Un bon dia, un tio estava mirant “Matrix”. Quan va acabar de veure-la, embriagat per una necessitat imperiosa de ciència-ficció, va veure “Yo, robot”. I d’aquí li va sorgir la idea de fer aquesta pel·lícula. No hi trobo cap més explicació. La pel·lícula ens presenta un futur no massa llunyà, en el qual tots viurem recluïts a les nostres cases i màquines perfectes faran la nostra vida, mentre nosaltres les controlem des d’una butaca “molona”. La veritat, no ho trobo una idea massa original.

I amb aquest pensament vaig començar a veure la pel·lícula. I amb aquest mateix pensament la vaig acabar. Però tot i això, he de confessar que em va agradar força l’argument. I és que de, tant en tant, m’agrada veure un film amb un argument una mica enrevessat però que alhora no requereixi gaire esforç mental. Una d’aquelles pel·lícules que no t’enteres de res fins el final.

Em sorprén la poca acció que hi ha. Crec que aquest tipus de pel·lícules són idònies per grans escenes de persecucions, tirotejos i lluites impossibles. Però aquesta gairebé en prescindeix per complert. A més, inclou (amb més pena que glòria) una història d’amor entre un Bruce Willis que no destaca gaire per la seva interpretació i la seva dona/substituta.

Punt positiu per al gir argumental que dóna la trama a mitja pel·lícula. No és gens previsible; al contrari que la resta del metratge.

Poques crítiques han lloat aquesta pel·lícula i amb raó. Però jo li dono un vot de confiança. Anirà molt bé per veure-la un diumenge a la tarda, d’aquells que no teniu ganes de sortir de casa i a la tele només fiquen pel·lis cutres sobre mainaderes assassines i avions sense control. Si la veieu després de dinar correu el risc de quedar-vos adormits. Doneu-vos per advertits!!!

Que no sents la força que estic fent servir per a que vinguis? Com si fos un imant, intento que vinguis, no funciona, hauré de fer servir altres técniques. Avui no em conformo amb les lletres d’Eduardo Aute o amb llegir a Benedetti, avui et vindria a buscar, t’agafaria de la mà i deixariem tot el que volguessim deixar. Avui estic esgotat de no tenir-te, de que no em timguis, de que els somnis continuïn sent això, somnis i una mica malsons, no perquè no desitgi que es facin realitat, sino per que els estic amargant.
Avui recordo massa temps anteriors, en que fugia a la recerca de refugi i el trobava, ja fos volant amb la moto o sota l’ala d’algun bon amic.
He perdut massa coses, però a part d’aquesta reflexió que s’ha colat, m’importa més que no et tingui a tu, aqui, ara, fins que ens deixin.

Alex Ubago – Sin miedo a nada (amb Amaia Montero)

Amb paciència, tot s’acaba assolint. Vent que bufa fort, una benvinguda diferenta. Abans de la merescuda migdiada, una jincana de coses a fer. Em relaxo i som-hi, habituallar la paradeta i… oh, la tecnologia falla… aqui esta l’home que pot més que la màquina (per sort). I aconssegueixo dormir aquesta nit, visca.

Els dies de sol s’han barellat l’un amb l’altre per a oferir més sol, menys vent i millors tardas. Sorra, aigua salada, migdiada, aigua dolça, anar a correr, nedar… multiplicat per set. Enyorança de tu multiplicat per més que set. En anglès no diuen un per set, diuen una vegada set. És més gràfic, fes servir aquest sistema aquest cop.

Quines tardas, quin sol de tarda, quines fugides, corrent, la musica i pensaments diversos m’acompanyaven.

Setmana de visites més o menys eperades, però tu no hi eres.

Increïble. Més d’un mes ideant i imaginant ja no un dia perfecte, però si més no, un dia per a l’ego. I tampoc no podrà ser. La meva paciència i jo estem al límit, la esquena està carregada de situacions, el cap de tot menys de silenci i el cor batega per obligació insistència de tranquilitat, i la diplomàcia s’esgota.

T’espero aqui, ara, i t’explciaré la resta, no és més que una altra batalla, de la que n’he aprés que em queda un dia menys per a anar amb tu de la mà o per a continuar dient-li al meu cor que bategui per obligació.
I tu, què escolliries?

Els diumenges.

Foto: Emma Sofia Dedorson

Foto: Emma Sofia Dedorson

Foto: Emma Sofia Dedorson

Foto: Emma Sofia Dedorson

Què faries, què faries si m’estigués allunyant irremeiablement, què faries per recuperar la teva meitat, què faries per mantenir la poca distància que hi havia entre nosaltres, què faries per obrir un ullet i trobar-me allà al costat, dormit, respirant per tu, què faries, què faries per reforçar els nostres fonaments encara més, què faries si ens estem enfonsant i no hi ha tronc per a agafar-nos i sortir de la marejada, què faries si només necessito que allarguis la mà per a que torni amb tu, digue’m, què faries tu, i llavors pensa que farien els altres.

Pensa-t’ho i tindràs la resposta.

Ens deixa Antonio Vega, quines lletres més maques. Ens deixa el mestre Benedetti, quines profundes lletres més maques, què serà de les lletres sense ell.

No, no hi eres

Em deixo deixar per tu i després et trobo més a faltar. Em poso obligacions com ara estar atent si el Barça guanya la lliga o no, em prometo escriure més, m’autoobligo a sortir a correr més estona i ho faig… He sortit sense música i he endreçat idees, he respirat profundament, he vist cels petats d’estrelles, i com diria algú que no se si coneixes, “y no estabas tú”.

(…)

Hola, tu. Avui m’has recorregut, imaginava que eres tu perque he sentit un nusset d’aquells que s’ha mogut a plaer entre el coll i l’estómac i m’ha fet sentir un buit important, i jo no volia. I el buit s’omple de papallones, les papallones es distribueixen per l’estómac i tornen a pujar al coll i aquest caminet no et pensis que és gratis per a mi. Si, ja se que saps que se perfectament del que parlo, però deixa’m jugar a les paraules prohibides.

De paraules prohibides n’entenem. Ara estem acabant de perfilar aquell llenguatge de mirades, somriures i no mirades, que fas servir cada dia i jo acabare entenent del tot. La teva expressivitat corporal és equivalent a la meva incontinencia verbal.

Visca la expressió lliure sigui la manera que sigui que utilitza per a comunicar.

Bona nit a les princeses de mirada profunda i amb intenció.

(…)

Dia de platja… diferent. No feia sol, si que feia vent, no t’he tingut al costat però si que has estat dintre de mi, manipulant els meus pensaments, jo ja tenia prou amb mirar el mar i com trencaven les onades,  i amb mirar els pescadors, com seien allà tranquilament, mirant la seva canya, mirant els seus estris.

Però tu demanaves pàs amb força, i t’obries camí, no se si amb les manetes, no se si amb la mirada, però entraves com volies i deies que aqui sóc jo, ara estigues per mi, ara t’estic agafant la mà, ara sóc jo la que decideix per on passejar, la que no et deixarà solet i ocuparà tota la teva atenció. Però a estones me n’adonava que amb la mà no agafava més que vent, amb molt de iode però vent, que continuaves estant a la meva imaginació i al meu cor, que feia d’armari i em deia que estàs dessitjant de sortir, de sortir tu i que sortim plegats i siguem més feliços que la vuitena part d’un dia qualsevol. De sobte tornaves, amb la intermitència que volies, sense demanar més permís que el que t’han atorgat els teus ulls, amb la teva millor mirada, sense voler però fent que et trobés a faltar més del que t’imagines. De sobte marxaves, però et notava al meu interior, marcant-me els passos de la vida, bategant per mi.

De qualsevol manera, ja saps que repetiria aquest dia, amb tu, de la mà, sense tenir en compte el vent, els pescadors ni altres atrezzos.

Aquesta és la marca de la nevera que tenim a casa… una nevera que ja hi era quan vaig entrar per primer cop. Ja fa temps que fem broma amb si és casualitat o no, amb si va pertànyer a la Iniciativa, amb si és un senyal, amb si és una porta d’entrada a l’illa… però després de veure com evoluciona la cinquena temporada, no en tinc cap mena de dubte: we have to go back! Alguns potser penseu que estic malalt, que les sèries m’estan afectant al cervell… però us dic que és una nevera molt antiga, potser de la dècada dels 70…

El que escolto

El divendres

Hola, princesa. Si llegeixes això, ja se què pensaràs, em preguntaràs el perquè t’ho dic, que si ja se sap no cal dir-ho, per això sóc obedient i no t’ho dic, però deixa’m pensar-ho i escriure-ho. T’aviso, no penso dir-te si sento alguna cosa només d’imaginar que les teves mans, suficientment petites i boniques, em toquen el cabell i la esquena.

Per començar i cridar la teva atenció, be? Hi haurà més.

Ja ha passat la tarda, ens acomiadem i demà marxes, és curiòs que pensi que serà gairebé el mateix excepte el contacte i la distància i que tota aquesta il·lusió que duus tota la setmana de viatjar, ara es materialitzarà.

El dissabte

Nervis, preguntes i dubtes. Si et preguntes un perquè et diré que encara que tot el que s’hagues de dir ja està dit, també he pogut tenir la necessitat de dir-t’ho mirant-te els ulls abans de sortir de viatge, no?

Ara deus estar camí de l’aeroport, ara amb els nervis, ara agafant una mà, ara pot ser mirant una platja que et semblarà liliputiense.

És migdia i no se res, diuen que deveu estar arribant-hi i efectivament, aviat tinc notícies fresques.

Ara escolto…

La resta del dia no te importancia. Et dire que estic content per tu y ya ta, que se’m fa estrany y ya ta, que et trobo a faltar y ya ta.

El diumenge

Gran dia per tots dos. M’aixeco amb els deures fets. Faig un salt i abans de tocar terra ja m’he vestit. Volies les meves aimpressions, alla va. Intento concentrar tota la meva atenció a la cursa. L’ambient és increïble, ja abans d’arribar a Arc de Triomf. Ens preparem una mica estirant, escalfant i craso error: beure aigua, després no ho agraïre. Comencen i em col·loco una mica més endavant del que em pertoca. Comencem i be, bon ritme, deixo que m’avancin i després avanço jo. (Ara escolto…) Com sempre, poso el crono en marxa, però tard. Tenim l’aigua al km. 3′5, se’m farà més llarg. No noto el sol que notava quan hem començat, vaig concentrat amb la musica, no m’entero de res, accelero una mica després del km. 5′5 crec que era. Encara marejada de gent, m’agobio i apreto una mica més. En el km. 7′5 me’n recordo de l’inventor del tabac. (Ara escolto…) Apreto una mica perquè ve la baixada d’un carrer que es diu Via Laietana. Avançada i ja és un no parar fins l’arribada. 47′33″ i estirada a la gespa de Ciutadella amb sol, musica i que més vols. Quan rebo el missatge de la organització li reenvio a la nostra amiga. He acabat content. Ara et tocara a tu. M’entero de la teva marca i estic content. (Ara escolto…)

El dilluns

No estàs no busco més. Massa dies sense. La teva amiga tampoc. Os trobo a faltar, estic per agafar la Topisto i fer-li una abraçada, amb el perill que em digui una de les seves. Al migdia hem pogut parlar. La tarda, de tot menys aborrida. Et trobo a faltar.

El dimarts

(Ara escolto…) Convençut que vindràs demà, passo un dia una mica ràpid, sortejant obstacles i tal. Demà tot serà diferent. Estic hiperactiu per la tarda. Faig de tot i no faig res, nervis.

El dimecres

No vens. M’ho comfirmen, que tonto sóc.

Res més, de moment.

Ho deixem amb King of pain, què et sembla? A mi també.

TAM

No haver d’anar enlloc, no haver d’aturar el despertador, no haver de fer res, no haver de trucar a ningú, no haver de córrer, no haver de conduir, no haver de dormir poc… i al mateix temps, anar a tot arreu, aixecar-se d’un bot, fer-ho tot alhora, parlar amb tothom, anar de bòlid, conduir amunt i avall, no dormir gens… això és ser lliure, ni que sigui per un dia…

Perquè una imatge val més que mil paraules… us en deixo una que representa perfectament el que he fet avui:

Avui hem currat, en serio, per extrany que sembli…

Al final uns als altres ens hem presionat per ajuntar-nos al menjador i escriure, gravar i demés. De moment tenim fet: el sumari, les bios, els contactes i el reportatge de carrer. També, entre la Marta i jo ens hem fet els guions: del top ten, la secció del cor, els trucs per lligar,…i poc més. A veure, suposo que un altre dia hauriem fet més, però a les set jugava el Barça i s’ha fet un kit-kat indefinit. Així que podem estar contents. Queda menys. Dijous…dijous…cada vegada més aprop.