Divendres passat una cua llarguíssima envoltava el teatre Tívoli de Barcelona i a més d’un turista curiós li costava de creure que aquella gent esperés per veure un programa de ràdio. Deiem adèu a més que un programa de ràdio, els oients ens acomiadavem dels culpables de la desafecció política, segons diuen males llengües, però també dels culpables que molta gent no massa polititzada sàpiga els noms de consellers i ministres. Durant nou anys han fet allò que els polítics haurien de fer i no han fet: apropar-los a la gent.

Últim Minoria Absoluta al Tívoli

Han fet més que això. Han estat un dels culpables de col·locar una nova ràdio en català al mapa fins arribar a fer-la líder d’audiència. És evident que el mèrit no és només seu però ells em van enganxar a mi (i segurament a molta més gent a RAC1). Jo escoltava el Minoria Absoluta i un dia el deixava una estona més, un altre dia el posava una mica abans i em vaig acabar enganxant a l’emissora.

Minoria Absoluta s’acaba, però no el seu esperit que continuarà sempre que, com va dir Toni Soler al discurs de comiat, quan sentim un polític que parla des d’una tribuna, per més alta que sigui, no li donem massa importància. Tornaran al setembre amb Polònia i Crackòvia i, si és veritat que només podem esperar una bona retrobada si tenim cura dels comiats, aquesta retrobada serà fantàstica.

Bon dia a tothom!

Ara sí que ha arribat el moment d’acomiadar-nos perquè d’aquí a pocs dies tancarem el Taller de Blocs i ens anirem de vacances!

Aquests dies passats hem estat valorant la feina feta per tots plegats, però un cop posades les notes i recollides les vostres propostes de millora, ens queda comentar una mica l’experiència d’haver compartit aquest crèdit.

M’ha agradat treballar amb vosaltres i espero que hagueu tret profit de la realització d’aquesta optativa. Penso que al llarg del trimestre heu anat agafant la dinàmica de treball i a partir d’aquí les classes han anat millorant com a grup. Alguns de vosaltres heu realitzat una bona feina i d’altres segurament heu tingut menys opcions perquè el vostre punt de partida no era el mateix. Com a mínim tots us heu introduït en el tema de la creació i gestió de blocs i, si us agrada el tema, podeu seguir endavant.

Us animo a continuar amb el vostres blocs i a participar com a lectors i fent comentaris a la blocosfera. És possible que un futur proper tingueu ocasió d’utilitzar aquesta eina també a l’àmbit de l’institut, ja que cada vegada hi ha més professors que es van animant a utilitzar els blocs com una eina més de treball en les seves classes.

Què farem a la classe d’avui?

L’última tasca que us proposo fer consisteix a participar en l’enquesta que teniu més avall i fer una entrada al bloc de la classe acomiadant-vos dels vostres companys del grup (i de mi, és clar). Gràcies a tots i que us vagi molt bé, nois!

Amb motiu de la marxa de la Roser, els seus companys i companyes del taller hem escrit alguns poemes en el seu record. Podeu accedir al document al següent enllaç:

Els teus amics et diuen adéu Roser

Aprofitem també per publicar un poema de la Roser que ens ha fet arribar la seva filla Elena.

Sóc la filla de la Roser. Moltes gràcies a tots. Ella va escriure aquesta poesia per vosaltres:

El pitjor que em podia passar
es deixar de venir,
doncs era la gran alegria
que jo podia tenir.

La Carme és especial,
carinyosa d’allò més
estant jo al costat d’ella
és tot el que he après.

Roser Jané

Hola a tots/es, primer de tot m’agradaria agrair-vos les reflexions tan encertades que la majoria de vosaltres heu fet. Sovint passem per situacions difícils que no es poden parlar en qualsevol moment ni amb qualsevol persona. Vosaltres heu sabut entendre els meus sentiments, o si més no, fer ús de la vostra empatia.

Moltes vegades em resulta inevitable no implicar-me sentimentalment en la meva feina, no és gens estrany, treballo amb persones, gent com jo que viu, plora, menja, riu, dorm… No treballo amb diners, ni amb plànols, ni amb roba, ni amb cotxes… Per tant és molt fàcil implicar-m’hi.

Quan vaig sortir de l’escola d’infermeria pensava que de tot te’n pots oblidar, que quan surts de l’hospital ho deixes enrere tot i que vestida de blanc portes un escut. Ara m’ adono que això no és així, que la meva feina no comença quan entro a l’hospital ni acaba quan en surto, sinó que sovint m’emporto part d’ells amb mi.

Finalment, també donar-vos esperança, allò important no és com un mort, sinó com un viu. Per tant, hem de curar quan es pugui, però cuidar sempre. Sovint, quan un estar malalt, un somriure també ajudar a guarir i està en mans de tothom.

Gràcies i molta sort!

Fins sempre! Avui ens la tiren a terra per deixar pas a la nova!