Ahir vaig anara a arreglar el món amb uns amics i una cervesa (crec que ja m’enteneu) quan un d’ells va fer-me un comentari sobre el meu últim article i em va donar permís de penjar en el seu nom (i que tot seguit faré).

D’aquí la conversa va canviar cap a un llibre que s’està llegint de Jack Kerouak: On the road.

Vàrem estar parlant de l’estil d’escriptura que va seguir l’artista i de la manera com transmet les idees sense ser pervertides per la bona estructura literària o un embelliment de les línies.

Es veu que escrivia de tal manera que explicava les coses tal i com li rajen a la ment i les escrivia tal qual, no com la resta d’escritors que, com jo mateix, mirem de fer maco el que escrivim. Potser perquè el que volem explicar té una textura similar a la merda quan ens entra al cap, potser per una mena d’estratègi de màrketing, potser involuntària, de voler agradar als lectors en general i sense la que, potser, no seriem coneguts literàriament (anava a escriure existir literàriament, però crec que encara que ningú et conegui, segueixes existint (pienso luego existo)). Probablement aquest canvi és un dels que hauria d’evitar. Així en Kerouak aconsegueix transmetre les idees més efectivament.

Li vaig explicar que això ja ho vaig intetar amb un article fracassat en el que vaig intentar fer unb exercici similar al que un professor meu d’art va fer-nos fer quan estava a la maleida educació secundària obligatòria. I bé, ja deveu saber que vaig acabar parlant d’hipotòmans i d’altres coses que fan pensar que tinc el subconscient ben ple de merda.

Així doncs, no va trigar gaire perquè aquest amic em convencès sense proposar-mo, d’escriure un article tal com en Jack Kerouak va fer, començant explicant els antecedents aquí i fent un petit entrenament per al dia de la veritat (que avui no és).

I perquè faig un capítol de posada en comú d’aquest objectiu? Doncs per explicar més o menys perquè no ho he fet fins ara. Escriure realment el que he volgut escriure i perquè m’he censurat en infinitat d’ocasions que no han canviat la meva manera d’escriure però si que han canviat potser una mica la forma o el contingut.

Doncs perquè a vegades he volgut evitar conflictes o malentesos amb interpretacions que no farien més que portar-me problemes. Per evitar parlar, en moltes ocasions, d’algú(ns) i fer que s’entristeixi. En ocasions amb mala fe, en ocasions amb normalitat, i úlimament amb confiança.

I ahir mentre parlava ja començava a fer-me esquemes mentals sobre què parlaria i preguntant-me amb insistència com podria treure tot el suc que de ben segur dec tenir al subconscient (i no parlo de drogues, malpensats). Però avui no em veig amb forces, i avui no ho faré. No sabria fer-ho. O potser sí, o no voldria evitar-ho.

Ho faré, però avui no.

Em deixaré endur un dia més pels formalismes de la ètica. Maleït inútil…

Serà possible que quan a la resta de la gent les coses els van malament, a mi em comencen a anar bé? Serà que són el yang de tot el vostre ying (però no sé quin dels dos és el dolent).

Serà que sóc alguna mena d’anticrist?

O, més aviat, un gilipollas que es pensa que només ell té els problemes i que creu que no hi ha solució per a cap d’ells i que creu que tenir un bloc és una excusa suficient per posar a parir la resta i les coses enlloc de fer-s’ho mirar una mica més i intentar arreglar el que està malament o el que ha fet malament (enlloc de la simplicitat d’adonar-se que allò falla).

Potser tota aquesta façana de serietat, sequedat i poques paraules només siguin per amagar això: el fàstic que em faig quan m’adono d’alguna cosa molt pitjor de la que em pugui anar rondant a mi.

Ho sento.

Ahir em van dir que últimament aquest bloc és bastant paranoic. I potser si que tenen raó.

I com a comentari del més que probable ultim article de l’any no està gens malament una nota com aquesta.

Tot i que la gent acostuma a fer llistes de despropòsits pel nou any, o de llibres que ha llegit (he estat a punt de fer-la aquesta última) o altres martingales. Però per llistes, la que m’ha proposat en diverses ocasions en Jacques Delibes (que ha tancat definitivament el seu bloc (informació via AhSe)): una llista d’objectius o coses que vulguem fer en aquesta vida. Guardar-la, i mirar, al cap d’uns anys quins propòsits hem aconseguit dur a terme i quins no. És la millor manera de saber si la nostra vida ha sigut com ens pensàvem que seria o com volíem que fos. El problema és que, en una societat que viu l’immediat, això és complicadament extensible a la gent que viu ràpid (¿que mor jove i que deixa un bonic cadàver?). Però la faré. Vés a saber, potser acabo casat, amb fills i cremant la carta en el més fosc dels inferns (terrenals, és clar, que amb churumbeles (m’encanta aquesta paraulota) per cuidar un no es pot morir en mitja crisi (econòmica, i d’idees))!

I aquest cap d’any, si bebeu, no conduiu, que el 2009 vull seguir tenint els millor crítics de la xarxa!

[Copa de cava plena en mà] Salut i bon any nou [/Copa de cava plena en mà]

Ja deveu conèixer la meva mania mal costum d’escriure tard (molt tard) els meme’s que m’envien. Aquest ve de part de Bloctècnia.

Data d’inici del bloc:

31 d’agost de 2007.

Què va fer que comencèssis:

I aquí és on ve la parrafada. De fet aquest bloc no va ser l’inici, tan sols va ser un rentat d’imatge. Feia temps que volia canviar de servidor de blocs, vaig veure que m’agradava l’estètica de wordpress via Jacques Delibes i vaig decidir canviar quan s’em va treure la mandra després d’un petit malentès. El cas és que vaig millorar en qualitat de creació de blocs, no hi ha qui superi a Blocat en incomoditat!

El perquè del títol:

Volia alguna cosa original, i sobretot, canviar el títol que ja tenia a l’antic bloc. No m’agradava, no anava gaire amb l’estil del que anava publicant. I pensant vag arribar a aquest. Dona com a entendre que no et pots fiar gaire del que digui… així no em podeu demanar explicacions després.

El primer bloggue que et va visitar?

El primer blogguer que em va visitar no se qui és. Tinc a l’Ahse i en Jacques Delibes com a candidats, però va ser aquesta primera la que va tenir l’honor d’estrenar el còmput de comentaris.

Un bloc que t’hagués agradat crear:

El blog d’en Jacques Delibes. A part de ser un referent en el mon dels blocs, m’encanta el seu estil, la seva manera d’explicar les coses, els seu missatges, delicadesa i enrevessament en ocasions. Ha sigut font d’idees, admirador, admirat i sobretot un gran amic.

El que mai llegirem o veurem al teu bloc:

No digas nunca de esta agua no beberé! De fet l’únic que no trobareu és el que no s’em passi pel cap. No tinc una llista de temes banejats…

Moment del dia en que acostumes a escriure:

Sempre que puc, per tant, això significa que la majoria de vegades ho faig els migdies i les tardes d’entre setmana. Però és un tema ben curiós, l’altre dia vaig estar pensant des d’on he actualitzat… i la llista és rareta…

I com és costum haig de passar el meme, però no ho faré. També és mal costum que els memes es morin aquí (i jo segueixi feliç pensant que deixant-lo a l’aire el farà algú…). Gràcies Carles!

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/10/05/la-resposta-del-milio-sobre-musica-i-amb-premi-gros/ Sun, 05 Oct 2008 18:26:28 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/10/05/la-resposta-del-milio-sobre-musica-i-amb-premi-gros/

L’altra dia em disposava a anar a prendre unes copes amb els amics, i per fer-ho vam anar a buscar el metro.

Mentre esperàvem, a l’andana del davant van aparèixer dos nois amb un mòbil on sonava a una horrible i maleïda cançó de flamenc que, quan es va acabar, ells mateixos van començar a cantar tot emocionats, picant de mans i creient que cantaven bé i que a la resta de la gent li agradava. Com que és una escena que pel meu barri (que mai sortirà a cap pel·lícula d’en Woody Allen) es repeteix sovint, i aprofitant que anava amb un amic que esta cursant estudis de música, vaig fer-li la pregunta amb la que s’emportaria el premi del milió:

- Ei, tu que saps de música, què és el que els fa pensar que aquesta música és bona?

- La ignorància.

I va arribar el metro, com una alenada de coneixement.

El meu DNI em diu que el meu nom és José Maria, però jo sempre dic que el meu nom real és Josep Maria, i que quan hagi de renovar-me el DNI faré el canvi.

Quan em presento a algú, ho faig dient que tothom em diu Juseph (que és mentida) i sempre entenen Josep. Els rectifico.

És mentida perquè a la feina em diuen Jose, i algú company (no em pregunteu perquè), m’arriba a anomenar Michel, Charly o fins i tot Willy (no em troben).

La meva àvia em diu Xuxep, la mare d’una amiga Joseph, i jo li dic que si li va millor, que em digui Pep, tal i com em van rebatejar no fa gaire a la comissió de festes.

A la xarxa em dic juseph137, a vegades escurço i esborro aquesta maleïda h que en quin maleit dia em va semblar que feia maco. També anomenatinutil, que molts escurcen anomena, jo escurço AI i algun escriu amb anomenatinútil, que fa patxoca, però que wordpress no em va permetre per registrar-me. Mentre, en Carlos Soler em diu “Júsep”. Ah, i properament també em diré quatruis.

El meu blogguer preferit em diu anomenat Inútil, i ho tradueix a Susodicho inútil o Dichoso Inútil (si us plau, passeu-vos pel seu últim article).

També em faig dir L’escriptor mediocre, un nom que no tants coneixeu i que a vegades escurço LEM quan em fa mandra signar comentaris.

I ja no se qui sóc.

Avui he sigut coneixedor d’una noticia fatídica: el Blog d’en Jacques Delibes té els dies comptats. Just en les celebracions del seu primer blocaniversari en Jacques ha decidit que, en poc temps tancarà el bloc.

És una llàstima que genis de la xarxa com ell acabin plegant veles. Tot blocaire ha passat per la mateixa fase: il·lusió, actualitzacions cada dia fins que arriba un moment en que els comentaris baixen i la desil·lusió s’apodera de tu. Quan de mal han fet els gran blocs que pul·lulen a la xarxa. Són bons, no ho nego, però amaguen petites joies encara sense polir, esperant comentaris que facin d’elles un tresor. Això és com la literatura. Jo puc escriure, per exemple, me mata el mismo sol que a ti te alumbra, una de les frases més conegudes d’una cançó de Marea. En un primer moment penses, ostia, que bo. Però si aquesta mateixa frase l’hagués escrit jo en un poema hagués passat desapercebuda i ningú se la posaria de nick (per exemple). Els blocaires, com els escriptors humils, necessitem sempre una empenta. Però no sempre arriba. I a ningú li agrada estar sol.

I és una llàstima que articles meravellosos desapareguin per donar lloc a altres bits que potser no li arribaran ni a la sola de la sabata.

Maleïts aquells que no ho han sabut apreciar! Espero que s’engresqui a seguir col·laborant amb un vell projecte que aviat sortirà a la llum.

La xarxa ja no serà mai més la mateixa, amic.

Una mujer muere abandonada en las urgencias de un hospital de Estados Unidos

Fa temps algun de vosaltres, lectors, ara no recordo qui, va sugerir-me que fes un article argumentant perquè em considero boig. I aquest dia ha arribat. Ningun historiador en parlarà d’ell i cap filòfsof l’analitzarà ni a mi ni a la correspondència que puc mantenir amb les persones més properes. Però ha arribat el dia d’explicar-ho. Perquè avui no em ve de gust parlar de res més, perquè ho he vist clar i m’he reafirmat quan, veient el telenotícies de no recordo quin canal he vist la notícia acompanyada del vídeo:

Perquè això només podia passar en un manicomi.

I per què em considero boig? Perquè no entenc i perquè no m’agrada el que veig. El que la gent considera normal, a mi, la veritat, em sembla de tot menys això. Si el policía que ha fet cas omís d’una persona estirada a terra en un hospital, psiquiatric, però un hospital on se suposa que la gent entra per nèixer, cuidar-se i morir. Però morir d’una altra manera. Doncs si aquest policia no sel considera boig, ho sento gent, jo plego i canvio de bàndol. és un apaga i vámonos. Si són els bojos els que tenen més enteniment que la resta, m’en vaig amb ells. Perquè si tractar humans d’aquesta manera, declarar guerres, i, en resum, si tants fills de puta són considerats sans, no vull que em fiqueu al mateix sac que ells. M’en vaig amb els bojos, margineu-nos, passeu-vos els nostres arguments per on vulgueu, però sabem que fem el cal fer. I de fet no sóc jo qui m’en vaig, són ells que m’envien quan em diuen estàs boig quan argumento.

I segurament molt de vosaltres pensareu que tinc raó, però la majoria de gent potser  considerarà que sóc un idealista més.

Ja se que aquest bloc fa unes setmanes que està una mica mort. Sento no haver avisat fins ara, però és que s’acosten exàmens, informes de pràctiques que vas deixant fins a última hora, algun treball que havies oblidat que existia… i vaja, que aquest tendència moribunda del bloc durarà una mica més, almenys fins que s’acabin els exàmens i recuperi les forces per tornar a escriure amb l’assiduïtat que mai m’ha caracteritzat.

Us deixo però, amb una gran frikada trobada a yutuf youtube ja fa temps i que ara més que mai vull compartir.

Nota: m’acaben d’informar que aquest cançó és conegudíssima entre els telecos, així que p0otser quedo una mica malament davant d’aquesta sorpresa, però vaja.

Últimament no actualitzo amb assiduïtat. Ho reconec. Ser telecos no sembla ser una cosa fàcil i estic que no paro de fer coses. Espereu a que acabi els exàmens per a retonar a la normalitat.

Avui em ve de gust fer un article personal. Si, un d’auqells articles que potser a qui no em coneix doncs o no sap de que va, o no li interessa, el deixa de llegir i vinga a una altra cosa. Però de tant en tant no va malament una mica de teràpia personalitzada, que de grup en tinc bastant sovint. I sobretot avui, que he estat per Sant Boi, i he passat pel costat dels col·legues que són tancats al manicomi.

Encara que, com ha dit el meu germà quan passàvem pel mur del recinte: Aquesta és la línia divisòria entre dos mons: els bojos (senyalant cap a fora), i els sans (senyalant cap al mur). Savi.

Aquest ha sigut, sense lloc a dubtes un cap de setmana estrany. Peculiar (si ens proposem a buscar eufemismes i paraules rares ídem). Un inici ben inesperat (perquè senyores i senyors, jo no se com funciona el món, però a mi el cap de setmana em comença el divendres a les dues quan arribo a casa de l’última classe del dia) que de bon grat repetiria i amb molt bona companyia (si si, sembla que la bogeria no espanta a la gent).

I per fi l’anunciat i no esperat amb ganes cap de setmanes amb dues comunions a full-time durant el dia.

Totes de la forma tradcional: cerimònia i dinar. Jo i el meu esperit telecos, però, em van ajudar a passar el primer amb suposicions i recerca:

—Ostres inútil! El mossèn parla amb un micròfon inalàmbric.

—Què significa això?

—Doncs que en algun lloc deu haver un receptor, no? I aquest receptor, ha de tenir una petita antena, no?

—No se, no n’he vist mai cap, però això suposo.

—Ostres! Doncs busca busca!

I amb aquest solil·lòqui (s’escriu així?) vaig aconseguir passar del sermó del mossèn sobre la pau l’amor i el perdó (?¿) que Jesús ofereix amb la fe. I avui diumenge si que he trobat l’antena! (ara és quan toquen les correccions de telecos dient-me que és impossible haver-ne trobat una).

Almenys durant aquests dos dies de comunions he aconseguit quatre coses: Una: treure el meu germà de casa per ensenyar-li que de nit, no sóc tant dolent com potser s’imaginava… i així de pas pressentar-li a la colla. Dos: descobrir que portar camisa no em queda tan malament. Tres: veure a família que feia temps que no veia tot i tenir moltes ganes, recuperar-ne la confiança i promeses de veure’s aviat; i quatre: uns bons trossos de pastís.

Però c’est finie (“chapurrejant” francès) i ara torna a la normalitat que no existeix.

I de propina (com als cambrers, és clar) una cançó d’Heroes del Silencio que no he pogut deixar de cantar ni un sol moment en tot el dia (i el savi del meu germà martiritzat escoltant-me, pobret):

Com vaig avisar, faig un petit ús de la seva obra. Per mostrar la vida en metàfores.

El 12 d’abril, Carlos Soler de Bloctecnia va premiar, entre altres blocs, el Bloc d’un maníac fugitiu amb “El Lliurament de Premis Dard 2008″.

Aquest premi es caracteritza per:

“L’I Lliurament de Premis Dard 2008 s’obre pas entre un gran elenc de Premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb el reconeixement dels valors que cada blogger mostra cada dia en la seva obstinació per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personal, etc.., que en suma, demostra la seva creativitat a través el seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

El premi consisteix en premis a d’altres 15 blocs que, segons el criteri de cada autor, mereixi el premi.

Però no fo faré. M’explico.

No és que sigui egoista, que no vulgui donar reconèixement, que no hi hagi gent que es mereixi molt més que aquest bloc el premi. El que succeeix és que mai se m’ha donat bé escollir qui es mereix un reconeixement, i en el meu cas actual, tinc una llista de blocs que m’interessen molt curta. Que què vol dir això? Dons que o dóno premi a tots o a ningú. Però llavors no s’acompleixen els objectius dels premis.

Així que, en un futur, si veig la meva llista ampliada potser m’ho repensi. Espero que m’entengeu i em disculpeu.

Ells s’autoinfravaloren. Jo faig el mateix. El que em pregunto és: ho feu perquè ho penseu de veritat o perquè no pilleu i proveu amb la tàctica de la llàstima?

Elles són més indulgents, amb adjectius positius (encara que algun no sigui acceptat per l’autor) i que ens fan pensar.

Ells tenen una bona idea d’elles, a vegades adolorida.

Elles… bé, elles són especials.

Des de bloctècnia, un nou meme (o com m’agrada anomenar-los, amb molt de “carinyo”: memo), en el que es proposa mostrar al món (bé, al poc món que entra aquí, és a dir, un món d’unes 40-60 persones) el nostre escriptori.

Quan vaig llegir el comentari al meu bloc que m’anivama vaig estar a punt d’anar a buscar la càmera… però NO! Es referia a l’escriptori de l’ordinador! I és que, malgrat tot, visc al passat, i la primera definició d’escriptori per mi, és allò de fusta amb potes on està l’ordinador i que ha d’estar, per obligació, sempre desordenat; i que per usar-lo, haig de traslladar tot el que hi ha a sobre al llit del meu germà o, en el seu defecte, fer un foradet per posar el mouse o poder escriure.

Així que, segueixo el meme.

NOTA: Al final no l’he ordenat tal i com vaig dir, així queda més… personal (i per mandra, perquè negar-ho, sobretot en veure “la que se me venia encima”).

NOTA2: Sí, faig servir windows… però al PC que m’estic muntant (i que serà només meu) utilitzaré provablement Ubuntu. Ja escriuré alguna cosa d’ell.

NOTA3: L’ordinador és de la família… així que només el fem servir el meu germà i jo (és a dir, que del 50% del desordre… pilotes fora).

I ja que m’he quedat amb les ganes…. creo el meu primer meme!

Mostreu-me l’escriptori… de debò!

Aquí el meu!

NOTA4: Bé… estic d’exàmens… i els apunts a sobre la taula no fallen… oi que la definició d’abans no falla?

A veure a qui passo el meme… doncs als amics del bloc principalment: en TommyX, l’AhSe, en Jacques Delibes i en Bloctecnia… i qui vulgui doncs res, que deixi el link de l’article!

NOTA FINAL: si segueixo així em quedaré sense nombres romans…