Els blocs no són ni molt menys un invent de finals del segle XX, ans al contrari. Dins la literatura en català, per exemple, trobem el cèlebre “Calaix de Sastre” del Baró de Maldà, obra que per cert no ha estat mai publicada, ja que ocupa 52 volums. En realitat un bloc és això, un calaix de sastre, on es pot trobar una mica de tot, per a tots els gustos, però on hi sol haver coses útils. Tenim també el famós “Quadern Gris” d’en Josep Pla, en la literatura d’inicis del segle XX. A part, tampoc podem obviar la “Crònica” de Ramon Muntaner o el “Llibre dels feits” de Jaume I, que narren ambdós, de forma detallada i ordenada cronològicament, fets d’armes i guerres. Altres textos imprescindibles en català són el “Glossari” d’Eugeni d’Ors, el “Dietari d’un pelegrí a Terra Santa” i “En defensa pròpia” de Mossèn Cinto Verdaguer o els diaris de Gaziel (Agustí Calvet). Obres com ara aquestes podrien ser els precursors dels blocs.

El dietarisme és, doncs, la fórmula literària clàssica més propera al que avui en dia són els blocs. Però si més no podem establir tres diferències bàsiques entre els dietaris i els blocs. La primera és la dificultat de publicació d’un dietari, un gènere que mai ha estat gaire popular (si exceptuem alguns títols concrets), mentre que els blocs són instantanis i la seva publicació és segura. Això ens porta a enumerar la segona diferència: el dietarisme pot tenir dues vessants, la personal (una persona escriu un diari per a ella mateixa) i la pública (una persona escriu un dietari amb intenció de fer-lo públic, ja sigui pel seu contingut o perquè la persona en qüestió és famosa)3. Un bloc es basa exclusivament en la vessant pública, ja que està precisament publicat a Internet. Tampoc cal obviar la diferència formal: els dietaris es publiquen en format paper, generalment molt distanciats del moment en què han estat escrits. Els blocs presenten un avantatge respecte a això: el seu format és digital4, a través d’Internet, permet la publicació instantània del contingut en el mateix moment en què es crea. Això dóna als blocs una espontaneïtat que els caracteritza, perquè encara que després les entrades es puguin editar (a diferència del que passa amb el format paper), la primera versió sol ser la que compta; a part de l’avantatge d’escriure les coses en el moment que passen i/o quan realment són tema d’actualitat. Finalment, la diferència gairebé més important, és que els blocs trenquen amb l’esquema clàssic de lectura cronològica: les entrades es presenten en ordre cronològic invers, amb la qual cosa el lector llegeix primer els escrits més recents i acaba pels més antics.

El que sí es pot afirmar rotundament és que ha canviat la manera de pensar, ja que avui en dia els blocs són molt populars, però antigament hi havia tres motius principals per a escriure un dietari:

• La persona que escrivia el dietari vivia fets importants i creia que els havia de recollir.
• La persona que escrivia el dietari tenia un gran concepte de la seva pròpia importància i volia deixar constància de la seva existència.
• L’escriptura era la manera de pensar de la persona que escrivia el dietari.

Aquest darrer punt es reflecteix, per exemple, en la necessitat d’escriure que comenta Stendhal en les seves obres. Així doncs podem afirmar de blocaires teclaferits (impulsats a escriure, però amb la mà oberta, a diferència dels escriptors clàssics que ho feien amb la mà tancada) i teclamolls (impulsats a escriure regularment). “Nulla dies sine post” (cap dia sense entrada), com expressa Toni Ibàñez de Tros de Quòniam.

El segle XX ha estat, literàriament, el segle durant el qual s’han escrit menys dietaris; un fenomen que es contradiu, doncs, amb l’emergència dels blocs. Així doncs, algunes coses han canviat:

• L’emergència dels blocs ha permès la democratització de les opinions. Ara ja no cal pertànyer a un partit o a un mitjà per poder fer difusió de les pròpies idees, així que s’ha popularitzat tant en facilitat d’accés com en gratuïtat.
• El naixement dels blocs ha provocat una revolució, una popularització del món de l’escriptura. Ara per a escriure no fa falta estar subjecte a l’opinió de l’editor o de la línia de l’editorial, un mateix escriu i publica sense filtre. Aquesta revolució és equiparable a la invenció de la puntuació: des del moment en què s’inventa es popularitza la lectura, que abans estava restringida a uns pocs, lectors especialistes, que ho feien en veu alta i amb públic. Així doncs, escriure no està actualment reservat a uns pocs professionals. Així com també la invenció de la impremta fomentà la lectura, la invenció dels blocs està fomentant la escriptura.
• Els blocs, són en part mitjà de comunicació i en part mitjà de teràpia. Els blocs poden tenir interessos de l’estil estètics o literaris, però són un mitjà d’expressió personal de l’autor. Un exemple molt clar n’és el bloc de la Flaneuse:
  

  La Flaneuse escriu animada pel fet de saber que algú llegeix les seves paraules, comparteix la seva manera de veure les coses o en discrepa, des de l’anonimat, des del silenci, des de l’amistat de molts anys o de la nova coneixença.

• Si entenem el bloc com a mitjà de comunicació, es pot afirmar que tenir un bloc dóna veu a persones que no en tenen. Un gran exemple és el bloc de Salam Pax, “Where is Raed?”, que narrava en primera persona la veritat diària de la invasió dels EEUU a l’Iraq, sense filtre i sense censura.

En la blogosfera també hi ha exemples de contradicció. Escriptors o guionistes o intel·lectuals de tota mena que cobrarien per a escriure columnes en un diari, un programa de ràdio o fins i tot un llibre, mantenen blocs d’accés gratuït i lliure a Internet. Exemples en són els blocs d’Orteu, Perelló i Salvadó (guionistes), Josep Maria Terricabras (filòsof), Joan Josep Isern (crític literari), Biel Mesquida (escriptor) o Quimi Portet (músic). Però la contradicció més gran es dóna en parlar de la mateixa aparició dels blocs: els blocs, els grans hereus del dietarisme, han aparegut en una època en que precisament aquest gènere literari estava en declivi.

En resum, es pot afirmar que els blocs ofereixen a la gent allò que durant temps ha volgut fer i no ha pogut: jugar a ser periodistes, però amb expressió lliure. I és que precisament el planteig que va fer Vilaweb en obrir els Blocs de MésVilaweb va ser el d’adaptar el concepte d’edicions locals a edicions personals. La grandesa de la blogosfera és que no cal ser un professional per a convertir-se en columnista, explicar notícies o opinions personals, donar a conèixer noves informacions o relatar contes. La blogosfera, doncs, no s’ha d’entendre com a diaris personals que narren tan sols si l’autor ha anat al dentista, si ha suspès un examen d’àlgebra o si se li ha escapat el metro. Si tots els blocs fossin així, possiblement el mitjà no hauria existit o no hauria agafat la repercussió que té avui en dia.

Finalment falta fer una reflexió. Si els blocs són els hereus d’un gènere literari, podem considerar que són literatura? Hi ha varietat d’opinions sobre això. La més estesa, però, és que si un lavabo pot ser considerat art (encara que l’hagi de firmar un artista famós), els blocs poden ser considerats literatura, els editi qui els editi, i sigui en format text o en qualsevol altre format. La tecnologia digital, doncs, afavoreix la creació de nous patrons de creació literària. Aquest context digital acabarà obligant, segons comenta el grup d’investigació Hermeneia de la UOC, “a redefinir els conceptes més bàsics de la teoria literària per a [...] apropar-nos críticament a les noves formes de textualitat electrònica”.

No recordo exactament quan va ser la primera vegada que vaig sentir parlar de Rosa Leveroni. Suposo que seria en alguna assignatura de literatura catalana contemporània, a la facultat; sí que recordo que el nom va sorgir a propòsit de Carles Riba, però d’una manera tan vaga que durant força temps vaig donar a Rosa Leveroni el lloc que, en realitat, havia ocupat Clementina Arderiu: el de muller de Carles Riba. No cal dir que la menció de Clementina Arderiu va ser tan vaga com la de Rosa Leveroni: en general, excepte Mercè Rodoreda i Caterina Albert, no recordo haver sentit anomenar durant la carrera cap altra escriptora si no era en relació amb algun escriptor i no per la seva obra. Afortunadament el temps posa les coses a lloc: mitiga la ignorància i dóna noves oportunitats. Situada Rosa Leveroni com a escriptora que fou, l’oportunitat de llegir alguna de les seves obres ha arribat de la mà de la Tina Vallès, que me’n recomanà aquest llibre: Confessions i quaderns íntims. Me’l presentà, a més, amb un argument ben seductor: Leveroni havia estat bibliotecària.

Rosa Leveroni era tot això i més. Nascuda a Barcelona el 1910, fou una dona lligada als fets que van protagonitzar la nostra història al llarg del segle XX i estigué en contacte amb els principals protagonistes de la vida intel·lectual del país abans, durant i després de la Guerra Civil. Se la coneix sobretot pel seu vessant de poetessa, però també bibliotecària (si més no fins que va ser depurada després del triomf franquista), traductora, una gran lectora i una dona que es va enamorar i que, a més, en va deixar constància per mitjà d’uns quaderns

vermells, relligats en dos volums, iniciats el 26 de febrer de 1933 i acabats —millor: abandonats— en una data indeterminada, probablement del 1944. Escrits amb ploma només (en la major part dels casos) en l’anvers del full; el revers queda en blanc: espai [...] freqüentat per unes notes «al marge» d’extraordinari interès. [p. 28]¹

Rosa Leveroni morí a Barcelona el 1985, deixant darrere d’ella només tres llibres publicats: Epigrames i cançons (1938), Presència i record (1952) i una compilació de la seva poesia, titulada precisament Poesia (1981), que no recull però tota la poesia que escriví. Després de la seva mort es publica un recull de narracions, Contes (1986), única mostra de la seva prosa publicada fins a l’aparició del llibre del qual parlaré: Confessions i quaderns íntims.

Aquest llibre està format per materials diversos del llegat de l’autora. D’una banda, les «Confessions íntimes», els quaderns que durant anys va intercanviar amb l’historiador Ferran Soldevila, amb qui Rosa Leveroni mantingué una relació amorosa que durà fins a la mort d’ell; un amor correspost, d’altra banda, però clandestí, ja que Ferran Soldevila era casat. De l’altra, hi ha els «Quaderns íntims amb poesies», que són els que intercanvià amb un altre home que marcà la seva vida i la seva creació poètica: Carles Riba. Intercalats entre unes i altres hi ha, en forma d’apèndixs, altres materials també de la poetessa que ajuden a contextualitzar les «Confessions» i uns textos aparentment escrits a un altre home durant el període en què Soldevila estigué a l’exili.

«Confessions» és la manifestació dels sentiments de Rosa Leveroni envers Ferran Soldevila. Abasta un primer període que va de 1933 a 1936 i un segon que va de 1943 a 1945. L’escriptora l’anomenava «Llibre de l’amor» i hi trobem reflectida l’evolució de la relació entre tots dos personatges, amb tots els altibaixos, les angoixes, les alegries i les renúncies que es produeixen en una relació, marcades especialment pel caràcter clandestí d’aquesta relació en particular. Alhora, també són testimoni de les lectures que formen el rerefons literari leveronià i del procés d’elaboració de la seva poesia (inclosos poemes inèdits fins ara). La primera part acaba el 1936, en un moment en què la relació està plenament establerta (per no dir consolidada) i en què Soldevila sembla estar plenament lliurat a la poetessa. El caràcter íntim d’aquests textos queda palès en la minsa, per no dir nul·la, informació que ofereixen sobre el context històric o social en què van ser escrits: les úniques referència als fets del juliol de 1936, lacòniques si bé punyents, tenen sempre com a referència els sentiments cap a l’amant:

Com penso en tu en aquests dies horribles!

Estimat, ens ha perdut Catalunya. [p. 139]²

I aquests dies tan gràvids tan feixucs d’història, estimant en què no es viu al dia, sinó al minut, em sembla estrany trobar encara una cosa immutable: aquest meu amor. [p. 144]²

Aquests fets i la guerra que en derivà tingueren conseqüències en les vides dels dos amants: ella fou obligada a abandonar el seu càrrec a la Biblioteca Universitària (i no exercí mai més de bibliotecària) i ells s’hagué d’exiliar fins al 1943, any en què recomencen les «Confessions»: a «Represa», on tot i la consolidació de la relació, l’escriptora torna a passar per tots els estats que ja havia descrit anteriorment.

La segona part, «Quaderns íntims amb poesies», recull els textos que va enviar Rosa Leveroni des de 1945 a 1951 a un destinatari diferent: Carles Riba. Són textos més madurs que els anteriors, si més no pel que fa l’estil, més depurat i menys col·loquial. De les paraules amb què comença es dedueix que hi va haver un malentès entre ells i el que per ella era amistat i mestratge, ell ho va interpretar com a enamorament —sembla fins i tot que ell n’estava enamorat.

Enamorada? No. El meu amor ja havia seguit rutes menys intel·lectuals. Fa anys vaig enamorar-me apassionadament i, tot seguit, apassionadament vaig lluitar. I a l’entorn d’aquest amor gira la meva vida… Tu creus que si hagués fet tant de temps que estigués enamorada de tu, ho hauria callat? No; no sóc dona per filar en l’obscuritat un amor impossible. La lluita m’atrau i he vençut uns braços rebels, i, si la passió tornés i el cansament no fos tan profund, no em faria por emprendre de nou el camí, perquè estaria certa de la victòria… Però estigues tranquil, la passió no sotja el teu Olimp. Preo gelosament la pau aconseguida. L’amor i l’habitud han teixit a l’entorn nostre els seus lligams obscurs i no és ja fàcil deseixir-se’n. [p. 197]²

Tanmateix, els límits entre uns sentiments i els altres semblen prou subtils perquè es vegi en la necessitat d’aclarir cadascuna de les seves paraules perquè no s’interpretin com una declaració d’amor. Sovint quan no el té al costat l’enyora, i això la porta a repertir-li una vegada i altra —a repetir-se una vegada i altra a ella mateixa, potser?— que no l’estima. La relació sembla anar més enllà de l’amistat i el mestratge (en aquestes pàgines hi ha més mostres de la seva poesia que en les que enviava a Soldevila) i arribat un cert moment Rosa Leveroni parla d’una «amitié amoureuse». En tot cas, l’atracció no fou tan forta que decidís deixar la relació que mantenia amb Ferran Soldevila.

Aquest apartat es tanca amb dos textos de la mateixa època però d’origen diferent: el primer dirigit a Ferran Soldevila, i el darrer a Carles Riba, tot i que es tracta d’un text en què Rosa Leveroni descriu la sensació que li ha produït la notícia de la mort de Riba.

I acaba així aquest recull dels textos que Leveroni va escriure als dos homes que més van significar en la seva vida com a referents intel·lectuals i, també, almenys en el cas de Soldevila, quant a l’amor. Són textos que potser no tenen la qualitat literària que s’esperaria de les memòries d’un escriptor consagrat, perquè no ho són; però ens ajuden igualment a conèixer una faceta més de l’autora i de la relació que mantenia amb dues de les principals figures de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX. I que, en algun moment, ens fan sentir un pessigolleig a la pell i un nus a la gola: perquè, qui no ha «patit» d’amor alguna vegada?

1. Abraham Mohino i Balet. «Confessions íntimes i inèdites de Rosa Leveroni». Lletra de Canvi, núm. 42 (1997), p. 28-32.

2. Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4.

Technorati Tags: llibres — lectura — literatura catalana — Rosa Leveroni — Confessions i quaderns íntims

De llibres, xviii

Escribí en mi habitación estos apuntes sobre todo lo que vi y sentí, pensando que no iban a se conocidos por nadie. Aunque mis anotaciones son triviales y sin importancia, podían parecer malintencionadas e incluso peligrosas a otros, por eso he tenido cuidado en no divulgarlas. Pero ahora me doy cuenta de que, así como inevitablemente brotan las lágrimas, según dice el poema, del mismo modo estas notas dejarán de pertenecerme. [p. 318]

[...]

Pero mis notas no son de esta clase. Escribí para mi propio entretenimiento, y apunté únicamente lo que sentía. Nunca esperé recibir, sobre estos escritos casuales, comentarios tan importantes como les que se dedican a notables libros de nuestro tiempo. Me sorprendo cuando escucho cómo los lectores aseguran que se sienten apabullados ante mi trabajo. Pero es natural que actúen así: conozco la mentalidad de aquellos que hablan bien de los que detestan y critican lo que les gusta. Por eso todavía lamento que hayan leído mi libro. [p. 319]

No, no són les paraules de l’autor d’un blog en el moment d’acomiadar-se, tot i que, amb petits canvis, podrien ser-ho: són les paraules amb què Sei Shônagon, ajudant de rang menor de l’emperadriu Sadako (976-1001), tanca el seu llibre, un llibre que ha esdevingut juntament amb la novel·la Genji Monogatari de la també dama de la cort Murasaki Shikibu les obres inicials de la narrativa japonesa.

Fins a l’era Heian, la literatura havia estat principalment cultivada per homes i en xinès; però de mica en mica, les dones, que no rebien una instrucció aprofundida en xinès, comencen a desenvolupar una escriptura pròpia en japonès, afavorida pel desenvolupament de l’escriptura fonètica, i a compondre la seva pròpia literatura: principalment novel·la i diaris. A la cort imperial, homes i dones competeixen en cultura i enginy, i és en aquest context on apareixen les dues obres esmentades més amunt.

Makura no sôshi (El libro de la almohada) és el conjunt de notes que va deixar Sei Shônagon, de la qual se’n saben ben poques coses: que era una ajudant de rang menor de l’emperadriu Sadako, que possiblement era filla del poeta Motosuke, que va estar allunyada de la cort en prendre partit pel canceller que no tenia el suport de l’emperadriu, i que va morir en la pobresa. L’origen del llibre, si hem de fer cas de l’autora, fou un regal de l’emperadriu: una gran quantitat de paper, en el qual va començar a escriure les seves anotacions. El títol del recull reflecteix el costum de l’època de redactar diaris personals que es guardaven als calaixos del coixins de fusta que es fan servir al Japó, si bé no se sap segur si aquest era l’origen real del llibre.

41. Cierta vez que pasaba
Cierta vez que pasaba por la casa de una gran hombre, el portón central estaba abierto y pude ver yn carruaje de hojas de palmera, bello y nuevo, con cortinas de un tono naranja delicioso. Se veía espléndido con sus pértigas apoyadas en los caballetes. Varios oficiales del Quinto y Sexto Rango se escabullían en todas direcciones; se habían levantado las vestiduras i las habían tomado con sus fajas y llevaban sus blancos bastones de mando en la parte que correspondía a los hombros de sus vestidos. Muchos pajes iban y venían con sus trajes completos, con largos y angostos carcajes sobre sus espaldas; algo muy armónico con esa importante casa. Luego me encantó ver a una criada de cocina extremadamente bonita que salió de la casa y peguntó: «Ya han llegado los servidores de los señores Fulano y Zutano?» [p. 92]

Les anotacions de Sei Shônagon són una miscel·lània de temes diversos, tots relacionats amb la vida a la cort, les celebracions, el pas de les estacions, la poesia, els costums. Constitueixen breus pinzellades amb què s’intenta transmetre la bellesa d’un paisatge, la tranquil·litat d’una nit de lluna, el contrast entre els colors de la vegetació a la muntanya o als jardins imperials, o a vegades descripcions més llargues de celebracions religioses o administratives, d’anècdotes sobre altres cortesans o d’episodis divertits o vergonyosos que ha protagonitzat l’autora o de què ha estat testimoni. També hi ha llistes de temes literaris o de coses que agraden o no agraden a l’autora.

74. Cosas que pierden al ser pintadas.
Clavelinas, flores de cerezo, rosas amarillas. Hombres o mujeres elogiados en relatos románticos. [p. 165]

És una literatura de fragments, d’impressions de la realitat i de la subjectivitat de Sei Shônagon, units per una concepció estètica i una idea de la bellesa i de la pròpia superioritat intel·lectual de l’autora, que no dubta a explicar els seus duels d’enginy amb altres nobles de la cort o amb els mateixos emperadors. En paraules de la traductora:

Sei Shônagon fue la pionera de un género propio de la literatura japonesa, que aún está vigente en al actualidad: zuihitsu, el ensayo fugaz y digresivo, literalmente «al correr del pincel», farrago libelli sobre emociones, observaciones, apuntes autobiográficos o poemas, carente de una orientación predeterminada; una dispersión del sujeto en fragmentos. [p. 14-15]

Sei Shônagon. El libro de la almohada. Traducció i pròleg d’Amalia Sato. Buenos Aires: Adriana Hidalgo Editora, 2003. 319 p. ISBN 987-9396-57-X.