Provant, provant…. Si? sssssssiiii?? 1, 2, 3… provant…!

El barrio a tret un nou single, que li recomano a tots els fanatics del flamenc.

El nou single de David Bisbal, te cansons molt bones com apara 24horas o sueños rotos recomano que les escolteu.

Último aviso:

• No escribáis comentarios del tipo
  i like the video, This photo is good I like very much, The video is very well, Me ha gustado mucho la poesía, I like very much this song, Estan muy bien… y parecidos
• Escribid sin faltas de ortografía

Internet ens a facilitat molt la vida perquè l’utilitzo per buscar informació per a un treball de classe …
L’aprofito per buscar informació , per jugar , per parlar amb els meus amics per el msn …
A vere es útil per depent quines coses , és útil per buscar coses i divertir-nos però per altra coses no es útil perquè depent el que fasis tens que tenir molt de precaució perquè mai tens que posar dades personals teves perquè sinó et poden localitzar i fer-te mal.
A mi m’ha canviat perquè ara em puc divertir molt més amb joc molt divertits

Hola a tohom,

Com podeu veure aquesta setmana ja hi ha un munt de posts en el blog, els alumnes de cinquè i sisè ja han penjat el seu post cada un amb diferents temàtiques.

Us animem a que hi feu algun comentari.

Com es fan els comentaris? Heu de clicar sobre el text que posa “1 comentari” o bé “feu un comentari” seguidament se us obrirà una finestra amb un quadre de text que hi posa “deixa una resposta”, i un cop escrit cliqueu “envia el comentari”. Penseu que hi heu de posar un nom i l’adreça de correu electrònic.

Per cert, a la pàgina arxius-temàri ja hi ha les feines de tots els alumnes, animeu-vos a fer-hi una ullada! Feu clic aquí i hi anireu directament.

Ah! ara sí que ja hi ha la foto de la capçalera visible a tothom, us agrada?

Fins a la propera,

MAi

Fa uns dies vam publicar al BTVNOTÍCIES.cat aquesta informació: L’Ajuntament ultima un pla perquè els turistes paguin entrada al parc Güell. Dies després, l’Andreu Orte ens feia arribar aquest comentari :

“Tinc entès que la UNESCO prohibeix que un enclau turístic sigui de pagament per turistes i gratis per residents. Vol dir això que algú que resideixi a Barcelona haurà de pagar entrada, encara que sigui amb descompte? Crec que enriquiria l’article si s’esbrinés com s’està esquivant aquesta possible font de conflicte.”

Estirant d’aquest fil proposat per l’Andreu vam contactar amb el Centre Unesco de Catalunya per veure quina és la normativa exacta del tema: finalment ens va sortir la oportunitat quan vam veure que la Comissària Europea de Consum, Meglena Kuneva era precisament a Barcelona. La comissària va ser taxativa: la Unió Europea prohibeix fer distincions entre persones de diferents nacionalitats a l’hora de visitar els monuments i fer pagar els uns o els altres.

Aquest matí hem publicat la notícia que s’ha emès a l’infodia de BTV: El Parc Güell no serà de pagament. Ho explica molt bé el propi Andreu Orte en aquesta entrada al seu blog.

Constatem que hi ha comentaris que enriqueixen el contingut i ens ajuden a complementar les informacions. Aquesta aportació interessa també al propi redactor que ha assumit la notícia. Cert és que podem estar pendents dels comentaris, perquè el nostre volum és petit, però la nostra intenció és la de seguir en contacte amb les persones que us preneu la molèstia de fer-nos un comentari: és treballar d’alguna manera amb el lector per fer millor periodisme.

Del fet també en parla en David Rodríguez al seu blog. I anotem també el seu suggeriment: afegir el camp de blog als comentaris. A tots dos, moltes gràcies

Rafel Luján

El tema:

Va d’ una persona que coneix un senyor i diu que es un japonès.

Resum de l’ argument:

Tracta d’ un home que coneix a un japonès , que no s’ assembla a l’ aspecete que ella entenia per japonès.. Perque no tenia ni el ulls oblics , ni la pell groguenca.. Però aquest senyor pensa que es un japonès encara que no hi ha cap aspecte que demostri que de veritat es un japonès…

En què es basa per dir que es japonès?

En que diu que ells els coneix d’ una hora lluny..

Hi ha algun element que confirmi la seva teoria?

No, cap ni un.

Com reacciona quan li diuen que pot estar equivocat?

Es va barellar amb la seva dona.

Explique algun exemple que hague viscut d’ alguna persona que reacciona igual que el nostre protagonista.

No se cap exemple..Bueno… no em recordo..

http://www.vegasexperience.com/

Des de Burkina Faso, el jesuïta Agustín Goytisolo ens envia una nota d’alerta sobre les greus inundacions que ha patit aquest país, i de les que els mitjans de comunicació no ens han parlat.

“Me parece grave que los”medias” españoles – supongo los catalanes, no hayan dado casi noticias de las gravìsimas inundaciones en este pais y capital, Uagadugu: el 1 de septiembre cayeron, en 10 horas, 263 mm.por metro cuadrado. Todos los barrios de la capital, inundados; 150.000 personas sin hogar, 100.000 casitas -de los más pobres-, por tierra. Pocos muertos, es cierto, porque,  siendo de dia la gente vio lo que se les venia encima, y salieron de sus casa, dejando todos sus enseres dentro… ¿Cómo es posible que algunos amigos a quien he telefoneado – pero hemos estado sin teléfono ni internet ocho dias..- me hayan dicho no estar enterados?… ¿Africa, continua pues siendo el pariente pobre que no interesa??!!”

• El tema:

Els prejudicis.

• El resum de l’argument

En un hostal de Tossa un home va conèixer un altre, estava convençut que era japonès però ni el seu físic ni la seva forma de parlar eren normals d’un japonès. El protagonista pensa moltes coses sol per a dir que és un japonès, creua algunes paraules amb el “japonès” , i está convençut que ho és. Arriba a la seva casa el protagonista, i li comenta a la seva esposa el que li va passar, ella amb interès li comença a preguntar coses sobre el”japonès” la qual el respon molt convençudament.

Al final surt discutint amb la seva esposa per que no té raons bones per convèncer a la seva esposa que el senyor és japonès

• Reflexioneu sobre alguns aspectes del conte:
• En quin es basa per a dir que és japonès?

Es basa a dir que era un “espia japonès” per que dissimulava molt bé les seves actituds normals. Per exemple: quan es va saura a la taula del protagonista va fer una petita reverència, no se li va fer rar que sabés català, per que els japonesos són coneguts com llests, astuts i estudiosos

• Hi ha algun element que confirmi la seva teoria?

No, ja que el protagonista solament diu que és japonès per instint

• Com reacciona quan li diuen que pot estar equivocat?

El protagonista Reacciona malament, per que pot ser que aquet equivocat i no ho accepta

Cadascú ha fet el que ha cregut més adequat a les seves possibilitats i desitgs. Benvinguts a tots amb les piles ben carregades!!.

A continuació tenim una comunicació de part de  Isabel Gàmez d’un llibre que  ha llegit últimament.

CRIATURES D’UN ALTRE PLANETA

Crònica d’una lluita contra la síndrome de Rett

Elisabet Pedrosa

“Davant d’una dificultat, cal donar temps al temps. Però sense aturar-nos, buscant camins, buscant ajuda sense vergonya. És necessari provar diverses vies per descobrir quines són les que s’adapten millor a les nostres circumstàncies. Amb el temps, podem descobrir que és possible capgirar el que ens ha succeït i llegir que ens està dient les circumstàncies, També és interessant escoltar el que ens diuen les casualitats, estar receptiu a les coses que passen, perquè sovint ens envien algun missatge…”

“És recomanable aprendre a callar, a fer silenci, i dedicar més temps a observar…”

“És millor que no estiguem sols o soles en els moments de crisi i que busquem l’escalfor humana, la comprensió, l’afecte, l’abraçada. És bo perdre la por a expressar les nostres emocions. Sobretot no s’han d’empassar, les emocions, perquè fan més mal que profit. També és bo perdre la por a rebre afecte…”

“Donem corda als nostres somnis. Un fracàs no ens converteix en fracassats; una pèrdua no ens converteix en derrotats…”

“El que pugui venir en un futur immediat ens angoixa. Ens pot ajudar respirar fondo, respirar ens fa estar present i diluir les nostres pors. No fugim dels discapacitats, comencem a mirar-los als ulls  i descobrirem una altre manera de veure el món…”

“Som al lloc que hem de ser, vivint el que ens correspon per fer-nos créixer com a persones. Unes vegades podem aprofitar les oportunitats, d’altres potser no estem preparats i, com si es tractés d’un fruit, ens cal madurar…”

“Crèiem que havíem vingut aquest món a patir, i resulta que hi pot haver una alternativa, i que som part d’un tot meravellós que ens connecta amb la màgia del món, la  màgia que va descobrir un dia en els ulls de la meva filla…!”

Aquestes son reflexions del llibre de l’Elisabet Pedrosa. Com sabeu, és la guionista del programa “L’ofici de viure”  de Catalunya Ràdio.

En aquest llibre m’ha cridar molt l’atenció, d’aquesta dona. No és creient, obsessionada amb la gran  discapacitació de la seva filla. Ha pogut capgirar el seu problema per trobar una sortida creativa i que li ajudi a ella a viure  més relaxada trobant-li sentit a la seva lluita. M’ha fet pensar molt en les persones que som creients, no sabem la sort que tenim. Però el que més m’admira és que la força de Deu és a dintre de totes les persones i les ajuda sense que elles siguin conscients.

Isabel Gàmez

Per a més informació síndrome de Rett

VERANO 2009

Jesús es la persona de los contrastes o mejor de las síntesis: acción y oración, amor al mundo y fidelidad al Padre, trascendencia y humanidad, mansedumbre y fortaleza, misericordia y denuncia, etc.  Le vemos en bodas, en cenas y en fiestas y también en  el trabajo agotador y a la intemperie; come con amigos y amigas y con la gente más sencilla y marginada y también con personas acomodadas (a unos los acoge con ternura y a los otros los inquieta y les interpela…).

En el evangelio de Marcos se nos presentaba a Jesús reuniendo a sus discípulos para descansar y conversar y luego, a continuación, conmovido por el abandono en que estaban las masas, la gente. Es la harmonización entre “el saber vivir “de Jesús y el no perder la sensibilidad humana y solidaria.

Aquí tenemos una buena inspiración para los meses de verano (vacaciones y viajes, o simple cambio de ambiente en nuestro entorno habitual)… Saber vivir, gozar de la vida, de la belleza, de la amistad, de la conversación o de la soledad, de la naturaleza o del arte… Y, a la vez, ganar en sensibilidad humana, en capacidad de ver la “realidad real” de nuestro mundo, de nuestra sociedad. Ser personas  que sienten el dolor y la injusticia de los otros… y disponerse al compromiso.

En definitiva, una buena síntesis: nuestra capacidad de vivir lo humano no nos insensibiliza a la realidad de los otros y nuestra solidaridad y compromiso estará bañada de cercanía, de sencillez, de  capacidad de gozo y de buen humor… ¿En qué pensaría la joven judía Etty Hillesum cuando en pleno campo de concentración, dedicada a ayudar a los demás, porque “ignoro la resignación”, y viendo más allá de lo que captan los ojos, exclamaba: “¡La vida es bella!”?

¡BUEN VERANO!

Josep Mª Rambla s.j.

Fa uns dies em vaig adonar que estava a punt de treure el nas per aquesta casa “meva-vostra” el/la comentarista número 100. Aleshores vaig pensar que m’agradaria tenir algun detall amb la persona que em deixés aquell comentari i vaig creure que parlar en un post sobre el seu blog, fer-ne difusió, seria una bona idea. (Espero que ho creguis, Núria…).

M’agrada que sigui ella perquè diria que és un dels primers que vaig visitar regularment, fins i tot abans de decidir-me a fer aquest. És cert que no comento massa però trobo més que interessant tot el que ens explica. Fixeu-vos: tant que dic l’expressió “endavant les atxes!” i no m’havia preguntat mai la procedència de la frase. Si teniu curiositat, ella ens dóna la resposta aquí.

També m’ha agradat molt un post que ha publicat no fa gaire gràcies al qual he pogut saber, per exemple, que els cucs de la pastanaga i els dels porros són enemics acèrrims.

I amb aquest em va fer riure força!

En definitva, que trobo que és una dona que sap moltes coses curioses, que m’agrada el què transmet i com ho transmet. Val la pena fer-hi una ullada!

Entrada escrita sota les següents circumstàncies:

Meteorològiques: Avui ja no plou, han marxat els núvols i torna a fer força xafogor.

Físiques: Continuo de vacances i fent el que vull (més o menys) en el moment que vull, així que ja us podeu imaginar les meves circumstàncies físiques…

Psíquiques: A tothom ens agrada que ens visitin. Almenys a mi sí. A tothom ens agrada que la gent tingui detalls amb nosaltres. Almenys a mi sí.

A GAY.CAT ja he deixat ben clar el que em va semblar la mani i la pride a Barcelona en posts anteriors. Tambe he anat comentat que encara que la pride no em va agradar menys m’agrada, per exemple, l’homofobia al futbol simbolitzada pels insults i pel fet que tots els jugadors, etc de la lliga resultan ser, mira per on, heteros. O sigui que abans em fico a dalt de la carrossa que m’hi fico dins d’un camp de futbol …

A glamboy69.wordpress.com podeu veure i llegir sobre la mani i la pride de la ma de l’arqueoleg glamuros. Com podreu veure pel post i pels comentaris posteriors hi ha visions diferents sobre aixo de la pride i la mani.

Un altre lloc on tambe es parla de la mani i del pride es a universogay.com .

A www.universogay.com    han fet dos videos bastant llargs on es veu l’ambient que hi havia a la mani i l’ambient que hi havia a la pride. Gairebe surt tot el que es veia als dos esdeveniments (nomes trobo a faltar una imatge de Silvia Reyes a la mani i de la infermera de perruca negra i grans ulleres de la pride!)

Aquests videos i articles fora bo que entressin a formar part d’algun arxiu perque mostren molt be que va ser cada esdeveniment i d’aqui a uns anys quan la pride triomfi i la mani sigui quelcom residual (o aixo em temo) en aquests videos podrem veure el canvi que es va fer de quelcom reivindicatiu a quelcom festiu i comercial coincidint amb els 40 anys de Stonewall.

En aqui teniu els dos videos de UNIVERSO GAY:

Aquest blog està d’enhorabona ja que el nombre de comentaris ha superat la màgica xifra de 5000. Concretament va ser Allau (a qui dedico aquest article), que al post sobre la Guerra Civil Gai va escriure:

“M’apunto a la proposta de sr shysh, la pila del greix, no hi ha res que em posi tant com les princeses osses “megadepilàs” i amb barretina!”

Però no puc obviar, en aquesta feliç celebració, una espina que porto clavada des del mateix dia que vaig inaugurar el meu primer blog: la meva incapacitat total per convèncer a les amistats més properes a que m’escriguin en aquesta web.

Mentre que persones a les que no conec personalment cada dia s’esplaien amb les seves opinions i crítiques que superen en extensió i qualitat als meus posts, els meus amics i amigues tenen una falsa i tòpica percepció que aquest blog té una impenetrable aura de maricultisme i que  per deixar-me una opinió cal haver estudiat tres màsters en literatura, mentre que no tenen cap problema en fer-me còmplices dels seus successos vitals a Facebook, en un absurd comportament biplolar que no acabo d’entendre.

Així doncs constantment em sorpren trobar-me gent que em confesa ser un lector anònim meu  i que sap perfectament les meves opinions o aventures sexuals i amoroses  sense que jo mai ho hagués sospitat. I a vegades crec que és millor, ja que si fos plenament conscient de qui hi ha a l’altre banda de la pantalla faria una pressió psicològica sobre mi que acabaria autocesnsurant-me fins a caure en l’abisme sense retorn de la nyonyeria descafeïnada.

Jo  crec fermament que la màgia i la grandesa de les pàgines 2.0 és la participació activa dels lectors en la seva construcció, mitjançant la seva humil aportació. Sempre he concebut els posts com una introducció a una posterior dissertació dialèctica, mai com una finalitat en si mateixa.

Però bé, avui no és un dia per pensar en aquells que prefereixen passar desapercebuts en una cantonada de la història mirant la vida passar, fent del seu silenci un escut protector, sinó dels centenars de col•laboradors actius que heu fet d’aquest racó una part de la vostre casa!

Perqué el debat és el motor del coneixement i el mutisme l’arma dels covards…

5.000 GRÀCIES A TOTS

Aqui  trobareu  informacions diverses  de la biblioteca de l’escola.

• Llibres nous

• Cd’s

• DVD’s

• Revistes

• Espai informàtic

Nuestro amigo y colaborador del blog, Pepe Fernandez, nos envia esta reflexión del Padre Ángel.

ACCIÓN DE GRACIAS POR LA VIDA QUE NOS ES DADA

1-     En arjé, en el principio de este universo en que vivimos fue el big bang, hace 13´600 millones de años. En un punto infinitesimal mucho más pequeño que la punta de un  alfiler, en un instante de tiempo infinitesimal inimaginable, explosionó toda la energía contenida en miles de millones de estrellas y todos los astros conocidos y en los rayos gamma, neutrinos y todas las partículas  que pueblan, han poblado y poblarán este universo.

TODOS ESTAMOS FORMADOS DE LA MISMA ENERGÍA PRIMORDIAL,    DE LAS MISMAS PARTÍCULAS ELEMENTALES, DE LA MISMA MATERIA

Y VIO DIOS QUE ERA BUENO

Y EL UNIVERSO CANTÓ AGRADECIDO

Todos nos unimos a este canto agradecido cantando:

GRACIAS A LA VIDA QUE ME HA DADO TANTO

2-     El principio del planeta Tierra, hace 4´500 millones de años, fue de restos de una estrella que explotó antes, llamada Tiamat,  y es un planeta  pequeño, girando alrededor de una estrella amarilla mediana llamada Sol, en uno de los brazos de una galaxia de regular tamaño llamada Vía láctea, entre los cientos de miles de galaxias conocidas en el Universo presente.

TODOS EN LA TIERRA PROCEDEMOS DEL POLVO DE ESTRELLAS APAGADAS  Y HABITAMOS UN ÚNICO PLANETA

Y VIO DIOS QUE ERA BUENO

Y EL PLANETA TIERRA CANTÓ AGRADECIDO

Todos: GRACIAS A LA VIDA QUE ME HA DADO TANTO

3-     En este planeta minúsculo dentro del universo apareció el milagro de la vida hace 3´800 millones de años: fue un alga unicelular procariota – sin núcleo – capaz de reproducirse a sí misma y generar oxigeno y enviarlo a la atmósfera y, gracias a ello, que la vida se multiplicara después. Y el reinado de esta minúscula alga, el milagro de esta vida simple y generadora de oxígeno, duró 1´700 millones de años, hasta que, para asegurar la reproducción en condiciones más adversas, apareció la vida unicelular  eucariota, – con núcleo -, hace 2´100 millones de años. Y luego apareció la maravillosa vida pluricelular, con células especializadas para mantener y reproducir esa vida cada vez más compleja en condiciones cada vez más variadas, y se formó el mundo de los seres vivos aquí, en el planeta Tierra. Un milagro más en la escala del universo conocido por las condiciones ambientales que requiere para su sobrevivencia.

LA VIDA CELULAR ES FUETE DE TODA LA VIDA QUE SE EXTIENDE POR TODA LA TIERRA

Y VIO DIOS QUE ERA BUENO

Y LA VIDA UNICELULAR Y PLURICELULAR CANTARON AGRADECIDAS

Todos: GRACIAS A LA VIDA QUE ME HA DADO TANTO

4-     Hace tan sólo 65 millones de años hubo un cambio climático importantísimo en el planeta Tierra, tal vez debido a una catástrofe planetaria por la llegada de un gran meteorito, que acabó con los grandes bosques y vegetación que le poblaba. Y también cambió la fauna que se alimentaba de ellos, representada en los diplodocus y otros grandes animales de su época. Y llegó la hora de los mamíferos que tomaron la iniciativa de poblar la tierra. Y de ellos surgieron los primates, antepasados de los homínidos.

GAIA, LA MADRE TIERRA PLANETARIA, ORGANIZADA PARA ASEGURAR SU SOBREVIVENCIA, MODIFICÓ LA PRIMACÍA DE SUS POBLADORES

Y VIO DIOS QUE ERA BUENO

Y LOS MAMÍFEROS Y LOS PRIMATES CANTARON AGRADECIDOS

Todos: GRACIAS A LA VIDA QUE ME HA DADO TANTO

5-     Hace 7 millones de años aparecen unos mamíferos Hominoideos, y hace 3 millones de años los Australopithecus, y hace tan sólo 1 millón 800 mil años el mamífero del género Homo: Homo erectus y Homo habilis.  Y así siguió el proceso evolutivo humano hasta nuestros días.

LOS SERES HUMANOS COMPARTÍAN CON LOS OTROS SERES LOS BIENES QUE SE ENCONTRABAN EN LA TIERRA

Y  VIO DIOS QUE ERA BUENO

Y LOS ANTEPASADOS DE LOS HUMANOS ACTUALES CANTARON AGRADECIDOS

Todos: GRACIAS A LA VIDA QUE ME HA DADO TANTO

6- Hace 100 mil años, una de las clases de Homo, el Homo sapiens, habitante de África, sale de ese continente para poblar el resto del planeta. Pero, a la vez,  acaba con las diferentes clases de Homo existentes, como los neardenthales en Europa y los diferentes Homo pobladores de Asia, y se impone  como especie única hace apenas 35 mil años. El Homo sapiens ha comenzado a ser también Homo demens (Hombre demente, como demonio destructor), de manera que le podemos llamar, a partir de ese momento

Homo sapiens/demens.

Y EL HOMO SAPIENS/DEMENS FUE POBLANDO TODA LA TIERRA

(Es probable que podo después de esta fecha, hace unos 30 mil años, este Homo inicie el poblamiento del continente Abia Yala o Indoamérica en el que habitamos, aunque los primeros poblamientos confirmados en el Continente son de hace 14 mil años en Monte Verde, Chile).

No sabemos si todavía vio Dios que era bueno o no, aunque aceptó como experiencia de libertad esa experiencia cainita –Caín matando a Abel, tal como aparece en los primeros capítulos de la Biblia -.

Lo que sí confirmamos con esta experiencia de imposición humana aniquiladora de una especie humana sobre otras, es que la apoptosis y la necrosis forman parte del proceso de evolución en cuanto especie. O, dicho de otra manera, se cumplen las leyes de la evolución biológica presentadas por Darwin.  Por eso, a pesar de todo, seguimos cantando “Gracias a la vida”, pues, entre otras cosas, si no, no estaríamos nosotros aquí.

Todos: GRACIAS A LA VIDA QUE ME HA DADO TANTO

7-     Hace unos 40 años, apenas nada en la caminata de la evolución cósmica, biológica y humana, a finales del siglo XX de la Era cristiana, a partir de la década de 1960 en adelante, el Homo sapiens/demens destruye la vida del planeta Tierra a un ritmo superior a todo lo antes existente. Miles y miles de especies vegetales y animales, que han tardado millones de años en aparecer y mantenerse en la existencia, son aniquiladas estas últimas décadas por este Homo sapiens/demens que somos nosotros, los actuales habitantes del planeta Tierra. El afán de lucro, la ganancia económica por la ganancia económica del sistema capitalista dominante, convierte al planeta Tierra en  mero instrumento de negocio capitalista,  prevaleciendo la razón instrumental sobre cualquier otra. El cambio climático es una de sus consecuencias.

Es de esperar que Gaia, la Madre Tierra como un todo planetario, reaccione también ahora y haga desaparecer a esta especie depredadora y aniquiladora que la destruye y maltrata y coloque en su a otras especies que respeten nuevas formas de vida, a no ser que los humanos actuales reaccionemos antes. Al fin, 100´000 años, que es la edad de esta especie Homo sapiens/demens que somos nosotros, son pocos años en la escala biológica, y puede desaparecer y ser sustituida por otras especies más respetuosos y cuidadoras del entorno biológico. Lo sucedido hace 65 millones de años con los diplodocus y otros enormes animales que dominaban sobre la Tierra, cuando fueron sustituidos por los mamíferos, es un muy buen ejemplo de ello.

Por todo esto, ¿Podemos cantar todavía “Gracias a la vida que me ha dado tanto? Ustedes, ¿qué dicen?

NO: porque la destrucción de los bosques, de los casquetes polares, de numerosos ríos y lagos, de gran cantidad de especies valiosas… no lo permite

SÍ: porque todavía existen Homos, hombres y mujeres, que mantienen la defensa de la vida como principio de su actuar, y se organizan y crean instituciones para conseguirlo, y denuncian y aclaran a los demás lo que sucede y sus consecuencias, y trabajan y luchan por cambiar este sistema económico mundial depredador al máximo en beneficio de unos pocos nada más.

Angel Arnaiz Quintana

Para el Encuentro Regional sobre el cambio climático desde las víctimas. Auspiciado por Comunidades Unidas del Bajo Lempa (ACUDESBAL) y CESTA

Viernes, 5 de Junio de 2009. Bajo Lempa, Usulután El Salvador, CA.

Sempre he pensat que les parets amb cartells ens ensenyen el pas del temps. En aquestes parets els cartells es van aferrant uns damunt dels altres,  darrera dels cartells principals normalment pots veure una mica dels cartells antics que potser ja no es poden ni llegir.

Un cartell allà no dura molt, quan l’espectacle que anuncien ja s’ha celebrat o el producte a vendre ja ha quedat desfasat  és substituït per un altra més nou i així successivament. Aquests cartells antics solen estar més bruts i parcialment romputs o desferrats, són la prova de que el temps no perdona.

És curiós pensar com en una superfície tant simple com una paret es pot veure físicament una cosa tant complexa i que ens afecta a tots com és el pas del temps.

Praga 2008

Barcelona 2009

Madrid 2009

“Son Sant Joan: un hotel de cuatro estrellas” així titula el Diario de Mallorca un reportatge sobre el confort del recinte aeroportuari mallorquí.

Sleeping in Airports ha puntuat diferents aeroports – amb una nota màxima de cinc – evaluant la seva comoditat, els seus serveis, el soroll, etc. L’aeroport de Mallorca ha estat valorat amb un 3′9 i el més apreciat ha estat el Singapore Changi International Airport. Per una altra banda, Paris Charles de Gaulle Airport és el més brut, sorollós i insegur per el que s’ha guanyat el premi al pitjor recinte aeroportuari.

Aquesta pàgina ens ofereix la possibilitat d’investigar el nivell dels diferents aeroports i potser això ens faci estalviar alguns doblers en allotjament. No sempre cal patir un retràs per a quedar-se la nit en una sala d’espera, a vegades és una bona opció per a un viatge econòmic i evitar un vespre d’hotel.

En qualsevol cas, és una iniciativa innovadora que potser no utilitzem amb l’objectiu de dormir en una butaca (o un solàrium, en el cas de Palma) però ens pot servir “por si las moscas” hi ha algun problema de força major que ens retén una mica més del prevists dins de l’aeroport.

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Vicent Andrés Estellés neix a Burjassot, l’Horta de València, al Setembre de  1942. La seva vocació literària es va desenvolupar molt aviat en el gènere teatral. Amb l’esclat de la Guerra Civil (ell tenia 12 anys) va haver de deixar els estudis però seguia llegint d’amagat. Al acabar la guerra Vicent Andrés va començar a treballar de forner amb el seu pare.  Al 1948  va començar a treballar al diari “Les Províncies” després d’haver estudiat periodisme a Madrid. El seu primer llibre va ser “Ciutat a cau d’orella”, posteriorment a conseqüència de la mort de la seva filla va escriure una sèrie de poemes en to nostàlgic als llibres “La nit” i “Primera Soledad”. Cal destacar el interès que tenia per la cultura i lingüística valenciana que queda recollit a “Mural del país valencià” un poemari publicat a partir de l’any 1978. Vicent Andrés Estellés va morir al Març de 1993, l’autor a rebut diversos homenatges i premis pòstums i també en vida com la Lletra d’Or.

            Aquest poema pertany al poemari titulat “La nit” publicat l’any 1956 poc després de la mort de la seva primera filla.  El tema principal del poema és la mort, desenvolupada al llarg de tot el poema. L’enyorança que l’autor mostra al llarg de tot el poema proporciona magnitud a la pena interior que pateix Vicent Andrés. Com a subtema podria aparèixer la necessitat de sentir que la petita encara és viva i està amb ell. L’autor necessita sentir la presencia de la nena.

El poema consta de setze versos dividits en quatre estrofes?? o parts?? de quatre versos cada una.  Els versos són heptasíl·labs amb rima assonant als versos parells i amb la terminació -e. Internament el poema està dividit en dos parts ben diferenciades; la primera de les parts va del primer vers fins al dotzè, les dos primeres estofes, mentre que la darrera part va des del tretzè vers fins al setzè. Ah, sí?? i com justifiques aquesta divisió?

            L’autor a utilitzat tot tipus de recursos per compondre el poema anomenat “Cançó de bressol”. Pel que fa al nivell fònic la al·literació de dos consonants com son la “m” i la “r” aporten al text unes propietats determinades. En relació a la mort l’autor introdueix la al·literació en la lletra “m” i per donar més poder al poema l’hi dóna a la “r”. Abunden les pauses mitjançant signes de puntuació com són la “,” i el “.” això fa que el poema tingui un ritme molt pausat i lent.

Realitzant l’estudi a nivell lèxicosemàntic ens adonem que Vicent Andrés Estellés utilitza formes dialectals valencianes a l’hora d’expressar els seus sentiments a través dels poemes i què té d’especial, si són tan estàndards i formals com qualevol altra i ell era valencià, seria comentable si ho hagués fet algú que no fos del País Valencià, d’altra banda, alerta, hauries fet aquest comentari en un poema amb formes barcelonines fet per un barceloní??oi que no?. En aquest poema en concret podem trobar el possessiu femení “meua” i la terminació “-e” de la primera persona del present d’indicatiu “necessite”. A cada inici d’estrofa podem trobar l’adjectiu “petita” en referència al nadó que va morir. Totes aquests variacions lèxiques provenen del valencià. (meua  és molt més extens que el valencià, a Tarragona Lleida i Girona, per posar uns exemples també fan servir meua, que és la forma més antiga)

El primer vers de cada estrofa és “Jo tinc una Mort petita,” aquest vers és repeteix al llarg de tot el poema donant cabuda a la creació d’una anàfora paral·lelística al llarg de tot el poema. Cançó de bressol incorpora a l’últim vers una cançó típica valenciana que encara avui dia és cantada als nadons “És la meua ama, i és l’ama/del corral i del carrer/de la llimera i la parra/i la flor del taronger”. Amb aquest fragment d’una cançó popular l’autor intenta donar més realisme al poema i a l’hora crea un cert grau de proximitat amb el lector. Només? Això es tot el que destaca del poema a nivell morfosintàctic.

            Al llarg del poema podem apreciar la proximitat que l’autor intenta transmetre a través del llenguatge utilitzat. El poema no està carregat de figueres retòriques i amb la introducció de la cançó popular l’autor aporta una mica de musicalitat i ritme al poema. El tema sobre el que Vicent Andrés Estellés escriu el poema queda percebut pel lector des del primer moment ja que l’autor no utilitza metàfores sinó que el vocabulari planer i fins i tot col·loquial així que el poema resulta de fàcil comprensió. mal expressat.

            El poema que he comentat tracta de l’amor que un pare sent per els seus fills encara que aquests no estiguin vius i aquest és un tema de gran interès per a qualsevol persona perquè pots llegir i comprendre l’amor que les persones senten cap els altres. El vocabulari utilitzat per l’autor és de senzilla comprensió però cal destacar l’ utilització de determinades formes verbals derivades del valencià que aporten un toc més personal al poema. Perquè l’autor no renuncia a les seves arrels. L’absència de figures retòriques és un fet destacable ja que només hi trobem un paral·lelisme al llarg de tot el poema.  Després de realitzar el comentari i poder estudiar el poema entenc que la poesia és un mètode de alliberament  a través del qual l’autor transmet els seus sentiments.

Molt fluixet, fluixet. Tens un 5.

Canvi d’aires i una altra perspectiva.

Queda a la vostra disposició La tertúlia, un blog on comentar l’actualitat en el marc de la classe de Seminari d’anàlisi de l’Actualitat!

Participeu-hi i digueu la vostra sempre qu ho desitgeu!

A vegades la millor manera de veure les ciutats és des de dalt, amb perspectiva. Aquesta visió general permet observar el conjunt d’habitatges i la natura que l’envolta, observant aquests urbanismes es pot descobrir molt sobre les societats que els habiten. D’aquesta manera es poden fer comparacions de diferents ciutats o de diferents paisatges en una mateixa ciutat.

A més, contemplar les ciutats des de dalt provoca una mena d’estabilitat, com una mescla de control i bellesa ja que tens la ciutat en miniatura davant teu.

Convido a les persones que pugin als terrats, que facin vida als terrats i contemplin com s’estenen davant seu totes les casetes, els arbres i les persones. S’ha d’aprofitar el luxe de tenir a l’abast dels nostres ulls la magnitud sencera d’una gran ciutat, s’ha de fer vida als terrats, com si fossin una habitació més de la casa, com el bany o la cuina.

Sis ciutats de tres continents diferents vistes des de dalt.