De tant en tant llegesc tot el que ens vam escriure perquè m’imagine que d’alguna manera et posaràs en contacte amb mi i jo et diré “quina casualitat, just hui he rellegit els teus correus” o alguna altra cosa Julio Médem d’aquelles que de vegades també passen a la vida real però que de cap manera es poden forçar i estic segur que és per això que no em dius res.

Pablo Neruda va escriure: “para que nada nos separe, que nada nos una”. No sé, fem com si tinguera raó.

El despertar de la lucidez puede no suceder nunca, pero cuando llega, si llega, no hay modo de evitarlo. Y cuando llega, se queda para siempre. Cuando se percibe el absurdo, el sinsentido de la vida, se percibe también que no hay metas y que no hay progreso. Se entiende, aunque no se quiera aceptar, que la vida nace con la muerte adosada; que la vida y la muerte no son consecutivas, sino simultaneas e inseparables. Si uno puede conservar la cordura y cumplir con normas y rutinas en las que no cree es porque la lucidez nos hace ver que la vida es tan banal que no se puede vivir como una tragedia.

Ho diu Fernando Robles, personatge interpretat per Federico Luppi a Lugares comunes. Aquesta pel·lícula és obra d’Adolfo Aristarain, conegut sobretot per Martín (Hache), i a més de facilitar-nos un retrat sobre la crua situació d’Argentina fa uns pocs anys, conté diàlegs tan interessants com aquest:

S’hi pot estar més d’acord o menys, però el que és indubtable és que el director aconsegueix amb aquestos textos emmarcats en una bona història donar peu a una interessant reflexió. I això, ja ho sabem tots, mai està de sobres ni al cinema ni enlloc.

El Lluís i el Ricard, companys de feina del Xavi

TV3 ha estrenat una sèrie d’animació per adults, Arròs Covat. S’hi explica la vida del Xavi, un tio de 30 anys, “dissenyador, modern i cosmopolita”, que comença a sentir que alguna cosa no encaixa a la seua vida. Juanjo Sáez, conegut dibuixant dins el món indie i creador de la sèrie, diu que aquesta tracta sobre “el conflicte de fer-se major”. Paga la pena mirar-la només per escotar la sintonia, una cançó en català a càrrec dels Manos de Topo, i per veure la caracterització del també conegut Dj de Mierda. La sèrie començarà a emetre’s per la televisió el 29 de setembre, però fent clic a la imatge de dalt podeu veure els dos primers capítols, que TV3 ha penjat al blog oficial.

Aquesta pluja, d’Antònia Font, en basc.

Durant la meua estada a Irlanda vaig encetar On the road de Jack Kerouac. En un moment determinat del llibre, per descriure un dels personatges, Kerouac utilitza les següents paraules:

“Hagués calgut tota la nit per parlar del vell Bull Lee; de moment, diré que era un autèntic mestre, i s’ha d’afegir que tenia tot el dret del món a ensenyar perquè es passava la vida aprenent; i allò que aprenia era el que ell considerava i anomenava ‘els fets de la vida’, dels quals s’informava no només per necessitat, també per afició.”

Llegint aquest fragment em vaig recordar d’Al., i dels correus electrònics que hem intercanviat les últimes setmanes en els quals m’explicava com li anava per Còrsega, totes les persones i llocs que estava coneixent. També vaig pensar en An., amb qui feia uns mesos que no parlava però sabia que es trobava a Berlín i abans havia estat a Galícia, i en S., que treballa per poder pagar-se la seua imminent visita a l’Equador. I també em van vindre al cap M., J. i les seues respectives aventures i em va agradar la imatge de tots nosaltres escampats pel món donant sentit a les nostres vides. Després ens vaig imaginar a tots junts intercanviant sensacions i aprenent els uns dels altres i celebrant la nostra amistat com fan els personatges de Kerouac. Se’m va ocórrer que nosaltres seríem els nostres propis mestres, que ens enriquiríem mútuament i ens ajudaríem a ser més humans. Em vaig sentir unit a ells per la distància i vaig donar gràcies a la sort per fer-nos coincidir dins la nostra precària carrera en la precària universitat de la nostra precària ciutat. I vaig saber que totes aquestes persones no desapareixerien de la meua vida encara que no tornara a veure-les mai més.

]]> http://lagranmentida.wordpress.com/2009/08/26/everything-in-its-right-place/ Wed, 26 Aug 2009 13:05:22 +0000 segonpremi http://lagranmentida.wordpress.com/2009/08/26/everything-in-its-right-place/

Les nits a The Quays, The King’s Head o l’Spanish Archs. La millor cervesa que he tastat mai a la mà i la música cèltica en directe que penetra dins el teu cap i ompli el moment d’una intensitat salvatge. Les versions de les meues cançons preferides els caps de setmana. El paraigües i l’impermeable sempre a la motxilla. El camí a l’escola tots els matins. Els corbs i el cel a punt de trencar-se. L’omnipresència de la natura. El curs del riu Corrib i la seua desembocadura. La gespa de l’Eyre Square. Les gavines volant sota els meus peus als Cliffs of Moher i la mar allà baix, a més de 200 metres. L’aire gelat. Els passejos per la Shop Street amunt i avall. Les visites al locutori. Els músics de carrer que em fan arribar tard a tots els llocs. L’absència d’edificis alts. L’amabilitat dels irlandesos i el seu sentit de l’humor. La suïssa, la belga, la italiana, el català i la canària i els sopars als nostres apartaments.

  Dies passats parlàrem de la REVETLA, aquella actuació musical que se sol celebrar a l’aire lliure, a les places del nostres pobles i ciutats en el marc de les festes patronals d’estiu. I en aquestes revetles, sota l’envelat (no *toldo) s’escolta i es balla tota casta de música:

     El POP és un mol·lusc cefalòpode, però també és l’abreviatura anglo-americana de ‘música popular’, en oposició a la ‘música clàssica’ o ‘culta’. ‘Popular’ en anglès és un gal·licisme que prové del s. XV, però la música pop va néixer a principis dels ’60 (del s. XX) i recull influències del jazz, del rock, del folk i del blues. Hi ha molts de pops diferents: el que ven més és el pop comercial (o ‘mainstream’, el corrent principal) llançat des dels EUA cap al món (Michael Jackson, Madonna, Britney Spears, o els Milli Vanilli –vengueren 14 milions d’àlbums, però no eren nordamericans, sinó alemanys, …i no eren cantants, sinó models). El britpop va conèixer una explossió als anys ’80 i ’90 (U2, Police) que continua en l’actualitat (Coldplay). El pop hispà deu ser el de Mecano, La Oreja de Van Gogh, Paulina Rubio, Shakira o Juanes. Per cert, el pop català, el d’Els Pets, Sopa de Cabra, Sau, Lax’n’busto, o Ja t’ho diré és pop o és rock català?

El ROCK és un estil musical que evolucionà a partir del blues. El BLUES és un vocable que té l’origen en els ‘blues devils’, els dimonis blaus que apareixien als rituals que practicaven al segle XIX els esclaus afroamericans. És una música, plena de sentiment i malenconia, que va donar lloc a una de les traduccions més curioses que s’han fet a la història de la TV. “Hill Street Blues” va ser una sèrie de policies dels anys ’80 ambientada a Hill Street –un districte de Los Ángeles– i ‘blues’ era un joc de paraules: feia referència als agents de policia (que anaven de blau) i a l’estil musical. Solució aquí per a resoldre el doble sentit: “Canción Triste de Hill Street”.

El RHYTHM AND BLUES, molt influït pel jazz, el gospel i el boogie-woogie, va ser la denominació que substituí a les llistes d’èxits la categoria ‘race records’ (= enregistraments racials), i és considerat un antecedent del rocakabilly. GOSPEL és un mot que vé de l’anglès ‘gospel’, és a dir evangeli, i se sol identificar amb els espirituals negres, amb unes gotes de soul; SOUL significa, en anglès, ànima.

El JAZZ és un gènere musical nascut a New Orleans cap al 1900, on es barreja una rítmica pròpia dels negres dels Estats Units, relacionat amb el RAGTIME. Aquest terme prové de l’anglès ‘time’, temps, i ‘rag’, esquinçat, destrossat i descriu una música molt elaborada, obra d’afroamericans cultivats. En canvi, el JAZZ es caracteritza sobretot per la improvisació i té el seu origen, diuen, en un verb crioll de Nova Orleans que significa excitar i, amb el temps, identificava els savis, els músics que més en sabien improvisant en una JAM SESSION: ‘to jam’ vol dir inicialment destorbar, rebentar…

Hi ha nombrosos tipus de jazz, fins i tot hi ha el jazz-rock. Tornant al ROCK, el terme ROCK AND ROLL diuen que fa referència als moviments ‘rock’ (endavant i darrere) i ‘roll’ (d’un costat a l’altre), termes emprats pels mariners durant segles per a definir els moviments d’una embarcació. El ROCKABILLY va ser una de les seves primeres variants: una mescla de ‘rock’ i de ‘hillbilly’, que emparenta el rock amb una varietat de COUNTRY (= música campera). Moltes músiques veim que procedeixen d’una autèntica fusió. La catalana Companyia Elèctrica Dharma ha estat un bon exemple d’aquesta barreja d’estils, del jazz-rock al folk-rock. FOLK és un terme anglès que significa poble; per tant la música folk és la música popular, però alerta, popular no en un sentit modern (com la POP) sinó en el sentit d’una música tradicional, o folklòrica..      

Diccionari de l’estiu” és una secció de Tassa i Mitja, dimarts entre les 5 i les 6

· IB3 ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

Ah! I una curiositat: REGGAE és una derivació de ‘ragga’,

una abreviació de ‘raggamuffin’, que en anglès significa “vestit amb pedaços i pelleringues” com vestien els rastas de Jamaica, que fan aquest tipus de música.

Confie plenament en la gran explosió. Aquell moment imminent en què les escletxes de la misèria cedisquen i deixen pas a la ineludible veritat, més crua que mai, que s’escamparà per tot arreu esguitant-nos les mans i la cara. Quan el món sencer s’inunde i puguem a la fi respirar i alliberar-nos de la inèrcia. Quan ja no quede cap més excusa, quan tot caiga pel seu propi pes i tots nosaltres restem allà, despullats, mirant-nos als ulls atònits. I l’ona expansiva serà tan extensa que tot canviarà i no tornarà mai més a ser el mateix. El dia que tot rebente serà la nostra única salvació.

]]> http://lagranmentida.wordpress.com/2009/08/04/tornes-i-es-normal-ara-mespanta/ Tue, 04 Aug 2009 14:52:54 +0000 segonpremi http://lagranmentida.wordpress.com/2009/08/04/tornes-i-es-normal-ara-mespanta/

Seis años después reapareces y hablando sola
resumes tu noria de vida en un solo café.
Y curado al fin, me permito el lujo de observar
tu pelo raro y creo que ahora fumas demasiado.
Y hablas como si te hubiera preguntado
de quién te vengabas todo el tiempo que yo estuve a tu lado.

Y aun no sé a qué diablos viene ahora tu llamada,
tiembla tu cuchara y eso nunca queda bien.
Di, di la verdad, llevas tiempo sin romper muñecos.
Pasados unos meses alguien me ajustó de nuevo
y queda un poco lejos cuando me incendiaste
y ya soplaron las cenizas, volaron las cenizas.

Love of Lesbian – Mi primera combustión

Sempre m’han fascinat les xicotetes coses que canvien el món. No em referisc, evidentment, als grans esdeveniments que apareixen als llibres d’institut. Més aviat, a moments del tot quotidians les conseqüències dels quals ningú no es pot imaginar en un principi. Aquell instant que fa de punt d’inflexió en la vida d’algú i, per extensió, en la història universal. Com quan l’oncle de Kurt Cobain va decidir regalar-li una guitarra als 14 anys. I després ja sabeu: la millor banda del món, la creació d’un mite, milers de joves fanàtics i jo ací, unes dècades després, encara flipant-la amb la seua música i donant gràcies i més gràcies a aquell home que va decidir comprar-li un instrument al seu desgraciat nebot. I enmig, entre la causa i l’efecte, tota la resta. No sé ben bé per què, aquesta relació de causalitat m’encanta.

Reconec que al principi se’m feia difícil escoltar-lo a casa, però després de veure-lo en directe al PopArb, Joe Crepúsculo s’ha guanyat un lloquet al meu mp3.

M’agrada la tranquilitat dels matins d’estiu. Alçar-me i no tindre cap obligació important se’m fa plaentment estrany ara que he acabat els exàmens. Escoltar la ràdio. Llegir Galeano a la terrassa. Estirar-me al sofà amb la meua gossa per allà dansant. Hui quan m’he despertat he vist que ma mare m’havia deixat una nota escrita en bolígraf sobre un mocador de paper. “Si pots, estén la roba i agrana casa”. Puc. Hem quedat a les quatre a la plaça per a fer-nos un gelat i parlar algunes coses del nou pis de València. Després, al tardet, aniré al supermercat a fer la compra. Miraré un capítol d’alguna sèrie. Faré alguna cosa bona per sopar. A la nit obriré un nou blog.

Avui dimarts arribam al programa 380 d’El crepuscle encén estels · IB3 Ràdio, 20:00 ·  Benvolguts companys, coneixeu molts de casos de “Fill de rei, pare de rei, i no seràs rei”? A més del Comte de Barcelona, Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII i pare de Joan Carles, a la Corona de Mallorca del segle XIV en tenim un de ben conegut: FERRAN DE MALLORCA, fill de Jaume II, pare de Jaume III, i podem afegir, germà d’un altre rei, Sanç. El seu cosí Frederic II de Sicília envià Ferran a Grècia com a lloctinent seu a la Companyia Catalana d’Orient, amb els almogàvers. Allà hi encunyà els seus denaris. El denari era una moneda nascuda durant la República Romana amb 4,55 grams de plata, i s’arribà a devaluar en la crisi del s.III (ai, la crisi) fins a comptar només amb 0,60 grams. Una moneda, el denari que, en l’esplendor de l’Imperi Romà, s’havia encunyat força temps amb …3,80 grams de plata per peça 

380, mira per on, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.

· ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

Per lo general, el fet de patir alguna mena de trastorn alimentari va més enllà dels símptomes particulars de qualsevol de les seves manifestacions, ja que són acompanyades per un marcat aïllament de la persona, cansament excessiu, son, irritabilitat, conductes violentes, agressió a les persones conegudes com membres de la família, autoagressió al no acceptar-s’hi , vergonya, culpa y depressió.

Tot això va relacionat intrínsecament amb l’alimentació; són causes de la manca d’aquesta. Les persones amb aquesta mena de trastorns alimentaris utilitzen injustificadament les dietes restrictives i severes, les preocupacions pel pes són constants i hi ha un interès exagerat per les receptes de cuina.

Tenen preferència per no menjar en companyia i per cuinar per als altres ficant excuses per no menjar elles mateixes, així com també dejunar. Quan mengen tenen un sentiment de culpabilitat molt gran i la primera conseqüència d’això és marxar de la taula i tancar-se al bany per provocar-s’hi el vòmit, com també abusar dels laxants o diürètics amb una finalitat similar, controlar el pes o perdre’l. Aquestes pràctiques porten a la persona a una pèrdua de pes injustificat o a una detenció de l’augment, tenint a l’hora por i rebuig pel sobrepès.

La repercussió d’aquests comportaments es veu reflectida en la salut de la persona. Pel que fa al cicle menstrual, hi ha un retràs de l’aparició de la primera regla o la falta de la mateixa. En la mateixa línia, el cervell també es veu afectat ja que tenen una percepció errònia de tenir un cos gras i per aquest motiu intenten amagar-lo amb la utilització de roba ampla, evitant el banyador, etc. Tot això porta a aquestes persones a fer exercici en excés per aprimar-se i mostren nerviosisme si no ho fan.

La suma de tots aquest factors porten a la persona a comportar-se d’un mode estrany. Trobem una insatisfacció personal constant i un estat depressiu i irritable, amb canvis d’humor freqüents. La disminució de les relacions socials va en augment, amb tendència a l’aïllament, com també la dificultat de concentració i el fet d’aparentar que estudien més hores que de costum.

S’ha de tenir en compte que en la majoria dels casos aquests trastorns alimentaris venen ocasionats per la influència dels factors externs. Un d’ells és la moda. Les representants del sexe femení estan sotmeses a una gran pressió per satisfer cert ideal de bellesa que la moda imposa. Per al sexe masculí això ocorre en menor mesura. Aquesta espècie de dictadura de la moda exigeix estar al màxim de prima. Un altre factor són els mitjans de comunicació, que contribueixen en aquestes pràctiques fent publicitat de peces de roba, cosmètics, models, etc, que porten a la persona a voler arribar a ser com els mitjans mostren que s’ha de ser indirectament. A tot això es sumen els factors familiars, ja que molts cops això ve arran de les pròpies mares que recomanen perdre pes als fills i que són excessivament crítics amb ells; els factors de vulnerabilitat personal, és a dir, persones amb falta d’autoestima i seguretat o massa exigent i perfeccionistes amb elles mateixes, com també els factors temporals, experiències de fracàs, conflictes interpersonals, divorcis o separacions o canvis de residència, corporals i culturals.