En condiciones normales hubiera hablado en esta entrada sobre el último viaje a Praga, la tercera de las cuatro capitales centroeuropeas que visitamos desde que llegamos, y podría hablar de muchas cosas, de su belleza, de su similitud con Viena y, sobre todo, Bratislava, de la cantidad de turistas que pueblan sus calles, del ambiente especial que los mercadillos navideños dan a las ciudades, de las coronas checas y el cambio respecto al euro de 1:25 que te hace pagar 30 coronas por una cerveza o del intento de una amiga de bajar del tren en un campo en medio de la nada a -3ºC…

Mucho que decir, y respecto a Praga una última cosa para algún interesado (guiñoguiño) sólo estuve en Praga, pero me dio la sensación de que la República Checa puede ser un destino muy apetecible para pasar un año de erasmus: Bueno, Bonito y Barato.

Pero ya digo que no es mi propósito para la entrada, y es que para un chico de costa, despertarse de la noche de despedida de mucha gente que vuelve entre hoy y mañana a casa para pasar las fiestas con la misma estampa de todos los días cubierta de nieve es de las que chocan. Y es que el invierno ya ha llegado, después del temporal anticipado que tuvimos a mitad de octubre, ha llegado con toda su fuerza, y estos tres días que me quedan aquí antes de volver a casa serán de los duros, con máximas que a duras penas superarán los -10ºC.

Voy a sacar la chaqueta del armario. Me gusta Polonia.

PD: y ya que el Blog tiene un tema monótono (como no iba a ser de otro modo) una noticia, SA lanza un nuevo álbum “Sesión #2” una regrabación del disco “Intoxicación Etílika“.

Aunque bueno, ya lo es desde hace dos semanas. Justo cuando Noviembre dio paso a Diciembre las calles empezaron a engalanarse. Algunas ciudades más y otras menos.

La visita de mis padres de este fin de semana lo ha constatado, y es que los mercados navideños que hay montados en Kraków o en Wrocław o la iluminación de las calles dan a estas ciudades un toque especial, un plus de vida. Nunca hasta entonces había visto, en Rynek (la plaza del mercado medieval, la plaza central) de cualquier ciudad el ambientazo que encontré allí, ya que a las diez de la noche ¡había gente por la calle!

Aquí en Polonia cuando se acercan las Navidades la gente sale de sus casas, o de sus bares, y se concentra allí, ya sea para tomar una cerveza, un vino o cenar un par de salchichas. Y se agredece.

Soltada la chapa pertinente puedo ir a lo importante: ya estoy empezando a mover hilos para quedarme el segundo semestre aquí. Ojalá cuaje.

Ja fa un bon temps que no dic res per ací… per on anava?

Sí, fa cosa de deu dies parlava dels meus dos mesos des que va començar la meua aventura i com de bé em trobava ací. Avui, una historieta. Una historieta que comença fa exactament una setmana.

Dijous nit, Solaris (la meua residència, la meua casa), per tal de començar el cap de setmana ben fort, Ferran, Fabrizio i jo decidim convidar als col·legues i amics a sopar. Total que ens acabem reunint cosa de deu persones, menjar per a set i cervesa per a catorze. No estava gens malament. Després de que Juanlu i jo vam fer el sopar per a tothom i s’esfumés tant ràpid com un caramel a la porta de l’escola, les deu persones que ens havíem reunit es van reduïr a quatre, Juanlu, Ferran, Florence i jo.

Havíem passat tot el cap de setmana anterior ací, sense contar una escapadeta d’unes hores a Pszczyna, i per tant no podíem deixar escapar un altre. el brainstorm va començar a traure fum, i cadascuna de les propostes era més impossible que l’anterior, així que vam optar per un mètode completament científic i irrevocable com és el d’agafar un mapa de Polònia, i a ulls tancats marcar amb el dit índex algun punt del mapa.

And the winner is… Toruń. Ningú teníem la més remota idea de què hi havia a Toruń, però no podiem fer res, el dit havia parlat. Per tant, immediatament marxem a l’ordinador per trobar la combinació de trens. Primer punt a favor, la que més se’ns ajustava era un viatge de 1 a 8 de la vesprada. Com no pot ser d’una altra forma, anem de festa i ens citem a les 12.30 a l’estació de Gliwice.

El trajecte en tren, al contrari del viatge a Bratislava va ser plàcid i sense incidències. Una conversa molt agradable amb els millors amics fets ací no la canvie per res del món. Arribem després d’un viatge que es va acabar fent llarg a Toruń… sorpresa! Mentre creuem el riu Wisła per un pont espectacular el taxista ens avisa que a la dreta tenim la ciutat. La reacció va ser unànime ¡oh!. Una ciutat molt bonica i molt ben il·luminada ens donava la benvinguda, i una volta dins, els carrers empedrats ens porten directament a un hostal situat al centre on de bon gust ens vam allotjar.

Un kebab per sopar, una visita preliminar ràpida i de festa! I a més a més vam matar dos pardals d’un tir, ja que just al racó més significatiu de la ciutat (amb l’estàtua de Copèrnic -natiu de Toruń- davant del rellotge de la plaça del mercat) hi havia un bar a una antiga bodega. Entrem i veiem una cosa que des que estàvem a Polònia no havíem vist, taules per a seure a fer una cervesa! La nit va passar entre converses i algun ball amb bona música de fons.

Al matí següent, a les nou, tothom en peu per a visitar la ciutat. Un passeig pel riu, una visita al centre històric… i una compra de pa de gingebre i una visita a un bar, on a l’adonar-se que parlàvem castellà ens van acollir amb el primer disc d’Ska-P  (inclosa la cançó ‘Sí señor, sí señor, somos la revolución’. Moment grandiós). I prou, la ciutat el que tenia de bonica ho tenia de menuda, i sense cap problema decidim tornar a casa per poder estar en condicions dignes i arribar sense presses al Barça-Madrid. El trajecte escollit, Toruń-Inowrocław-Wrocław-Gliwice, onze hores de viatge (de deu de la nit a nou del matí) amb dos transbords, un d’ells de tres hores a Inowrocław, l’única ciutat que no coneixíem.

Arribats a l’estació de tant estranya ciutat, decidim anar a visitar el centre per si de cas ens emportàvem una sorpresa inesperada… i ens la vam trobar. Una ciutat desangelada, fosca, sense vida, amb mal ambient esperant al tombar cada cantonada, bruta… si algun dia algú em parla de l’expressió ‘el cul del món’ tindré sempre al cap aquesta població, ja que als deu minuts vam tornar a l’estació i vam passar el temps fent partides de cartes.

De la resta del viatge poc a destacar, no vaig dormir en tota la nit (com sempre que vaig en tren) i vaig arribar a l’habitació a les deu del matí fet pols. Quatre hores de son, un plat de pasta per a dinar i camí al bar. El Barça-Madrid ens esperava. Al bar de sempre, amb molt d’ambient, ens vam reunir una bona colla de polacs i estrangers per a veure el partit, i tot i no ser un Barça-Madrid amb els amics no va estar gens malament.

A l’eixida del bar, entre la victòria del Barça i la visita de la nit anterior a Inowrocław, Gliwice em va semblar una ciutat bonica com no m’ho havia semblat mai.

“S’ha volgut construir sobre mi la imatge de persona que no estima, que no valora, Barcelona. És més que una mentida. És un insult a la meva intel·ligència, i m’ofèn. Sé molt bé que, sense Barcelona, Catalunya no podria tenir ni la meitat de les aspiracions que té. (…) Sempre hi ha hagut una certa dualitat entre Barcelona i la resta del país. Per no anar gaire lluny en el temps: la tensió es va fer evident durant la República, amb en Francesc Macià a la presidència de la Generalitat i en Lluís Companys a l’alcaldia de Barcelona.

Les circumstàncies polítiques, demogràfiques i els resultats electorals van fer que als anys vuitanta els partits d’esquerra volguessin construir un contrapoder a la Generalitat que tingués com a centre la ciutat de Barcelona i tota la seva àrea d’influència. Per aconseguir-ho van revitalitzar la Corporació Metropolitana de Barcelona, un organisme supramunicipal creat per l’alcalde Porcioles el 1972. (…) La Generalitat no havia de pesar igual que l’Ajuntament de la capital i les ciutats del seu entorn, com pretenia l’alcalde Pasqual Maragall. La Generalitat pesava  més. A Catalunya, la bicefàlia, la diarquia, eren contraindicades. Va arribar un moment que la Corporació Metropolitana es va dotar de simbologia, amb una bandera i un himne propis. Tot plegat una orientació política i un projecte d’estructuració del poder institucional de Catalunya que calia frenar perquè comportava el rebaixament i la marginació de la Generalitat com a màxima institució. La Corporació va ser suprimida pel meu govern l’abril del 1987.”

Pujol, Jordi. Memòries. Temps de construir (1980-1993). Proa, 2009.

Dicho y hecho, el miércoles por la tarde nos reunimos Ferran, Arturo y yo y decidimos que el fin de semana no podía escaparse por las buenas, había que hacer algo. Había que conocer mundo, por lo que empezamos un brainstorm para decidir cual sería nuestro destino durante el fin de semana. Puesto que al día siguiente teníamos asuntos pendientes acordamos que la salida sería la noche del jueves. Tras un poco de caos decidimos que la opción acabaría siendo el combo Bratislava-Viena, por lo que fuimos a la estación de Gliwice a comprar los billetes. Fácil, sencillo y para toda la familia.

Después de mi presentación sobre Rehabilitation of the former course of Túria river in València convencí a Juanlu para que se nos uniese, por lo que nos juntamos en la estación, a las 10 de la noche un asturiano (Arturo), un catalán (Ferran), un madrileño (Juanlu) y yo para pasar el fin de semana en centroeuropa. El tren hasta Katowice no hacía presagiar lo movida que acabaría siendo la noche.

Llegó el tren con destino Bratislava, subimos a nuestro vagón y encontramos nuestro compartimento. Ahí se acaba la normalidad del viaje. Poco después de 30 segundos, la luz del compartimento de al lado empieza a dar chispazos, por lo que los operarios deciden dejar ese vagón en Katowice a la espera de ser reparado y nos envían a otro vagón, al que conseguimos llegar antes que nadie y del que nos agenciamos. Con la esperanza de pasar una noche tranquila, Juanlu tiene la idea de hacer un muñeco con una mochila, una chaqueta y una bufanda; Paquito. Parece tontería pero las risas que nos pegamos con la treintena de personas que miraron al muñeco y no se pisparon de él fueron importantes, pero ya se sabe, sabe más el diablo por viejo que por diablo, por lo que el viaje fue amenizado por la compañía de dos señoras mayores sin demasiada intención de dejarnos dormir. Dios castiga, pero sin palo.

Cuando por fin las señoras callaron y nos dejaron dormir, sobre por las 3 y media de la madrugada, sonó un timbre en el tren seguido de una voz en polaco, y se empezó a ver gente desfilando por el pasillo saliendo rápidamente del tren. Tras varios intentos fallidos de averiguar qué estaba sucediendo, intuimos que tocaba hacer un transbordo, por lo que bajamos las mochilas y salimos al andén de una estación perdida en el culo del mundo y subimos al último vagón del otro tren, lleno hasta la bandera. Por suerte enganchan unos vagones justo detrás, y para intentar tener sitio en un compartimento, abro la puerta trasera del vagón e intento abrir la delantera del otro; como era de esperar tal y como iba la noche me quedé cerrado entre vagones, y hasta que no abrió un operario no me pude mover de allí. El tiempo de trasbordo acababa y nos tocó hacer un sprint de 70 metros para llegar al vagón. De pie, pero estábamos en el tren y sólo quedaban dos horas para llegar a Bratislava, dos horas que pasaron sin incidentes.

Tras un viaje rocambolesco, que sin duda volvería a repetir, llegamos a las seis de la mañana a Bratislava con 7º de temperatura y vamos directos al hostal. Obviamente sin un mapa nos perdimos, y suerte que una señora de 50 años se paró a ayudarnos que sino aún estamos parados en el mismo semáforo. Nos comentó que trabajaba cerca del hostal y que nos podría dejar en la misma calle, así que fuimos con ella charlando; una mujer muy agradable, que se quedó, como nos había dicho en la calle del hostal, en el Banco Nacional de Eslovaquia, y que acabó invitándonos a que a media mañana subiésemos a la última planta a ver las vistas de la ciudad desde allí arriba.

Llegamos al hostal a las siete, dejamos las mochilas y empezamos un largo día de visita por Bratislava. He de reconocer que al contrario de la semana anterior en Cracovia, no esperaba nada de la ciudad, y simplemente estaba allí porque Viena pilla a 60km, pero la ciudad me sorprendió, y mucho. Un centro no demasiado grande, bonito y muy bien cuidado nos acogió de forma extraordinaria hasta las 11.30, cuando llamamos a la señora que habíamos conocido por la mañana para aceptar su invitación. Dejando de lado que durante unos minutos fui la cabeza más alta de Bratislava, la vista era acojonante, con el río, el castillo, todos los edificios que componen el centro histórico y los molinos de viento delimitando la frontera con Austria. Daba pena marcharse, pero había que comer.

Por la tarde simplemente visitamos el castillo, hasta que a las 4.30 anocheció y fuimos al hostal a pegarnos una siesta de las de tres horas y pijama, de la que despertamos cuando a nuestra habitación entró otro grupo de Erasmus españoles que estudiaban en Cracovia. En el hostal cenamos y bebimos con ellos y a las 11 fuimos hacia el centro donde habían quedado con unos conocidos que estaban de Erasmus en Bratislava.

Sin saber cómo acabamos en un antro de los que hacía tiempo que no entraba, y cuando se fue el otro grupo de Erasmus a una macrodiscoteca tomó el relevo una chica alternativilla de Vitoria muy maja que trabajaba en Bratislava con la que estuvimos hablando hasta las cinco de la mañana. Para el recuerdo la hostia que se pegó una rastas contra una mesa que acabó suponiendo una fractura de nariz.

Y sólo había pasado un día.

Al siguiente, nos despedimos en la recepción del hostal y tomamos rumbo a la estación para ir a Viena. Puesto que de Viena sí que teníamos mapa, llegamos rápido al hostal, cogimos el metro (en el que para colarte no tenías ni que hacer el esfuerzo de saltar tornos, pero que como gente legal pagamos) y en una hora nos plantamos en el centro de la ciudad.

Las anécdotas de Bratislava se convirtieron en edificios exuberantes en Viena, cada esquina que girabas era una maravilla que encontrabas, y Viena tiene muchas esquinas… La ópera, los palacios gemelos, la catedral, el ayuntamiento, el parlamento, y así hasta aburrir. La noche vienesa no la catamos, y la mañana siguiente dimos un paseo, fuimos a la estación, y tras siete horas de tren llegamos a Gliwice. El viaje había valido mucho la pena.

Explicades en aquest vídeo que publica La Vanguardia.

Realment seria una excel·lent ocasió per dir adéu a un carril bici que ha servit, en gran part, per propiciar grans enemistats entre ciclistes i vianants.

La celebració dels 20 anys de la caiguda del mur posa de relleu la construcció històrica que s’està consolidant sobre què va significar el mur. En la iconografia popular, el mur ha esdevingut una barrera cap a la llibertat que el règim comunista va construir per a evitar la fugida continuada de població cap a l’oest davant la debacle del seu règim. Tot això és veritat, però no és tota la veritat. Des d’un punt de vista geopolític, la construcció del mur responia a la necessitat de tenir vigilat un territori en mans de l’enemic dins l’estat. La consolidació de la guerra freda havia determinat que Berlín fos un centre d’operacions de primer ordre de l’espionatge occidental i una via d’entrada fàcil al bloc soviètic per a aquests espies. Des del punt de vista dels dirigents comunistes també calia, no hi ha cap intenció de negar-ho, frenar l’èxode de població de l’alemanya de l’Est cap a l’Oest, cosa que es feia a través de Berlín amb bastanta facilitat. Però em sembla que avui dia es palra poc de les causes de l’erecció del mur, que formen part de la dinàmica de la guerra freda de la qual van participar amb actes denostables els dos blocs.

La imatge de la població trencant el mur en nom de la llibertat és utilitzada així per cantar les excel·lències del nostre sistema econòmic que va permetre als habitants de l’est ser lliures. El que no s’explica és com no van poder ascendir socialment degut a que els càrrecs importants els van ocupar gent de l’oest, ni com moltes de les seves ciutats van declinar, amb taxes de delinqüència i alcoholisme elevades i una expulsió continuada de població. No és sorprenent doncs, que hi hagi una certa nostàlgia entre els antics habitants de l’est, especialment pel que fa al benestar social de l’època que no s’ha tornat a assolir amb la democràcia i el capitalisme.No estic tractant de defensar el règim comunista de la RDA, només estic remarcant que la transició va significar la desaparició d’unes estructures estatals i la depradació, per part dels agents privats, dels territoris de l’est d’Alemanya. Després dels primers anys de laizes-farie on es van privatitzar espais públics i despatxar a milers de treballadors, s’han hagut d’invertir i s’estan invertint encara milions i milions d’euros per mirar de frenar les conseqüències negatives.

]]> http://changingcities.wordpress.com/2009/11/04/el-golf-com-a-metafora/ Wed, 04 Nov 2009 23:29:12 +0000 Marc http://changingcities.wordpress.com/2009/11/04/el-golf-com-a-metafora/

M’ha arribat, via Purnas, la notícia que el 2012 s’inaugurarà u n camp de golf de 18 forats a Saragossa. És una mala notícia, en la mesura que contribueix a perpetuar el model econòmic espanyol del segle passat, però el que més sorprèn és com argumenta l’operació l’alcalde de Saragossa, el socialista (en realitat vull dir del PSOE) Juan Alberto Belloch. Segons recull la notícia,

El alcalde de Zaragoza, Juan Alberto Belloch, destacó que “será el primer campo de golf público de la ciudad” y anunció que será “accesible para todos los públicos con tarifas razonables y abierto a la ciudad”.

Crec que l’argumentació demostra què entén el PSOE per polítiques d’esquerres. Fer camps de golf públics i obert a “tots els públics”. A Barcelona tenen molta experiència en vendre’ns equipaments burgesos com a oberts a tota la societat, per exemple, el Liceu o el Palau de la música. Amb el cas Millet queda clar ja quin era el paper d’aquestes institucions i la impunitat amb la que “gestionaven” els fons amb la connivència de tota la classe política, de la qual formen part. Per cert que Belloch també diu que es rendibilitzarà, possiblement com els hotels de luxe de Barcelona que l’ajuntament s’ha anat venent de saldo, com el de Miramar

Que un camp de golf sigui gestionat per l’administració pública no fa que deixi de ser un projecte insostenible en el sentit literal del terme i totalment antidemocràtic pel que fa a l’ús de l’espai. Però la burgesia necessita aquests espais per tancar negocis i generar xarxes informals de coneixences i amistats. I després ens venen les excel·lències del lliure mercat. En fi.

Tenía intención de narrar en este blog las andanzas y desventuras que durante los próximos cuatro meses (ya ha pasado uno y yo no me he enterado) me fuesen ocurriendo en este paraíso por descubrir que es Polonia, de hacer una especie de diario en el que contar todo aquello que día a día fuese ocurriendo.

La intención la tenía, la tuve. Ahora no tengo ni tiempo ni intención.

No tengo tiempo porque no paro, y teniendo en cuenta que tengo clase tres días por semana, ya es decir. El tiempo transcurre entre cafés y cervezas acompañado de buena gente, preparando proyectos para las distintas asignaturas o echando futbolines o pingpongs. El haber recaído en un grupo en el que me siento agusto ha sido la suerte más grande que he tenido en mucho tiempo, y es que éste vuela.

No tengo intención porque mientras escribía la segunda entrega me di cuenta que me resultaba excesivamente aburrido contar el día a día, y supongo que si ya escribirlo es pesado, leerlo llega a ser odioso. Así que de aquí en adelante, las entradas, cuando me venga de gusto, y con un motivo. Si no sabéis nada de mí, es que lo estoy pasando en grande.

Hecha la aclaración, contemos alguna de esas cosas que con el tiempo iré contando.

Durante la semana pasada completé un mes de mi estancia en Gliwice, y la ciudad ya empezaba a consumirme, sin desagradarme, empezaba a sentirme encerrado en ella, por lo que el Integration Trip organizado por la universidad me vino de perlas. Tres días en uno de los mejores lugares en los que he estado: Zakopane. La nevada de la semana anterior aún perduraba acompañada de un tiempo primaveral que nos permitió disfrutar de un paisaje de los que dejan con la boca abierta.

La estancia en la casa rural pasó amenizada por comida tradicional polaca, vodka y cerveza y muy buena compañía; casi nada.

Pero como no todo podía ser bueno ese fin de semana, llega la parte mala, encuentro en Katowice frustrado con los amigos, una patada bastante importante que deja bastante tocado y que sólo muy pocas personas saben hacer que uno recupere el ánimo.

Dejando de lado el percance de Katowice, volví a Gliwice bastante más liberado para afrontar una nueva semana que tenía como culminación la visita a Wrocław. Había escuchado maravillas sobre esa ciudad, pero hasta que llegué allí no me di cuenta de la joya que es, y para joyas, el tren, al igual que el de la semana anterior rumbo a Katowice, un tren de los buenos, de los que van lentos y dejan disfrutar el paisaje. Influye, y mucho, para conocer una ciudad estar acompañado de otro loco de los paseos por lugares desconocidos como es Ferran, un gran tipo de Badalona, con el que, mano a mano, fui descubriendo, poco a poco, rincones, puentes (¡112!) y pequeñas esculturas de gnomos rememorando The Orange Alternative. No malgastaré palabras sobre la ciudad y el fin de semana pudiendo decir simplemente Espectacular.

Y ya sé que he empleado más tiempo en explicaciones que en relatos, pero esta entrada empecé a escribirla poco después de volver de Zakopane (y ya hace casi dos semanas de aquello), pero si el tiempo de normal vuela, aquí ni siquiera lo ves volar, y de cara a este mismo fin de semana ya hay preparado otro nuevo viaje, a Krakow… y Praga, Viena, Budapest y Bratislava esperan impacientes.

Fa uns dies em van convidar a visitar el barri de Balsall Heath per tal de conèixer una experiència de reconstrucció de les comunitats de barri que s’està donant a Birmingham. La visita la vaig fer amb un grup d’estudiants del màster en administració pública de la Universitat de Birmingham provinents de l’Àsia i l’Àfrica: Zimbabwe, Mozambic, La Índia, i La Xina. No eren, però, estudiants qualsevols. Aquell grup d’estudiants formaven part de les elits governants dels seus països, alguns situats a l’escala local, com la noia de la Xina, o d’altres situats a prop dels ministeris, com era el cas de l’home de Zimbabwe (el qual em va generar bastant de respecte per la seva actitud un cop vaig haver fet un repàs mental del funcionament de Zimbabwe).

Però tornem a Balsall Heath. És un districte tradicionalment marginal de Birmingham on es concentren minories ètniques i al voltant de les velles fàbriques abandonades ha aparegut en els darrers trenta anys la prostitució al carrer, controlada, com a tot arreu, per xulos i proxenetes. Els veïns sovint volien marxar del barri que quedava progressivament despoblat i no semblava haver-hi futur. El barri a més hi havia una gran mescla de minories ètniques i grups que desconfiaven entre sí. El que va passar a Balsall fa quinze anys és que diferents persones es van organitzar per millorar les condicions de vida al barri duent a terme diferents activitats a través d’un forum. La més urgent era erradicar la prostitució del carrer. Això es va aconseguir entre tots els veïns, traient cadires al carrer i pasant la tarda apuntant les matrícules dels cotxes que llogaven els serveis de les putes. Després es feia pública una llista de la clientela. Això va dissuadir els clients, però no els xulos, que es van enfrontar als veïns. Les amenaces als líders veïnals van ser respostes amb l’acció col·lectiva que va decidir als xulos a buscar-se la vida a una altra banda. A partir d’aquest èxit es van començar a organitzar diferents activitats, la més destacable la millora dels parcs i jardins de la zona per a fer-los segurs. El sistema funciona en bona mesura a través de la co-gestió entre veïns i ajuntament de manera que els veïns senten l’espai com a propi i en tenen millor cura. D’altra banda, espais abandonats com solars han estat segats i arreglats per part dels veïns recuperant els camins circumdants que es veuen com a més segurs.

Balsall Heath en el passat

i després de l'acció veïnal

L’experiència de Balsall mostra la relació entre les comunitats i l’espai, i la necessitat d’estar arrelats a un lloc específic i treballar-lo per a aconseguir millor qualitat de vida i dotar-lo de personalitat. En part aquests esforços han donat fruit per la perseverància de Dick Atkinson, un sociòleg que va deixar l’acadèmia per implicar-se en la millora de Balsall i que ha escrit coses tan interessants com aquesta. Prenem nota de que hi ha gent així?  Perquè us feu una idea de l’impacte de l’experiència de Walsall Head, us deixo un video on s’explica com la classe política britànica i en concret el partit conservador s’ha interessat per les propostes que es van dur a terme allà.

Durant els darrers vint anys tota discussió als mitjans sobre política espanyola ha tingut dos temes centrals. Un ha estat “España se rompe”: el poder dels nacionalismes i la pèrdua de grandesa d’Espanya. L’altre ha estat el “que vienen los rojos” i “que viene la derecha”. O sigui la idea de que “nosaltres som cutres però la oposició és pitjor “.

I mentre els ciutadans discutiem sobre això apassionadament als bars o al carrer o simplement passavem de tot,  resulta que la majoria dels polítics, des dels d’ajuntament als de dalt de tot, anaven robant sistemàticament a base de requalifiacions, paraïsos fiscals i sobretot, callar com a putes. (Amb perdó per les professionals del sexe que no es mereixen ser comparades amb un col·lectiu tan infame com la nostra classe política).

Aquí hi ha hagut un mangoneo transversal, com bé analitza Arsenio Escolar en el seu darrer apunt. Poso alguns punts que menciona. Per veure l’apunt complet podeu anar al bloc del senyor Escolar senior, que és molt interessant.

4 - Durante los años del ladrillazo y la burbuja financiera, la corrupción se ha extendido como un cáncer galopante entre la clase política, sobre todo en las administraciones municipales y autonómicas.

5 - La corrupción salpica a todos los partidos, y especialmente a los que más tiempo han estado en el poder en una misma administración.

6 - La corrupción política llega incluso a ser transversal. En el caso de Barcelona, parece evidente que se corrompían juntos dirigentes del PSC/PSOE y de CiU.

L’arrel del problema com vé diu Victor Lapuente a El País, és la politització de les institucions públiques. Per tant està clar que han fet el que han volgut tot aquest temps amb la connivència d’uns i d’altres i que el conjunt del sistema està podrit, i l’hauriem de reformar tot, des del sistema electoral a la justícia. No us preocupeu, no passarà. Així que ja sabeu. afilieu-vos a algun partit i practiqueu política local. Amb sort encara arrambareu alguna cosa. Quin país, coi.

La senyalització clara pel que fa ciclistes als carrers de París fa pensar, novament, en els disgustos que tots plegats ens estalviariem si l’Ajuntament de Barcelona es dediqués a senyalitzar adequadament allò que, per haver inclòs a l’ordenança, ja dona per fet i sabut.

Que no hi ha prou amb escriure a l’ordenança municipal que “les bicicletes podran circular, excepte en moments d’aglomeració de vianants, per (…) c) zones de prioritat invertida en els dos sentits de circulació“, és un fet que puc comprovar de manera gairebé diària en pedalar pels carrers de prioritat invertida de Les Corts, mentre motos i cotxes em piten i/o insulten en creure que estic fent una infracció, quan en realitat només posen de manifest la seva ignorància. En resultar evident que els conductors no es dediquen a repassar l’ordenança municipal, i per tal de promoure la bona convivència, estaria bé senyalitzar aquest dret amb la mateixa claredat que, per exemple, la prohibició de circular pel passeig central de la Rambla Catalunya. D’altra manera, a Barcelona em quedo sempre amb la sensació de que només se m’avisa de tot allò que no puc fer, mentre que en altres ciutats els drets de circulació dels ciclistes són igual de visibles que els seus deures.

Després de cada estada a París torno amb la mateixa sensació. En una ciutat on em faig un fart de passejar, no veig els ciclistes tan estressats com a Barcelona.

Potser és perquè en general sembla que poden circular tranquilament, sense que els cotxes, ni tan sols els taxis o els autobusos, s’emprenyin.

Potser és perquè els carrers estan senyalitzats clarament i els vehicles tenen clar que les bicis també hi circulen i que cal compartir l’espai, no disputar-se’l.

Potser és perquè un munt de policies en bicicleta recorden als vehicles que els ciclistes existeixen i, malgrat ser més fràgils, tenen els seus drets.

Potser és pels anuncis de Paris respire que trobes de tant en tant als carrers, al metro, a l’autobús… La bici és un element més de la ciutat, els autobusos les avancen deixant distància prudencial i els vianants que se les troben damunt la vorera no reaccionen amb espant, senzillament es creuen amb naturalitat (iaies i tot).

El cas és que fa bonic veure novament, durant uns dies, com la gent pot circular en bici sense que la insultin, escridassin, posin la seva vida en risc ni la facin sentir com a un okupa allà on gosi ficar la roda.

Ja fa dues setmanes que, en motiu de la tesi, estic vivint a Birmingham. La idea és entrevistar institucions tant públiques com privades involucrades en el desenvolupament econòmic de la regió i en la formació dels treballadors, a fi de comparar la conurbació de West Midlands, de la qual Birmingham forma part, amb la Regió Metropolitana de Barcelona.

He pogut comprobar, a través de la reacció dels meus amics i coneguts, el poc coneixement que hi ha sobre la ciutat de Birmingham. El desenvolupament històric de la ciutat la fa poc atractiva pel turisme i a diferència d’altres ciutats angleses com Manchester o

Liverpool, no ha sabut capitalitzar el seu passat industrial en forma d’atraccions per a la població. Birmingham va ser el cor de l’industrialització anglesa a partir del segle divuit. A diferència de les grans ciutats tèxtils del nord d’Anglaterra, el seu model productiu es basava en una xarxa de petits tallers d’artesans que es complementaven entre si i que produïen una gran diversitat d’objectes, des d’armes a botons, passant per agulles, monedes, joguines, plomes estil·logràfiques o llits. Per aquesta raó era coneguda com la ciutat dels mil negocis. Aquestes xarxes de productors rebien les primeres matèries a través d’uns canals construïts per a comunicar les poblacions veïnes, riques en metall i carbó, amb la ciutat. Més endavant es va crear la línia de ferrocarril que era encara més eficient que els canals per al transport. Els tallers dels artesans es distribuïen espacialment per la ciutat agrupats en districtes o barris, i hi havia una alta especialització i menys polarització social que en d’altres ciutats angleses. Per exemple era fàcil ascendir en l’escala social.

No obstant tot aquest centre productiu que era sostenible socialment i ambiental va desaparèixer amb l’arribada del fordisme. L’increment de la demanda va provocar una concentració empresarial. La indústria de guerra, una de les branques d’activitat de la ciutat, va créixer amb l’esclat de la primera guerra mundial (1914-1918) i va transformar la ciutat per sempre. Després de la guerra la indústria automobilística va començar a monopolitzar tota l’activitat econòmica i va convertir la ciutat en una ciutat pensada per als cotxes, amb grans autopistes creuant el centre. Això va ser possible perquè durant la segona guerra mundial gran part de la ciutat va ser arrasada per la Luftwaffe alemanya. Després de la segona guerra mundial, la cosa anava sobre rodes i hi havia un atur de l’1 per cent. Fins que va arribar la crisi del fordisme i de l’indústria de l’automòbil, i l’atur es va enfilar fins al 40 per cent als anys setanta i vuitanta.

L’aposta pel turisme de negocis va fer remuntar l’economia i als anys noranta es van fer grans millores al centre que encara continuen. No obstant, s’ha apostat massa pels centres comercials (n’hi ha 4 en tres quilòmetres quadrats) i es nota la falta de personalitat de la ciutat, on tot és nou i recent construït. En aquest panorama, estan sortint algunes iniciatives endògenes interessants pel que fa a la nova economia, com el distrcite de la joiera o la custard factory

La Custard Factory a l'Eastside

-         Estava mirant The Guardian i he vist aquesta noticia, mira.

-         Què diu?

-         En Ronnie Biggs surt de la presó.

-         Qui és en Ronnie Biggs?

-         És l’home que va planejar “el gran robatori del tren”, als anys 60 ell i els seus socis varen assetjar un tren i se’n varen emportar un dineral, crec que fins aquell moment havia estat el robatori més gran del Regne Unit.

-         I el varen agafar?

-         Si, però es va escapar, segons conten aquí es va fer la cirurgia plàstica per que no el reconeguessin. Va viatjar per França, Austràlia i al final va acabar establint-se amb la seva fortuna robada a Brasil.

-         Vaja vida…

-         Però llavors va cometre un error: va voler tornar al seu poblet d’Anglaterra per fer una pinta abans de morir. Així que va agafar un avió i tan prest com va arribar a territori anglès el varen empresonar un altre cop. Ara, després d’uns anys, l’alliberen per problemes de salut i per la seva avançada edat.

-         O sigui que s’ha salvat per vell.

-         Sí, lo més curiós saps què és?

-         Què?

-         Que aquí la gent el té com un heroi, com un home pobre que es va enfrontar amb el sistema, se la va jugar i va guanyar, no el consideren un delinqüent, més aviat el tenen com un tio espavilat amb sort.

-         Va fer el que tothom somia fer i va sortir ben parat. Un exemple a seguir.

-         Sí…

-         També és curiós que tornés només per una pinta.

-         Sí, després d’haver passat tant d’anys sense perill a Brasil va llençar-ho tot a la merda per tornar a beure una pinta, una pinta del pub del seu poble!

-         Les arrels estiren molt… En el seu cas el seu pub de tota la vida, segur que cap de totes les cerveses que va provar pel món no tenia el mateix gust que la del pub de davall casa seva.

-         Clar, per això va tornar, per recuperar el gust de la seva joventut, de casa seva, la seva identitat.

-         A més aquí els pubs són sagrats.

-         I tant.

Vagi per avançat que no tinc absolutament res en contra de les àvies. De fet, adorava les meves àvies, i algun dia voldria arribar a ser una de ben venerable (sobretot, sense el cavell tenyit de vermell). Però si arribo a l’edat de ser considerada gran, voldria trobar-me amb mi mateixa pel carrer. No per curiositat ni per avisar-me de res, sinó per experimentar l’estrany efecte que produeixo en l’abrumadora majoria de les àvies que em creuo cada dia quan vaig en bici.

Els meus hàbits ciclistes consisteixen en:

1. fer servir el carril bici sempre que existeix i està raonablement dissenyat (o sigui que la vida, per principi, no me la jugo)

2. fer servir la calçada sempre que es pot (amb el mateix criteri)

3. anar per la vorera amb suma prudència quan la normativa ho permet o la meva vida està en joc, pedalant si no hi ha vianants, caminant al costat de la bici si n’hi ha (és a dir, seguint la màxima de compartir sense molestar)

Doncs bé, el meu efecte sobre les senyores d’avançada edat és sublim: diàriament veig com senyores que caminen gairebé arrossegant-se, amb bastons, amb crosses, em veuen venir i recuperen la mobilitat com per intervenció divina. Treuebn forces d’on semblava que no hi havia i acceleren el just per interceptar-me o posar-se “a tir”, i a continuació m’ignoren o em dediquen una mirada desagradable.

Inicialment vaig pensar que era anecdòtic, puntual, breument se’m va acudir que potser tenia superpoders curatius, però ara ja començo a sospitar que l’autèntic poder és la seva motivació per “posar-me en evidència” o per reivindicar un espai que creuen tenir en exclussivitat, i que les mirades desagradables són les mateixes que deuen rebre els joves que els semblen massa sorollosos, les noies massa escotades o la canalla massa moguda.

Em recordo pensant, de joveneta, que sabria que m’havia fet vella el dia que comencés a queixar-me de la resta del món i molt especialment de joves i nens, a escridassar-los o a mirar-los malament. Per això, quan em trobo alguna àvia que somriu mentre segueix el seu pas, penso que aquesta té l’ànima jove i li somric de tornada.

Durant les meves darreres anades i vingudes cap a la UOC havia buscat per diferents llocs (vorera muntanya, vorera mar, centre ajardinat…) el carril bici que segons el mapa de carrils bici del 2009 suposadament completava la Diagonal, entre els carrers Sicília i Marina, sense èxit. Fins i tot un dia vaig demanar-ho a un guàrdia urbà, i va resultar que tampoc l’havia vist mai.

Finalment, m’he decidit a consultar amb l’Ajuntament, i després de respondre’m que anirien a comprovar “in situ”, m’han informat que efectivament no hi ha carril bici que completi la Diagonal, i que en aquell tram, que els falta, estan valorant quin seria el millor traçat. Tot afegint que corregiran l’error al mapa del 2010.

Com que l’alternativa d’anar per la vorera cada cop em fa menys gràcia, he optat per superar el tram complicat tot seguint els consells d’un ciclista amb pinta “pro” que vaig trobar fa un parell de setmanes just a la cantonada Diagonal-Sicília, i que tenia estudiats els intèrvals semafòrics per travessar el tram amb relativa seguretat i rapidesa. Tot i així, cal apretar la pedalada perquè els conductors impacients no se’t “mengin” en girar pel carrer Sardenya com si els anés la vida.

Saludos desde Gliwice, Polonia. He dejado pasar unos cuantos días para escribir la entrada, pero ya toca.

De momento poco que contar por aquí, llegar a una ciudad extranjera quince días antes del inicio de las clases y sin ninguna noción del idioma es ciertamente complicado. Pero no me puedo quejar de la suerte que he tenido. De camino a Barcelona recibo una llamada desde Polonia en la que me dicen que habrá alguien en el aeropuerto esperando para llevarme hasta la residencia ¡qué alivio! no me hacía especial ilusión tener que combinar autobús, tren y taxi para llegar a las tantas aquí. Allí había un taxista contratado por la universidad esperándome que me llevo hasta la residencia por las típicas carreteras por las que discurre una etapa ‘de emboscadas’ del Tour de Francia hasta llegar a Gliwice una ciudad que si en ese momento hubiera tenido que describir con una palabra hubiese sido «gris».

Pero habiendo transcurrido unos días me doy cuenta que aquel golpe de suerte nada tiene que ver con la fortuna de que justo entrar a la residencia (un tanto arcaica) y no entenderme nada en absoluto con la recepcionista entraron por la puerta un grupo de tres personas que muy amablemente se ofrecieron a hacer de mediadores, y en medio minuto me dieron las llaves de la habitación y me invitaron a estar un rato charlando con ellos, lo suficiente para saber que uno era un portugués que pasó el año pasado de Erasmus y empezó con la chica que un rato antes había hecho de intérprete; el otro, otro chico polaco del que no he sabido más. Me explicaron más o menos el funcionamiento de la residencia (baños y cocina comunitarios, ésta última funcionando mediante auto-abastecimiento e Iinternet gratuito si consigues hablar con el chico que lo gestiona)  y se ofrecieron para cualquier cosa que necesitase. Y aprendí que a las mujeres polacas no se les da dos besos para saludarlas ¡ouch!

Me dieron un poco de cenar y a las ocho de la tarde, ya noche cerrada, me fui a dormir completamente derrotado. Entre éso y el hecho de que en Polonia, o al menos en mi residencia, no sea muy común el uso de persianas, al día siguiente a las seis y media de la mañana con los primeros rayos de sol ya estaba despierto y sin demasiado que hacer, por lo que a las nueve y media decido salir a hablar con la coordinadora Erasmus. Para saber el lugar al que tenía que ir pregunto a un polaco con pintas de vikingo de la residencia el camino y me lo explica perfectamente, e incluso me dice que él es el que distribuye Internet. Tras hablar con la coordinadora Erasmus, vuelvo a encontrarme con este chico y le explico que estaré en esta residencia hasta el día 29, cuando me trasladaré a la residencia definitiva, y en un momento me soluciona el tema de Internet. ¡Genial! más que nada para poder hablar con la familia.

Reviso el correo y hago tiempo en la red hasta que sobre las doce de la mañana llaman a mi puerta y, al abrir, veo que es Tiago, el portugués, que me dice si quiero ir a dar una vuelta y ver algo de la ciudad. Con su inglés con su acento portugués me explica que la mejor opción para el tema del móvil es comprar una tarjeta polaca por cinco Złoty (poco más de un Euro) y me lleva a un centro comercial donde poder liberar mi teléfono. Puesto que pillaba cerca nos acercamos a Lidl para comprar algo de comer, en mi caso al no tener nada para cocinar mi compra se redujo simplemente a un par de manzanas y agua y leche para el desayuno. Por la tarde me fui sólo por el centro de la ciudad y la calle principal y empecé a situar algunas cosas, hasta que a las seis y media de la tarde empezó a oscurecer y me fui a la residencia a cenar un bocadillo y a dormir, pronto otra vez.

Decidí dedicar la mañana siguiente a conocer la ciudad, y poco a poco empezó a gustarme más y más, allí donde mirases encontrabas algo que te llamase interesante como una fachada, una iglesia o parques espectaculares o algo curioso como una fila de coches aparcados en la acera, un linea de tranvía sin tranvías o la multitud de ultramarinos que hay. Éso sí, en ningún lugar una olla o una sartén ni menos de packs familiares de vasos o cubiertos, por lo que volví a la residencia con la resignación de tener que volver a comer un bocadillo, hasta que otra vez Tiago volvió a llamar a mi puerta ofreciéndome comer con él ¡pocas veces he disfrutado tanto un plato de arroz blanco con merluza empanada! Y por la tarde otra vez a conocer la ciudad, en un paseo corto porque la lluvia empezó a aparecer, pero que me sirvió para darme cuenta que realmente es un sitio que nada tiene que ver con mi primera opinión grisácea, ya que simplemente se trataba del paso del tiempo y los inviernos y la poca dedicación que han prestado al mantenimiento de sus edificios. Éso sí, mi bocadillo para cenar no me lo quitó nadie.

Y hoy, otra vez he vuelto a salir a dar un vuelta, y por la calle he encontrado al portugués y hemos echado un café (el más grande que he tomado nunca) en la Plaza Mayor y me ha llevado a un sitio en el que comprar una olla y una sartén, en la misma calle principal, por donde no había pasado menos de media docena de veces, y en el que en un patio interior había una tienda muy pequeña que me ha servido para poder comprar lo que necesitaba. Después he comido con él y con su novia y aquí estamos, contando experiencias, como San Miguel.

La residencia está bastante vacía, supongo que en los próximos días irá llegando más gente y, espero, más Erasmus. Cuando pueda en este misma entrada, una ración de fotos.

L’altre dia, mentre cercava una citació de Magris, vaig trobar-me amb un retall d’entrevista on Mercedes Monmany i l’autor triestí intercanviaven aquestes impressions:

Però sense esgotar aquest discurs i la vostra paciència, no podria deixar d’esmentar dos paradisos on jo hi he albirat alguna cosa propera a la felicitat, a la meva idea de benestar, al pressentiment d’una vida plena i persuadida. L’un és la península d’Ístria, amb el seus estilitzats ports venecians, les seves illes que esquitxen l’Adriàtic, les seves aigües maragda i els fluxos i refluxos de moltes presències antigues i venerables. L’altre és el Perigòrd i el Llemosí, la terra dels castells trobadorescos llepats pel riu Dordonha, de les viles de pedra i fusta i dels quimèrics dracs de ferro forjat, dels boscs de nogueres negres: les meves pàtries d’elecció.

Reflexionant sobre l’ecologisme i la sostenibilitat, he arribat a l’astuta conclusió que una postura ecologista coherent no es pot dissociar d’una de socialista. El creixement sostenible és inviable mentre es tracti de creixement capitalista. I això no és una cosa que em tregui de la màniga jo per ser un rojillo, sinó que està implícit en la definició del capitalisme mateix. Com a sistema econòmic, es basa en la creació de riquesa a partir de l’intercanvi econòmic maximitzador, i qualsevol fre a aquest intercanvi és anar contra el sistema….

Total, que ens calen propostes ecosocialistes. I no, no em refereixo a l’ecopijisme de pandereta practicat pels senyors d’ICV. Vull dir ecosocialisme de debò.

Bad Wimpfen és avui en dia una petita vila situada a les vores del riu Neckar a Alemania. La seva importància actual no fa pensar en la que va tenir a l’edat mitjana ni per aproximació. En aquells anys de castells, trobadors, emperadors i guerrers, Bad Wimpfen era una de les més esponeroses ciutats imperials de la Germània. Closa dins de les poderoses muralles, penjada damunt del riu, aixecava al cel les torres del gran palau de l’emperador Enric, ara derruit fins els ciments. Malgrat tot la decadència ha estat una veritable sort. Així podem contemplar en ple segle XXI una vila medieval en tota la seva glòria. Carrers adoquinats, murs i portalades, cases amb entramat de fusta, una torre comunal, un beffroi, (a la foto), símbol de la ciutat. És un plaer passejar lentament per aquesta perla de la ruta del Neckar. Una altra fita que no podeu deixar passar en la ruta de Tubingen a Heildelberg, o d’Estrasburg a Munich. Perfectament situada, prop d’un nus importantíssim de comunicació com són Stutgard o Heilbronn, però prou apartada d’aquestes grans ciutats com per resultar tranquil·la i acollidora. Per això Bad Wimpfen és ideal com lloc d’aturada en la ruta per Alemània. Perfecte perque els infants campin sense perill. Per dormir teniu bons llocs. Nosaltres us recomanem l’Herberge zur Traube, un hotelet rural senzill però molt familiar, amb uns desdejunis de somni. I per sopar o dinar l’incomparable restaurant Friedrich weinstube Feyerabend. Un lloc d’aquells que justifiquen un viatge. Qualitat i cuina de cinc estrelles a preus ridículs. Si penseu visitar Alemania incloeu Bad Wimpfen en la vostra ruta, i no oblideu les nostres recomanacions.

Bad Wimpfen es hoy en día una pequeña villa situada en las orillas del río Neckar en Alemania. Su importancia actual no hace pensar en la que tuvo en la Edad Media ni por aproximación. En aquellos años de castillos, trovadores, emperadores y guerreros, Bad Wimpfen era una de las más preclaras ciudades imperiales de la Germania. Cerrada dentro de las poderosas murallas, colgada sobre el río, levantaba al cielo las torres del gran palacio del emperador Enrique, ahora derruidas hasta los cimientos. Sin embargo la decadencia ha sido una verdadera suerte. Así podemos contemplar en pleno siglo XXI una villa medieval en toda su gloria. Calles adoquinadas, muros y portales, casas con entramado de madera, una torre comunal, un beffroi, (en la foto), símbolo de la ciudad. Es un placer pasear lentamente por esta perla de la ruta del Neckar. Otro hito que no puede dejar pasar en la ruta de Tubingen hasta Heildelberg, o de Estrasburgo a Munich. Perfectamente situada, cerca de un nudo importantísimo de comunicación como son Stutgard o Heilbronn, pero suficientemente alejada de estas grandes ciudades como para resultar tranquila y acogedora. Por ello Bad Wimpfen es ideal como lugar de parada en la ruta por Alemania. Perfecta para que los niños campen sin peligro. Para dormir tiene muy buenos lugares. Nosotros os recomendamos el Herberge zur Traube, un hotelito rural sencillo pero muy familiar, con unos desayunos de ensueño. Y para cenar o comer el incomparable restaurante Friedrich Weinstube Feyerabend. Un lugar de aquellos que justifican un viaje. Calidad y cocina de cinco estrellas a precios ridículos. Si planea visitar Alemania incluya Bad Wimpfen en su ruta, y no olvide nuestras recomendaciones.

Recentment l’INE ha posat en marxa la revisió del sistema CNAE, o Classificació Nacional d’Activitats Econòmiques. Per a l’estudi de l’economia del coneixement, és un fet molt important. EL CNAE és el sistema estadístic de classificar les empreses segons la seva activitat, de forma que serveix, per exemple, per veure entre d’altres coses quins sectors es desenvolupen i quins declinen en termes de nombre d’empreses. Si l’anterior CNAE recollia les activitats des d’una perspectiva industrial, el nou sistema té en compte l’aparició de noves activitats lligades a l’economia del coneixement i a la creativitat

Per posar-vos un exemple, si anteriorment voliem obtenir estadístiques sobre les empreses de telecomunicacions, teniem una sola categoria que agrupava al conjunt d’aquestes empreses, des de Telefonica a la petita botiga d’instal·ladors d’antenes parabòliques. A més, l’activitat estava conjuntament amb correus. Per tant, quan deiem que a una ciutat hi havia més de X empreses de telecoumincacions, la dada podia ser més que dubtosa. Amb el canvi, es segmenta l’activitat en diferents tipus de comunicació (cable, inalàmbrica, satèl·lit, i d’altres) i es separa la instal·lació com una activitat comercial a part. Igualment, també es contempla la producció de continguts de telecomunicacions de forma independent. La nova classificació pretén així captar totes les activitats econòmiques contemporànies, intentant cobrir el buit que anunciava Castells quan deia que medim la societat del coneixement amb eines de la societat industrial. En l’elaboració del projecte ACRE ens hem trobat constantment amb aquest problema a l’hora d’avaluar l’avenç de l’economia creativa i del coneixement a Barcelona.

Per cert que en un acte d’estupidesa, la Generalitat ha “adaptat” el codi (o sigui l’ha traduït) i l i ha posat el nom de CCAE (Classificació Catalana d’Activitats Econòmiques. Molt bé lo de traduïr-lo, altament estúpid lo de dir-li adaptació i codi català quan és exactament igual al de la resta de l’Estat (ho podeu comprobar aquí) i de fet, a la resta d’Europa (on es diu NACE, els podeu veure aquí). A més, pel que sembla a l’Idescat encara no s’han actualitzat al nou sistema de classificacions. A veure si algú m’aclareix la relació entre INE i Idescat, si és que existeix.

S’han mort. Definitivament. Digueu-me sentimental, però jo m’estimava les meves sandalies Teva. Més de deu anys traginant la meva còrpora sense fallar es compten ràpid però costen una mica més d’explicar. Amb elles he trepitjat selves, he pujat (més o menys) muntanyes, he resseguit roques en penyasegats, he escampat dunes, he creuat rius, m’hi he banyat al mar i m’hi he assolellat, repantingat al sol. Resistents i adaptables com no n’he dingut mai cap d’altres, però a la fi la sola ha dit prou aquest estiu i ara ja són irrecuperables. Van anar fins a Birmània, es van enfangar en aiguamolls, es van passejar per Paris o Londres, van trepijtar platges desertes a Indonèsia, es van enfilar als gratacels de Tòquio, es van fer el Pirineu de cap a cap, i han anat a morir en una de les més ignotes (encara n’hi ha, sí) cales de la Costa Brava. El meu homenatge a les sofertes sandalies que millor han suportat els meus peus que, us ho asseguro, són de molt mal acontentar. Descansin en pau.

VIsta de la torre Agbar (Montserrat Pareja-Eastaway)

Aquests darrers mesos s’ha repetit fins a la sacietat e la darrera crisi financera global ha posat de relleu la debilitat del model productiu espanyol, basat en el sector de la construcció. En efecte, com a sortida a la crisi de mitjans dels anys noranta es va confiar en el sector de la construcció com a motor de creixement econòmic i generador de llocs de treball. El que és més sorprenent és que no és la primera vegada. Durant els anys vuitanta i noranta gran part de la ocupació poc qualificada del sector de la construcció va desaparèixer amb la crisi econòmica d’aleshores, quan els processos migratoris ja s’havien aturat i en cosneqüència es va aturar la construcció.

Això fa pensar que hi ha un sector inversor amb poca visió de mig o llarg termini que busca el benefici a curt termini a canvi de destruir nous jaciments d’activitat econòmica, per exemple els vinculats a la preservació del medi ambient o a l’economia verda. De fet, el sector de la construcció ha jugat com a valor segur per a molts empresaris. Ens podem remuntar a la construcció de l’Eixample, a partir de 1860 que va significar que una gran part del capital català anés invertit en totxo i no en activitat productiva. A la vegada, va creara una massa de treballadors provinents del camp, mal pagats i sense cap formació que van constituir el nucli dur dels revolucionaris Barcelonins de la CNT, tal i com explica Ayón en el seu llibre La quiebra de la ciudad popular Així, l’aposta pel curt termini i la manca d’interès cap a res que no fos el benefici directe va portar a la polarització social.

Tot, sense crear una estructura productiva sostenible en el temps. Amb el franquisme aquests inversors van trobar un marc institucional perfecte per seguir desenvolupant el seu negoci amb poca o cap normativa que els va permetre el desenvolupament de les perifèries urbanes espanyoles, un desastre total en tots els sentits. I així arribem al moment actual, on davant la impossibiltat d’aixecar un model productiu amb valor afegit, els successius governs (socialista-popular-socialista) s’han anat aferrant al sector de la construcció com la taula de salvació de l’economia espanyola fins avui dia. Esperem que l’anunciat canvi de model productiu de Zapatero no quedi en res, i que contempli polítiques i accions per totes les persones, tant qualificades com no, que han estat expulsades d’un sector que difícilment podrà assumir a tothom altra vegada. Per exemples reorientant-los cap a l’economia verda. I és que els canvis de model productiu quasi sempre són traumàtics per als treballadors i oportunitats per als grans inversors.