València és molt més que el meu “poble” i el de centenars de milers de persones més. És la capital del nostre país, generadora d’idees i sinèrgies.  La ponència aprovada pel darrer Congrés del BLOC ho expressa molt bé:

València capital

Un altra realitat, que al nostre país té una importància especial, és el paper de València com a capital de la nostra terra. La ciutat de València, històricament, sempre ha sigut considerada com la major i millor expressió de la nostra representativitat; el punt de referència, la capdavantera (el Cap i Casal, la Ciutat i el Regne)

Malauradament, aquella voluntat de capitalitat de tots els valencians ha anat perdent-se fins arribar, actualment, a una situació de ciutat que comença i acaba en els seus propis límits municipals. Cal recuperar la capacitat de lideratge de València no tan sols per ella mateixa, sinó també per a la totalitat del país.

Per al BLOC, València ha de constituir la metròpoli valenciana que millor ens represente com a país, amb una voluntat de liderar la nostra recuperació com a poble, independentment de l’actual conjuntura política. I per a fer-ho possible, cal que València assumisca el seu paper, primer com a municipi obert, avançat i modern; segon, que siga conscient de la seua responsabilitat respecte al seu entorn més immediat (àrea metropolitana); i finalment, que es constituïsca com a capital de tot el nostre país, amb plena vocació.

Jo crec que cap valencianista pot estar en desacord amb este desig: que la Ciutat de València esdevinga una veritable Capital, que lidere la regeneració de tot el país. Però qui va a aconseguir eixa “altra valència possible”? Rita i la seua prepotència absoluta? El PSOE i la seua vocació provinciana i curta de mires? Els possibles succedanis dels dos grans partits? Evidentment, no.

La resposta està en el projecte que representa el BLOC. Està en el valencianisme progressista.

Supose que és la mateixa raó que a molts militants del BLOC els ha fet militar a este partit tant a nivell nacional com sobretot local, en els seus col•lectius. Creure que les respostes a les seues inquietuds, problemes o idees, no es troben en cap altre partit o organització sinó en el BLOC.

El col•lectiu de València, però, patix una situació diferent a la resta. I no em referisc a les característiques de la Ciutat o el grau de dificultat que comporta fer política valencianista ací. És una qüestió interna i que des de fora i des de dins, es pot comprovar amb facilitat (per tant no estic descobrint res de nou), i que es pot descriure a la perfecció en una línia:

Fa temps que el col•lectiu de València no és col•lectiu.

Així i tot, cal un esforç, com no, col•lectiu, per passar de les lamentacions al treball. Demà és el congrés del BLOC de la Ciutat de València i podem donar el primer pas per a fer col•lectiu, elegint una candidatura que integra les diferents sensibilitats i on podré participar com a adjunt, amb un grup de persones que també s’incorporen amb ganes de millorar, de sumar. En definitiva, de fer BLOC a la nostra ciutat.

No puc amagar que estic il•lusionat (i no cal que cante el “no me llames iluso…”) , perquè per primera vegada en la meua vida al BLOC existix una verdadera oportunitat de ser un col•lectiu, com qualsevol altre. Amb els seus acords i desacords. Amb la seua pluralitat. Un col•lectiu actiu, un col•lectiu viu, un col•lectiu amb ganes i idees. Amb desitjos i decepcions compartides.

Deixarà de ser un desig per a convertir-se en realitat? Aprofitarem l’oportunitat? El temps ens ho dirà. Puc dir que per mi (i crec que puc generalitzar-ho a Amadeu i a la resta de companys del BLOC JOVE), no faltaran ganes, ni propostes, ni voluntat.

Diu Joan Francesc Mira que “sense València no hi ha país”.  Si ens creiem això, actuem en conseqüència.

Pareix mentida que ja haja passat el Congrés del BLOC. Després de mesos de reunions, assemblees, esmenes, notícies, rumors, misteris, expectació, preocupacions, desil•lusions, alegries, i finalment dos dies d’intensos treballs, arriba el moment de fer balanç sobre tot el procés.

Com alguns sabreu (altres no teniu perquè saber-ho i per això vos informe), tant Amadeu com jo hem participat del Congrés com a delegats, i a més hem intentat aportar el nostre granet de sorra allà on hem pogut. Tant quan calia consens (com a l’Assemblea de València o del BLOC JOVE), com quan calia, sobretot, dir la nostra (com al Congrés Nacional) perquè no havia sigut possible fer-ho en les instàncies pertinents (i ho deixe ací).

Abans de tot he de dir que el Congrés no m’havia alçat moltes expectatives fins que Morera va prometre renovació (posant èmfasi en esta paraula) en aquell discurs del Puig de l’any passat i es van publicar unes ponències fruit d’un gran treball de l’equip ponent. Unes ponències que marcaven (i marquen) les pautes per a construir un Espai Valencià de Progrés liderat pel BLOC.

A partir d’ahi, vaig passar per tots els estats anímics possibles fins arribar al passat dissabte quan entravem al recinte del Centre d’Esdeveniments de la Fira València per acreditar-nos i començar el Congrés pur i dur.

I començàvem fort, amb un informe de gestió que va obtindre “només” el 63% del vot. Pose només perquè eixe percentatge no és allò habitual en congressos ‘tranquils’. Un toc d’atenció en tota regla. He llegit per la premsa que la polèmica simbòlica li passava factura a Morera. No és cert i qualsevol persona que conega mínimament el BLOC ho pot corroborar. En el meu cas el meu vot no va estar decidir fins que vaig sentir un informe, al meu parer, amb poca autocrítica (en alguns casos nul•la com ara amb el procés de pacte en les eleccions generals). I com que he sigut crític amb la gestió de l’Executiva en estos últims anys, només hauria decidit votar a favor d’un informe realista que fera un relat objectiu i crític. Lamentablement, no fou el cas.

Després començà el debat en les dos comissions: la político-estratègica i la d’estatuts-organitzativa. Encara que estava inscrit a esta última, també vaig poder viure un moment prou emotiu en la comissió política quan Amadeu va defensar la nostra esmena amb el mateix esperit i estil que defensa les seues idees en este blog. Defensava una esmena que girava entorn a una frase que parafrasejant en Fuster buscava deixar clara l’assumpció de tot símbol valencià. Per cert, una frase que ha acabat transcendint a la premsa, fins i tot atribuint-la a uns suposats estrategs del partit. [ Aprofite este moment de la crònica congressual per felicitar Amadeu per la seua tria com membre del Consell Nacional, màxim òrgan del partit entre congressos. ]

El debat a la comissió d’estatuts fou molt profitós, aprovant la part d’innovació organitzativa per unanimitat i incorporant alguns canvis a la d’estatuts (resolvent els temes més polèmics com l’organització territorial).

Al sendemà i després de gaudir per la nit d’un sopar amb la gent del BLOC JOVE de tot el país i d’unes merescudes hores de descans, començà la segona jornada amb les votacions als càrrecs i l’acte de cloenda com els principals atractius.

He d’admetre que la llista d’executiva presentada em va decebre. Com a signant del manifest Generació BLOC, creia que l’executiva havia de ser no massa extensa per ser més operativa, amb una renovació profunda (no només quantitativa sinó sobretot qualitativa) i la incorporació de joves valors del partit. La renovació ha sigut parcial. No puc deixar de felicitar-me per l’entrada de persones que sé que són garantia de treball ben fet. I ho sé bé per experiència personal com pel que m’ha arribat de manera generalitzada. Parle, per exemple d’Amparo Piquer, (la nostra “finin” al BLOC JOVE), Maria Josep Ortega, Rafa Carbonell, Ignasi Bellido o Josep Melero. Trobe a faltar alguns canvis, i la incorporació d’altres persones que podrien haver evidenciat una aposta completa per la renovació i la pluralitat (i si voleu que me mulle apuntaria els noms d’Àgueda Micó o Pere Fuset).

I després de triar l’executiva amb un 75% dels vots, així com la resta de càrrecs (Consell Nacional, Comissions, etc..) arribava l’acte de cloenda amb algunes coses destacables. Primer de tot, un gran ambient, amb centenars de banderes del BLOC i del BLOC JOVE onejant i acompanyant tant la música com els aplaudiments en diferents moments de l’acte. Per altre les intervencions dels convidats: l’enèrgica senadora de Convergència, l’ora pro Camps de Carles Arnal i en la part negativa, les inoportunes referències a les al•lèrgies així com altres excessos discursius de Mònica Oltra que no sé si es pensava que estava en el Congrés Fundacional d’una força política on ella acabava de ser triada Secretaria General més que com convidada a l’acte de cloenda del Bloc Nacionalista Valencià.

I per acabar este rotllo (ja sé que m’he passat un poquet, però és complicat condensar tantes vivències en unes poques línies), destacar el discurs de cloenda del reelegit Secretari General del BLOC, Enric Morera, que va estar més en la línia del discurs de l’Aplec del Puig que de l’informe polític. Sobretot em va agradar eixa referència als valors valencians: l’esforç i l’austeritat, com les vies per a superar la crisi econòmica. I sobretot molt oportú perquè en estes circumstàncies es fa més necessari que mai una política basada en els valors arrelats de la gran majoria de la societat valenciana davant els excessos i les ocurrències dels nostres governants.

I això és tot. Al final em duc una sensació positiva i d’expectació. Positiva perquè sempre és una alegria trobar-se amb els companys i companyes, tant els coneguts com els que encara no coneixes i que donen una idea de la vitalitat del BLOC i del valencianisme progressista arreu del país. També perquè sempre és positiu poder expressar la teua opinió i sentir la d’altres. I d’expectació perquè, com deia Natxo Bellido, la nova executiva haurà de treballar per a ser creïbles davant la militància i fer creïble el nostre projecte davant els valencians. En eixa tasca ens tindran a tots al seu costat per a, colze a colze, fer més gran esta casa, el BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ.

Per cert, abans d’un mes, haurem de celebrar Congrés a València, així que continuarem parlant d’estes coses. BLOC must go on.

V. Baydal té raó (en part). En la seua columna mensual en BlogsValencianistes Vicent Baydal, es pregunta per què la blogosfera valencianista no està sent utilitzada per a fer un seguiment del procés congressual del BLOC més que els comentaris políticoestratègics o organitzatius sobre les ponències. Diu:

(…)el nostre món virtual és encara reduït i no s’atreveix a posar sobre la taula informacions internes o temes que es prefereixen debatre i transaccionar pels mitjans tradicionals. El dia en què, a banda de les propostes polítiques, també isquen a la palestra cibernètica els processos interns segurament voldrà dir dos coses: una de bona, que els valencianistes serem molts més i cada sensibilitat tindrà més força per actuar de forma autònoma, i una altra de roïna, que la nostra cohesió en un mateix partit serà encara més dificultosa. En qualsevol cas, “ixcà” arribe eixe dia.

Estic d’acord en certa mesura, però no puc compartir que la cohesió del partit es veja afectada per l’apertura del partit i del seu procés intern. La cohesió del BLOC té a vore amb una cosa ben senzilla: pluralitat. Una pluralitat que no siga una mera acceptació de certes diferències que es poden “tolerar” sinó com el ciment de la que ha sigut fins ara (i esperem que continue sent) la casa comuna del valencianisme.

Si eixa pluralitat és assumida, la cohesió estarà garantida. Perquè el BLOC serà PLURAL o no será.

Últimament n’hi ha una pregunta surant a l’ambient pre-congressual del BLOC. ¿De que s’ha de parlar els dies 28 de Febrer i 1 de Març a la Ciutat de València, quan els centenars de delegats i militants de les diferents comarques ens reunim? O fins i tot, ¿sobre què hauríem d’estar parlant en estos moments? Sóc dels que pensa que cal parlar de tot, que el “ara no toca” quan estem en el moment que se suposa de major participació de la militància, no és una bona resposta. Cal, però, establir prioritats i centrar el debat. Per tant, quin és el debat cabdal en estos moments? Quin ha  de ser el combustible que ens ajude a encendre el motor del Congrés i del BLOC en els propers anys?

Personalment, trobe que cal parlar del BLOC que tenim i el BLOC que volem. Del país que tenim i del país que volem. I sobretot, de com fer-ho possible.

Abans de res, un aclariment. El títol d’este post no és una errada ortogràfica ni una nova proposta de normativa per a la nostra llengua. És, senzillament, la paraula que m’acabe d’inventar després de donar-li voltes unes setmanes a un joc de paraules que volia utilitzar quan tornara a parlar del Congrés del BLOC a Nocap i que ve a respondre el que li trobe a faltar al BLOC pre-congrés i espere puguem trobar en el BLOC post-congrés.

En primer lloc, AMBICIÓ per un País Valencià diferent que no només creiem necessari sinó a més, i sobretot, possible. Perquè si no tenim això clar, molts ens preguntarem què fem realment. Personalment, no entenc el nacionalisme valencià ni la seua organització política (representada a hores d’ara i majoritàriament pel BLOC) com un fi en si mateix, sinó com un mitjà. No sóc nacionalista valencià només perquè vull i punt, sinó perquè crec que és el mitjà per aconseguir allò en el que crec. I el valencianisme, com a moviment de construcció nacional valencià només té sentit amb una majoria social darrere. Pots aconseguir-la en 5, 10, 20 o 30 anys però no pots deixar mai a banda que eixe és el nostre mitjà per aconseguir el país en el que somiem. Créixer és el camí.

¿Qui, sinó una majoria social, podrà fer del valencià una llengua d’ús normal en tots els àmbits?  ¿Qui sinó una majoria nacionalment conscient podrà posar en valor el nostre patrimoni ecològic, cultural, històric per protegir-lo i potenciar-lo? ¿Qui podrà reclamar davant qui siga, el respecte que ens meresquem però que hui en dia ens neguen? ¿Qui podrà aconseguir que s’acabe l’espoli fiscal i puguem tindre el finançament suficient per a fer les polítiques que necessitem: una educació de primera, un estat del benestar de qualitat i proper a les persones, i sobretot, una economia en marxa que reemplace l’especulació per la innovació i que no ens condemne a l’atur o la precarietat? Qui pot fer tot això?

La resposta és senzilla: un nacionalisme valencià amb vocació majoritària. Amb vocació de govern. El temps ens ha demostrat que ningú no ho ha fet per nosaltres i no podem esperar que en un futur ho faça. Renunciar a créixer, per tant, no és cap altra cosa que renunciar a aconseguir els nostres objectius, o dit d’una altra forma, és la carta de capitulació que des de fa temps esperen els del PPSOE i que els valencianistes no podem entregar-los mai.

En segon lloc, al BLOC que he conegut fins ara li trobe a faltar una altra cosa. VISIÓ de País. La nostra gran fortalesa són els 300 regidors que repartits de nord a sud han sabut aplicar una recepta d’èxit. Una recepta basada en que la gent ens identifique com gent pragmàtica amb trellat, ganes de treballar i les idees clares: la gent de casa que genera confiança. Això ens ha permés teixir una extensa estructura territorial.

Entendre la marca BLOC com una mena de franquicia, com ja han apuntat alguns, té clarament uns avantatges, però també una cara oculta. Si som un partit nacionalista, ens cal sobretot una visió nacional.

Esta visió del país no pot deixar a banda cap realitat territorial o social. No pot deixar a banda ni les comarques on tenim una forta presència, ni en les que encara no la tenim. Ni el nord ni el sud, i molt menys, per lògica electoral, pot deixar a banda les zones més poblades. Per a totes elles cal articular un projecte en comú, sobre allò que compartim i la convicció de que ens unix molt més que una marca. Combinar el “baix cap a dalt” amb una mena de “dalt cap a baix” que encara que definit de manera horitzontal i participativa, siga aplicat amb eficàcia des de l’Executiva Nacional.

El que no ens convé, i cal recordar-ho sempre, és construir el país enfrontant unes comarques amb unes altres, els pobles amb les ciutats, el nord amb el sud o estos dos amb el centre. Uns altres ja ho han fet, i ho continuaran fent, perquè la vertebració del nostre estimat país amb forma de llonganissa els la porta ben fluixa (i perdó pel llenguatge).  Però nosaltres no. No som d’eixe món. I qui caiga en eixa errada ha de ser conscient dels riscos que comporta.

Ambició i visió, és a dir, ambvisió és el que aporta al meu entendre la fulla de ruta que l’equip ponent proposa a la resta de la militància. Per això m’agrada. Perquè com diu Rosella, no en tenim prou amb mantindre la flameta del valencianisme sinó que cal encendre la foguera.

No em sent còmode en la minoria minoritària, oblidada i sense capacitat de canviar les coses. Perquè hem demostrat que en els pobles on governem som capaços de canviar les coses, de canviar la manera de governar, de protegir el territori, fer front a la crisi (molt bé Baldo donant faena a les empreses del poble!), dinamitzar la cultura, etc. Per això vull que a nivell nacional també puguem canviar les coses i sé que ho podem fer.

Quan veig els barracons o les ocurrències de Font de Mora i cia, la manipulació a Canal 9, les cues a l’INEM, la degradació de les universitats, les esperes als hospitals, la invasió de la rajola a l’Horta o les muntanyes del nostre paisatge, i tantes altres coses,  la indignació em dura cada volta menys. Sent una cosa pitjor, una mena de sensació de culpa. Com si forem en part responsables per no haver pogut frenar això i permetre que la situació empitjore dia rere dia. Em pregunte ¿perquè no som capaços d’explicar la nostra alternativa? Si no ens entenen, caldrà explicar-la d’una altra manera, perquè cada dia que passa sense ser decisius és un dia perdut per canviar les coses.

Per això al Congrés del BLOC, com si fora una carta als reixos, li demane ambivisó i un equip que treballe i ens faça treballar per aconseguir el que tots desitgem. Per a què cada dia que passe, siga un pas cap a la majoria que necessitem per construir un país més just, més lliure, més democràtic, en definitiva, un País més valencià.

Molt gran l’article de Josep Nadal, cantant de la Gossa Sorda, sobre les ponències del BLOC. Més enllà que coincidim o no amb la seua anàlisi, s’ha llegit les ponències i a partir d’ahí ha opinat. I ho ha fet amb trellat i de manera constructiva. Si tots tinguerem esta actitud, al Congrés, fariem saó…

Juli Just llançava un repte a Amadeu en els comentaris del post anterior, que consistix en parlar de la resta de la ponència per contribuir a que el debat es centre en les altres qüestions. Encara que algunes notícies, amb el seu llenguatge i voluntat de desinformació, no ajuden gens a eixe lloable propòsit d’aconseguir parlar dels debats actuals de la societat valenciana i no dels debats que existiren en els anys 70 i principis dels 80.

Com que jo també estic d’exàmens i tampoc és el meu propòsit assumir el repte que Amadeu ja ha acceptat, no vaig a fer una anàlisi detallada de la resta de la ponència, però sí una cosa complementària. El post dels símbols començava amb un aclariment  “Després de dos anys i escaig i 214 posts,  esta serà la segona vegada en la qual li dedique una entrada al tema dels  símbols.” Per tant, la resta de posts han sigut d’altres temes, i en això vull centrar-me, perquè són moltes les qüestions que es tracten en les ponències sobre les quals ja hem dit la nostra. I navegant per allò que hem dit des d’aquell novembre de 2006, qualsevol visitant es pot fer una idea del que pensem (encara que siga, aproximada)

Quan la ponència estratègica fa una diagnosi de la situació de la consciència nacional valenciana, em ve al cap quan analitzarem l’evolució d’eixes dades:  Els valencians, també espanyols.

Més avant la ponència parla de les conseqüències d’això:

Les adscripcions nacionals dels valencians sempre han sigut i són múltiples, variables i graduals, també les actituds i els usos respecte a la llengua i a la cultura pròpies.(…)
El BLOC no pot tindre com a únics destinataris del seu missatge aquells conciutadans que s’autoconsideren com a únicament valencians i que parlen, primordialment, valencià

També alguna obvietat que alguns es neguen a acceptar:

Per a àmplies capes de la nostra societat, considerar-se tant espanyol com valencià i/o emprar el castellà és perfectament compatible amb estimar, amb reivindicar i amb veure com a propis, també, el País Valencià, la seua cultura i la seua llengua.

Què opinem d’adreçar-nos als castellanoparlants? Varem reflexionar obertament d’això a partir d’un post d’Amadeu “Tabú 1: En castellano, naturalmente”

Per la meua part, vaig parlar sobre les implicacions en el nacionalisme valencià de l’ampla acceptació de l’espanyolitat per part de la societat valenciana en “Entre l’Espanya i la paret”

En quant a l’estratègia de pactes també hem parlat. No ho hem fet sobre la proposta concreta dels ponents de trobar una fórmula de consens (entre el pactisme exacerbat i els que reclamen anar en solitari a les diferents conteses electorals) en forma de cognom electoral al BLOC. Puc avançar que m’agrada i la veig una proposta de trellat en un tema on s’ha actuat –al meu parer- amb uns posicionaments sense justificació (sobretot en el cas de les Generals de 2008.) i que posaren en risc la unitat del partit anant contra el seu principi bàsic i cohesionador: que som una força valenciana que no ha d’esperar el que decidisquen a Madrid –i molt menys en la seu “federal” de Izquierda Unida.
Ho varem fer en diversos posts: “La iniciativa que ens cal”   “Errades del passat, ¿estratègies del present?”  o “Formatejar un partit”

També hem parlat de temes que tracta la ponencia político-estratègica en la seua part més extensa: Immigració i Integració (ací, ací i ací), Globalització (ací), o sobre la necessitat d’innovar en els instruments per tal de canviar el món (ací). M’agrada que la ponència parle d’estos temes i puguem donar contingut a eixa frase de: volem un país més lliure en un món més just.

També hem tractat alguns temes organitzatius, com ara, la necessitat d’un “think tank per al valencianisme“, del qual parla la ponència d’innovació organitzativa.

En fi, que segurament em deixe molts posts que parlen sobre altres temes recollits a la ponència, però amb els que he enllaçat n’hi ha material suficient per a que, com deia més amunt, qualsevol persona puga  fer-se una idea aproximada del que pensem de la ponència en general i d’alguns aspectes d’ella en particular.

Després de dos anys i escaig i 214 posts,  esta serà la segona vegada en la qual li dedique una entrada al tema dels  símbols. Amb açò vull fer notar, que no és un tema que considere necessari tractar de continu, tot i que pense que és un tema interessant. Sempre he intentat, des que milite al valencianisme polític i des que escric a este blog, buscar i tractar assumptes que ajuden a generar un bon enteniment entre les persones que ens estimem allò valencià. Per altra banda, també és cert, que no sempre s’aconseguix, i que de vegades és important també criticar aquelles coses que no et semblen bé, també aquelles que venen del teu partit, o del teu àmbit polític.

Sobre la ponència política i estratègica del BLOC,  s’estan dient moltes coses, la immensa majoria d’elles referides a l’apartat que tracta sobre simbologia i sobre el marc estatutari. Estos assumptes es tracten a la segona part de la ponència, que du per nom: “El valencianisme progressista: Qui som i què volem“. (Ho dic per a facilitar-los la feina de recerca a aquells que encara no l’han llegit, hagen o no hagen parlat ja sobre el tema).

I si decidisc tornar a parlar d’este tema és perquè veritablement comence a sentir-me molest, estic molest i per això parlaré, i ho faré de la manera més clara possible.

Estic molest perquè des dels mitjans de comunicació, i des d’altres tribunes, en internet per exemple, s’esta fent un esforç per part d’alguns en treure-li els colors al BLOC per la seua ponència política amb unes formes que, amablement, podria qualificar de menyspreables.  Em considere una persona dialogant, amb la que es pot debatre, també em considere prou respectuós, per altra banda em considere un demòcrata radical que té valors com el de Justícia Social o el de la Llibertat d’expressió. Per això em dol vore com la llibertat d’expressió s’utilitza de forma injusta i per mentir, manipular i desqualificar al personal amb arguments falsos, manipulats o inventats. Però quan estes pràctiques s’utilitzen en contra del meu partit i venen de persones suposadament afins el dolor es transforma, irremeiablement, en molèstia. Molèstia, no per la crítica, que sempre ha de ser ben rebuda, tampoc per la contundència, que facilita l’enteniment, sinó per la mentida, per la intencionalitat destructiva, i la demagògia.

Els redactors de la ponència han estat:

Albert Girona (Ribera Baixa)

Helena Malonda (La Safor, Bloc Jove)

Natxo Bellido (L’Alacantí)

Rafa Carbonell (L’Alcoià, regidor d’Alcoi)

Juli Just (L’Horta Nord, membre del BES)

(Extret del blog de Pere Fuset).

Amb açò intente fer vore que allò que he pogut llegir a algun lloc, que la ponència havia estat redactada des del Cap i Casal sense tindre en compte a les comarques és simplement absurd. Igual d’absurd que dir, que la gent del BLOC, amb esta ponència, pretén donar un tomb cap al blaverisme, el regionalisme, l’espanyolisme i fins i tot cap al centrisme polític.

Respecte a açò últim, em resulta francament divertit el fet que precisament ara, i davant esta ponència, hi haja gent capaç d’acusar al partit de girar al centre. I em resulta divertit, no ja pel fet, més que demostrat, que els nostres diputats, regidors i alcaldes desenvolupen dia rere dia polítiques clarament progressistes i d’esquerres als seus càrrecs públics sinó perquè per primera vegada, almenys per primera vegada des que en sóc conscient, el BLOC té un discurs propi clarament d’esquerres, i m’explique. El BLOC naix allà pel 98, des de llavors hem tingut dos etapes clares, l’etapa que podríem dir-ne fundacional, amb Pere Mayor al capdavant, i després l’etapa Morera, en la qual encara hi som. Bé, en la primera etapa, el BLOC, a través de Mayor, va manifestar en alguna ocasió la seua voluntat de centrar-se, a través de fórmules com “el tercer espai transversal”´, el “no som ni rojos ni blaus” i la insinuació que no es descartava un pacte nacional amb el PP, per tant, podríem dir, que en aquell temps sí hi va haver una voluntat de centrar-se, que es va intentar materialitzar a través de la Tercera Via giddensiana. Després amb Morera, sembla que el partit va abandonar este camí, i és cert, però va quedar en certa mesura orfe de discurs ideològic a nivell nacional, “com?” molt senzill, agafem el programa electoral del BLOC a les eleccions nacionals de 2007, llegim-lo i després fem el mateix amb el programa d’Esquerra Unida- País Valencià, que ens trobem? Doncs bé, ens trobem dos programes idèntics pel que fa al discurs ideològic i les propostes socials “per què?” perquè el BLOC  va copiar el discurs social d’EU a falta de discurs propi.

On estaven llavors els defensors de les essències esquerranes? Per què ningú no va protestar ni va dir res del fet, que el nostre partit, no tinguera un discurs d’esquerres propi? I el que és més important, i a mi em resulta divertit, per què ara, que s’explicita el discurs social propi del BLOC de tall radicalment progressista , en un document de 170 pàgines i es toquen tots els temes, presentant un projecte d’esquerra global, modern i, torne a remarcar, propi, se’ns acusa de gir al centre? Senyors! si la ponència és el primer document que deixa ben clar la importància que donem al partit al fet de ser d’esquerres i progresistes! (Torne a recomanar a tot el món que li faça una ullada).

Jo personalment valore molt positivament que a nivell nacional tinguem per fi un discurs progressista i d’esquerres, ben definit i propi.

Anem ara amb allò de la blaverització i espanyolització del BLOC.  Primerament assenyalar que la primera ponència política del BLOC, és a dir, la del primer congrés, ja diu que s’assumix la senyera coronada com a símbol privatiu dels valencians (Res de nou sota el cel). Pel que fa a l’actual ponència açò és el que diu per a introduir la qüestió dels símbols:

Nosaltres considerem que ja s’han balafiat massa esforços, massa temps i massa energies en les baralles i les discussions bizantines, mentres la majoria de la societat valenciana ha deixat resolts gran part d’eixos debats. El BLOC pretén representar i aglutinar tot l’Espai Valencià, i per eixa raó cal abordar la qüestió històricament controvertida de la simbologia valenciana; amb una intenció i una pretensió ben clara: superar velles batalles, i reconciliar postures i tancar ferides, per tal d’enfortir el projecte. Ja va sent hora que es produïsca una sincera reconciliació entre totes aquelles persones que volem un país no dependent, una nacionalitat amb més autogovern. Un País amb una política, pensada en termes propis.

Així veiem com l’equip de ponents lluny de seguir enfrontant una simbologia valenciana amb una altra simbologia valenciana el que pretén és superar eixe conflicte. Acabar per sempre amb la desconnexió entre gent que pot estimar-se el país des de marcs simbòlics diferents i  sobretot, acostar el marc simbòlic del valencianisme polític al marc simbòlic de la majoria de valencians.

I això com es fa? és cert que es renuncia al marc simbòlic tradicional com ha dit tanta gent? La ponència diu:

El BLOC ha d’assumir com a pròpies, totes les diferents manifestacions simbòliques representatives del ser valencià: banderes, escut, himnes, etc.

No, efectivament no és cert, no es renuncia a res, ans al contrari,  s’ incorpora al moviment tot allò que siga representatiu dels valencians, i tot allò que el nostre poble s’estima com a part de la seua identitat. I jo em pregunte: pot un moviment nacionalista aconseguir el suport del seu país, si este moviment es nega quan no es posiciona en contra dels símbols que la seu paí s’estima? vos imagineu al PNV cantant-li a la ikurrinya “amb eixa bandera farem una foguera”?  Vos imagineu al catalanisme polític rebutjant la creu de Sant Jordi o acusant a les sardanes de ball “caspós i provincià”? o als navarresos basquistes acusant als sanfermins de festa “espanyola i retrògrada”? És que un moviment nacionalista no ha d’estimar-se tots els trets culturals, simbòlics i folklòrics (identitaris al cap i a la fi)  de la nació a la que representa sobretot quan el poble s’identifica majoritàriament amb ells? És que la millor manera de fer que l’espanyolisme deixe d’enganyar i de fer-se passar per valencianisme, no és no donant-los treva reivindicant la nostra valencianitat absoluta, completa i global?

Però vaig més enllà, esta qüestió, la dels símbols, no és cosa d’ara, la ponència l’únic que fa és plasmar en paper una realitat que ve donant-se i consolidant-se al BLOC  des de la seua fundació: la convergència de les diferents maneres d’entendre el valencianisme en un projecte únic. I a les proves em remet:

Actes i pàgines web  del BLOC on  es manifesta la pluralitat i germanor simbòlica:

Processó cívica del Bloc 8 octubre

Aplec del Puig 2006

Aplec del Puig 2008

Bloc Jove Plana Baixa

Bloc Jove l’Alacantí

Bloc de Progrés Valencianista

Bloc Jove  a la processó cívica del 9 d’octubre

Tanmateix podria posar moltes altres fotografies i documents.

Ací podem vore com hi existeix eixa voluntat dins la formació, almenys per part de un important nombre de militants (entre ells els ponents) de recuperar tot l’univers simbòlic del valencianisme, la ponència no s’inventa res, recull una realitat, i si fins ara el partit no s’ha fet blaver ni espanyolista, no entenc perquè hauria de passar a partir d’ara. Es pot estar més o menys d’acord, però la ponència no diu  res respecte als símbols, que no estiga passant al partit des de la seua fundació.

El problema, és un altre, el problema és que qui veu açò malament és un intolerant. Qui odia un símbol valencià i valencianista que es pense ben bé a qui esta fent-li el joc. Jo no sóc fusterià, no vinc de la tradició fusteriana, però entenc i assumisc tot símbol valencià, muixeranga quatribarrada i Fuster inclosos com a meus, tant costa fer el mateix amb els altres símbols valencians? Què està per damunt la nostra intrasigència o la necessitat de fer tot allò possible per a millorar el nostre país?

Per a conéixer un poc més eixos símbols “tan horribles”, heus ací uns documents:

Sobre la senyera coronada.

Sobre l’himne de l’Exposició. (La ponència parla de la versió nacionalista, en la qual es substitueix el “per ofrenar…” pel “Davall els plecs de la nostra senyera”).

Com a conclusió, només afegiré, que com a valencià i valencianista em sent orgullós de tots els símbols valencians, i tots els considere meus, qui els ataca i sobretot els falta al respecte, no em mereix massa bona consideració. El nostre país en necessita a tots, plegats.

Vicent  Sanchis, periodista valencià i ex-director de l’AVUI  em sorprén cada dia més.  Fa un temps es limitava a dir-nos a la resta de valencians allò que som o deixem de ser, que no és poc!. Ens va mostrar el camí cap a la salvació: “no pots ser valencià sense ser català”… només caldria afegir un efecte d’eixos de televisió després d’un bon acudit: purumpumpushhh. Després, deixava clar, per a tranquilitat de tots, que els catalans sí que podien deixar a banda la valencianitat. Per a ells, ser  només catalans els podia apanyar.

Ara, en canvi, ha deixat eixos debats de caire més filosòfic i ha entrat de ple en l’actualitat política valenciana, però sembla que tampoc és el seu punt fort. En primer lloc, qualifica de “filtracions” el fet de que la ponència haja estat publicada des del primer dia a la pàgina web del BLOC. Això diu poc (o molt, segons com es mire) d’un periodista.

Però cal reconéixer-li alguns mérits. I és que. tot i enterar-se de la ponència del BLOC per La Vanguardia, ha sigut capaç d’escriure dos articles en quatre dies dedicats a este tema. El primer es diu “Renunciar és sumar?”, on bàsicament com a periodista renuncia a demostrar que està ben informat. El segon, “D’un país que no anem fent” conjuga un títol tret del gran Raimon i algunes cites de Fuster per a certificar la mort del valencianisme polític. Poc original, certament.

Em costa contestar a certes coses que diu. Més per cansament que per altres motius . Havia pensat en fer un joc de paraules, en dir-li que renunciant a ser una força de govern renunciem a moltes altres coses que de segur (espere) ell també s’estima. Renunciaríem modernitzar el País Valencià, fent-lo un país més lliure. Renunciaríem a assegurar el futur de la llengua, a conservar i gaudir del nostre territori, a canviar els barracons per centres ben finançats, o passar de la rajola al I+D+i.  I podria continuar fins l’extenuació, però no sé si paga la pena.

També havia pensat en enllaçar el post sobre les Renúncies que va escriure Amadeu… o acabar sentenciant, amb un altre joc de paraules, que gent com ell i amb eixes actituds, de ben segur que “no anirà fent país”, però que almenys, per solidaritat esquerrana, ens deixe el camí lliure als que sí que l’anem fent (o com a mínim, ho intentem).

Però he arribat a la conclusió de que tot això seria inútil si no faig una cosa abans: demanar-li que abans de disparar i certificar la mort del valencianisme (això si, còmodament i a distància), se llija les ponències i si té algun dubte, investigue per la viquipèdia (per exemple, l recomane esta referència sobre l’himne). Almenys serà un periodista que es documenta abans de “disparar”.

En febrer-març de l’any que ve tindrà lloc el Vé congrés del BLOC. A la pàgina web del partit ja es troben a l’abast de tothom les ponències que es debatran i serviran de fil conductor de l’acte.

Sobre les ponències i el seu contingut se’n parla molt (bé, molt molt tampoc) en fòrums d’internet, blogs i altres llocs de discussió.

Desperten opinions de tot tipus, sobretot depenent d’on provinguen estes opinions, i sembla que ja han eixit al “candelabro” les qüestions més polèmiques que entranya l’aposta i proposta del BLOC de cara al futur. Mentre uns parlen de refundació dins dels paràmetres del valencianisme estricte, altres s’afanyen en aprofundir en les “renúncies” que les ponències, segons el seu parer, manifesten.

Respecte a estes darreres opinions, sols diré que els canvis poden ser interpretats bé com una renúncia o bé com una oportunitat, jo m’estime més interpretar-los com lo segon. Més que res perquè, com ja he manifestat anteriorment, no crec que es puga renunciar a allò que no es té. I perquè crec que la recerca d’una fórmula que permeta el creixement del valencianisme i per tant la transformació gradual del panorama polític i social cap a posicions més favorables i més dignes per al nostre moviment, és necessària i adient.

No crec en l’immobilisme, no crec en els dogmes, ni en les veritats absolutes, i menys encara en matèria política. Per contra, crec que s’ha d’aprofitar tota oportunitat, s’ha de valorar tota proposta i s’ha d’intentar qualsevol camí que, a priori, siga útil per al creixement.

La missió de qualsevol partit polític és l’obtenció de les majors quotes de poder possibles, per a, des d’eixes posicions de poder, dur a terme les reformes i transformacions amb les quals l’ideari d’eixe partit s’identifica. Per a obtindre el poder, en democràcia (sense oblidar és clar, que la democràcia que vivim és força millorable), cal el suport de la gent que es tradueix en suport electoral, vots. Per tant, la missió d’un partit és obtindre el major número de vots possible, i quan eixe partit és, o vol ser, la punta de llança d’un moviment de (re)construcció nacional, eixa missió esdevé un deure.

Un partit no és un club social, no és una associació cultural, ni un casal fester. No és un lloc on gent que té unes determinades adscripcions acudix a satisfer la seua necessitat d’autoafirmació i realitatció personal. Un partit és un instrument que serveix per a condicionar la realitat política recolzant-se en el suport electoral. Té unes finalitats clares i ben definides que tot i que poden anar acompanyades per altres finalitats, en cap circumstància poden vore’s bellugades per éstes.

Centrant-nos en el BLOC, la seua finalitat és obtindre el major suport electoral per a dur a terme un seguit de polítiques en clau valencianista i progressista. Fins ara, el BLOC ha fracassat en la consecució d’esta finalitat, alhora que ha anat variant la seua estratègia i ha anat adaptant el seu corpus ideològic al llarg dels anys en un intent d’apropar-se a l’electorat valencià i guanyar-se la seua confiança. I com dic, fins ara ha fracassat.

Ha fracassat perquè per ell mateix no ha estat capaç de superar la barrera del cinc per cent, és a dir, no ha estat capaç de guanyar-se la confiança d’un cinc per cent de l’electorat valencià (tenint sempre present, que es tracta d’una barrera injusta i empobridora). Només mitjanant una coalició amb EUPV, s’ha pogut donar un pas endavant i fer acte de presència a les Corts Valencianes, però esta presència no ha servit per a consolidar al BLOC com a força parlamentària sinó més bé per a evidenciar les seues febleses. El pas per les Corts, de moment, no està servint per a aglutinar i sumar confiances, sinó per a crear desconfiances.

El BLOC és un partit amb una capacitat municipalista evident, ha demostrat que pot governar pobles i ciutats, o fer oposició i que pot i sap fer les dos coses bé. A nivell municipal ha sabut guanyar confiances, ha sabut generar il·lusió i ha sabut crear-se un espai. En canvi, a l’hora de fer el salt nacional, la capacitat municipal del BLOC s’ha tornat campanarisme, l’estructura organitzativa s’ha articulat per taifes i el treball i reivindicacions nacionals han esdevingut més prompte un altaveu del treball i reivindicacions municipals, que un projecte nacional propi.

Els pactes i les coalicions, sumats a la falta de projecte nacional i als culebrons del Compromís han minat part de la confiança am la que fins ara el partit comptava. A açò hi ha que afegir un factor importantíssim, l’electorat (real o potencial) del BLOC, a diferència del que passa amb el PP o el PSOE, no perdona les errades. Una mostra més de la manca de confiança, del fracàs del BLOC en guanyar-se als electors.

Hi ha que tindre en compte també la complexitat del valencianisme polític, en el seu sentit més ample (molt ample). Les “capelletes”, a mesura que el BLOC es mostra incapaç de consolidar-se com a Casa Comuna, van augmentant en nombre i varietat. Darrerament, el sorgiment de centres d’opinió i pressió política com el CAV- Faustí Barberà, les fuetades provinents de mitjans de comunicació com el Temps, els moviments creixents ins dels altres partits valencianistes, el sorgiment de noves corrents crítiques al si del partit (BdC, Generació BLOC) estan acabant d’arredonir la delicada situació que travessa el partit i evidenciant la necessitat d’un canvi profund en l’estructura, el discurs, la imatge i les pràctiques polítiques.

Crec que tot açò pot servir per entendre perquè les ponències parlen de refundació o introdueixen qüestions polèmiques no resoltes d’importància capital. Pot servir també per entendre perquè Enric Morera va pronunciar 6 vegades al seu discurs de l’aplec del Puig la paraula “renovació”, i crec que pot servir per explicar també el títol d’este post.

Efectivament, pense que el proper Congrés ha de suposar un punt d’inflexió. Allò que Carles Choví va dir al seu discurs del sopar de commemoració de la Declaració Valencianista on comparava al BLOC amb la casa de fusta del conte dels “3 porquets” i evidenciava que era necessària la construcció de la casa de rajola que ningú poguera tombar ho trobe molt encertat. El BLOC ha de saber alçar-se sobre uns fonaments lo suficientment sòlids com per a esdevindre eixa casa de rajola. Eixa casa comuna, eixe partit capaç de generar confiança, de crear complicitats necessita materialitzar-se al proper Congrés.

Personalment tinc confiança en que els meus companys de partit sabran estar a l’alçada de les circumstàncies, crec que ha ningú no se li escapa, que ha arribat l’hora d’entendre els canvis com oportunitats, i no com renúncies, que ha arribat l’hora de construir la casa de rajola, de construir un projecte sòlid, un discurs propi, una imatge atractiva, una il·lusió renovada, una mentalitat nacional capaç de soterrar el campanarisme. Hem arribat al punt d’inflexió.

Més avant, en nous posts, parlaré de com crec que ha d’articular-se, en propostes concretes eixe canvi.

Últimament s’està parlant molt de l’existència dels “relats” com a manera de comunicació política. Això és bàsicament resumir un projecte polític, unes idees o una trajectòria en una mena de relat o narració.

Ho estem veient amb Obama. El seu relat és una de les claus del seu èxit: Son pare de Kenia, sa mare de Kansas, ell nascut a Hawaii ha viscut en llocs com ara Yakarta, Los Angeles o Chicago. Ha aconseguit guanyar posicions en la vida, fer realitat el “american dream” de son pare, graduant-se en dret per Harvard i sent el primer afroamericà en presidir la prestigiosa revista “Harvard Law Review”.  Tot i l’èxit es va dedicar a fer política en xicoteta escala, canviant la seua realitat més pròxima organitzant “grups comunitaris” a Chicago on les empreses tancaven i l’atur augmentava. El seu relat també inclou altres episodis que potser altres polítics haurien intentat amagar: la superació d’obstacles com el seu flirteig amb les drogues.

Com tots els relats que funcionen, és un relat que connecta amb els valors compartits pels destinataris. L’esperança, l’auto superació, l’ajuda a la gent que passa per dificultats, la valentia i l’èxit.

I si parlem del Bloc? Té un relat que resumisca de manera fàcilment entenible el projecte o la seua trajectòria? Des del meu punt de vista, a hores d’ara seria difícil trobar-lo. Des del meu punt de vista podríem parlar d’un relat del Bloc en quant a la seua trajectòria des de la seua fundació (o potser des de que el procés començà en la segona meitat de la dècada dels 90) fins a 2003 o 2004.

Era un relat que parlava d’unitat, ja que partint d’un valencianisme polític dividit, s’havia aconseguit el més paregut a una casa comuna on tot el valencianisme polític progressista tindria cabuda. També era un relat d’acostament a la societat, trencant tòpics i assumint posicions més properes als valencians. I ho feia arriscant-se, i per tant també era un relat d’esforç i de valentia. Parlava també de modernitat, per l’estètica i posicionaments trencadors amb allò que era habitual fins eixe moment. I finalment, i potser el més important, era un relat d’èxit. Elecció rere elecció esta opció guanyava adeptes.

El seu èxit el feia digne de confiança per a aquell que dubtaven si era o no la seua opció: es donava una mena de cercle virtuós.

El principi de la fi d’este relat començà la nit electoral de 2003. Amb un 4.9% dels vots el Bloc es quedava fora de les Corts i la gran majoria dels seus militants ho assumien com un fracàs absolut. Vist amb perspectiva, crec que no té trellat pensar que els millors resultats del valencianisme polític no poden ser un fracàs, però este fou el diagnòstic i per tant el tractament incloïa acabar amb el relat amb el qual s’havia patit eixa “desfeta”.

Quin relat l’ha substituït? Jo crec que cap. Han sigut en tot cas micro-relats (que com sabeu és eixa modalitat literària de relats molt breus) . No és un relat coherent aquell que inclou un intent de pacte amb UV al 2004, el gir a l’esquerra i el pacte amb EU, el canvi cap a la triangulació a les corts per a després intentar encapçalar la llista de Llamazares amb perspectiva de consolidar una confluència entre forces a l’esquerra del PSOE.

Este núvol de narratives no només incoherents sinó totalment contradictòries en un període de temps tan curt només poden tindre un resultat: la desconfiança i per tant el fracàs. No és només una percepció meua sinó una dada objectiva: el Bloc ja no gaudix d’eixe cercle virtuós del que parlàvem adés sinó d’un cercle viciós.

És un pou sense eixida? Si la meua resposta fora afirmativa, ja m’hauria deixat açò de la “militància”. Com sabeu el pròxim febrer n’hi ha Congrés del Bloc. I crec sincerament que és el moment de prendre una decisió valenta i començar a escriure un nou relat que tinga més del primer, que del segon.

Continuarà, o com diria el destraductor que ha posat Camps a les aules…To be continued.