El cofre del negrer, de Josep Lorman (web de l’autor), és una novel·la bastida a partir dels tòpics sempre eficaços de l’aventura marítima. Hi trobem el jove orfe amb ànsia d’aventura, el mariner estrany i el mariner dolent, el vell savi i, més en general, la diversitat de la tripulació; la tempesta que per poc no enfonsa la nau; un tresor perdut per un capità negrer; i el vocabulari nàutic, que no ha perdut ni és probable que perdi la força poètica que té per si sol.

Les il·lustracions de Tharrats són, com sempre, acurades i expressives; la tempesta fa la por que ha de fer i el vell mariner tronat i begut que fa sabedor del secret al Marcello és verament patibulari.

Les bèsties de la Vall del Clot, d’Andrew Matthews, és un recull de contes tradicionals d’animals, originaris d’arreu del món. Amb una estructura general mínimament lligada pel fet imaginari que tots els animals viuen a la mateixa vall oblidada de tothom, es van succeint les aventures, desventures i faules dels músics de Bremen, la ratolineta i la muntanya (que en realitat és menys poderosa que el ratolí), la tortuga més llesta que la llebre, la guineu, etc. No són versions prodigioses, però sí correctes, i no és mala idea de tenir-les unides per un lligam temàtic que no faci cas de fronteres, un cas que els contes tradicionals mai no han fet.

El llibre compta amb il·lustracions a color, dinàmiques i expressives, de la Mabel Piérola.

• Les besties de la vall del Clot, Andrew Matthews (1948-), trad. Meritxell Sales i Tomàs, Cruïlla, El vaixell de vapor (sèrie blava, 68), 1997. ISBN 13: 978-84-8286-189-0.

Als bons llibres no els cal excusa, però així i tot, la tornada al primer pla de l’actualitat d’en Pep Guardiola pot ser-ne una de bona per presentar de nou als nanos Hola, Pep!, la novel·la epistolar d’en Jaume Cela que va guanyar el premi Vaixell de Vapor del 1997. Són les cartes que escriu en Xavier, un nen de nou anys acabats de complir, a en Pep (quan era jugador).

Té els ingredients habituals a les narracions d’en Cela, com són el realisme, l’humor i un pes moderat però tangible dels sentiments. Per les característiques del llibre, trobo més assenyat donar-ne uns tastets que provar de descriure’l a bastament:

Hola, Pep!
Avui he fet nou anys i m’han regalat un joc d’ordinador, una camisa, dos llibres i una casset per aprender anglès, perquè el pare sempre em diu que quan sigui gran hauré de parlar l’anglès tan bé com el català i el castellà. La mare encara n’hi afegeix un altre: el francès, perquè ella el parla molt bé. En Sergi, el meu millor amic, m’ha regalat una capsa de color vermell plena de sobres i paper de carta. Diu que quan vagi de vacances no tindré cap excusa per no escriure-li, si ja tinc els sobres i el paper. Però d’aquí a l’estiu falten molts dies i en podré comprar més. He decidit escriure’t a tu, que ets el millor jugador del món.

…

Quan van obrir la farmàcia, la mare va comprar una capsa d’injeccions. Quan vaig veure-la entrar amb la xeringa preparada, el cotó fluix i l’alcohol em va semblar que ja em trobava més bé, però la mare em va dir: «Vinga, no facis comèdia, que només notaràs una punxadeta molt petita. La mare té molta traça i posa les injeccions sense fer mal.» Renoi, de traça! Quin mal que em va fer! Ara al coll ja no hi tinc pus i no me’n sento, però tinc el cul adolorit, perquè em va haver de posar vuit injeccions.

…

[La meva germana] Eulàlia diu que aquest joc [els escacs] és masclista, perquè totes les peces s’han de sacrificar per defensar el rei, que és un pallús que només pot caminar de quadre en quadre.  … Quan l’Eulàlia diu això del masclisme, en Narcís [el meu altre germà] contesta que està tocada del bolet i jo opino com ell. A en Narcís tot li surt bé. … Jo m’estimo molt en Narcís. A l’Eulàlia també me l’estimo, però quan he de confessar un secret a algú o fer una pregunta que em fa vergonya, sempre trio en Narcís, perquè l’Eulàlia no m’escolta tan bé com en Narcís.

…

Hola, Pep!
Mentre t’escric sento el soroll del vent. Sembla el [meu gat] Padroncet quan s’esmola les ungles amb una fusta que li vam comprar perquè no fes malbé els mobles.
A mi no m’agrada, el vent, perquè m’atabala. Avui a l’escola no n’he encertat ni una…

Les i·llustracions són d’en Francesc Rovira, una tria idònia, donat que ell en sap com pocs de retratar amb bonhomia i simpatia les vicissituds i la vida quotidiana d’un grup familiar, amb els seus tocs de tendresa, humor i els diversos sentiments.

Les histò/èries del llibre 77 Histèries (Cruïlla, a partir de 12 anys), de Miquel Obiols, fan un dels conjunts més sorprenents, estranys i divertits de la literatura infantil en català. No hi cerqueu diversió en el sentit que us expliquin relats humorístics, sinó diversió de la que arriba al fons del cervell, de la que fa funcionar el cap. No és un llibre per llegir de dalt a baix, diria jo, sinó més aviat per anar obrint a veure què en surt. Bona part dels minicontes-poemes visuals poden convenir també a lectors més joves de l’edat recomanada. Pot ser que estigui un punt envellit per haver estat fet amb la tècnica dels ordinadors de fa uns anys, que avui ens semblen prehistòrics. Però val molt la pena prescindir de l’oripell de la modernitat tecnològica (gairebé tan passatgera com el vent) i deixar-nos seduir per una literatura molt diferent, molt més fresca que la de consum habitual.

.

HISTÈRIA GRAMATICAL

ELT EU PAREEM DI U
QU E ETD I GUIQ UE
SIN O ES CRIU SMILL
ORET CRE I XERAN O
RE LLES DERUC P ER
QUEE LL QUA NER A
PE TITE SCRI VIA AIX
IS EN SECA PNI PE US
IA RAT EUN ESO REL
LE SIM MENSES

.

Feia dies que no podia passar-me per aquí però ara ja està. S’ha acabat tot i què és el millor que ocupar-se la vida, omplir-se l’agenda amb teatre, concerts, festes, cinema…? Doncs aquí teniu algunes de les coses que planejades per fer o que m’agradaria fer:

Dissabte    21/06 --> MÚSICA Facto, Delafé y Las Flores Azules 19.30
                             La Casa Azul 22.30 - Pl/ Odissea (Maremagnum)
Diss/Diu 21.22/06 --> DANSA  Actuació de la Judith (falta que em digui el dia i l'hora)
Dissabte    28/06 --> TEATRE Obra de la meva Gemma♥ - Cooperativa La Moral
Diumenge    29/06 --> MÚSICA Antònia Font - Cruïlla de Cultures 2008
Div/Diss 18.19/07 --> MÚSICA Festival Summercase - Fòrum
Dissabte    19/07 --> MÚSICA Chambao + Amparanoia - Cruïlla de Cultures 2008
Dilluns     15/09 --> MÚSICA The Wombats - Sala Bikini

Sé que em falten més coses però és que no les recordo i això és el que m’havia apuntat a l’agenda del mòbil. Sí, m’he d’apuntar les cites a l’agenda del mòbil perquè sinó no sé si podria recordar-me’n i sort que alguna gent que em coneix bé m’envia un sms el dia abans de la nostra cita per recordar-m’ho perquè sinó ja imagino una situació del pal:

- Ei, què fas per aquí?! Has quedat amb algú?
- Mmm… ets tonto? Havíem quedat tu i jo.

No sé per què tinc un cap sobre l’espatlla, si no em funciona! Existeix algun Servei tècnic que pugui mirar-s’ho? AJUDA!

Esta primavera Micaela ya tiene tres años, así que pensamos que podría gustarle una visita al zoo. Planeamos, para el jueves primero de mayo, una excursión matutina al zoológico de Barcelona; los días de antes estuvimos hablando durante muuucho rato sobre los animales que vivían allí y que podríamos ver: elefantes, tigres, leones, rinocerontes, cebras, camellos y dromedarios… ya casi los conocíamos a todos.

Habíamos ido muy temprano y, por suerte, no hicimos cola. Pero aún hubo que aclarar un pequeño malentendido antes de poder pasear tranquilamente por todo el parque: ¡que los animales están en jaulas y no pueden salir por donde quieran! Parece que, con tanto entusiasmo por estudiar a todos los bichos, habíamos pasado por alto ese detalle: la primera parte de la ruta hubo que dedicarla a comprobar —siempre desde lo alto— los sistemas de seguridad de las jaulas y recintos varios. (La verdad es que para nuestros brazos duró un poco demasiado: ¡que ya son quince kilos por lo menos!) Al rato, el miedo cambió y pasó a ser solo ligera desconfianza y pudimos disfrutar de la salida a placer.

A la entrada estaban las cebras y los canguros, y luego las jirafas, los “bambis” y los flamencos (que se peleaban por un gusano); después llegamos a donde estaban el elefante, las grullas, los mandriles, los guacamayos, el leopardo y la pantera. Luego había leones y un tigre que no quería salir; el chimpancé no nos saludó, porque sesteaba en su hamaca del techo, y el gorila era un antipático que nos dio todo el rato la espalda. Así que nos fuimos a ver a los leones marinos y los pingüinos: se tira, no se tira… se tira, no se tira ¡Por fin se lanzó al agua! Y al último que visitamos fue el “marrano” del rinoceronte, que se hizo caca mientras lo mirábamos. Desde luego, fue el que más divirtió a Micaela y el primero que explicó al llegar a casa: “Y… ¿sabes? ¡el rinoceronte se ha hecho una caca gigantesca!”

Como las estrategias de venta rozan lo invasivo —hay que pasar obligatoriamente por la tienda para salir del recinto, por ejemplo—, acabamos comprando un par de recuerdos: un delfín de goma para la bañera, unas postales y la Petita enciclopèdia del mar, un libro editado por Cruïlla, de unas 125 páginas. Está lleno de fotografías y colores y la parte de texto aparece en dos caligrafías distintas: una simula la escritura de un niño, con una redacción muy sencilla; la otra es la del adulto y complementa la información de la anterior. Es un buen libro para ir leyendo en esos ratos que quedan entre el baño y la cena, o mientras se acaba de hacer la sopa, o cuando esperamos que sean las seis para irnos y aún faltan diez minutitos largos…

Hi ha il·lustradors que van que ni pintats per a determinats textos. Potser és el cas de La mora i l’Óscar Villán.

Potser és el cas també d’en Lluïsot, dibuixant habitual d’El Jueves (però també autor de Una temporada en Calcuta), i El lladre d’ombres, d’en Jaume Cela. Aquesta novel·la humorística, de to satíric i exagerat, narra com el detectiu Pi i Pi persegueix i enxampa un lladre capaç de pispar fins i tot les ombres dels edificis més emblemàtics de Barcelona. Si els tons del text i el dibuixant poden ser germans, a més, en Lluïsot fa una lectura simbòlica d’algunes possibilitats i augmenta el joc de tot plegat.

.I.
—Segueixi aquest cotxe —va ordenar el detectiu al taxista. [...]
I, com si juguessin al gat i la rata, el taxi va començar a perseguir el cotxe del senyor Recasens.

.II.
—Ostres, senyor Pi! És que tinc una gana! —va exclamar la Joana, amb cara d’afamada—. Em podria convidar a menjar alguna galeteta. Amb l’estómac buit no sé pensar. [...]
Es va aixecar de la cadira i va anar a buscar una capsa de galetes que tenia per encetar.
La va obrir i, mentre la Joana hi saltava al damunt com una granota a la bassa, el detectiu Pi va aprofitar per fer-se un cafetonet.

M’ha arrencat un somriure llegir El ratolí del tren, d’en Jürgen Banscherus, il·lustrat per l’Àngels Comella (Cruïlla, Vaixell de Vapor, sèrie blava 23, traducció de l’Anna Hortal). És un llibre relativament inusual, pel fet que el protagonitzen un adult i una nena, que es troben a dalt d’un tren; i qui narra és l’adult. Ben cert que no és l’adult ni més destre ni més calculador que puguem imaginar; vull dir que no és l’adult perfecte ni, sobre tot, el tutor que vol donar imatge de perfecció o ser model de vida. L’argument és senzill: després de la defunció d’en Miquelet (no patim: el cotxe vell), un home ha de fer el viatge en tren. Quan apareix un ratolí al vagó restaurant, tot són corredisses i caceres. Però amb ajuda de l’Elena (sense hac!), el ratolí salvarà la pell. El llibre és narrat amb humor, certa exageració i un punt de sàtira i encara d’enigma (el llibre no ho explica tot sobre els personatges).

«El revisor va agafar aire i… De cop es va sentir una gran cridòria al compartiment del costat del nostre. Vam anar-hi corrents. Un home i una dona estaven enfilats dalt del portaequipatge i demanaven ajuda a crits. La dona havia perdut una sabata. L’home duia els pantalons arremangats fins als genolls. Al seient del davant hi havia dues dones grans que, agafant-se a les parets, també cridaven perquè algú les ajudés. Un noi s’estava sobre la calefacció del costat de la finestra.
Al mig del compartiment hi havia el ratolí assegut tranquil·lament menjant-se un tros de pa amb mantega i formatge. Els seus ulls negres brillaven i bellugava graciosament la cua.»

Completo l’anterior entrada sobre aquest llibre, que he rellegit amb gust en aquestes dates.

La rosa de Sant Jordi, que va ser merescut premio nacional de literatura infantil y juvenil l’any 1990, és un dels meus llibres preferits d’en Joles Sennell. El trobo rodó. Ras i curt.

Trobo també molt encertades les il·lustracions a color de la Roser Capdevila, no només per la manera en la qual encaixen amb el text, sinó pels moments en els quals integra text i imatge en una maquetació més pròpia, en general, de l’àlbum de gran format, que del petit conte il·lustrat. En les imatges, l’Estanislau Punxegut dels Romanços Tenebrosos, en Brandó i la Nina.

Així comença:

«Mireu el que us dic: resulta que una vegada hi havia un país, anomenat Quarts-de-quinze, tan petit que només tenia un poble amb trenta-dues cases, sis carrers, una plaça, una església, i un palau on vivia, és clar, la seva reina, que es deia Elisenda.
Fixeu-vos si n’era, de repetit, aquest país que us dic, que només tenia un bosc, catorze prats, quaranta-tres horts, un estany i tres muntanyes: una de baixeta, una de mitjana i una d’alta. I encara us diré més: era tan i tan repetitoi que només tenia quatre torrenteres, tres rierols i mig riu dels grossos.
I, com pot ser, que només tingués mig riu dels grossos? deveu voler saber vosaltres…»

Joles Sennell —o Pep Albanell, o una de les moltes mans de l’Ofèlia Dracs— és un autor complex, que amb els seus diversos noms de lletra sembla respondre afirmativament a la pregunta que de vegades es fa, respecte de si existeix o no la literatura infantil i juvenil com a forma especial de la literatura (com a gènere, o com a literatura marcada pel seu públic). Quant a la literatura per a infants i joves, jo entenc que en Joles ha aportat molta fantasia, treball lèxic, trames ben construides i, sovint, humor.

La rosa de Sant Jordi (ed. Cruïlla, il·lustrada per na Roser Capdevila), amb la seva senzillesa, és una de les històries que més m’agraden d’ell, molt rodona i ben trabada. Per a lectors infantils que ja necessiten més que un àlbum o per a llegir acompanyant els més petits. (En publicaré una nota específica d’aquí a uns dies.)

La foto és de les pàgines de l’AELC.

—–«…I la pobra floreta va ser mestra d’escola!

—–Se sentia trista, nerviosa, sense ganes de viure davant d’aquella colla de ganàpies que xerraven pels descosits i que mai no li feien cas. La pudor de guix la marejava. I la pell, amb el guix, se li ressecava.
—– Les criatures la perseguien per tots els racons de l’escola —”senyo, senyo!”—, entre baralles, mocs, insults, entrepans de mortadel·la a mig menjar. Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques.
—– I, a més, com que era mestra, el director la volia collar a reunions i més reunions. I, a més, l’obligaven a ensenyar als nens cançons de flors i violes i romaní. Va dir: prou!»

I jo que volia ser…, del polític i periodista Ignasi Riera (Viquipèdia), és un llibret satíric que narra deu metamorfosis encadenades de personatges que, en no trobar-se conformes amb la seva condició, somien d’assumir-ne una altra de molt diferent (la princesa vol ser ximpanzé, i aquest, alcalde, aquest, bicicleta, aquesta, torero, aquest, floreta, aquesta, mestra d’escola…) que els suposarà una frustració encara més gran (narrada amb humor, però al capdavall, frustració). No hi quedarà titella amb cap en aquest llibret la redacció del qual també fa l’ullet als lectors adults.

• Ignasi Riera, I jo que volia ser… Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava, 81), amb il·lustracions de Valentina Gil, 1999, 64 pp. ISBN 84-8286-724-5.

• L’activitat s’adreça a nens i nenes d’entre 6 i 10 anys, acompanyats. Bloc de L’Espolsada.

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez (Cruïlla), és una novel·la que mescla amb encert les tradicions del folklore, la por, l’aventura, l’humor i un punt de realisme familiar.

El protagonista és un nen de Bigues i Riells que, per mitjà de l’escola, farà un intercanvi amb un altre nen d’una família gallega. L’Anxo li explicarà tot de coses misterioses: viu a un casal on hi ha el fantasma d’un temible bandoler, fades, un «ermità domèstic», un tren en miniatura, un cementiri, un tresor… Es veurà que tot això és cert, però no tot és com sona; o si voleu, i dit des de l’altra banda, no tot és misteri ultrahumà, però tampoc és tot científicament explicable.

El cas és que quan el noi arriba al Casal, ningú no el surt a rebre: haurà de travessar un bosc mentre es combrega una tempesta i el seguirà un rar gos negre (si és que en realitat és un gos, i no un ésser més temible!). Quan per fi arriba a la porta, una senyora que no sembla de la casa el durà fins la torre més alta… i l’hi tancarà!

La història no és de terror pur, tanmateix, perquè ve matisada primer per la situació familiar del nen, que no s’acaba de trobar bé a casa seva, i això s’ha descrit amb humor; també la matisen alguns cops d’humor posterior i altres de desvetllament de fenòmens paranormals que eren només aparences (però no tots ho seran). Així, es converteix ans que res en una novel·la d’aventures, de bon ritme, que per camins secrets ens durà a l’alliberament dels presoners (inclós el fantasma) i la resolució del conflicte familiar.

Les il·lustracions d’en Gerard Miquel (bloc | APIV | omnívoro estudio), de línia molt clara i economia de mitjans, incideixen sobre tot en el tractament humorístic.

• Pau Joan Hernàndez, El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Cruïlla (El vaixell de vapor-taronja, 123), 2002. ISBN: 84-661-0365-1.
• La primera imatge és presa d’aquest enllaç.

1. Quant de temps ha passat?

La clau cal anar a buscar-la vuit pàgines enrera. No s’adverteix, però és el moment en què entren a la piràmid i a la 30 i la 22 trobem dues imatges gairebé idèntiques, fet suficient per cridar l’atenció. El dibuix del Sol també és prou cridaner com perquè el lector s’hi fixi i resolgui la pregunta.

2. Nenúfars i joncs… No hi ha perill! (O sí?)

• Thomas Brezina, La Penya dels Tigres: La maledicció del faraó. Cruïlla, il·l. Werner Heymann, trad. Anna Tortajada.

Els llibres de La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina, són un bon exemple de la distància que separa sovint (però no necessàriament hauria de separar) els crítics literaris dels lectors. Depèn, potser, de si el crític situa i orienta (i deixa triar lliurement) o si bé només compara amb els seus models de bona literatura i desqualifica o omet la resta de propostes.

A mi m’agraden, aquests llibres. Fins a quin punt? Entenc que tenen defectes clars, en comparació amb (el que per a mi és) la bona literatura: els personatges són plans, s’hi fan servir recursos gairebé omnipotents propers al deus ex-machina (com la fantàstica agenda-ordinador d’en Lluc) i la versemblança general és poca.

Però aquestes són decisions d’autor amb una fi: serveixen perquè a la pàgina 10 ja estiguem corrent perill. El lector en té prou amb la caracterització dels personatges, hi arriba engrescat i, en el fons, el que fa és llançar-se a la piscina en un dia de calor: no cal més preparació que una breu dutxa, sabem el que volem, gaudim de tenir-ho i certament ens molestaria que fos més complicat.

A més, són llibres que passen arreu del món, raonablement documentats (si no els prenem per llibres de divulgació geogràfica o cultural) i, per damunt de tot, demanen la col·laboració del lector i li permeten d’establir-la amb més o menys autonomia, escarrassant-s’hi al gust. La resolució dels petits misteris fa servir totes les possibilitats del gènere (sense sorpreses per qui ja les coneix, però amb eficàcia per a qui no) i té un nivell de dificultat ben ajustat. Tot plegat, bons llibres de la seva espècie.

• Thomas Brezina, Un cas per a tu i la Penya dels Tigres. Cruïlla. Il·lustracions de Werner Heymann. Traduccions d’Anna Tortajada i altres.
• El temple del tro, comentat pel Marc, del CEIP L’Àlber, Albesa
• Verí a l’escola, comentat per l’Adrià P., del CEIP Sant Jordi, Lleida
• El vapor del Mississipí, comentat per l’Adrià A. al Triangle de les Lectures, Mataró
• El cowboy sense cara, comentat per l’Aaron a la Biblioteca Jove de Roses
• La masmorra oblidada, comentat pel Víctor a Lectures de 1r de l’IES Mediterrània, El Masnou
• El lladre de tombes a Lectures de 2n de l’IES Mediterrània
• Comentari de l’Alba a la biblio del S’Agulla, Blanes

La novel·la és tot sovint la narració dels fets crucials de la vida d’un ésser humà al món. Si més no, aquesta definició tan simple cuadra força bé amb Silenci, capità!, de Josep Vallverdú, una novel·la marítima ambientada a finals del segle XVIII.

La narració comença amb el tinent Clive Laurent a la presó d’oficials, després d’haver mort un altre oficial en un duel d’honor; però l’almirall Montagu disposarà que en surti per una missió de rescat on no falten els punts foscos. Pel desenvolupament dels esdeveniments, Laurent haurà de fer tries delicades entre la llibertat aliena o l’obediència militar, que posaran en greu perill el seu futur. Però en aquest món cal triar i, a voltes, separar-se dels que havien estat amics:

Era el Mills més profund, que sortia. Aquell oficial un xic fred, un xic mecànic … en el fons, tenia ànima de funcionari. Estaria sempre al costat del poder, de la força, mai a favor de la llibertat de l’home.

Laurent s’anirà quedant aïllat; no sol, car compta amb el suport dels mariners i el contramestre, però aquests no poden res contra les decisions de l’almirallat i la Marina Reial en bloc. De forma que

vaig començar a dormir malament. Rumiava, i insistia en la idea d’imitar el tinent Gerbrate i renunciar a un món que se’m presentava prou corrupte per alimentar tota hipocresia i falsedat, per insignificant que fos, si servia per apuntalar una altra falsedat i una altra mentida.

Però el desencís i la penosa fugida troben compensació en una terra nova, els Estats Units, alliberats de fa molt poc, que accepten els nouvinguts com a neoamericans, sense fer més preguntes. Poc a poc, però amb èxit, en Laurent hi refarà la vida.

Les il·lustracions són de l’August Tharrats, amb el seu estil inconfusible i un lligam molt precís amb les paraules de la novel·la.

• Josep Vallverdú, Silenci, capità! Il·lustrat per Tharrats. Cruïlla (El Vaixell de Vapor, vermella, 58), 1993. ISBN 13: 978-84-7629-828-2.
• Ressenya a Cistella de rovellons (format pdf)
• Altres referències a Josep Vallverdú en aquest bloc

Toon Tellegen és un autor estrany, dels que val la pena llegir perquè ofereix maneres literàries que és molt difícil de trobar a d’altres bandes. A mitja nit és un recull de situacions breus (són relats? capítols? cel·les d’un rusc?) que viuen tota una sèrie d’animals que coincideix que es desperten aquella hora. Endormiscats, pensen, es troben amb d’altres animals, dubten, cauen adormits de nou.

No és un llibre d’acció, sinó de petits espais animals (val a dir, personals). Donada l’abundor de personatges i la falta d’una acció clara, no sembla un bon llibre per llegir a casa i comentar a l’aula; però sí se’n poden extreure situacions i jugar amb elles al «i què hagués pensat el… (un altre animal o persona)?» o bé «quin animal seria el que hauria fet …?».

A mitja nit el talp i el cuc de terra van celebrar una festa.
Estaven sota terra, en un cau fosc molt profund i celebraven la foscor.
Parlaven sobre estar negra, passar-la negra i veure-ho tot negre i menjaven un pastís molt dur i negre com el carbó.
De tant en tant discutien sobre alguna cosa horrorosa, com ara la llum del dia, i aleshores tenien calfreds i s’arrambaven l’un a l’altre.
De tant en tant cantaven una cançó tètrica, per fer la foscor encara més profunda.
Just quan estaven cantant una cançó lúgubre sobre la foscor més negra de totes les foscors van sentir uns cops a terra, damunt dels seus caps.
—Que és el vostre aniversari? —va preguntar una veu.
Van parar de cantar.
—Qui ets? —va preguntar el cuc de terra.
—Sóc el grill. Si és el vostre aniversari, que em convideu?
D’entrada, no van respondre. Però al cap d’un moment el talp va preguntar:
—Et guspiregen els ulls?
El grill va arronsar el front, va tancar els ulls molt fort i es va mirar en un mirall imaginari.
—Sí —va respondre.
—Llavors, no pots entrar —va dir el cuc de terra.
—Per què? —va preguntar el grill.
—Ves-te’n al sol! —va dir el talp.
Era la pitjor cosa que havia dit mai a ningún i el cuc de terra, de manera gairebé imperceptible, va fer un gest de desaprovació amb el cap.
El grill es va aixecar i se’n va anar cap a casa. Els ulls no li guspirejaven, n’estava segur. Però no va tornar al cau del talp i el cuc.
[...]

Imatge de Mance Post, al capítol de la serp: … Al final va sospirar profundament i es va fer un nus. «Si em desperto i veig que estic feta un nus», va pensar, «pensaré: “Ah, sí, és veritat. Ara me’n recordo…” i sabré què és el que m’ha passat per alt». Però fet un nus no acabava d’estar còmode i no va poder dormir …

Aquesta mena de raonaments entortolligats com la pròpia serp em fan dubtar sobre quina és l’edat més idònia; potser és de la mena de llibres que ens recorden que l’edat recomanada és orientativa i no té més valor ni realitat de fons.

• Toon Tellegen, A mitja nit. Traducció d’Auke Oosterhof Sanders. Il·lustracions de Mance Post. Cruïlla (El Vaixell de Vapor, sèrie blava, 148), 2007.

Hay… alternativas en Barcelona ( y Rodalias)

La primera y nuestra favorita es la del Portes Obertes de Can Xalant, con dos elementos FIB: Howe Gelb y Dent May, bien secundados por El Petit de Cal Eril, Nueva Vulcano y fin de fiesta con Heliogabal Dj’s; el Viernes 17 Gratis. Sin movernos de Mataró, y tambien el viernes; Catalan All Stars, Manel y Joan Miquel Oliver en el Cruïlla de Cultures, precio de 15€, pero la autentica fiesta será el 18, tambien en el Cruïlla de Cultures con Los Chichos y Los Delinqüentes, a 20€. Ahora ya en Barcelona, este viernes en  Razz1; I’m From Barcelona y los jugones de Buffet Libre Dj’s y en el The Loft otro fiber, Kevin Saunderson, todo dentro de sesión de Clubs y por último también está el Under Barcelona, con Cuchillo y Bèstia Ferida. Y sino, os venís a Benicàssim que hay un clásico que dice que desde la montaña se ve todo perfecto.

Resum de la nota de premsa de Cruïlla:

El guardó, dotat amb 24.000 euros, es va lliurar en una festa d’homenatge al 25è aniversari d’Editorial Cruïlla, de la col·lecció i del premi d’El Vaixell de Vapor, en què també es va fer entrega d’un guardó commemoratiu als vint-i-quatre guanyadors de les anteriors edicions. El premi 2009 de literatura juvenil Gran Angular va ser declarat desert.

Carles Sala i Vila (Girona, 1974) és mestre. Des de fa un quant temps es dedica també a l’artesania i, sobretot, a escriure històries per a nois i noies. Des del 2008 ha publicat Sóc com sóc (Barcanova), Flairosa, la bruixa dels sabons (segon premi Barcanova) i Bona nit, Júlia (La Galera, premi Guillem Cifré de Colonya). També ha publicat dos contes a la revista Cavall Fort. El triomf d’en Polit Bonaveu es publicarà aquesta tardor a la sèrie blava de la col·lecció, adreçada a lectors a partir de set anys.

El triomf d’en Polit Bonaveu (sinopsi)

En Polit Bonaveu és un home net i polit com ell sol, que viu senzillament en un piset vell i atrotinat de la ciutat. Un dia, però, l’assessor artístic Amadeu Tucanta descobreix el do que té en Polit per cantar, si més no quan és a la dutxa, i li proposa de fer-se artista dels escenaris. A partir d’aleshores, la vida d’en Polit Bonaveu canvia de dalt a baix. Arrossegat involuntàriament per l’esperit negociant de l’Amadeu Tucanta i el seu soci -en Conrad Jocobro-, es troba actuant a l’auditori de la ciutat aquella mateixa nit, amb el sobrenom de la Veu Prodigiosa i davant d’una expectativa sense precedents.

Però, com ja ho havia advertit als seus assessors, en Polit mai no ha cantat fora de la dutxa de casa seva, i pel que es veu avui no podrà fer cap excepció, encara que sigui dalt de l’escenari. La polèmica està servida! I els maldecaps també!

Tot i alguns moments de desànim profund, però, aquesta limitació -gens banal per a un cantant- no aconsegueix fer desistir en Polit Bonaveu, sobretot gràcies a la Petra Arquet, la directora de l’orquestra. La Petra, una dona decidida que no pot sofrir la manera de fer dels Tucanta & Jocobro, s’ha inventat una tècnica que ha salvat la carrera de molts dels artistes que en Polit admira: la Marina Veufina, en Tip Baix, en Roc Corranda, la Julieta Dodepit…

Pel que sembla, ara és el torn d’en Polit Bonaveu. El seu futur com a cantant en depèn.

• Carles Sala al CEIP Josep Pallach de Figueres

Max’ Travel, originally published in France under the title “La balade de Max”, is a big story -big because of the size and of the contents- of a boy who is dreaming about going away and find Spring instead of the cold Winter that is about to arrive. 

With his strange cap he starts a travel where only illustrations speaks to the reader. Except for the diary at the very beginning of the book, to pages and few words whereMax told us that he wants to go away, there isn’t text. Recently I’ve been talking with many people about the power of illustrations and the relation between text and images in children’s books. This is a perfect example of how an image can speak and change your feelings every time you open the book and travel through its pages.

There are many details that drive the reader (I repeat, the reader) to find many little things, objects, animals. The book drives to be curious, to follow Max through these places, into a world that is both a dream and has the force of the real things of everyday.

Max and his house finally fly away thanks to the cloud, a cloud that needs a patch. 

As usual books are telling me things. And right now, reading this pages, I think: sometimes our dreams need a large and difficult travel to become true. And sometimes also our dreams break down and we need to fix it, and to re-find the illusion to go on. And then, we’ll be able to fly and see our world from another point of view, and we start a new travel. 

I know that this book had been published in five languages. In Spain Crüilla published it in Spanish and Catalan, but the original publisher in France is Albin-Michel Jeunesse. For the moment I didn’t find other editions of this book on Amazon but if they exist, please tell me!

"Portland, Ore. - Innovative Bicycle Signal" d'Streetfilms

Els semàfors per a vianants a la demanda (aquells que inicien el cicle semafòric quan es pitja un botó) són ja coneguts però a Portland (USA) han adaptat la idea per a les bicicletes. No podem pretendre que els ciclistes i vianants vagin pitjant botons per poder creuar un carrer però hi ha casos en que abans de fer fer piruetes als ciclistes pot ser bo instal·lar un semàfor d’aquestes característiques. Aquest tipus de semàfor busca aportar seguretat al ciclista tot facilitant-li el creuament de la intersecció.

La diferència entre aquest semàfor a la demanda i els coneguts és que no regula el creuament d’una via principal o prioritària per part de vianants o bicicletes si no que regula una intersecció on les bicicletes des de la seva via reservada poden prendre diferents alternatives (reservades o no). El que permet és que les bicicletes, amb un sol cicle semafòric, puguin fer girs encreuats amb la resta del trànsit amb tota seguretat. El semàfor pot permetre doncs, que des d’un carril bici situat a l’esquerra es pugui accedir al carril bici de la continuació del carrer situat a la dreta o accedir al carril bici del carrer transversal.

]]> http://darabuccatala.wordpress.com/2009/02/05/histeria-cinematografica-de-miquel-obiols/ Thu, 05 Feb 2009 06:00:08 +0000 darabuc http://darabuccatala.wordpress.com/2009/02/05/histeria-cinematografica-de-miquel-obiols/

Pres de les 77 Histèries (Cruïlla, 1990), recomanat a partir de 12 anys. Us animeu a exportar l’experiment a d’altres nivells de complexitat o estils de llenguatge?

.

Bàtem anar a Batmanona a batsar un batmania.
Ja feia batmnona que batminàvem i batstàvem batmnats.
Bàtem batmtrar en un batr i bàtem batmnar batmacoles.
Jo batmia batmes d’anar al bàtmer, però batstava tan embatmrdat que ja no bat ni batmir batnes de batgar…
Batsprés, bàtem batmntrar al batmanema.
El bàtmer del batmanema batmé era batmanbrut, però la batmanícula fou batmnàstica!

.

El primero lo traduzco de las 77 histèries de Miquel Obiols (Cruïlla, 1989); el segundo lo tomo de Crimen en el vuelo nocturno, un libro de pistas de Gaby Waters y Graham Round (Anaya, 1986, trad. Juan Manuel Ibeas).

.

HISTERIA GRAMATICAL

TUP AD REMEDI C
EQU E TED  IGAQ UE
SIN O ES CRIBE SMEJ
ORTE CRE CE RANOR
EJAS D EBUR ROPOR
QUEE L CUA NDOE RAP
EQUE ÑAJ OES CRI BI
A ASIS INPI ESNICA BE
ZAYA HORA T I E NEU
NASO REJ ASIN MENSAS
.