Algunos montan mucho ruido para presionar al TC

Álvaro Lozano Garrote
Si quiere enviar un artículo, hágalo a articuloslibres@gmail.com…EXPRÉSATE

Com si d’un fòrmula 1 és tractés, en la cursa per les properes eleccions municipals, el grup de CiU a l’Ajuntament de Balaguer ha volgut petjar l’accelerador per primer cop en dos anys i mig de legislatura. Llàstima que alhora de que el seu president Josep M. Roigé  (el Savi ) ho ha volgut fer, el vehicle s’ha calat.

En el passat Ple Municipal del mes d’octubre, l’equip de Govern va presentar una proposta per augmentar  l’IBI pel proper any 2010. L’equip de CiU és va trobar amb un regidor absent: els motius segons Josep M. Roigé per qüestions de feina.

Com molt bé anunciava la nostra redacció: “casualitat o no” el fet d’aquesta absència donaria que parlar. Davant la sorpresa, l’equip de CiU va anunciar presentar al·legacions i, així repetir  el Ple.

En el Ple Extraordinari per presentar les al.legacions, aquest mateix regidor que l’altra vegada va estar absent, es va desmarcar de la resta de grup i ,CiU és va quedar en 4 regidors.

El grup de CiU s’ha quedat “GELAT” en la mateixa cadira de la sala de Plens. L’intenció de criticar i de fer campanya en contra de l’actual Alcalde ha estat frustrada: casualitat o no.

L’intencionada accelerada del F-1 del seu president Josep M. Roigé de CiU, ha estat en va i el seu flamant cotxe de carreres s’ha calat a la primera de canvi.

Hi ha una dita popular que diu : “El diablo sabe més por viejo, que por diablo. Tanmateix algú s’ho te que fer mirar…

]]> http://avbellvitge.wordpress.com/2009/11/27/el-psc-de-lhospitalet-de-llobregat-ho-ha-fet/ Fri, 27 Nov 2009 16:25:59 +0000 AVBellvitge http://avbellvitge.wordpress.com/2009/11/27/el-psc-de-lhospitalet-de-llobregat-ho-ha-fet/

El 17 d’ctubre passat fèiem una entrada titulada “Fan el que volen” fent-nos eco d’una notícia del diari el Punt on es deia que l’ajuntament pretenia requalificar un sector de la Rambla Marina com a “zona verda”, aquest sector, que es veu pràcticament sencer a la fotografia és el que va des de l’avinguda Carrilet fins a la carretera del Mig. Com es veu de zona verda, com l’entén tothom, te poc; seria en tot cas una zona grisa, amb arbres a cada costat i unes jardineres al mig d’alguns sectors per tal de dissimular. Tancàvem l’article reivindicant  “Ens calen zones verdes de qualitat, de veritat, amb ànima! no de formigó com aquesta, i tant aquí com a Can Rigal, com a tot l’Hospitalet de Llobregat!”, ja que la nostra ciutat te una mancança molt important en superfície de zones verdes, molt per sota dels criteris de l’Organització Mundial de la Salut.

Aquesta setmana, al ple municipal, s’ha aprovat el “DICTAMEN PER APROVAR PROVISIONALMENT LA MODIFICACIÓ PUNTUAL DE PGM A L’ÀMBIT DISCONTINU DE LA FEIXA LLARGA AMB LA TRAVESIA INDUSTRIAL I A LA RAMBLA DE LA MARINA, ENTRE L’AVINGUDA DEL CARRILET I LA TRAVESIA INDUSTRIAL, AMB RESOLUCIÓ PRÈVIA DE L’AL·LEGACIÓ PRESENTADA EN EL TERMINI D’INFORMACIÓ PÚBLICA DE L’APROVACIÓ INICIAL DEL PLA” en solitari pel PSC utilitzant la seva majoria absoluta, ja que la resta de partits no sols estaven en contra, sinó que estaven lògicament indignats per aquest engany. Des de la Federació d’Associacions de Veïns de l’Hospitalet el sentiment ha estat el mateix, tildant aquest fet de presa de pèl. En fi, transcrivim un article del diari Avui d’aquest matí:

L’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat ha decidit guanyar espai de zona verda canviant la qualificació de la Rambla de la Marina, en el tram comprès entre l’avinguda del Carrilet i la Travessia Industrial, en un espai on la grisor s’imposa clarament al color verd. La proposta, que només compta amb el suport del PSC, s’ha fet per compensar la pèrdua de metres quadrats de zona verda que significarà construir una pista d’atletisme que ha de substituir l’actual de Can Rigalt, equipament esportiu que desapareixerà quan es desenvolupi urbanísticament aquesta zona.

L’Ajuntament va trobar un espai a l’entorn de la Feixa Llarga, al barri de Bellvitge, on ja hi ha altres instal·lacions esportives. Es tracta d’una parcel·la “que ara fem servir com a viver, i la meitat ja està qualificada com a equipament i l’altra meitat com a zona verda”, explica la tinent d’alcalde d’Urbanisme i Obres del consistori, Ana M. Prados. El primer que s’ha fet ha estat qualificar el terreny com a equipament per poder-hi ubicar la pista. Això ha obligat a buscar altres terrenys per compensar la pèrdua d’espai verd i el PSC ha trobat la solució a la Rambla Marina, però en aquesta decisió s’ha quedat sol.

La proposta tirarà endavant perquè els socialistes tenen majoria absoluta i només s’hi ha presentat una al·legació, però ha obert la segona gran escletxa en pocs mesos a l’equip de govern, que formen PSC i ICV-EUiA, després de la polèmica que es manté oberta per la urbanització de Can Trabal, l’última zona agrícola de l’Hospitalet.

Des de l’Ajuntament, Prados assegura que d’aquesta manera s’aconsegueix que la part baixa de la Rambla de l’Hospitalet “sigui per sempre més per a ús ciutadà”. El regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat, Alfonso Salmeron, d’ICV-EUiA, però, s’hi oposa perquè considera que la compensació “s’ha de fer en un altre lloc i no pas en un vial”. Segons Salmeron, per obtenir aquest espai es podria esperar a la requalificació que encara s’ha de fer de Cal Trabal.

Per als veïns, presa de pèl

El president de la Federació d’Associacions de Veïns de l’Hospitalet, Manuel Piñar, ha qualificat la mesura de “presa de pèl” i opina que la idea del PSC “no hi ha per on agafar-la” i la qualifica d’”excusa de mal pagador”, ja que la Rambla sempre serà d’ús ciutadà “si aquesta és la voluntat dels equips de govern”. La portaveu de CiU, Meritxell Borràs, prefereix ironitzar dient que actuant d’aquesta manera “serem la ciutat amb més zones verdes de Catalunya”.

Això ens recorda que al setembre, l’alcaldessa, en referència a les crítiques i preguntes sorgides per la futura destrucció de unes 13 Ha de zona verda amb ús agrícola al sector Cal Trabal, va dir: “es farà el que sigui millor per l’Hospitalet i la ciutadania”, com una mare que  diu al seu fill petit: “ja l’entendràs quan siguis més gran, ara sols et puc dir que hem de fer això i ja està”. Sembla que 30 anys de democràcia ens ha portat a això, a que ens tractin així, com a nens petits, o pitjor, como si fóssim babaus. Suposem que això és el mateix, algun dia entendrem aquest moviment,… és pel nostre be…

Però realment l’equip de govern actual sap el que vol o necessita la ciutat?, o es que l’ajuntament de fa tan sols una dècada, aquell que va preveure o construir tants parcs ara oblidats o arrasats per aquests d’ara, no sabia res? Com un mateix partit pot canviar tant d’opinió en aquest aspecte en tants pocs anys?

Aquí us penjo la meva intervenció en tres parts al programa de TVE 59 segons de dimarts passat. Vam abordar qüestions com ara, la sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la lluita contra la corrupció política i social i la política de pactes d’Unió. El programa va ser moderat per Cristina Puig, i van intervenir els periodistes Milagros Pérez-Oliva (El País), Alex Salmon (El Mundo), Manuel Cuyàs (El Punt), Antoni Bolaño, Antoni Puigvert i Sònia Domènech (La Razón).

Sembla que per fi el nostre Parlament s’ha decidit a crear una llei electoral per a Catalunya, després d’estar tres dècades sense, ja que CIU es negava a tocar un sistema caciquil heretat del franquisme, segons el qual, a les províncies on la federació conservadora té els seus feus electorals el vot val al quàdruple que a la metròpolis progressista, esgrimint com a coartada per a tal trampa, un suposat desequilibri territorial imaginari.

Un dels temes en boca de tothom son les “llistes obertes” presentades com la màgica solució a l’abstenció endèmica del nostre sistema democràtic, quan en realitat seria un veritable suïcidi polític.

Segons el meu punt de vista, si poguéssim escollir als candidats a diputat d’una llista, aquestes serien les desavantatges més importants:

1.- Bipartidisme absolut: Per triar un diputat concret vinculat a un territori caldria limitar molt les circumscripcions i tan sols les grans formacions polítiques podrien aconseguir que un dels seus líders fos escollit, per tant el parlament estaria format per CIU i PSC. A més, una campanya personalista sempre fomenta el bipartidisme.

2.- Es votarien persones, no idees: Amb la qual cosa la teoria política perdria encara més pes davant aspectes fútils com l’aspecte extern, la simpatia, la dialèctica en un debat, la participació en mitjans de comunicació…

3.- El Parlament seria ingovernable: Cada cop que el poder executiu hagués d’aprovar una llei, hauria de negociar amb els diputats un a un, ja que no existiria la unitat de vot al partit,doncs cada diputat tindria el seu propi programa. Un exemple d’això el trobem amb la difícil aprovació de la Sanitat pública a EUA, tot i la majoria absoluta demòcrata en ambdues càmeres.

4.- La campanya electoral seria infinitament més cara: cada diputat hauria de fer mítings i cartells pel seu compte! Suposaria unes 100 vegades més volum d’actes, cartells, anuncis… Òbviament això significa més poder per a lobbies que financen campanyes i volen rèdits econòmics i que, de nou, els partits petits queden marginats.

5- El transfuguisme seria la ordre del dia: Recordeu el cas de Rafael Simancas a Madrid i els trànsfugues que li van robar la presidència? Doncs imagineu que els diputats no haguessin de donar suport forçosament a un Govern i poguessin fer-li xantatge de càrrecs públics per tal de donar-li suport. Segur, però, que la dreta no té aquest problema!

6.- No augmentaria la participació: Els països amb mes abstenció d’Europa, com Suïssa o Finlandia, tenen llistes obertes.

7- No hi haurien mecanismes correctors de gènere: Es a dir, la Llei d’Igualtat que assegura un 50% d’homes i dones seria impossible d’aplicar, tornem doncs al Patriarcat polític.

8.- No s’acabaria amb el poder de la burocràcia dels partits: Els aparells seguirien decidint a qui podem votar i ja s’encarregarien d’eliminar dissidents de la tria. Simplement es farien sistemes de fidelitats polítiques a petita escala, com els que existeixen a nivell local, lligats als diputats amb més carisma.

Hi ha, però altres coses que la nova Llei Electoral SI hauria de regular:

-No a la llei d’Hont, una persona un vot. Votem els ciutadans, no els territoris. Perqué Arcàngelo, que viu a Lleida, té el quadruple de poder polític que jo? Si hem estudiat tots dos a la UAB!

-Transparència total del finançament dels partits, publicació de les llistes de donants.

-Eliminació del percentatge mínim per entrar al Parlament, si amb un 0,8% tens un diputat, tens dret a ser-hi. La pluralitat mai és perillosa.

Los militantes de los partidos políticos son piezas de museo y brazos de madera

Las aportaciones económicas de los militantes de las formaciones políticas a examen en esta entrada.

En multitud de ocasiones he escuchado un argumento falaz para tratar de “recuperar” a activos militantes desencantados de las organizaciones políticas, que consiste en “Para cambiar las cosas…hay que estar dentro”. U otros de la naturaleza “las organizaciones políticas tienen que democratizarse” y muy similares.

Pero la realidad contable, la fría matemática del DEBE y el HABER nos hace una ligera idea del por que en el seno de los partidos políticos en España, quienes menos poder de decisión tienen son precisamente sus militantes.

En esta ocasión no voy a desmenuzar los datos por formación política, por que la diversidad “contable” en el tratamiento de las cuotas de los militantes en las organizaciones políticas con representación parlamentaria es tan sumamente dispar e increíble además de opaco desde el punto de vista contable,  que valga este primer comentario como conclusión final de esta entrada. No obstante, una vez más os remito a los últimos datos del Tribunal de Cuentas que datan del ejercicio 2005.

Sin embargo…todo es legal. La Ley Orgánica 8/2007 regula la financiación de los Partidos Políticos. En su art. 2  se establece:

Recursos económicos.

Los recursos económicos de los partidos políticos estarán constituidos por:

Uno. Recursos procedentes de la financiación pública:

1. Las subvenciones públicas para gastos electorales, en los términos previstos en la Ley Orgánica 5/1985, de Régimen Electoral General y en la legislación reguladora de los procesos electorales de las Asambleas Legislativas de las Comunidades Autónomas y de las Juntas Generales de los Territorios Históricos vascos.
2.Las subvenciones estatales anuales para gastos de funcionamiento, reguladas en la presente Ley.
3.Las subvenciones anuales que las Comunidades Autónomas establezcan para gastos de funcionamiento en el ámbito autonómico correspondiente, así como las otorgadas por los Territorios Históricos vascos y, en su caso, por las Corporaciones Locales.
4.Las subvenciones extraordinarias para realizar campañas de propaganda que puedan establecerse en la Ley Orgánica reguladora de las distintas modalidades de referéndum.
5.Las aportaciones que en su caso los partidos políticos puedan recibir de los Grupos Parlamentarios de las Cámaras de las Cortes Generales, de las Asambleas Legislativas de las Comunidades Autónomas, de las Juntas Generales de los Territorios Históricos vascos y de los grupos de representantes en los órganos de las Administraciones Locales.

Dos. Recursos procedentes de la financiación privada.

1.Las cuotas y aportaciones de sus afiliados, adheridos y simpatizantes.
2.Los productos de las actividades propias del partido político y los rendimientos procedentes de la gestión de su propio patrimonio, los beneficios procedentes de sus actividades promocionales, y los que puedan obtenerse de los servicios que puedan prestar en relación con sus fines específicos.
3.Las donaciones en dinero o en especie, que perciban en los términos y condiciones previstos en la presente Ley.
4.Los fondos procedentes de los préstamos o créditos que concierten.
5.Las herencias o legados que reciban.

La Legislación mencionada es muy estricta en materia de donaciones y cuotas. Esta obliga a la totalidad de las organizaciones políticas que las cuotas de los militantes deben de ser sufragadas en “cuenta corriente específica”, mientras que en las “donaciones” se prohíbe el anonimato de las mismas, con un limite legal de hasta 100.000 euros (sea monetaria o en especie)  y todas serán satisfechas en otra cuenta corriente específica.

Pues bien, según los datos contables aportados por la totalidad de las organizaciones políticas, el apartado cuotas de militantes no cubre en la totalidad de los casos, los gastos de funcionamiento interno con carácter ordinario de los Partidos Políticos en España.

¿Qué quiero decir con esto? ¿Establecer un incremento de las ayudas oficiales y subvenciones a los Partidos? No, todo lo contrario.

Pero lo más significativo de todo esto, es el peso real que tienen los militantes en la financiación de los partidos, siendo prácticamente testimonial y por lo tanto, su supervivencia económica, si dependiera de las cuotas y en función del endeudamiento existente en la totalidad de las organizaciones con la banca, amén de la capacidad recaudatoria en materia de subvenciones y ayudas públicas legalmente establecidas, hacen del precepto constitucional de “las organizaciones políticas tienen que tener un funcionamiento interno democráticos” en mero y simple papel mojado.

Los comentarios están abiertos.

Fuentes utilizadas para esta entrada:

INFORME TRIBUNAL DE CUENTAS AÑO 2003

INFORME TRIBUNAL DE CUENTAS AÑO 2004

INFORME TRIBUNAL DE CUENTAS AÑO 2005

Seguir las anteriores entradas:

La financiación de los Partidos Políticos en España (1)

La financiación de los Partidos Políticos en España (2)

La financiación de los Partidos Políticos en España (3)

Buscava per casa alguna pel.lícula per veure aquesta nit i m’he trobat amb un tot un clàssic del cinema espanyol de fa quatre dècades.
Els més grans recordaran segur una comèdia que es va dir “Los que tocan el piano” protagonitzada per Concha Velasco, Alfredo Landa i Tony Leblanc. Aquesta expressió feia al.lusió no a la cosa musical sinó al fet de que la policia et prengui les empremtes digitals per a la teva fitxa de delinqüent. Aquests eren els que “tocaban el piano” tot i que, en realitat, eren una colla de xoriços més entranyables que perillosos.

Estava veient-la precissament quan m’han trucat i tot xerrant hem començat a parlar del més insigne dels nostres pianistes sabadellencs. L’inefable Joan Manau avui ha sortit a la premsa, tant que li agrada, per a fer allò que creu que domina. Respondre a l’oposició de forma contundent.
Quina era la raó? Doncs unes paraules dels convergents que no han agradat gens als nostres respectables governants i menys al pianista sabadellenc.

Si en temps de bonança és exigible que cada cèntim de diner públic es gasti amb la mesura que cal, quan a més hi ha una crisi com la que travessen milers de famílies de la ciutat és absolutament una obligació.
Un dels molts excessos que ha comès Manuel Bustos des de que va arribar a ser l’Alcalde de Sabadell és el d’assenyalar algú amb el seu magnífic dit i, a partir d’aquell moment, ja tenim algú a qui li ha tocat la Grossa. Li plouen milers d’euros mensuals a canvi d’una feina que no té una regulació horària ni unes exigències concretes. El que es diu un xollo, vaja.

Legalment és possible que l’Ajuntament pugui escollir uns càrrecs eventuals. Es tracta de persones que sense haver de justificar cap currículum ni cap formació concreta es contracten per a recolzar àrees específiques de la gestió. Moltes vegades parlem aquí dels famosos “Comissionats” donant per fet que tothom sap què son tot i que és possible que algunes persones ho ignorin. Doncs exactament són això. Suposats especialistes en temes que es contracten per a “ajudar” els regidors que tenen responsabilitats concretes.

El que passa és que ja hem vist aquí molts cops que el govern es mira les lleis i sempre prova de forçar-les al màxim. Tot allò que s’ha legislat en un sentit concret sempre es mira de buscar el forat per a que s’adapti al nostres desitjos. Això també és part del que s’anomena l’Estil Bustos.

El passat més d’abril el sindicat CCOO a l’Ajuntament de Sabadell va denunciar que, mentre ells havien de pregar per unes petites pujades salarials, el govern anava sumant càrrecs i càrrecs amb sous extraordinaris. Per exemple, en els quadres que veieu a continuació podem comprovar com s’havien inventat llocs de treball que molts cops eren ocupats per persones que anaven a les seves llistes i no van arribar a entrar dins l’Ajuntament com a regidors però que van tenir aquest “premi de consolació”.

S’ha fet un ús tan barroer de tot això que s’han anat acumulant càrrecs i càrrecs sense fi. Per un costat repartint diners “entre els nostres” i per l’altre diem allò que tant li agrada a Bustos de que “per estalviar aquest any hem canviat la Paella per Fideuà a la Festa Major”. Això del ridícul és una cosa que no l’han estudiada.
Doncs quin munt de fideuà que podríem haver fet amb el total de 1.400.000€ anuals que s’està gastant Bustos amb els 22 càrrecs eventuals.

El portaveu de CiU ha fet unes declaracions on assegura que “en époques de crisi és intolerable que l’Ajuntament malgasti els diners amb una duplicació del govern. Per una banda hi ha el govern format per polítics i per altra banda hi ha un govern a l’ombra que ens costa 1.400.000€ l’any”. Això que diu el Carles Rossinyol és un gest de bona persona i confiada.

Creure que Bustos té dos governs quan tots sabem que ell no necessita ningú per a governar és creure massa en la seva capacitat de treballar en equip.
Déu, que li ha enviat moltes virtuts, aquesta se la va guardar. El que té de bo això de que un dia algú et faci Comissionat és que tens un càrrec però no hi ha una hora d’entrada ni sortida ni obligacions concretes. Els de CiU arriben a posar un exemple molt concret. Existeix un Cap del programa d’Igualtat Dona-Home el qual percep per fer aquestes tasques més de 50.000€ anuals. En el moment en que s’ha de fer el desenvolupament d’aquest programa s’encarrega un estudi a una empresa externa. No s’entén, aleshores, quines tasques fa aquesta persona si finalment s’ha d’acabar contractant a un tercer per a això.

Per no parlar de projectes com el de la Ciutat de la Música que hi té gent cobrant importants sous i encara ningú sap si tot el que s’hi ha invertit són diners malaguanyats. Que sembla que sí, veritat Magí Rovira? El portaveu d’ERC fa temps que ho està advertint sense descans. O el Comissionat de Patrimoni que no té cap funció assignada ni departament ni res i només el fan servir de tant en tant per a que avali les coses que fan els del govern. I a cobrar. O la senyora de Juan Carlos Sánchez que sap de Nova Ciutadanía el que jo de Suahili però allà està tant feliç tapant la cosa ètica amb el compte del banc.

Al final s’estan pagant un munt de sous que CiU creu que haurien d’estar coberts amb algunes de les 1.600 persones que conformen la plantilla de l’Ajuntament avui. “En el moment que un regidor necessita un suport per dirigir un projecte i no troba cap de les 1.600 persones que el pugui ajudar, deu voler dir que alguna cosa falla. Doncs no crec que no hi hagi cap persona prou qualificada”.

Sembla carregat de raó el que diu Rossinyol. No és possible trobar d’entre les 1600 persones que treballen a l’Ajuntament alguna que pugui fer la tasca per a la que s’ha d’anar a contractar algú de fora?
I, a més, han de ser precissament persones que havien figurat a la candidatura del PSC les més idònies per a ocupar aquests càrrecs que tenen perfils tècnics?

Manau, aquest home que només parla del que li dóna la gana, va sortir ahir a respondre Carles Rossinyol. Imagino que li va venir de gust o potser tocava. No em dedicaré aquí a promocionar les paraules del pianista ja que ho han fet tots els seus mitjans de comunicació que són una pila. Només cal dir que el millor argument que ha trobat ha estat el de dir que, total, tampoc estalviaríem massa amb la proposta de CiU i que per tant no val la pena.

Si tenim en compte que els convergents demanen suprimir el 50% dels càrrecs i que avui tots aquests costen, com hem dit, 1.400.000€, està clar que aquest home i la resta de la humanitat no tenim la mateixa perspectiva del que significa la paraula estalvi.

Sap senyor Manau tot el que es pot fer amb 700.000€? Vosté no ho sé, però l’Ajuntament, en temps de crisi, molt. Val a dir que si Bustos necessita 22 càrrecs de confiança, quan va arribar al govern la xifra no superava els 10 de Toni Farrés.

En definitiva és un pas que no hauríen de fer els convergents ni demanar el recolzament de la resta de l’oposició. Hauria de sortir dels socialistes que, llògicament, estaran recolzats per la simpàtica parella formada pels dos regidors Jordi Soriano i Patricia Martínez del PP que no perden ocasió per a demostrar la seva adhesió al régim. Són les coses que et deuen ensenyar quan entres en aquell partit, que s’ha de seguir el líder sigui qui sigui. I ells el segueixen. Són els nostres “Roper” particulars però no tenen ni una mica de la gràcia d’aquells.

Ja sabem perquè demana tants diners Manuel Bustos quan es posa el seu vestit de President de la Federació de Municipis i va dient per tot que els Ajuntaments necessiten un millor finançament. Clar que sí, per a tenir feliços els seus càrrecs de confiança, entre d’altres coses.

És la llei de l’embut en versió Sabadell.

El Parlament de Catalunya debat aquests dies els pressupostos de la Generalitat pel proper any i la posició d’Unió Democràtica, com la de CiU, és clara i rotunda: que els tornin. El motiu principal per demanar-ho és inequívoc: els números presentats pel govern tripartit per afrontar el 2010 no serveixen i no ajuden Catalunya a sortir de la crisi. Malauradament, els comptes que presenta el Govern són clarament socialistes ja que baixen la inversió, pugen la despesa en personal i no tenen cap mesura social.

No és pas una lectura esbiaixada. El Govern ha presentat uns pressupostos amb una inversió que baixa gairebé un 10 per cent. Malgrat la crisi i les dificultats d’inversió que pateix el sector privat, malgrat l’actual paràlisi, la decisió de l’administració de tots els catalans és la de rebaixar la inversió pública. Només per aquest motiu, aquests pressupostos ja no servirien al país.

Però, a més a més, tot i el que vol vendre el govern tripartit, aquests pressupostos per no ser, ni tan sols són socials: els ajuts per a les famílies amb nens de 0 a 3 anys i a les vídues no s’incrementen. Les ajudes als programes de salut disminueixen. El desplegament de la Llei d’Educació no té el suport econòmic que necessita… i, per acabar-ho d’adobar, els comptes del govern és troben molt allunyats de l’austeritat que el temps necessita i que la societat reclama ja que incrementen la despesa corrent en un 6% i el personal augmenta en 5.000  persones més. Aquests són els números que vol aprovar el govern tripartit, no obstant la crisi i malgrat els missatges d’austeritat que les administracions llancen a la ciutadania, i que en canvi són les primeres en incomplir.

Són, com podeu veure, motius suficients per demanar que es retornin aquests pressupostos i que el govern treballi d’una vegada per oferir a la societat instruments per fer front a la crisi i per facilitar-li eines que serveixin per a superar-la. Perdre un altre any amb uns pressupostos inútils – que no faran sinó llastrar encara més l’economia catalana- serà la trista herència d’un trist tripartit en el darrer any de la seva legislatura. Aquests pressupostos són l’exposició del fracàs del tripartit. De fet, són els últims pressupostos del tripartit.

Ara els de CIU diuen que inclouran en el seu programa electoral la proposta d’abaratir l’acomiadament, reduint la indemnització per acomiadament improcedent de 45 a 33 dies. Argumenten que això és per “crear ocupació” (que ve a ser com reduir l’alcoholisme abaratint l’alcohol)

Si, ja se que diran que en Mas va dir moltes coses més i que ell només proposa idees per combatre l’atur perquè les competències les té Madrid, però el problema de l’atur no l’han creat els treballadors sinó un model econòmic ultra-lliberal depredador i no és just que ara s’aprofiti la situació actual per retallar els drets laborals tant durament aconseguits, precaritzant encara més les vides de milions de persones.

Tot plegat deixa molt clar a qui no s’ha de votar en les properes eleccions.

El día jueves 18/06/09 se realizó en Sabadell (Barcelona) una mesa redonda organizada por la Federación de Asociaciones de Inmigrantes del Vallés (FAIV) sobre la reforma a la denominada “Ley de Extranjería”. En esa reunión intervinieron representantes de todos los partidos políticos catalanes con presencia en el Congreso de los Diputados. Pude participar en dicho evento y aproveché para señalar a los asistentes, en concreto al diputado Carles Campuzano de CiU, la falta de coherencia entre palabras y acción que desde mi punto de vista existía en los partidos políticos en relación a dicha reforma.

Expuse aquel día que desde mi apreciación dicho discurso se adaptaba y amoldaba según fuera la tribuna desde la cual se abordara, reflejando una búsqueda de complacer a los interlocutores de turno y evitar la polémica. No hablaba yo precisamente de las formas, de la adecuación del lenguaje para hacerlo inteligible a los interlocutores, no; me refería al fondo, a la esencia, al contenido; el cual en las manos de algunos políticos cambiaba de color según lo requerido en cada ocasión, como el camaleón. Lo expuse en palabras más amables, claro, en aras de mantener la concordia.

De forma vehemente nuestro parlamentario afirmó que las inquietudes allí planteadas por los asistentes (Plazos de internamiento en los CIE, limitaciones para la reagrupación familiar, requisitos para la renovación de residencia de inmigrantes desempleados y el establecimiento del llamado “carnet por puntos para extranjeros”) serían abordados de la mejor manera posible por CiU en el Congreso para que el resultado final no conllevara a un mayor recorte y limitación de los derechos de los inmigrantes en España. De manera firme expresó que la intención de su partido era favorecer el proceso de integración y para ello estaban recogiendo las impresiones, sugerencias y opiniones del colectivo inmigrante en Cataluña.

Hoy, cinco meses después de aquella conferencia lo que tenemos es la implacable constatación de que – para pesar y perjuicio del colectivo inmigrante – mi impresión era acertada y Campuzano, junto con sus compañeros del Grupo Catalán en las Cortes, terminarían haciendo caso omiso a las aportaciones hechas desde el colectivo inmigrante y sus acciones irían por un camino muy distinto al de sus palabras, justo lo que se le señalaba en aquella fecha y que él se empeñó en negar. Verbigracia:

1.-  A pesar de que la amplia mayoría de ONG`s, académicos, juristas y asociaciones que trabajamos en el ámbito de la inmigración hemos señalado hasta el hartazgo nuestro desacuerdo con dicho texto legal, el proyecto de reforma de la “Ley Orgánica sobre Derechos y Libertades de los Extranjeros en España y su Integración Social, del 11 de enero de 2000” pudo pasar a discusión en el Congreso de los Diputados gracias a los votos positivos de Convergencia i Unió y su rechazo a presentar una enmienda a la totalidad de dicha reforma.

2.- La totalidad de las enmiendas presentadas por CiU han ido encaminadas en desarrollar lo contemplado en el estatuto de autonomía aprobado en el año 2006 y en ningún caso han recogido los planteamientos del sector inmigrante (Plazo de internamiento en CIE, reagrupación familiar, renovación de residencia y “carnet por puntos”) aportadas en las numerosas reuniones, foros y discusiones realizados en torno al tema y donde participaron representantes de CiU. No sólo eso si no que han introducido en el texto el compromiso de integración – adornado y camuflado, eso sí – que tanto criticó CiU al Partido Popular en el pasado.

3.- Una ley que aborda un aspecto cuyo devenir futuro será vital para España y Cataluña ha sido impulsada sin el consenso y acuerdo entre la mayoría de partidos políticos. Desde mi punto de vista CiU ha aprovechado la debilidad parlamentaria del PSOE y su imperiosa necesidad de sacar adelante esta ley como fuese, para utilizar a la inmigración como moneda de trueque en la obtención de competencias autonómicas. La aprobación se produjo con 185 votos a favor contra 146 negativos, una mayoría pírrica y que refleja la amplia división existente en la sociedad respecto a este tema. Es legítima esta dinámica, claro que lo es, pero también refleja un cierto desprecio por parte de los partidos que han votado positivamente hacia el colectivo inmigrante radicado en España y hacia un sector muy importante de académicos, abogados, iglesia y gremios de todo tipo.

Mucho se habla actualmente de la “desafección” por parte de los ciudadanos hacia la clase política y cuando nos encontramos con comportamientos y actitudes como las del PSOE, CiU, CC y PNV, tenemos elementos de juicio más que suficientes para entender de donde proviene este desencanto y sensación de fraude.

¿Esta es la manera como se va a combatir desde los partidos políticos esa “desafección” hacia ellos por parte de los ciudadanos?

Seguimos en las mismas. Los políticos por un lado y los ciudadanos por otro. Sólo espero que en las próximas elecciones en las cuales miles de inmigrantes vamos a poder votar a nivel municipal, autonómico y nacional, este tipo de comportamientos sea tomado en cuenta y sirva como elemento de juicio para decidir el sentido de nuestro voto.

De eso se trata la democracia.

Si les eleccions municipals fossin demà, probablement “l’era Manuel” hauria acabat. I ho personalitzo així perquè jo encara crec que el PSC és un altra cosa. Aquesta és només una etapa d’aquest partit que també acabarà quan arribi l’imprescindible renovació.

Si el que diu una enquesta feta per una institució de la ciutat és cert, Bustos només podria tornar a ser l’Alcalde si ICV-EUiA o CiU es beuen l’enteniment i el posen un altre cop a la seva cadira. El PP ja no seria suficient ja que mantindria els seus dos regidors o, fins i tot en podria perdre un. I l’esquema de “geometria variable” que practiquen alguns no és viable a Sabadell. No ens imaginem ni al grup del Carles Rossinyol ni el de la Carme Garcia abstenint-se, per exemple, a la investidura de Manuel. Per no parlar del que faria l’Entesa.

Cert és que la mostra no és prou àmplia (i per tant el marge d’error desdibuixa alguns perfils), que falta encara un any i mig i que poden passar moltes coses d’aquí a les eleccions. Entre d’altres que hi haurà canvi (o no) de govern a la Generalitat. Però no està lluny d’allò que la intuïció ja ens deia. Que el desgast del govern de Manuel Bustos, més a causa dels seus propis errors que pel que li hagi provocat una oposició que té dificultats per a fer arribar el seu missatge a la ciutadania, és constatable.

Quan es parla de l’autoritarisme de l’Estil Bustos es refereixen a cóm és d’impermeable a les peticions o crítiques ciutadanes. Sistemàticament opina que darrere de qualsevol discrepància o moviment hi ha grups polítics instrumentalitzant ciutadans o col·lectius. No trobarem en el conjunt de la seva gestió ni un sol “mea culpa”, ni una assumpció d’errors, ni un gest de proximitat autèntica, de preocupació per la opinió dels demés que discrepen d’ell. Això li deu semblar un gest de debilitat inadmissible. Però és exactament tot el contrari. Fa falta molta confiança i seguretat per a rectificar.

Els ciutadans s’han expressat de forma contundent sobre mols aspectes. I no han obtingut resposta en molts casos o han estat menystinguts com si tot fos cosa de quatre polítics sense escrúpols que volen treure-li allò que li pertany.

Quan aquest estiu es van sentir crítiques pel desastre en que es va convertir el centre, quan van parlar ciutadans i comerciants de com no hi havia hagut previsió ni una bona gestió de les obres, l’Alcalde, el seu germà i més d’un regidor no van parar de reduir-ho tot al terreny del combat polític. És com si tinguessin una mena de miopia que no veiessin més enllà del debat entre partits. Com si fos impossible que els veïns, per sí sols, moguessin una queixa.

O el debat sobre la Gran Via. Que gairebé tothom està d’acord en que s’ha de trobar una solució per a aquest eix tant important de la nostra ciutat. Però també que hi ha un ampli consens en que els semàfors i el tercer carril no eren, per sí mateixos, la solució. 8.500 ciutadans es van afegir a un grup del facebook per a dir-ho alt i clar. Quina va ser la resposta? Doncs crear un grup alternatiu també dins d’aquesta xarxa al que van inscriure amics i familiars del regidor responsable de la cosa. I com no n’hi havia prou van començar a adherir-se partits socialistes de la resta d’Espanya i altres noms que formaven part de la llista de contactes d’aquests. Una sortida tant ridícula com infantil, com tantes respostes de les que surten de l’àrea a la que pertany el germà de l’Alcalde.

Tornant al que dèiem al principi, Manuel Bustos té tant clar que el futur es pinta difícil que fa temps que adverteix del “govern de perdedors”. Una de les frases que creu que han fet fortuna i el que provoquen realment és que quedi en evidència el govern de Montilla.

A què anomena així? Doncs imagino que a qualsevol combinació on ell no en sigui l’Alcalde. Bustos, de fet, ha dit en varies ocasions que s’hauria de canviar la llei electoral per a que el màxim responsable de l’Ajuntament fos per elecció directa dels ciutadans. Està tan convençut del seu carisma i lideratge que creu que si la llei es fes a la seva mida ell guanyaria de sobres. I el que tem és que, encara que ell guanyi, si és incapaç de garantir-se prou vots per a la seva investidura hagi de veure cóm un (o una) altre agafa el bastó. Abans li trenca al cap.

Hi ha qui diu que aquestes formes de Bustos són homologables a les maneres de gent com Hugo Chávez. Aquests estils personalistes que mantenen líders que han legitimat les urnes però que tenen maneres dictatorials. Que fan declaracions a les que permanentment pixen fora de test, els agrada ser tot el dia als mitjans que controlen i persegueixen els que li són crítics. Lideren formacions molt disciplinades a les que el principi d’autoritat és indiscutible i que gestionen sempre envoltats de la seva família. I que si poguessin, canviarien les regles del joc.

Això darrer, sobre tot, Bustos ho ha reconegut moltes vegades. Que si fos per ell es canviaria la llei electoral; que creu més en un sistema presidencialista i que quan es sumen els electors d’altres formacions per a fer un pacte de govern és una estafa que se li fa al ciutadà.

En aquells casos Manuel fa exhibició d’una gran falta de memòria. Oblida que els seus primers governs van ser precisament això, la suma de formacions diverses. A l’anterior legislatura, a més, sense necessitar-ho ja que havia assolit la majoria absoluta. Però els tenia dins de casa i s’estalviava conflictes i queixes.

Ningú no dubta que ho tornaria a fer ara i tantes vegades com fos necessari. I que seria capaç de pactar amb qui calgués mentre això suposés que es quedava enganxat a la cadira. Però les sumes se li estan posant difícils. I les aproximacions amb la oposició no es veuen per enlloc. Bustos, que sap que amb ICV-EUiA és impossible en aquests moments, és partidari d’anar moderant la temperatura amb la gent de CiU. Es tractaria d’anar reconduint el clima d’aquí a les eleccions amb l’únic grup que, creu, podria acabar acceptant l’aproximació.

D’aquesta forma Bustos ha transigit amb el retorn de la pràctica totalitat de les competències que havien estat retirades del Ple municipal (era una petició reiterada dels convergents), va decidir retirar l’increment previst de taxes per als nous pressupostos (un altra petició de CiU) i ha centrat la seva estratègia en no tenir confrontació amb els nacionalistes i centrar les seves crítiques només amb al grup d’Iniciativa i Esquerra Unida. D’aquesta forma volen indicar als possibles votants socialistes que podrien decantar-se cap a la coalició d’esquerres, però que mai no votarien als nacionalistes, que aquests primers no són una formació seriosa i, per tant, que els tornin a votar a ells com a mal menor.

També és evident que la regidora Montserrat Capdevila que no se’n ha estat de menystenir els convergents fins i tot al Facebook (“aquí, escoltant els laments del Carles Rossinyol” va publicar quan aquest intervenia al Ple) ja no ataca a CiU, que era la seva especialitat. I, finalment, també s’evidencia que Bustos ha començat a fer distincions entre l’oposició. Durant tota la legislatura tenia la estratègia de menystenir-los referint-se a ells com si fossin sempre un bloc igual. Els atacs no eren mai als grups en concret sinó sempre a “l’oposició” en bloc. Al temps que feia això s’anava aprofitant de les diferents polítiques que tenien tots ells. Avui que aquest escenari ja ha canviat i que els grups han entès que no és una qüestió de política sinó que el que està en joc a Sabadell és la salut democràtica, les coses són molt diferents.

Avui ens parlen d’una enquesta que dóna els resultats als que ens hem referit al principi. Sabem el que ja intuíem, que Bustos no ho té fàcil per a repetir. Però la resta de grups no es poden adormir ni fer un pas enrere. Ara són molts els fronts oberts que aquest té i alguns cops sembla que no tots els grups estiguin tenint la mateixa exigència en demanar que el govern respongui els incendis que li cremen cada vegada més. I no voldríem creure que la raó és que hi ha un grup que, sobre tots els demés, ha posat sobre la taula aquests problemes i, per tant, “ja s’ho farà“. És una qüestió de tots i cal que tots remin en la mateixa direcció. Amb la mateixa exigència de transparència. I buscant la cohesió entre totes les forces polítiques que no han entrat en el joc de l’Alcalde.

Hi haurà un dia després en el que ells mateixos hauran de tornar a col·laborar per a arreglar el que el pas del cicló Bustos haurà deixat a la ciutat. I no serà fàcil. S’haurà de mirar tots i cadascun dels contractes que s’han fet, totes i cadascuna de les subvencions que han rebut les entitats i perquè aquestes sí i aquelles no. S’haurà de refer tot allò que encara sigui possible d’aquest urbanisme mastodòntic que l’ha caracteritzat, revisar la seva política amb els mitjans de comunicació i veure què passa amb tots i cadascun dels Comissionats i càrrecs de confiança que ha tingut, analitzant quina feina han fet i per a quí. Molta activitat que necessitarà molt de temps per a obrir les finestres i aixecar les catifes. Tenim confiança en la gent que, previsiblement, tindrà l’encàrrec de fer-ho. Avui això és el més important de tot.

L’Entesa per Sabadell va celebrar fa uns dies la seva Assamblea reivindicant el seu projecte i discurs. Però no va descartar, segons només va recollir El Punt, “estudiar més endavant la possibilitat de forjar un projecte ampli i transversal d’esquerres” però que aquest debat no es plantejarà fins la primavera. Sempre hem pensat que el de menys és la forma i si ha de ser a través d’una gran coalició o integrant-se els uns amb els altres o com sigui, però que seria molt bo un únic gran projecte d’esquerres de veritat. Però avui, en realitat, el més important és que funcioni com creiem que està funcionant el gran projecte de la honestedat. Dels partits que no comparteixen les formes i maneres de Bustos i que això comprèn des de CiU a ICV-EUiA passant per l’Entesa i ERC. On Bustos veu la suma de perdedors per a nosaltres és la suma de la honestedat i la decència encara que sigui des de principis molts diferents. Però ja és sabut que veiem les coses de forma diferent.

Afortunadament.

Avui aquest blog torna a treure les seves esmolades urpes per esbudellar vilment a un dels individus més sinistres de la política catalana,  sorgit de l’integrisme religiós convergent: es tracta de Josep Miró i Ardevol, líder de la secta ultra E-cristians i ex-conseller de Jordi Pujol.

Nascut a Barcelona el 1944, es va afiliar inicialment a Unió Democràtica, desprès fou conseller nacional de Convergència Democràtica,  diputat en el Parlament de Catalunya, i a la Generalitat ha estat director general d’Afers Interdepartamentals del Departament de la Presidència i conseller del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca en el Govern de Jordi Pujol, juntament amb els imputats per corrupció Prenafeta i Alavedra. També ha estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona fins el 2002, sempre per Convergència i Unió, partit que abandonà per fundar el grupuscle ultracatòlic E-cristians.

Cal assenyalar que, tot i que a l’actualitat ja no té un càrreg públic a CIU, Duran i Lleida assisteix habitualment als pèrfids actes rituals que convoca E-cristians.

Com l’odi i el menyspreu que sento cap a ell és tan intens, prefereixo no entrar en valoracions subjectives, no fos cas que es presenti amb el capirot i la creu en flames a casa meva, i m’he limitat a fer un petit recull de les seves peculiars opinions partir dels articles que publica de forma setmanal a La Vanguardia, El Mundo i a la web de la secta:

-Amenabar és el culpable del cas Millet, ja que els seus films on es defensa l’eutanàsia i s’ataca el cristianisme, han fet que la societat s’aparti de la veritat cristiana, oblidi la ètica i relativitzi la corrupció.

-El preservatiu té un marge d’error superior al 20% i la església és la institució que millor lluita contra el SIDA predicant l’abstinència.

-Es l’autor de la teoria (comentada amb detall al anterior post) segons la qual tan sols un 1% de la societat ha tingut algun cop relacions homosexuals i creu que, per tant, els gais i lesbianes no mereixen tenir la igualtat de drets.

- El matrimoni homosexual no forma part de la tradició humana ni de la cultura, tan sols consisteix en una estratagema per confondre els rols de gènere, previ pas a la destrucció de les institucions de la societat actual, la base de la qual és la família.

- La creu cristiana ha d’estar present a tots els col•legis i a la jura dels Ministres i Presidents de la mateixa forma que es troba a les monedes, banderes i escuts, sense que ningú es molesti. Més que un símbol religiós representa l’essència de la nació i la pàtria.

- La joventut actual és decadent i ha perdut els valors del respecte i l’esforç, per culpa del divorci, la precocitat sexual, la pèrdua d’un sentit de la “Veritat Suprema”i el “Bé Absolut”, el multiculturalisme,la busca de plaer, l’avortament, la falta de sentit de la bellesa (WTF?!!?) i sobretot l’ateisme.

PD: Ell està divorciat i amb fills pel mig!! (Gràcies per la dada Salvador Adrián i Rafa)

- El problema de la Universitat pública és la reforma que va fer l’emperador Frederic II de Sicília al s.XIII, al separar la Universitat de l’església i supeditar-la al Estat. Ell proposa, òbviament, tornar al s.XII.

- Els pilars de la civilització occidental son el dret romà, la teologia cristiana i la filosofia ètica kantiana. Tot el que surti d’aquestes fons és un atemptat contra la civilització i posa com a exemples l’avortament i el matrimoni homosexual.

- ICV es un partit terrorista, ja que Joan Herrera va demanar al Congrés de diputats que condemnes les paraules del Papa contra el preservatiu, i Raül Romeva el va calificar de criminal Assegura que son uns jacobins que han canviat la guillotina per la paraula, una arma que, segons sembla, fa molta por a Ardevol. (Nota: Ha quedat clar ja quin partit és l’antítesi del cristianofeixisme???)

Per fí estem començant a descobrir quina mena de personatges van dirigir catalunya durant la fosca i llarga nit del pujolisme!

PD: Ah si!! També és creacionista i nega l’evolució darwiniana (La Vanguardia, 15-1-2007); estic buscant si afirma que la prehistòria no existeix, peró crec que no s’ha atrevit a publicar quelcom semblant… encara!

Hemos quedado en el mismo lugar en el que se cita la mitad de la ciudad. No llevan uniforme militar ni van disfrazados de nada. Por lo tanto, lo que yo me había imaginado (en broma, claro) pensando en este asunto no se cumple. Me figuro que estaré influenciada por una de mis series favoritas de hace muchos años, “Allo Allo” en la que los dueños y el personal de un restaurante francés colaboran con la resistencia a la ocupación alemana. Pues nada de eso. Nos saludamos y me dicen que casi mejor que nos vayamos ya al lugar de la reunión. Que normalmente prefieren no hablar en lugares públicos de la ciudad. “Es que no te imaginas las cosas que nos llegan a contar. La de personas que cuando han plantado cara al Ayuntamiento, por ejemplo, se han dado cuenta de la permanente presencia de personal de la empresa de limpieza alrededor de su casa observando entradas y salidas”. Leyendas urbanas, claro. No creemos ni ellos ni yo que haya gente infiltrada entre los contratados por SMATSA (la concesionaria que está a las órdenes del ex-Mosso Paco Bustos) que se dediquen a estas labores, ¿no? Pero bueno, como aseguran que toda precacución es buena, prefieren encontrarse en domicilios si es que van a tener alguna reunión de grupo.

Eso me da pie, mientras andamos, para que me comenten el famoso asunto del anonimato. “Eso no era ni siquiera algo premeditado al principio pero se ha acabado convirtiendo en fundamental. Para la gente del gobierno y entorno ese es su principal dolor de cabeza sobre nosotros. ¿Por qué no se preocupan de resolver lo que se denuncia en lugar de intentar ir a callar al que lo hace si lo que dice es cierto?”. Me explican cómo se ha actuado en el caso de distintas asociaciones o movimientos que han mantenido actitudes críticas y que, o bien han sido dinamitados desde dentro o se han acallado de múltiples maneras. Y ese es el motivo, sin más. Pero sobre este caso su enfado no es con el gobierno “de quien ya te lo esperas” sino de los comentarios que han ido conociendo de algún regidor de la oposición que ha entrado, de forma inexplicable (a su entender), en el juego de los anteriores. “El anonimato no es una cosa que nos hayamos inventado nosotros aunque parezca que unos y otros se han empeñado en eso. Sabadell hace mucho tiempo que tiene un gobierno en la sombra ejercido por una persona que es quien atesora el mismo poder que el Alcalde y ejerce una enorme influencia sobre él y el grupo municipal. Cualquier persona que trata con ellos sabe de sobras quién es pero la ciudadanía no la conoce en absoluto. Teniendo en cuenta el cargo y el sueldo importante que esta tiene, considero que ella es, de verdad, la auténtica anónima. Si a ella la conoce su entorno a nosotros nos conoce el nuestro, así que estamos en paz. Si ella hace pública su agenda de reuniones y explica por qué con su cargo tiene las que tiene y recibe los informes y carpetas que recibe, nosotros haremos pública la nuestra.” En mi caso, la conozco tan solo de lo que he leído en la página acerca de su gestión. Pero las anécdotas son miles, así como lo que cuentan de sus órdenes e instrucciones tanto en el Partido como dentro del Ajuntament. Con este asunto se ponen serios. Me insisten en que lo peor es que algún regidor de la oposición caiga en su trampa y entre en el juego de decir por todas partes “a estos no les hagas caso que vete a saber quienes son y lo que quieren”. Pero dicen, con sorna, que alguno de estos sí que es anónimo casi hasta para los de su grupo.

Cuando ya estamos subiendo saco el tema de que dicen que no solo son anónimos sino también ambiguos, que parecen querer quedar bien siempre con todos y que ha habido comentarios en la web criticándoselo. “Esa es otra, sí. Entre dar caña al que no tiene poder y hacerlo con el poderoso ¿tenemos que cargarnos al primero? Además, hay personas en todos los grupos que nos merecen, hoy por hoy, el mayor de los respetos. Pero también las hay en casi todos que son muy cuestionables”. Y me citan, por ejemplo, las inasistencias reiteradas a Comisiones o Consejos de Administración a los que tienen que ir representantes del gobierno o la oposición y alguno no comparece nunca. “Eso me saca de quicio. ¡Para qué coño se presentan en listas si luego solo van a los plenos y por que está remunerada la asistencia!”.

Reconozco que soy una de las convencidas de que iba a encontrarme con caras conocidas y algún regidor o regidora o incluso personas del entorno municipal. Pero yo no conozco a nadie, salvo las dos amigas con las que me había citado. Hospitalidad y café van por delante. Y no tardan ni un minuto en entrar en materia.

Comienzan a apuntar los posibles temas que tocarán esta semana. Se tienen en cuenta los comentarios que han hecho lectores y que se han publicado pero también los que llegan a través del correo electrónico sugiriendo asuntos. Veo que en cada caso quieren hacer las comprobaciones oportunas antes de publicarlas. Y por lo que escucho hay montones de cosas que desestiman, o por no dejar en evidencia a quien las ha contado, o por no poderlas demostrar. “Hace unos días, por ejemplo, se publicó el nombre de una persona que constaba como tesorero de una fundación a la que nos hemos referido. El señor nos hizo saber que estaba muy enfadado por haber dicho que era empresario y por relacionarlo con el negocio de las agencias de viajes. Y nos dijo que había sido gratuito insinuar que tenía esa dedicación y que no lo habíamos comprobado. Pues mira, ¿ves? Esta es una lista de empresarios de agencias de viajes en la que aparece su nombre. Es pública y se encuentra en internet. Y su dirección, que concuerda con esta otra de la guia telefónica aunque los teléfonos son distintos. ¿Que dice que a pesar de eso no tiene nada que ver con los viajes y que no es empresario? Pues lo dijimos también. Eso no era lo fundamental para lo que estábamos contando”.

Cierto es que se citan varias anécdotas de las que no publican por considerar que no tienen interés público concreto aunque sirven, internamente, para definir al personaje. Por ejemplo, se comenta un gesto habitual de Manuel Bustos. En las fotografías de las primeras campañas solía exhibir su dedo con el anillo de bodas bien visible. Es una imagen que los asesores aseguran que transmite credibilidad y estabilidad. Desde que ya no lleva el anillo las manos están bien ocultas y ya no las muestra como antes.
Salen también anécdotas concretas que se han vivido en varios departamentos. De cómo un regidor suele referirse a otra con este nombre o aquél otro. De que si este ha colocado a su amante en tal sitio y ha llegado la muchacha a hacer un “carrerón” pasando de secretaria a cargo de confianza con un buen sueldo y cosas así. Pero se habla también de la honestidad de algunas personas. “Se le ocurrió una vez a una de las personas que invitamos a escribir en el blog hablar bien de algunos regidores y citó varios nombres. Uno de ellos el de un miembro del gobierno. Pues resultó para él lo que se conoce como el abrazo del oso”.

Una vez establecida cierta confianza explico que circula entre varias personas que la autoría del blog corresponde al grupo de ICV-EuiA. No les viene de nuevas tampoco. “Primero se la cargaron los de Entesa, luego responsabilizaban a los de CiU y ahora ya son los de Iniciativa i Esquerra Unida. No está mal. Hay personas próximas al alcalde, entre ellas una escritora que le redacta discursos y es secretaria de una fundación subvencionada por el Ajuntament, que lo han comentado en algunas partes. Pues, que yo sepa, por aquí Carme Garcia no ha venido nunca ni jamás hemos sido presentados. Es más, hace unos días unos señores que estaban en ICV y ahora mandan en el PSC dieron una rueda de prensa para urgar en el tema de la sorpresa que nos tenían que dar en septiembre los ecosocialistas. Pues si miras el blog, los primeros que criticamos que ese anuncio se hiciera de esa forma fuimos nosotros el pasado 28 de julio (se está refiriendo a un artículo titulado “Lo que esperamos de la oposición”) . Entonces sí y no ahora cuando parece lógico que han salido otras prioridades sobre las partidistas ¿Que hablamos más de ellos que de otros ahora? Naturalmente, por que no se puede negar que están haciendo mucho trabajo y poniéndose al frente de temas que, sin ellos, no habríamos conocido. Y porque donde algún otro parece haber dado un paso atrás este grupo está actuando con enorme valentía. Pero creo que ya hemos demostrado que criticamos si hay que hacerlo. Pero comenzando por el poder”. Me cuentan que les llegan múltiples referencias de personas cercanas a Bustos. Que si ha dicho que la culpa es que son ellos, los socialistas, que entran mucho y les aumentan las visitas, que si les han identificado de esta manera o de esta otra, que si cazan las direcciones IP “todo mentiras e intentos de desacreditar. No tienen herramientas para eso y lo saben. Es curioso cómo desconcierta el enemigo invisible, la expresión de una conciencia crítica y no poder responder atacando al no hacerlo a otro grupo político, que es lo único para lo que parecen capacitados. Pues han ido a chocar con ciudadanos, mira por donde”. ¿Y de donde se saca la información? “La mayoria son personas del entorno del Ajuntament que están hartos también de cómo se hacen las cosas y nos lo explican. Alguna vez, incluso, directamente por haber ido a tomar un café a un bar al que acuden funcionarios y poniendo la oreja. Varias veces el tema salió así de fácil”. ¿Y a donde quieren llegar? “Hoy por hoy nuestra fecha es el dia después de que se haya formado el nuevo gobierno de Sabadell pasadas las elecciones municipales. Sean unos u otros habremos sabido la opinión de los ciudadanos y tocará callar, de momento la nuestra. Por ahora esa es nuestra intención”.

Les hago una pregunta que desconozco si será indiscreta. Quiero saber si ellos conocen la cifra de visitantes que tiene el blog a diario. Su respuesta es enseñarme el gráfico interno que les muestra WordPress. Y, el día que menos veo (los domingos, cuando no se publica artículo nuevo) compruebo que son mil quinientas entradas; y distingo puntas de varios miles en dias concretos. ¿Qué supone eso? “pues el testimonio claro de que hay muchas personas interesadas en saber lo que se va a decir, estén o no de acuerdo con lo que decimos (que imaginamos que muchas lo detestan aunque lo sigan)”.

Justo al acabar les pregunto por cómo comenzó todo. Y me cuentan que el pasado Sant Jordi se lo plantearon por primera vez. Ojeando el libro editado por Manuel Bustos y que representaba “tal cúmulo de barbaridades que pensamos en escribir una carta a los medios. Luego creímos que posiblemente pasaría desapercibida o que no la publicarían y que, lo mejor, sería hacerlo por nuestra cuenta en un blog. Nos comenzamos a reunir unos cuantos… y hasta hoy”.

Pues felicidades a quien aconsejara al Alcalde que publicar el libro aquél era una buena idea. Sí. La mejor.

Por cierto que una de las decisiones que han tomado es la de empezar la publicación de unas frases que creo que van a gustar a los habituales del blog. Mañana comienzan.