Em torno a repetir, però demano disculpes novament, perquè l’ordinador encara està espatllat (i per reis ja en tindré un de nou, yupi!), i també he agafat un d’aquests famosos brots de grip, tot barrejat durant les festes de nadal, i que per cert, espero que tothom estigui passant unes bones festes, i a més a més avui faig anys. Gràcies a tots els que m’heu felicitat i els que ho faran, però fer anys cada cop és més dur. Sobretot quant t’acostes a la trentena. Ai quin mal. Però el que volia fer, ara que estic més recuperat, era desitjar-vos a tots un bon any  2009 i anunciar-vos que quan tot torni a la “normalitat” aquest blog seguirà un ritme més constant que el dels darrers dies.

La veritat és que no sé si la gent que porta blogs se’ls pensa molt o no. Jo intento desmarcar-me de l’actualitat del què sigui, que per això hi ha un munt de blogs i mitjans de comunicació que estan a l’última, i com dic sempre “ho fan millor”, i pel contrari oferir posts interessants (i atemporals) sobre els temes que més m’interessen i que comparteixo periòdicament amb tots els usuaris que m’han cercat o s’han topat amb aquesta pàgina i els hi hagi interessat. I després del salt, alguns despropòsits per l’any que ve.

Propòsits per l’any 2009: escriure més, escriure millor, ser més constant, variar més la temàtica, ser el doble de friki, mirar definitivament algun film de Tarkovsky, mirar the dark knight en la seva versió original, escoltar més música indie, ser més constant al gimnàs (que val la seva pasta), anar més dret quan camini pel carrer,  estalviar més, deixar de ser tan solter (difícil però no impossible), operar-me per augmentar l’alçada del cos, deixar el sadomasoquisme de pagament (aniria lligat amb la solteria), fer més viatges around the world, anar definitivament a Tailandia, fer el post de les “impressions de Nova York”, guanyar més diners, començar a fumar, i posteriorment fer-me el propòsit de deixar de fumar pel 2010, deixar el crack, deixar de mirar remakes i pelis absurdes, veure més cinema oriental, llegir més còmics, llegir més llibres, ser més pirata (m’encanta donar pel cul a l’SGAE, però només a ells), tocar més la guitarra, muntar la meva pròpia banda (horny noses, el círculo o alternativa entre noms opcionals, a votació entre els membres), tirar algun projecte personal endavant, ser menys gos, ser més actiu, ser millor persona, ser més divertit, ser menys House, deixar d’esnifar pegamento, trobar pis (comprar o llogar?), trobar el “famós” video de Berlín 2005, trobar el “misteriós” video de Tuníssia, fer puenting, rafting, fist-fucking (a la vegada), anar a veure the killers (jeje), ac/dc (jejeje), fer-me el carnet de soci de Razzmatazz (és possible?), i en definitiva culturitzar-me molt més per ser més intel·ligent i deixar de dir bestieses quan em fagin preguntes en els trivials Pursuits (en qualsevol de les seves edicions).

Però només que aconsegueixi veure the dark knight en v.o. consideraré que el 2009 haurà estat un bon any. Que voleu que us digui. Sóc un tio massa senzill. Però teniu raó: he de pujar les meves aspiracions.

Que tingueu bons propòsits pel 2009!

P.D. Seriosament, ahir em vaig perdre les innocentades blogueres, però alguns propòsits són reals i d’altres… encara són més reals. Deixaré que escolliu vosaltres quins són realitat i quins són fruits de la meva tonteria.

I'm so sorry very much, de veritat!

Estimats fidels, hola novament! Primer de tot, gràcies per anar seguint la pàgina, perquè després de no postejar durant dos setmanes, la gent segueix creient en mi (yes-we-can), i les estadístiques són molt decents, dins la mitjana habitual. Gràcies a tots per anar seguint el blog.

Aquest post és bàsicament una disculpa i una explicació al meu bloqueig creatiu durant aquest temps. Anem amb les excuses barates:

-Em vaig autoregalar un iPod nano (16 Gb, “rojo pasión”). M’encanta. M’he enamorat de la meva compra i estic amb el meu “gadget” nit i dia, posant en ordre la meva colecció de discs (adquirida de forma legal o compartida). Pesa 35 grams, és una passada, ni el noto. Pots veure videos (pantalla 2″) però molta estona pot ser nociu per la vista. I l’última frikada, un apunt: jo vinc de l’iPod mini o sigui que per alguns no serà novetat, l’autoedició de les lletres de les cançons i que es puguin veure per la pantalla, ja no tinc excusa per no aprendrem les lletres. Una gran compra, però ara tinc desig d’iPod touch (holy shit!).

-L’ordinador està infectat de virus. El vaig portar a reparar aprofitant que estava de vacances la setmana passada. Avui dia encara no ho està (holy shit!). I sí, escric a tota castanya des de la feina..

-He estat de vacances a Nova York. Impossible de fer blog. Sí sí, existeixen els cybercafes però no estava per clavar-me davant d’un ordinador mentre voltava per la BIG APPLE, i des de ja, una ciutat a visitar obligatòriament abans de morir. Sinceres disculpes. Però vacances són vacances.

-Han renovat el wordpress (versió 2.7). El programa que utilitzo per fer les paranoiades. És millor? És pitjor? No ho sé, però m’hi estic barallant i descobrint totes les noves funcionalitats i el nou canvi d’interface. No sóc destre amb les noves aplicacions  tecnològiques, m’agraden però necessito el meu temps per provar i jugar.

-El jet lag ha jugat en contra meu, i durant un parell de dies he estat “grogui”. M’estic posant al dia a la feina i en les meves activitats extraescolars. Costa una mica posar-se a escriure de nou, i estic arrancant motors amb aquest post.

Amb el pròxim port retornarem a l’habitual temàtica del blog, centrada en l’especial New York que he deixat a mitges. I us garanteixo que el publicaré durant aquesta setmana. Com sempre a la mateixa paranoica-hora i al mateix paranoic-canal.

P.D. Si us serveix de consol i perque veieu que ningú queda impune, em vaig perdre el Barça-Real Madrid. He vist les repeticions i tot i que estic satisfet amb el resultat no és el mateix si no es viu en directe. Caca.

Mestre Leonard Cohen, i jo dic…

Quis ser feliz quando o nao pôde ser

mas há comprensaçoes absolutórias

no sonho é no silencio da derrota.

Mestre Lenonard Cohen, i tu dius…

Suzanne

Suzanne takes you down to her place newer the river
You can hear the boats go by
You can spend the night beside her
And you know that she’s half crazy
But that’s why you want to be there
And she feeds you tea and oranges
That come all the way from China
And just when you mean to tell her
That you have no love to give her
Then she gets you on her wavelength
And she lets the river answer
That you’ve always been her lover
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that she will trust you
For you’ve touched her perfect body with your mind.

And Jesus was a sailor
when he walked upon the water
And he spent a long time watching
From his lonely wooden tower
And when he knew for certain
Only drowning men could see him
He said ‘all men will be sailors then
Until the sea shall free them’
But he himself was broken
Long before the sky would open
Forsaken, almost human
He sank beneath your wisdom like a stone
And you want to travel with him
And you want to travel blind
And you think maybe you’ll trust him
For he’s touched your perfect body with his mind.

Now Suzanne takes you hand
And she leads you to the river
She is wearing rags and feathers
From Salvation Army counters
And the sun pours down like honey
On our lady of the harbour
And she shows you where to look
Among the garbage and the flowers
There are heroes in the seaweed
There are children in the morning
They are leaning out for love
and they will lean that way forever
While Suzanne holds the mirror
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that she will trust you
For she’s touched your perfect body with her mind.

So Long, Marianne

Come over to the window, my little darling,
I’d like to try to read you palm
I used to think I was some kind of gypsy boy
Before I let you take me home.

Chorus: So long Marianne, it’s time that we began
to laugh and cry and cry and laugh about it all again

Well, you know that I love to live with you,
But you make me forget so very much
I forget to pray for the angel
And then the angels forget to pray for us.

Chorus

We met when we were almost young
Deep in the green lilac park
You held on to me like I was a crucifix
As we went kneeling through the dark.

Chorus

Your letters say that you are beside me now
Then why do I feel alone?
I’m standing on a ledge and your fine spider web
Is fastening my ankle to a stone.

Chorus

For now I need your hidden love
I’m cold as a new razor blade
You left when I told you I was curious
I never said that I was brave.

Chorus

O you are really such a pretty one
I see you’ve gone and changed your name again
And just when I climbed this whole mountainside
To wash my eyelids in the rain.

Chorus

Els reis del heavy

No sé si ho he escrit bé al títol del post, però la veritat és que no m’importa. És la sensació que em recorra per tot el cos en aquests moments. A les 09:58 del matí amb la mà tremolosa i la pantalla a internet, els meus esforços s’han centrat en comprar les entrades per possiblement l’últim concert d’aquestes figures llegendaries del rock: AC/DC. Fins les 10:02 esperant pel telèfon que alguna ànima caritativa rebés la meva trucada, la web del servicaixa havia fet fallida, i gràcies a Déu el miracle ha estat possible.

Entrades per les grades. La primera concretament, o sigui que bàsicament estaré a primera fila per veure en una posició de privilegi el que poden fer aquests, amb molt de respecte, dinosaures del heavy metal. Més heavy que metal amb influència total del blues. Per molt de fan que digui el contrari. Però en definitiva: que el 31 de març tinc una cita amb la història del rock. De moment a posar-se al dia amb el “Black Ice” i a disfrutar de les novedoses 15 peces mestres del grup. Ús deixo amb el single i últim videoclip del grup: rock and roll train!

Una última tonteria. Mig lesionat i recentit encara per l’accident “motobilístic” no se’m va ocorrer res més que passar el temps fent una cursa un diumenge pel matí. Sort que les meves fans em van fer fotografies per recordar la gesta. A qui els hi agraieixo que m’hagin cedit els drets per poder reproduir-la aquí. No és que fós un temps espectacular, i la posició: 791, pel mig, tirant cap enrera, de 1200 corredors durant uns durets 10 km. De totes maneres pel pròxim any estaré molt millor i tancaré unes quantes boques. Els bocasses ja saben qui són. Be prepared (com deian al rey león).

Igualet a Forrest Gump

La nineta dels meus ulls

Per començar bé el dilluns necessito avui plasmar la quantitat d’emocions i sentiments que porto endins del meu ser. I la culpable de tot la té aquesta preciositat que veieu a la fotografia. Una deessa de la música, un objecte del plaer, una necessitat de posseir-la cada nit com el yonqui a la seva droga. Tot això està molt bé sobretot si ella es troba en mans de B.B. King, Eric Clapton, Chuck Berry, Angus Young, Jack White, Albert Hammond Jr., Slash, i una llarga llista d’amants talentosos que saben treure profit de lo que pot oferir aquesta curvilínia guitarra elèctrica. Però en mans inexpertes com el que això escriu ens trobem al costat oposat d’on es troben aquests mestres. Sons desgarrats i estridents, gent suplicant pietat i demanant que acabin amb el seu patiment, un instrument per fer el mal i matar de dolor auditiu a tot aquell que es trobi al radi de l’amplificador.

Afortunadament he près una magnífica decisió: classes de guitarra. Solució adient a la vegada que una difícil decissió d’incertesa i temor davant la gesta que estic apunt d’empendre. Ho sé ho sé. “Quina gran palla mental de l’aguileo” estareu pensant. Sí. Teniu raó. I? Estic molt content i bàsicament ho volia compartir a la xarxa. Les ganes per començar les hi tinc. Però i la perseverança? Aquesta és una carrera de fons i ningú sap que ens depara el futur. La meva ambició és senzilla: plaer personal. Agafar un instrument i posar-se a a tocar per relaxar els ànims.

Si heu arribat fins aquí i algú té ganes de trobar-se en la meva situació: “capullo ignorant que no té ni idea de guitarra i en vol aprendre des de fa la tira d’anys” uns petits consells.

La guitarra, la podeu comprar nova i de qualitat per preus relativament barats. Ús aconsello que si és la primera no ús la jugueu i compreu una que no ús sàpiga greu deixar abandonada si veieu que tocar-la no és lo vostre després d’intentar-ho. Jo l’he trobat per 150€, si veig que això prospera començarem a mirar les guitarres bones de 500€ cap amunt. Aquí el preu comença a ser relatiu, però quan les toques et passeja un rampell pels dits… Un amplificador. Deixeu-vos aconsellar per un amic expert, o pel dependent de la botiga, però aquest suposo que ús intentarà colar el més car. El meu amplificador és bastant potent en comparació al més petit, uns 89€, de nivell mitjà podriem dir, marca Roland (140€). El cable jack (9€) per connectar guitarra i amplificador i pua. Importantíssima. Si la guitarra no ve amb corretja compreu-la, imprescindible. Ah sí, i una funda per transportar-la. Els preus oscil·len a partir de 15€ aproximadament en ambdos accessoris. I la llibreta de pentagrames (10€), per llegir i aprendre a fer tablatures guitarreres si no tens coneixament de solfeig.

El paquet musical que he fet és lo bàsic per començar a aprendre, i per ebay la gent ho ven com un equip. Al final i amb un dubtós 10% de descompte a mi em va costar 275€ constantes y sonantes. Ara ja sabeu més de què va la història. I com que n’he deixat constància no tornaré a empipar més amb aquest tema, que no m’agradaria perdre adeptes a les paranoiades. Com sempre espero amb delecta els vostres comentaris.

Abans de despedir el post d’avui, m’agradaria comentar que el món ha perdut un dels seus fills més emblemàtics de l’escena cinematogràfica: Paul Newman (1925-2008). Per sort els grans sempre perduren en l’eternitat. Adéu-siau sr. Newman.

Vista des del museu Guinness

En breu comentaré el pas pel BAM durant les festes de la Mercè, però abans dec un post dedicat al meu pas per Irlanda. Després de veure superficialment la ciutat durant la meva breu estància, compartir habitació en un alberg amb 13 persones més, passar per bars musicals i “mantenir” conversacions surrealistes amb els dublinesos puc afirmar que els tòpics sobre la llegendaria borretxera d’aquesta bona gent és ben certa.

Un dels carrers més transitats, el del riu Liffey que divideix la ciutat per la meitat, es pot trobar entre d’altres la frikada que va fer U2 de tocar en directe des d’un dels seus terrats, rememorant el videoclip “where the streets have no name” a Los Angeles. A mi el que em va sobtar va ser una cua formada per irlandesos a l’espera que el bar obrís les seves portes a punt de donar les 19:00h. El tòpic es fa gran.

Ho deixo més clar!

La primera foto que he postejat és del museu Guinness, que naturalment va ser la tònica del viatge, beure cervesa negre cada dos per tres. La visita a aquest “museu”, tot i que prescindible, fan més amena l’estada a la ciutat. Un lloc per passar una estona agradable. L’elaboració de la cervesa, la història d’aquesta empresa, el creador, etc. L’edifici està situat a la part alta de la ciutat. Té una vista impresionant. A dalt de tot i té situat el bar per fer una cervesa inclosa amb l’entrada al museu. El rumor de que amb cada tirada de cervesa es coronava amb un dibuix d’un trèvol va caure quan comprovava per mi mateix la falsedat del rumor. Tiren la cervesa, evocant-la amb professionalitat a la copa tot sigui dit, una pinta 0′56 cl, però res de dibuix, van a per feina. El museu també donava l’oportunitat als visitant d’expressar la seva creativitat amb suggerències sobre el museu o qualsevol altre missatge de caràcter polític, social o cultural.

La meva aportació

Un altre lloc per anar de visita és la presó de Kilmainham Gaol, reconeixible per ser la presó que surtia al film de En el nombre del padre. La visita guiada recorre l’estància on feien vida els reus. Un lloc que posava els pèls de punta a l’època i que avui encara guarda part d’aquella tètrica atmòsfera tot i ser un espai dedicat al turisme.

Kilmainham Goal

Però sense cap mena de dubte la meva part preferida, i sense por a quedar com un alcohòlic, la part més atractiva pel sector juvenil i amb més marxa esta al carrer Temple Bar, el carrer dels “baretos” com indica el mateix nom. Els típics pubs irlandesos i enfocats al sector turístic. Adaptats tots per fumadors, la gran part tenien un celobert amb estufes, i sinó al carrer. Jo com que sóc no fumador disfrutava del bon ambient a l’interior. La majoria dels locals hi tenen músics contractats. Seran borratxos però també cantaires. Els irlandesos són tant amants d’entonar cançons tradicionals com d’entonar els nous èxits, que per variar no són del rollo David Guetta o Bon Sinclar, ni Civeras, Bisbals, etc. Més aviat del tipus de música que recomano en aquest blog o les pròpies d’irlanda, com els hits the wild rover o dirty old town. Enganxoses i disfrutables quant més ebri va hom.

Temple Bar street

No m’importaria repetir aquest viatge o fer-hi una estada més llarga que l’escapadeta d’un cap de setmana. No sigueu mal pensats però la cervesa acostumats a com estem aqui se’ns faria avorrida. És millor alternar-la amb combinats, cosa que a Dublín es impossible pel preu que cobren el whisky o el vodka. Però la cultura musical que tenen ja m’agradaria a mi tenir-la aquí, música en directe, qualitat i professionalitat a cada pub, fins i tot els músics del carrer són genis. Afortunats ells.

Un regal, la típica foto de grup dels companys de viatge. Busca a Wally.

¿Qué es la "felicidad"?

Actualització: algú ja m’ha hagut de fer el comentari (birrero!), però el primer títol que m’ha vingut a la ment era “Oda a la Guinness”. No penso ficar-lo però ús deixo aquesta petita perla: una petita biografia explicada pel mateix vocalista d’U2. BONOOOOOORRLL!!!

carrer del Temple Bar

Sí amics. Aprofito el pont d’aquest 11 de setembre per fer unes vacances en terres Irlandeses. Concretament a la ciutat de Dublín. No hi he estat mai i si més no, una altra ciutat que podré dir que hi vaig estar. A beure Guiness sense parar, a visitar el seu museu, a descobrir el millor barri de la ciutat: the temple bar, a intentar entendre les 200.000 persones que parlen Gaèlic, etc. I com no, acostumar-me al canvi de temperatura. Allà la màxima és de 15º i mínimes de 5º. Comença l’hivern.

Aquest post ve a dir que aquest magnífic blog que ara mateix llegeixes estarà inactiu fins la meva tornada, el proper dilluns dia 15. I intentaré donar un informe detallat sobre que esperar d’aquesta ciutat cosmopolita quan hi estàs un cap de setmana. Ens veiem el pròxim dilluns. Feliç diada. I visca Catalunya!

Furious Baco

-Tinc monedes i les ulleres a les butxaques. Això què fa exactament? Algún looping? M’he de preocupar de que em caiguin?

-Esto va de 0 a 135 km/h en 3 segundos. FLIPA COLEGA!

Aquest va ser el guió que vaig mantenir amb el personal del Furious Baco un cop estava muntat a l’atracció estrella del parc. Una hora i 10 minuts de cua. De nit. No es veia quasi res del recorregut a fer i amb uns 30 segons aproximadament ja l’havia completat. Després de veure en una introducció com un mono mata al científic que controla la velocitat, surts disparat a l’acte. Una experiència que no deixaré de recomenar mai. La foto la fan al principi per què vegis la cara de GILI que se’t queda quan arrenques. Sens dubte la millor atracció del parc. Els amants de la velocitat la disfrutaran.

Huracan Condor

Aquesta és per els més atrevits. Caiguda lliure. 4 segons de pur pànic.  Alguns amics meus fins i tot la varen repetir. Jo “loco pero tonto no”. Amb una vegada n’hi ha prou per assaborir el terror. De fet aquesta atracció és la que té el component psicològic més accentuat. Quan arribes a Portaventura és la primera que veus des de l’autopista. És al centre del parc, per ella et pots guiar si vas cap a un cantó o un altre. Inclòs quan la veiem des d’abaix com a la fotografia és espectacular. Però és a partir de posar-te a fer cua i començar a estar nerviós. Sues, dius tonteries incongruents, més suor, els testicles traspassen la frontera amb el coll, suor a les mans, als peus i arribes. Et col·loques al teu lloc. Arribes a dalt de tot molt lentament i bon voyage.

No apte per vertiginosos

Altres atraccions que vaig poder catar foren: Stampida, Silver river Flume, Grand Canyon rapids, Dragon Khan, Sea Odyssey ,Tutuki splash i el Diablo (o tren de la mina). De fet són les atraccions estelars del parc, eclipsades per la nova sensació: furious baco. Això sí. El Dragon Khan mai perdrà la seva màgia encisadora per l’hipnòtic recorregut i les cues de menys de cinc minuts. L’única atracció on varem repetir fins a quatre vegades.

Dragon Khan. Obra mestra del disseny

Per acabar adjunto una foto d’alguns companys de viatge (sempre preservant la seva identitat) al finalitzar l’atracció més refrescant del parc: el silver river flume o coneguda per la plebe com els “troncs”.

Miss camiseta mullada

α

La topografía previsualitza una inseminació artificial de les variables corresponents al fervor de la virginitat, no tant en sí, com al líbido adsorbit durant tots els anys de premenstruació utèrica. Cal doncs, adonar-se’n de la fecunditat dels terrenys tubèrquics que produeixen la segregació de bacteris idònis per la fluctuació de líquids seminals.

β

Intrínsecament el paràmetre a definir a priori serà la viscocitat cinemàtica, on la coagulació entrarà en simbiosis enèrgica un cop la viscocitat dinàmica col·lapsi l’hàbitat de la renúncia personal. Tot el procés, factòtum de la cosmologia inversa, implica la diàstole i sístole al uníson de les xarxes de saturació voluptuosa, no tant “in situ” com a pell de flor en teixits de vellut reològic.

γ

Tenir a cops de massa la hèrnia culpable del desdoblament en tercera persona, pot provocar una conjuntura estructural en la uniformitat del passatge remot; per tant, la direcció facultativa considerarà el par com a nombre irracional dintre dels nombres reals i naturals dispars entre sí. L’isomorfisme és precís, tal una sinergia a la dansa del realisme cínic, desenvolupant per fi la única ortogonalitat fàctica entre les estries del desig i els esfínters del diagrama biològic.

Φ

]]> http://noanitjano.wordpress.com/2008/02/25/el-mati-duna-paraula/ Sun, 24 Feb 2008 23:02:36 +0000 noanitjano http://noanitjano.wordpress.com/2008/02/25/el-mati-duna-paraula/

…és la por a obrir els ulls…

…és la por a fer punta…

..és la por a trobarte…

…és la por a pretendre…

…és la por a plorar…

…és la por.

…és un cor.

Extret de meneame.net: “Cuba predica las ventajas de Linux contra dependencia de Windows”

Ja fa uns mesos d’aquesta notícia, però avui buscant altres coses me l’he trobat. A banda de que les notícies d’aquest tema sempre em semblen bé (migracions de programari propietari a lliure) i que la mateixa m’ha arribat per canals d’informació, diguem, “tecnològics”, ara mateix no entraré a parlar de temes tècnics ni a valorar-la en aquest sentit.

M’ha cridat l’atenció el següent tros: “…Cuba ha capacitado a un ejército de 4.000 personas en el uso del sistema operativo de código abierto Linux, romper con la dependencia digital del sistema Windows de la estadounidense…”.

Després d’haver estat al país i d’haver conviscut amb gent d’allà en aquell moment i posteriorment aquí, he vist en 3 ratlles una síntesi del que és tota la manera de fer o la manera de vendre del govern cubà. Vaig per parts:

• “…ha capacitado a un ejército de…”: visió militarista d’un grup de gent, preparada i entrenada per combatre l’enemic,
• “…como parte de su batalla por…”: aha! ja tenim el combat contra l’enemic, que, si no he llegit malament és un sistema operatiu i,
• “…dependencia digital del sistema Windows de la estadounidense…”: el responsable del problema, dependència a una de les empreses que és màxim exponent del capitalisme.

Ja fa un parell d’anys, parlant amb una cubana em deia que en el seu país sempre estan en combat, sempre hi ha un enemic, vaja, que sempre han d’estar lluitant. Això, afegia, l’havia cansada mentalment.

Al llegir-ho, he pensat en ella. En aquella conversa. Em venen al cap paraules com desgana o desmotivació. Sento que si ja és prou complicat afrontar les pròpies batalles i lluites, com et pot arribar a cremar la lluita que ni et ve ni et va. Cal que ens moguem per lluites? Així és com ho veig jo:

Enemic – por – unió – tensió – combat – renúncia – victòria.

Victòria? – A què he renunciat? – Què he perdut? – M’he desgastat? – Per necessitat. Instint de supervivència? – Problema sobrealimentat?

Vilaweb – El ministeri va decidir que, a Sants, hi sobraven dues vies i les va reservar a lalta velocitat. Quina temeritat

Totalment d’acord. Lo de Sants té delicte, és com si la meridiana, gran via (per tots dos costats), la diagonal i les rondes passessin per un únic punt al centre de Barcelona. I quan tot estigués col·lapsat, treiessin carrils.

Lo fotut d’això és que, com sempre, no es canviarà fins que passi alguna de grossa. Sembla que sigui la única manera que la gent reaccioni. Després tot seran corregudes, crits, planys, pilotes fores y mucho mucho ruido que conclourà amb  amb la dimissió d’un parell de caps de turc, amb gent marcada de per vida per una causa en la que no creien, o que potser ni coneixien: el progrés!

India, 5 de maig 2007

(…)aki tot es posible! es INCREIBLE com flueix tot… estic d pm ! akets 3 dies desde que l’ana va arxar han sigut mol intensos. Quan va marxar em vaig kedar namica ocada pero la tornada per la carretera va ser molt reflexiva, vaig espirar fons, em vaig parar a mirar el paisatge per primer cop ola.. i em vaig dir bueno, “ara comensa el teu viatge!” al tornar a
la pensio de Bhagsu vaig decidir començar a deixar sortir fora la Örlandooo d veritat i em va venir al cap que mhavia d fer un cinturo amb tots els colors del arc iris i molts cascabells i ho vaig fer! mha quedat molt wapu la noia dela musica que es masagista de la pensio em va canviar un pedaso masatge de shiatsu a la llum de les espelmes per un altre cinturo com el meu.. Avui ha enetrat a la pensió un noi que fa projeccions a festivals de austria i un noi frances que ha esdevingut un molt molt bon amic Defet akets 3 dies hem viscut tots els que ens estem a ala pensio com una famili! hem anat a menjar junts, vaig anar a la cascada amb el Florent ( noi frances), hem tingut llargues converses tots junts sobre moltes coses… En 3 dies he apres moltisimes coses… Es com si hagues pasat 1 mes.. He apres a deixar marxar, a no voler atrapar el moment, simplement viurel. Tambe he apres el que l’ana em va dir… no jutjar… cada persona te una historia.. i aket mati ho he viscut amb el Joseph, un home que apareix per alla sempre, saluda i parla extrany… he entes moltes coses d’ell i
tambe de mi pq tots som un mirall de laltre .

Em sento trista pq deixo akesta nova familia pero forta pk se que trovare nous membres. Som com una tribu amb gent de tot arreu amb el mateix llenguatge. No puc explicar amb paraules com li agraeixo a l’ana tot el que mha ensenyat.. mha donat les claus per entendre lindia.. mha regalat un billet per trovarme.. testimuh ana Aquet mati mhe adonat que ting un somriure permanent a la cara XDDD

Un peto desdel cor!

Namaste!

Meri aka Örlandooo

India, 8 Jun 2007

Namaste ji!

Us escric el meu ultim mail desde l’india amb el meu habitual i matinal
subidon d cafeina. Com ja sabeu q soc mol punyetes magrada el cafenllet pel
mati duna determinada manera (un tallat mida got gran) i aki et serveixen
llet rebaixada amb aigua i cafe soluble.. dels q has d correr cap al wc mes
proxim! XD Hem vaig comprar un cilindre d’inoxidable amb nansa (lana els hi
diu baba box pq son els q porten els babas q demanen llimosna pel carrer),
tassa, cullereta, nescafe, i llet en pols.. pero tot aixo no serviria de res
sino fos pel maravellos heater! Una simple i funcional resistencia amb un
cable i un endoll q introdueixes adins d laigua per escalfarla fins
lebullicio en menys dun minut, mes rapid q a casa. Es lexemple mes clar de
la tecnologia vs india.

(…)Tenia por d marxar amb una impresio negativa daki, pero tot aqui pasa quan
ha d pasar i ahir hem vaig trovar a la Mijal, una noieta israelita de gran
somriure quemva portar adalt, on baixa el riu del desgel del himalaya, ha
sigut un regal. Ens vam pasar,sense donarnos compte, 5hores alla, alabora
del riu, entre roques gegants i l’aigua baixant amb furia. Parlant sobre els
colors de les roques, sobre histories mitologiques de corbs dels indis de
canada, hem feia falta un parentesi… Si algu em preguntes com definiria
l’india hem seria enormement dificil, es tantes coses alhora q no es pot
definir amb poques paraules.. He passat moments d’explosio emocional i
emocio extrema, i he pasat moments de pena tan grans que hem feien sentir un
buit inmens adins… pero com ja es costum de tots he apres Memporto
vivencies interiors i mes practiques, com les que he apres dela fascinant
manera d vendre dels indis, son venedors nats.Us he parlat mai del Bil?
es el venedor en essencia, encara que texpliquicom sho fa, mai saps si
elque testa explicant es sincer o unaltre sistemaper camelarte…
El Bil es el boss dela botiga on mhan fet la roba, es de
cachemira originariamen. Te la meva edat pero sembla q en tingui 40. Va
comensar venen chai al carrer quan tenia 6 anys, als 7 ja venia a una
botiga. Aqui es molt usual veure nens atendret,i veuret a tu mateix
regatejar amb ells es extrany, aqui la edat no importa, son igual d
cameladors. La edat es algo bastant relatiu…

Mha vingut al cap una cosa que hem pasa molt sovint, quan conec a algu,
parlem, i pel q sigui hem pregunta la edat q ting, faig memoria i li dic 33
al agost; el 95% de la gent hem mira amb cara de incredulitat i hem diu allo
tipic de “no ho sembles, ten posava 26″. Hem cansa parlar amb la gent
daquest tema, no pq no magradi o hem molesti, ting 33 anys, es un fet no
algo dolent! Realment el q hem cansa es q lesser huma per molt “per sobre
de” o fora de la societat q es consideri, inconscientment segueixi
catalogant el q has de ser per una edat determinada. El fet de que no
aparenti la majoria d cops la meva edat no es pk hem cuidi, ho amagui, qui
hem coneix sap q paso bastant d’aquest tema… L’unica resposta que sem acut
esque no visc el meu present en relacio a la edat q ting. Crec q vaig deixar
d ferho als 26. Si no dones importancia REAL a alguna cosa deixa d tenir
significat i desapareix. Nosaltres som els que ens envellim limitant el
nostre comportament a una xifra. I despres ens fa vergonya dir la edat q
tenim! Com si fos alguna cosa dolenta! Si mhagues tocat viure a ledat
mitjana segurament ja no seria viva. Hem dagrair cada any que vivim i tota
lexperiencia q adquirim. Per apendre has d pagar (Bil dixit). I paguem la
experiencia i sabiesa amb arrugues, canes, amb el nostre cos. Es lunic amb
el q podem pagar. Com diu una amiga “has d saber ser dona als 20, als 30,
als 40…” No hiha cap edat dolenta ni res q lamentar. Quan ens lamentem per
lo grans q ens fem, despreciem tot allo que hem viscut fins ara.

Fare 33 anys i estic notant que hem surt panxeta, bueno, mai he pensat q
seria top model, aixi que no hi ha cap problema. Quan era petita era infeliç
pk volia ser petita i menudeta com les altres nenes… No entenia pq havia
nascut tan gran, als 14 vaig parar de creixer. Us imagineu que es per una
nena daquesta edat ser tan gran com soc ara? Tot te un equilibri i una rao.
Hem vaig tornar molt introvertida i vaig refugiarme en els llibres de dracs,
elfs, macs… Ara que soc gran penso que si hagues sigut com les altres
nenes no hauria creat el meu mon interior. No he sigut top model pero ting
moltes altres qualitats que ara hem semblen infinitament mes importants.

Fa mig any, un dia al mati, vaig trovar la meva primera cana. Va ser molt
xocant pq va ser un fet q hem va recordar q el temps pasa. Pero ara miro i
remiro i no la trovo. Tornara a apareixer, ho se, pero crec que ja no sera
algo traumatic. Sera un detall mes dela meva personalitat.

Agraiu estar vius per creixer.

Meri aka Orlandooo delas indias!

India, 28 maig 2007

Despres de la tormenta sempre surt el sol! I aqui avui es radiant! Espero no
haveros espantat molt amb el mail anterior, algu hem va fer mal pero tambe
mha fet mes forta. Avui porto moltes cosetes acavades d sortir del forn! El
tema davui es: apendre a apendre. No esta mal escrit, es aixi. En aquest
extrany viatge, extrany pq es mes bussines q viatge d plaer, he tingut la
sort d rebre la clau que mha portat a entendre moltes coses: apendre o rebre
com a lliço totes aquelles coses dolentes q et surten al teu cami. No es
algo dit a la lleugera, es fer un click que mha permes donar una volta de
180graus al afrontar un problema. La clau es entendre q no es un problema,
es una lliso. Nose si mexplico. En comptes de perdre el temps amb lamentacions i
cagantme en tot (amb perdo) ha arrivat un punt q la experiencia mha
demostrat q algo dolent em porta algo bo. Tots tenim la teorica, pero
una altre cosa es incorporarho realment al dia a dia. Es com aquell experiment
q van fer els rusos amb un gos als anys 50 crec: Estumul -> Resposta. Arriva
un moment q aixo queda grabat i quan veus a venir el problema,
metaforicamen, el veus empaquetat amb un llaset He apres doncs, a apendre
a apendre.
(…)
Meri aka Orlandooo

Avui mentre estàvem parlant he observat que has canviat. Ja no ets aquell jove entre innocent i alegre. M’ha semblat que les teves faccions no són pas les mateixes. Veig tristesa als teus ulls. A la teva cara un intent de somriure, o més ben dit, de prendre’t la vida amb alegria i amb aquella despreocupació agradable que abans tenies. I finalment un camí, triat per tirar endavant amb un to clarament marcat per les circumstàncies agreujades per la buidor que crea la manca de la persona estimada.

És bo? És dolent? El temps dirà.

Avui me n’he cansat. He explotat. Ja n’estic fart. Em passo al transport privat. Em pot més la ràbia, el sentiment d’impotència i la sensació d’estar perdent el temps que les meves creences sobre mobilitat.

Crec en el transport públic, en la mobilitat sostenible i en reduir les emissions de gasos a l’atmosfera. Perquè és un recurs compartit, perquè fa eficients els recursos i perquè estic cansat d’anar per Barcelona respirant un aire fastigós que no ajuda a la meva salut.

Estic cansat de arribar tard, a trigar el doble o el triple de temps de l’estipulat, de tenir canvis bruscs de temperatura i d’humitat i de respirar i haver d’esquivar obres. El transport ara mateix és pestilent, massificat i ineficient.

El tren d’alta velocitat un bé comú? Depèn, jo trigo un terç en arribar des de casa a la meva feina del que trigaria de Barcelona a Madrid. Això és progrés? A la llarga em beneficiarà? Depèn, faig un o dos viatges a l’any, per contra dels més de 500 que dec fer a l’any per la xarxa urbana.

Així doncs, em passo al transport privat, en el que aniré sol, en el que només podré estar per la carretera, en el que serà més car i en el que seré més vulnerable. I tot i això, i en no creure que és la solució, m’hi llenço. Per què? Doncs torna a començar la roda de cada dia… Perquè avui me n’he cansat…

El mito de la buena idea – alzado.org

Que grande! que ben vist! i jo trencant-me el cap buscant idees… de que em serveixen si es queden en això, en idees… Però a mi m’havien venut figures que pensaven i vivien d’això. El que va pensar tal, el que va pensar qual. I tots a admirar-lo. També de bojos n’està ple el món i crec que el que els diferència amb els grans ideòlegs és el moment i les circumstàncies que els han acompanyat.

Quant de temps perdut esperant que les idees creixin per si soles…

A què diem amic? A què ens referim amb aquesta paraula? Què ha de complir una persona per considerar-se’n? Quantes persones compleixen la definició?

India, 18 maig 2007

Uf… haver estat tants dies sense escriure fa que hagi perdut una mica el rodatge.. Aviam per on comenso, la veritat es que si no he escrit res fins ara es pk la meva vida aqui transcurreix tranquila i relativament monotona: Pel mati maixeco cap ales 6.30-7 i vaig a dormir ales 22… no per res, sino pq tacostumes a funcionar amb la llum, la veritat esque em sento bastant be fisicamen, super relaxada. La roba sembla que torni a anar viento en popa, sels hi ha d’estirar les orelles de tant en tant pero millor m’espero veure els resultats finals. (…)

Degut a alguns problemes vaig pensar maneres d guanyar algo d pasta aqui.. El primer plan va ser fer coixins multicolors d ganchet ja que en porto uns 4 fets, ah no us ho havia dit, estic HIPER VICIADA al ganchet! XDDD qui hem coneix be ja sap que no puc estar sense fer res.. lo de fumar xilums i estarse espatarrat en chillouts no es per mi.. necesito claredat d ment i activitat creativa. Segueixo amb lo dels coixins.. pues em vaig adonar que pel curro q porta ferlos, la llana etc els hauria d vendre molt cars i actualmen no hi han tants turistes per aki com per fer negoci i menys ques vulguin gastar la
pasta. Vaig pasar al plan B: Les txapelas psycodelicas, usease, barrets grandotes d ganchet amb llana fluor per posarhi les rastes adins.. Ho tenia tot pensat fins que em vaig adonar que tardava 3 dies en fer un i que no estava dispoada a vendre-ho per cualsevol preu.. De moment nomes en ting un de fet que us adjunto amb el mail. I arrivem al plan C: Si algo funciona “pake cambiarlo?”, usease, fer dreadlocks amb llana d colors comles que porto jo ja que sempre totom em pregunta pel carrer on i qui me les ha fet.. I aqui mhe kedat.

No se si us vaig explicar lo del SHAKTI power, a la nuria crec q si. El Shakti power es el poder de la creativitat femenina. La Pascale men va parlar i hem vaig kedar molt pillada pel tema Es precisament el que estic descobrint d mi mateixa… Vaig preguntar si algun Deu encarnava aquest poder pero hem van dir que no ho savien. Em vaig quedar una mica decebuda . Fara uns 4 dies vaig anar al poble d’abaix, New Manali, i hem vaig quedar captivada per un poster precios de una deesa.. vaig preguntar qui era pero la senyora de la botiga stava ocupada discutint amb nosequi. Vaig comprar el poster i el vaig penjar ala meva habitacio, ja que mhaig d quedar aqui un mes almenys que stigui en un lloc acollidor no? Desde el meu llit veig a aquesta deesa cada dia quan vaig a dormir i quan maixeco, sembla que em somrigui i trobo que s’asembla molt a mi.. la cara namiketa rodoneta, morena, les celles, i te 6 brasos amb un objecte a cada un! com jo amb les mil histories diferents que sempre estic fent. El que es encara mes curios es que esta sentada sobre un gran tigre de Bengala. Fa un parell danys vaig tenir un somni molt maco: Estava enmig duna zona molt verda.. entre selva i muntanya. A la meva esquena una roca duns 3 metres. Aixeco la mirada cap a ella i hi veig un gran tigre d bengala. Ell hem diu sense paraules que es el meu Totem, ell i jo estem units. Despres de dir aixo salta per damunt meu a camara lenta i aqui sacava el somni.. comenseu a lligar caps? Jo vaig flipar molt quan ho vaig recordar, i encara mes quan algu hem va dir que la deesa del poster que vaig comprar es Durga. Voleu saber que he descobert sobre ella?

“En Hinduismo, Durga (Sanskrit: “the inaccessible, bengalí) es una forma de Devi, la diosa suprema. Ella es a veces referida como a la madre de Kartikeya, y Ganesha solamente. Durga se representa como mujer del guerrero que monta un león o un tigre con las manos múltiples que llevan las armas y los mudras asumidos, o la mano simbólica gesticula. Esta forma de la diosa es la encarnación de la energía femenina y creativa (Shakti).”

SHAKTI! Potser us sembla que no es important pero aquestes senyals aqui son aixi d clares.. Tot es extrem i simple.. No us deixeu emportar per lo de “la meri deu star bastant flipada per tot el rollo mistico” us puc ben dir que mai en ma vida he estat tan racional, ment clara, decidida, contrasta bastant amb la corrent flipada a vegades que porten algunes persones per aki.

Mhe kedat sense energia… la panxa hem fa rum rum.. son casi les 5! Vaig a jalar algo!

Meri aka Örlandooo

India, 24 maig 2007

Avui no us parlare ni de la India, ni del que hi estic fent, ni del
temps que fa per aqui. Vui compartir amb vosaltres que he dit PROU.
Despres de pasar la vida q porto viscuda com a victima d’abusos de
confiansa, estafes, usurpacio d projectes propis, I un sinfin de
punyaladas traperas per part daltres persones, mhe adonat que ja no
soc la mateixa. He confiat cegament una vegada I una altre en les
persones donant sempre segones oportunitats. He volgut creure sempre
en la seva part bona encara que mestiguesin fotent. Una petita gota
insignificant ha fet bessar el got.

D’alguna manera he aceptat per fi que lhome es simple I de
comportament basic I previsible. Si quan coneixes a algu hi veus una
part fosca, aquesta acavara per sortir. Tant es que aquesta persona et
vulgui fer creure atu I a ella mateixa el contrari. L’home ansia
sempre poder. El poder es una arma que el 90% de la humanitat no esta
preparada per tenir ales mans. Fa sortir la nostre part mes xunga. En
mans d’una persona feble amb una gran inseguretat I complexe
dinferioritat es una bomba que acava per esclatar mes tard o mes
dhora. En totes les situacions en les que he sortit escaldada per
confiar en la gent, sempre he optat per deixar pasar I creure en que la
universal llei del karma faria la resta. Encara que sembli sorprenen
es aqui, a lIndia, on he apres que amb aquesta actitut pacifista no hi
ha prou… He apres que la gent es mou per conveniencia I utilitza a
d’altres sense cap tipus d’autoculpa. Us sembla ingenu oi? Segurament
molts de vosaltres coneixereu els mecanismes, alguns en formeu part I
daltres simplement hi heu apres a conviure com estic fent jo.

Estic caminant de puntetes sobre la fina linia que separa el meu
antic comportament de confiansa cega en la gent, I el ser una persona
falsa I mourem per interes com fa el 90% dela poblacio. El que
realment em convindria es optar per la segona opcio… es tan facil, I
la meva rabia acumulada mho fa encara mes…

M’atreviria a dir que soc de les poques persones que dona tanta
importancia a aquesta paraula, HONESTITAT… avui en dia envellida I mig
esborrada pel sol, pasada de moda, vamos… Avans de posarme a escriure
sobre ella he reflexionat molt en si soc bastant sincera com per
ferho. La resposta ha sigut un SI clar, basic, rotund… Estic lliure
per dir que soc honesta. Soc “amiga” (que no coneguda) de qui crec que
hi puc confiar, I sincera en els meus sentiments. Molt al meu pesar ho
porto programat a la meva placa base. Pero no puc negar el que he
apres del comportament de la gent. Esta lligat ala punyetera
supervivencia humana. Lhome menteix per naturalesa.

El resum de tot aixo es que la meva situacio ha canviat. Soc plenament
conscient de que no tornare a ser victima, I si ho torno a ser us
aseguro que sera per treuren profit.

Com vaig parlar avans dahir amb el ilan, el haver estat sempre qui
para laltre galta es el millor que mha pogut pasar pq he apres els dos
papers, als dos personatges de la historia: l’abusador I l’abusat.
Gracies a aixo he descovert una nova dimensio que es aquesta
melodia-mecanisme que desde fa temps han utilitzat els altres en mi.
Si no us ha quedat clar us puc dir que qui abusa toca la seva melodia,
es mono ja que no li cal coneixer res mes. Jo ara ho faig en estereo.
No pq sigui millor, sino pk rebre osties de qui menys tho esperes et
fa desarrollar, com als cecs, uns altres sentits per descobrir a
aquesta calanya, I quan una amistat es converteix en pur I fals
interes.

Com diria l’ilan, “et vaig a posar un exemple”: Prefereixo
infinitament la reflexio, observacio en silenci del gat, al basic I
sorollos atac dun gos babau amb mala llet. Al final el gos es nomes
aixo, un pobre gos que vol fer creure a tothom que es molt fort I
poderos, quan en realitat no vol que els altres sadonin que es molt
feble e insegur. El gat es tranquil, majestuos, espera el moment
camuflantse silencios… pero quan ataca potser rapid I mortal. Tan
rapid que el gos no el veu venir I no sadona que ja te les seves
ungles clavades a la panxa.

Moraleja? No us la se dir, nomes volia avisar al gos…