Eren altres temps. Llargs dies d’estiu passats de sol a sol, anant de casa de l’un a casa de l’altre, vivint les experiències més apassionants —anar amb la bicicleta un carrer més enllà ens ho semblava—, entrant a casa només a les hores dels àpats i, perquè no hi havia cap més remei, per anar a dormir. Eren diumenges de platja i tardes d’excursions a llocs amb noms que ara ens semblen tan comuns però que llavors eren promeses d’aventures fantàstiques: la Cova, l’Esplanada, el Camí de l’Home Mort… I eren, sobretot, dijous de sessió doble al cinema del poble, al teatre tronat del casino, que feia olor de pols i de crispetes i de vellut vell. La sessió de dijous era la dels petits i les mares; els grans hi anaven dissabte a la nit. Eren pel·lícules per a tots els públics, passades de moda ja quan arribaven allà; sovint, l’operador s’equivocava i vèiem primer la segona part de la pel·lícula, però ens era igual: era estiu, era dijous, érem al cinema. I entre pel·lícula i pel·lícula no podia faltar anar a fer cua a la parada de llaminadures. Anar-hi dissabte a la nit era un ritual de pas; sense dir-t’ho, et demostraven que t’havies «fet gran»; tan era que no t’hi deixessin anar sol: havies anat a la sessió dels grans i havies vist una pel·lícula «per a grans» —Excalibur, Excalibur era una pel·licula per a grans i sortir de veure-la i contemplar la lluna sortir de darrere d’un núvol esfilagarsat, viure la màgia del cinema. No sé què va acabar abans, si les nostres ganes d’anar a veure pel·lícules melindroses en un teatre atrotinat o la programació dels dijous. Però de mica en mica anaren desapareixent les sessions dobles i els cinemes de barri, i aquelles grans sales on ningú respirava fins al «The End». Eren altres temps.

I què voleu que hi faci, si tinc el dia nostàlgic…

(De fet, va ser aquest article del Quadern de dijous de El País que m’hi va fer pensar: Toni García. «L’agonia dels cinemes». Quadern, 19 de novembre de 2009, p. 1-2.)

—Estàs d’allò més tonto —m’amolla l’«admirador secret»—: ja no escrius al bloc.

I jo que li deixo anar una excusa i després corro cap aquí, trec una mica la pols, m’admiro que el nombre de visites sigui més alt ara que no escric que quan hi escrivia (em balla pel cap que n’hauria de treure alguna conclusió, però és tard, tinc son, estic constipat i ja hi pensaré demà, que deia aquella), i sense demanar-li permís li robo les paraules i les consigno aquí, per saecula saeculorum. I és que la tardor sembla que ha arribat curta d’hores, o a mi no m’han tocat totes les que esperava: tot el dia amb la llengua fora, mirant el rellotge i repetint «no hi sóc a temps, no hi arribo», saltant-me compromisos per acomplir-ne d’altres, i el bloc, és clar, abandonat al segle XVIII sense ningú que el faci tornar al present. Doncs bé, serveixi aquesta nota per dir que la pausa encara durarà uns dies i que després tornarem a la programació habitual.

Àpali!

Pugen a l’autobús: el nen, que com tots els nens va directe al final del vehicle; darrere, el cotxet de la germaneta; finalment, la mare empenyent del cotxet. El nen mentrestant ja ha recorregut el passadís d’una punta a l’altra dues vegades.

«Mira el nen que graciós que bé que s’ho passa».

La mare paga el bitllet i se situa estratègicament a la zona reservada per als cotxets i les cadires de rodes. El nen, mentrestant, fa una nova expedició al fons del vehicle, i en torna perseguint una mosqueta que, aliena a l’interès que desperta, vola de barra a seient i de seient a barra.

«Quin gràcia, com persegueix la mosqueta».

La mare, que ignora el nen com l’ignora la mosqueta, està pendent de la petita del cotxet, que comença a ploriquejar. El nen, després d’una nova excursió de punta a punta del passadís, s’atura a la plataforma central, mira cap amunt i… d’un salt es penja a la barra i comença a anar d’un extrem a l’altre de la barra, fent ballar les cames, com un mico.

«Com es diverteix el nano aquest. I va sol a l’autobús? On deu ser sa mare?».

Descoberta la nova utilitat de les barres, el nen no para de penjar-se ara aquí ara allà, llançant les cames amunt i avall i repartint alguna puntada de peu.

«Diantre de nano, no pararà quiet, no!».

La nena plora a cor què vols i el nen no para d’anar amunt i avall penjant-se de les barres i donant cops. S’ho passa d’allò més bé, el seu somriure ho diu tot. I, mentre, sa mare com si no hi fos, que prou feina té amb la plora. Fins que, de sobte, se sent una veu:

«Senyora!».

El conductor ha tret el cap i diu alguna cosa en veu baixa a la senyora, que fa anar el nen al seu costat. Més d’un passatger ha somrigut, content que finalment algú hagués posat ordre. No hem sentit què deia, el conductor, però bé podria haver estat allò que deia Serrat: «Niño, deja de joder con la pelota».

Hom no és gaire aficionat a les matemàtiques; de fet, hom va patir les matemàtiques durant força temps. No pas per manca de capacitats cognitives, sinó, segons un professor que hom tingué quan els televisors encara eren en blanc i negre, per desinterès: com que no m’agradaven, m’esforçava el mínim per aprovar. No en faig gala, al contrari: potser m’hi hauria d’haver esforçat més… però fins que no inventin la màquina de viatjar en el temps o vingui el Doctor Who a convidar-me a fer un volt en la seva cabina telefònica, no hi ha res a fer per canviar-ho —i ara, ho reconec, em fa mandra.

Però vet aquí que de cop i volta les matemàtiques m’interessen. O, més ben dit, m’ha agafat la pruïja de conèixer la trajectòria vital d’un matemàtic, Alan Turing, a qui sembla que devem, entre altres coses, l’existència d’aquestes màquines endimoniades que s’han apoderat de les nostres llars i llocs de treball: els ordinadors. Aquest bon senyor, com manaven els cànons vigents a la Gran Bretanya a la seva època, fou jutjat i condemnat per un únic crim: ser homosexual.

I gràcies a una recomanació ara tinc a les meves mans la biografia de Turing que escriví David Leavitt i, com no podia ser d’altra manera, a poques pàgines del començament han començat a aparèixer les matemàtiques: no res que demani una especial preparació en el camp, si més no de moment, ni que impedeixi continuar la lectura. Però, ai las, vet aquí l’errata. Hom va llegint tan tranquil, intentant de no perdre el fil del que llegeix, quan de sobte… paf! Un mot del tot correcte però del tot incorrecte. Un mot parany, d’aquells que en un dia de poca atenció pots obviar completament… malgrat que no fa sentit. O que, desconeixedor del tema del text que tradueixes o corregeixes, no t’atures a comprovar. Un mot que, malgrat no ser matemàtic, saps que no hi ha de ser.

I així la paradoxa de Russell, també coneguda com a paradoxa del barber o antinòmia de Russell, es converteix, per obra i gràcia d’una distracció, en l’«antimoni de Rusell».* I el senyor Russell, pobret, sense haver dit ni piu, passa de filòsof a químic en un dir Jesús. I hom, escombrant cap a dintre, té un motiu per divagar una mica al blog.

* En castellà, esclar: on hauria de dir «antinomio de Russell», diu «antimonio de Russell» (p. 38). En català és un error difícil de cometre.

I ara la senyora vol banyar-se, i jo, au, a comprar. Amb les poques ganes que tinc de sortir al carrer, amb aquest dia que fa… no, si ja m’ho imaginava, plou. I ella ben tranquil·la i calentona a la banyera… encara pujarà una altra vegada el veí de sota a dir que se li ha inundat el lavabo. I la llista no s’acaba mai: sucre, ous, llet, melmelada de préssec, un parell de gasoses…. iogurts amb trossos? Ni pensament, que a mi no m’agraden. Ja que vaig jo a comprar, compraré el que em surti dels nassos. I ara la vella aquesta s’enduu els darrers iogurts de maduixa, la mala pècora! Bé, doncs hauran de ser de plàtan. Quina cua! Sí senyor, sí, passi, vostè que només porta una coseta… qui el va parir. I aquella d’allà, no és de l’escala? Sí, però esclar, no em saludarà, no; tothom deu parlar l’amic de la veïna, però saludar-lo… ni que fons un empestat. Sí senyoreta, vull bosses, que no veu que no porto carret ni res? Si sembla que us triïn… No fotis que plou! El que em faltava! El paraigües a casa, que s’ha de ser burro per sortir un dia així sense el paraigües. En fi, sort que només plovisqueja, vigila de no relliscar que encara prendries mal. Au, ja hi ets. I les claus, on són les claus? No fotis que també te les has deixades? Doncs au, truca, i a veure si la senyora ja ha sortit de la banyera. Que bé que l’ascensor és aquí, puja-hi abans no vingui cap veí. I ara la porta, a veure si puc trucar al timbre sense que em caigui res, només faltaria que fes un escampall d’ous al replà. Ja està. Sí que triga a obrir la maleïda porta!

Quina tarda que porto, renoi. La connexió va a pedals i es talla cada dos per tres, imagina’t que se n’anés en orris, què faríem? Tornar als sobres i als segells, escriure a mà una altra vegada, els fabricants de màquines d’escriure, si en queden, estarien ben contents… i a la biblioteca? Hauríem de tornar a fer els catàlegs manuals, quina feinada, i el préstec manual, creuant fitxes. I tots els recursos electrònics a fer punyetes. Ara torna a anar bé, guaita, el missatge que esperava. Que bo, ja m’agradaria saber escriure així. Respon-li pel gtalk, que aniràs més de pressa. Ostres tu, quin rau-rau, vaig a fer un cafè, però no sé amb què acompanyar-lo… va, una galeta o dues, que si no, després, et queixes que t’engreixes. I ara torna a l’ordinador, a veure què t’ha respost. I l’altre ha actualitzat el blog, a veure què hi diu. No, si al final tindran raó els que diuen que no puc estar lluny de l’ordinador gaire estona, però res, una estoneta més i a llegir, a veure si avanço la novel·la. Sembla que torna a ploure, quin dia! Ja era hora, per això, quina calor i quina xafogor la darrera setmana, no hi ha qui aguanti aquests estius. A veure si ve el fred d’una vegada i… Qui truca, ara? No, les claus no hi són, no se les ha deixades. A veure qui és… maleït espiell, no s’hi veu res. O potser necessito anar a l’oculista. Au, obre, acabaràs abans, deu ser algun veí… i qui és aquest? Però què fa, que se’m ficarà a casa!

— Hola.
— Perdoni?
— Que no és el tercer?
— No, és el segon.
— Em dec haver equivocat al pitjar el botó a l’ascensor. Perdoni.
— No passa res.
— Adéu.
— Adéu.

Quina cara feia quan anava a entrar a casa seva! Deu pensar que sóc un enze, equivocar-me d’aquesta manera!

@unquepassava encara al·lucina: el nòvio de la veïna del pis de dalt s’ha confós i ha estat a punt de ficar-se a casa d’unquepassava #fb

@unquepassava està intentant convertir una anècdota en un apunt pel blog #fb

Puja a l’autobús i s’asseu al primer seient que troba. De la bossa que porta penjada a l’espatlla en treu un llibre i es posa a llegir. Van passant parades i més gent puja al vehicle, d’altra en baixa. Un grup d’adolescents es parlen a crits d’una punta a l’altra de l’autobús: una d’elles, amb el mòbil enganxat a l’orella, s’exclama que l’amiga amb qui parla no s’hagi lligat encara algú de qui no han dit el nom i la renya perquè l’amiga no li telefona i gasta massa saldo. Una dona jove s’asseu al costat del viatge lector, després de preguntar al conductor si l’autobús passa per algun carrer que el lector, distret amb la lectura, no ha acabat de capir. Els adolescents continuen cridant quan, abans d’arribar a la seva parada, el lector interromp la lectura, posa el punt de llibre a la pàgina on era, tanca el llibre i el guarda a la bossa. I llavors, només llavors, la seva veïna de seient li demana si sap on ha de baixar per anar a tal carrer. Només llavors.

Quan el viatger baixa de l’autobús, les portes empresonen dins del vehicle la cridòria dels adolescents, que continuen parlant-se a crits.

Ja fa temps que utilitzo feedly com a lector de feeds. Se sincronitza amb Google Reader i així no he d’anar amunt i avall amb fitxers d’exportació de feeds per anar actualitzant lectors diferents. A més puc enviar les notícies que hi llegeixo a Twitter i piular sense haver-hi d’anar, guarda l’històric de les notícies que he llegit, puc guardar les que m’interessen, em suggereix notícies, vídeos de Youtube, articles d’Amazon, etc., i em deixa agrupar els feeds sota categories personalitzades.

Estava força content amb l’aplicació, fins que després d’una actualització de no fa gaire, començaren a passar coses estranyes. A la columna de vídeos recomanats no paren d’aparèixer-hi senyoretes lleugeres de roba ensenyant les turgències i a la galeria de piulades tot són missatges de senyoretes bi que ofereixen l’accés directe a l’èxtasi per una piulada (i alguna cosa més, suposo). I no ho entenia, perquè tots els llocs que segueixo són llocs decents, res de pàgines marranotes d’autosatisfacció virtual ni pàgines contactes «sospitosos», ni llocs on es parli de la paraula amb s (sexe, punyeta, mira que sou)  ni de la paraula amb f (ah, no, si no sabeu de què parlo, mireu el diccionari!). Què provocava, doncs, que les meves exquisides lectures —els vostres bellíssims textos— apareguessin envoltats de continguts poc edificants?

He trigat una mica a esbrinar-ho (el dia que es va repartir la rapidesa jo era a la cua del mal geni) però finalment he trobat el desllorigador: la classificació. Per si no ho sabíeu (i m’arrisco per vosaltres a rebre una estirada d’orelles dels col·legues), els bibliotecaris tenim una passió: classificar. Tot el que ens cau a les mans —sigui un llibre, una revista, un cedé, una pàgina web…— ho hem de posar allà on ha d’anar. A vegades resistim la temptació, però és inevitable que tard o d’hora ens posem a classificar com bojos: i una llista de feeds és material susceptible de classificació com qualsevol altre.

Així que una tarda que seia desvagat davant l’ordinador sense saber ben bé què fer, vaig obrir el feedly i vaig començar a classificar els feeds: aquests els posaré a «llengua», aquests a «llibres i literatura», aquells a «TIC», aquells d’allà a «cuina»… Però sempre arriba un moment en què es necessita un calaix de sastre. I el meu calaix de sastre, sabeu com el vaig anomenar? Personals. Personals, com els anuncis de contactes en llengua de la pèrfida Albió.

Així doncs, toca canviar de títol. No sé què hi posaré, però no vull més senyoretes poc abrigades ensenyant les voluptuositats a la meva pantalla. Oh, i no és per masclisme que parlo de senyoretes: és que només hi sortien senyoretes.

Com la taca de sutge enmig de la cara. Com la petjada enfangada en un terra acabat de fregar. Com la patata podrida al verduler. Com un pèl a la sopa. Com una rosa blava. Com la mosca aixafada al parabrisa. Com la floridura a la fruita madura. Com un núvol de pluja en un cel blau. Com la gota que fa vessar el got. Com allò que està fora de lloc.

[...] i els ulls segueixen distretament els tossals que emergeixen lentament a l’horitzó para després ser engolits a poc a poc…

(Vassili Grossman. Vida i destí. Barcelona: Cercle de Lectors, 2008. p. 358.)

Som un i som més d’un, segons on estiguem i qui ens acompanyi. Ho érem ja en la vida real, la que no està mediatitzada per una pantalla i un teclat, i ho som més ara: als diversos «jos» que cada dia havíem de controlar, ara hem sumat els diversos «jos» que tenim a la xarxa. «Jos» públics i «jos» privats, «jos» anònims i «jos» coneguts, «jos» professionals i «jos»lúdics, i embolica que fa fort. I a la xarxa els nostres «jos» es troben amb els «jos» dels altres, i uns i altres de mica en mica i tros a tros anem creant la imatge, la nostra imatge, de l’altre; una imatge virtual feta de paraules, sobretot, i d’alguna imatge escadussera.

Tanmateix, i digueu-me irreverent si voleu, a vegades la paraula es fa carn; ens desvirtualitzem i coneixem l’altre, en persona, cara a cara. Qui a hores d’ara encara manté que Internet és el refugi dels asocials, dels que no volen tenir contacte amb els seus semblants, no sap què és Internet: conèixer-nos, traspassar la frontera dels píxels, és fàcil. Només cal una mica de voluntat.

I a què ve tot això? Doncs al fet que divendres em vaig sotmetre a una desvirtualització: l’autor de [bauen] i l’un que passava van saltar fora de les pantalles i en Daniel i el Ferran es van trobar, amb l’excusa de fer un cafè, i així es conegueren finalment, després d’anys de llegir els respectius blogs. No cal ni dir que vam passar una estona molt agradable, mentre arreglàvem el món i la professió i ens coneixíem una miqueta més.

L’home és un animal de costums, de rutines. Només cal enfrontar-lo dues vegades a la mateixa activitat perquè a la tercera repeteixi exactament el mateix que ha fet la primera vegada i la segona. Només cal observar les persones que cada matí es congreguen a la parada de l’autobús per comprovar que actuen sempre de la mateixa manera.

Servidor de vostès, per exemple. Hom és incapaç de sortir de la rutina «autobusera» si no és amb molt d’esforç. Com que per anar a treballar, si hi va en autobús, ha d’agafar un autobús amb una freqüència de pas diguem-ne gasiva (si tenim en compte que freqüència és la «repetició reiterada i a curts intervals d’un acte o un esdeveniment», podem dir que l’autobús és gasiu, perquè els intervals de pas no són precisament curts, com si volgués estalviar-se’ls…), segueix tot un ritual per estar segur de no perdre’l: abans de sortir de casa, hom envia un missatge SMS per saber quan passarà el proper autobús, acaba de preparar-se per marxar, surt al carrer, arriba a la parada sempre pel mateix costat, només arribar-hi mira a la pantalla quan falta perquè arribi l’autobús, mira l’hora al rellotge, mira carrer avall per si de cas, torna a mirar la pantalla i llavors es posa a llegir mentre s’espera.

No és l’únic que segueix una rutina: la senyora pèl-roja una mica distreta que sempre per l’autobús, també arriba a la parada sempre pel mateix costat, mira la pantalla, mira carrer avall i es posa a passejar carrer amunt i carrer avall. La noia rossa que agafa el mateix autobús que un servidor, arriba a la parada, mira la pantalla i s’asseu al banc, on pot fer dues coses: o es retoca el maquillatge o es posa a fumar. El noi de la bossa d’esport i vestit de corbata fa el mateix cada dia, i podria continuar amb tots els que agafem un autobús o altra a la mateixa parada més o menys a la mateixa hora.

Però de tots ells, només nosaltres, els que esperem el 67, patim cada matí els mateixos fenòmens de dejà vu i de bucles temporals. Perquè el 67,  a més de ser gasiu, és entremaliat i li agrada jugar amb nosaltres. Hom arriba a la parada i mira la pantalla: falten 20 minuts perquè arribi el proper autobús. Es distreu mirant al voltant, llegint o fent el que acostumi a fer i, quan torna a mirar la pantalla, falten 15 minuts. Cinc minuts més tard, encara falten 15 minuts perquè arribi. I deu minuts després, encara en falten 15… Hom comença a pensar que allò no funciona, que s’ha quedat aturat, que no rep bé el senyal… I llavors comencen els fenòmens temporals: quan torna a mirar la pantalla, falten 10 minuts («Al·leluia, s’ha acualitzat la informació», pensa). Cinc minuts més tard, en falten 19, de minuts. I només cinc minuts després, falten 24 minuts perquè arribi l’autobús.

I hom ja no sap què fer. Si mira la pantalla, es desespera; si mira carrer avall, no veu res. Torna a mirar la pantalla i… això ja ho ha vist abans: falten 15 minuts. I embadocat mirant la pantalla, no s’adona que el 67 acaba d’aturar-se davant de la parada i per poc que no el perd.

I tot això, què ho provoca? Les obres del carrer Balmes, segur, que a part de fer emergir exèrcits de rates, deuen haver provocat alguna alteració en el contínuum espai-temps de les línies d’autobusos de Barcelona. O això, o que el 67 pot «aparetre» i «desaparetre» a voluntat i fer tornar boja la pantalla d’informació.. serà que el 67 és la línia de Hogwarts i no ho sabíem?

Mirar i ser mirat. Aquesta és la funció de la terrassa: sobre la vorera o el passeig, mentre converses i prens un refresc, observes la gent que passa amunt i avall. Turistes, ciclistes, treballadors, mares i pares, senyores grans que es reuneixen per passar la tarda. Mica en mica la llum s’esmorteeix i es van encenent els fanals, torna la nit. Ha passat l’estona volant i ja és hora de tornar a casa. I durant unes hores has format part de l’espectacle, perquè allà assegut has estat també l’objecte de la curiositat dels passants.

A l’estiu, tota cuca viu, diuen; però a Barcelona a l’estiu el que està més viu són les obres. Obres per tot arreu, a tots els barris. I no, no és cosa d’ara d’aquests plans del govern per revifar l’economia, no: la culpa la tenen els Jocs Olímpics. Sí, els Jocs Olímpics, aquells, els mítics: des que el senyor Samaranch digué allò de «à la ville de Barcelona», que les obres no s’han aturat. Han aparegut barris sencers, places noves i avingudes, han desaparegut edificis i carrers, com un allau sense aturador les obres continuen i continuen com si als treballadors els haguessin posat les piles aquelles del conillet rosa.

I tard o d’hora li tocava al carrer Balmes: aquest estiu, per ser més exactes. Que si li eixamplem les voreres, que si hi plantem arbres (això de l’arbrat viari que tan li agrada a l’Ajuntament que em perdonin però ho trobo una collonada: tan difícil era dir «els arbres dels carrers»: no, ells reguen l’arbrat viari i poden l’arbrat viari; arribarà el dia que els nens de ciutat, tan llestos ells, aniran a la muntanya i diran: «goita, sí que n’hi ha d’arbrat viari al bosc!»)… però on era? Ah, sí, al carrer Balmes: i a tot això cal afegir-hi les obres de l’intercanviador de la Diagonal, que comencen a semblar les obres de la Sagrada Família, que tots sabem quan van començar però ningú no sap quan acabaran. Que si és per millorar, no hi tinc res en contra, de les obres ni de les molèsties que causen.

Però les obres tenen efectes secundaris curiosos: agafar qualsevol dels autobusos que baixen per Balmes és com una rifa, un viatge a l’aventura que no saps mai on et portarà. Que si un dia el 7 passa Balmes de llarg i baixa per Passeig de Gràcia, que si el 67 i el 68 es dediquen a baixar per Muntaner en lloc de fer-ho per Balmes, que si un dia la parada de sempre ja no hi és i en tens una de nova uns metres més amunt, a pocs metres de la parada anterior… I això, que ni a can TMB ho saben, sense un trist anunci a l’autobús per avisar-te.

En fi, que ja ni et pots abstraure llegint perquè no saps on aniràs a parar si et descuides una mica.

(I si algú fos tan amable d’explicar-me per què s’està asfaltant de nou un tros de carrer que segurament d’aquí uns dies tornaran a rebentar, que ho faci, que jo no hi trobo l’explicació…).

Temps era temps que sempre feia molt tard. Fixeu-vos en el matís: no era només que fes tard, no, feia molt tard. I no hi havia res al món que pogués fer per evitar-ho: per tard que se’m fes, sempre sorgia algun obstacle que m’impedia de sortir a temps de casa. En aquell temps, a més, no hi havia mòbils, de manera que si feies tard no podies avisar les persones que t’esperaven: les obligaves a esperar-te, a confiar que arribaries; com a molt, si trigaves molt, hom cercava una cabina i telefonava a casa del tardà per confirmar que no s’hagués oblidat de la cita. Si ho era, de tardà, que fins i tot em posaren al diccionari com a exemple per il·lustrar la definició del mot. Arribar tard provocava un allau de retrets i males cares, i de mica en mica vaig anar canviant: d’arribar sempre a misses dites vaig aconseguir arribar a l’hora en punt… però l’impuls del canvi era tan fort que que no vaig poder aturar-lo i vaig passar a ser prepuntual. No, no cerqueu el mot al Diccionari, no hi és: podríem dir que prepuntual és qui arriba sempre abans. I, és clar, no podia ser altrament: no una mica abans, no, molt abans.

De ser esperat vaig passar a ser qui espera i vaig haver de desenvolupar tot de mecanismes per fer passar el temps. Perquè arribar abans d’hora tampoc no serveix de gaire, perquè «els altres» arriben a l’hora o arriben tard, i llavors has d’esperar. I hi ha esperes que es fan molt llargues. Portar sempre un llibre al damunt és un d’aquests mecanismes; i si no en portes, segur que hi ha a prop alguna llibreria. O una cafeteria. O totes dues coses, juntes o per separat. També pot passar, si hom és una mica oblidós, que arribi a pensar que la cita no era aquell dia, a aquella hora o en aquell lloc. O que arribi a la feina abans que l’encarregat d’obrir les portes i li passi el que m’ha passat aquest matí…

Que en ple mes d’agost hom arribi a la feina abans d’hora malgrat la reducció de freqüència del transport públic té mèrit, i en tindria més si hom no fos prepuntual. Però el cas és que vint minuts abans de l’hora d’inici de la jornada laboral, jo ja havia arribat. Però la porta de l’edifici del complex de la Institució on hi ha el rellotge de marcatge era tancada. Com que no em venia de gust anar a la biblioteca i sortir-ne més tard per fitxar, m’he dirigit a l’edifici principal del complex. Era obert, sí, i les senyores de la neteja hi feinejaven motxo amunt motxo avall. Jo que hi entro, que dic bon dia i quan poso el primer peu sobre la rajola les dues senyores han cridat alhora mentre alçaven els motxos davant meu: «Som les servidores del Motxo Secret, que és l’amo de la Cera d’Encerar. No pots passar. No et servirà de res la CDU, friqui dels llibres. Torna a la biblioteca. No pots passar!»… D’acord, no ha estat ben bé així: només m’han mirat i han dit «Noooooo!». I així em trobava: entre la porta tancada de l’Annex i l ‘amenaça de les enceradores. Només quedava un camí, un camí que no volia agafar: el passadís del iuiu.

Sóc un home amb un trauma, terme que dessigna una «pertorbació neuropsíquica produïda per un esdeveniment o experiència, físic o psíquic» (no ho dic jo, que ho diu El Diccionari). Sempre m’ha agradat més veure jugar a videojocs que jugar-hi, i així em vaig convertir en el copilot del Germà Petit quan jugava. I a què jugava el Germà Petit? A coses com Final Fantasy o Resident Evil. Sí, Resident Evil: zombis a dojo en passadissos fantasmals. Des de llavors que determinats passadissos de determinades institucions em fan pensar automàticament en zombis i sang a raig. Com el passadís en qüestió, un humil passadís d’aulari guarnit amb dutxes de seguretat cada ics metres. Un passadís buit i amb una il·luminació tirant a tènue. Amb columnes i armaris darreres els quals pot haver-hi algú o quelcom amagat. Amb portes que no se sap ben bé on porten. A un laboratori secret ple de zombis assedegats de sang humana? A una sala de columnes plena d’orcs afamats de carn humana? Però era l’únic camí…

El final del passadís sempre acostuma a ser menys terrible del que hom temia: no hi ha bessones vestides amb davantalets de quadres ni nens en tricicle ni portes amb lletres marcades; només un vestíbul, una escala que baixa a profunditats desconegudes i que puja al vestíbul principal, on hi ha El Rellotge de Marcatge. Hom emprèn l’ascens, confiat que no apareixerà cap enceradora armada de motxo i galleda que el faci tornar enrere; obre la cremallera de la bossa, treu la targeta de marcatge, arriba al rellotge, mira a una banda, mira a l’altra i… fitxa! Cony, què fas, que no veus que això és la Visa! Guarda la visa, treu la targeta de marcatge, fitxa i corre escales avall i passadís del iuiu enllà. I un cop a la biblioteca respira tranquil: ja és fora de perill.

És arribar a casa i canviar-se de roba.

És posar-se a preparar el dinar a poc a poc, amb cura.

És dinar sense presses, assaborint cada mos.

És rentar els plats a mà.

És regular l’alçada de la cadira i la verticalitat del respatller per estar més còmode.

És engegar l’ordinador i connectar-se a tots els llocs que visito habitualment.

És actualitzar estats, afegir aplicacions, llegir correus, respondre’n.

És treure noses de sobre la taula.

És enfrontar-se a la pila d’articles que s’han anat acumulant a sobre la impressora per triar els que realment vull llegir.

És pensar en la feina pendent. Només pensar-hi.

És anar pensant futurs apunts per al blog.

És redactar aquest apunt.

És cercar el vídeo que recordava haver vist fa temps.

És afegir-lo a l’apunt.

És publicar l’apunt i compartir-lo.

És continuar fent tot allò que se m’acut per no fer el que hauria de fer.

És aquest vídeo de Johnny Kelly. És Procrastination:

No falla: tan aviat un llibre es posa de moda i es llegeix massivament, i apareixen els antis amb els seus arguments d’autoritat (morals, com diu Antoni Puigverd a La Vanguardia, que és on he seguit la «polèmica» que va començar amb una columna de Francesc-Marc Álvaro i ha continuat amb cartes al director i altres intervencions dels columnistes habituals). Que no em sembla malament que hi hagi antis, al contrari: jo mateix he estat irracionalment anti (anti Forrest Gump sense haver-la vist, anti Forrest Gump des que la vaig veure…), però per això mateix crec que cal ser anti amb una mica de coneixement i de respecte als altres.

No tots els lectors llegeixen pels mateixos motius ni cerquen obtenir de la lectura el mateix. Hi ha qui només llegeix per plaer, hi ha qui llegeix per divertir-se, hi ha qui llegeix per informar-se; hi ha lectors que no llegeixen llibres llargs i n’hi ha que només llegeixen un gènere. I en conseqüència hi ha llibres per a cada tipus de lector. El que és un error és pensar que gaudir d’un tipus de literatura exclou gaudir d’altres. Oposar a determinades lectures els grans clàssics de la literatura occidental (molts dels quals, tot s’ha de dir, contenen parts avorridíssimes si no són completament soporífers del començament al final) només és una mostra d’una concepció tancada de la literatura i, també, d’un prejudici contra tot el que se surt del cànon; per no dir que demostra una absurda idea de superioritat envers els altres. I potser caldria recordar una altra vegada que algunes obres considerades avui clàssics es van publicar com a fulletons en diaris i revistes…

Criticar per criticar, tots ho hem fet en algun moment. Deu ser que tenim una innata tendència a desconfiar de tot allò que té èxit. No s’ha d’entendre això com una defensa del tot s’hi val o de la qualitat mesurada en vendes: hi ha molta porqueria venuda amb èxit després d’una bona campanya de màrqueting. És més una defensa de la lectura en un sentit ampli: jo no diré com un dels lectors de La Vanguardia en una carta al director que millor que la gent llegeixi que no que vegi la televisió tot el dia, però sí diria que millor que la gent llegeixi que no que no ho faci. Potser alguna d’aquestes lectures que tant semblen ofendre algunes ànimes exquisides (sense haver-les llegit, esclar, no fos cas que s’ho passessin bé fent-ho!) portaran aquests lectors a ampliar horitzons. I si no ho fan, tampoc no passa res: al cap i a la fi, cada lector cerca en la lectura una finalitat diferent.

Enllaços:

• Francesc-Marc Álvaro: «Leer o no leer a Larsson», La Vanguardia (4 d’agost de 2009)
• la primera reacció dels lectors, el 7 d’agost
• Antoni Puigverd: «Libros, una polémica moral», La Vanguardia (11 d’agost de 2009)
• i dues cartes al director d’avui, 11 d’agost: «Millennium, ¿no?» i «Leer a Larsson».

Ingredients:

• una parella de pares
• una parella de sogres
• germans, germanes, cunyats i cunyades (al gust de cadascú)
• parelles de germans, germanes, cunyats i cunyades (els que calgui)
• una neboda petita
• menjar i beguda

Procediment:

Asseieu tots els ingredients al voltant d’una gran taula (previ desmuntatge del menjador i rearranjament de mobiliari perquè hi càpiguen), havent-los regat generosament amb beguda una estona abans. Atipeu-los a cor què vols de bona teca acpmanyada de més beguda. Procureu que la conversa sigui fluida i llimeu les asprors que puguin aparèixer. Encomaneu-vos al sant que sigui perquè tot vagi com una seda i calmeu-vos, que tampoc no n’hi ha per tant.

PD. Que encara no es coneixien…

Tots els camins porten a Roma, diuen; i jo afegiria que tots els carrers porten a la Rambla. O hi desemboquen i hi afegeixen riuades de gent que camina, que bada, que passeja, que s’afanya, que s’asseu, que fotografia, que xerra, que observa, que compra, que mira, que ven, que fa cua, que cerca en un mapa on és i on ha d’anar. «¿Qué son tantas tiendas de animales?» pregunta un turista distret que no deu saber que les paradetes d’animals són tradició. «Testos no en tinc, però sap on en trobarà? Al carrer Hospital», diu una florista a un client mentre li posa un romaní dins d’una bossa. Un turista fa fotos a la casa Bruno Cuadros, potser preguntant-se que pinten tantes ombrel·les i paraigües sobre una caixa d’estalvis. Uns trilers han obert la paradeta al bell mig de la rambla dels Estudis i els envolta una colla de badocs (i d’esquers, esclar) que ja voldrien algunes estàtues humanes del passeig: el cap servit en safata, els monstres que no se sap què són, les figures d’època, en Jack Skellington, i un senyor vestit de blanc que, mentre agafa per l’espatlla un jove turista, s’esgargamella dient a un altre:

— Money! Picture, money, bonita!

La nena «faixon» i el guapet de cara es troben a l’autobús després de molt de temps sense veure’s. Ella deixa plantades les amigues i se li acosta amb un somriure que ple de dents. El guapet de cara va vestit de blanc: samarreta blanca; pantalons blancs d’aquells que no se sap ben bé si són pirates llargs o si se li han encongit durant la darrera rentada; i vambes. És prim i ben format, amb la mena de cos que tant envegem els que hem deixat enrere la corba de la felicitat i tendim a l’exuberància càrnia. La nena «faixon» porta el cabell recollit, un minivestit groc, una maxibossa a joc i havaianes blanques. També és primeta, a jutjar per les canyetes que li surten per sota el vestit: però amb l’ajut de la maxibossa aconsegueix obstruir el passadís.

Comencen a parlar. La veu alta, no sé si per una absència total de discreció o perquè tothom s’adoni de la trobada. No hi paro esment: tinc la Lisbeth Salander a l’hospital i l’emprenyadora mirada de la veïna de seient, a qui estic a punt de convidar a compartir la lectura. La vora de la maxibossa de la nena «faixon» toca de tant en tant el llibre: l’equilibri precari que manté —una mà a la barra, l’altra lliure per il·lustrar la conversa amb unes giragonses i unes filigranes i un pujar i baixa i un anar i venir propis d’un director d’orquestra— fa que a cada frenada de l’autobús, la bossa em doni un cop i la nena «faixon» em trepitgi. Els nous passatgers que pugen al vehicle passen amb feines entre ella i jo: ella ni es mou per deixar-los una mica d’espai, com si el món no existís més enllà de la bombolla on la nena «faixon» s’ha tancat amb el guapet de cara.

De cop la conversa s’atura i un silenci gairebé total s’escampa per l’autobús. La nena «faixon» ha tornat amb les amigues. Ja toca baixar. S’acomiada del guapet de cara. Arribem a la parada i, atropellant encara algun passatger amb la maxibossa groga, baixa.

A mesura que puja la temperatura, les formes canvien i les olors es fan més intenses. Rodanxes, daus grans, daus petits, tires, julianes i picats. Els colors es barregen i contrasten: verd, vermell, taronja, groc, blanc. El petarrelleig dels ingredients que cauen a l’oli roent s’afegeix a la simfonia: minipimer, extractor, foc, ganivet, raig d’aigua, aigua que bull. Els braços van i vénen; del foc a la pica, de la pica al marbre, del marbre a la nevera, de la nevera a l’armari. Atuells i estris de cuina canvien de lloc i, a manca d’alguna eina concreta, canvien de funció després d’una dutxa i una passada de fregall. La farina que emblanquina i el pebre que enrojola; oli que salta, aigua que vessa, que no s’apagui el foc! Al clímax tot és ple de plats bruts, pots oberts, tapadores desaparellades, culleres tacades de vés a saber què, draps i papers d’eixugar, peles diverses i cors d’hortalisses; després ve el moment de la calma, de deixar que el foc faci el seu paper, a poc a poc. Remenar una mica i anar recollint. I finalment, el fruit de la metamorfosi, dins del plat, recorrerà el breu camí fins a la taula per rebre la sentència del jurat.

Absolució. Premi.

I tornem-hi.

Potser la pregunta no va ser exactament així, però que van dir la catedral del mar prometo que van dir-ho. I tinc testimonis. I no hauria passat d’anècdota si no hagués sortit la mala bava que porto a dins i, sense perdre el somriure, hagués tret els preguntaires del seu error. Però ho vaig fer… involuntàriament, ho prometo: és que hi ha alguna cosa a dintre meu, alguna molla que salta quan menys m’ho espero i m’empeny a dir coses.  Això sí, quan ens vam adonar de què havia dit, no vam parar de riure durant una bona estona. Jo no diré res més, que em faig por i encara diria alguna bretolada: prou feina tinc a reprimir el minijo mala bava aquest que em posseeix de tant en tant. El Juanma ho ha explicat prou bé, i a ell us remeto: «El espíritu de la escalera».

I és que va ser la cirereta del pastís d’un magnífic dia de Sant Joan passat en molt bona companyia.

Pòster del Dia del Orgullo Friki

Això de participar en diversos intents de Dominació Mundial algun dia farà que prengui mal: entre la Dominació Mundial Frikitecaria, la Dominació Mundial Friki i la Dominació Mundial Twittera, no sé com acabaré. Però quan un hom té vocació de gran dictador i vol ser el califa en lloc del califa, i enguany s’ha apuntat a aquesta cosa del Dia de l’Orgull Friki que ens anunciava en Jacme d’El Basar de les Espècies fa uns dies. Però esclar, ara falta trobar alguna cosa prou friki per omplir l’apunt… Literatura? Òpera? Ciència ficció? I una mica de barreja de tot plegat?

Per exemple, una miqueta d’òpera klingon:

I més òpera klingon: ‘u’, del Klingon Terran Research Ensemble, que fins i tot es va representar:

I si no n’enteneu la lletra, no us amoïneu: podeu aprendre klingon al tlhIngan Hol yejHaD (The Klingon Language Institute). I si voleu aprofundir més en aquesta llengua, una tesi de la Universitat de Lund (Suècia): Klingon as linguistic capital, de Yens Whalgren.

I si no n’heu tingut prou, aneu a Google i escriviu la paraula klingon. Que és el que vaig fer jo un dia que tenia molt temps per perdre i poques ganes de fer res de profit.

Qapla’

i Un que passava obre la porta una mica, just per veure qui hi ha a l’altra banda, fa un graaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan crit, tanca de cop, passa el forrellat i li gira l’esquena. Passi-ho bé!

No sé per què, ni sé si donar la culpa a qui em sembla que la té (ni que sigui involuntàriament), però no deixo de canviar el títol de la darrera novel·la que he llegit. Gairebé podria ser una anècdota d’aquelles de llibreters que explicava Eduardo Fernández a Soldados de cerca, de un tal Salamina, o una de les que us podria explicar qualsevol bibliotecari —no sabeu quin malson pot ser intentar trobar al catàleg un títol o un autor que un professor ha dit a classe i que l’alumne ni tan sols ha anotat… No recordo que m’hagi passat amb cap altre llibre: oblidar el títol, o l’autor, sí; malauradament tinc la memòria inconstant i només m’ajuda quan li ve de gust —l’àvia també l’hi tenia, i quan ens ajuntàvem els dos érem un número: a l’hora de dinar un preguntava, parlant d’algun actor potser, «com es deia aquell que feia la pel·lícula tal?» i a l’hora de sopar, si hi havia sort i sense venir a tomb, enmig de qualsevol altra conversa, un dels dos responia en veu alta «Fulanet!». I malgrat que era un fet habitual, les cares de la resta de la família eren un poema… Però no era de la família de què parlava, sinó d’oblidar títols: em refio tan poc de la meva memòria que tot ho he d’anotar. Fins i tot quan vaig a la llibreria, porto una llibreteta amb els títols i els autors que m’interessen, no fos cas que un cop allà no me’n recordés.  Però no recordo canviar títols amb una porfídia com la que m’empeny els darrers dies a dibuixar manuscrits. I és que a la pobra criatura nascuda de la ploma de Manuel Baixauli, no paro d’anomenar-la L’home dibuixat. Que algú m’ho expliqui, que jo no en trec l’entrellat.

Al capdavall, tot és relatiu. Pots subratllar els llibres amb llapis o retolador, escriure-hi notes als marges, doblegar les pàgines per saber on has deixat la lectura, dibuixar-hi ninots, obrir-los tant que en saltin les pàgines o esquitxar-los amb el cafè amb llet que estàs prenent mentre llegeixes. Pots fer-ho, sí, però si vols conservar les mans unides als braços, et recomano que ho facis amb els teus llibres.

Si em pregunteu per què he escrit aquestes línies, hauré de confessar que no ho sé. Ningú m’ha guixat, doblegat o tacat cap llibre…

S’escurcen els dies i els rellotges s’acceleren. Els esborranys resten momificats perquè ja els ha passat l’hora i no té sentit desenterrar-los per parlar d’allò que ja s’ha esdevingut. A casa les hores passen volant, tan de pressa que abans que te n’adonis ja és fosc i, com si diguéssim, surt «la carta de ajuste» (La recordeu? Recordeu quan la programació televisiva acabava cap a mitjanit i no tornava a començar fins al matí? A vegades em sento gran). Se t’acumulen els deures i al matí se t’enganxen els llençols. I ja tenim l’estiu al damunt i no fa ni quatre dies que parlàvem dels àpats de Nadal… I amb tot això a on vull anar a parar? Enlloc, em temo: només em desfogo perquè no trobo un minut per asseure’m tranquil·lament a l’ordinador per enfilar quatre paraules en aquest espai.