La setmana passada va tenir lloc a Mèxic D.F. una reunió per tal de posar en marxa un nou sistema de classificació de les espècies d’eucariotes (podeu veure la notícia a El País). Així, el que es pretén és crear una nova manera de classificar tots els éssers vius formats per cèl·lules amb nucli (d’aquí eucariotes, amb nucli autèntic) o tot allò que no són bacteris (procariotes, abans del nucli).

La vida és enormement diversa

Aquest projecte va ser concebut l’any 2003, i està abanderat des de Canadà. Allà va nèixer la iniciativa de l’International Barcode of Life (iBOL: en trobareu el lloc web aquí, i una fitxa descriptiva del projecte en aquest enllaç), que promou la difusió internacional d’una idea senzilla però molt costosa per a la creació del nou sistema: l’ús d’una regió concreta i estàndard del genoma d’un individu per a classificar-lo en una o altra espècie. Aquesta regió d’un gen en concret (en el cas dels animals; per a les plantes serien dos) ha de ser una seqüència amb una variabilitat prou baixa entre els individus d’una espècie com per classificar-los a tots en ella, però prou alta com per diferenciar clarament una espècie d’una altra. L’espècie quedaria així definida a partir de la seqüència consens d’aquella regió en concret. En altres paraules: l’objectiu és definir el “codi de barres” específic de l’espècie (permeteu-me la redundància), per tal que “llegint” (seqüenciant) aquesta zona concreta del genoma d’un nou animal, o planta, o fong, que es tingui a les mans, pugui quedar -hi automàticament classificat.

El projecte, per tant, s’està organitzant al voltant d’una Iniciativa de Consorci Internacional (ICI) amb lideratge del Canadà. Així es podran unificar els esforços de països de tot el món per tal d’assolir els objectius plantejats d’identificar 500.000 espècies—utilitzant uns 10 individus de cadascuna per definir el seu codi de barres, un total de 5 milions—en un termini de cinc anys que començarà el juliol de 2010. Tal i com es destaca a la notícia original, es vol aprofitar que l’any vinent ha estat declarat per l’ONU com l’Any Internacional de la Biodiversitat (aquí en teniu el web oficial: Countdown 2010) per tal d’impulsar definitivament el projecte.

La necessitat de col·laboració de diversos països queda clara amb un càlcul: per tal d’arribar als objectius marcats, seran necessaris uns 150 milions de dòlars canadencs durant els cinc anys, una inversió difícilment assolible per part d’un únic país. Els països desenvolupats serien els encarregats de desenvolupar la tecnologia necessària, mentre que països més pobres—i més rics en diversitat—aportarien els espècimens necessaris. Així, segons el finançament aportat i el paper desenvolupat, els estats participen el projecte a tres nivells:

• els Nodes Centrals (Estats Units, Canadà, la Xina i la UE), amb una aportació superior als 25 milions, encarregats de la coordinació i el manteniment dels sistemes informàtics, a més d’aportar la pròpia biodiversitat
• els Nodes Regionals, amb una inversió de més de 5 milions, que incentivaran la recollida d’espècimens i la seva seqüenciació a la seva zona d’influència; destaca sobretot el paper de Noruega a la regió de l’Àrtic i de Nova Zelanda a l’Antàrtic
• els Nodes Nacionals, amb una despesa que superi el milió, que incrementaran els esforços per a la classificació de la seva diversitat

Els països participants a iBOL, segons la seva implicació en el projecte: en verd, els Nodes centrals; en blau, els Nodes Regionals; i en vermell, els Nodes nacionals

La utilització d’una classificació basada en el DNA és una vella aspiració dels taxonomistes, els biòlegs especialitzats en la matèria. Fins ara, per a la definició d’una espècie s’han utilitzat fonamentalment dos sistemes:

1. La interfecundabilitat, és a dir, una espècie és el conjunt d’individus que es poden creuar entre ells i donar lloc a una descendència fèrtil. Així, cavalls i ases són espècies diferents perquè, tot i poder-se reproduir, les mules resultants del procés són estèrils.
2. La semblança en la seva morfologia, el criteri més tradicional i aplicat actualment a les espècies fòssils, de les quals evidentment no es pot comprovar la capacitat de reproduir-se (però sí que se’n pot extreure, en alguns casos, DNA)

Si voleu ampliar la informació sobre la “discussió filosòfica” que envolta la definició d’una espècie, la trobareu a la Wiki.

Els beneficis potencials d’un projecte com aquest són enormes, i abarquen aspectes tan diversos com l’ecologia (la protecció d’espècies és més senzilla quan es sap “què” cal protegir; es poden conèixer millor els ecosistemes i les interaccions entre espècies que els formen), l’economia (facilitarà el control de plagues i espècies invasores, situació que es pot incrementar amb el canvi climàtic) o la medicina (plantes i fongs són encara una font fonamental de possibles nous fàrmacs, i tenir-los ben classificats en permetria un ús més eficient). Visitant el web del projecte trobareu informació sobre aquestes aplicacions i molt més.

El passat dijous 29 d’octubre, tenia lloc a Barcelona la conferència La Igualtat Efectiva per a l’Aprofitament del Talent a les Empreses, amb la participació de la ministra d’igualtat Viviana Aído y la consellera de treball Serna, entre altres ponents.

Tot i que el gruix de la ponència versava sobre l’assetjament sexual en el treball – tema per un altre article- , en la introducció de la mateixa es varen apuntar els vincles entre model econòmic i crisi econòmica que és del que m’agradaria parlar. No es pot obviar que el model econòmic i social que ens ha dut fins aquí és un model no igualitari, que es caracteritza per la no inclusió de certs col·lectius en determinats àmbits. Per exemple percentatges ínfims de dones en posicions de responsabilitat a les organitzacions, concentració de les mateixes en determinades àrees i sectors generalment de menor retribució i amb major precarietat laboral. Un model masculinitzat en allò productiu i públic i un model feminitzat en allò no remunerat, altrament dit privat. Un model on l’experiència laboral deixa de comptar si un té més de 50 anys, en el que no importa la formació que un tingui, si no és del país de tota la vida, i un llarg etcètera.

El mateix dia, en un sopar amb representants de l’èlit empresarial barcelonina, escoltava en clau d’autocrítica que a l’empresariat català li faltava esperit innovador, que el portés a arriscar, a cercar noves formes de fer empresa, a comptar amb les noves tecnologies per afrontar un escenari pel que no servien guions anteriors. Sembla ser, es comentava, que el fort pes que ha tingut la indústria en el nostre territori, ha marcat una certa estructura mental i forma de fer, que no és gens útil en aquests temps de societat líquida de Bauman. Però mirar al passat, lluny de donar-nos excuses perquè tot continuï igual, ens hauria d’inspirar per fer les coses de forma diferent a com fins ara.

A tall de paral·lelisme, de la mateixa forma que el model econòmic s’ha fonamentat en l’explotació dels recursos del planeta de forma incontrolada, també ho ha fet en un model de gestió de les persones no sostenible a llarg termini, deixant a moltes persones a l’estacada i empenyent a les que hi participaven a marginar o menystenir els aspectes no productius de la vida com puguin ser la cura a familiars o realització de les tasques de la llar. Experts en agricultura i canvi climàtic, proposen que mentre l’agricultura agressiva ha actuat contra la biodiversitat, la mateixa biodiversitat és una recepta contra el canvi climàtic. En el mateix sentit, per un model econòmic i social que no ha tingut en compte parts importants de la població o les ha relegades a certs àmbits, la inclusió de les mateixes és presenta com una eina potent per a reinventar un nou model més inclusiu i competitiu.

És ben sabut que el talent és reparteix per igual, entre homes i dones, persones joves i persones grans, persones d’altres ètnies i orígens, persones amb discapacitat i d’altres sense. Retenir el talent i la diversitat en la gestió dels recursos humans és prendre consciència d’això i fer valer la igualtat d’oportunitats en tots els àmbits de gestió de l’empresa, des de la contractació i retribució, fins a la promoció i formació dels recursos humans.

Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona del 2008, xifrava amb 977 milions d’euros la pèrdua econòmica per la no retenció de talent femení. Aquest estudi, tanmateix no es preguntava per la pèrdua econòmica de les idees que aquestes persones deixaven de poder posar en pràctica, de les oportunitats econòmiques perdudes per no estar oberts a formes diferents de fer les coses, de pensar, de percebre la realitat. Tampoc en el benestar que s’havia perdut per no facilitar la corresponsabilitat en les tasques familiars. Benestar dintre les empreses fruit de la millora del clima laboral i benestar a les famílies al poder els seus membres portar existències completes compaginant els diferents àmbits vitals.

En xinès la paraula crisi vol dir al mateix temps oportunitat. Les crisis, malgrat tots els efectes negatius que comporten, ens ofereixen la oportunitat de redefinir-nos, de reinventar-ho tot.  A nivell de l’empresa, això comporta veure els recursos humans com els actius més importants pel creixement i desenvolupament de l’empresa. Comporta capitalitzar tot el talent dels mateixos a través de polítiques d’igualtat per gestionar tota la seva diversitat: de gènere, edat, circumstàncies familiars, ètnia, etc. Al fer-ho, contribuirem a construir un model econòmic més just, més inclusiu i més competitiu.

Autora: Magda Barceló

Publicat al Diari de Tarragona el 9 de novembre de 2009

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia (23è premi Enric Valor), és una novel·la psicològica i antibel·licista ambientada en un espai de ciència-ficció. Al planeta Roig del sistema solar d’Alfa Centaure conviuen terrans (vinguts de la Terra) i silents (habitants nadius, oprimits pels terrans, i molt semblants a nosaltres; la diferència triada té capacitat simbòlica i se’n fa ús al llibre). El sistema polític és corrupte i només pretén la dominació. Aquell món ha heredat el pitjor del nostre, però també Kavafis i Gluck.

La protagonista és una adolescent que viu el que l’envolta amb negativitat: troba que no comparteix res amb la seva germana (la Bàrbara, set anys més gran), discuteix sovint amb sa mare, el seu pare havia mort set anys enrere (víctima d’un atracament… o potser no?), s’ha distanciat del seu millor amic, ha endegat una relació que ha tallat de cop i a la nova colla hi ha molts aspectes que li desagraden.

El llibre gira entorn del coneixement d’un mateix, les diferències interracials i econòmiques i l’explotació, amb molts passatges de reflexió o diàleg crític. La protagonista prendrà consciència social i anirà reestablint ponts i trobant sortida als diversos dubtes que l’angoixen. Però no serà fàcil, haurà d’aprendre a dir que no i patirà absències doloroses.

L’habitació de la Bàrbara em sembla una bona novel·la, més amarga que dolça, sobre una època de creixement i crisi personal i social.

• Montserrat Galícia, L’habitació de la Bàrbara. Edicions del Bullent (col·l. Esplai, 29), 2004, 112 p. ISBN 13: 978-84-96187-05-4.

Diumenge, dia 9 d’agost,  marxo cap als Estats Units. Sí, ja he complimentat l’ESTA (Electronic System for Travel Authorisation) i l’Apis (Advance Passenger Information System).

Estaré durant tres setmanes a un poble anomenat Tarrytown, al nord de Nova York, a la riba est del riu Hudson, fent un curs d’anglès de 26 hores setmanals. Està a 40 minuts de Manhattan mitjançant el Metro North Railroad. Intentaré, doncs, combinar les classes al matí al Marymount College amb passejades per la ciutat de Nova York a la tarda i la nit. A més durant els caps de setmana vull escapar-me a  fer turisme polític a la capital federal, Washington D.C., i a Nova Jersei (que diuen que es pagues menys impostos que a l’estat de Nova York). També vull aprofitar per integrar-me a la vida novaiorquesa i m’escaparé al Riber To Riber Festival i em sumaré a la campanya del Summer Streets, amb bici, evidentment!

M’encanten els Estats Units. I, és que anar a Estats Units, és un molt bon “negoci”. De fet, segons la premsa econòmica, un dòlar es canviarà a 1,42 euros al llarg d’aquest agost i podria arribar a l’1,44 euros al setembre, tot batent rècords. I és que el canvi de divisa, amb un euro fort, converteix als europeus amb privilegiats a l’hora d’anar als Estats Units. Comprar qualsevol cosa et surt, com a mínim, un 40% més barat que aquí! Per tant tornaré a escoltar en boca dels europeus el tòpic de give me two a Chinatown.

El punt negatiu: els espanyols i hispans que dificulten una vertadera immersió a la llengua anglesa. No sé com s’ho fan però quan parles anglès ells et contesten en espanyol, i tu segueixes en anglès i ells et continuen en espanyol (de vegades em donarien ganes de dir que no els entenc o no els vull entendre…!). Les traves per practicar anglès es poden agreujar tenint en compte el munt de catalans que “transitaran” per la gran poma o l’escola! En tot cas amb força de voluntat crec que podré allunyar-me de totes aquestes externalitats (negatives)!

Mitjançant aquest bloc aniré penjant les coses que em resultin, peculiars, curioses, indignants… També provaré pujar vídeos editats i fotos, si és que el meu netbook m’ho permet. En tot cas mantindré la meva activitat 2.0 a TWITTER, ja que, tant a Marymount College com a molts punts de Manhattan (com ara l’APPLE Store o Mc Donald’s), hi ha wifi de franc. Podreu seguir la meva activitat quotidiana, per tant, a través de l’user @rogermelcior de TWITTER.

Us deixo, per anar fent boca, els vídeos i algunes fotografies de la meva primera experiència als Estats Units. Va ser ara farà dos anys amb l’IES Isaac Albéniz en marc d’un intercanvi amb una escola de Watertown (MN). El nostre viatge doncs va incloure Minnesotta (paradís per aprendre anglès gràcies a la pobra presència hispana) i la ciutat de Nova York.

1r dia – part 1

2n dia – part 1

2n dia – part 2

2n dia dia -part 3

3r dia

4t dia

5è dia

6è dia (11 de setembre)

Part 1. Minnesotta

Part 2. Minnesotta

Part 3. Minnesotta

Fotografies del viatge del 2007

Impressions del meu primer viatge als EUA, l’any 2007 (web del Departament d’anglès de l’IES Isaac Albéniz de Badalona)

El viatge als Estats Units, i concretament l’intercanvi cultural amb una High School de Watertown ha estat una experiència inoblidable per tots els estudiants que hi hem participat.
Cal dir que ens hem enfrontat a diverses adversitats alhora de realitzar el nostre viatge. De fet van començar ja des de l’inici. Primer calia trobar un grup suficientment gran que estigués disposat a participar a l’intercanvi. Després de tot i van haver problemes d’encaix de calendari amb l’escola amb la que fèiem l’intercanvi: la Watertown Mayer High School de Minnesotta. Al final l’escola dels Estats U nits va visitar-nos just una setmana abans de selectivitat, pel que va ser molt estressant pels alumnes de segon de batxillerat. Malgrat tot, coincidim en que va valer la pena el fet d’haver de compaginar l’estudi per les PAU amb la visita de les estudiants nord-americanes.
També varem tenir moltes dificultats alhora de trobar un viatge a bon preu. L’alt cost dels vols va fer que sovint s’esvaïssin les esperances de fer aquest viatge: al final però varem trobar un vol directe des de Barcelona fins als EEUU a un preu relativament bo, tot i que el preu total va pujar considerablement. Varem passar una setmana a Nova York i la segona setmana a Minnesota.
Nova York
La capital del món era la primera escala del nostre viatge. Si bé reconeixem que no era pas el lloc ideal per aprendre anglès –ja que hi havia molta població llatina- també reconeixem que ens va sorprendre per molts motius. D’una banda el fet que sigui una ciutat que viu les 24 hores (el que els Americans anomenen 7/24). A Nova York varem veure que les botigues de Times Square no tancaven fins ben entrada la matinada, que el metro obria cada dia tota la nit… A més és una ciutat que ha sabut combinar la tradició amb els aspectes més moderns arribats d’arreu del món. Grans parcs, impressionants gratacels, luxoses limusines, botigues de luxe, districtes financers, centres comercials… contrasten amb zones com Chinatown o la zona Zero.
Un altre dels aspectes positius alhora de valorar la visita als Estats Units és que la peritat euro-dòlar (ara a favor de l’euro) fa que nosaltres en sortim beneficats quan comprem o realitzem alguna activitat allà. Els preus de les marques nord-americanes són més baixos allà normalment, i si hi afegeixes l’avantatge del tipus de canvi, pots arribar a estalviar-te fins a un 40%. Cal dir que hi ha molts productes que costen els mateixos dòlars que aquí els euros (per exemple un iPod 139$). Cal tenir en compte però que amb aquest tipus de canvi ens sortim beneficiats els europeus perquè per cada euro gastat ens estalviem una mica més de 0.40$.
Minnesota
A part de compres i les grans ciutats, si per alguna cosa ens ha marcat el viatge, és per l’estada a Minnesota.
En aquest estat nord-americà, concretament a la localitat de Watertown es trobava la High-School Watertown Mayer. Per tant les famílies que ens acollien vivien a Watertown o rodalies. Totes les famílies eren molt acollidores, i ens van fer sentir a tots com a casa.
Hem de dir que la majoria no varem anar a la casa dels companya que van venir a Catalunya el juny, sinó que varem anar a una altre casa perquè els que van venir començaven ja la universitat lluny de casa. Això no va ser però cap impediment per sentim-nos bé i aprendre un munt.
Tot i que primer a la majoria ens costava entendre l’anglès americà perquè estàvem acostumats al britànic, la paciència de les famílies (parlant-nos a poc a poc) i el nostre interès van permetre una conversació cada cop més fluida. La nostra evolució va ser molt bona, i de fet les nostres famílies d’acollida ho admetien.
D’altra banda un altre dels aspectes que va aclaparar la nostra atenció va ser la High School. Una High School que era el centre de referència per a la petita localitat nord-americana. De fet aquest era un punt de trobada entre famílies i, a més de ser un lloc on s’educaven els nostre companys d’intercanvi, era també un punt on ells realitzaven la major part de la seva vida social, activitat lúdiques i especialment esportives. Era una escola molt semblant a les que surten a les pel•lícules: piscina, taquilles per a cada alumnes, moqueta, menjador, pistes d’esports, bosc…
Els horaris ens van marcar també molt fortament. Es feia fosc molt aviat, pel que la vida s’adaptava bastant a aquest horari. S’aixecaven a les sis o quarts de set i cap a les vuit començaven les classes. Tenien una pausa cap a les 11.30 que aprofitaven per dinar! Les classes continuaven fins les tres. Aquesta era l’hora que començaven les activitats extraescolars. Activitats molt diverses: futbol europeu, piscina, volleyball, softball, basquetbol, cross country i, és clar, futbol americà –molt popular- a més de molts altres esports. Després més tard, anaven cap a casa un cop acabades les activitats i allà sopaven cap a dos quarts de set (les 18:30). Després de sopar era normal que anessin a casa dels amics o fessin alguna altra activitat. Al voltant de les 10 ja anaven a dormir.
Un fet també força enriquidor va ser el fet de poder passar els caps de setmana amb les famílies. Vam conèixer diversos llocs: parcs, centres comercials, esglésies, granges… i també a diverses persones: avis, cosins, amics… depenent de la família amb qui estàvem. Van ser també aquests elements els que ens van ajudar a relacionar-nos, practicar anglès i sentir-nos nord-americans per uns dies.
Com a conclusió d’aquesta experiència tots coincidim en que és molt enriquidora. El fet de viatjar a l’Amèrica multicultural –Nova York- i a l’Amèrica més “verge” –un poblet de Minnesotta, Watertown- permet fer-nos la idea de la diversitat cultural que conviu als EEUU. És un xoc descobrir la distància que separa a les dues societats i és un xoc enriquidor per a nosaltres. És un viatge, que si bé la primera part la pots fer sol, la segona part (la de Minnesotta), per fer-la, necessites aprofitar aquesta magnífica oportunitat que, per sort, t’ofereix el departament d’anglès d’aquest Institut.
Si bé entenem que l’organització del viatge és feixuga per la Consol, l’animem a seguir sempre amb contacte amb aquesta escola dels Estats Units perquè les properes generacions de badalonins que passin per l’Albéniz gaudeixin també la mateixa oportunitat que nosaltres hem tingut. Per la nostra part, estem disposats col•laborar -amb la mesura del possible- perquè aquest intercanvi perduri, tot promocionant-lo als estudiants potencials!

Fer el Camino de Santiago ha estat una de les experiències més importants que he viscut mai. Tant, que no sé ni explicar-la per aquí. Algunes de les millors coses que hi vaig viure, això sí que ho puc dir, van ser el fet de compartir-lo fins al final amb les dos amigues amb qui el vaig començar i el de conèixer tota la gent amb qui vam coincidir durant les cinc setmanes que vam trigar a arribar a Santiago. Gent com l’Andrej, que encara no s’ha aturat i està disposat a fer la volta al món A PEU. Un projecte que em fascina d’allò més i que em fa admirar-lo sincerament. I res, que avui m’ha alegrat el dia estressant d’estudi i treballs i més treballs amb aquest vídeo que ha penjat d’una entrevista que li van fer al Brasil. Aquí el deixo.

Un dels tresors de la Humanitat és la seva diversitat. Aviat serem 7.000 milions de persones mentre que encara hi ha unes 6.000 llengües parlades. Mentre la població es dispara, cada cop hi ha menys llengües que es parlen. Protegir el patrimoni lingüístic i cultural de la nostra espècie s’ha convertit en un deure per a tothom que estimi la Humanitat. Noam Chomsky, per exemple, un dels pensadors i lingüistes més importants d’avui, ens en parla amb amor i intel.ligència en un petit vídeo que toca les fibres.

La Casa de les Llengües és una iniciativa que busca donar a conèixer aquesta riquesa, des de les més grans (com l’anglès, l’espanyol, l’hindi o l’àrab) fins a les més petites, que parlen molt poques persones i que, sovint, no en coneixem ni el nom. Malgrat que molta gent ho ignori, el català se situa a mig camí, amb els seus nou milions de parlants. Tantes com el suec o el grec, moltes menys que l’amazic o el turc i força més que el basc o el maltès. Ja diuen que cap llengua sobra i que quantes més en sàpigues i puguis entendre, millor.

Anmerkung zur Bildungsdebatte

Castor und Polydeukes (Pollux) wurden in derselben Nacht gezeugt, weshalb sie als Zwillinge geboren wurden. Der Vater des einen war der virile Göttervater Zeus (diesmal als Schwan maskiert), der Vater des anderen Mutter Ledas angetrauter Gatte Tyndareus. Castor war Mensch, Polydeukes ein Halbgott. Sie fuhren als Argonauten mit Jason aus, sie reisten mit Herakles zu den Amazonen. Ihr späteres Schicksal ist mit einem parallelen Zwillingspaar verknüpft, ihren Cousins Idas und Lynkeus. Die Geschichte der Dioskuren handelt von Multiplikation nach außen hin, in die Welt hinein. Im Ähnlichkeitsschluss wurden historisch bedeutsame Persönlichkeiten, die bei aller Unterschiedlichkeit als ein von einer Absicht getriebenes Paar wahrgenommen wurden, ebenfalls als Dioskuren bezeichnet. Goethe und Schiller sind als Schriftsteller, die nach außen wirken, besonders prominent.

Caster Semenya ist eine äußerst erfolgreiche Sportlerin, aber sie unterscheidet sich vom bipolaren gesellschaftlichen Verständnis sexueller Eindeutigkeit. Nach neuesten Erkenntnissen weist sie sowohl männliche als auch weibliche Körpereigenschaften auf. Sozial wurde sie als Mädchen erzogen und bezieht ihre Identität aus dieser Geschlechterrolle. Die öffentliche Diskussion, es wurde bereits von einer Freakshow gesprochen, quittiert sie mit “I am who I am and I’m proud of myself”. Ihr wird es vermutlich nicht vergönnt sein, progenitiv nach außen zu wirken, Nachwuchs zu zeugen oder zu empfangen. Sie findet eine gesellschaftliche vereinbarte, in ihrem Betätigungsfeld als selektives Kriterium aktivierte Unterscheidung in ihrer Identität aufgehoben.

Die Dioskuren wie auch die Sportlerin bilden Konflikte ab, mit denen heranwachsende Menschen in ihrer Identitätsfindung konfrontiert werden. So fordern Schulen den Jugendlichen Verhaltensweisen ab (dauerhafte Konzentration bei geringer körperlicher Betätigung, sich eher empfangend als produzierend begreifen), die genderspezifisch eher der Mädchenrolle zugerechnet werden. Zugleich aber stehen die Jugendlichen im Raum öffentlicher Aktivität (beispielsweise als Benutzer öffentlicher Verkehrsmittel) und wirken im Außenraum in der Vermittlung eines Selbstbildnisses durch Kleidung, Bewegung, Ausdrucksweise, Assoziation mit bestimmten Mitmenschen und symbolischen Darstellungen, und so weiter. Bei beiden, sich ergänzenden Aufgaben stehen die Jugendlichen weitgehend allein, denn falls Hilfe angeboten wird, bezieht sich diese hauptsächliche auf Oberflächen (von Make-Up-Tipps bis zu Schulungen im Umgang mit Gewalt), nicht aber auf die Hintergründe ihrer Zweifel. Ein “tat tvam asi” oder ein “gnothi seauton” erreicht sie nur in Ausnahmefällen, obwohl sie dessen dringend bedürfen.

Stellen wir uns einmal eine Bildungsinstitution vor, die Identität nicht über Leistungsbewertung oder erzielte Paßgenauigkeit mit Berufsfeldanforderungen definiert, sondern Diversität bejaht. Sie hätte als einziges verbleibendes Kriterium gelingender Prozesse die Authentizität, die sich herausbildende Selbstidentität der Jugendlichen zur Hand. Gerade weil sie nur ahnen, wer und wie sie sind, verlangen Jugendliche ja nach Meßlatten zur Feststellung ihrer Befähigungen und Kompetenzen, ihrer Leistungen in abgezirkelten Bereichen – und diese so anerkannt, so “objektiv” und “gerecht” wie möglich. Das Ungenügen am Bildungssystem nährt sich vordergründig also nicht aus dem Bestehen dieser Meßgeräte, sondern aus deren Inflexibilität.

Imaginieren ein Zeugnis, das lediglich die schulischen Stärken eines Jugendlichen auflistet – in dem also eine Beweglichkeit zur Ressourcenorientierung hin besteht. Ein großes Defizit von Schulen ist ja das Nichteingeständnis der Tatsache, dass Bildungsvorstellung der Gesellschaft und Bildungsvermögen des Einzelnen zeitweise oder vollständig divergieren. So geht das zentrale Element von Bildung – ein tragendes Gerüst der Fehlerkultur – verloren. Eine abgeschlossene Testung ist nicht für daran anknüpfende Entwicklungen offen und wirkt als temporär ermittelte “Bewertung” fort. So wirken unterdurschnittliche Bewertungen, vor allem wenn sie vermehrt auftreten, auf Lebensbereiche ein, die nicht von der Bewertung erfasst wurden und führen zur Herausbildung eines negativen Selbstbildes. Dabei ist das “Negative”, wie im Sport am Beispiel von Caster Semenya gezeigt, ja oft nur die (photographische) Negativform der projizierten Erwartung, das Uneindeutige, das nicht festgelegt ist, das (noch?) im Fluss ist. Bildung aber ist immer prozesshaft und wir sollten uns der Verantwortung bewusst sein, über welche Qualitäten wir die Persönlichkeitsbildung Jugendlicher beeinflussen. Müssen das wirklich farbverdrehte Schattenbilder sein?

An dieser Stelle werden auch die positiven Leistungsbewertungen fraglich, denn wenn wir von einem Bildungsprozess ausgehen, dann wird deutlich, wie sehr die Schule mittels Benotung Polarisierung erzeugt, wo sie eventuell noch nicht hilfreich sein mag. Der Konflikt, der sich um Caster Semenyas sexuelle Identität rankt, weist deutlich auf, welche Verwirrung und Gefährdung durch eine zu eindeutige Festlegung auf polare Extreme die Herausbildung des Individuums bedrohen. Sollten wir Schulen als Orte der Entdeckung der Identität begreifen, dann müssen wir auch bewegliche Schablonen anbieten und keine starren Modelle. Der Konflikt zwischen reformistischen Ansätzen und der Regelschule wird am “Produkt”, dem Zeugnis deutlich – vor allem den Auswirkungen, die dieses Produkt auf die Identitätsbildung hat. Wie soll Schule also den Jugendlichen vermitteln, wie groß oder gering ihre Paßgenauigkeit mit sich selbst und den gesellschaftlichen – im Lehrplan greifbar gewordenen – Anforderungen ist?

Castor und Polydeukes personifizieren in diesen Überlegungen die Außenwirkung, denn es geht ja nicht nur um eine singuläre Schülerpersönlichkeit, sondern um ein soziales, gemeinschaftliches, multiples Geschehen, das sich zudem zeitlich überindividuell erstreckt. Manche Jugendliche sind phasenweise ganz bei sich und phasenweise ganz in der Gemeinschaft. Schule ist aber immer und zwangsläufig ein Ort der Gemeinschaft, an dem sich Subjekt und Gruppe erkennen. Der Kern jeder Gemeinschaft ist die Zweierbegegnung, wie sie bei aller Unterschiedlichkeit gleichrangig unter den Zwillingen erlebt wird und rollenspezifisch in der Ursituation des Lernens, dem Meister-Schüler-Verhältnis, wie es Sokrates exemplarisch verkörpert. Letztere “natürliche” Hierarchie der Bildung wird in den Schulen in klarer Struktur kopiert, wobei jedoch eine Entfremdung durch die Multiplikation der Rollen und eine damit wachsende Unverbindlichkeit eintritt. Schule ist weder gewählt (es besteht aus wohlüberlegten Gründen, die auf unserem Gesellschaftsverhältnis basieren, Schulpflicht) noch verbindlich im Sinne einer gegenseitigen, unhinterfragbaren Verantwortungsübernahme. Gerade aber diese Verantwortungsübernahme ist es, was die Zwillingsexistenz auszeichnet. Im Mythos führt sie über den Topos der Blutrache bis zum freiwilligen Übergang des Halbgottes Polydeukes in die Unterwelt. Verbindlichkeit ist nicht graduierbar und besteht in einem entfremdeten Zusammenhang bestenfalls als verwirrende, unauthentische Behauptung.

In angloamerikanischen Ländern – und zunehmend auch bei uns – gibt es das System der Referenzen. Ein Bewerber (auf eine Anstellung, ein Amt oder eine andere Teilhabe in der Gesellschaft) benennt Personen, die für fachliche und persönliche Kompetenzen bürgen. Diese Personen werden dann kontaktiert und es entwickelt sich ein, oft kurzes, sachliches Gespräch über Befähigungen, Entwicklungsräume und Prozesse. In dieser persönlichen Begegnung stehen Verbindlichkeit und Authentizität (in all ihren Diversifikationen und inneren Unterschiedlichkeiten) im Mittelpunkt. Oft werden die Referenzgeber selbst dabei als entwickeltere Maßstäbe für das erkennbar, was der Referenznehmer noch in sich zur Reifung bringen will. Auch die schriftliche Referenz erwächst aus dieser Authentizität und Verbindlichkeit. Man denke sich nun eine Schule, in der Lehrkräfte nicht bis zu 400 (das gibt es wirklich – und zwar jährlich wechelnd!) unterschiedlichen Schülerpersönlichkeiten im Jahr begegnen, sondern Verbindlichkeit möglich ist. In dieser Schule könnten Schüler die Lehrpersönlichkeiten wählen, mit denen sie lernbereit sind. Würden Sie, als künftiger Ausbilder, Unterrichtender oder Vereinsverantwortlicher eher der Referenz dieser Lehrkraft trauen oder einem “objektiven” Zeugnis? Anders gefragt: Warum scheitern Mentor- un Tutorsysteme, wenn nicht an Unverbindlichkeit, Quantität und fehlender Flexibilität?

Eine menschliche Bildung der Jugendlichen kann meiner Ansicht nach nur auf menschlichen Faktoren beruhen, ebenso wie die Einbindung dieser Systeme in die Gesamtgesellschaft. Dies wären die Anerkennung der individuellen Diversität (weshalb ich mich auf Caster Semenya berief) und der menschlichen Beziehungsfähigkeit (weshalb ich die Dioskuren herbeizitierte). Ansätze zum entfremdeten, objektivierten und bewertenden Umgang (hier in der Diskussion fachkenntnisbezogene Zeugnisse versus ressourcenorientierte Referenzen) sehe ich als Vorformen menschlichen Scheiterns, an deren Klippen sich die sich herausbildende Identität der Jugendlichen nur bei besonders authentisch-reifen Persönlichkeiten mit sozial gefestigter Familienidentität nicht in verletzender Weise formen kann. Der Werdegang des Einzelnen in der Gesellschaft (hier in der Gegenüberstellung der berufsprofilbezogenen Paßgenauigkeit gegenüber der personenbezogenen Verbindlichkeit) kann als Vordergrund-Hintergrund-Geschehen betrachtet werden, in dem ein gelingendes Leben von der Herausbildung sozialer Kompetenzen abhängt, die auf dem frühen Einlernen einer annehmenden Fehlerkultur basieren. Aber das ist, angesichts der Tatsachen im Bildungssektor, idealistisches Geschwätz. Oder?

Vielleicht ist es möglich in einem entfremdeten System doch Momente der Authentizität zur Entfaltung zu bringen, wenn man sie erkennt und lebt. Das tun viele Jugendliche und Lehrkräfte glücklicherweise jeden Tag und trotz der Umstände in erstaunlich konfliktfreier Weise. Ebenso wie es erfreulich viele Arbeitgeber gibt, die zuerst auf die entwicklungsbereite Persönlichkeit blicken und dann erst auf das Papier.

Ja fa just una setmana que he tornat dels Estats Units. No obstant, ara que m’he recuperat plenament del jet lag, voldria tancar el seguit de posts que fan referència al meu viatge amb algunes imatges que m’han cridat molt l’atenció.

• La casa assecadora per 3 dòlars

En les atraccions aquàtiques del Six Flags Gran Adventure es pot acabar xop, fins i tot més que en les de Port Aventura. Si no voleu tornar molls a casa amb uns quants dòlars a la butxaca tot s’arregla. Per només 3 podreu assecar-vos en un “secador familiar” de 4 persones que Six Flags instal·la estratègicament vora les atraccions d’aigua.

• Bitllets ràpids

Us treu de pollaguera que quan valideu el darrer viatge de la T10 la màquina tardi uns quants segons a escupir-la per posar el famós “TÍTOL ESGOTAT”? Doncs això a Nova York no passa, amb una dècima de segon et descompten el vaitge, segons he pogut comprovar en el NY Transit Museum. L’eficència arriba fins aquí, si bé s’ha de dir que en el cas del Subway de Nova York no hi ha impressió mecànica en el títol de transport.

• Mobiliari especial

Sabíeu que Calvin Klein o Tommy Hilfiger són marques de mobles també? Resulta que a més de fabricar rob als EUA fan mobles i també roba de llar. Per veure curiositats com aquestes és important visitar el centre comercial de Mayc’s, al 34th Street cantonada amb Broadway. A l’IKEA se li gira competència, per això hi ha bus de franc entre NYC i l’Ikea de Nova Jersei.

• Cotxe “demòcrata”

Un cotxe que sen’s dubte transmet ideologia. i que vaig avistar a Tarrytown. Segurament als EUA no deuen ratllar els cotxes pel que veig…

• Lladre nordamericà

Us podeu pensar que és un osset de pelux. La realitat és que és un lladre d’endolls. Podeu endollar a cada mà o cada pota un aparell electrònic. Objectivament la forma no és la més pràctica.

Vielfalt bedeutet Lebensqualität. Vielfalt der Kultur, der Sprachen und Dialekte, der Nahrungsmittel. Vielfalt der Berufe, der Ideen und der Geschmäcker. Vielfalt der Farben, der Gerüche und Aromen, der handwerklichen Fertigkeiten. Vielfalt der Arten in den Biotopen der Welt, vom heimischen Gemüsebeet bis hin zum tropischen Regenwald. Schon meine Großmutter mahnte, ich solle mich abwechslungsreich ernähren – ein Vorsatz, der zu Zeiten der Industrialisierung der Lebensmittelproduktion und des Gentechnisierung von Saatgut und Zuchttieren zunehmend schwieriger wird. Mit der Vielfalt berauben wir uns eines unserer wichtigsten Gemeingüter. Viele empfinden diesen Verlust als Bedrohung, aber wenige sehen wirkungsvolle Strategien diesen Trend einzudämmen oder gar umzukehren. Neue Anstösse hierzu könnten  aus der Betrachtung biologischer Prozess kommen, auch wenn wir uns (schon aus historischen Gründen) vor einer Biologisierung gesellschaftlicher Prozesse hüten sollten.

Jeder Vergleich hinkt. Ich werde trotzdem einen solchen wagen und versuchen, das Entstehen oder Verschwinden kultureller und ökonomischer Vielfalt mit den Mechanismen der Evolution zu illustrieren.

Der junge Charles Darwin erkundete 1835 einige der Galapagos-Inseln, wobei er unter anderem einige Dutzend Vögel schoss, die er später der Zoologischen Gesellschaft in London schenkte. John Gould, der Kurator des Museum dieser Gesellschaft, untersuchte die Vögel und erkannte ihre Eigenständigkeit als neue Gruppe im System der Tiere. Die 14 Arten der auf Galapagos lebenden “Finken” sind nah verwandt und doch so verschieden, dass sie untereinander nicht in Nahrungskonkurrenz leben.

Man erklärt sich die Entstehung dieser ungewöhnlichen Artenvielfalt auf so engem Raum durch einen rekursiven Prozess: Zunächst wanderte vermutlich nur ein einziges Brutpaar vom Festland auf eine Insel der Galapagos-Gruppe ein. Dieses vermehrte sich dort im Lauf der Jahre sehr stark, da weder Räuber noch Konkurrenten einer solchen Propagation entgegen wirkten. Die Nahrungsressourcen der Tiere waren aber begrenzt, so dass nach einiger Zeit intra-spezifische Konkurrenz (d.h. Konkurrenz zwischen den Mitgliedern derselben Art) einige Mitglieder der Population dazu zwang, auf Nachbarinseln auszuweichen. Dort wiederholte sich derselbe Prozess. Da die Lebensbedingungen auf den verschiedenen Inseln aber unterschiedlich waren, entwickelten sich die ausgewanderten Exemplare selbstständig weiter und bildeten eigene, charakteristische Merkmale aus, bevor sie schliesslich – getrieben von ihrer eigenen intra-spezifischen Konkurrenz – wieder zurück auf die Ausgangsinsel gelangten. Inzwischen unterschieden sich beide Arten aber so stark voneinander, dass sie problemlos nebeneinander in ihren eigenen ökologischen Nischen koexistieren konnten. Da sie aufgrund der langen geografischen Trennung (man muss sich einen solchen Evolutionsprozess über sehr viele Generationszyklen denken) nicht mehr paarungsfähig untereinander waren, hatten sich unterschiedliche Arten entwickelt.

Können wir aus solchen Evolutionsprozessen Erkenntnisse zur Bewahrung und Regenerierung kultureller und ökonomischer Vielfältigkeiten gewinnen? Kann man den Erfolg von Pizzerien, italienischen Eisdielen und Dönerbuden mit dem Entstehen der Darwinfinken vergleichen und daraus systematische Strategien zur Stärkung der Produktvielfalt ableiten? Ist die Globalisierung des Hamburgers mit dem Einfall der Hauskatzen und Füchse in Australien vergleichbar, die dem dort ursprünglich ansässigen Kaninchennasenbeutler (Macrotis lagotis) schwer zu schaffen machen? Können wir Nischen schaffen, ökonomische Reservate, die das Entstehen neuer Produktvielfalt erleichtern? Könnte vielleicht schon eine systematische Differenzierung von Auswahlkriterien (Kundengeschmack?) neue Produkte, Berufe, vielleicht sogar ganzen Wirtschaftszweige induzieren, ähnlich wie die Variation der Lebensbedingungen zwischen verschiedenen Inseln zur Entstehung von Arten führte?

Es wäre sträflicher Unfug, derartige Vergleiche überzustrapazieren. Natur ist nicht a priori gut. Phalloidin, ein Gift des Knollenblätterpilzes, ist völlig natürlich und tödlich giftig. Lungenkrebs ist ein biologischer Prozess und trotzdem höchst ungesund. Allerdings spricht nichts dagegen, wenn wir die Strategien der Natur zur Entstehung und Erhaltung biologischer Vielfalt analysieren und daraus möglichst viele eigene Ideen schöpfen. Ich werde  der adaptiven Radiation des menschlichen Intellekts freien Raum zu lassen und freue mich über jeden fortführenden Gedanken … .

Un aspecte que crida l’atenció de la ciutat de Nova York és el publicitat massiva i multisuport en els mitjans de transport i els suports publicitaris de la ciutat.

Són campanyes de publicitat massiva i reiterativa. Voldria destacar les d’Amercan Airlines, de GAP i d’STARBUCKS.

• American Airlines

Utilitza preferentment com a suport el taxis de la MTA. M’atreveixo a dir que un 20% de la flota de taxis novaiorquesa té el suport publicitari de la part superior d’aquesta companyia del grup One World. La seva campanya és simple: fer un repàs de les seves destinacions sense escales entre les quals destaca Barcelona. La publicitat també es pot trobar en suports de l’entrada al SUBWAY.

• GAP

La popular marca de roba ha fet un gran desplegament de publcitat massiva. Amb el lema “Born To Fit” vol transmetre que la seva àmplia gamma de pantalons cauen bé a tothom. Utilitza diversos suports: senyalització horitzontal als carrers i autopistes, carreteres…

• STARBUCKS

La popular cadena de cafès que compta amb més de 100 franquícies a l’illa de Manhattan ha començat una ambiciosa campanya de publicitat al suburbà. Consistix bàsicament en comprar els espais publcitaris de tot un cotxe de metro i farcir-lo de missatges a l’estil “Si vostè prova un cafè que no li agarda segur que no està a STARBUCKS”. Aquesta mar també fa campanyes de pubclicitat al mobiliari urbà i als passadissos del Subway.

Avui parlaré del que menjo als Estats Units, concretament el Campus d’EF de New York.

En primer lloc un dels aspectes que m’ha cridat l’atenció del servei de càtering d’EF és el fet que està externalitzat, cosa excepcional aquí als EUA. De fet EF té el seu propi servei de neteja i de seguretat. Algun dia vull reflexionar sobre el perquè en aquest país es té la tendència antagònica a Europa per part de les empreses, és a dir, a no externalitzar (suposo que el sistema del mercat laboral més flexible propicia aquest sistema).

En segon lloc em treu de polleguera la higiene. Crec que aquí no hi ha legislació en relació a la manipulació d’aliments… Trobar-se els gots molls, la safata amb aigua o els coberts bruts és normal. Per això sempre m’ho he d’eixugar tot abans de menjar… El dia que se’ls acudeix posar les coses de plàstic ho agraeixo, malgrat donar-me compte que no és sostenible!

• Esmorzar

Es diu que l’esmorzar és l’àpat més important del dia, i aquí és així! L’esmorzar és un àpat abundant. A part dels cereals,  la fruita i les torrades amb mantega hi ha també aliment molt típics de l’esmorzar nordamericà.

Sempre hi ha com una espècie de “truita gegant compactada” que s’agafa a trossos i té forma d’esponja. També podem trobar hamburgueses, bacó i salsitxes per esmorzar.

Pel que fa a la beguda trobem sucs i també cafès i tes.

• Dinar

És bufet lliure però hi ha coses que no fallen. Els mítics hot dogs i la pizza també són el pa de cada dia. Tornen a sortir les hamburgueses del matí a més d’algun tipus de carn més elaborada i amb suc. També hi ha amanides i altres complements per acompanyar la carn. Quan enlloc d’haver-hi patates fregides hi ha arròs s’agraeix. Pel que fa a les postres i ha peces de fruites i també gelat. També pots veure cafè o té.

• Sopar

Normalment sopo a Manhattan, pel que aprofito que he pagat tres àpats per agafar-me alguna cosa embolicar-la i dur-la cap a Downtown. L’embolico amb tovallons que de vegades s’enganxen amb el menjar . No miro l’horari, simplement sopo quan tinc gana i a on sigui. A Metro North, caminant, a Times Square o a Coney Island: el lloc és el menys important.

• Begudes de taronja

Orange Fanta

Hi-C Orange

L’Orange Fanta (orange soda) americana és diferent a la Fanta de Taronja. És més forta i d’un color més fosc (potser és més semblant al KAS). Jo no sé amb quina em quedo, però m’agrada comparar els dos gustos. Segurament, si pugués, compraria meitat i meitat normalment.

Pel que fa a un altre tipus de beguda de taronja que destaca és la Hi-C del grup de Minute Maid. Aquesta beguda té un gust molt especial i no té bombolles. És com una Fanta Europea però sense bombolles. La marca disposa d’una àmplia gamma de begudes amb gas.

• Xocolata

La marca més coneguda és HERSHEY’S. De fet, aquesta és la marca que té l’exclusiva dels KIT KAT als EUA. Té un gran asortit de xocolatines i entre elles destaquen els Kisses, famosos a la botiga de Times Square. N’hi ha de molts tipus de xocolata i en donen a cada client que entra a la botiga.

També evidentment no podem oblidar els M&M i la seva mítica botiga a Times Square.

Als Estats Units es té tendència a voler parlar de manera molt fina. Segurament molts de vosaltres sabreu que no hi ha “toilet”, sinó una espècie d’habitació de “descans” anomenada “restroom”.

Però la “classe” de la societat nord-americana es demostra  en el mot fet servir per designar la zona on es veuen anticonceptius. Es denomina “Family Planning”. I, per cert, aquest passadís de “Family Planning” també inclou consoladors i vibradors que no tenen res a veure amb la “planificació familiar”.

• L’estrambòtica Coney Island

Havia sentit a parlar de Coney Island i la primera vegada que vaig estar als EUA em vaig quedar amb les ganes d’anar-hi però queia lluny de Manhattan, al sud de Broklyn, i no tenia temps.

Aquest cop m’hi he acostat: la distància no ha estat excusa ja que tenia temps… M’imaginava com un gran fira d’atraccions vora la platja i, més o menys, ha estat així.

No és la típica fira d’atraccions que et pots torbar al nostre país on predominen les atraccions que proporcionen una certa adrenalina. A Coney Island predominen un altre tipus d’atraccions: econòmiques, no sé fins a quin punt ètiques i, això sí, molt americanes!

• La serp amb cap de dona

Dins una caseta resulta que pagant mig dòlar (uns 0.4 cèntims d’euro) pots veure a una serp que, casualment, té la cara de dona. No vaig entrar però sona a ‘tongo’…

• La dona més petita del món, de dues polsades

Diuen que ve de Tailàndia i per 0.5 dòlars també la pots veure tancada en una caixa de vidre. A la caseta en la qual s’ubica et recomanen que li parlis anglès perquè així n’està aprenent. Diuen que fa com dues mans “normals” de persona. No vaig entrar però sincerament no m’ho crec.

• La rata més gran del món

Un a caixa d’uns dos metres de llargada, un d’amplada i també un de fondària  representa que ha d’albergar una gran rata. Jo no sé si l’han fet créixer com els pollastres: amb molta lluny, donant-li menjar compulsivament i amb molt llum. No obstant dubto que aquest tipus de mamífer  pugui ser d’aquesta mida. No vaig entrar tampoc, pel que em vaig estalviar el mig dòlar.

• Fira d’atraccions

A Coney Island , per sort, també hi havia coses normals: la mítica muntanya russa que toca el mar, el famosa noria amb vistes a NYC, les casetes on sortegen regals, una espècie d’ascensor gegantí…

• Vídeo de KM 33

PD: totes les fotografies les he buscat al Google.

Avui hem anat a donar una volta per l’imponent Campus de Columbia, a Manhattan. Recordava les mítiques camisetes amb la marca “Columbia” gravada ben gran. Per aquest motiu hem decidit buscar-ne…

A on les hem trobat? A la Book Shtore! Sí, una botiga de llibres en la que pots comprar de tot menys llibres. M’explico.

Em pensava que el marxandatge de les universitats dels EUA es limitava a les típiques camisetes esportives, però no és així.

Marxandatge tèxtil

N’hi ha de totes marques. Pel que fa a les esportives, em pensava que les marques esportives no volien competir entre elles dins de la universitat tal i com passa dins d’un mateix club de futbol. Als EUA és diferent: et pots trobar sudaderes similars Adidas, Nike, Champion, Underarmour i Rebook. El marxandatge tèxtil no es limita a la roba esportiva. Podem continuar amb la roba de vestir. Columbia té de Tommy Hilfiger, Ralph Lauren camises i pantalons amb el logotip de la universitat… Disposa també de corbates, banyadors…

Marxandatge electrònic

A Columbia pots trobar fundes de portàtil. Però també pots trobar ratolins, USB, teclats amb la marca Columbia gravada.

Altre marxandatge

Termos de cafè, cobrellits Tommy Hilfiger, xocolatines de la mítica Hershey’s, llums per l’escriptori, paraigües, papereres també les podeu trobar amb la marca de Columbia gravada. També podeu trobar un joc de pilotes per a jugar a golf.  Fins i tot podeu trobar caramels pel vostre gos amb un gran “I love Columbia”.

Ara és quan me’n adono que el marxandatge de la UPF és molt limitat. No sé pas si tots els productes de marxandatge de Columbia tenen sortida al mercat, el que si que és clar és que ajuden a reforçar la identitat corporativa de la Universitat.

Perdoneu, però això, servit en cru i sense els vels estilitzadors de la imaginació, és part del pagament d’un deute. Un de contret a Can Bovolo quan vaig prometre presentar una qüestió per la qual un entusiasta com jo de la confusió babèlica no pot sentir indiferència: la de la màgica possibilitat de disposar del do de llengües que, per exemple, va ajudar els apòstols a estendre la paraula revelada entre nacions de parla molt diversa.

No caldrà precisar que he abordat l’assumpte de la glossolàlia i de la xenoglòsia des d’una perspectiva estrictament cultural i diguem-ne simbòlica. Perquè l’aspecte dels nens sotmesos a  raptes histèrics i al·lucinacions col·lectives en locals més o menys públics del país pressumptament més ric i desenvolupat del planeta és una matèria que discerniren millor els sociòlegs, els neuròlegs o, si m’hi forceu, els penalistes.

Mentre a Europa (exceptuant Escandinavia) ens trobem als inicis de les polítiques d’igualtat al treball, els països anglosaxons, fa anys van més enllà de polítiques afirmatives, basades en enfocaments legals i tendeixen més cap a polítiques de diversitat.

Però quina és la diferència?
Tan les polítiques d’igualtat com les de diversitat, busquen garantir la igualtat d’oportunitats dels individus en l’esfera laboral. Però ambdues divergeixen en el seu enfocament.

Pel que fa a l’abast, les polítiques d’igualtat es troben centrades en gènere i ètnia (aquest segon en el millor dels casos), mentre que les polítiques de diversitat van més enllà de gènere i ètnia per incloure edat, discapacitats, status social, nivell cutural, religió, etc.

Una altra diferència important és que mentre que polítiques d’igualtat es basen en mesures que descansen en un mandat jurídic obligatori, les polítiques de diversitat es mouen en l’àmbit de les accions voluntàries. En aquest sentit, la força motriu per que una empresa implenti polítiques de diversitat és que aquestes són favorables pel negoci.

El “busines case for diversity” es sustenta en que empreses que tenen en compte la diversitat dels seus treballadors poden recollir els beneficis en retenció del talent, millores en la gestió, clima laboral, productivitat i adequació a un mercat no menys divers.

El debat rau, en determinar quina és la combinació més adient entre polítiques d’igualtat de mandat legal i polítiques de diversitat a les empreses.

Alguns diuen que la inclusió no es pot forçar i pertant es decanten per mesures voluntaries com les polítiques de diversitat. Tanmateix, la meva experiència en el disseny i implementació de plans d’igualtat a les empreses, apunta que el fet que les empreses s’iniciïn a la igualtat arrel d’un mandat legal no resta visibilitat als beneficis de la igualtat i diversitat. Al contari, les mesures legals són un punt de partida que poden fer adonar-se a l’empresariat del potencial d’aquest camí per a motivar els treballadors i retenir el talent. D’aquesta forma, les polítiques de diversitat resulten un complement perfecte a les mesures legals, fomentant que aquestes es prenguin seriosament per part de la gestió de RRHH, ja que a més a més són “bones pel negoci”.

En aquest sentit, el Charter Espanyol per la Diversitat de recent creació és un pas a tenir en compte per a promoure el debat i sobre aquest tema. Caldrà veure l’evolució del mateix i les accions que se’n derivin.

Qui vulgui veure la pel·lícula abans de llegir el post (que l’explico gairebé tota) que clicki en aquesta frase, la peli és molt recomanable i seria una llàstima que sapiguessiu la majoria de les coses que passen sense haver-la vist.

Com definiries la intervenció docent del professor de llengua? Creus que el professor fracassa en la seva tasca?

Si comparéssim amb els tipus psicològics de pares d’aquest professor i tutor de la classe, podríem dir que es tracta d’un professor amb autoritat. Però ell no és el pare dels seus alumnes, així que és un professor que intenta que el respectin donant un marge de llibertat als seus alumnes, però sense permetre que aquests se sobrepassin. Al contrari que la resta del claustre, sembla que és dels professors menys autoritaris d’aquesta escola i això li permet poder fer classe tot i les interrupcions d’alguns dels seus estudiants. D’aquesta manera i com a professor de llengua, intenta utilitzar un llenguatge amb codi elaborat per a que els estudiants deixin el codi restringit que utilitzen per a que d’aquesta manera puguin ascendir socialment. Però els joves de “La Classe” no veuen aquest codi com quelcom que els servirà en un futur, sinó com un llenguatge antiquat que no es fa servir, fent més difícil la tasca del professor.

Els estudiants, no veuen el per a què de la seva educació i això els desmotiva. Van a classe, perquè és obligatori anar-hi. Com diuen al film quan acaben de llegir Anna Frank: “nosaltres no tenim vides interessants.” El que podrien escriure dins dels seus autoretrats, fins i tot a ells no els agrada. Però aquest professor insisteix i al final acaba per motivar-los, tot i que els estudiants continuen sense saber-ne el per a què. I això és el que provoca el seu fracàs, ell els ha donat les eines per a que es formin com a ciutadans francesos capaços d’estar en qualsevol estrat social, però els seus alumnes no saben per a que els serviran aquestes eines, per a ells és com si els haguessin donat el pany d’una porta, però no saben ni que és la pròpia porta en si, ni per a que serveix allò que els han donat.

Existeix racisme a la classe dins de la diversitat existent? Descriu-ho.

Dins d’aquesta classe, no es veu un racisme desesperat i incrustat en els estudiants. Ells, fills de famílies de cultures diferents a la francesa, odien als francesos i se senten més del país d’on procedeixen que no del que estan habitant. Els francesos per a ells son l’autoritat, els que ho tenen fàcil per viure i trobo normal que estiguin un xic empipats.

També hi ha un xic de racisme “provincià”, dels marroquins vers els africans, però te a més veure amb competicions esportives que no amb un odi visceral. També es podria dir que hi ha certa reticència vers el xinès, però és com la reticència d’aquells que treuen males notes als que els hi va bé estudiar.

Quin comportament tenen els pares dels alumnes? Influeix aquesta actitud en el seu rendiment escolar? Quins problemes creus que te Suleyman? Consideres que la intervenció educativa és l’adequada? Que haguessis fet tu?

Com es pot veure en el consell escolar mentre es debat sobre els punts actitudinals, allò que també tenim aquí de: a la de 3 fulls d’incidència expedient disciplinari, els pares intenten que no sigui a través de càstigs que s’eduqui als seus fills. La mare que participa del consell, insisteix en que no s’hauria de castigar, sinó que s’hauria de motivar amb felicitacions als alumnes per a millorar-ne la seva implicació en l’escola. Tot i això, al final el debat dels punts queda en l’aire desplaçat per un tema molt més interessant per als professors d’aquesta escola: el preu del cafè i aquesta reunió no incideix en el rendiment escolar.

En canvi, si que ho fa el fet d’ésser una família completament nouvinguda a París. Wei, el noi asiàtic de la classe, s’esforça moltíssim per a posar-se al nivell d’aquesta i fins i tot superar-lo. Possiblement, ell fill de pares que estan en situació il·legal al país, s’esforça per esdevenir un bon Parissen i continuar en aquest país europeu com és França. Malauradament no li passa el mateix al seu pare, que perquè si, és expulsat com molts pares migrants sense papers de França.

Un cas diferent és el dels pares de Suleyman. Del pare no se’n sap res, sols que possiblement si fracassa en els seus estudis, farà retornar a Mali al seu fill. De la mare sabem que no sap llegir i signa sense entendre res el que li passa el seu fill, i per tant no entén que son incidències que aquest comet i pel que hauria de fer-li comprendre que el que fa a l’escola no està bé. D’aquesta manera sembla que aquests pares, no es preocupin pel seu fill i això fa que el mateix Suleyman tampoc es preocupi per ell mateix. No veu el valor que pot tenir la seva formació, els seus pares se n’ensurten tot i no tenir formació, i prefereix fer de “gracioset” i “passota” de la classe. L’únic moment en que s’adapta una mica al que diu el professor és quan mostra les fotografies que ha realitzat com a autoretrat i que el professor li exposa per a que tothom o vegi. Això el fa sentir bé i que agafi més confiança amb el professor, amb el que s’encara després de que aquest perdi el respecte vers les dues noies de la classe, fet que li genera l’expulsió.

El problema principal amb Suleyman, és que de bon principi no se li paren els peus, no se li diu que ho està fent malament i per tant aquest fa com si no passés res durant tot el curs. A més no se li fa entendre a la seva mare, que les notes que aquest porta a casa, son perquè no ha fet el que hauria d’haver fet. Si hagués estat jo la professora, potser haguéssim tingut una bona xerrada a principi de curs, intentant fent-li veure que el que s’ensenya a l’escola li servirà per a que en un futur pugui tenir més oportunitats a l’hora de cercar feines millors que les que podria trobar sense estudis. També intentaria fer comprendre a la seva mare, la funció de les notes que aquest porta a casa i per tant que ella fes el que calgués fer-li al seu fill quan aquest presentés alguna nota d’incidència. Possiblement, hi ha un moment en que Suleyman hagués pogut canviar la seva actitud, quan presenta les fotografies. Com a fotògraf, aquest noi tindria futur, però no si no acaba els estudis. Aleshores, el que es podria haver fet és parlar amb ell, incidint en la professió de fotògraf, però fent-li veure, que abans hauria d’aprendre moltes altres coses, ja que quan estudiés fotografia, necessitaria les matemàtiques i les ciències per a saber enquadrar, mirar angles de llum, etc. Hauria de saber un xic de socials per poder discernir entre allò que fotografia i òbviament, hauria de saber llengua per a expresar-ho i expressar-se amb la gent a qui fotografia. A més de que hauria de superar les proves per a entrar a fotografia, amb el que s’hauria d’esforçar per a superar la secundària.

Comenta en 10 linies la pel·lícula des de un punt de vista cinematogràfic.

El director d’aquesta pel·lícula, deuria llegir el llibre del seu protagonista: el professor de llengua François Bégaudeau, que l’any anterior havia escrit el llibre “Entre les murs” (Títol original d’aquest film). I deuria pensar que estaria bé filmar-la amb els mateixos protagonistes del llibre. Així doncs i com si es tractés d’un projecte didàctic de filmació d’un documental, el director ha agafat els mateixos protagonistes del llibre d’aquest professor i ha filmat durant un curs la classe d’aquest, amb els fets que deurien passar l’any anterior a la publicació del llibre. Els únics estudiants que no apareixen i que han estat substituïts son Suleyman, interpretat per Franck Keïta i Sandra, interpretada per Esméralda Ouertani.

El director utilitza plans curts amb una càmera que gairebé mai s’està quieta, fent que l’espectador estigui intranquil, com l’ambient d’aquesta classe. També fa servir els primers plans dels estudiants deixant que la resta de la classe quedi en pantalla per a mostrar el que fan la resta dels companys. En canvi, el director acostuma a mostrar al professor sol davant la càmera, fent veure a la gent la soledat i l’autoritat en la que es troba davant d’aquests nens que no veuen que aquest tan sols els vol ajudar.

Foto: Carles Puigdemont

Integració en català: política social

Tal i com va assegurar el Secretari de Política Lingüística, el senyor Bernat Joan, durant l’obertura del Congrés Convit, la política lingüística és una política social. L’ensenyament de català als nouvinguts, per exemple, pretén dotar-los d’igualtat d’oportunitats respecte els autòctons amb la finalitat que puguin desenvolupar-se i progressar en el país on viuen garantint el benestar de les persones. A més s’impulsa la participació dels nouvinguts a la societat . La política lingüística a més té un enfocament de gestió de la diversitat i el patrimoni del territori i ha de garantir que la llengua pròpia d’un territori esdevingui llengua comuna per a tots els ciutadans del mateix territori.

Precisament durant la Segona Jornada del Primer Congrés Convit de Serveis Lingüístics de territoris de parla catalana, l’eix central va ser el multilingüisme als Països Catalans que inherentment va portar a parlar del català com a llengua d’integració.

Subsidiarietat lingüística de l’administració

És important una bona gestió del multilingüisme en el si de la nostra societat. Hem de ser conscients que a Catalunya es parlen més de 200 llengües i que en tenim una de pròpia. En aquest sentit fer ús del principi de subsidiarietat en l’ús de les llengües dels nouvinguts per part de l’administració pot ser una bona eina per garantir la integració. Mercè Solé (Responsable de Bones Pràctiques de Linguamón) es referia a que és positiu fer ús de les llengües familiars dels nous catalans en les relacions entre el ciutadà l’administració (només en els casos imprescindibles, però fer-ne ús). Crec que caure en el parany de fer ús sempre de l’espanyol o l’anglès (terceres llengües “intermèdies”) pot ser contraproduent a l’hora de la integració, fent del català una llengua prescindible (evidentment que d’aquestes llengües -espanyol o anglès- se’n hauria de fer ús quan són les llengües familiars dels nous catalans). Però crec que també és destacable el que apuntava M. Solé en el sentit que és millor optar per la traducció de les instruccions d’emplenament d’un formulari que no pas per la traducció del formulari (solucions intermèdies).

Ajuntament de Reus, model en política lingüística

Empar Pont, Regidora de Política Lingüística de l’Ajuntament de Reus, feia notar la importància que un ajuntament com Reus tingués una regidoria específica per a la Política Lingüística. El fet de tenir veu pròpia dins del Consistori permet aplicar les polítiques lingüístiques de manera transversal. Gràcies a la Regidoria específica s’han aconseguit fites com ara la retallada de les diferències existents entre uns barris catalanoparlants i uns barris no catalanoparlants. També s’ha treballat en la normalització lingüística del món empresarial, el petit comerç i el món associatiu mitjançant la promoció de les parelles lingüístiques. A més la Regidoria ha aconseguit treballar de forma coordinada amb el Consorci per a la Normalització Lingüística, la Regidoria de Drets Civils i Convivència… En uns moments en que sembla que no és la tònica general el treball cooperatiu en l’àmbit de la planificació i la política lingüística és exemplar el model de Reus (la creació d’una regidoria de Política Lingüística la posaré com a condició a les properes eleccions municipals per donar el meu vot, si bé em temo que ni ERC ni CiU tindrien força per imposar-la al PSOE-PSC).

De l’ús submís de la llengua i la integració

Per últim una qüestió important plantejada per Ferran Suany (de Tallers per la Llengua) va ser la necessitat que els cursos per a estrangers de català incorporessin també clàusules de sensibilització als nous parlants envers la poca fidelitat que tenen a la nostra llengua més del 70% dels parlants. La política lingüística ha de tenir dos grans objectius:

• La capacitació lingüística en llengua pròpia dels ciutadans que viuen en un territori.
• Creació i manteniment dels espais d’ús de la llengua pròpia mitjançant polítiques de discriminació d’altres llengües.

Però, els cursos de català per a nouvinguts haurien de dotar als alumnes d’eines per tal que afrontin la poca sensibilitat dels ciutadans catalanoparlants? En aquest sentit és complicat de dirimir si és, o no, necessari la incorporació als nouvinguts d’una militància lingüística. Hem de tenir en compte que no aprenen la llengua “per plaer” i que sovint fan un esforç  i un cost d’oportunitat per aprendre una llengua que els portarà un valor afegit però que els serà difícil d’utilitzar en un entorn advers com el metropolità, sector del Camp de Tarragona o la rodalia de Girona. Per això veig que s’ha d’anar molt en compte perquè explicar-los la diglòssia entorn el català perquè els podria dissuadir en el seu aprenentatge. És important parlar-los de fenòmens lingüístics que es donen a la realitat però tampoc no podem pretendre que facin de militants lingüístics…

Per últim, i tal i com va destacar Ferran Suany, és important no “autoimposar-nos” objectius impossibles (pel que fa a la política lingüística) que ens dissuadiran d’aconseguir els possibles.

Posts relacionats:

• Marta Estella “Notes sobre Convit”
• Meius Ferrés “Crònica d’un Convit”
• Xavier Mir “El Convit i el darrer llibre de Jordi Solé i Camardons“
• Pere Mayans “Convit”
• Marta Rovira “Perspectives i iniciatives amb futur“
• Xavier Mir El Convit i el darrer llibre de Jordi Solé i Camardons
• Enric Serra Convit a l’acció
• Marta Albertí Convit. 1r Congrés de serveis lingüístics de territoris de parla catalana

Seguiment de #convit per la xarxa TWITTER

“Plures linguas scire gloriosum esset, patet exemplo Catonis, Mithridates, Apostolorum.”
Comenius, Linguarum methodus novissima, XXI

Plaça del Mercat d’Osca

Esbrinar l’abast dels parlars èuscars -enllà del seu actual domini, durant el període de fraccionament de la romania i encara després- és una qüestió que ha interessat els filòlegs, com ho ha fet la de l’extensió i supervivència dels parlars àrabs en els territoris conquerits i reocupats per cristians. Composar-se una idea mínimament acurada d’aquestes coses no només interessa a la història de les respectives llengües, ans també ajuda a conèixer com i per quins mitjans i motius es va consolidar i va assolir la hegemonia una koiné basco-romanç, empesa primerament pel seu valor com a llengua d’intercanvi comercial, que per raons geogràfiques i de conjuntura política acabà per assimilar-se al castellà primer i a l’espanyol més tard.

I si us sembla un altre dia ja parlem del procés, més aviat banal i previsible, que dissortadament transforma una lingua franca que no implicava cap adscripció nacional en el tòtem de les essències pàtries en què tants han fet tant per a convertir-la.

this text in… SPANISH - ENGLISH -  PORTUGUESE & other… Google Translations!

El I Simposi d’Innovació Educativa INNED1 està organitzat pel grup EMA (Entorns i Materials per a l’Aprenentatge) de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Aquest simposi ha estat pensat i creat com a pont de connexió entre la recerca educativa i les experiències innovadores. A més pretén ser un punt de trobada dels diferents professionals relacionats amb l’àmbit educatiu i tota persona amb inquietuds per innovar. El simposi s’ha estructurat de forma molt participativa i dinàmica per a poder compartir i viure les diferents experiències innovadores.
INNED1 Web: http://www.inned1.com/index.html
Grup EMA: http://www.grupema.net/

El Grup de Recerca EMA treballa en diferents Línies de Recerca com ara:

El Materialaire 2.0 és aquell professor que interactua amb l’alumnat amb objectes tangibles i alhora aprofita els recursos d’Internet classificant-los al blog personal. D’aquesta manera les persones esdevenim el principals promotors del coneixement.
Una gran conferència i exemple de comunicació que vaig disfrutar en el marc de l’INNED1, a l’apartat Innovació col·lectiva la va articular Claudi Alsina (Catedràtic de Matemàtiques de la Universitat Politècnica de Catalunya) titulada «Materialaires i recursaires».

També destaco una activitat de Geometria amb Bombolles de Sabó aquesta ocasió per part de l’Anton Aubanell (Catedràtic de matemàtiques d’educació secundària, professor associat a la Universitat de Barcelona i membre del CREAMat).