da qui

Il primo impatto è disastroso: antichi pregiudizi si sommano a sensazioni epidermiche di fastidio e rifiuto. L’istinto è andarsene, girare al largo, toccare il portafoglio per vedere se c’è ancora. Che tristezza: possibile non ci sia un’alternativa, che il pensiero non possa dirigersi altrimenti? Non c’è speranza per una civiltà, per una una cultura ancora viva? Perché non crederci? Perché non guardare al di là del proprio naso?

Tornem a estar com l’any passat. O potser pitjor. El Departament d’Educació s’està estalviant diners a costa de les persones que estem a la borsa de professors. L’any passat, tenint menys experiència i un número bastant més el·levat que el d’enguany, ja havia començat a treballar, mentre aquest any, res de res. Segueixo expectant en els ‘meravellosos’ nomenaments telemàtics sense cap èxit.

Veig com hi ha companys en escoles que no tenen substituts en dies si les baixes són per grip o de temporalitat curta, en canvi, si la malaltia es preveu llarga, en dos dies troben el professor substitut que el suplirà. Això vol dir que hi ha gent com jo esperant per treballar, desitjant treballar. En canvi, el dit suprem que ens designa està mirant cap un altre lloc.

Personalment, la cosa no m’ha anat gens malament, ja que he pogut gaudir de l’embaràs de la meva dona i espero que sigui així almenys durant els primers mesos de vida del meu fill.

L’administració s’està estalviant una ‘pasta’ per aquí mentres altres se l’embutxaquen per altres llocs.

da qui

Da tempo sapevamo che qualunque cosa si comunichi tra umani, per mezzo o nelle vicinanze di uno strumento tecnologico appropriato, viene raccolto in tabulati consultabili con il minimo sforzo. Telefonare, confidarsi in una mail, è come gridare sulla pubblica piazza. Devi trovare le parole giuste per parlare al tuo nemico anche nel momento in cui ti sfoghi con l’amico del cuore. Nemmeno al centro della catastrofe più inimmaginabile puoi trasmettere un messaggio personale, forse l’ultimo.

da qui

Sepolti negli angoli bui, diafani alla luce, invisibili: è impossibile vederli, ci vorrebbe un radar, un bastone da vecchi rabdomanti, o forse l’occhio clinico che cogliesse un sussulto, un movimento improvviso dello sguardo, un sopracciglio alzato, un gesto impercettibile del corpo. Che fatica trovarli, svelarli a loro stessi, presentarli al mondo, senza mai illudersi di tenerli in pugno, i potenziali lettori.

da qui

Apprendo che c’è un refuso all’origine de Il nome della rosa. Il famoso distico con cui si conclude il romanzo sarebbe in realtà questo: “Stat Roma pristina nomine, nomina nuda tenemus”. L’allusione è al declino della città eterna. Mi chiedo se un capolavoro dell’arte o della letteratura possa scaturire da un errore. Si affacciano il nome di György Lukács e il suo realismo, le descrizioni ottocentesche e la loro ossessiva precisione. Mi viene in mente persino la Bibbia, col suo ruach elohim, premesso alla creazione, che non sarebbe lo Spirito di Dio, ma un vento fortissimo sull’abisso informe. Sta a vedere che tutto nasce da un equivoco, che il mondo va avanti solo perchè qualcuno si è dimenticato di correggere.

Tak bercadang pun nk post entri kedua utk hari ni tp site ni menyeru2 agar kukhabarkan juga ttg… hehhee… korang tgok la sdri gambar kat bawah ni..kikikkii

tadaaaaaaa...inilah SELUM namanya..

Bertahun gak la aku x makan ulam ni. Kami berkenalan di sbuah kafeteria di kampusku. Mulanya x menarik minat sgt, bila dah try dari pinggan sorg teman terus ‘jatuh cinta rasa pertama’ (ni ala2 jatuh cinta pandang pertama laaa..). Hihii.. Slh satu yg aku dah list perkara2 yg pasti dirindui setelah meninggalkan tanah semenanjung tumbuhan ni la, igtkn x jumpa dah. Rupanya ada gak kat tanah kelahiranku ni, aku je x pernh jmpa sblm ni. Ni pun aku jumpa bbrpa bulan yg lepas masa me’round’ kat ASPURI. Mmg agak seprais dan teruja la dibuatnya. Tumbuh plk kat celah2 bunga nmpk cam rumput je. Teman2 kat sni pun xtau tumbuhan ni adalah antara ulam paling sedap kat dunia (hrp2 bkn aku sorg je yg claim camni. hihii..). Maka aku pun cbut bbrp batang tuk ditanam kat rumah (kat kg laa..). Skg dah tumbuh cntik dah pun cuma belum blh petik lg sebab 2 batang jer aku tanam. Hihii… Kwn pesan tanam kat tempat sejuk yang berair baru leh subur.

“Kalau camtu sy kena tanam dlm aisbuk la, kan?”, balasku berseloroh. Kikiii…

Selalu kalu balik kg, tumbuhan kesayangan tu la antara yang ditya kabarnya dlu dari mak atau aku sdri yg p tengok. Kalau pak2 mak2 kambeng dapat lolos masuk msti jadi hidangan diahewan (kata ganti nm bg hewan. kui3x) dah tu. Tadi p tgok anak2 lg kat ASPURI lepas solat isya’. Dalm samar chya tu, gagasan tumbuhan yang punya aroma yg unik ini kuhampiri. Cadangnya nk ambik tuk ditanam menambah 2 batang yg ada kat rumah alih2 hajat diupgrade plk memetik sama utk hidangan dinner malam ni (kbtln belum mkn mlm lg time tu).

siap utk santapan sang puteri..hikhikk..

Ulam ni pakejnya kena ngn sambal blcan. Tp memandangkn mlm ni agak ‘rajin’ nk menumbuk buat sambal, maka kugantikan ia dengan ’sepupu’nya, tempoyak. Hihii…Tempoyak durian sarawak yang kubuat 6 hari yg lepas (x silap) sampai skg belum cukup ‘baligh’ utk diikhtiraf sbg tempoyak. Utk pgthuan korang yg xtau (yg dah tau senyap2 dah la yer), ada sejenis durian yg sgt x sesuai dijadikan tempoyak sb sgt manis.

“Sy buat tempoyak tak rasa mcm ni. Ni lagi sedap. Tempoyak sy berbulan2 pun x rasa masam”, adu teman adik kpdku susulan drpd permintaannya utk membawa pergi sdkit dari tempoyak yg kubekalkn pada adik masa nk balik ke sarawak dari percutian lamanya raya lepas. Time tu aku gelak jer sb x pernh tau ada durian yg x sesuai dibuat tempoyak. Dh try sdri baru la tau.

Ok, smbung citer td. Maka aku pun meregukan pucuk2 selum tu ngn tempoyak (tempoyak kosong jer). Aci la tu, perut sdri katakan.. Hihii..

pucuk selum dan stok tempoyak yg makin susut

 Makan malamku malam ni diserikan lg dengan semangkuk tomyam kacang pnjang (hhaahaha..ni spontan + campak2 pnyer resepi). Apapun, syukur rezki mlm ni

Berbalik pada ulam td, aku terigt satu drama lakonan Rusdi Ramli tajuknya PESAN MAK yg ditayangkan baru2 ni kat TV3.  Drama ni berkisar pada perjalanan hidup watak utama drama tu iaitu Rusdi Ramli dalam mencari calon isteri mnurut syrat2 yg mak dia pesan. Klakar jg citer tu. Mak dia lakonan Kartina Aziz. Antara yg ‘mnrik’ dalam syarat yg mak dia letak calon isteri tu biarlah pandai makan ulam2 kampung. Hahhaaa…

“Kalau smua mak macam ni pakat tak kawin la anak2 teruna anak mak”, selorohku pada sorg teman.

Nak tau ke ending citer ni cmna? Korang xnk tau aku nk citer gak (sori2, nk kluar dari landasan jap). Target kwin sblm umur 30 membawa ke umur 40 baru la dia kawin. Tu pun kwin ngn kwn sekampung yg slu bertekak ngn dia lepas kwn pmpn dia tu jadi janda. Perjalanan citer ni mmg sangat best, aku duk gelak sorg2 tgok.

Ok, sekianlah dulu kisah selum. Korang yg x makan ulam tu beljar2 la makan, klu mmg x masuk gak tekak nk buat cmna kan? Nikmat ni x semua Allah bg. Ye la, klu dah smua suka makan ulam maka laju la spesis2 ulam ni pupus kat muka bumi. Hihii…Jumpa lg ;D

Veig que manca una rutina. Moltes coses a fer i molt de temps per fer-ho. De totes formes, t’adones que et perds dins d’aquesta ‘calma chicha’  i manca temps per fer tantes coses.

La rutina encoratja a fer i t’empeny a assolir objectius que sense ella, mai no arribes ni tan sols a ensumar.

Podria sortir una poesia d’aquesta reflexió? Més coses a fer…

Safiro. È un Sauvignon blanc bello sapido che favorisce la buona conversazione. In vino veritas, e l’igt toscano porta con sè il nutrimento del più nobile dei sentimenti, l’amicizia.

Rischio. È la probabilità che si verifichi un evento dannoso per una cosa o una persona. Francesca l’ha definito, da par suo, come grandezza fisica (o magnitudo). Ma quando il rischio inerisce l’amore, non c’è descrizione che tenga: tecnico-scientifica o umanistica. Addirittura, se è vero che l’amore trascende il bene e il male (e non ne sono convinto), mi chiedo come facciamo a preoccuparci che si verifichi un danno come conseguenza dell’amore. Invece, a noi riesce difficile, molto, non temere le conseguenze dell’amore. Come se “questo folle sentimento” incidesse su un equilibrio materiale tra costi e ricavi. Ma non è un rischio economico, non può essere gestito. Eppure ci proviamo, ci frustriamo per questo. Per restare alla metafora economica, la nostra si chiama avversione al rischio, dal momento che preferiamo un ammontare certo rispetto a una quantità aleatoria. Ma di certo c’è solo lo scorrere inesorabile del tempo e un elemento che valutato in termini di efficienza dovrebbe spingerci piuttosto verso la neutralità o, meglio ancora, verso la propensione al rischio. La solitudine.

- The Smiths, There’s A Light That Never Goes Out -

da qui

Il mercato è ambiguo per principio. La sua funzione non è la trasparenza, la presa di posizione coraggiosa, la decisione chiara. Tutto ciò può essere un ostacolo, un ritardo; peggio, un motivo di rifiuto. Ciò che deve passare è la curiosità insaziabile, l’attrazione subdola, il piacere perverso, sadismo e masochismo. Il mercato non deve educare, formare, liberare. Il mercato deve vendere.

He dormit prou bé avui, malgrat la galipandria. M’he llevat a les 12 i el mal de cap hi era en estat latent-envolvent, o sigui, que hi és sense molestar gaire, com abraçant tot el cap. Un cop m’he llevat i m’he rentat i m’he mogut una mica, ell també s’ha fet notar i s’ha posicionat una mica darrera el front i els ulls i damunt el clatell.  A mida que vaig fent coses em va pressionant a voltes però no es manifesta amb força així que crec que avui em deixarà passar el dia bé. Això sí cada vegada que em vé un atac de tos el cap em retrona triplement.

Tres quarts de cinc de la tarda

Ja fa massa estona que estic a l’ordinador i em comencen a fer mal els ulls, el front i els laterals.  He de descansar una estona.

Mitjanit

A quarts de 9 he anat a dutxar-me.  Sota l’aigua m’he sentit lliure i sola per primer cop des de feia dies. Ha durat fins fa poca estona, fins després de sopar.  Quan estava acabant de recollir la cuina, preparant el dinar de demà, pensant en la feina acumulada per no haver anat avui ni divendres, ha tornat a venir un altre cop.  No ha estat una fiblada forta, res potent, simplement un recordatori a l’estil del matí, latent-envolvent, com per dir “soc aquí, no et pensis que gaudiràs de tot això sense mi”.  Tinc amigues que em diuen que potser m’obsessiono tant pel tema que jo mateixa me’ls indueixo. Jo no crec que sigui així, en absolut, tot i que no soc una especialitat. Però també tinc clar que algun factor emocional o psicològic o digues-li com vulguis hi té alguna cosa a veure, que no és només o exclusivament un fenomen físic o fisiològic el que provoca o altera el mal de cap. Bé, he de llegir més sobre el tema, està clar. Però també he de buscar un bon neuròleg que m’ajudi. Aquest ha de ser un dels objectius d’aquest final d’any, acabar-lo havent trobat un bon neuròleg amb qui em senti a gust, que m’expliqui les coses i que tingui realment ganes d’ajudar-me.

Quarts de dues

Hauria de ser el llit però m’he posat a buscar coses i he trobat aquest artcle http://neurologia.rediris.es/congreso-1/conferencias/cefaleas-5.html d’una conferència del Primer congreso Virtual Iberoamerciacno de NeurologiA, celebrat el 1998, on parla dels orígen pisco somàtics de les cefalees tensionals de tipus II. Per parlar-ne més ampliament quan no tingui son, vaig a dormir.

Gli obiettivi del diario

• Conoscere come si diverte l’utente di riferimento e individuarne i trend;

• Capire in che modo e con quale frequenza ricerca informazioni;

• Individuare il modo in cui impara e/o cosa trova interessante

La struttura del diario

da qui

Cristo Re. Il folle versò il secchio di benzina su don Mario e lo incendiò. Erano le sette e cinquanta del 24 novembre del ‘96. L’amico perduto, pensammo, e invece fu l’amico ritrovato. Ancora dodici anni in mezzo a noi. Ogni giorno pregavo che non mi fosse tolto. Era il mio crocifisso, simbolo di chi dà la vita e, se lo bruci, risorge dalla cenere della maledizione. Don Mario non c’è più, ma il suo sorriso continua a sconvolgere la chiesa, attraversata da un brivido ogni volta che un povero gioisce, un reietto ritrova se stesso in un abbraccio, un drogato getta la siringa e chiede: cosa posso fare? Niente è più come prima. Se tentassimo di seppellire i tuoi ideali, all’alba di Cristo Re la pietra rotolerebbe via, come per ogni gesto d’amore di questo maledetto, amato mondo.

da qui

Un fatto di sesso? No, di soldi, di politica, di affari. L’ultimo anello è quello che non tiene, destinato al macero. Coincidenze, dettagli di un mosaico perfetto. Come ti incastro il pupo che ha sbagliato. Per noi. Brenda, ultimo anello, la sposa della morte sacrificata sugli altarini della gloria. Sporca di sangue.

De vegades els éssers humans tenim una capacitat inussitada per aguantar i suportat situacions dolorosas com si no tinguessin solució i no hi hagués més remei que aguantar-les i ens resignem a elles com si no hi hagués cap altre opció. A mi em passa. Amb el mal de cap m’ha passat i em continua passant. Però em sembla que he arribat al meu límit de resistència. I la desesperació, que a voltes em vol vèncer, i em fa pensar en tot el que no voldria, m’obliga a buscar altres vies, fins i tot aquesta, ni que sigui, per a la comunicació des del desesper i el desig d’un futur diferent.

Fa més de vint anys que tinc mal de cap o migranya. I sempre han estat dolorosos i limitadors, però mai com ara, mai tant sovint, mai sense donar-me temporades de treva…  Vull intentar de portar un diari durant tres mesos de la meva vida, explicant com és viure en companyia del mal de cap gairebé cada dia. I vull parlar-ne i que en parleu, compartir amb altre gent que viu i pateix aquesta malaltia, no només en el seu propi crani, sinó en el dels seus amics o familiars. Perquè, cada vegada me n’adono més, no ha de ser fàcil conviure amb algú com jo, amb algú que dia sí, dia també té mal de cap. Pregunteu-li-ho a la meva filla.

En fi, no em sobra el temps, la meva vida és atrafegada i generalment tinc problemes per disposar de temps per a fer tot el que em cal i, sobretot, per a tenir més cura de mi mateixa. Tot i aixi, intentaré escriure aquest diari, ni que siguin quatre ratlles cada dia per dir l’estat i evolució durant el dia si hi ha hagut mal de cap, l’alimentació i la medicació presa, i si hi ha temps per a més, el que hi vingui. Els dies que l’estat no m’ho permeti, quan no puc mirar una pantalla de prop, ho faré en paper i ja ho passaré quan sigui possible.

Si algú més vol compartir experiències, que s’animi. Si algú té bones idees, que les comparteixi. Adreces de recursos web amb bona documentació sobre el tema també. Tot el que ens pugui ajudar.

Vull aprendre sobre aquesta malaltia i sobre com podem lluitar contra ella. Tinc 44 anys i vull tornar a viure sense mals de cap. Vull creure que és possible.

M’he passat la nit despertant-me, sense dormir gaire, amb el mal de cap punyent com ganivets.

Al matí, he enviat un correu a la feina, impossible anar a treballar. M’he pres un altre orfidal per poder dormir. M’he pres la infusió del matí.  No he menjat res, només volia dormir, dormir i que els ganivets desapareguessin. Ha sonat el telèfon diversos cops i la meva filla no l’agafava, em feia mal a les orelles el seu so estrident. He pensat diversos cop a anar a urgències, però sortir al carrer, les hores d’espera a l’hospital, els llums, els sorolls, se’m feia un calvari encara pitjor. Al final he decidit provar sort amb el Inmigran intranasal. Cap a les 12 h aproximadament. He seguit a les fosques i en silenci fins les dues que ha arribat la mare. Ens ha fet el dinar. He pogut seure a taula amb el mal de cap menys fort.  Després de dinar m’he tornat a estirar tancada. Cap a les 6 de la tarda m’he llevat amb un mal de cap moderat que m’ha permès adonar-me de que havia gastat gairebé una capça de clinecs al llarg del dia, l’Aina m’ha passat mitja grip, la de la tos i els mocs. Estic feta una sopa, però el cap no em cou tant. El pitjor ha passat. Ja em sento feliç amb aquest dolor moderat. La crisi forta s’ha acabat. Uf!

da qui

Laudato si’, mi’ Signore, per sor’aqua.
la quale è multo utile et humile et pretiosa et casta.
Bei tempi, quando qualcuno poteva parlarne in libertà, quasi riproducendone la freschezza inarrivabile, la purezza intangibile. Per la bibbia, l’acqua è il tesoro per antonomasia. L’uomo del deserto ne conosce ogni dettaglio, ne apprezza ogni segno. Nessuno alzi le mani su di lei, nostra sorella umile, mai nostra schiava.

Setahun rupanya dah berlalu dan selama setahun itu jugalah aku bergelumang dengan 1001 karenah dunia kerjaya, memanusiakan manusia (walhal aku sendiri kadang ragu apa sudah layak untukku memikul amanah yang besar sebegitu). Hari ini merupakan hari terakhir di sekolah sebelum bercuti panjang sehingga persekolahan dibuka semula pada 4 Januari 2010. Ahh… rindu itu kembali bertandang. Sungguh, aku rindu wajah2 mentah mereka, aku rindu raut wajah protes mereka tikamana cikgu yang seorang ni bertegas untuk cuba meluruskan bengkoknya mereka, cuba menyiram dingin ilmu di hamparan minda dan jiwa mereka yang tandus. Aku pernah duduk di tempat mereka dan amat faham perasaan seumpama itu. Tapi, awal benar rindu itu menyapa, belum pun seminggu wajah2 mereka hilang dari pandangan. Huhuu…

“Cikgu, tahun depan siapa yang ajar kami?”, begini soal Micky, meski wajahnya semakin cekung kuperhatikan lantaran berminggu di hospital disebabkan demam kepialu, dia seperti biasanya menghiasi wajah itu dengan senyuman (kerapnya, sengihan).

“Cikgu lain kut”, jawabku endah x endah.

“Mana boleh macam tu, cikgu…” kertas soalan Geografi dibiarkan mendengar jawapanku.

“Aik, kenapa pula x boleh?”, soalku balik.

“Cikgu la juga kena ajar kami tahun depan…”, balasnya seolah meminta.

“Hah, kalau nak cikgu ajar, jawab betul2 soalan tu bagi lulus. Kalau x lulus, cikgu lain la pula ajar kamu”, berbaur ugutan halus padahal hati berbunga, paling tidak pendekatanku digemari walau kadang sedikit tegas dengan mereka. Ridley dan Razzi yang sejak tadi memerhati dan cuma mendengar perbualan kami semakin berminat mendengar. Kertas soalan dibiar sepi, pen kaku di jari. Ketiga2 mereka terpaksa menjawab kertas peperiksaan pada minggu terakhir persekolahan lantaran ditahan di wad berminggu2 dan kebetulan pula kena minggu peperiksaan.

“Ye la, kami jawab betul2 la ni, janji cikgu yang ajar kami”, balasnya sambil sengihan x lekang dari bibir. Anak yang sorg tu memang x pernah mampu buat aku naik angin, apa x nyer kalau kena marah pun dia boleh tersenyum. Melawan x pernah walau sekali.

Ridley yang dulunya sambil lewa belajar, semakin rajin kuperhatikan tika menghampiri bulan2 terakhir persekolahan. Seperti Micky, dia bukannya pelajar yang cepat menangkap apa yang kusampaikan tp usahanya jelas.

Ridley yang ralit menyiapkan tugasan group

Micky jadi tersipu malu tika kamera menghala ke arah group mereka. Dia yg tgh mnutup mulut sengih tu. hihii

Micky masih belum ketara keseriusannya belajar, masih seronok menikmati tahun ‘honeymoon’ diorg gamaknya. Setelah berbincang dengan guru yang mengatur jadual mengajar, mereka akhirnya diletakkan di bawah bimbinganku. Dan aku nekad menyusun strategi memperbaiki pengajaran dan mempersiap diri dengan knowledge content subjek kegemaranku ini untuk silibus tingkatan 5.

i dont know.. n i still dont know why… why its happend to be like this… i dont like it… damn..i hate it damn much~! why lah hav to b like this…ape yg dia dh buat? apa salah dia?

i am so geram…. smpai nak menangis…  i’m so sebak inside… dh lama i tahan tis feeling… i kesian sgt kat dia… he’s all alone..mana smua kwn dia…dey ignored him…~!

why?? is it just because he fell in love wif me n then baru nak merasa dunia berkapel… n his fren trus like… shuhhh…go away… u r not part of us anymore…pls la… tat wat u call as “frenship”… u all suppose to understand n support him…bkn “shuuh–inngg” him like tat~! org baru nak bcnta plslah fhmm.. i tot u guys knw him more than i do… tnyata, i silap..totally  silap..

if dia ada wat silap… dey all tau tak n knal tak ngan word “forgive”? or at least “forget”… if u called urself as “kawan” act lah mcm “kawan”… not backstabbing behind his back~ or “ngumpating” n talk bad thing bout him je keje….

i am so frustated n pissed off ngn manusia2 yg mcm ni~

Sekedar sharing saja, pada hari senin tanggal 16 November PK 08.50, saya naik taksi blue bird. Tanpa disengaja saya lupa untuk menurunkan barang bawaan berupa infocus. Parahnya saya lupa nomor taxi dan nama pengemudinya. Satu-satunya yang bisa menjadi pegangan hanyalah sebuah voucher taxi yang saya gunakan.

Segera saya menelpon call center blue bird dan dibuatkan laporannya. Mereka segera membroadcast ke masing-masing pool untuk memonitor.

Setelah menunggu hingga PK 21.30, seseorang dari pool menelpon saya dan mengatakan bahwa seorang pengemudi menemukan barang tersebut.

Sebenarnya saya sudah pasrah barang tersebut hilang, karena dia dapat dengan mudah menghilangkan voucher yang menjadi satu-satunya petunjuk (karena saya tidak ingat sama sekali nomor taxi dan nama pengemudi).

Akhirnya oleh pihak blue bird, barang tersebut diantar kembali ke saya. Ketika saya menanyakan biaya untuk jasa pengantaran, mereka menolak menerima uang saya.

Saya mengucapkan terima kasih banyak kepada pak Zainuddin (sang pengemudi). Juga kepada pihak blue bird yang mempunyai respon yang tanggap dan memiliki pengemudi yang berintegritas tinggi.

Pesan moral : jika naik taksi selalu catat nama pengemudi dan nomer taxi, juga jangan lupa untuk mengecek barang bawaan sebelum meninggalkan taxi. Semoga tidak terjadi pada teman-teman yang lain

true friend is someone who slap u on your face when u’ve done something stupid/annoying/etc

not the one who bitching around behind your back when u’ve done something

da qui

E’ una delle canzoni più dolci che ricordo, il Natale di Francesco De Gregori. Rendeva bene il sentimento indefinibile, tra il malinconico e il complice, che regnava in quegli anni irripetibili. Ci si sentiva uno, senza sapere perché, e senza chiederselo. Fraternità casereccia, che riconciliava con il mondo. Le falle nel presente e nel futuro si scongiuravano presto, come il gelo vinto dalla tombola e il vino, dall’appuntamento col fuoco su una spiaggia piena di colori. Proprio come oggi.

Responsabile di tutto. C’è chi darebbe chissà cosa per esserlo. Per me è una pressione continua, a volte insopportabile. Potrei dire al cardinale: vorrei andare a Loreto, farò il predicatore, il direttore d’anime. Starei su un colle incantato affacciato sul Conero e l’Adriatico, le case senza tempo di Recanati, Osimo, Castelfidardo.

… Fabrizio Centofanti

Ahir vaig anar-me’n a dormir amb el mal de cap començant a atacar. Havia aconseguit tenir-lo arraconat la tarda anterior, però al vespre va tornar a venir, s’enyorava. Tenia clar que al matí hi seria amb intencions de quedar-s’hi. I en despertar, al matí, no vaig trigar gaires segons a sentir-lo abraçat al meu perímetre craneal mig alhora que avançava frontalment pel front i els ulls. Darrerament em fan mal les conques inferiors dels ulls, és a dir, l’os de la concavitat. Me’ls sento adolorits i si els apreto em fan mal. En fi, el cas es que vaig decidir prendrem un Maxalt i esperar al llit fins que fes efecte, tot desitjant que en fes. Però no vaig tenir gaire sort, cap a les 12 h no havia millorat gaire, però vaig decidir marxar cap a la feina igualment, no podia esta tantes hores sense anar-hi.  Vaig connectar el mode supervivència avançat i vaig fer tot el que vaig poder per a donar el màxim de mí, però no crec que donqués més d’una 60&.

Em vaig prendre totes les infusions. Per esmorzar vaig menjar pa d’anous i al migdia un bon plat d’arrós i una mica de pà.