Les companyies de Marta Vallès i Mercedes Mir havien rebut quantioses sumes de la institució cultural per realitzar treballs de més que dubtosa utilitat

25/11/2009

Fèlix Millet i Jordi Montull van provar d’esborrar el rastre perquè el saqueig del Palau de la Música Catalana que ambdós van perpetrar no arrossegués també a les seves respectives esposes per haver cobrat de la institució cultural més d’un milió d’euros en 2009. El president de l’Orfeó durant 30 anys i la seva mà dreta van acudir a un notari de la Rambla de Catalunya de Barcelona a principi de setembre i van rubricar una sèrie d’actes per transmetre’s les participacions de diverses societats administrades per les seves esposes, canviar la propietat de les societats i modificar els seus òrgans.

Segons informa El País, la visita al notari es va produir el 10 de setembre, un dia després que el fiscal del cas, Emilio Sánchez Ulled, lliurés un informe al Jutjat d’Instrucció número 30 de Barcelona en el qual desvetllava que aquestes societats havien percebut quantioses sumes de diners del Palau de la Música durant l’últim any i que en moltes ocasions aquests pagaments corresponien a treballs de més que dubtosa utilitat.

La visita al notari es va produir quan el cas estava encara sota secret de sumari i, per tant, ni els acusats ni els seus advocats tenien perquè conèixer l’escrit del fiscal ni el seu contingut. Cinc dies després d’anar al notari, Millet i Montull van enviar al jutge la seva carta d’exculpació, però no van dir res de la vinculació de les seves esposes a la trama fins que se’ls va preguntar quan van anar a declarar el passat 19 d’octubre.

Millet va comprar 3.005 accions de la societat Aysen Produccions, SL, a raó d’un euro cadascuna, convertint-se així en soci únic. L’administradora era fins a aquell moment la seva esposa, Marta Vallès, però aquell mateix dia va deixar de ser-ho en favor del seu marit. Aquesta empresa ha cobrat del Palau 682.915 euros aquest any, segons ha demostrat la investigació judicial.

El mateix 10 de setembre, Millet va comprar, també per un euro cadascuna, 2.405 participacions de Belfort Baix, SL, la societat a través de la qual va intentar el pilotasso urbanístic amb la compra per part de l’Orfeó d’un local per tres milions, quan estava taxat en la meitat. La mateixa visita al notari va servir també perquè Montull comprés, també per un euro cadascuna, 1.503 accions de la societat Aurea, SA, i passés a ser administrador únic, en substitució de la seva esposa, Mercedes Mir. Aquesta societat va cobrar 338.956 euros del Palau en 2009.

Montull vendrà un pis per compensar l’espoli
L’exadministrador general del Palau de la Música, Jordi Montull, ha sol·licitat al jutge Juli Solaz, que instrueix el cas del saqueig de la institució, permís per vendre un pis de la seva propietat i dipositar els diners en el compte judicial, amb l’objectiu d’entregar aquesta suma als perjudicats pel robatori. El pis té 60 metres quadrats i s’ubica al carrer Verdaguer. En principi té una oferta de compra de 200.000 euros.

Compartir:  

En els últims dies s’ha parlat força dels diners públics, per un costat diuen que han servit per pagar un rescat als pirates somalis que tenien segrestat un vaixell tonyinaire amb 16 espanyols  a bord, uns 2,7 milions d’euros…i per un altre costat, han sortit noticies i un grup al facebook en contra de la visita del papa Ratzinguer l’any 2011 a Espanya, ja que l’última vegada que va visitar el nostre país, ens va costar 25 milions d’euros per una visita de 24 hores, i la propera vegada vindrà uns dies….per tant cal que preparem 50 milions d’euros per que vingui aquest personatge????, i diners dels nostres impostos???

Realment ho trobo una aberració, un insult i una altre vegada una presa de pèl, com si no en tinguéssim prou amb tota la colla de polítics corruptes i els seus amics que ens foten els diners d’aquesta manera tant descarada en aquest país, a sobre han de venir de fora a endur-se els diners dels nostres impostos, que son 50 o més milions d’euros !!! que tenim 4 milions d’aturats !!!

Qui vulgui que el papa Ratzinguer vingui a fer-nos una visita al nostre país que ho pagui de la seva butxaca i ens deixi a la resta en pau…

Baltasar Garzón ha rebutjat deixar en llibertat provisional l’exalcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, i l’exregidor d’Urbanisme de la localitat, Manuel Dobarco. El jutge que instrueix el cas Pretòria ha desestimat els recursos.

17.11.2009 – 03:11 – Països Catalans

Ara els advocats presentaran un nou recurs que serà resolt per la Sala Penal de l’Audiència Nacional. L’advocat de Dobarco, Josep Riba, ha explicat que el magistrat que instrueix el cas Pretòria va desestimar divendres el recurs que ell i l’advocat de l’exalcalde de Santa Coloma de Gramenet, Fermín Morales, van presentar contra la presó provisional sense fiança dictada contra els seus clients.  Baltasar Garzón imputa a l’exalcalde i l’exregidor d’Urbanisme de Santa Coloma de Gramenet els delictes d’associació il·lícita, suborn, frau de subvencions i exaccions il·legals i falsedat en document oficial i mercantil.

Riba ha afegit que ara presentaran un recurs d’apel·lació que Garzón haurà de notificar a la fiscalia anticorrupció per posteriorment remetre’l a la Sala Penal de l’Audiència Nacional. Serà, doncs, un tribunal el que resolgui sobre la llibertat o la presó provisional de Muñoz i Dobarco. Si la Sala també desestimés la seva petició, els lletrats estudien demanar el trasllat dels seus clients a una presó catalana, doncs actualment es troben al centre penitenciari de Soto del Real, a Madrid. No obstant això, Riba espera que Garzón deixi en llibertat provisional a Muñoz i Dobarco un cop prengui declaració a tots els testimonis.

D’altra banda, Garzón està estudiant el recurs presentat per l’advocat dels dos exalts càrrecs de la Generalitat imputats en la trama de corrupció urbanística, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. L’advocat Juan Córdoba ja ha presentat el recurs d’apel·lació davant la Sala Penal de l’Audiència Nacional en el qual demana la llibertat provisional per als dos exalts càrrecs de la Generalitat, acusats de blanqueig de capitals, tràfic d’influències i associació il·lícita.

El lletrat basa el seu escrit en l’edat dels seus clients, doncs Prenafeta té 70 anys i Alavedra 75, així com motius de salut. No obstant això, la fiscalia anticorrupció ja ha anunciat que s’oposa a la posada en llibertat dels dos imputats perquè en els aquests quinze dies que han transcorregut des de la seva imputació, no ha canviat la situació que va fer que Garzón els enviés a la presó a petició del fiscal Luis Pastor.

Mes informació:

ENQUESTA: Garzón s’ha excedit amb el tracte als detinguts de l’Operació Pretòria?

Garzón revela que un exalt càrrec de Política Territorial de CiU va cobrar una comissió en l’operació Niesma

Compartir:

Sembla mentida que la màxima solució contra la corrupció, així de primeres, per part de la classe política, en aquest cas socialista, hagi estat la de crear un codi ètic d’actuació. Quins collons que tenen!! Jo pensava que aquestes coses venien ja implícites en la feina de polític ? Es veu que no.

Si les meves teories són bones aquest codi ètic que firmaran els polítics tindrà poders sobrenaturals que impedirà que qualsevol dels seus firmants pugui delinquir quan ocupi un càrrec públic. Encara que vulgui el seu subconscient l’impedirà acceptar comissions, beneficiar familiars o fer tràfic d’influències, no podrà ingressar ni un euro que no sigui guanyat de manera honrada. Tot això només firmant el súper document.

Per contra si les meves teories són errades aquest paper no tindrà cap funció, no servirà per res, perquè les persones implicades en els casos de corrupció ja saben de sobres que poden fer i què no poden fer, perquè bàsicament ja hi ha unes lleis que els hi marquen el límit.Per aquest motiu aquest codi ètic és paper mullat, la firma d’un paper no impedirà al corrupte deixar de ser-ho, simplement serà un engany més dins la seva trama de mentides i falsedats.

Creieu pot ser que és necessari que un metge  firmi uns papers quan arriba al càrrec de cirurgià conforme es compromet a salvar vides o que un banquer no es fotrà els diners dels clients a la butxaca,… creieu que és necessari que firmin un document per reforçar la seva credibilitat o és un fet tant evident, el qual a més a més va implícit en la seva feina, que no fa falta signar res? Quant un polític en aquest cas o qualsevol treballador s’ha de comprometre per escrit a complir les lleis i a fer correctament la seva feina malament anem.

En els últims mesos la corrupció ha esclatat a Catalunya de manera escandalosa esquitxant de merda als dos partits majoritaris. Pot ser per això han tardat tres anys en crear la comissió anticorrupció, segurament per això tampoc es posaven d’acord en qui posar al capdavant d’aquesta comissió i em tota seguretat que tampoc el deixaran treballar com li agradaria. La llei del silenci està a punt d’acabar-se i si això passa al parlament es quedaran sols.

FAVB (Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona)

Els afers del Palau de la Música i l’operació Pretòria han desvetllat greus irregularitats en la gestió pública: malversació i apropiació privada de fons públics, finançament irregular de partits politics, prevaricació en la política urbanística, manca de transparència i control, entre d’altres. Si bé es tracta de realitats pendents de judici tot el que s’ha desvetllat es prou greu i dóna lloc a un clima general de sospita sobre el funcionament de les institucions públiques. De fet, els llargs anys de bombolla immobiliària i especulativa que hem patit a Catalunya, fan témer que aquests dos casos de corrupció no seran ni molt menys els únics.

Estem indignats i preocupats. Cal arribar fins el final en l’esclariment dels fets i el càstig als responsables. No per ànim punitiu, sinó per evitar que el càncer de la corrupció acabi normalitzant-se. Perquè necessitem més que mai unes institucions i uns representants que defensin els interessos col·lectius amb honestedat i coratge. I els darrers anys el bé públic ha estat sotmès a un atac sostingut per part d’obscurs interessos privats. Realitats com l’especulació urbanística, la crisi financera o els perills de privatització de serveis públics ens indiquen quins són els costos socials d’aquesta manca de respecte envers l’interès col·lectiu. Els greus problemes que tenim davant nostre –crisi econòmica, canvi climàtic, empobriment de gran part de la població, crisi habitacional, etc.– només es poden abordar amb accions col·lectives que la corrupció de la política poden fer impossibles.

Tenim el dret i el deure d’exigir responsabilitats, honestedat i transparència en la gestió pública. I d’impulsar reformes en el funcionament de les institucions i les polítiques públiques que evitin que els fets es tornin a repetir. Però sabem que les normes i les bones intencions són insuficients si no van acompanyades d’una ciutadania activa atenta al seu acompliment. En aquest sentit considerem bàsic que les reformes incorporin mecanismes més efectius de participació del conjunt de la població en l’elaboració i el control de les polítiques públiques. Si les denúncies que havien fet moviments socials i persones individuals haguessin tingut canals més clars d’expressió i reconeixement, potser no hauríem arribat a la situació actual.

La gravetat del moment exigeix una resposta col·lectiva. Transformar la nostra indignació en moviment que permeti reforçar el bé públic malmés i retornar a la ciutadania el protagonisme que li pertoca en la vida pública com a màxima garantia de control democràtic de les administracions.

Per això, les entitats, moviments i persones sota signants convoquem al conjunt de la població a una acció que mostri la nostra força i el nostre compromís: contra la corrupció i la impunitat: mobilització popular en defensa del bé públic.

CONCENTRACIÓDISSABTE 21 DE NOVEMBRE A LES 6 DE LA TARDA

 

A LA PLAÇA SANT JAUME

llegir més informació i manifest

Josep Maria Antentas i Esther Vivas

Els darrers mesos hem assistit a una intensa campanya de propaganda desplegada pels principals governs de tot el món, entre ells el català i l’espanyol, sobre el final de la crisis. El discurs és simple: el pitjor ja ha passat, la recuperació s’aproxima i enfilem ja la recta final. Assumpte conclòs. I dintre de poc, business as usual, com diuen als Estats Units. Ben mirat, la crisi no era tan greu.

La realitat, però, sembla una mica diferent. La crisi econòmica s’ha transformat en una veritable crisi social, on l’atur i les dificultats per arribar a final de mes són una realitat que afecta amplis sectors de la població. Estem al final del principi, no al principi del final.

Més d’un any després del crack de Wall Street, malgrat la retòrica dels governs del G20, les mesures adoptades arreu busquen fer pagar el cost de la crisi als sectors populars i apuntalar els fonaments de l’actual model econòmic, sense canvis significatius més enllà de la correcció d’alguns “excessos”. Contràriament a algunes il·lusions inicials, sovint extretes de lectures errònies dels anys trenta, no hi ha hagut un gir neokeynesià a les polítiques dominants cap a un “capitalisme regulat”.

No plouran reformes espontànies des de dalt. Per aconseguir un canvi d’orientació, caldria construir una altra correlació de forces entre capital i treball. Però la resposta social als intents que la crisi la paguem tots i totes són de moment encara dèbils. Hi ha un biaix molt gran entre el descrèdit de l’actual model econòmic i la seva traducció en mobilització col·lectiva. I la política dels grans sindicats, francament, no ajuda gaire, i afavoreix la passivitat i la resignació.

A un paisatge marcat per la crisi cal afegir-hi l’esclat dels greus escàndols de corrupció que han sacsejat Catalunya en el darrer període. De nou, les explicacions oficials que s’intenten vendre no són creïbles. Si la crisi no és conseqüència del comportament irresponsable de quatre directius i banquers avariciosos, sinó que es tracta d’una crisi sistèmica i estructural; la corrupció tampoc és resultat de comportaments aïllats d’individus amb afany d’enriquir-se a tot drap. La corrupció està lligada a un determinat model de desenvolupament basat en l’especulació immobiliària, els lligams entre poder polític i empresarial, i la transformació dels partits en maquinàries electorals, dirigides per una casta de polítics professionals amb sensació d’impunitat i de blindatge absolut.

En un context com l’actual, marcat per la crisi, la corrupció i el desencís generalitzat és necessari organitzar una àmplia resposta. Les reaccions dels sectors populars, en escenaris com l’actual, poden estar dominades per la por i l’egoisme o per la ràbia front a la injustícia i la solidaritat. I orientar-se cap a opcions progressistes o girar-se cap a alternatives reaccionàries. Malgrat les dificultats de la situació, no cal ser pessimistes. Estem en cara en una primera etapa.

Les mobilitzacions d’aquests dies a Santa Coloma de Gramanet contra la corrupció, les protestes ecologistes en ocasió de la conferència de l’ONU sobre canvi climàtic a Barcelona i l’inici dels preparatius per organitzar una àmplia resposta a la presidència espanyola de la Unió Europea el primer semestre del 2010 van en la direcció adequada. Junt amb això, hem de seguir treballant per a la construcció d’una alternativa anticapitalista avui més necessària que mai, que defensi un horitzó de ruptura amb una realitat cada cop més inacceptable.

El nostre ajuntament, el de Bunyola, s’ha gastat un mínim reconegut públicament de 8.000 euros en dues revistes-pamflet de propaganda pepera. I que a totes dues, hi figura el nom d’un tal ‘Toni Fuster’ com a director. El tal Fuster, un desconegut, no consta per enlloc, vull dir, no existeix cap document que indiqui que estigui en nòmina o res semblant. Però ‘tothom’ sap que és quelcom com ara un ‘cap de premsa’ municipal. Té la virtut de comparèixer pels plenaris, quan n’hi ha, així que resulta bo d’identificar, per eliminació, ja que és l’únic dels presents que no és de Bunyola (sense comptar l’amic Guillem): per eliminació, per tant, sabem qui és.

És un tipus alt i gros, tirant a molt gros, d’una trentena llarga d’anys -encara que jo som molt dolent per endevinar les edats de la gent-, moreno, de cara ampla, nas gros, un pèl bestial. No xerra gaire: no xerra gens. Just seu davant, llibreta en mà, camia blava, mira -controla- que tot estigui en ordre, que tot estigui bé. En acabar les sessions, el batle s’hi acosta, i ell, supòs jo, li deu dir allò que comunicativament no ha estat bé, o bé que es podria millorar, o potser comenten com sortirà publicada l’enèssima mentida al pamflet, no ho sé.

Però l’altre dia en va fer una de diferent, una reacció curiosa, ‘interessant’, i sobretot, molt reveladora. Al plenari hi acudí un equip de TV Mallorca, pel tema des Castellet. A la mitja part de la sessió, els periodistes miraren d’entrevistar el batle sobre la qüestió -per tercera vegada-, però quina sorpresa la seva quan s’hi afuaren tots dos!, batle i Toni Fuster, amb males paraules i retrets. El batle es va negar a fer cap declaració (no tornarà a parlar amb TV Mallorca fins que no deixi de ser ‘un mitjà manipulador’, diu ell), i el tal Fuster quedà amb els dos periodistes, mig amenaçant-los que se n’havien d’anar, que no podien enregistrar el ple, o una cosa així. Talment la censura, talment un fatxa.

Fer el paperot, o el paperina, d’aquesta manera, és lamentable; és més: és molt greu. Fer-ho dins un ajuntament, encara molt més. Del batle no me n’esper res, però el tal Fuster, devia pensar que una capdefavada semblant no s’acabaria sabent? Ah, les parets tenen orelles i Mallorca és molt petit, i Bunyola més! A mi, tanmateix, no deixa de preocupar-me un assumpte: per fer i dir imbecil·litats d’aquest nivell, el tal Toni Fuster, cobra qualque tipus de sou per part de l’Ajuntament? I no consta enlloc? Això sí que és preocupant.

Dimarts passat, al ple de l’Ajuntament, coses molt curioses. S’han de votar un seguit de propostes interessants, totes per part dels grups de l’oposició, en especial una del grup socialista perquè l’Ajuntament revoqui la llicència d’es Castellet, que està mal donada, abans que el Consell interposi un contenciós o que el propietari comenci les obres i se li hagi de pagar una indemnització milionària. Vaig arribar tard, ja s’havia votat el punt, però encara vaig a ser a temps de contemplar la plana major dels especuladors i interessats -avisats per qualcú?- copant totes les cadires de la Sala de Plens, fent guàrdia dels seus interessos. El regidor d’AVI, senyor Ildefonso Blázquez que mai va votar contra el polígon que sempre va criticar, tampoc ho va fer contra els xalets, ja que “se n’havia hagut d’anar”. Coses curioses, dic. Vaig demanar el resultat de la votació, i com sempre passa, el PP havia tombat la proposta, ja que, argumenta el batle, els “seus” informes tècnics diuen que la llicència és bona. Al nostre ajuntament en saben més que al Consell.

Jo no som tècnic, així que aquí no hi entr. De moment. Però la cosa em fa pensar amb una rondalla, qui més qui manco la coneix, i tothom l’ha sentida a contar qualque vegada a Mallorca, com passa amb les bones rondalles, amb protagonistes i llocs diferents, però l’essència és la mateixa. Diu així:

Això era i no era un poble qualsevol de Mallorca, on hi havia un senyor que tenia un bon tros de terra, dalt d’una muntanya, a la vista de tothom. L’home pensava que quina pena tenir allò tan desaprofitat, amb tants d’arbres, i se’n va anar a l’ajuntament, on hi tenia un amic que hi remenava les cireres. Li va dir, al de l’Ajuntament: “vull fer quatre xalets allà on tu ja saps; m’ajudaràs?”. “Per un amic, el que sigui”, li va contestar aquell; “tu ja m’entens”, va afegir. I l’amo del tros se’n va tornar la mar de content a ca seva.

Tenia el permís del seu amic, tenia la terra i tenia els doblers, però no tenia compradors pels xalets, així que va decidir esperar, l’amo. Però mentre esperava, un grup de veïnats començaren a remugar, que aquells xalets allà eren com una potada al ventre de lleigs que serien, que no veien gens clar que allà s’hi pogués construir res, i que demanarien que s’anul·làs la llicència. Per protestar, se n’anaren fins i tot a Palma a fer-ho, fins que des de Palma els feren cas: “aquests xalets no se poden fer”. Vaja! Li havien barrinat el negoci a l’amo.

Però ell que fa, que se’n va al seu amic que remena les cireres i li comenta: “farem el següent. Tu me mantens el permís, jo me’n duc una pala i dos bloquets al tros, peg quatre palades i aferr dos bloquets amb ciment. Després, des de Palma ens posaran una denúncia, jo m’hauré d’aturar de pegar palades, perdrem, i jo vos demandaré perquè se suposa que ja hauré començat les obres. Del que cobri de la indemnització, n’hi haurà de sobres per tots dos”. Al de l’ajuntament li paregué una bona idea, la de l’amo del tros, així que un dia que al ple municipal s’havia de debatre la qüestió, va defensar el permís que ell mateix havia concedit i no va acceptar que es tornàs enrera.

No sabem com va acabar la història. Potser al final no hi va haver ni palades ni xalets ni cap bloquet aferrat a cap altre, i els veïnats d’aquell poble respiraren tranquils; o potser sí que aconseguiren, entre tots dos, una bona indemnització, arruïnaren l’ajuntament, els xalets no es feren perquè no se podien fer, però amb que s’endugueren se pogueren comprar una camionada de graneretes per rentar merda de la marca Inda a 300 € cada una. I encara són vius si no són morts.

I al cel ens vegem tots plegats. Amèn.

El proper dilluns 16 de novembre al Connecta’t entrevistarem a Ariel Santamaria, regidor de l’ajuntament de Reus del partit La CORI(Coordinadora Reusenca Independent). Els últims casos de corrupció han fet que creixi la desafecció dels ciutadans envers la classe política.

Què passarà a les properes eleccions?

Els partits no vinculants a grans identitats polítiques trindran més vots?

Està en crisi la política?

Què en penses? Volem sentir la teva veu i la teva opinió! Anima’t! La nostra veu de dels oïents transmetrà les vostres preguntes i aportacions al mateix Ariel Santamaria!

Visita la web http://www.arielsantamaria.com/biografia/index.html! i digues la teva!

He de dir per endavant que, per principi, no m’agrada, no m’ha agradat mai, que es legisli en calent, o a cop de titular. Per moltes raons:

1. Perquè les lleis necessiten un temps de reflexió i maduració, i les preses no són bones.
2. Perquè, sovint, els fets que creen l’alarma social i es fan servir com a justificació d’aquesta modificació legal immediata, no es produeixen tant per culpa de la llei existent com de la seva incorrecta aplicació, per manca de criteri o per manca de mitjans, o per totes dues raons. Cal primer aplicar correctament la llei existent, abans de canviar-la.
3. Perquè, altres vegades, la llei, inclús ben aplicada, per se, no és suficient per fer que certes conductes no es produeixin (pensem en conductes que es perceben pel ciutadà com innòcues, tot i no ser legals). En aquest cas cal més concienciar el ciutadà que canviar la llei.
4. Perquè, en fi, si fem creure el ciutadà que canviant la llei s’arreglarà tot, aquest pot preguntar-se legítimament per què, aleshores, no s’ha modificat la llei abans.

Malauradament, aquí estem molt acostumats a que, sobre tot en matèria penal, cada nou cas faci aixecar veus que demanen una modificació legal, i de vegades el legislador cedeix davant aquesta pressió social més del que seria desitjable, prenent mesures que tenen poc més valor que el de manifestar de forma pública una certa voluntat, ja que suposant que tinguin efectes pràctics, aquests triguen molt a arribar. I no és que em sembli malament com a  principi que el legislador aprovi les lleis que la ciutadania demana, així hauria de ser en condicions normals, però sempre que el ciutadà tingui tots els elements necessaris per a formar la seva opinió, el que no sempre passa.

Ara bé, això no vol dir que, en alguns casos, l’actuació ràpida del legislador no sigui convenient i àdhuc necessària, ja que, com s’acostuma a dir, el mal mai no descansa, i sempre està buscant vies d’actuar i si pot ser quedar impune, i és obligació del legislador tancar aquestes vies quan abans millor. Però explicant bé les coses per tal de o confondre el ciutadà, i sempre mirant de no crear falses expectatives, ni fer creure la ciutadania que una modificació legislativa és, per se, capaç de capgirar súbitament situacions consolidades.

Crec per això que les mesures aprovades ahir són correctes i necessàries, però també que és necessari explicar a la ciutadania que ni són un invent fet d’un dia per l’altre, ja que fa molt de temps que es lluita contra la corrupció, ni tampoc són la fòrmula màgica que acabarà amb ella demà mateix.

Cal, per tant, explicar que és necessari aprovar la normativa d’actuació i règim interior de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), però cal també aclarir que l’OAC no és un ens nou d’ahir. Va ser una creació del govern tripartit (amb CiU no existia, i no perquè no existís frau), destinada a lluitar contra la corrupció, perquè aquest govern sempre hi ha estat compromés. I cal també explicar que aquest camí, el de la lluita contra la corrupció, ja fa molt temps que es va iniciar i, tant des de Catalunya com des del Govern d’Espanya, cadascun dins la seva competència, s’han pres mesures que fan que ara es detectin fets delictius que van passar fa molt de temps: aprovació d’un pla contra el frau fiscal, dotació de fiscals exclusivament dedicats a delictes mediambientals i urbanístics (50) amb la creació d’una fiscalia dedicada a aquests temes, creació d’una unitat especial de la Guàrdia Civil contra els delictes urbanístics, o aprovació d’una nova llei del sól. A títol d’exemple, la fiscalia anticorrupció porta ara un 150% més de procediments que el 2005, té el triple de fiscals (30 per 10 el 2005) i ha obert el 2008 el doble de diligències de investigació pròpies que el 2007.

Això ha aconseguit erradicar la corrupció? No, ni ho aconseguirà, igual que el fet que l’assassinat estigui penat des de temps immemorial no ha evitat que continuin havent-ne, perquè les persones som així. Però si ha aconseguit que els que l’han feta, la paguin, cada cop més, reduïnt els àmbits d’impunitat.

I és que fer lleis no és la fòrmula màgica que resol els problemes, es només una baula més de la cadena. Però aquesta cadena té altres baules: la policia, la fiscalia, la judicatura (que hauria de ser ràpida i on els amiguismes no haurien d’obrir espais d’impunitat) i en darrer terme el ciutadà. Sí, ja sé que no té bona premsa dir-li a la gent que a més de drets també té obligacions, però és el que penso. És també obligació nostra, de tots, lluitar contra els comportaments contraris a la llei. No podem fer la vista grossa amb els comportaments irregulars. No serveix dir jo ja ho sabia sense haver denunciat previament els comportaments que surten a la llum. Tampoc serveix de res la denúncia genèrica, esquitxar a tothom, intentant fer caure la sospita sobre col·lectius quan són les persones concretes les que delinqueixen, o no. I no s’hauria de continuar votant els corruptes, que a més fan servir aquests vots com una sort de patent de cors per a les seves activitats.

Com he dit, segurament no aconseguirem erradicar la corrupció, però si fer als corruptes més difícil la seva activitat i com a mal menor aconseguir que no quedi mai impune.

Són mals temps per als polítics… però poden ser bons per a la política.

A hores d’ara, ningú s’haurà quedat indiferent als recents casos de corrupció que diàriament ens mostren els mitjans de comunicació. Especulacions urbanístiques, tractes de favor, desviació de capitals, blanqueig de diners… són sols algunes de les cares de la corrupció que s’ha destapat.

Certament, ningú té una solució màgica per extirpar aquest mal de la nostra societat. La corrupció és una actitud que, en major o menor mesura, afecta a totes les societats; de les més industrialitzades i organitzades a les més subdesenvolupades.

No podem arreglar la naturalesa humana, però com a societat organitzada que pretenem ser, hem de adoptar certes accions per tal de controlar i castigar a aquells que esdevenen corruptes; d’això, s’encarrega la justícia.

Ara bé, també hauríem de prendre mesures preventives per tal de acabar amb aquestes actituds. Una d’elles, trencar amb l’hermetisme de les elits polítiques. Això permetrà, d’una banda, una major democràcia ciutadana i, d’altre, previndre les actituds mafioses d’alguns elements d’aquestes elits. És sorprenent veure com aquelles organitzacions que en teoria treballen per la democràcia, és a dir, que són el seu motor i expressió màxima, resultin internament, de les menys democràtiques.

Es per aquest fet que la democràcia, ara malalta, necessita d’un renaixement, d’una tornada als seus orígens més teòrics. És urgent una regeneració d’aquest sistema. Cal no oblidar, que els parits representen a la ciutadania, o haurien pretendre fer-ho.

Necessitem que cada ciutadà pugui escollir el seu candidat a dirigir els diferents partits polítics. No salvarem la democràcia amb aquest sistema, cal molta feina, però si ajudarà a implicar més al ciutadà en els afers públics, a alleugerir la denominada desafecció (cabreig en dic jo) i a trencar les elits polítiques (i socials) que ens governen.

Àngel Solé Hernàndez

Militant de CDC i de les JNC

Les últimes operacions policials al nostre país, han situat a l’agenda política la qüestió de la corrupció. Un fet que s’acostumava a donar fora de Catalunya, ara esquitxa al nostre territori.

Més enllà d’actuacions personals de diferentes persones (cosa que cal investigar i actuar amb fermesa si es demostra el delicte), cal posar de manifest la necessitat d’unificar criteris de transparència al llarg i ample de la societat en la que vivim. I és clar, hem de començar pels partits polítics: Esquerra, ha apostat sempre per la tansparència en el finaçament d’aquests. N’és un exemple, la proposta d’Esquerra d’actualitzar l’Acord de transparència i autolimitació de despeses electorals i de finançament electoral dels partits polítics de 2001 i impulsar la creació d’una sindicatura electoral per controlar les despeses ordinàries dels partits i sobretot les campanyes electorals.

El 2007, també a instàncies d’Esquerra, es va modificar l’article 5 que fa referència a les donacions anònimes de la Llei Orgànica sobre finançament dels partits i va aconseguir que es prohibissin les donacions anònimes.

Cal deixar clar, a més, que aquestes reformes i propostes per controlar més la despesa dels partits, no és només un fi en sí mateix sinó que busquem un major control global i una major transparència vers la societat. Si les entitats, per exemple, reben un estricte control sobre subvencions, és evident que els partits també l’han de rebre. Certs models de finançament acaben pervertint i condicionant les decisions polítiques: els partits hem de tenir les mans lliures i ser els primers en demostrar i impulsar als ciutadans la legalitat amb la que treballem.

Des d’Esquerra, no volem donar lliçons d’honestedat a ningú, aquells que amenacen d’estirar la manta que l’estirin, aquells que diuen que tenen informació i callen que ho denunciïn, perquè sinó fan un flac favor a la democràcia.

[ eng. Ali-Baba and the 40-Montilla mayors! ] [ esp. Alí-Montilla-Babá y los 40 alcaldes! ] [ fr. Ali-Baba et les 40 maires Montilla! ] [ deu. Ali-Baba und die 40-Montilla Bürgermeister! ] [ it. Ali-Baba e il 40 sindaci Montilla! ] [ ch. 阿里，阿里巴巴与40蒙蒂利亚市长！ ] [ rus. Али-Баба и 40-Монтилья мэры! ] [ ar. علي بابا و40 - مونتيلا العمد! ]

Quan tot just s’han començat a destapar els escàndols dels nostres polítics, els nostres representants han agafat la bandera de la regeneració democràtica. Ara tot són presses per presentar-se com els defensors d’una “reforma”, de la que tothom se n’omple la boca, però que ningú explica com hauria de ser. Tothom no, és clar. Reagrupament Independentista ja fa temps que en parla i que presenta propostes per a dur-la a terme.

El repte d’explicar-se i d’actuar, no obstant, no li correspon a Reagrupament. El tenen aquells partits que, de tant en tant, surten esquitxats per casos de corrupció. Els correspon a ells demostrar que n’han pres nota. I són ells els qui tenen els instruments per limitar-ne els casos o dificultar-ne la pràctica, per què ningú amb dos dits de front pot creure’s que la corrupció desapareixerà del tot. La corrupció és humana, i tret que algú demostri que els nostres polítics no són d’aquest món, tots poden caure en la temptació.

Alí-Montilla-Babà i els 40 alcaldes. Tot un clàssic!

El que no té cap lògica és que els partits majoritaris al nostre país es dediquin a participar d’aquesta cerimònia de la confusió que són els actes d’exhaltació de la bondat de la política. La política és bona si els que la practiquen són bons. Fer actes com els d’avui del PSC, per dir-se a si mateixos que no han de robar, que han de ser honestos, i per recordar-se que la política és un servei temporal, no professional, em fa venir al cap les imatges d’aquell heroi de la nostra infantesa, Alí-Babà  que també tenia molts amics -si no recordo malament eren 40-, i que tenien una professió dubtosa (alcaldes, potser?).

Senyor José Montilla, si vol fer creïbles les disculpes pel cas de Santa Coloma, expliqui’ns per què el senyor Luís García (Luigi) trobava obertes totes les portes dels ajuntaments socialistes metropolitans… quan havia estat expulsat del PSC? Poc Honorable Montilla, qui ens assegura que els ara imputats del PSC no es trobin les portes obertes als “seus” califats metropolitans, quan surtin de la presó?

L’honradesa, President, es demostra dia a dia, no combatent-la de paraula, a la porta de la cova d’Alí-Babà.

Del tema estrella que ocupa portades de diaris i minuts als telenotícies s’ha dit pràcticament tot. Partint del gruix de la notícia, la detenció de quatre peixos molt grossos que pertanyen als dos partits polítics hegemònics del stablishment català, es van definint detalls i subtrames amb efecte multiplicador. Salten esquitxos als municipis, apareixen diagrames, fotografies i una llarga llista de recursos periodístics que a gran velocitat van calant a l’opinió pública. Tothom en parla.

Ara bé, que hi ha corrupció a Catalunya és quelcom que fa anys que no se li escapava a ningú. Qui s’ha mogut en entorns polítics, per molt light que aquests puguin ser, coneix de situacions que són delictives o com a mínim molt qüestionables. O sigui, que entre bastidors i sense les proves que pot aconseguir un jutge, fa anys que se sap que tant en Bartomeu Muñoz com en Lluís Prenafeta, en Macià Alavedra i molts altres, feien negocis i operacions il·legals.

Segurament, el nivell de corrupció no s’apropa al d’un país subdesenvolupat o al de la comunitat de Madrid, però fa molts anys que existeixen personatges corruptes com els citats o l’incomprès camarada Fèlix Millet, que crec que entra més en el camp de la patologia psiquiàtrica que en el del dret penal econòmic.

Entenc que si ho tenia clar tanta gent també ho devia saber en Baltasar Garzón i la resta dels seus col·legues de la judicatura. Bé, al ser vox populi no cal que tots ens estirem dels cabells a la vegada, cosa que ja estan fent la majoria, i val la pena que ens fem altres preguntes que potser aprofiten una mica més.

Molts tenen la impressió de que el jutge Garzón és un lliurepensador que picoteja per aquí i per allà en busca del bé universal i un premi Nobel. En aquesta línia de raonament, el superjutge hauria treballat incansablement per descobrir una trama i com a bon heroi que seria estaria detenint a tots els dolents un per un per que saldin els seus comptes amb la societat. Un punt de vista ensucrat i políticament correcte.

Molts altres li han vist el llautó de fa anys i saben que, més o menys freakie i vanitós, en Baltasar Garzón és un home d’estat que actua amb directrius polítiques. Potser fa lleig dir-ho però el compte del jutge superjusticier que combat el crim és una trola com una casa de pagès. Ens ho va demostrar amb la redada del 1992 contra l’independentisme català i amb les il·legalitzacions selectives practicades contra candidatures municipals de l’Esquerra Abertzale. Si perjudicaven al PSC-PSOE les candidatures s’anul·laven, si perjudicaven al PNB eren perfectament legals. Són dos exemples del nivell moral del personatge.

Ja ho va dir Felipe González i no és el primer cop que passa, “l’Estat es defensa a les tribunes però també a les clavegueres”. Els delinqüents són delinqüents i fa molts anys que exerceixen. Ara bé, el moment és d’oportunitat política i serveix per estovar el personal davant la sentència contrària a l’Estatut, per passar-li l’apisonadora per sobre a la moral dels catalans i per carregar d’arguments la caverna mediàtica espanyola mentre de pas aprofiten la carambola per perpetrar diverses vendettes de partit.

Si m’hagués de jugar alguna cosa bona apostaria a que fa temps que s’ho tenien preparat i enmig d’un fastuós dinar amb Alfredo Pérez Rubalcaba i uns quants col·legues més, contra els pressuposts generals de l’Estat, és clar, van decidir tirar-ho endavant.

El problema de la corrupció diuen que és endèmic a les democràcies, a l’igual que la desafecció. Probablement és més cert que són problemes endèmics del ser humà. Tots coneixem gent que no paga al metro o que defrauda impostos. La “subtil” diferència és que ells es representen a si mateixos i no els hem escollit nosaltres. Però sincerament crec que hi ha diverses receptes que mitigarien aquest problemes:

- Enduriment de la llei en casos de corrupció . No es pot condemnar igual algú que roba a un ciutadà individual a un que roba a milions. Tampoc no es pot condemnar igual algú que roba per menjar que algú que ho fa per enriquir-se encara més. Algú podria al•legar que tots som iguals davant la llei però bé que els parlamentaris tenen immunitat parlamentaria…

- Abaixar els sous de polítics i càrrecs de confiança.

- Reduir a la mínima expressió els càrrecs de confiança.

- Limitació de càrrecs retribuïts. Com s’explica que la dona del president Montilla tingui fins a gairebé 20 càrrecs?

- Una nova llei electoral amb llistes obertes.

- Rebaixar considerablement i controlar i fiscalitzar dràsticament les despeses als partits polítics. Primer perquè per molt que els hi donem, sempre gasten més (no hi ha ni una sol partit que les compleixi) i, a la fi, acaba apareixent el finançament il•legal de partits. A banda que és una mesura que el que fa és impedir l’alternança política donat que fa gairebé impossible la irrupció a les cambres de representació de nous partits polítics.

Fem tot això i, el primer que aconseguirem es guanyar credibilitat i augmentar la desafecció dels vividors polítics. Ara bé, el problema és que això depèn dels mateixos partits polítics així que no passarà!

Els casos Millet i Pretoria son vergonyosos i et fan preguntar en quin país vius. Però em pregunto si això no se sabia? L’alcalde envoltat de luxe de Santa Coloma o el del Orfeó Català que vivia a tutti plen passaven desapercebuts? I per que fins ara no ha sortit a la llum? No creure en les coincidències incrementa l’èxit a la hora d’analitzar la realitat. El fet que ara estiguin sortint casos de corrupció coincideix amb la ofensiva independentista més perillosa per l’estat espanyol. Les consultes populars sobre l’autodeterminació i la manera com es presenten (transversals ideològicament, pacifiques, democràtiques i rigoroses) no podia deixar com si res als poders estatals.

De la mateixa manera que va estranyar-me a mitjans dels anys 90 que casos de corrupció de la dècada anterior sortissin a relluir (amb la conseqüent derrota electoral del PSOE), els actuals casos comporten una reacció en massa dels polítics per conduir una regeneració democràtica. (Benvinguda sia).

De la mateixa manera, aquests possibles esforços per minvar la força del pensament independentista tenen aliats inesperats. Reagrupament esta apostant per CiU davant del PSC. Carretero diu que prefereix Mas a Montilla. És a dir, que en el cas que Reagrupament tregui uns quants diputats, aquests votaran a favor de CiU. Al final, i per obra del maleït vot útil, votar Reagrupament serà el mateix que votar CiU. Se suposa que el partit de Carretero no és ni d’esquerres ni de dretes, però al final tiren cap a la dreta.

La desafecció ciutadana juntament amb la crisis és un còctel explosiu. Els casos de corrupció en moments de problemes econòmics generalitzats agafen una dinàmica poc controlable.

Hi ha coses que em molesten, em molesten molt per que no les acabo d’entendre per més que m’hi escarrassi, com pot ser que en dos casos de corrupció a Catalunya que fa poc que han sortit a la llum siguin tractats, els acusats, d’una forma tant exageradament disparatada.
M’explico, suposo que tots n’esteu al cas del famós cas Millet, un tio que té (tenia) càrrecs a força llocs de diferents estaments de la política catalana, amb un cognom reputadíssim, reconegut mecenes (amb els calers dels altres jo també ho soc…), a l’agrupacio mútua, al palau de la música, la fundació del fc barcelona, etc,etc,etc…doncs resulta que aquest tio amb un amiguet seu s’han polit vora 30 milions d’euros de la resta de catalans i espanyols, amb el que rebien les institucions on estaven afincats. O bé de l’estafa de l’orfeó català, d’on van dir que la reparació de l’orgue costava 120.000 euros més del que va costar, i on van anar a parar…????, si ja ho diu la dita en castellà, quien parte i reparte se queda con la mejor parte. Doncs bé aquests senyors han estat investigats als ulls de tots els mortals, veient amb estupefacció com s’han enrrigut de nosaltres i ens han robat de mala manera, i ells, mentres al sofà de casa, tranquils, 3 mesos !!!!!

Doncs l’altre cara de la moneda és la detenció de l’(ex)alcalde de Santa Coloma de Gramanet (PSC), un parell de militants (ex alts càrrecs del govern) de CIU, i uns quants més entre politics i empresaris més. Doncs bé, surt la noticia, es començen a investigar, es detenen i passen dues nits al calaboç per començar, es traslladen a Madrid a l’audiència nacional amb el jutge garzón, com si fòssin terroristes amb el tema de les 72 hores detinguts sense cap acusació, etc, etc, etc…després alguns han quedat amb llibertat amb fiança i d’altres directament a la garjola…..i els diaris, les televisions i resta de mitjans només parlen de pobrets que se’ls ha vist enmanillats aguantant-se els pantalons tot entrant a l’audiència nacional a madrid, joder que ens han robat més de 30 milions d’euros !!!!

On és la diferència, aproximadament els calers, suposadament robats, son els mateixos, potser fins hi tot al cas millet,( l’altre cas és el conegut com a cas pretoria), només son 2 persones a repartir, a l’altre toquen a menys calers. Per què Millet ha trigat 3 mesos a anar al jutjat a declarar???, i a sobre el deixen en llibertat vigilada !!! El tio deu estar a casa mirant la tele i rient-se de tots nosaltres.

Per què som tant gilipolles en aquest país, per que es permet que una persona que ens ha robat tant i tant, i s’ha aprofitat tant i tant, que fins hi tot la seva familia ha sortit públicament a rebutjar-lo, continua lliure, si al final com que és un “vellet” no anirà ni a la pressó. Per què en aquest país els més cràpules, mangants i malparits son els que s’en surten millor de totes, facin el que facin??

De veritat que foten ràbia, mania i fàstic….segur que si algu anés a fotre-li una garrotada a Millet acabaria detingut, a la pressó i apallissat per que declarés molt abans que ell torni a trepitjar un jutjat.

Aquest país i aquests polítics son una vergonya, però com que els continuem permetent que ens fotin els calers, les ganes i la vida sense més impunitat ells segueixen i seguiran fent per molt de temps.

Només he sentit una veu amb una mica de sanderi, d’un polític català, i diu que s’ha de fer neteja de la classe política catalana. No sé si només fent neteja acabariem amb tot aquest paripé.

En les darreres setmanes han sortit els casos de corrupció política com l’escuma. El que va tenir el privilegi d’encetar el capítol de la corrupció va ser Fèlix Millet i la gran quantitat de diners que sembla que ha sabut moure d’aquí cap allà. Posteriorment ha estat el Cas Pretòria. L’alcalde de Santa Coloma de Gramenet Bartomeu Muñoz, el seu regidor d’Urbanisme, Manuel Dobarco, els dos ex-alts càrrecs de l’època de Jordi Pujol, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra.

Poder significa corrupció? Els éssers humans no som capaços de gestionar els diners sense desviar res a cap paradís fiscal situat a milers de quilòmetres de casa nostra?

Sé que pensareu que naturalment que es pot. Que no tothom és corrupte. I hi estic d’acord. Però queda demostrat que es poden enganyar els sistemes de regulació sense massa problema. És igual prendre 5€ com 20 milions. Però no tot s’hi val. I penso que cal una reforma del sistema. Una reforma que eviti aquesta problemàtica. La societat democràtica demana respostes i és evident que els partits polítics han de fer-hi alguna cosa.

Cas Cubelles

Cubelles també ha sortit els mitjans per un presumpte cas de corrupció entre el 1982 i el 2007. Tots els partits excepte el que governva el municipi fins a les darreres eleccions, Entesa per Cubelles, han presentat un informe per denunciar aquest fet. Veurem què acaba decidint tot i que tot fa preveure que els comptes no acabaran de ser tot nets, segons declaracions d’un partit de l’oposició.

Informacios aparegudes els darrers dies i comunicats de diversos partits

Comunicat del PSC

Comunicat Entesa per Cubelles

Comunicat Esquerra

El govern explica la informació presentada al jutge

Resulta que segons la “Fiscalía Anticorrupción” ha detectat en els últims 10 anys, tan sols en 28 casos a Espanya s’han “mangat”  4.158 milions d’euros. Queda clar que  la corrupció és una estranya excepció a Espanya, tan sols cal fixar-nos  en les actuacions immobiliàries de qualsevol ajuntament…

Especialment des de l’any 1992, tots hem pogut veure com es manipulava el preu del sòl, com s’inflaven infinitat de pressupostos públics i com les expropiacions i requalificacions de terrenys s’han democratitzat arreu.

Que quedi clar que anem tard, massa tard. Que ara surti la punteta del iceberg de la corrupció servirà de poc. El mal ja està fet:

Múrcia , gaudeix de mes de 20 resorts amb camps de golf de gespa. Ara s’han quedat sense clientela i sense aigua.

El 80% de la costa de la Comunitat Valenciana ja està construïda, i això no te marxa enrere.

L’oasi català se’n ha anat a fer punyetes, de fet no existeix ni a existit mai. Semblava un oasi, perquè en lloc de fer-se la guitza polítics de diferents colors col·laboraven per augmentar els seus beneficis il·lícits.

Si la classe política espanyola (Catalunya inclosa, es clar) fos una botiga, no hi ha dubte, sería “La Casa de  las Mantas”, un país on si un dia a algú se li acudeix tibar de totes les mantes a l’hora, es queden tots retrats i amb el cul a l’aire.

D’on ve el problema? doncs com ha dir avui en Sala-Martín a “El Món a RAC1″: “Fer una re-qualificació no és delicte, fer un negoci immobiliari no és un delicte, cobrar comissions tampoc és delicte, especular no és delicte…“. D’això estem parlant!, fa molt de temps que cal canviar les lleis, s’han estat fent negocis bruts amb un dret fonamental i això ens ha portat on som ara.

Des de el meu particular punt de vista, els responsables “subsidiaris” son els que han permès, justificat i animat que les coses vagin així. S’ha donat via lliure a tot tipus d’actuacions immorals en nom del creixement, queda clar cap on ens ha portat aquest creixement.