Títol: Deu negrets

Direcció: Grup Germor

Actors: Grup Germanor

Lloc: Teatre de Palafolls

Deu negrets, l’obra que el grup de teatre amateur Germanor va representar al Teatre de Palafolls, és una adaptació de la coneguda obra d’Agatha Christie.

La història ens explica com, misteriosament, deu persones que no es coneixen acaben reunides en una illa de la que no poden marxar i com, de mica en mica i seguint el text d’una canço infantil anglesa, van essent assassinades.

Tot i que el text de partida és interessant, la representació que ens n’ofereix el grup Germanor es fa una mica llarga i pesada. L’adaptació que s’ha fet del text és, per a mi, massa fidel, i això fa que més que davant una bona representació de l’obra, el públic es trobi amb una lectura del text de Christie -dramatitzada i amb decorat, això sí-. No s’ha sabut acostar la història als nostres dies, actualitzar-la, ni que fos des del punt de vista de dotar-la d’una llengua propera al públic.

El llenguatge que utilitzen els actors és poc natural, amb moltes paraules que avui en dia ja no s’escolten al carrer i que fan que els diàlegs resultin artificials i forçats en boca dels actors, que s’entrebanquen amb paraules poc habituals i no els saben donar la versemblança suficient.

A banda d’això, l’actuació dels personatges és força convincent. S’ha de felicitar especialment als actors que donen vida al jutge Malgrave, a l’estricta i “moral” senyora Emily Brent i al general Mackenzie, que aconsegueixen que el públic es cregui el seu paper. És també bastant destacable el paper de Vera Clayton.

D’altra banda, l’actriu que interpreta el paper de Mary, la cuinera de la casa, no és capaç de representar el nerviosisme de la treballadora davant la situació i aconseguir, alhora, que el públic entengui el que diu. L’actriu parla a tal velocitat, i articulant tan poc les paraules, que amb molta sort i concentració les persones que hi ha al seu davant aconsegueixen separar els mots i desxifrar les frases del seu paper.

Ja per acabar, s’ha de fer una menció també al vestuari, molt ben escollit atenent al caràcter de cada personatge, i al decorat. La distribució de l’espai damunt el plató està molt ben aconseguida, i els permet jugar amb el dins i fora de la casa i també amb l’habitació que veu el públic i les que no veu. La cançó dels Deu negrets penjada en una paret de la sala, amb deu estatuetes petites que van desapareixent -per gràcia d’una mà no massa discreta- a mesura que moren els personatges era indispensable en l’obra.

Deu negrets van sortir a sopar;
un es va ofegar i llavors en van quedar nou.

Nou negrets van estar desperts fins a molt tard;
un es va quedar dormit i llavors en van quedar vuit.

Vuit negrets van viatjar per Devon;
un va dir que es quedaria allí i llavors en van quedar set.

Set negrets van tallar llenya;
un d’ells es va tallar per la meitat i llavors en van quedar sis.

Sis negrets van jugar amb un rusc;
una abella en va picar un i llavors en van quedar cinc.

Cinc negrets van fer la carrera de lleis;
un es va fer magistrat, i llavors en van quedar quatre.

Quatre negrets van anar al mar;
una arengada se’n va empassar un i llavors en van quedar tres.

Tres negrets passejaven pel zoo;
un gran ós en va matar un i llavors en van quedar dos.

Dos negrets es van asseure al Sol;
un d’ells es va torrar i només en va quedar un.

Un negret només va quedar;
es va penjar i no va quedar cap.