Ja fa uns quants anys que em va arribar a les mans un llibre sobre quatre germans que passaven d’aquest món a un altre món meravellós on hi havia un lleó parlant anomenat Àslan. Els nois havien d’ajudar un príncep, en Caspian, a recuperar el seu tron. L’autor era un tal C. S. Lewis, de qui, temps després, vaig saber que havia estat amic de John R. R. Tolkien i que havia creat una sèrie de llibres que transcorrien en un món alternatiu anomenat Nàrnia.

Enguany, el segon llibre de les Cròniques de Nàrnia ha estat adaptat al cinema, i s’ha reeditat tota la sèrie de les Cròniques. Llibres fàcils de llegir, d’aventures infantils en terres de fantasia i aparentment més innocents que les aventures d’homes, mags, elfs, nans i hòbbits de El Senyor dels Anells. Però només aparentment, és clar: el mal i el bé estan perfectament dibuixats i el mal, és mal de debò, si bé fins i tot en els moments més negatius no hi ha una atmosfera opressiva, angoixant, com la que podem trobar als llibres de Tolkien o en alguns passatges de les aventures de Harry Potter.

Tot i que les Cròniques de Nàrnia es poden llegir independentment —en tots els llibres s’hi donen pistes sobre la creació d’aquell món i les connexions que té amb el món, l’altre món, dels fills d’Adam i Eva—, la lectura de tota la saga d’un seguit m’ha aportat un nou punt de vista, un nou element que dóna personalitat al conjunt: com assenyala peke en el text que va escriure sobre la saga, els set llibres que formen les cròniques de Nàrnia (El nebot del mag, El lleó, la bruixa i l’armari, El cavall i el noi, El príncep Caspian, La travessia del Navegant de l’Alba, El tron de plata i L’última batalla) descriuen la creació, l’evolució i la destrucció d’un món, Nàrnia, un món de fantasia al qual només es pot arribar si es creu en ell.

(SPOILER! Al paràgraf següent es resumeix l’argument dels llibres)

Al primer llibre, un savi boig descobreix la manera de viatjar a un altre món; el seu nebot hi anirà amb una amiga i assistiran a la creació del món de Nàrnia i a l’establiment de la nissaga reial de fills d’Adam i Eva, així com a la fugida de la bruixa que protagonitza el segon llibre, Jadis. Al segon, els germans Peter, Susan, Edmund i Lucy Pevensie descobreixen Nàrnia i n’esdevindran reis. Al tercer, els protagonistes no són humans, sinó narnians, i els Pevensie apareixen com a reis de Narnia. Al quart, els Pevensie acudeixen en ajut del príncep Caspian, que ha perdut el seu tron; al cinquè, la Lucy, l’Edmund i el seu cosí viatgen amb Caspian fins a la fi del món; al sisè, el cosí dels Pevensie i una companya de l’escola on estudia arriben a Nàrnia i han de rescatar el fill de Caspian, Rílian, de l’encantament d’una bruixa. I al setè, Tírian, últim rei de Nàrnia, invoca els vailets de l’altre món que sovint havien intervingut en els fets de Nàrnia perquè l’ajudin a desemmascarar el fals Àslan, aventura que acabarà amb el final de Nàrnia i l’inici d’una nova Nàrnia.

Descriuen també, però —i aquest és el però en què coincideixo amb alguns lectors amics—, l’esperança d’una altra vida en un món superior al món real; un món al qual només s’hi pot accedir un cop mort; un món al qual només es pot arribar si es té fe. Dic que és un però perquè, per a algú que no és creient, pot arribar a ser una mica enutjós el final de la saga, de lluny el més carregat ideològicament. Tanmateix no fins al punt que no es pugui llegir com és, una saga d’aventures juvenils en un món de fantasia on es desenvolupa la lluita que des del primer dia l’home manté amb si mateix: la lluita entre el bé i el mal.

Més informació sobre C. S. Lewis a C. S. Lewis Foundation i sobre John R. R. Tolkien a The Tolkien Society.

Technorati tags: llibres — lectures — C. S. Lewis — les Cròniques de Nàrnia