack el destripador, per exemple.

Els que són dolents perquè sí en alguns casos es redimeixen, i altres  segueixen sent-ho en aquesta nova vida, on tot ve donat i totes les necessitats bàsiques estan cobertes. Són dolents perquè sí. És una visió de la maldat particular i que dóna tota la responsabilitat de les accions a les persones. Encaixa força amb la meva visió personal de l’ètica.

Un bon dia, un tio estava mirant “Matrix”. Quan va acabar de veure-la, embriagat per una necessitat imperiosa de ciència-ficció, va veure “Yo, robot”. I d’aquí li va sorgir la idea de fer aquesta pel·lícula. No hi trobo cap més explicació. La pel·lícula ens presenta un futur no massa llunyà, en el qual tots viurem recluïts a les nostres cases i màquines perfectes faran la nostra vida, mentre nosaltres les controlem des d’una butaca “molona”. La veritat, no ho trobo una idea massa original.

I amb aquest pensament vaig començar a veure la pel·lícula. I amb aquest mateix pensament la vaig acabar. Però tot i això, he de confessar que em va agradar força l’argument. I és que de, tant en tant, m’agrada veure un film amb un argument una mica enrevessat però que alhora no requereixi gaire esforç mental. Una d’aquelles pel·lícules que no t’enteres de res fins el final.

Em sorprén la poca acció que hi ha. Crec que aquest tipus de pel·lícules són idònies per grans escenes de persecucions, tirotejos i lluites impossibles. Però aquesta gairebé en prescindeix per complert. A més, inclou (amb més pena que glòria) una història d’amor entre un Bruce Willis que no destaca gaire per la seva interpretació i la seva dona/substituta.

Punt positiu per al gir argumental que dóna la trama a mitja pel·lícula. No és gens previsible; al contrari que la resta del metratge.

Poques crítiques han lloat aquesta pel·lícula i amb raó. Però jo li dono un vot de confiança. Anirà molt bé per veure-la un diumenge a la tarda, d’aquells que no teniu ganes de sortir de casa i a la tele només fiquen pel·lis cutres sobre mainaderes assassines i avions sense control. Si la veieu després de dinar correu el risc de quedar-vos adormits. Doneu-vos per advertits!!!

Sorprenent!!! Mai s’havia vist una pel·lícula de ciència-ficció més propera a la realitat i amb més missatge sociocrític!!!

I és que aquesta pel·lícula, com bé s’anava anunciant des de força temps abans de la seva estrena, és el reflex d’una situació que encara es dóna avui en dia: l’apartheid que han patit, i que encara pateixen, alguns països africans. Però encara podem anar més enllà i trobar similituds amb l’holocaust de Hitler. Només cal substituir els africans o els jueus per extraterrestres i ja tenim el nostre pseudodocumental extraterrestre.

I al mig de tot aquest rebombori de ghetto, camps de concentració i amenaces alienígenes, com no podia ser de cap altra forma, trobem als Estats Units d’Amèrica!!! Perquè els americans s’esforcen tant per ficar el morro on no toca?? Se suposa que la nau extraterrestre s’atura damunt de Johannesburg, a sud-àfrica. Per tant, que han d’anar a fer ells allà?? Aquest és l’únic punt negatiu a la pel·lícula.

El començament, presentat com un documental de televisió és magnífic. Com resumir 28 anys d’història (28 són els anys que la nau porta aturada a la Terra) en poc més de cinc minuts. Amb entrevistes que donen una fasa veracitat a la trama que es donarà a continuació.

Per cert, un punt positiu per al secret que s’ha guardat vers la trama. En començar a veure la pel·lícula només sabia que sabia tothom: un grup d’ET s’aturen al nostre planeta i, incapaços de conviure, l’ésser humà els tanca en un ghetto perquè es matin entre ells. Aquest, si més no, és el punt de partida de la pel·lícula que evoluciona molt favorablement, trobant una trama addictiva i ben buscada, que culmina amb un final fantàstic. Un final romàntic enmig de tanta segregació, violència i discriminació.

És impossible negar que mentre mires la pel·lícula, et ve al cap la imatge de Jeff Goldblum (Jurassic Park) en plena metamorfosi a “La mosca”.

Molt bona pel·lícula per tenir en la vostra col·lecció privada de DVD, quan surti.

Som tant diferents i, alhora, tant iguals…

Avui li dedico el post a la guanyadora d’aquest any del Festival de Sitges.

Una pel·lícula inquietant. Claustrofòbica, segons com es miri. Per mi, entra dins el gènere de la ciència-ficció pels péls. Tot i presentar-nos una perspectiva futurista sobre la manca de recursos naturals a la qual ens veurem immersos d’aquí no gaires anys, no és una pel·lícula comparable  al que va representar “2001: un odisea en l’espai” d’Stanley Kubrick o “Blade Runner” de Ridley Scott per al món de la ciència-ficció. Per aquest motiu se’m fa estrany que aquesta hagi estat la pel·lícula guanyadora del certàmen d’enguany.

Nota positiva per a Sam Rockwell, que ha sapigut defensar diferents papers dins un mateix argument. I nota molt positiva per a Gerty, el robot amb veu de Kevin Spacey que, trencant els esquemes de les pel·lícules de robots futuristes, no és dolent ni té instints assassins.

L’argument és prou bo, però crec que no està ben explicat. Personalment, crec que li podrien haver tret més suc; i em fa la sensació que queden coses sense explicar o, si més no, una mica penjades. Té un parell de girs argumentals que, narrats d’una altra manera, haguessin suposat una sorpresa per als espectadors. Però la forma en com estan presentats, són bastants previsibles.

La música està bé. Hi ha molt poca durant la pel·lícula, Jo diria que hi ha la necessària per a crear aquesta atmosfera de reclusió ultra-modernista.

En resum, molt bona nota per a la presentació de la pel·lícula, per a la fotografia i per a l’actuació de Sam Rockwell (no l’havia vist, crec, des de la “Milla Verde”); bona nota a la música i els efectes especials; i aprovat just per a com està presentat, narrat i estructurat l’argument.

Radicalitzant, crec que el fet que el director (Duncan Jones) sigui fill de David Bowie ha influenciat al reocneixement d’aquesta pel·lícula. Espero que aquest any hi hagin hagut millors films a Sitges.

Tot i que molt tard, he descobert aquesta maravella de la TV: Battlestar Galactica. Millor que Perdidos, que fins ara creia que era la millor sèrie de la història de la tv.

Mai no havia vist un producte televisiu amb tants registres i contingut, vaig pel principi de la tercera temporada, aquesta sèrie ja m’ha fet dubtar sobre la condició humana, la noció de justícia, les justificacions de polítics i militars. El final de la segona temporada és una al·legoria en tota regla de la guerra de l’Irak i l’Afganistan, que posa en questió les formes i mètodes dels al·liats i l’enemic. Això si, sense dogmes, sense lliçons, amb el dubte com fil argumental.

No desconfieu per culpa del títol: Battlestar Galactica S’HA DE VEURE.

Algun dia el Google Earth será el precedent d’una altra cosa, i la gent se n’enfotarà molt del Google Earth actual. Perquè les imatges que es veuran seran en temps real, i si sortim al carrer, qualsevol persona des de qualsevol lloc del món podrà saber a quina hora hem sortit de casa, i quina roba portàvem. Suposo que a això també ens hi acostumarem.