Artist: Exile Di Brave
Tracks: 24 (Double Box)
Genre: Dancehall – Reggae ..
Album: Tymez Up (Rymez Nuff)
Label: TechnoAgent
Labelcode: LC-23280
Rel. Date: 30th Dec 2009
Cat: TA 002A
ID: 1506326
MVP: Del Productions
Store(s): Juno

Tracklist
CD 1
01 – Intro
02 – Unleash
03 – Run up and down
04 – Climax Raw
05 – Contract (ft. Kim Kartina)
06 – A Milli Milli
07 – 1 Life 2 Live
08 – The Dagger Her
09 – Clap Clap
10 – Braveheart (Remix)
11 – Dawg Bite

CD2
12 – Braveheart (My Time)
13 – No One Knowz
14 – Promise No More
15 – Coming Home Soon
16 – Security
17 – Final War
18 – Cash Flow
19 – P@#$y Good
20 – Ruff Sex
21 – Mr. Workout
22 – Renaissance Time
23 – Concrete Jungle
24 – Jump Up

++++++++++++++++++++++++++++++++++
Feat. Tracks

EXILE DI BRAVE, Tymez Up (Rymez Nuff) () is approved and live on Juno Download with a release date of 30/12/2009.

Els problemes tècnics continuen i no hem pogut dividir en parts el programa. Aquest cop, però, sí que us el podreu descarregar. Per fer-ho només cal clicar al link “Descarrega” i, a la pàgina que s’obri, a “VBR ZIP”.

Esperem que us agradi!

El Que Ve Després #10

Descarrega

Avui, festivitat de Tots  els Sants, recordem tota aquella gent que ja no hi és però que amb la seva vida ens van demostrar la força, precisament, d’aquesta vida que és un regal de Déu.

(De l’Evangeli de Mateu 5, 1-12) En aquell temps, en veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient:

–Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel!
»Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!
»Feliços els humils: ells posseiran la terra!
»Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
»Feliços els compassius: Déu se’n compadirà!
»Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!
»Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
»Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel!
»Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.

La societat actual, almenys a Occident, pressuposa una sèrie d’elements com a clau indestriable de l’èxit de la vida. No es parla en termes de major o menor benestar amb un mateix, sinó en concepte de guanys, pèrdues i beneficis. Res estrany en societats construïdes sobre sistemes liberals que, amb la correcció de les tesis keynesianes (que van garantir la construcció dels Estats del Benestar) ha incorporat el genotip i el fenotip de l’estructura a l’interior i el contingut del sistema. Però no és moment de teoritzar sobre el perquè som com som. És com ens hem construït. Som com ens han construït. El que només voldria destacar és que la construcció de l’Estat del Benestar a Europa va ser la història de cert èxit polític, és clar, amb una instal·lació de socialdemocràcies de facto a tot arreu (a tot arreu… democratitzat, per descomptat), governessin dretes, esquerres, liberals, centristes, conservadors o democristians. Va ser l’èxit d’una idea política, social i econòmica coronada en la magnanimitat.

Però l’individu no sembla haver estat capaç de discernir entre el jo i el nosaltres, i s’ha deixat arrossegar per estructures i dinàmiques de base social-econòmica en una dimensió personal. Ben senzill: tingues molts diners i gaudeix-los; així seràs feliç. Es vincula l’estat de felicitat amb un èxit determinat. Però, quants èxits hi ha a la vida? En un Estat del Benestar com el nostre és evident que no és el mateix tenir un palau restaurat al Migdia francès que un pis de seixanta metres quadrats a un novè pis d’un barri obrer d’una ciutat dormitori com tantes hi ha a Europa. Però, precisament per això, la felicitat hauria d’abastar elements menys tangibles i més sensibles.

M’aventuro a augurar la felicitat real en termes de cor, com sempre ha estat, de sensacions i sentiments. Però també en termes de cap, de coneixement, d’inquietud, de realització personal (no material). Cultura, coneixement, domini dels sentits, connexió amb la realitat estètica, natural i creada, amistat i sentiments plens, gaudi… aquests abonen una felicitat més palpable que la de les tangibilitats. Algú ja es deu estar amoïnant: “per sortir d’un món tancat en les limitacions cal diners!”. Una bona amiga em diu –beneïda sigui la seva lucidesa– que es pot ser radicalment feliç amb amor, amistat, coneixements, inquietuds i… un petit raconet econòmic –guanyat sense grans cerimònies, per cert– que ens permeti gaudir mínimament de la vida: viatjar, lluny o a prop, però connectar amb les realitats que ens alliçonen en la vida. Moure’s. Fluir per la vida, amb seny i amb cor. I ni és difícil ni és impossible ni és una utopia si senzillament s’és conseqüent amb la dimensió de l’home i amb el seu paper a la vida: no vulguem ser més grans del que som, però no ens empetitim amb misèries egoistes.

Hi ha un passatge de l’Evangeli de Marc (Mc 10, 17-30) que, en aquest sentit, és enlluernador. Un home s’apropà a Jesús i li preguntà: “Mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?”. Jesús va ser clar: “No matis, no cometis adulteri, no robis, no declaris en fals contra un altre, no facis cap frau, honra el pare i la mare”. El jove ho feia, tot això, i així li feu saber al Mestre, que li replicà: “Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi”. El que passa a continuació, explicat per Marc, és captenidor: “Aquesta resposta de Jesús el contrarià i se n’anà tot trist, perquè era molt ric”. Perquè era molt ric. Però ric en lligadures i esclavatges, sota la brillantor de les monedes, i no es va voler alliberar.

La vida feliç, gran dilema per a uns, gran misteri per a uns altres, i gaudi serè per a uns pocs. Alguns, fins i tot, encara sostenen, des del seu cinisme, que la felicitat és una idea estúpida. Jo diria que més estúpid és no procurar-se un benestar amb la pròpia persona que és alhora una eixerida relació amb els qui estimem i amb tot aquell (i tot allò) que forma part de la nostra vida. Plató deia que només és possible la felicitat en el món intel·ligible, en un món d’idees posteriors a un alliberament d’un esclavatge. La llibertat i els esclavatges són perfectament traslladables a la nostra realitat coetània. Una visió més evolucionada de la raó, i amb la filosofia cartesiana la veiem, presenta la felicitat com el producte obtingut en base a uns béns, alhora obtinguts per la via de les virtuts (esforç aplicat mitjançant la nostra raó). Sense ser taxatius amb una visió, el que cal trobar és aquella corrent contínua… per exemple, amb la idea del control de la felicitat per part nostra: sigui des de les idees, des de la raó, des de l’esforç. Depèn de nosaltres. Depèn de tu.

Allò que feia feliç al jove que s’apropà a Jesús era obtenir la vida eterna. Eternitat i felicitat són conceptes negats per molta gent. Com se la negava el jove, que ni seria feliç ni arribaria a l’eternitat per no voler deslliurar-se de quatre unces d’or que arrogantment l’instal·larien en una falsa felicitat de pocs anys, els de la vida terrenal. La felicitat és el triomf de la vida, aquí i fins allà on arribi la vida dels homes i dones.

L’aventura de la vida, però, no es pot fer sense la gratificació d’un somriure espontani. Això és, en realitat, siguem rics o siguem pobres, el que ens fa interrogar-nos cada nit, en la seva obscuritat, del llit estant, sobre si ha sigut un bon o un mal dia. Ho calculem, ho negui qui ho negui, en termes de benestar propi, en termes de felicitat.

Il·lustració: del llibre El camí de la felicitat de Bernard Benson (publicat en català per Editorial Claret)