Sóc una d’aquestes persones malaltes disposades a pagar el preu d’una entrada per anar al cinema. Una forma com un altra de matar el temps. Tot i que en els últims temps la gent prefereix tirar de la xarxa o del dvd encara n’hi ha alguns que fem ús de les sales per veure pel·lícules ( i no per activitats més eròtiques, tot i que no ens en falti ganes).

Curiosament fa anys que no visito el cinema de la meva localitat i hem desplaço una trentena de quilometres per acudir a una sala d’una vilà més gran. No per pedanteria, si no pel fet de comptar amb companyia a l’hora de la projecció o per que hem resulta molt més còmode assistir-hi sol. Allí no tinc aquella sensació malaltissa de ser observat per coneguts de salutació diària.

Des de fa una setmana – i com ús comentava – practico el visionat solitari de cinema. Assisteixo a un cinema amb 3 sales de projecció, on una d’elles és reserva al cinema més alternatiu o d’audiència més reduïda. No estaríem parlant de cinema indie precisament. No m’agradat mai anar sol al cine, però ús confesso que les dues últimes experiències, he descobert una comoditat, fins i tot un plaer desconegut fins ara. És una pena que la falta d’aïllament acústic entre les sales i els veïns de butaca emprenyadors, necessitats de comentar la pel·lícula amb la parella (quan tingui un moment jo també me’n hauria de buscar una), no ajudin a arrodonir l’experiència.

Sortint, m’he sentit lliure i després d’una copa de vi – no hem pregunteu per que –  mentre tornava cap a casa, fins i tot feliç.

Des de Salamanca aquí estem provant wordpress. No tinc clar que sigui millor que Blogger, així doncs farem proves…

a

“En Ferruccio diu que qui escriu sobre la vida sempre troba que el seu comentari és més important que allò que comenta, encara que no se n’adoni. Tu que escrius sobre la vida, ¿què en penses? …

Tristano es mor, d’Antonio Tabucchi

Quan falten 6 dies per les eleccions al Parlament Europeu llegeixo a La Vanguardia que segons una enquesta del CIS feta pública el passat 21 de maig, la confiança dels espanyols en la Unió Europea ha caigut 10 punts.

Sovint penso que el ciutadà del carrer no té massa idea de que és la UE. Però de sobte cada X temps (curiosament cada cinc anys i coincidint amb les eleccions al Parlament) el bombardegen amb informació sobre Brussel•les. Aleshores es comencen a barrejar noms com Estrasburg, Parlament Europeu, Consell de Ministres, Comissió Europea i tants d’altres. Durant un parell de mesos sembla que Europa és un gegant del qual depenem i que si no votem al Parlament estem perduts. I que passa la resta dels mesos i anys? Doncs que el ciutadà espanyol només sent a parlar de Brussel•les quan una directiva no ens agrada o quan un eurodiputat de casa nostra munta algun sarau. Aleshores, com volen que la gent vagi a votar? Els partits no poden pretendre que ara, de sobte, confiem en la UE quan sempre que en parlen es per carregar en contra.

No es tracta de ser euroescèptic o de ser europeista, es tracta de ser realista, ens agradi o no, si entra en vigor el Tractat de Lisboa, un elevadíssim percentatge de les lleis que afecten directament a la nostra vida quotidiana es decidiran a la UE. Però això no ho sap tothom. Per tant, crec que s’hauria de començar a explicar bé i d’una vegada què és i perquè serveix la Unió Europea si és que volen que ens la creguem…I no, no m’han pagat els de Passeig de Gràcia 90 per que jo us ho expliqui.

Vreau sa va spun ca nu mai am nici un chef de blogul asta,deja m-am saturat si nu mai stiu ce sa scriu..oricum am fost acuzata ca nu stiu sa scriu si atunci ce rost mai are ,daca nu stiu sa scriu nu imi citeste nimeni blogul sa vada cat de proasta sunt,nu?

Ma rog atat am avut de spus.app daca vreti sa mai vedeti ce mai aberez si ce greseli mai am cititi blogul R3asons

kiss

A qui cadascú va a la seva. Sí senyor. Em sembla una mica absurd el sistema internacional en el que vivim, la veritat. Unió Europea, Organització de les Nacions Unides i tantes altres institucions que al cap i a la fi, quan passa alguna cosa greu, no tenen recursos per actuar.

Que Silvio Berlusconi pretén ignorar que existeix la Declaració Universal dels Drets Humans? Endavant home, vostè faci que nosaltres ens ho mirem des d’aquí.

Allà a l’Àsia hi ha un país, no massa gran, que fa uns quants anys estava unit al que té al costat però després d’una sagnant guerra, es van separar. Una tal Corea del Nord que de tant en quant (últimament, massa sovint) va llançant missatges amenaçadors del tipus “ei, som aquí i anem a per vosaltres”. Sembla mentida que un país tan aïllat tingui la valentia d’enfrontar-se a aquest ent tot poderós que és la “comunitat internacional” i que algun dia algú m’hauria d’explicar ben bé què fa o qui és. No té por a les grans potències europees ni als Estats Units.

El que ens hauríem de preguntar és per què. Per què el senyor Kim Jong-il s’ha atrevit a fer una prova nuclear que equival en potencia a la que EUA va llençar a Nagasaki el 1945? Què li deu passar pel cap per ignorar les advertències que en 2006 ja se li van fer per un episodi semblant? Pot ser és que Jong-il s’ha adonat que aquesta comunitat internacional és una mena d’entelèquia que a la pràctica no farà res més que reunir-se a la seu de l’ONU per criticar les seves accions.

Mentrestant el senyor dictador que vagi tirant míssils per acabar d’arrodonir la jornada nuclear, que nosaltres no direm res.

Quan pensava en el post d’aquesta setmana, em vaig dir una i altra vegada que no parlaria del Barça. S’ha de ser una mica original en aquesta vida i estava quasi segura que els companys culés en parlarien. Però no ho puc evitar. I no perquè sigui una ferma seguidora del fútbol, crec que això ja va quedar clar en un post anterior…sinó perquè estic una mica mosquejada.

Dissabte el Barça va guanyar la lliga. Bé, com un vespre qualsevol jo havia quedat amb els amics per anar a voltar però, innocent de mi, no vaig pensar en els problemes que tindria per arribar a la Plaça Catalunya. Entenc el col·lapse i per això vaig posar bona cara i vaig baixar caminant fins Drassanes (des de l’alçada de Gran Vía ja no es podia accedir a Pl. Catalunya amb cap mena de transport). A la Plaça cantava la Beth que tot el camp és un clam i una mica més avall, els culés encenien bengales i cridaven com bojos una versió del We will rock you de Queen que ha posat de moda el Polònia. Fins aquí tot fantàstic, una vetllada blaugrana divertida i emotiva.

El problema és el de sempre. A dos quarts de tres em disposava a agafar el meu Nit Bus cap a Esplugues quan, de sobte, vaig veure que no n’hi havia. Entenc que variés el recorregut perquè la Rambla estava tallada, però és que no vaig ser capaç de trobar les parades alternatives perquè no estaven indicades enlloc. Les boques del metro estaven tancades, la policia no tenia ni idea de res i només feia que corre a munt i avall amb les furgonetes a tot gas i amb les sirenes engegades. Cosa que no entenc perquè no hi havia ningú pels carrers. Tot i així, un cotxe va pujar a la vorera, va parar davant meu i un mosso va baixar amb la porra i em va començar a escridaçar. I jo pensava: “ A veure senyor, estic sola, completament serena, caminant pel carrer buscant el meu Nit Bus, realment pensa que puc ser un perill per l’ordre públic?”. Quina manera de cridar el tipus aquell.

El cas és que potser sí que ens hauríem de plantejar alternatives pel que fa a les celebracions de les victòries del Barça. Si l’equip continua tan esplendorós com fins ara (tant de bo) s’hauria de pensar com fer-ho per facilitat la mobilitat dels qui vulguem anar-ho a celebrar. El que no pot ser és que quan el Barça guanya, Barcelona es paralitzi.

Sempre he pensat que les parets amb cartells ens ensenyen el pas del temps. En aquestes parets els cartells es van aferrant uns damunt dels altres,  darrera dels cartells principals normalment pots veure una mica dels cartells antics que potser ja no es poden ni llegir.

Un cartell allà no dura molt, quan l’espectacle que anuncien ja s’ha celebrat o el producte a vendre ja ha quedat desfasat  és substituït per un altra més nou i així successivament. Aquests cartells antics solen estar més bruts i parcialment romputs o desferrats, són la prova de que el temps no perdona.

És curiós pensar com en una superfície tant simple com una paret es pot veure físicament una cosa tant complexa i que ens afecta a tots com és el pas del temps.

Praga 2008

Barcelona 2009

Madrid 2009

- Hola, bona nit, vinc per una urgència ginecològica

- Sí, és clar. A veure, targeta de la seguritat social

- Tingui

- Molt bé, espereu-vos aquí. Ja us cridaran

 30 minuts després

- Ja pots passar, tu no.

- Bona nit

- Què ha passat?

- Doncs miri, vinc a buscar la pastilla del dia després. Se’ns ha trencat el preservatiu i crec que me l’hauria de prendre

- És clar…quants anys tens? El teu novio t’ha acompanyat? Quan fa que aneu junts? Saps del cert que no té cap malaltia?

- Perdoni, no entenc a què venen totes aquestes preguntes

- Mira, això no és cap tonteria m’entens? Sou uns irresponsables

- Ja ho sé que no és cap tonteria i precisament perquè no sóc cap irresponsable sóc aquí, senyora.

Segurament no tothom ho té tant difícil com aquesta noia per aconseguir “la pastilla del dia després” però, haver de donar explicacions als metges de urgències a altes hores de la matinada i que et tractin sistemàticament de irresponsable, és una cosa força comú.

Segons el meu punt de vista la irresponsabilitat seria no anar a buscar aquestes pastilles contraceptives i pensar “va, segur que no passa res”. És per això que avui quan m’he assabentat que d’aquí a tres mesos “la pastilla del dia després” es podrà comprar lliurement a les farmàcies sense haver de contestar preguntes amenaçadores, he pensat que anem pel bon camí.

En ple debat sobre l’avortament al nostre país, crec que legalitzar completament aquest mètode (abans ja ho era, però l’havia de receptar un metge) pot ajudar i molt, a evitar aquests avortaments involuntaris que tant en boca estan de la societat.

Ara bé, abans de posar en marxa aquesta llei, cal fer una seriosa campanya informativa al respecte. “La pastilla del dia després” és un xut d’hormones molt important. Sovint no passa res, però el fet de prendre-la pot provocar efectes secundaris en les noies i també pot no funcionar. Per tant, cal que s’avisi al jovent, a ells i a elles, que això no és un mètode anticonceptiu sinó la última solució davant un mal funcionament dels veritables mètodes que tots coneixem.

Sense una bona i contundent campanya informativa, podria ser pitjor el remei que la solució.

A hores d’ara, passada la ressaca de Sant Jordi, tothom ja sap que Stieg Larsson va esdevenir el gran triomfador. Les seves dues novel·les (Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina) han estat les més venudes en llengua catalana i castellana. Però Larsson no ha pogut gaudir (sembla ser que no li hauria agradat ser un personatge mediàtic) d’aquests reconeixements de públic i crítica. L’escriptor va morir l’any 2004 d’un atac de cor als 50 anys i sense veure publicades cap de les seves obres.

El fenomen Larsson s’escapa de totes les fronteres i s’ha convertit en un èxit a nivell internacional. A La Fira del Llibre de Londres es va donar “la xifra”: més de 12 milions de còpies venudes a tot el món.

Una gran injustícia fruït d’una decisió molt personal: Larsson i Gabrielsson van decidir no casar-se i segons la legislació sueca les parelles que no estan casades o registrades com a parelles de fet, no tenen cap tipus de dret sobre els béns de l’altre un cop mort. De moment són el pare i el germà de l’escriptor (amb qui Eva no té bona relació) els que gaudeixen d’aquests milions.

Des d’aquí m’uneixo a la iniciativa dels quatre mosqueters, quatre lectors que han obert una pàgina web on els fans de Larsson poden ajudar a Eva que està lliurant una dura batalla legal, aportant diners de forma simbòlica com si es tractés d’una mena de royalties morals.

Segons explica La Vanguardia en una entrevista a Gabrielsoon, ella era la que mantenia a Larsson perquè aquest pogués dedicar-se només a escriure. Per tant, coincidireu amb mi que és d’allò més injust que ara que tot l’esforç de Larsson però també de la seva dona, es veu recompensat, se la privi de gaudir-ne. I tot per no haver firmat un papertot, en quin segle estem? 

A vegades la millor manera de veure les ciutats és des de dalt, amb perspectiva. Aquesta visió general permet observar el conjunt d’habitatges i la natura que l’envolta, observant aquests urbanismes es pot descobrir molt sobre les societats que els habiten. D’aquesta manera es poden fer comparacions de diferents ciutats o de diferents paisatges en una mateixa ciutat.

A més, contemplar les ciutats des de dalt provoca una mena d’estabilitat, com una mescla de control i bellesa ja que tens la ciutat en miniatura davant teu.

Convido a les persones que pugin als terrats, que facin vida als terrats i contemplin com s’estenen davant seu totes les casetes, els arbres i les persones. S’ha d’aprofitar el luxe de tenir a l’abast dels nostres ulls la magnitud sencera d’una gran ciutat, s’ha de fer vida als terrats, com si fossin una habitació més de la casa, com el bany o la cuina.

Sis ciutats de tres continents diferents vistes des de dalt.

Fa un gran sòl per ser hivern a Madrid, davant del museu del Prado s’estén una llarga cua per veure la retrospectiva de Francis Bacon. A propòsit de la commemoració del centenari del seu naixement, octubre de 1909, aquest museu en col·laboració amb la  Tate Britan de Londres i el Metropolitan Museum of Art de Nova York ofereixen la major exposició conjunta que se li ha dedicat mai.

Una vegada aconseguida l’entrada amb el primer que el visitant es troba són els diversos guies lluint les seves identificacions, s’ofereixen amablement amb un somriure exagerat que només durarà fins que  el turista amb seny els comuniqui que no necessita els seus serveis. Per entendre l’obra de Francis Bacon es necessita una màxima concentració, això és difícil d’aconseguir si al devora tens un se guia vomitant dades dates i frases memoritzades contínuament.

Las 62 obres de l’exposició estan ordenades de manera cronològica, en les primeres agrupacions Animal, Zona y Aprensión s’inclouen algunes de les obres de joventut de Bacon, destaquen las més conegudes Tres estudios para figuras al pie de una Crucifixión (1944) i Estudio según el retrato del papa Inocencio X de Velázquez (1953), on l’artista presenta una imatge terrorífica del personatge del títol cridant posant especial atenció en la boca. Com va dir el propi Bacon “Sempre he volgut pintar les boques com Claude Monet pintava els crepuscles”.

Durant les següents parts de l’exposició: Crucifixión i Crisis es poden veure les constants de Bacon com la seva preferència per realitzar tríptics, el motiu constant de las crucifixions i los marcs espacials on solien estar reclosos els seus personatges.

A aquestes altures es de la retrospectiva el visitant podrà emocionar-se amb les obres on l’artista va retratar el seu antic amant que es va suïcidar, George Dyer, potser són les imatges més emotives i tristes de tota la seva obra. Mereix especial atenció el tríptic en el que surt Dyer en un bany (Tríptico Mayo-junio de 1973) primer recollit damunt d’una taça de vàter, després assegut amb una gran taca al terra, per acabar recolzat al rentamans vomitant. Aquestes tres imatges tenen una carga emotiva extraordinària que apel·la directament als sentits i sentiments més íntims de l’espectador, no val la pena ni tant sols intentar descriure-ho amb paraules.

El 12 de febrer de 2004 és la primera vegada que sentim a parlar públicament sobre aquest concepte. Així, els conceptes de Podcast i Podcaster són encara molt recents. José Antonio Gelado va ser el primer podcaster en castellà. Els seus Podcast els podeu trobar al seu bloc “Comunicando Podcast” (2004).

Al tractar-se d’una sindicació de continguts el símbol representatiu del Podcasting és el logo dels sindicadors RSS amb uns auriculars.  El Podcasting és un camp important en la comunicació sonora i no és només un afer de la radio tot i que aquesta, hi té molt ha dir. Doncs, la seva naturalesa sonora li dóna un caràcter prioritari en aquest nou escenari sonor. Tot i així, també diaris i televisions estan aprofitant aquesta oportunitat, i potser en un temps tothom l’utilitzarà com un element més de la comunicació a través de la Web 2.0.

Música de Beach Beach www.myspace.com/beachbeachmusic

]]> http://rodantpelmon.wordpress.com/2009/02/06/dues-hores/ Fri, 06 Feb 2009 11:31:10 +0000 tofol http://rodantpelmon.wordpress.com/2009/02/06/dues-hores/

Em llevo a les 7:28. Corro a la cuina a fer-me un cafè. Recordo: me’n vaig a Oslo! Agafo les coses que em vaig oblidar de posar a la maleta, les fico a una bossa del Caprabo. Em passo per aigua, em vesteixo i prenc una xuclada de cafeïna.

Són les vuit menys quart. Surto de casa. Agafo un Bicing a Plaça Artós i el deixo a Via Augusta amb Passeig de la Bonanova – gairebé a dues illetes de distància, costa a munt. He guanyat temps. Ara queda la part més dura (el C/Iradier), el desnivell augmenta, començo a suar.

A les vuit i cinc arribo a la universitat. El professor arriba a i quart i jo estic acalorat. Almenys he arribat. He aconseguit aixecar-me, estic orgullós. Fem dues hores de classe. Avui hem d’escriure una Crònica des del Cap de Roses parlant de Josep María Espinàs. “Entre unes 17 línies i una pàgina” – diu el professor.

A les 10 ja hem acabat. Tenim dues hores sense res a fer. Alguns aprofita’n per a fer un treball que hem de publicar a un bloc per a Nous Formats Digitals, una assignatura. Uns altres escoltem música, mirem el Flikr d’amics que fa temps no veiem i parlem amb els companys. Dues hores perdudes a la universitat. A les 12 tenim Nous Formats i els qui no hagin publicat ho hauran de fer. A la una aniré cap a la resi d’en Lluís, agafaré la motxilla i anirem cap a Girona.

M’ha semblat molt divertida aquesta avaluació pero molt cuta.

Yo canviaria alguns profassors, perqué alguns no san portat molt amb nosoltres.

I m’agradat lo d’anar a piscina i veura pelicules i comentarles.